Explica'm… LES FAULES DE LA FONTAINE

28 febrer 2010
0

LES FAULES DE LA FONTAINE: il·lustracions de Dedieu, Editorial Cruïlla (2009) –> Aquest llibre em va agradar especialment perquè recull les faules més populars de La Fontaine en un llibre preciós de desplegables, on cada il·lustració es troba en un requadre al mig de dues planes amb alguna sorpresa amagada. Unes fantàstiques il·lustracions i un disseny molt original.

CONCURS I FUTURA EXPOSICIÓ DE LLIBRES EN MOVIMENT

27 febrer 2010
0

Il Bosco Blu (bloc sobre àlbums il·lustrats, llibres d’artista i edicions artesanals), en col·laboració amb la Llibreria Abracadabra i l’Ignasi Blanch, han convocat un concurs de llibres il·lustrats en moviment i una futura exposició de les obres presentades, per aquesta primavera.

El termini per presentar les vostres creacions s’acaba demà, però no hi dubteu en que visitar a posterior l’exposició amb els originals, pot ser una autèntica delícia. L’exposició s’inaugurarà al maig en la pròpia llibreria Abracadabra, sempre disposada a oferir el seu espai d’exposicions a bones i interessants iniciatives.

Així, que ja ho sabeu aneu seguint el “Moving Books” en aquest bloc.

El Trompeta recomana… CONTES D'ANIMALS (II)

26 febrer 2010
0

Els animals són sovint protagonistes de moltíssimes històries. Són divertits, simpàtics i faciliten que es puguin escriure molt bones històries al seu voltant. Avui us en porto uns quants protagonitzats per diversos animals. A veure si us agraden.

CONTES ANIMALS, Gianni Rodari, Anna Laura Cantone, Editorial Molino (2009)–> 40 pàgines molt divertides on se’ns presenten un munt d’animals amb les seves peculiaritats: una tortuga ciclista, guineus fotògrafes, elefants equilibristes, ossos bandolers i cavalls ensinistrats. Uns textos molt divertits, que ens garanteixen, de ben segur, passar una bona estona.

Relats curts d’animals, divertits i molt ben editats i il·lustrats.

contes-animals_gianni-rodari_libro-mcce001

LA GRAN ORQUESTRA DELS ANIMALS, Daniel Monedero, Il·l. Óscar T.Pérez, Editorial Thule (2009) –> En quant vaig descobrir aquest llibre, em va enamorar. I és que les il·lustracions són precioses i el relat encara ho és més.

getimgsphp

Es tracta del gran director d’orquestra Rudolf Klimosky, una orquestra en el que fa tocar no són instruments, sinó que són els propis animals els que exerceixen com a tals. Una orquestra formada per mussols, lleons, dofins, tucans, gossos, cavalls… Diuen que la música amansa a les bèsties, no? Doncs ara, potser és al revés.

1313775522


ANIMALES FANTÁSTICOS, José Jorge Letría, Il·l. André Letria, Editorial Kalandraka –> Aquest cop, Kalandraka ens acosta els animals més fantàstics que us podeu imaginar. No es tracta d’animals reals, sinó d’animals procedents de la mitologia: des dels homes llops, fins als unicorns; passant pel centaure i l’esfinx.

Animals que perviuen al llarg de la història a través de les seves pròpies llegendes.

578_g

EL DETECTIU GRAPES I EL CAS DEL GAT D’OR, John O’Leary, Trad. Marta Salvadó, Editorial Combel (2009) –>La darrera edició del diari anuncia en un reportatge especial que d’una gran mansió de la ciutat ha estat robat una estàtua egípcia de gran valor en forma de gat. El detectiu Grapes, anirà seguint les pistes fins a esbrinar on es troba amagada l’estàtua. Un conte que permet als més petits investigar amb aquest detectiu i anar llegint-ne les pistes i les notes per deduir qui són els culpables. És un conte divertit i interactiu, que permet als nens jugar i investigar. Una bona manera de llegir i passar-ho bé.

Layout 1

EL MISTERIOSO CASO DEL OSO, Oliver Jeffers, Editorial Fondo de Cultura Económica –> Una història amb un misteri, un crim, sospitosos, un bosc, un ós… Un conte preciós i divertit, amb les sempre simpàtiques il·lustracions d’Oliver Jeffers.

