Elefant Trompeta

PaperKids són un estudi de disseny i il·lustració format per la Laura i en Sergio, una parella professional i personal d’Elx (Alacant) que es dediquen des del 2004 al món de la il·lustració. Com passa en molts casos, van començar il·lustrant llibres de text, i formen un tàndem perfecte que va canviant de pilot i copilot en funció del projecte. Tenen un estil colorista i tendre, dolç i simpàtic. Es dediquen a la il·lustració i també a projectes en 3D, i mica en mica s’han fet un lloc en aquest món tan complicat de la il·lustració infantil.

Espero que amb aquestes preguntetes que els hi he fet, els conegueu una micona més i us agradi conèixer-los:

– Darrera de thePaperKids està la Laura i el Sergio, que formeu un estudi d’il·lustració. Perquè els Paperkids?

Perquè aquest projecte va començar com açò, com xiquets de paper. Allà per el 2004 recent arribats d’Alemanya, després d’una temporada treballant en animació, s´ ens va ocórrer fer maquetes de paper amb forma de “monigotets”. Primer vam començar per uns xiquets, continuarem amb uns vaquers amb cavallets i tot, els seguiren uns robots i un darrere d’altre vam començar a pensar que el millor seria el fer una pagineta web on ficar totes les nostres creacions per que les poguera veure el món. Vam començar a tindre encàrrecs relacionats amb els nostres retallables al mateix temps que va haver un interès creixent amb els nostres dibuixos, per lo que vam començar a combinar les dues coses sota el mateix nom. I aixina continuem!

– Quan fa que us dediqueu al món de la il·lustració infantil?

A la il·lustració infantil ens dediquem des de el 2004, a treballs relacionats amb la imatge i el dibuix des de finals del mil·lenni passat. Dit aixina pareix que portem un bon grapat d’anys!

– És molt complicat treballar en equip en quelcom tan personal com el món de la il·lustració?

Suposem que això de ser parella ajuda. Com a parella fem moltes coses en la vida entre els dos, per que una parella no deixa de ser un equip. Com si es tractara de conduir un vehicle un porta el timó i l’altre es fica de copilot, i mapa en mà va guiant i aportant dades que fan el camí més fàcil. Quan parlem de la il·lustració infantil, dels Paperkids, És Laura la qui agafa els controls i Sergi qui fa de copilot. L’estil de thePAPERkids  és en la seva arrel el de Laura, per lo que hem preferit no mecanitzar massa el treball per a preservar frescor i personalitat, i a l’hora guanyem temps, tan necessari en encàrrecs de llibres de text. Si parlarem d’imatge 3d pararíem un moment a la vorera e intercanviaríem les posicions abans de arrancar motors de nou i continuar el camí. Tot es el saber complementar-se.

– És complicat fer-se un lloc en el món de la il·lustració infantil?

Suposem que fer alguna incursió no, el poder viure exclusivament de la professió sí. Pareix que cada vegada mes eixe privilegi està reservat a aquells que van fer-se un nom dècades enrere, quan la vida no anava tan ràpida.

– Heu il·lustrat llibres de text i també àlbum il·lustrat. En quin àmbit us sentiu més còmodes?

Suposem que depèn del projecte. Ni han llibres de text amb los que hem gaudit moltíssim gracies al seu sentit del humor, mentre que altre tipus d’encàrrec ens han permès dedicar li més temps. En general, treballar a llibres de text és molt diferent a treballar en llibrets il·lustrats, però a la vegada ni ha certs elements comuns. Sense anar mes lluny moltes lectures que apareixen als llibres de text son versions adaptades de contes clàssics o fragments de títols contemporanis. El format i el temps del que es disposa marquen les diferències principals. Quan parlem de les il·lustracions que acompanyen als exercissis s’ha de tenir clar la funció que compleixen, i el paper del il·lustrador en aquestos casos es el de fer el treball lo més fàcil possible al xiquet o xiqueta que te que fer los. Esperem que gracies als nostres dibuixets mes d’un xiquet se lo haja passat bé a classe de matemàtiques!

– Quin camí us agradaria prendre en el món de la il·lustració infantil?

