Elefant Trompeta

La Rocio Bonilla va néixer a Barcelona l’any 1970. Es va llicenciar en Belles Arts sense tenir gaire clar cap a on encaminaria la seva carrera professional. Va treballar en diverses disciplines, sobretot en pintura mural; però va acabar treballant durant 12 anys en el món de la publicitat com a directora de càsting per a televisió. Va ser el naixement dels seus fills el que va fer que li dongués un tomba a la seva carrera professional i decidís l’any 2009 tornar a la seva carrera com a il·lustradora, encetant de nou el camí de la pintura mural.

Va començar a publicar en l’àmbit de la literatura infantil farà uns 3 anys, i ha anat encadenant un projecte darrere un altre, i mica en mica s’ha anat fent el seu propi lloc en el món de la literatura infantil.

Ha estat un plaer descobrir-la una mica, i us convido a tot a que ho feu a través de les seves paraules en aquesta entrevista.

– Com vas decidir començar en el món de la il·lustració?
Em vaig llicenciar en Belles Arts sense tenir massa clar quin camí seguir. Tot i que aleshores ja m’atreia molt la il·lustració, em va fer mandra seguir estudiant i ho vaig deixar córrer. Vaig treballar en diverses disciplines, sobretot en pintura mural, fins arribar casualment al món de la publicitat, on m’hi vaig quedar 12 anys fent direcció de càsting per a TV, res a veure!!!
Crec que va ser el naixement dels meus fills el que va marcar un canvi de rumb definitiu en la meva trajectòria. Vaig tornar a la pintura mural (aquest cop infantil) i a jugar amb els llapis, fins que un dia, una editorial que havia vist la meva feina per casualitat em va encarregar un llibre…  i així va començar tot!

– Quant temps fa que t’hi dediques?
Des que vaig començar a publicar, 3 anys.  Il·lustració aplicada a mural,  un parell més.

– És molt complicat fer-se un lloc en l’àmbit de la literatura infantil?
La veritat és que, en el meu cas, l’entrada al món editorial va ser relativament fàcil, sempre dic que vaig estar al lloc adequat en el moment adequat.
Malgrat això, després cal mantenir-se, i no hi altre secret que no parar de treballar i ser molt perseverant. En aquest sentit (toco fusta), les coses m’han anat bastant rodades, un projecte m’ha dut a un altre i, en relativament poc temps, m’han publicat 14 àlbums com a il·lustradora i 2 de propis.

– De tots els teus projectes, de quin et sents més orgullosa? Per què?
Home, sempre t’encarinyes més dels projectes propis, és a dir, aquells en què crees el text a més de les il.lustracions.
En aquests moments,  em sento particularment orgullosa de l’àlbum il·lustrat que tot just he acabat, “La montaña de libros más alta del mundo”, no només per la satisfacció d’haver concebut el llibre tant a nivell de text com d’il·lustracions, sinó perquè ha implicat un procés creatiu molt intens i personal i, sobretot, perquè en veure el resultat, se’m fa evident un salt qualitatiu important respecte al projecte anterior, tant a nivell tècnic com plàstic, i això resulta molt gratificant.

– I quin va ser el més difícil?
Sens dubte el primer, perquè anava absolutament venuda, sense cap tipus d’aprenentatge específic en l’àmbit de la il·lustració editorial. Però me’n vaig sortir! Aquests primers llibres els recordo com un gran stage d’entrenament.

– Un dels teus àlbums il·lustrats és una reinterpretació de la llegenda de Sant Jordi, una versió diferent. Va resultar complicat il·lustrar una versió d’una història tan interioritzada al nostre país?
Al contrari!  Els autors havien fet una versió tan i tan divertida, “disparatada” i diferent a l’original, que de seguida van sorgir les idees, els personatges… Va ser molt estimulant!!!
– Quins són els passos que segueixes a l’hora de fer una il·lustració? Per on comences?
Depèn del tipus d’il·lustració i on va dirigida. De vegades, la imatge em ve al cap en el precís moment que llegeixo el text, d’altres li he de donar més voltes, buscar documentació o referències que m’inspirin, objectes, persones, paisatges… Normalment amb una gran tassa de cafè amb llet, música i una espelmeta (la meva musa).
Quan es tracta d’un àlbum, el primer que faig és fer esbossos dels personatges i planificar l’ “storyboard” per a valorar el llibre en el seu conjunt, en quant a coherència, riquesa i equilibri. Acostumo a fer bastants esbossos previs, i prou elaborats. D’aquesta manera, quan m’encaro amb el dibuix definitiu ja tinc una idea bastant clara del que vull fer, tot i que, de vegades, el propi dibuix flueix i et demana canvis sobre la marxa.
Quan es tracta d’un projecte propi, les idees poden sorgir en el moment menys pensat i la qüestió és atrapar-les. De vegades la història precedeix les il·lustracions i d’altres, una imatge pot desencadenar una història. Hi ha molta més espontaneïtat.
– Il·lustrar és…
Uf… Per a mi la il·lustració és creativitat, felicitat, patiment, diàleg, emoció… I molta gratitud, per poder guanyar-me la vida fent el que m’agrada.

– Si no fossis il·lustradora series…
Doncs no ho sé. Potser veterinària? Cantant? Ballarina de clàssic?

– Com definiries el teu estil?
A nivell tècnic, absolutament manual,  m’encanta el llapis, em recreo amb el traç i tinc una gama de color bastant controlada. Treballo bàsicament amb l’aquarel·la però li estic agafant el gust a les textures.
A nivell creatiu, em diuen que els meus dibuixos són dolços però, alhora, molt expressius i dinàmics. Tinc alguns tics, com el de vestir els meus personatges amb ratlles. M’agrada dibuixar nens d’època pre-consola, com en Carrasco, el protagonista del meu primer àlbum “Cara de pardal”. Últimament, el “control” està cedint territori a un grau de “desmadre” i espontaneïtat una mica més alt, cosa que em complau i diverteix.

– El teu il·lustrador preferit és … Per què?
En tinc molts, i encara n’estic descobrint de meravellosos, però si hagués de dir només un… mmmm… A nivell nacional, ara mateix m’encanta tot el que està fent l’Adolfo Serra. A nivell internacional, sempre he tingut una gran predilecció per Oliver Jeffers, no només per la seva obra sinó també pel personatge en sí, em fascina la figura d’artista global i mediàtic en que s’ha convertit.
D’altres que admiro: Quentin Blake, Benjamin Chaud, Isabelle Arsenault, Gabrielle Vincent, Emilio Urberuaga…

– Quin clàssic de la literatura infantil t’agradaria il·lustrar? Perquè?
La Caputxeta vermella. En faig col·lecció…

– Si fossis un personatge de conte series …
No sé… potser la princesa-xef guerrera de la versió esbojarrada de “Sant Jordi a la cova del drac”.

– Quin és el conte que més t’agradava que t’expliquessin quan eres petita?
M’encantava el “Tom-tit-tot” de la “Enciclopedia de los niños” que teníem a casa.

– Un país amb bona literatura infantil és …
Un país més ric i que té més eines per a progressar adequadament.

– ¿Què li falta i que li sobra al món de l’àlbum il·lustrat?
Crec que, en ocasions,  falta criteri i una mica d’ofici. Ah, i no estaria malament que es valorés una miqueta més la tasca de l’il·lustrador…
Si li sobra alguna cosa, ara mateix, i suposo que provocat pel moment econòmic que estem vivint, és que de vegades els criteris de caire comercial i econòmic tinguin més pes que els aspectes relacionats amb la pròpia creativitat del projecte a l’hora de prendre decisions i arriscar.

– Quina és la situació actual de la literatura infantil al nostre país?
Parlant amb un editor fa uns dies, em comentava que cada cop fan tirades més petites i cada cop costa més vendre-les.
Tot i això, jo sóc optimista de mena. Evidentment que sempre podríem estar millor, per suposat, en tot! Però de res serveix quedar-se aturat, queixant-nos. Hem de seguir lluitant i treballant, amb alegria i entusiasme, encomanant els qui tenim a prop i, en el cas dels il·lustradors, continuar transmetent aquesta màgia. És l’única fórmula, estar sempre en moviment i endavant!

– Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?
Ara mateix he acabat el cartell de la IV Trobada d’il·lustradors. Acabo de començar les il·lustracions d’un text nou de l’Editorial Baula i tinc dos contes propis més al cap, esperant un moment de repòs per a sortir. Per cert, un d’ells és una versió lliure de la Caputxeta… 😉

L’Eva Santana va néixer a Badalona l’any 1972 i és la il·lustradora i escriptora infantil que em fa molta il·lusió portar-vos avui. Ja de ben petita li ha encantat llegir i inventar històries. El 1994 va publicar la seva primera història, però no va ser fins fa 5 o 6 anys que es va começar a endinsar en el món de la il·lystració. Sempre li havia agradat dibuixar però mai tenia la sensació que se li dongués del tot bé, i per això va decidir formar-se al respecte. És aleshores quan comença a il·lustrar i escriure a la vegada, i ara li seria molt complicat escriure una història sense pensar en les il·lustracions que l’acompanyaran. A banda d’haver publicat llibres per a nens amb força èxit és a més la directora de la revista dels Súpers, feina que compagina amb la seva verdadera passió la d’escriure i il·lustrar les seves pròpies històries. M’ha encantat descobrir-la, i conèixer-la una mica més, i em fa molta il·lusió que vosaltres també la conegueu una miqueta:

– Com vas decidir començar en el món de la literatura infantil?
No és una cosa que decidís. M’hi vaig trobar. Suposo que sentia la necessitat d’explicar coses i el que en va sortir, l’any 1994, va ser una història, la meva primera història, sobre una nena que començava a fer-se gran i no acabava de trobar el seu lloc. Aquest va ser el primer llibre que vaig publicar, després en van venir d’altres i molt més endavant, vaig començar a il·lustrar.

– Quant temps fa que t’hi dediques?
Fa 20 anys que vaig començar a escriure i ho he fet des d’aleshores. Els primers anys de manera poc regular i cada vegada amb més dedicació. Fa uns 5 o 6 anys, estava molt avorrida amb la feina que feia i vaig decidir matricular-me a un curs d’il·lustració. Sempre m’havia agradat dibuixar però no me’n sortia gaire bé perquè no n’havia après. Va ser en aquest moment que vaig començar a barrejar la literatura i les imatges i ara, em costa separar totes dues coses. Quan penso una història, ja hi veig els dibuixos.

– És molt complicat fer-se un lloc en l’àmbit de la literatura infantil?
Penso que, com tot, és una qüestió de dedicació i de trobar els camins adequats. Pots ser el millor il·lustrador o escriptor del món però si no t’atreveixes a trucar a portes, no aconseguiràs mai entrar. Se n’ha de saber però també s’ha d’estar convençut del que fas i no tenir vergonya d’ensenyar la teva feina. Sempre hi ha coses per aprendre i sempre ho podem fer millor però hi ha un moment en el que t’has de llançar a la piscina. Per mi, una de les millors maneres per entrar-hi és a través dels premis literaris o d’il·lustració. Els premis et permeten publicar, cosa que és dificilíssima enviant els teus originals directament a un editor. I preparar-se per presentar-te en un premi és, en sí mateixa, una feina molt interessant: saber adequar el teu treball al que demanen, pensar quins dels teus treballs són més apropiats, preparar el material en els formats requerits, tota aquesta feina és una pràctica perfecta pel futur.

– De tots els teus projectes, de quin et sents més orgullosa? Per què?
En realitat sóc una persona molt crítica amb la feina que faig i generalment, quan ja he publicat un llibre deixa d’agradar-me, li trobo pegues, penso que ho hagués pogut fer millor, que ara canviaria això o allò, per tant, veure el que he fet en la distància em costa molt. Si hagués de triar, però, potser triaria el primer llibre que vaig publicar, Els maldecaps de l’Emi Pi, quan tenia 19 anys, per l’esforç que hi vaig dedicar i per l’empenta que vaig tenir quan el vaig presentar al premi que vaig guanyar. Crec que independentment de si el llibre està millor o pitjor, el valoro pel que significa. I igualment per a la il·lustració, el primer llibre que vaig publicar va ser a Brasil, perquè vaig tenir la força d’agafar els meus dibuixos i anar a la Fira de Bologna, on vaig conèixer una editora brasilera que me’l va comprar. A nivell tècnic, no serà el millor que he fet i espero encara avançar molt, però per a mi té un valor que potser no tindran els posteriors.

– I quin va ser el més difícil?
El meu primer llibre il·lustrat va ser molt difícil! Jo havia venut el projecte, text i il·lustracions, a aquesta editora brasilera, una de les més importants de Brasil, però no havia fet cap il·lustració! Li vaig vendre el text i un esborrany de les imatges fetes a mà, uns guixarots, vaja! No tenia ni idea de com pintaria les il·lustracions, quina tècnica faria servir, com quedarien. En algun moment em vaig pensar que no ho aconseguiria però al final, si insisteixes, sempre acabes veient la llum!

– Escrius i il·lustres històries infantils, escrius per a revistes… En quin àmbit et sents més còmoda?
Per mi és una feina diferent. Quan escric i il·lustro són històries que jo he pensat, que em surten de dins. Dic el que vull dir. Quan treballo per revistes (Súpers, Ara Kids) escric dins una línia editorial ja marcada i explico les històries que em demanen. És un repte diferent i són dues feines que no tenen res a veure, però em sento còmoda amb totes dues.

– Dirigeixes la Revista dels Súpers, com és dirigir una revista d’aquesta mena? Quines són les teves tasques com a directora de la revista?
Dirigir la Revista dels Súpers no és com dirigir qualsevol altra revista. La línia editorial la marca el canal Super3, per tant no és res que decideixi jo ni la direcció de l’editorial. Els personatges són els del Super3 i la meva feina no és decidir què publiquem sinó portar sobre el paper el que vol explicar el Super3 a tots els súpers, coordinant les diferents persones que fem la revista i prenent decisions sobre una part petita dels continguts.

– Quins són els passos que segueixes a l’hora de fer una il·lustració? Per on comences?
En general, quan treballo, tant si escric com si dibuixo, sóc bastant caòtica. Em costa fer un plantejament de la història o fer molts esborranys. Generalment ataco la feina directament partint d’una idea que tinc al cap i després vaig adaptant la història o les il·lustracions depenent dels resultats i de l’humor. Potser no és la manera més ortodoxa però el resultat final és més espontani i més emocional.

– Il·lustrar és …
Explicar una història amb imatges, en paral·lel i amb el mateix pes que hi dóna el text. Significa donar una nova dimensió al text. Aportar al text una visió pròpia, dotar-lo d’un imaginari personal, que serà diferent depenent de l’il·lustrador.

– Com definiries el teu estil?
Penso que potser el que em caracteritza és l’humor que intento transmetre en cada imatge. A nivell tècnic, de moment em sento més còmoda amb l’acrílic tot i que m’agrada barrejar tècniques (i també passar les imatges pel Photoshop) i estic provant coses noves. Em queda tant per aprendre que m’estresso només de pensar-hi!

– Una de les darreres col·leccions en l’àmbit més infantil en la que has participat ha estat “I per què no?” de l’Editorial Baula. Una col·lecció que tracta problemes o situacions de la vida quotidiana familiar i intenta donar-li un enfocament positiu. Com neix aquest projecte?
El primer llibre de la col·lecció, que es diu “Mama, juguem?”, el vaig imaginar un dia que tota l’estona li deia al meu fill que no podia estar per ell. Vaig sentir la necessitat d’explicar-li per què no podia estar per ell. Quan ho vaig ensenyar a l’editor va proposar fer-ne una col·lecció. La meva idea és que siguin llibres on tant els pares com els nens s’hi sentin identificats i que facin que els uns es posin també al lloc de l’altre.

– Si fossis un personatge de conte series …
La Pippi Langstrum

– Quin és el conte que més t’agradava que t’expliquessin quan eres petita?
La Caputxeta Vermella o Les set cabretes, perquè tots dos tenien llops horribles que acabaven amb les panxes tallades amb unes tisores. Imaginar-me aquesta escena era molt estimulant!

– Un país amb bona literatura infantil és …
Un país que està convençut que els grans lectors es converteixen en grans persones i que sap que els grans lectors es gesten durant la infantesa. La bona literatura també va lligada a inversió estatal, bones biblioteques, plans de foment de la lectura, dotació de premis literaris…

– ¿Què li falta i què li sobra al món de la literatura infantil?
Li sobra la gent que creu que per escriure per a nens i nenes no cal saber-ne tant, o que els petits no tenen criteri i se’ls pot enxufar tot. Li sobra la gent que es pensa que escriure o dibuixar per nens és un tema menor i que els nens es conformen amb qualsevol cosa.

– Quina és la situació actual de la literatura infantil al nostre país?
Penso que es fan coses molt boniques i molt interessants però que no es valora prou la feina dels il·lustradors i escriptors. I també crec que es publica molta porqueria.  Trobar llibres amb errades ortogràfiques, per exemple, comença a ser tristament habitual, sense mencionar les publicacions que dèiem abans, d’editorials que creuen que als nens i nenes se’ls pot enxufar tot.

– Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?
Actualment estic atacant el quart volum d’una col·lecció que està a punt de sortir, de novel·la juvenil. L’he escrita per a Baula i l’ha dibuixada en Jaume Bosch, donant al text unes imatges increïbles que faran riure a qualsevol. Sortiran els dos primers volums a principis d’octubre i la resta aniran venint. Com a projecte més personal, m’he proposat, aquest any, fer un pas endavant amb el tema de la il·lustració, intentar fer un canvi, explorar tècniques noves. Sempre s’ha de seguir aprenent, i aquest any, a més a més de treballar en les feines que tinc, em dedicaré una mica a aprendre coses noves.

La Cristina Picazo és una il·lustradora barcelonina nascuda l’any 1969, filla d’artistes d’agulla i didal com ella mateixa afirma. Des de ben petita li ha agradat dibuixar, va estudiar Belles Arts i va tenir com a mestre a Alberto Cardín i durant anys es va dedicar a donar classes de gravat, pintura i plàstica tant a nens com a adults.

Des de l’any 1999 es dedica únicament a la il·lustració. Ha publicat les seves il·lustracions en una cinquantena de llibres de text, d’art contemporani dirigit a nens, de lectura infantil i juvenil…

Una il·lustradora consolidada de la que avui, amb aquesta entrevista podreu descobrir moltíssimes coses. Segur que us agradarà conèixer-la una mica més.

– Com vas decidir començar en el món de la il·lustració?
Ja de petita que volia dibuixar i dibuixar. Vaig estudiar Belles arts, pensant que potser  em podria agradar alguna altre manera d’expressar-me artísticament, però allà vaig acabar de decidir que treballaria d’il·lustradora si em deixen.

– Quant temps fa que t’hi dediques?
Uns 20 anys.

– És molt complicat fer-se un lloc en l’àmbit de la literatura infantil?
I en quin àmbit professional no és complicat fer-se un lloc? Les noves tecnologies han facilitat que molts  il·lustradors puguin treballar des de qualsevol lloc del planeta.  Això pot ser bo o dolent, segons es miri.

– De tots els teus projectes, de quin et sents més orgullosa?
Em sento orgullosa de molts, són com petits fills. Hi ha un llibre que vaig fer fa molts anys: “Jo em sé una cançó per al meu nadó” el va escriure la Roser Ros. I també de totes  les col·laboracions que faig amb la revista Tatano i Cavall fort, porto el taller de manualitats.

– Per què?
Del llibre de la Roser Ros guardo un amor especial perquè tenia els nens petits i vaig dibuixar el meu entorn més proper, les mares, els pares, infants , nadons, avis.  El vaig treballar amb guaix. Ara ho faig tot amb l’ordinador, a vegades trobo a faltar embrutar-me els dits i treballar més lentament.
Dels tallers de manualitats n’estic especialment orgullosa perquè hem crescut plegats. I des de la revista sempre m’han donat carta oberta, han cregut amb mi i això es nota en els resultats.

– I quin va ser el més difícil?
Són difícils els projectes on et demanen un registre amb el que no estàs habituat, o quan tenen molt clar el resultat que volen, en certa manera et retallen llibertat i de retruc, l’expressivitat. Llavors surten dibuixos encarcarats.

– Has treballat en contes infantils, llibres de text, revistes… En quin àmbit et sents més còmode?
Em sento còmode en tots els projectes on creuen en mi i em donen carta blanca per crear.

– Quins són els passos que segueixes a l’hora de fer una il·lustració?
Llegir uns quants cops el llibre o l’encàrrec, subratllar en un color totes les descripcions de personatges o espais, i en un altre aquelles escenes que crec són més representatives de l’acció. Després faig esbossos, en llenço molts, i quan veig que m’agraden tant a nivell individual com en el seu conjunt, llavors els passo a net i dono color.

– Il·lustrar és …
la meva passió, la meva feina, la meva manera d’expressar, m’ajuda a endreçar-me, a conèixer-me, a descobrir…

– Si no fossis il·lustradora series…
Bombera, ho dic de debò, els admiro moltíssim com a col·lectiu. Els envejo el treball en equip, la pinya, el tots a la una.  I de debò que allò de la “idea de bomber” és ben cert. Se que no és gens fàcil la seva tasca, que és dura i mal retribuida. Però com que és gairebé una ficció imaginar-me fent una altre feina que no sigui dibuixar….

– Com definiries el teu estil?
He canviat molt el meu estil, també m’he hagut adaptar als clients i als projectes (s’ha de menjar!) He dibuixat un llibre d’en Josep Gòrriz, es diu “Kangú el gos cangur”, l’he dibuixat amb el meu autèntic estil, m’agrada molt el resultat, hem fet un bon tàndem amb l’autor i l’editora. Diria que és un estil expressiu, espontani, fresc, amb humor.

– El teu il·lustrador preferit és…
Tonny Ros, Eric Carle, Lluís Farrè, Carme Solé…

– Per què?
Tenen estils molt diferents però tots són molt expressius i tenen sentit de l’humor

– Quin clàssic de la literatura infantil t’agradaria il·lustrar?
M’agradaria dibuixar llibres de mitologia grega

– Perquè?
La mitologia grega té de tot, són narracions brutals, no et quedes indiferent desprès d’haver llegit alguna història mitològica

– Si fossis un personatge de conte series …
No ho se, de debò!. Sé el que no seria, no seria princesa.

– Quin és el conte que més t’agradava que t’expliquessin quan eres petita?
Sóc la petita de 5 germans, a l’hora del conte la mare cantava… Però et puc dir un amb el que xalaven els meus fills: en Patufet , l’escatologia triomfava a casa.

– Un país amb bona literatura infantil és …
França

– ¿Què li falta i que li sobra al món de l’àlbum il·lustrat?
Li falta més difusió: que entri a la sopa, als autobusos,  … En aquest sentit les biblioteques i les llibreries fan molt bona feina.
Li sobra …. (pasapalabra)

– Quina és la situació actual de la literatura infantil al nostre país?
Crec que dins la grip generalitzada, la literatura infantil a Catalunya té força bona salut.

– Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?
Estic treballant la tercera entrega d’en “Bernat detectiu” de la Josefina Llauradó, una història d’intriga que passa a la Segarra entre castells i torres de guaita. Són il·lustracions en blanc i negre, m’agrada molt de tant en tant eliminar el color. Després em submergiré dins els llibres de text, amb tants canvis dins els currículums escolars totes les editorials van de bòlid, i els il·lustradors al darrera (ep! Que no es queixa!)

La història de la Laura Prim i de com va començar a interessar-se pel món de la il·lustració és si més no curiosa. Era auxiliar de cirugia maxil·lofacial, i una vegada a quiròfan, li van encarregar la part fotogràfica per tal de fer-ne un seguiment. Des d’aleshores es va adonar que darrera la càmara es veia tot amb un altre prisma totalment diferent, amb un altre punt de vista, i va decidir dedicar-se a estudiar per ser il·lustradora, per poder així plasmar el seu punt de vista de les coses.

Del seu estil en podríem dir que és força curiós, original sens dubte, diferent i no especialment molt infantil, segons ella el seu estil és oníric i naïf, i en certa manera comparteixo la seva manera de veure-ho. Ara falta que vosaltres la descobriu i em digueu què us sembla:

-Com vas decidir començar en el món de la il·lustració?
És estrany, jo treballava d’auxiliar de cirurgia maxil·lofacial; una vegada al quiròfan, em vaig encarregar de la part de fotografia perquè ha d’haver-hi un seguiment, i així uns quants dies i a partir d’allà, sentia que era com veure les coses des d’un altre punt de vista, el qual m’agradava molt més i vaig començar a estudiar il·lustració.

-Quant temps fa que t’hi dediques?
7 anys

-És molt complicat fer-se un lloc en l’àmbit de la il·lustració?
Realment sí, m’imagino que tal com estan les coses, es molt difícil fer-se lloc en molts àmbits però, sobretot mai perdo les ganes, és alguna cosa que em motiva massa, sortís o no sortís algun projecte mai deixaria de dibuixar, em mancaria alguna cosa.

-De tots els teus projectes, de quin et sents més orgullosa? Per què?
En general tots formen part d’un llarg procés de treball, i cadascun quan l’acabes t’agradi més o menys és un petit regal.

-I quin va ser el més difícil?
Tots els projectes per mi tenen una part de fluïdesa i una altre de dificultat. Són com una muntanya russa.

-Quins són els passos que segueixes a l’hora de fer una il·lustració? Per on comences?
M’encanta anar a la biblioteca, hi ha llibreries, a galeries; això em fica les piles, després comença una bona recerca d’imatges,una pluja d’idees i ja arriba l’esbós, em faig com un storyboard, música i cap endavant.

-Il·lustrar és …
De les poques coses que em fan desconnectar, en aquell moment no existeix res més.

-Si no fossis il·lustradora series …
Realment mai se sap però, tinc clar que o be hauria d’estar relacionat amb lo manual,tipus pastisser,músic..o be amb els animals, el camp..mai se sap!