010203040506

EL LADRÓN DE GALLINAS, Béatrice Rodríguez, Libros del Zorro Rojo (2009) –> Com sempre, els llibres d’aquesta editorial són excel·lents, aquesta vegada ens expliquen una història sense paraules en la que una guineu rapta una gallina i fuig. L’ós, el conill i el gall els persegueixen dia i nit per intentar salvar la vida de la pobra gallina, ja que probablement el que el guineu vol és menjar-se-la. Però ja se sap, que a vegades les aparences enganyen, o no?

blog-t-ladron-de-gallinasdefpl07defpl15defpl17defpl18

L'aprenentatge de la lectura

25 febrer 2010
0

Fer aprendre a llegir els nens és un procés molt complicat i complex, a la vegada que meravellós… i és que la descoberta de les lletres i paraules és un camí que només s’inicia un cop a la vida, i a mi em pertoca aquesta difícil tasca amb els meus nens de P4. I és que a la meva escola no treballen cap lletra a P3 i tot es comença a P4, de manera que comencen el curs amb les vocals, i durant la resta d’avaluacions s’hi van afegint algunes consonants: p, m, n, t, l, d, r, s… etc. La veritat és que és un pèl dur, i és que al treballar en lletra lligada ja des de l’inici, alguns infants es confonen amb el que han pogut veure en lletra de pal a casa o en altres mitjans.

Però bé, superades les primeres dificultats, comença el curiós procés de reconeixement de les lletres i de comprendre que una lletra es pot dir d’una manera, però que té un so determinat, i que en funció de la vocal que hi ha darrera obtenim síl·labes diferents… uf! Quina feinada, no? La veritat és que és un procés d’assimilació massa complexe, i que hi ha alguns infants que amb 4 anys, no estan preparats a nivell maduratiu per assimilar.

I a vegades et capfiques, i penses que és el que deus estar fent malament perquè hi ha alguns nens als que els hi costa una barbaritat, i altres que sembla que hagin nascut sabent llegir. I és que a vegades, no tens temps per treballar el que caldria cada lletra, perquè hi ha un nombre de fitxes massa elevat que fan que el teu ritme hagi de ser, a la força, diferent al dels nens.

És lo bonic d’aquesta etapa, no? Que els primers aprenentatges bàsics els faran amb tu, i que gràcies a ells començaran un camí que mai podran tornar a deixar, el fantàstic camí de la lectura.

Però acaba el curs i veus tot el que han  après, fins on han arribat i que en part, és gràcies a la feina feta, i aleshores et compensa tot plegat… I així és, en certa manera, la feina d’una mestra: grans esforços compensats amb grans alegries.

Dibuixant… LA DITONA

24 febrer 2010
0

Il·lustració de l’Elefant Trompeta (2009)

El conte de… LA DITONA

23 febrer 2010
0

La Ditona és un conte força llarg d’Andersen, i potser, no dels més populars. Però tot i així, se n0han fet algunes adaptacions en format conte per a infants. Evidentment, es tracta de versions força “comprimides” de la història, però em quedo amb la que us porto a continuació:

LA DITONA, Hans Christian Andersen, Adap. Caterina Valriu, Il·l. Max, Editorial La Galera, Col·l. Popular –> He triat aquesta versió, per les fantàstiques il·lustracions d’un dels grans de la il·lustració a les nostres contrades, en Max. La versió és molt maca, les il·lustracions molt dolces, i l’estil inconfusible. Aquest conte, també el podeu trobar en aquesta mateixa editorial i versió, bilingüe: català/anglès; però amb una portada diferent. Tot i que les il·lustracions interiors són les mateixes.