Això no ho tenim molt clar, mai hem tingut una idea fixa, i veient com està canviant l’industria tal i com la coneguem no ens atreviríem a fer de clarividents. Està clar que, com a qualsevol treball, u sempre desitja que amb el pas del temps li aporte la barreja exacta d’estabilitat i d’il·lusió, cosa que a la vegada trobem prou difícil.

– Quins són els passos que seguiu a l’hora d’il·lustrar un projecte? Per on comenceu?

És el propi treball, i en gran mida l’editora encarregada del projecte, qui marca el ritme a la majoria dels encàrrecs. Quan parlem de llibre de text tot depèn de les dates d’entrega. En tots els casos sempre fem un petit esbós del material a dibuixar per a assegurar nos que lo tindrem per al temps estimat. A partir d’eixe moment tot es posar se hores fent composicions, dibuixets i donant-li unes capetes de pintura per a que tot quede ben de maco.

– Com definiríeu l’estil de thePaperKids?

Que com definiríem l’estil de thePAPERkids? Com senzill, sincer i simpàtic, com esperem que la gent que ens conega, ens defina també a nosaltres.

– Il·lustrar és…

L’infinitiu d’un verb que significa molt en la vida de moltes persones.

– Si no us dediquéssiu a la il·lustració seríeu…

Si no fórem il·lustradors infantils faríem pelutxos, disseny, o treballaríem en algú projecte de animació 3d… és dir, lo que venim fent aquestos darrers anys… i si es pot pedir també estaria bé ser una parella de patinatge artístic d’eixes que maregen de tantes cabrioles que fan al gel! Alehop!

– Si poguéssiu triar un conte clàssic per il·lustrar seria… Perquè?

Amb el pas dels anys hem il·lustrat la majoria d’històries clàssiques, molts com a lectures de llibres de text. Tal volta ens agradaria sortir d’Europa per a anar a altres cultures com l’orient pròxim, i amb el temps suficient de poder treballar textures que li donen la màgia i la grandiloqüència d’aquells temps de califats, emirs i princeses.

– Si fóssiu un personatge de conte serieu…

Hansel i Gretel, que som molt golosos! A la bruixa eixa ja li donaríem un puntelló al cul i la casa ens la crospíem en un tres i no res, i com a postres una bona becadeta baix d’un arbre!

– Un país amb bona literatura infantil és…

Tots els països i tots el il·lustradors tenim molt que aportar, però veient lo des de una òptica professional França, sense ningú dubte, es el que per una tradició des de el petits als mes grans es porta l’or a Europa.

– Quina és la situació actual de la literatura infantil al nostre país?

A nivell individual es veuen moltes ganes i molt talent a tots els il·lustradors, però la professió no està passant per el seu millor moment. Tal volta com a públic no es note massa, com passa amb el  món del còmic, perquè com a consumidor l’òptica es diferent. Tu arribes a una llibreria i disposes de milers de títols. Tot genial!

Però clar, quant de lo que mou l’industria arriba als creadors? Això ja es altre tema.

La frase eixa tant manida de “Pocs mengen, però molts berenen” li para al nostre gremi que ni pintat. El problema, al igual que passa amb la música per altres motius es que està molt prop d’arribar a la desprofessionalització.  Això no vol dir que no arribe un grupet que et faça una cançó ben de bonica, però està clar es que al voltant de tot això n’hi ha d’haver una industria de gent que es dedica a crear i sap que, tal volta en un futur, podrà viure de treballar en açò que tant li agrada.

Eixe motiu es lo que l’ha fet tan gran. La gent lo veu massa clar amb el futbol.

– Per anar acabant, quins són els vostres propers projectes?

Mai sabem lo que ens depara el futur. Un bon grapat de llibres de text? Un cd interactiu per que els xiquets aprenguen nous idiomes? El disseny de la mascota per als pròxims jocs olímpics? Qui sap?

Avui us porto un projecte que es va dur a terme des de la biblioteca de l’escola Pàmies de Ginestar, un petit poblet de les Terres de l’Ebre. Es tracta d’un projecte de treball que es va dur a terme des de P5 fins a 6è per tal de fer conèixer als infants la feina d’il·lustrador, tot el que hi ha al voltant d’aquesta tasca tan complicada, i com ser il·lustrador é més que una afició, com podien pensar ells, és una manera de guanyar-se la vida, és una professió, i no és pas senzill.