-Com definiries el teu estil?
Naïf, oníric..

-El teu il·lustrador preferit és … Per què?
M’agraden tants!! Però reconec que tinc predilecció per Beatrice Alemagna,  m’arriba..

-Si fossis un personatge de conte series …
Doncs, em conformo amb algun que tingui ales..jiji

-Quin és el conte que més t’agradava que t’expliquessin quan eres petita?
Doncs realment, era un que es deia La granja, tot animalets,m’apassionava.

-Un país amb bona literatura infantil és …
França

-¿Què li falta i què li sobra al món de l’àlbum il·lustrat?
Realment trobo que hi han editorials amb un encant especial que aposten per llibres amb històries commovedores i a l’hora d’altre banda lo contrari, sempre existeix de tot.

–Quina és la situació actual de la literatura infantil al nostre país?
Es difícil poder jutjar aquesta situació..De vegades sento que tot funciona bé, de vegades no..com que el moment tecnològic està adquirint un espai bastant important i es deixa més de banda lo que es l’àlbum il·lustrat físic.

-Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?
Ale-hop, Comença l’espectacle! Amb text de Àngels Navarro

Avui us porto un il·lustrador que m’agrada molt especialment, el vaig descobrir amb un recull d’històries de contes de por, i quan ja el tenia un xic oblidat en el meu imaginari el vaig redescobrir gràcies a Patatu, la nova col·lecció de contes de la Galera. Es tracta del Pedro Rodríguez, o Perico Rodríguez, com preferiu. El seu treball em sembla realment molt bo, té un estil que s’adapta a molts mitjans i públics diferents. Treballa des de còmic fins a llibre infantil, passant per tota mena de registres. La seva tècnica és molt acurada i té un estil molt canviant.

És d’aquells il·lustradors que des de petits es recorden amb un llapis a la mà, que sempre s’han imaginat dibuixant i que guanyar-se la vida amb la il·lustració és la conseqüència natural de la seva evolució com a persones. Descobrir-lo i poder-lo conèixer una mica més ha estat un autèntic plaer, i és per això que us convido a que vosaltres també el descobriu.

– Com vas decidir començar en el món de la il·lustració?
Bueno la verdad es que no creo que fuera una decisión consciente. Yo siempre he dibujado y el hecho de acabar  ganándome la vida con ello ha sido algo natural…De dibujos para amigos en el cole, a carteles para el instituto, poster para fiestas…cuando me dí cuenta ya estaba haciendo un libro!

– Quan temps fa que t’hi dediques?
Pues como te decía antes toda la vida…Aunque si te refieres a desde cuando puedo pagar las facturas con ello, pues no sé , mmm…unos 10 años?

– És molt complicat fer-se un lloc en l’àmbit de la il·lustració?
L a verdad es que sí. Hay muchísimos ilustradores buenos y muy pocas editoriales. Cuando empiezas es muy difícil encontrar un editor que crea en tí  ya que no tienes un book muy amplio…aunque por otro lado debo decir ( y esto es un aviso a navegantes) que muchas editoriales se aprovechan de las ganas de publicar de un ilustrador novel y les ofrecen trabajos muy mal pagados. Eso es algo que va en perjuicio de todo ilustrador, novel o veterano.
Pero también voy a decir algo positivo. Y es que con Internet se nos ha abierto el mercado mundial, y sí, hay más competencia, pero también más posibilidades de encontrar editoriales que encajen con tu estilo.

– De tots els teus projectes, de quin et sents més orgullós? Perquè?
No sé,  cuando acabo un trabajo me cuesta tomar distancias y soy muy crítico conmigo mismo. Necesito algo de tiempo para  verlo con otros ojos. No me siento especialmente orgulloso de ninguno en especial ya que en cada uno encuentro fallos y virtudes.

– I quin va ser el més difícil?
Ahí sí lo tengo claro. Hice una adaptación al cómic de un libro que previamente había ilustrado, “El gran Libro del Miedo”. Me supuso un triple reto, ya que por un lado me hice cargo de la adaptación de las historias, por otro no quería repetirme y finalmente en la parte técnica, me dió por trabajarlo de un modo tan laborioso que casi acaba conmigo…

– Has treballat tant en còmic com en infantil. En quin dels dos àmbits et sents més còmode? Perquè?
Mmm, no sé…¿a quién quieres más, a papá o a mamá? Son dos lenguajes muy muy distintos en los que el único punto en común es que interviene el dibujo. A mí me encanta el cómic  porque me gusta narrar, contar historias.. pero es un medio que te exige mucho, mucho, mucho…La ilustración por otro lado es más relajante…no sé…Por un lado me siento muy cómodo con el cómic por mi dibujo, pero me obliga a pensar mucho más que cuando ilustro un libro… imagina a un escritor de novelas que también es poeta, es algo así…

– Has il·lustrat un llibre recopilatori d’històries de por. De totes elles amb quina et quedes? Quina ha estat més divertida d’il·lustrat? Quina t’ha agradat més? Quina creus que pot fer més por als infants?
Sí…es el que te hablaba antes, por cierto, ese es el primer libro que hice…con lo que te imaginas que todo era emocionante. Pero quizás con la que mejor me lo pasé fue con El gato negro, de E. A. Poe. A mí ya me gustaban los relatos de Poe y quizás este sea de mis preferidos. En cuanto a los niños, a mi me hubiese aterrorizado La casa de la Pesadilla, de E. Lucas White, una historia con un niño que resulta ser un fantasma….uuuhh!

– Quins són els passos que segueixes a l’hora de fer una il·lustració? Per on comences?
Pues lo primero es leer y leer el texto, hasta que encuentre lo que yo creo que es el espíritu. Después compongo la ilustración buscando tan sólo el equilibrio de líneas. A partir de ahí, depende del tipo de ilustración me documento, busco información, ropas, muebles, lo que sea…Luego sólo es cuestión de dibujar, tirar, dibujar, tirar…

– Il·lustrar és…            
Soñar despierto.

– Sinó fossis il·lustrador series…
Cocinero

– Com definiries el teu estil?
Buf, eso es imposible…De verdad que soy incapaz de definirme a mi mismo…

– El teu il·lustrador preferit és… Perquè?
Hay tantos…unos me pueden gustar por su técnica, otros por su frescura, otros por su que sé yo…pero bueno, si dejamos al margen a autores de cómics, te diría que Arthur Rackham, porque era un mago de la ensoñación.

– Hi ha algun clàssic de la literatura infantil que t’agradaria il·lustrar? Quin? Perquè?
Todos! Buf…no sé, Alicia, el Mago de Oz, Peter Pan, Gulliver…todos estos tienen tantas imágenes sugerentes y además han formado parte de mi imaginario desde chiquitito.

– Si fossis un personatge de conte series…
El Barón de Munchaussen

– On t’agradaria arribar en el món de la il·lustració?
De momento vivo gracias a la ilustración y puedo hacer proyectos que me entusiasman. No sé, aspiro a que no me falte el trabajo y que poco a poco pueda ser más selectivo con mis encargos, no pido mucho…

– Un país amb bona literatura infantil és…
Un país con niños que sueñan.

– Quina és la situació actual de la literatura infantil?
No me considero muy capacitado para responderte esta pregunta, pero tengo la impresión de que quizás se está mercantilizando un poco el libro infantil, y la producción mande sobre la calidad…

– Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?
Pues mira, acabo de terminar una versión de la Ratita presumida  para la editorial Cruïlla, el libro Grandes descubridores para Planeta, la novela “Guardianes de Sueños” de la Galera, y continuo con la colección de Patatu también para la Galera…Más madera!!

La Petra Steinmeyer és una il·lustradora que ja fa un grapat d’anys que es dedica al món de la il·lustració infantil, ho ha fet tota la vida, tot il·lustrant desenes de contes, llibres de lectura per a nens i llibres de text. Ha treballat amb la majoria de les editorials importants de les nostres contrades, així com també en el camp del cinema d’animació. De pares alemanys i nascuda a l’Argentina, on va créixer i posteriorment va estudiar Belles Arts. Pel que fa al seu estil jo m’atreviria a dir que és divertit, vistós i simpàtic. Una il·lustradora que a través d’aquestes preguntes ha reflexionat sobre la seva professió, sobre l’estat actual de la il·lustració, i moltes altres coses que podeu veure en les següents línies.

– Com vas decidir començar en el món de la il·lustració?
No fue una decisión, sencillamente es algo que he hecho desde siempre. Cuando era pequeña y llovía, y era imposible salir a jugar con mis amigos a la calle, pintaba y hacía collages con papeles de colores. Yo creo que entonces ilustraba ideas….  En la adolescencia empecé a ilustrar mis propios poemas, o hacía cuadros ilustrando fragmentos literarios que me emocionaban, como por ejemplo el carnaval en Venecia que describe Alejo Carpentier en una de sus novelas.