Els orígens de… LA DITONA

22 febrer 2010
0

“Vet aquí una vegada una dona que desitjava com fos tenir un fill. Va anar a veure a una fetillera perquè li digués com podia tenir una criatura. Aquesta li va donar una llavor de civada i li va dir que la plantés. Dit i fet, això ho va fer, i de la llavor en va néixer una bonica flor, que al obrir-se aparegué una preciosa i petita nena. Tan petita que la seva mare li digué Ditona.
Ben aviat els problemes per la seva mida van començar a sorgir. I és que una nit en la que la nena dormia en la seva closca de nou, va venir un horrible gripau que la volia casar amb el seu fill. Així que se l’endugué.
La noia finalment va aconseguir escapar muntada al damunt d’una preciosa papallona. Quan estava a dalt d’un arbre, va venir un abellot que se la va emportar en el seu eixam. En veure-la, totes les abelles, digueren que era una criatura horrible i repugnant, i l’abellot ho va acabar creient i la va alliberar.
La Ditona començà a plorar i plorar al damunt d’una margarita. Així va passar tot l’estiu i la tardor a la selva, alimentant-se de la mel de les flors. Però va arribar el fred hivern, i semblava que la pobre criatureta, que no feia més de dos a tres centímetres, moriria de fred. Va caminar i caminar creuant camps ja segats fins arribar a la casa d’una rateta que vivia sota d’uns rostolls.
Allà hi va viure durant un temps tenint per veí un talp que es va enamorar de la petita protagonista d’aquesta història. El talp tenia una galeria que unia les dues cases, la seva i la de la rateta, i en ella havia mort de fred un preciós ocell, pel que la Ditona va sentir molta pena i li va teixir una vànova.
El va cobrir i va recolzar el cap en el seu pit. De cop i volta li va semblar sentir els batecs del cor de l’ocell: era viu. Pobre oreneta, no estava morta només tenia molt i molt de fred. L’oreneta estava ferida d’una ala i per això no havia pogut volar fins a terres més càlides, i el fred l’havia atrapat. La Ditona la cuidava cada dia i en arribar la primavera l’ocell va marxar.
El talp va demanar la mà de la Ditona i la rata va començar a preparar-li l’aixovar. Es va fixar la data de casament a la tardor que va arribar ràpidament, la Ditona estaria condemnada a viure sota terra per sempre més. Però apareix de nou l’oreneta que encara no havia marxat, sinó que volava pels voltants de la casa de la Ditona durant tota la primavera, l’estiu i ara que era tardor havia de marxar.
La Ditona marxà amb l’oreneta i fugí del seu futur marit per sempre més. Van anar a parar al costat d’un preciós palau, i en una de les flors del voltant la Ditona va veure el Rei dels  esperits de les flors,una espècie d’àngels diminuts,  que no eren molt més grans que ella.
Es van enamorar i el rei li va demanar matrimoni. La bonica Ditona va acceptar i totes i cadascuna de les flors del voltant es van obrir i en van sortir cavallers i donzelles. El rei li va dir que el nom de Ditona era un nom massa lleig per ella i la seva bellesa. I que a partir d’aleshores s’hauria de dir Maia.
Es van casar, l’oreneta va marxar a un indret més càlid, i és així com arreu del món s’ha donat a conèixer aquesta bonica història.”

Aquest és el conte de la Ditona, escrit per Hans C. Andersen el 1835, amb el títol original en Danès de “Tommelise” (que vol dir una cosa així com diminuta).  Aquesta història ens narra les aventures i desventures d’un personatge diminut com ho pot ser el nostre Patufet, l’anglès Tom Thumb o  el francès Polzet. Aquesta vegada però, la protagonista és femenina.

Pel que fa al naixement de la protagonista, neix d’una llavor, fet que ens pot recordar a altres naixements de personatges petits. En altres casos de personatges petits neixen d’un gra de mill, un gra d’arròs, de dintre d’una nou…
La resta sembla que es tracta d’un conte que és totalment invenció de l’autor danès, que fou criticat en la seva època i no va agradar tant com altres contes molt famosos d’Andersen.

La primera traducció a l’anglès es va fer l’any 1846, sota el títol de “Thumbelina”. I és que el nom d’aquesta petita noieta varia en funció del país d’origen. En castellà rep el nom de “Pulgarcita”, en italià Mignolina, i en català és la Ditona.
El nom en català, però no és gaire fidel al nom originari, i és que s’hauria d’haver anomenat Patufeta, si s’hagués fet una correcta traducció del Danès, o Polzeta, en cas de que el nom fos una traducció literal de l’anglès. Fou una traducció de l’any 1933, en el que l’Editorial Juventut va publicar un recopilatori dels més famosos contes d’Andersen, i Josep Carner i Marià Manent li posaren per primera vegada el nom de Ditona.