Per poder entendre la tasca dels il·lustradors, els nens i nenes, al principi es dedicaven a mirar contes i contes i a intentar endevinar el gust d’aquella història.

El treball, però no era prou explícit, així que un dia cercant a la xarxa van anar a parar a l’Elefant Trompeta, i es va convertir per la mestra que portava el projecte en una exemplificació perfecte per fer entendre als infants tot el que envolta el món de la il·lustració. Van descarregar tots els Trompetes fets pels diferents il·lustradors, els van imprimir, van empaperar amb un mural ben xulo la paret de la Biblioteca amb tots els Elefants i el nom dels il·lustradors que els havien fet. I es van passar estones mirant els dibuixos, i parlant de l’estil, la textura, els colors, les tècniques, l’expressió de l’elefant, de què els transmetia cada dibuix, quins els hi agradaven més i quins menys, quin dibuixant consideraven que tenia un estil més infantil, i quin un to més adult i de còmic.

Després d’aquesta tasca, van buscar per les llibreries de la biblioteca diferents contes i llibres il·lustrats per aquests autors. Un cop assimilada la teoria, van passar a la pràctica, i fou aleshores quan es van adonar de la complexitat de la feina d’il·lustradors, on cadascú va intentar dibuixar la seva pròpia versió de l’Elefant Trompeta.

Per culminar un projecte d’allò més interessant, van rebre a l’escola la visita d’una il·lustradora: la Mercè Arànega. I com havien treballat tant la tasca dels il·lustradors amb anterioritat, li van poder fer una entrevista d’allò més extensa, i després li van demanar la seva pròpia versió de l’Elefant Trompeta que em van enviar.

I als nens de P5 els va agradar tan el projecte que van voler canviar el nom de la seva classe: la de les marietes, per la de l’Elefant Trompeta.

És un projecte que m’ha fet molta il·lusió, m’ha fet feliç i m’ha fet adonar que hi ha moltes escoles on encara es fan molt bones tasques a nivell de projectes, i només em queda treure’m el barret i aplaudir la tasca d’aquesta escola i de les mestres que han estat darrere aquest projecte.

Avui us porto una web que m’agrada molt especialment, es tracta de la de Shaun Tan, un il·lustrador internacional nascut a Austràlia i autor d’àlbums il·lustrats com: La cosa perduda, l’Arbre vermell, Els conills… La seva web és una web ben estructurada i divertida. Hi podem trobar moltes coses que ens permeten conèixer una miqueta més d’aquest il·lustrador, tan de la seva vida com del seu treball.

Hi podem trobar diversos apartats que ara us enumeraré: Sobre mi, biografia; àlbums il·lustrats, on trobem totes les publicacions de l’autor en aquest àmbit;   pel·lícules i teatre, on trobem tots els projectes en aquest àmbit de l’autor australià; pintures, on t’explica la inspiració de l’autor per fer les seves il·lustracions; projectes interessants; preguntes freqüents; notícies i comentaris.

Us deixo amb les captures de pantalla de la seva web, però sens dubte si voleu conèixer una mica més aquest autor, només cal que entreu a la seva web.

En Pau Estrada va néixer a Barcelona l’any 1961 i és un personatge molt polifacètic, no només és il·lustrador infantil, sinó que a més a més és professor d’anglès i realitzador de vídeos documentals, una altra de les seves grans passions. Va estudiar filologia anglesa i art, i ha il·lustrat molts contes infantils, tan a Estats Units com a l’estat espanyol. De les seves darreres obres, que han arribat a les nostres contrades, en podem destacar Pippo el Boig, i Picasso i Minou, ambdues, dues autèntiques obres d’art. És gràcies a aquests dos àlbums que el vaig conèixer, i em va semblar que era un il·lustrador diferent, i que potser us agradaria conèixer-lo. Per això us deixo amb la seva entrevista, per tal que el coneixeu una miqueta millor:

– Com vas començar en el món de la il·lustració infantil? Vas estudiar filologia, què va fer que el teu camí s’encaminés cap a la il·lustració?
De petit sempre m’havia agradat dibuixar i se’m donava bé. Quan tenia uns quinze anys, la meva mare, que és nord-americana i era professora d’anglès, va començar a escriure i publicar llibres de text i em va triar a mi com a il·lustrador (al cap i a la fi, era l’artista de la família, oi?). Jo era pràcticament un nen, però vam acabar fent un tàndem que va funcionar força bé. Després d’uns anys fent llibres de text vaig començar a cercar feina per il·lustrar contes i vaig anar a parar a l’editorial La Galera (perquè em quedaven a prop de casa), on em van acollir molt bé i em van donar feina de seguida. Així va ser com vaig anar compaginant el dibuix amb els meus estudis de secundària primer i a la universitat més endavant.

– Quan temps fa que t’hi dediques? Són molt complicats els inicis?
Avui dia costa molt obrir-se pas però he de dir que en el meu cas va ser força senzill. Es clar que jo era molt jove i senzillament tenia ganes de dibuixar. Anar a presentar-me a les editorials i conèixer aquest món em semblava divertit i no em plantejava que no els poguessin agradar els meus dibuixos. Uns anys desprès, quan vaig anar a estudiar a Estats Units a la Rhode Island School of Design, també vaig trobar que m’ho passava bé anant a picar portes a les editorials a Boston o Nova York i val a dir que sempre em van rebre molt bé a tot arreu.

– El projecte amb el que més a gust has treballat quin ha estat? Perquè?
El projecte amb el que més a gust he treballat no ha estat un llibre sinó una pel·lícula documental que vaig fer fa 2 anys sobre la història de com els meus pares es van conèixer als Estats Units ja fa molts anys. Va ser molt divertit entrevistar a la família i els antics amics i desprès fer un muntatge amb velles pel·lícules, fotos i música per explicar una història d’amor que al final emociona a tothom que la veu (i la majoria gent que mai no ha conegut els meus pares!). El cinema és un art total que enganxa molt; no m’estranya que hi hagi tanta gent que vulgui fer pel·lícules.

– I el que t’ha resultat més complicat?
El llibre “Pippo el Boig”, sobre la construcció de la cúpula de la catedral de Florència. Volia que la documentació històrica fos acurada i al final em vaig tirar gairebé tres anys amb aquest projecte, empapat d’arquitectura, detalls, vestits i imatges tretes de llibres d’artistes del Quattrocento. Fins i tot les petites maquetes que surten als meus dibuixos dels invents que dissenyava Brunnelleschi són autèntiques (quan hagués pogut ficar per exemple invents de Leonardo i ningú se’n hauria adonat). Em sembla que em vaig passar una mica amb els detalls. En tot cas vaig jurar no tornar a dibuixar mai més una altra catedral!

– Has publicat contes relacionats amb personatges del món de l’art, per una banda has fet un conte de Picasso, i per altra, un sobre la construcció de la cúpula de Florència de Brunelleschi. T’has hagut de documentar per dur a terme aquests projectes? Què han suposat per tu?
La recerca de documentació i la història en general  sempre m’han interessat molt, tant per la il·lustració com en el camp del vídeo documental. De vegades penso que m’agrada perseguir fantasmes del passat. Per fer el llibre sobre Picasso, per exemple, vaig llegir varies biografies, vaig anar a Paris i fins i tot em vaig posar a estudiar francès (una assignatura que tenia pendent). La reconstrucció que vaig fer de l’estudi de Picasso a Montmartre, per exemple, va sortir d’ajuntar molts detalls que havia trobat a diverses fonts (les claraboies, l’estufa que tenia i que era tan alta com ell, la il·luminació a base d’espelmes ficades dins ampolles…). A Pierre Daix, amic personal de Picasso i el seu biògraf preeminent a França, li va encantar el llibre i francament no em puc imaginar cap reconeixement més gran per les meves il·lustracions.