– Quant temps fa que t’hi dediques?
Profesionalmente desde que tenía 22 años, aproximadamente. Lo cual viene a sumar un montón de tiempo, aunque no te diré cuánto, jajajaja!

– És molt complicat fer-se un lloc en l’àmbit de la literatura infantil?
No es difícil hacerse un lugar. Lo difícil es estar en él, debido al tema económico. Lamentablemente son contadísimos los países en los que la ilustración de libros infantiles se puede considerar una profesión. España no está entre ellos. La realidad obliga a los ilustradores a trabajar en otros ámbitos, como  la enseñanza, el diseño gráfico y la publicidad, para acabar de redondear los ingresos. He visto a mucha gente muy talentosa abandonar el sector cuando llegan a la edad de mantener una familia…. A mí me duele que la ilustración deba quedar relegada casi a una categoría de hobby…!

– De tots els teus projectes, de quin et sents més orgullosa? Per què?
Me gusta mucho “Unos Ratones Insoportables” de Elena O’Callaghan (Combel / Círculo de Lectores). Creo que logré hacer unos dibujos muy divertidos y con unidad, que gustan a los niños. También estoy bastante contenta con el resultado de mi aportación en “Monstruo, vas a comerme?” de Puri Menaya (Bambú), y también disfruté mucho ilustrando “Segrestats d’incògnit” de Estrella Ramón (Alfaguara) y “La Gata García” de Pilar Mateos (Edebé) , todas ellas estupendas autoras.

  
En la animación me siento orgullosa de mi participación en la serie CAPELITO, creada por Rodolfo Pastor y coproducida por TV3,  en la que hice diseño de personajes y dirección de arte y producción. La serie obtuvo una veintena de premios internacionales!

Y hoy en particular estoy contenta pues acabo de enterarme que dos libros ilustrados por mí están entre los “top ten” más vendidos de la editorial AZ en Argentina!

– I quin va ser el més difícil?
No recuerdo ninguno que pudiera considerar más difícil por sí mismo. La dificultad suele venir dada por factores externos, como por ejemplo los plazos demasiado ajustados. Las prisas van en detrimento del resultado final, y  a veces es una verdadera pena que los autores tengan que renunciar a un proceso de mayor experimentación y bocetos…

– Has treballat en diferents àmbits: llibres de text, llibres i contes infantils, animació… De tots ells, en quin d’aquests àmbits et sents més còmode?
Los libros y cuentos infantiles son los más divertidos para hacer. Te ofrecen una mayor libertad.

– Quins són els passos que segueixes a l’hora de fer una il·lustració? Per on comences?
Soy muy alemana a la hora de abordar el trabajo, mis genes me hacen muy organizada, jajaja! Me zambullo en el texto y lo subdivido por páginas, buscando distribuir equilibradamente en el espacio los fragmentos que me emocionan, me transmiten una imagen o me despiertan el sentido del humor (el humor es fundamental para mí!).

– Il·lustrar és …
… buscar una reinterpretación de las palabras a través de imágenes. Me gusta mucho conectar con el espíritu del autor del texto y a la vez aportar mi propia visión. En ese sentido encuentro mucho parentesco entre la ilustración y la traducción.

– Si no fossis il·lustradora series …
Mmmmmm….. Traductora? Correctora? Poeta? Costurera? Carpintera? Jardinera? Son tantas las cosas que me gustan hacer…!

– Com definiries el teu estil?
Tengo un estilo cercano al tebeo, acentuado por mis muchos años de trabajo en la animación… Busco siempre el toque de humor. Me gusta trabajar con collage. Me gustan las líneas de contorno contundentes. También me gusta mucho trabajar en blanco y negro, o bicolor: es un desafío muy interesante!

– El teu il·lustrador preferit és … Per què?
Imposible decidirme. Hay demasiad@s genios admiradísim@s, si mencionara a un@, me dejaría tant@s otros y otras en el tintero, que no sería justo.

– Has il·lustrat grans clàssics de la literatura infantil com Els músics de Bremen, La princesa i el pèsol… Però si poguessis triar un que encara no has il·lustrat, quin de tots els clàssics de la literatura infantil t’agradaria que fos?
Caperucita Roja!

– Si fossis un personatge de conte series …
En algún momento de la vida, la Cenicienta. En algún otro, ¡el Príncipe! ¡O también la Bruja! ¡Y el Hada! Es que todos tenemos muchas facetas, pedacitos de diferentes arquetipos que se manifiestan un día sí y el otro no….

– Quin és el conte que més t’agradava que t’expliquessin quan eres petita?
Disfrutaba mucho cuando mi papá me leía El Libro de la Selva, de Kipling. Y cuando me leía los libros de aventuras de Karl May, que es algo así como un Emilio Salgari alemán. Y no puedo olvidar a otro selvático: Los cuentos de la Selva de Horacio Quiroga, un clásico de Argentina, el país donde nací.
Alicia, en cambio, ¡¡¡me daba mucho miedo!!!

– Un país amb bona literatura infantil és …
… un país que se respeta a sí mismo.

– ¿Què li falta i que li sobra al món de l’àlbum il·lustrat?
Creo que es un mundo muy abierto, que permite la participación de autores con estilos muy diversos. Y eso está bien. Es de agradecer que las editoriales hagan esta apuesta. Son como ventanas por las que asomarse a la creatividad! Qué le sobra? No sé, a veces parece haber una saturación en el mercado. Qué le falta…? Aún a riesgo de sonar monótona: una retribución o recuperación más equitativa para los autores, que les anime a seguir creando…!

– Quina és la situació actual de la literatura infantil al nostre país?
Se edita bastante, y se estimula la lectura de los peques desde frentes muy diversos, que incluye la labor importantísima de las bibliotecas. Lamentablemente la crisis acentúa las condiciones difíciles para los creadores, empujándoles a dedicarse a otras actividades….
En todo caso, resulta muy estimulante visitar las librerías, confiando en que el libro de papel tenga aún mucho futuro por delante, para deleitar a grandes y pequeños con cada vuelta de hoja!

– Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?
Por un lado, estoy a punto de desarrollar libros con nuestro personaje animado Capelito. También estoy bocetando un proyecto conjunto con la autora Puri Menaya, que me ha confiado un texto muy bonito!
Y en un cajón espera el proyecto de ilustrar un texto mío propio. Es una asignatura pendiente. Un día de éstos… si me atrevo…. me pondré con ello! :-S

La Carole Hénaff va néixer a Orange (França), tot i que va passar tota la seva infantesa a París. Va estudiar un any en un institut de Louisiana (Estats Units), i de tornada a París va estudiar dos anys de literatura teatral. L’any 1994 es va instal·lar a Barcelona, aquí va decidir començar la seva carrera en el món de les arts gràfiques. Va treballar a l’estudi Peret durant 4 anys en el món de la publicitat, editorial i identitats corporatives.

Després d’un viatge de tres mesos a l’Àfrica es va decidir a muntar el seu propi estudi de disseny gràfic i il·lustració, i compagina ambdues activitats habitualment. Ha publicat en el món de la il·lustració infantil amb moltes editorials d’àmbit català i internacional. Una de les seves darreres obres ha estat El palacio del pájaro azul, i és gràcies a aquesta darrera que la vaig descobrir. Espero que us agradi conèixer-la una mica més, i us deixo ara sí amb les seves paraules:

– Com vas decidir començar en el món de la il·lustració?
Siempre me gustó dibujar,  después de estudiar literatura teatral en Paris me apunté en un curso de artes gráficas, donde nos enseñaron la ilustración, el cómic, pero también el diseño gráfico, lo que me llevo a trabajar en el estudio de Peret.
A la vuelta de un viaje por África de 3 meses, tenía ganas de hacer un trabajo más personal y me dediqué unos meses en pintar a partir de mis apuntes de viajes. Hasta que un día un amigo de una editora vio los cuadros y me propuso un libro. Fue Smara de Paula Caballeira publicado por Kalandraka.
Y así empezó…

– Quant temps fa que t’hi dediques?
Hace justo 10 años.

– És molt complicat fer-se un lloc en l’àmbit de la literatura infantil?
Lo más complicado como en cualquier trabajo, es saber venderse y el factor suerte, encontrar la editorial que confíe en ti y que te dé la primera oportunidad. Y luego es dibujar, dibujar y dibujar.

– De tots els teus projectes, de quin et sents més orgullosa? Per què?
El “Sin Titulo” editado por Blur, que recoge imágenes, recortes, fotos de distintos viajes. Es un libro personal donde podía elegir qué poner, cómo, cuándo…  Lo maqueté con total libertad de la A a la Z. Eso fue un verdadero placer!