Pel que fa a la moralina, aquest conte ens explica que la bondat i la bellesa sempre acaben sent recompensats.

Il·lustracions
D’il·lustracions d’aquest conte n’he trobat d’arreu del món, i per això em resultarà una mica complicat presentar-les de manera ordenada. Tot i així, començo mostrant-vos les de blanc i negre, entre les quals destaquen les d’Arthur Rackman i les de Vilhelm Pedersen.

Ara us deixo amb un munt en color, totes elles molt diferents, amb estils molt diversos, però totes amb algun encant especial.

Angleses són les següents portades i il·lustracions.

Daneses les que us presento ara.

Franceses n’he trobat forces, i és que aquest país és un país on s’estima la literatura infantil de tots els temps, i això es nota amb la gran quantitat de varietat que presenten.

Del Japó he trobat algunes curiositats.

La Xina també en té algunes versions.

A Polònia també és força conegut aquest personatge.

És tan famós aquest personatge que fins i tot se li ha dedicat una escultura al mig d’un parc.

Però no podem acabar sense presentar les versions que he trobat en català de la història, una d’elles es traca d’un text bilingüe anglès – castellà il·lustrat per en Max; i l’altre una versió catalana sota el títol de la Ditona.

Explica'm… FAULES DE LA GUINEU

21 febrer 2010
0

FAULES DE LA GUINEU, Christian Polsaniec i François Cozart, Editorial Zendrera Zariquiey –> Les guineus són normalment un animal, que al igual que els llops, surten força malparats en la majoria de contes infantils. Normalment la guineu és mentidera, amb un gran enginy, astúcia i lladregota… Arreu on passa genera desconfiança, però no en totes les històries ha de ser sempre així. En aquest cas, us porto tot un seguit d’històries o faules sobre guineus, on coneixerem guineus de tota mena, amb unes molt bones il·lustracions.

romanrenartposlaniec

El Trompeta recomana… CONTES DE RATOLINS (VII)

19 febrer 2010
0

Els ratolins són el típic protagonista animal dels contes per a nens, i és que són bonics, simpàtics, petitons, divertits i entremaliats. S’amaguen a qualsevol forat i són capaços dels més grans embolics. És per això que fent créixer la quantitat de recomanacions sobre aquests orelluts amb cua llarga, us acosto dues boniques històries.

SOCORS!, Michäel Escoffier, Il.l Matthieu Maudet, Editorial Corimbo (2009) –> Aquest conte és un conte per fer riure als més petits de la casa, es tracta d’un conte encadenat que en comptes de passar-se pàgina per pàgina es va desplegant com un acordió. El petit ratolí és perseguit per una granota, la granota per una serp, la serp per un estruç… i així fins arribar a animals cada vegada més grans. Però això no vol dir pas que els petits animals no puguin espantar als més grossos de tots, no?

44202572_m44202585_m44202586_m44202589_m44202590_m

UN BICHO EXTRAÑO, Mon Daporta, Il·l. Óscar Villán, Faktoría K de Libros –>  Aquest és un conte de petit format, quadrat de cartró i pensat per a ser explicat als més petits. És un llibre ritmat que ens va descrivint mica en mica a petits personatges. Rimes senzilles de 8 síl·labes i constants en tot el relat, fan d’aquest conte un conte amb necessitat de ser explicat amb cert ritme. Les il·lustracions acompanyen perfectament la senzillesa dels versos. És molt bonic.

42_un-bicho-extranoun-bicho-c-3-740

MIREIA COLL: "La il·lustració és una forma de viure i mirar el món"

17 febrer 2010
0

La Mireia Coll és una il·lustradora nascuda a Palma de Mallorca l’any 1969, fa sis anys que s’hi dedica de manera professional, i tot va ser arran del naixement de la seva primera filla. I és que durant l’embaràs va agafar una excedència i va decidir formar-se en el món de la il·lustració infantil.