– Com definiries el teu estil?
El meu estil varia força segons el llibre i això és gràcies a que procuro donar-li a cada projecte el temps i l’enfoc que crec que li corresponen. Intento no caure dins de fórmules repetitives i fer només les coses que m’agraden i m’interessen. De totes maneres, dintre de les meves evidents limitacions tècniques, diria que es nota que de petit vaig ser un gran lector de Tintin. També m’agrada molt el Petit Príncep i sóc un admirador incondicional de Junceda i Opisso. Apart d’això vaig aprendre moltes coses dels meus professors als EUA: Chris Van Allsburg (autor de “L’exprés Polar”) I David Macaulay (autor de “Catedral”). La veritat és que al costat d’aquesta gent que acabo de citar, jo considero que sóc només un modest ninotaire.

– Ser il·lustrador és…
una manera de seguir fent art figuratiu dins el món modern i d’explicar històries narratives en sèries d’imatges consecutives. Il·lustrar és també una mena de joc conceptual entre text i imatge tot ple d’ironies, referències, descobriments i problemes a resoldre. Però potser en el fons un il·lustrador és senzillament un infant que s’ha fet gran i que vol seguir dibuixant ninots.

– Has il·lustrat alguns contes clàssics, com la Caputxeta Vermella o la Princesa i el pèsol. Quin altre clàssic t’agradaria il·lustrar? Perquè?
Els contes clàssics tenen un caràcter atemporal i universal que dona molta llibertat a l’hora de visualitzar-los. Quan vaig il·lustrar “La princesa i el pèsol” em va fer ganes d’imaginar-me la història a l’Índia I així va resultar per a mi més divertit i engrescador perquè vaig poder ficar-me a investigar la iconografia oriental i d’alguna manera sentir que estava fent un gran viatge. Per això diria que m’agradaria il·lustrar contes provinents d’altres tradicions culturals, o agafar els nostres clàssics i portar-los de viatge.

– Si fossis un personatge de conte series…
Hansel i Gretel o la Caputxeta Vermella o fins i tot en Frodo: un infant que s’endinsa dins d’un bosc misteriós.

– Un país amb bona literatura infantil és…
Escandinàvia. Si viatges per Noruega, per exemple, és difícil veure aquells poblets amb les seves casetes i aquells paisatges de boscos i fiords sense tenir la sensació que són com “de conte”. I a part tenen els trolls, uns éssers monstruosos i alhora amb un punt entranyable que donen per a molt. Evidentment, els països nòrdics amb els seus llargs hiverns sempre han estat propicis per la creativitat narrativa i la imaginació.

– Quina és la situació actual de la literatura infantil al nostre país?
A mi em sembla que sempre hi ha hagut aquí molta gent amb molt de talent, tan a nivell d’escriptors com de creadors visuals. És cert que viure de la il·lustració o de la literatura sempre ha estat molt difícil, però avui hi ha molta gent jove amb una gran versatilitat tecnològica i d’estils i que sap promocionar-se a nivell internacional. El temps jutjarà la qualitat de les produccions actuals, però és evident que estem vivint una època de gran creativitat en tots els àmbits.

– Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?
A nivell molt personal, estic preparant un projecte sobre la meva àvia (un personatge extraordinari que encara recordo amb gran carinyo i admiració 30 anys desprès de la seva mort) i també estic treballant en un altre àlbum sobre un gran artista i que completaria una mena de trilogia desprès dels llibres sobre Picasso i Brunelleschi. Com que aquest projecte encara està en etapa de gestació em permetràs que em guardi els detalls, oi?

Ja sabeu que això del Dia del Pare no em sembla quelcom gaire de celebrar, però a les escoles es té molta tradició a pensar i fer alguna manualitat per als pares. Aquest any estic força contenta de com ha quedat la que vaig preparar amb els meus nens, i us l’explico una micona per tal de que us en feu una idea. Es tracta d’una granota de cartolina, que té un bloc de notes i un llapis per prendre apunts. Els nens van punxar la silueta de la granota, li van enganxar la boca i els ulls, i amb la llengua enroscada hi vaig posar un llapis. Les potes de la granota, “aguanten” uns post-its per prendre apunts.

Ha quedat graciós i divertit, jo ara us deixo una imatge de la mostra que vaig preparar però sense el bloc de notes.