– I quin va ser el més difícil?
“Arabian Nights” Wafa’ Tarnowska publicado por Barefoot Books, (Las mil y una noches, ed. La Galera)
Tardamos mucho sobre los bocetos, la editorial fue muy exigente, también tuve que adaptarme a sus expectativas. Y el libro fue creciendo a medida que trabajamos sobre los bocetos. Trabajé más de un año sobre este libro.

– Has treballat en diferents àmbits, disseny gràfic, il·lustració, publicitat… En quin de tots ells et sents més commode? Perquè?
En realidad me gustan todos. No es tanto el ámbito sino más bien el tema en sí y el reto de cómo responder a la demanda de un cliente de la mejor manera posible.

– Recentment en l’àmbit de la il·lustració infantil, has publicat El palacio del pájaro azul. Explica’ns com va néixer aquest projecte, què explica la història i què ha significat per tu il·lustrar una història com aquesta.
La editorial Gautier Languereau publicó en francés “Arabian Nights” de  Barefoot Books.
Fue entonces cuando la editora de Gautier Languereau  me propuso este texto de Orianne Lallemand. Tenía el proyecto de hacer un libro/casa de muñecas.
La historia habla sobre los caprichos de una niña por obtener sus deseos, hasta que una hada se los concede, pero con un precio muy alto…
Me encantó trabajar sobre este cuento, primero por toda la iconografía del mundo ruso que desconocía, y luego por ser un libro / Casa. Fue todo un reto trabajar sobre este libro.

– Has il·lustrat una adaptació de la Llegenda de Sant Jordi des del punt de vista del drac. Com va ser per tu il·lustrar una versió d’una llegenda tan popular i tan coneguda?
El editor de Cruïlla me dijo “ya es hora que ilustres un cuento de San Jordi!”.  El cuento de Carles Sala y Vila es divertidísimo, no es el típico dragón malo. Le da la vuelta al cuento original. Por ser francesa me sentí honrada de que me propusieran este proyecto!
– Has il·lustrat un llibre sobre les 1001 nits. Va ser difícil il·lustrar cadascuna d’aquestes històries? Amb quina de totes elles et quedes?
En el fondo cada proyecto es difícil. Cuando colaboras por primera vez con una editorial hay que aprender a conocerse, entender sus expectativas. Tardamos muchos en la fase de bocetos, la maqueta cambio varias veces, el libro fue creciendo a medida que avanzábamos. Al final me quedo muy poco tiempo para realizar el color.
Me gustan todas las historias, pero si tuviera que quedarme con una quizás sea Jullanar del mar, porque es un viaje iniciático muy surrealista.

– Quins són els passos que segueixes a l’hora de fer una il·lustració? Per on comences?
Apunto las palabras claves, miro definiciones, busco sinónimos e símbolos. Entonces es cuando ya empiezo a realizar bocetos buscando la mejor manera para expresar el concepto.
Cuando se trata de un libro infantil, hago primero un mini story Board muy rudimentario, suelo hacer varios bocetos por cada escena que me parece importantes destacar, así puedo elegir las escenas que mejor se adaptan según la composición y el ritmo del libro. Luego dibujo a tamaño real, y si todo está aprobado entonces empiezo a pintar.

– On t’agradaria arribar com a il·lustradora?
Me encantaría probar otros soportes a parte del libro como objetos, téxtil, envasados, etiquetas etc…
Actualmente con mi compañero que es ilustrador también, hemos creado una pequeña tienda de edición limitada de prints, que se llama “Vivez l’instant”.  La puedes visitar aquí: www.vivezlinstant.com
Hemos empezado con prints pero la idea es seguir con otros soportes como Totes bags, postales, imanes, camisetas, etc..

– Il·lustrar és …
Hablar con imágenes

– Si no fossis il·lustradora series …
Diseñadora gráfica

– Com definiries el teu estil?
Difícil, no lo sé muy bien… naif quizás…

– El teu il·lustrador preferit és … Per què?
No tengo un ilustrador preferido, hay tantos que me gustan…
Por citar algunos:
Tom schamp por sus colores, su dibujo muy gráfico, lleno de humor
Shout por su trabajo conceptual, su forma de resolver, su trazo
Frédérique Bertrand por sus composiciones, sus colores, su soltura a la hora de pintar, y por cómo trabaja las distintas técnicas.
Pablo Amargo por como traduce sus conceptos y su línea de dibujo también.

– Has il·lustrat la Lletera, les 1001 nits… Sens dubte clàssics de la literatura infantil, però  quin clàssic que encara no has il·lustrat t’agradaria il·lustrar? Perquè?
Hansel y Gretel, de los hermanos Grimm.  Porque es una historia sobre cómo afrontar los miedos. Y por supuesto Alicia en el país de las maravillas aunque fue ilustrado tantas veces.

– Si fossis un personatge de conte series…
Alicia

– Quin és el conte que més t’agradava que t’expliquessin quan eres petita?
Qui Pleure? De Christian Bruel e ilustrado por Anne Bozellec Ed. Les libres du sourire qui mord

– Un país amb bona literatura infantil és …
Francia…

– Què li falta i que li sobra al món de l’àlbum il·lustrat?
No creo que le falte o sobre nada. Cada vez hay más variedad, los editores se esfuerzan en realizar proyectos más innovadores, buscando nuevas fórmulas. También se adaptan a otros formatos como el digital.

– Quina és la situació actual de la literatura infantil?
No soy una experta pero a pesar de la crisis, se siguen editando libros y se siguen regalando libros a los niños. Y hay cada vez más ofertas.

– Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?
Acabo de ilustrar “Concierto para orquesta y escalera” un cuento de Antonio Orlando Rodríguez y editado por Ekaré. Estará a la venta en Septiembre.
Ahora estoy trabajando en un cuento de brujas para una agencia de publicidad de Barcelona que quiere lanzar una nueva línea editorial.
Barefoot Books me propuso tres nuevos libros para su colección de mitología griega.
Hay también un proyecto de ilustraciones para un anuario que me encargó una agencia de publicidad de Australia.
Y seguir con nuestra tienda Vivez l’instant.

Nascuda a Buenos Aires l’any 1971, la Natalia Colombo és una il·lustradora amb una gran personalitat i un estil molt marcat en les seves il·lustracions. Això ha fet que un dels seus contes més importants hagi estat guardonat amb el Premi Internacional Compostela. Viu i treballa a la seva ciutat natal, però això no li ha impedit arribar amb les seves il·lustracions a milers de països d’arreu del món, i és que el seu conte “A prop” ha estat traduït a un munt de llengües.

Ja en són quinze els anys que fa que es dedica al món de la il·lustració, quinze anys des de la seva primera il·lustració publicada, un camí molt llarg però també amb moltes recompenses i reconeixements. Una il·lustradora que pel seu estil, per la tendresa de les seves imatges i per la seva frescor, estic convençuda que us encantarà descobrir.

– Com vas decidir començar en el món de la il·lustració?
No fue una decisión de un momento en el que dije, a partir de ahora comienzo a ser ilustradora. Más bien lo veo como que se fue dando de a poco. Siempre me gustó dibujar como dibujan todos los chicos pero el tema es que yo seguí dibujando después. Me gustaban mucho las historietas, el texto y la imagen juntas. Y de a poco empecé a publicar mis dibujos, empezando con viñetas para textos escolares hasta ilustrar libros álbum y proyectos personales

– Quant temps fa que t’hi dediques?
Ya hace más de quince años si cuento a partir de que algún dibujo mío fue publicado en algún medio.

– És molt complicat fer-se un lloc en l’àmbit de la literatura infantil?
Lo importante para poder hacerse un lugar es la búsqueda de un estilo propio, sea cual sea, y que se reconozca más allá de la técnica utilizada. Y dibujar mucho, ya sea por un pedido específico, por un proyecto personal o por el solo hecho de dibujar. Luego está el darse a conocer, empezar a contactar con editoriales, y saber que a veces puede ir bien y otras no y no desmoralizarse, sino seguir aprendiendo.

– De tots els teus projectes, de quin et sents més orgullosa? Per què?
Del que me siento más orgullosa es el de Cerca, en cuanto a que gracias a kalandraka, el libro se publicó en muchos idiomas y pudo llegar a diversos lugares. También fue un libro que lo hice porque a mi me gustaba, sin ningún plan especifico en el momento de mandarlo a un concurso o publicarlo.

– I quin va ser el més difícil?
No sé si hay alguno en especial difícil, creo que todos tienen un grado de complicación a la hora de ver que pasa en cada página, cómo se resuelve y cómo queda ese ¨todo¨ que es el libro terminado.