Ha après amb els grans de la  il·lustració, com l’Ignasi Blanch, la Rebeca Luciani, en Quelot, la Cristina Losantos, la Mariona Cabassa i la Mercè Canals. I de tots ells, n’ha après un munt de coses, però sobretot ha après a estimar el món de la il·lustració infantil.

Il·lustra llibres de text, llibres de lectura per a nens i contes, i en tots els àmbits té molt a a aportar. Si voleu conèixer més a la Mireia, només cal que llegiu una mica més avall:

Com vas començar en el món de la il·lustració? Quan temps fa que t’hi dediques?
Vaig començar en el món de la il·lustració gairebé per atzar, en un període d’excedència professional durant l’embaràs de la meva primera filla.
Per omplir el temps vaig decidir fer una formació més seriosa d’una de les aficions que sempre m’havia acompanyat: dibuixar.
Vaig anar a parar a l’escola de la Dona i l’Ignasi Blanch em va ensenyar a estimar aquesta professió. Gairebé sense adonar-me’n vaig entrar en aquest món fantàstic i ara ja fa 6 anys que m’hi dedico professionalment.

Has il·lustrat un recull de contes de Nadal de l’Enyd Blyton, què ha significat per a tu aquest projecte?
Enyd Blyton va ser una de les autores que forma part del meu bagatge d’infància, amb els llibres de la col•lecció “Los Cinco”, així que aquest encàrrec em va fer molta il•lusió però també va ser tot un repte per mi .
Tenia poc temps per realitzar-lo i la consigna de ser molt fidel a un text antic però mirant de modernitzar –lo amb les meves il•lustracions.
Hagués preferit tenir més temps per poder treballar els dibuixos amb els pinzells i collage però em vaig haver de conformar a fer-ho amb l’ordinador.

–    Has fet també llibres de text, amb què et sents més còmode amb la il•lustració de contes o amb els llibres de text?
Avui per avui em sento molt còmode fent llibre de text, perquè m’agrada molt posar-me en el lloc de l’alumne, i dibuixar pensant en ell. Imagino l’alumne que li costa una assignatura o que l’avorreix, i procuro aportar-li un punt d’humor o de fantasia que la faci més lúdica i divertida. És un terreny en el que m’ho passo molt bé i sóc molt ràpida.

També m’agrada molt il•lustrar llibres de lectura de literatura infantil, on  el format és més petit que el conte.
La il•lustració de contes és el que em fa més respecte, perquè em crea la necessitat d’explorar nous llenguatges i  fer coses diferents i és on em costa més sentir-me satisfeta amb el resultat.

–  Què t’agradaria fer en el món de la il•lustració infantil?
M’agradaria seguir evolucionant, creant un llenguatge propi que em permetés aportar coses noves.

–    Com definiries el teu estil?
El meu dibuix és fruit de moltes influències, i segueix evolucionant a cada projecte. Potser diria que és un dibuix basat en la línia, que té un punt de fantasia i candidesa, però també d’humor.

–    Un il•lustrador és…
Algú que aporta una nova mirada a una història o a un text, des de l’univers del seu món personal.

–    Il•lustrador s’hi neix o un es fa amb els anys i la formació?
No ho sabria generalitzar, crec que cada il•lustrador té el seu propi recorregut. En el meu cas ha estat  fruit d’un desig que ha anat creixent i que ha necessitat dels anys i la formació per expressar-se.

–    Has après de grans de la il·lustració com l’Ignasi Blanch, la Rebeca Luciani, la Mariona Cabassa… Quins aprenentatges n’has extret? Què t’han ensenyat?

La llista de coses apreses seria llarguíssima… Però destacaré allò que més m’ha tocat de cadascú d’ells i que fa que segueixi  treballant-hi per assolir-ho.
De l’Ignasi Blanch vaig aprendre que la il•lustració no és només una professió sinó una forma de viure i mirar el món,  i que l’il·lustrador mostra  la seva ànima en els seus dibuixos.
De la Mariona vaig aprendre la força que té el treball de color per donar vida a un dibuix.
De la Rebeca vaig aprendre que quan has de dibuixar una història has de mirar d’anar més enllà i il•lustrar allò que no surt al text.