L’altre dia passejant per una llibreria que m’agrada molt, vaig descobrir aquests peluixos fets amà d’animals, Els animalons de la Noe, són peluixos de feltre d’uns 15 cm. de diferents animals, i són una preciositat. Es tracta de dissenys creats per la il·lustradora Noe Bufarull, ara us deixo amb algunes imatges d’aquests graciosos animals.

Avui us porto contes de móns meravellosos, fantàstics, màgics, sorprenents, impossibles, divertits, originals. Móns irreals o potser móns que només existeixen en la nostra imaginació, móns tan sorprenents que semblen impossibles, però que potser existeixen més a prop del que imaginem.

AL FINAL, Silvia Nanclares, Il·l. Miguel Brieva, Editorial Kókinos –> Aquesta ñes la història d’una nena que perd les claus de casa, i plena de curiositat i valentia es decideix a descobrir un món ple de fantasia i màgia que l’envolta. Un món imaginari en el que podem trobar referències a: Alícia al País de les Meravelles, Pinotxo, Peter Pan. És un conte fantàstic i sorprenent amb un il·lustrador acostumat al món del còmic que ens mostra aquesta nova faceta en el món de l’àlbum il·lustrat.

ON ÉS LA MEVA GERMANA?, Sven Nordqvist, Editorial Flamboyant (Octubre 2010) –> Com pot un nen seguir a la seva germana si aquesta sempre acaba desapareixent a la recerca de móns nous i sorprenents? Ella no pot eviatr marxar per descobrir i conèixer diferents racons d’arreu del món. Vols acompanyar al seu germà en cada pàgina a intentar trobar la seva germana?

Aquest es tracta sobretot d’un conte per ser mirat, d’aquells en els que pots passar hores i hores descobrint-ne els detalls, contemplant cada imatge…

ELS FABRICANTS DE MUNTANYES, Alberto Pérez, Il·l. Jorge del Corral, Editorial Animallibres (Editorial Bromera al  País Valencià) –> Allà on els ignorants només veuen serralades vulgars, heu de saber que s’oculten gegants endormiscats. Gegants que, en els temps remots d’unicorns, olifants i dracs, es dedicaren a fabricar muntanyes. Us agradaria despertar-los i conèixer el seu ofici màgic?

És un conte preciós, una història fantàstica i sorprenent, amb uns personatges molt màgics que estic molt segura de que us encantarà descobrir tant com a mi.

Nascut l’any 1970 a Barcelona d’en Lluís Farré en podem dir forces coses. És un apassionat de la seva feina, un gran il·lustrador i també autor de literatura infantil. Pel que fa a la il·lustració, va començar com a il·lustrador científic per un metge que estudiava Belles Arts, i veient que hi havia altres àmbits en els que oferir-se a les editorials, va començar a fer llibres de text, on podia combinar la seva vessant d’il·lustrador científic amb la d’il·lustrador infantil. I així va començar fins que va poder fer àlbum il·lustrat i literatura infantil: àmbit en el qual ja ha rebut forces premis: va guanyar el Premi «Lazarillo» d’il·lustració el 1995, amb Una casa com un cabàs, i ha rebut algun Premi Serra d’Or per alguns dels seus treballs.

Un dels grans de les nostres contrades pel que fa a literatura infantil, i del que crec que us agradarà molt la seva entrevista, a mi em va encantar:

– Com vas decidir començar en el món de la literatura infantil?
De manera fortuïta. Jo havia començat a fer il·lustració científica per un metge mentre estudiava Belles Arts. En acabat, a base de visitar les editorials per oferir-me com a tal, veient el què feien en altres àmbits, em vaig plantejar el desafiament d’atacar també el món infantil. I crec que el fet de bellugar-me còmodament entre els dos terrenys em va facilitar l’accés de ple al món del llibre de text, ja que jo podia assumir la totalitat de la feina en els llibres de coneixements, que en general s’havien de repartir entre dos professionals diferents. De cop, podia viure d’allò. I del llibre de text a la resta…