– “A prop” és un projecte en el que has fet textos i il·lustracions. Prefereixes il·lustrar les teves pròpies històries o les d’altres?
En el caso de Cerca la historia salió espontáneamente, sin muchas vueltas. Pero eso no es lo que me ocurre habitualmente. Tampoco considero que sea una escritora, por lo cual me es muy interesante poder trabajar con un escritor y poder armar el proyecto en conjunto. Creo que algunos libros piden que los desarrolle yo en su totalidad y otros necesitan ser escritos por otra persona

– El mateix àlbum del que parlàvem va obtenir el Premio Internacional Compostela entre més de 300 obres de diferents països. Com vas rebre aquest premi? Quina importància va tenir per tu?

¡Fue muy importante! Sobre todo porque hacia mas de 3 años que estaba tratando de publicar con kalandraka, y les mandaba mails con mis trabajos que amablemente me respondían animándome a seguir mostrando mis cosas. Cuando me enteré que lo había ganado en verdad no lo podía creer. El libro ya lo tenia hecho cuando me enteré del concurso. Mi idea al mandarlo era poder seguir mostrando mi trabajo, pensaba, “Bueno no va a ganar, pero al menos lo van a ver en vivo y en directo!” Luego el viaje a Compostela para la entrega del premio fue algo muy especial, sobre todo por toda la gente que conocí y por el cuidado de cada detalle en cada presentación y exposición. El premio me abrió muchas puertas a nivel profesional y me incentivó a seguir haciendo proyectos propios
– Un dels teus darrers projectes ha estat “Nidos”. Com va sorgir aquest projecte?
El proyecto comenzó con una idea que tuve que ya contenía el titulo del libro, pero su contenido aunque me gustaba no me parecía que estaba orientado hacia los niños. Le cuento a Pepe Márquez, escritor y director de obras de teatro para niños, y a él se le ocurren unas ideas que tiene más que ver con el libro que conocemos. A partir de ahí se trabajó mucho en cada doble pagina, y la relación entre texto e imagen. Inicialmente hubo una búsqueda enciclopédica en cuanto a las aves y sus nidos luego Pepe al escribir la historia le puso a las dobles páginas una dosis de humor y un punto de vista muy interesante a la hora de ¨la puesta en escena.¨ En este libro usé una paleta de colores reducida, no son más de cinco colores y cada color toma importancia de acuerdo al clima que se quiere resaltar en cada doble página. Como un juego.

– Quins són els passos que segueixes a l’hora de fer una il·lustració? Per on comences?
Siempre por el boceto en lápiz de el o los personajes. Si es un libro, dibujo la cantidad de páginas en una misma hoja y ahí empiezo a ver morfológicamente como van quedando, sobre todo los ritmos entre una página y la otra pero sin detalle. Una vez que lo defino ya preparo cada original por separado.
– On t’agradaria arribar com a il·lustradora?
No sé si llegar a algún lado, si seguir creciendo y aprendiendo.

– Il·lustrar és…
Mostrar mi cabeza, mi punto de vista

– Si no fossis il·lustradora series …
Viajera

– Tens un estil molt característic e identificatiu. Com definiries tu mateixa el teu propi estil?
Se basa en la creación de los personajes. Son lo más importante en mis libros. Creo que tiene algo dulce, también melancólico y algo de humor. Y una mirada personal sobre como es un animal o casa u objeto, a veces raros, quizás una bicicleta dibujada por mi en la realidad nunca podría funcionar! Pero no creo que eso sea lo importante a la hora de dibujarla.
– El teu il·lustrador preferit és … Per què?
Son bastantes, siempre me gustó mucho de mi país Max Cachimba, Elenio Pico, Carlos Nine… Muy relacionados con la historieta. Y de afuera Olivier Douzou, Henning Wagenbreth, , Gary Baseman… ¡son muchos! No sé si hay alguno preferido, son todos muy buenos y lo que más me gusta es que producen y producen mucho, no paran de dibujar
– Si poguessis triar un conte clàssic per il·lustrar, quin t’agradaria que fos? Per què?
Alicia en el país de las maravillas, siempre me pareció una historia con mil posibilidades de interpretar y muchísimos personajes. También Hansel y Gretel, me parece que tiene el lado dulce y el lado oscuro y ambos se llevan muy bien.

– Si fossis un personatge de conte series …
Alicia

– Quin és el conte que més t’agradava que t’expliquessin quan eres petita?
Me gustaba el Patito feo

– Un país amb bona literatura infantil és …
Son muchos Italia, España, Argentina, y sobre todo Francia.
– ¿Què li falta i que li sobra al món de l’àlbum il·lustrat?
Creo que hay muchos y muy buenos ilustradores, y también buenos escritores. Quizás falta un mayor encuentro entre escritor e ilustrador y generar proyectos diferentes.

– Quina és la situació actual de la literatura infantil al nostre país?
Desde hace unos años esta en un momento de auge, espero que dure mucho tiempo más y se vaya renovando con nuevas ideas y proyectos y no se estanque en lo que ya se hizo. Todavía hay mucho mas por hacer, nuevas formas de encarar una historia.

– Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?
Libros! Libros para presentar a editoriales, o a concurso. Es un año en el que espero poder cerrar algunos proyectos del año pasado y los nuevos que ya están en proceso ahora mismo.

Avui us porto la Ximena Maier, una il·lustradora nascuda a Madrid l’any 1975. Es dedica professionalment al món de la il·lustració des de l’any 1999, i treballa en molts àmbits diferents: diaris, revistes, publicitat, premsa coorporativa, guies de viatge, llibres de cuina, i evidentment ha publicat en l’àmbit de la literatura infantil.

És sens dubte, una il·lustradora molt polifacètica, és ràpida, amb un estil fresc, línies ben definides, divertida i espontània. Les seves il·lustracions són molt característiques, i dibuixa allà on hi hagi qualsevol cosa que li serveixi per dibuixar: un tros de paper, un quadern, un Ipad, la sorra, una pissarra…

Crec que us agradarà descobrir-la i ho podeu fer a través d’aquesta entrevista:

– Com vas decidir començar en el món de la il·lustració?
Desde que, de pequeña, me di cuenta de que los dibujos de los libros los hacía una persona, yo quería ser esa persona.

– Quan temps fa que t’hi dediques?
Mi primera ilustración publicada salió en la revista Viajar en abril de 1999.

– És molt complicat fer-se un lloc en el món de la il·lustració infantil?
Yo tuve mucha suerte de empezar rápido y una vez ahí, una cosa llevó a la otra. Lo difícil es dar el primer paso, atreverte a montar una carpeta seria y empezar a pasearla.

– De tots els teus projectes, de quin et sents més orgullosa? Per què?
Ahora mismo, Marcela, no por el libro en sí, ni mis dibujos, aunque es de mis favoritos, si no porque a mis hijos les encanta. Me dicen “Este libro es el que nos has hecho a nosotros”. Lo dibujé en el 2001, muchísimo antes de que nacieran, pero no hay quien se lo quite de la cabeza.
Aparte, mis cuadernos personales son mi obra favorita. Mis mejores dibujos están ahí, entremezclados con listas de la compra, tachones, bocetos y pruebas que han salido fatal.

– I quin va ser el més difícil?
Trabajo muy rápido, y a veces me caen encargos in extremis. Hice un álbum a todo color sobre Antonio Machado en diez días, fue de locos. Pero creo que quedó muy bien, al final.

– Has il·lustrat en molts àmbits diferents: il·lustració infantil, portades de llibres, revistes… En quin d’ells et sents més còmode? Per què?
Me gustan todos, porque todo es dibujar y parte de la gracia es encontrar la manera de sacar jugo a cualquier texto. Pero está claro que me divierto mucho más y voy mucho más segura si el tema es, por ejemplo, cocina en vez de economía.

– Quins són els passos que segueixes a l’hora de fer una il·lustració? ¿Per on comences?
Primero pienso en qué haría. Luego me lo quito de la cabeza y me pongo a hacer otra cosa. En algún momento se me ocurre la idea, y a veces coincide con la primera que tuve, a veces no. Hago un boceto muy rápido, a lápiz, y vuelvo a dejarlo de lado.
Cuando lo retomo, veo si me gusta, y entonces lo dibujo en tinta china, con plumilla, sobre un bosquejo a lápiz azul. Lo escaneo, se lo envío al editor/director de arte. Y cuando me dan el OK, coloreo.

– On t’agradaria arribar com a il·lustradora?
Mis sueños dorados: un cupón de la ONCE, la portada del New Yorker, un cartel de fiestas, varios así. Uno de ellos ya lo he conseguido: la revista de Iberia, la que dan en los aviones, Ronda.

– Il·lustrar és…
Hacer una imagen para iluminar/aclarar/completar/decorar un texto. Es un trabajo artesanal, de diseño, y se hace por encargo. Me pone un poco nerviosa la actitud de artista torturado que tienen algunos de mis colegas.

– Sinó fossis il·lustradora series…
En algún momento pensé que en publicidad, periodismo, algo de escribir.