–   Si poguessis triar un conte clàssic per il·lustrar, quin t’agradaria que fos? Perquè?
Sens dubte seria la Caputxeta Vermella. Perquè és un conte que m’ha fascinat sempre fins al punt de ser-ne col·leccionista, tant per les diferents lectures que té la història, com per les infinites versions il·lustrades que se n’han fet, petites joies que corren pel món. Seria un repte immens  poder fer una caputxeta personal i que aportés alguna cosa diferent.

–    Explica’ns un conte típic Balear.
En general els contes balears són molt dramàtics, tinc present algunes rondalles  rurals que tocaven temes com la mort, o emocions vils com l’enveja…. Per mi la més emblemàtica és La Flor Romanial:
És la història d’un rei que pateix una malaltia difícil de curar. Només és pot guarir amb una flor, la flor romanial, que no ha vist mai ningú. Llavors, el rei envia els seus tres fills a cercar aquesta flor, amb la promesa de donar la corona reial en morir a qui la trobi. Els tres germans marxen junts i se separen en un punt del camí i acorden veure’s en aquell punt un any després. El germà petit, en Bernadet, rep l’ajuda d’una àguila a qui ell temps enrere havia alliberat de palau, ja que era maltractada pels altres dos germans. Aquesta àguila l’ajuda a trobar i agafar la flor romanial. Quan Bernadet té la flor ja ha passat l’any, i torna al punt de partida, on es troba amb Joanot, el germà gran, el qual, tot envejós, l’enterra viu i li pren la flor. Quan arriba el segon germà, veient que no ve Bernadet tornen a palau i ofereixen la flor al pare, la qual el guareix en només tocar-lo. Quan el rei  nomena successor el germà gran.
Al cap d’un temps, un pastor passa per la sorra on enterraren en Bernadet, on havia crescut un cabell de canya, en talla una i fa una flauta que al bufar-la sona amb una melancòlica melodia amb les paraules de Bernadet:


Oh pastor, lo bon pastor,
tu em toques i no em fas por,
m’enterraren dins l’arena
per la flor romanial.

Llavors, el pastor acudeix a palau a mostrar aquella canya al rei, i el rei en sentir-la la fa bufar a tots els membres de la família, i a tots sona la mateixa melodia que al pastor. L’últim però fou  el germà gran Joanot que, en bufar la canya, sonà:


Oh germà, lo mal germà,
tu em toques i em fas mal.
M’enterrares dins l’arena
per la flor romanial.

Tot d’una, acudeixen allà on el pastor havia tallat la canya, que és on Bernadet està enterrat i el troben viu —un brot de la flor romanial que duia l’havia mantingut viu—, per la qual cosa la corona passa a ser de Bernadet i el germà gran és desterrat del regne per sempre més.

–    Si fossis un personatge de conte series…
Alícia en el País de les Meravelles, perquè em fascina descobrir coses noves cada dia que em sorprenguin i em facin qüestionar coses o que simplement mostrin una bellesa que no esperava.

–    Quina és la situació actual de la literatura infantil al nostre país?
Penso que és una situació complexa però esperançadora, perquè malgrat el mal moment econòmic que estem vivint, i que les grans editorials estan molt frenades i lligades a resultats comercials que fa que arrisquin poc amb projectes innovadors, d’altra banda estan sorgint tot un seguit de petites editorials que acullen un moment creatiu molt intens d’autors i il•lustradors, publicant àlbums que són autèntiques peces d’art, i que s’apropen una mica al nivell que podem trobar a altres països europeus on la literatura infantil gaudeix de molt bona salut, com França o Itàlia entre d’altres.

–    Un país amb bona literatura infantil és…
Probablement un país on els infants creixeran més feliços, més formats, més sensibles a la bellesa i a la creativitat, amb més capacitat per a la l’expressió emocional i que a la llarga es convertiran en adults més feliços també.

–    Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?
Acabo d’acabar un llibre de lectura per l’editorial Alfaguara de l’autora Núria Pradas que es titula “La bruixeta encantada” i estic fent uns quaderns pedagògics de música per a infants de cicle inicial.

<