– Et consideres autor o il·lustrador, o ambdues coses?
Totes dues coses. Però de maneres diferents.
Com a il·lustrador em considero un professional. Com a escriptor, la cosa ja canvia una mica. Tot i que tinc textos que surten d’encàrrecs concrets d’editorials, en general escric per impulsos, i ho faig sense pensar en si sortiran publicats o no. Ho faig quan em diverteix fer-ho. És després que provo de trobar algú que me’ls publiqui. I no sempre me’n surto, per què molt sovint em diuen que el meu llenguatge no està pensat pels nens. De fet, no crec que ho hagi de fer, però això ja és una altra qüestió…
Per això de vegades em costa dir que sóc escriptor, perquè no em regeixo pel mateix funcionament professional que quan il·lustro. Però és evident que per número d’obres publicades ho sóc. I fins i tot premiat en alguna ocasió. I tot i així…  En fi, no sé si s’entén massa…

– Has il·lustrat les teves pròpies històries i històries escrites per altres. Què et resulta més complicat?
Sens dubte, il·lustrar-me a mi mateix, per la càrrega emocional que llavors dóno al llibre. Agafa un pes que no ténen els projectes a partir de textos d’altres. Quan un llibre és només meu, encara que es tracti d’històries més o menys senzilles, pren molt la forma d’un expositor de la meva personalitat, de mi mateix. Jo crec que els il·lustradors ens mostrem molt, a través dels nostres dibuixos. Sumar-hi la part de creació del text ja és la bomba.

– Quan ets més exigent, quan il·lustres les teves pròpies històries o les dels altres?
Sempre ho sóc molt, d’exigent amb mi mateix. En això no faig diferències. Pateixo igual fent uns llibres com uns altres, per entendre’ns.

– De quin dels teus projectes et sents més orgullós?
No ho podria dir… Estic molt satisfet dels tres llibres desplegables que tenim fets a mitges amb la Mercè Canals: Els Tres Reis de l’Orient, La Llegenda de Sant Jordi i l’Arca de Noè, el darrer dels quals va merèixer el Premi de la crítica Serra d’Or. També ocupa un lloc preferent El nen gris, il·lustrat per en Gusti ( i també guardonat amb un Serra d’Or), i el meu darrer fins ara, tant per la part de text com de dibuix, Ulls negres, molt més senzill de factura, però amb una càrrega personal molt més forta.

– I el que et va donar més maldecaps?
En el seu moment, Endrapallibres, per què em vaig proposar el repte de mostrar diferents formes d’il·lustrar en un mateix llibre, que alhora tenia un format que no es prestava massa a invents. Però els maldecaps van valdre molt la pena, i aquell també va ser guardonat amb un serra d’Or. El primer, de fet. Ostres, estic molt “fardón”, no?

– Has treballat en molts àmbits de la il·lustració infantil: has fet llibres de text, il·lustracions per a catàlegs, àlbum il·lustrat, llibres de lectura… De tot plegat, quin àmbit és el que et resulta més gratificant?
El llibre de lectura, sens dubte. Tots els àmbits em resulten molt interessants a l’hora de treballar, i tots tenen els seus avantatges i els seus inconvenients, però suposo que el llibre de lectura és el que, en acabat el projecte, mostra la feina feta amb més qualitat. A més, és el que sol crear més empremta en la memòria dels lectors.

– Ser il·lustrador és…
Un narrador en imatges. Per mi el dibuix no és altra cosa que una mitjà per expressar-me, per explicar coses, per reforçar el text que acompanya. La il·lustració merament decorativa per mi no té valor. Si no pots aportar res a un text, val més deixar-lo nu d’imatges

– El més dolent de ser il·lustrador és…
Sentir-se sotmès a criteris i pressions que no ténen res a veure amb la creació o amb la qualitat de la teva feina. Que em tractin com si jo pogués fer dibuixos com qui fabrica salsitxes de frànkfurt. O que em sotmetin a criteris de comercialitat, de comprensió del lector i de no sé quines coses, que en realitat no tenen a veure amb els llibres sinó amb el fet que molt editors els tracten com qualsevol altre producte de venda al públic. I el llibre no és un producte qualsevol. És molt més valuós, delicat i fràgil.