– Com definiries el teu estil?
Buf. Difícil. Línea clara, fondos blancos, sencillo, fresco. Siempre intento que parezca que todo me sale a la primera, espontáneo. Y si puedo meter algún guiño gracioso, pues mejor.
Antonio Ventura una vez describió mi trabajo como “aparentemente ingenuo”, que me gustó mucho.

– El teu il·lustrador preferit és… ¿Per què?
Me muero de envidia cada vez que veo los libros de Oliver Jeffers.
Laura Stoddart, Lizbeth Zwerger,  Gallardo, Miguel Torres, Olimpia Zagnoli, Felicita Sala, etc etc. Siempre estoy mirando cosas, soy bastante adicta a Pinterest.
De pequeña mi favorito era Tintín, Hergé me parece el genio total.

– Has il·lustrat El vestit nou de l’Emperador, la Blancaneus … Sens dubte clàssics de la literatura infantil, però quin clàssic que encara no has il·lustrat t’agradaria il·lustrar? Per què?
Me encantaría hacer un libro bien gordo a todo color de cuentos clásicos.

– Si fossis un personatge de conte series…
Jo March, de Mujercitas.

– Quin és el conte que més t’agradava que t’expliquessin quan erets petita?
Barbazul. Aunque mi madre y mi abuela siempre eran más de contar cuentos inventados, o anéctodas reales un poquito infladas.

– On t’agradaria arribar en el món de la il·lustració?
Me encanta donde estoy. Lo único que cambiaría sería poder trabajar mas tranquilamente, eligiendo los proyectos , con plazos más relajados, y haciendo más cosas personales.

– Un país amb bona literatura infantil és…
La literatura es universal, creo yo. Me divierten igual, o más, libros hechos en otros países. Ves lo distintos que son los sitios, y lo que se parecen en el fondo. Libros siempre hay, lo malo es que no haya lectores.

– Què li falta i què li sobra al món de l’àlbum il·lustrat?
Creo que hay de todo, cosas muy bonitas, y muy feas, y todo lo contrario. Por suerte todo el mundo puede encontrar algo que le gusta, así que no creo que sobre nada.

– Quina és la situació actual de la literatura infantil?
Mi opinión de lectora aficionada no más, es que es hay de todo y muy interesante, y los niños leen más que los mayores, por lo que se ve, así que estupendo.

– Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?
Ahora mismo tengo encima de la mesa bocetos para un Patito Feo, un libro sobre cuadros famosos, uno de cocina, un cuento sobre una perrita … de todo un poco.
Mientras tanto, garabateo sin parar y hago listas de cosas que me gustaría hacer por mi cuenta, y tengo el sueño de que en algún momento, cuando mis hijos vayan al colegio y tenga más tiempo, poder hacer serigrafías.
El caso es no parar de dibujar.

Avui em fa molta il·lusió portar-vos una nova entrevista, es tracta de la il·lustradora Anna Mongay. L’Anna, ja des de ben petita tenia passió per dibuixar, tot i que en un inici es va dedicar a la docència. Va ser amb el naixement del seu primer fill, fa 14 anys que quan es va demanar una excedència, va tenir una mica més de temps per dibuixar, i ben aviat es va començar a obrir portes en aquest  àmbit. Va començar amb el Cavall Fort i el seu segon projecte va ser per l’Enciclopèdia Catalana amb la “Súper è”. Tot un repte, que li va permetre anar-se encarrilant en el món editorial.

Des d’aleshores ha publicat contes i llibres de text, i tot i que reconeix que en aquest darrer àmbit li ha estat més senzill publicar, ella el que vol és escriure i il·lustrar les seves pròpies històries. Ara, us deixo amb l’entrevista que li he pogut fer, a veure si us agrada:

– Com vas decidir començar en el món de la il·lustració?
Doncs en l’època que vivia a Barcelona, treballava a l’escola Pia Balmes, i tot i que tenia molta feina preparant els tallers i les  classes encara em quedava un raconet per dibuixar.
Feia temps que no pintava , no tenia estudi , però moltes ganes de fer altres coses a part de l’ensenyament.
Finalment em vaig comprar un ordinador i em van regalar escàner i impressora! Buff!!!! encara suo ara de pensar-ho!
De totes maneres, sempre he dibuixat, des de ben petiteta.

– Quant temps fa que t’hi dediques?
Doncs  professionalment…14 anys. Els mateixos que té el meu  primer fill.
Com que feia migdiades  molt llargues podia dibuixar i barallar-me amb l’ordinador.
Durant l’any que vaig estar d’excedència em vaig posar les piles i vaig començar a buscar feina com a il·lustradora.
La primera feina va ser a la revista Cavall Fort amb un petit dibuix  de 4 cm que li vaig dedicar un parell de dies i uns altres en convertir-lo en imatge digital. Quina feinada!
La segona feina va ser a Enciclopèdia catalana en el projecte de la SUPER È. No m’ho podia creure!!! A partir d’aquell moment ja em vaig encarrilar en el món editorial.

-És molt complicat fer-se un lloc en l’àmbit de la literatura infantil?
Jo sempre he anat treballant,  tot i que he de reconèixer que he estat molts anys ficada en el sector del llibre de text . En l’àlbum il·lustrat és més difícil. Has de competir amb gent molt bona, tenir contactes, crear projectes, i intentar vendre’ls…
Si tens clar cap a on vols anar i li dediques hores i esforç, tot acaba sortint. És una part  molt emocionant de la nostra feina.

– De tots els teus projectes, de quin et sents més orgullosa? Per què?
Un dels petits projectes del qual em sento molt satisfeta és la pàgina de còmic que publico a TATANO “Rut i Piu”. Sé que és una cosa senzilleta però el fet de poder fer guió i dibuixos dona molta satisfacció.

– I quin va ser el més difícil?
A vegades he tingut problemes amb les tecnologies però amb amics sempre  ho acabes solucionant. Aquest estiu vaig fer un conte amb una mestra que havia tingut de petita , la Dolors Rovira. El vam anar construint de mica en mica a partir d’una idea.
Escriure em va costar però tinc moltes ganes de repetir l’experiència.

– Has il·lustrat en diversos àmbits: contes, llibres de text… En quin àmbit et sents més còmode?
El llibre de text és ràpid i fàcil ja que ho he fet moltíssim, però el que realment m’agrada és dibuixar  una història…un conte…poder inventar els espais, els colors, els personatges…és molt més complert.

– Quins són els passos que segueixes a l’hora de fer una il·lustració? Per on comences?
Canvia molt si és un dibuix per text, conte o premsa, també l’edat a qui va dirigida….
A vegades em documento amb altres llibres o amb imatges d’internet.
Faig molt gargots a llapis, a vegades els colorejo ràpid amb l’ordinador i finalment trio la tècnica que faré servir, acrílics o llapis, collage….

– On t’agradaria arribar com a il·lustradora?
Poder fer projectes propis o amb equip i sense tenir pressa. Poca feina però ben feta.

– Il·lustrar és …
Pensar i passar-s’ho bé
– Si no fossis il·lustradora series …
bufff… no sé….alguna cosa relacionada amb la natura o la muntanya, treballaria en un parc natural, arreglant camins, o netejant boscos…marcant senders….

– Com definiries el teu estil?
Això és molt difícil! Sempre et reconeixen millor els altres! Potser el color? Colors vius…
Intento trencar amb l’estil  en els diferents projectes (si puc i hi ha temps)

– El teu il·lustrador preferit és … Per què?
M’agraden moooooolts il·lustradors, del país i de fora…sobretot francesos.
M’agrada el domini del llapis de la Noemí Villamuza, la màgia de la Mariona Cabassa, les històries i els àlbums de la Suzy Lee, la paleta de color de la Rebeca Luciani i Tom Schamp…el minimalisme  de Katsumi Komagata.
Ric molt amb les imatges de la Delphine Durand i amb els ninots de la Mercè Galí, comparteixo molts dubtes de professió  amb l’Eva Sans.
La llista és interminable perquè sempre trobo alguna cosa interessant en feines i estils completament diferents.

– Has il·lustrat la Llegenda de Sant Jordi, El Soldadet de plom… però quin altre clàssic t’agradaria il·lustrar?
“Alícia al país de les meravelles “

– Si fossis un personatge de conte series …
…brr…no ho sé….potser algun drac…dels que volen i porten un genet al damunt!

– Quin és el conte que més t’agradava que t’expliquessin quan eres petita?
El patufet

– Un país amb bona literatura infantil és …
…un país que té en compte a les persones, on l’educació sigui el punt més fort de la societat !

– Què li falta i que li sobra al món de l’àlbum il·lustrat?
Li falta més bones històries…més difusió en el públic adult.
Les editorials han d’apostar per els projectes de la gent del país on hi tenim molt bons professionals i després fer-ne difusió.