– Què significa per tu el món de la literatura infantil?
Per mi és un món molt interessant, i a l’hora molt delicat i que mereix molt de respecte ( respecte que malauradament, com deia, no sol tenir). És un món que genera un imaginari visual immens, i això és una gran responsabilitat. I el mateix passa amb les històries. Els nens i nenes s‘alimenten dels mons que creem per ells, del llenguatge que fem servir pe comunicar-nos-hi. Per això és tan important tractar-los amb respecte i intel·ligència, i no amb mentalitat de cadena d’hamburgueses per engreixar-los sense miraments.

– Com definiries la teva feina?
Ostres, que difícil. A banda del què ja he anat dient abans, vull dir…
Suposo que el que encara en podria dir és que la meva feina és una mena de lligam al llarg del temps amb el nen que era. És una manera de no deixar mai que desaparegui, d’estar sempre connectat amb una manera “infantil” de veure i explicar el món.

– Si poguessis triar un conte clàssic per il·lustrar, quin t’agradaria que fos? Perquè?
Alícia en terra de meravelles. Hi ha tanta amuntegamenta de personatges i situacions  estrafolàries, que em semblaria un repte fascinant.

– Si fossis un personatge de conte series…
Vaja… ni idea. No recordo tenir cap personatge favorit, ni de nen ni ara. En canvi, recordo un personatge inventat per ma iaia, i que sempre em va semblar fascinant, perquè l’ubicava en els entorns més inversemblants ( a l’oest, amb en Robin Hood…)i sempre ho resolia tot: el brau Sancho. Ma iaia era molt creativa… jajajaja

– Un país amb bona literatura infantil és…
Un país més sa, i amb més possibilitats de generar nens i nenes sans, creatius, amb imaginaris rics.

– Quina és la situació actual de la literatura infantil al nostre país?
Estranya. Per una banda, les editorials més grans es van tornant conservadores, a marxes forçades, escudant-se en la crisi i en la perillositat d’assumir riscos per tornar-se cada cop més comercials. I al’hora, surten noves editorials, petites, sense grans pretensions, però produïnt llibres molt més interessants, exquisits, sovint.
El panorama general, però, com que el marquen sobretot les grans empreses, he de dir que el veig grisot, i tirant a més fosc amb el temps…

– Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?
Ara mateix, estem enllestint el quart llibre desplegable amb la Mercè Canals, el títol del qual no el desvetllaré de moment. Només diré que encara és més espaterrant que els altres.
Amb la Mercè, també, sortirà un conte sobre les pors, les vergonyes i les manies, de les quals de menut jo en tenia unes quantes. I encara ara, de fet…
També començaré de seguida amb un conte escrit per una altra amiga, la Núria Homs, i jo mateix tinc alguns textos pendents de ser aprovats i tirats endavant. A veure què passa. Amb la crisi tot està anant molt més lent del què hauria… creuem els dits!

Si hi ha una cosa que admiro d’Abracadabra Llibres és que és un espai que sempre dóna l’oiportunitat a petites editorial de presentar els seus treballs, i això fa que sigui una de les llibreries infantils més implicades i amb més actes de tota Barcelona. Aquesta vegada, és l’editorial Alrevés que es complau en convidar-vos a la presentació del llibre La Ciutat Blava. El primer conte d’una sèrie temàtica, que aquesta vegada ens parlarà de la contaminació.

L’acte comptarà amb la presència de les dues autores del llibre, i la lectura d’aquest anirà a càrrec d’Yvette Vilar; i es durà a terme el proper dia 26 de Març del 2011 a les 12:30h a la llibreria Abracadabra (C/General Álvarez de Castro 5, Barcelona)

El proper dijous 24 de Març la Llibreria abracadabra de Barcelona té el plaer de convidar-vos a la presentació del Llibre “Shhh. Silencio por favor” d’una editorial independent que es diu Kitschic.

A part de la presentació, també hi podreu veure durant unes setmanes la mostra d’originals del propi conte. Així que ja ho sabeu, si us hi voleu acostar:

PRESENTACIÓ I EXPOSICIÓ DE “SILENCIO POR FAVOR”

Abracadabra Lllibres

C/General Álvarez de Castro 5 (Barcelona)

Presentació: 24 de Març de 2011 a les 19h

L’Exposició d’originals romandrà oberta a la botiga des del dia 24 de Març fins al 20 de Maig.