El conte de… EL DRAC DE VILARDELL

30 abril 2013
0

Estic molt contenta perquè per fi una llegenda catalana no gaire popular, o no tan coneguda com d’altres que per fi té conte! I si a més a més, us dic que es tracta d’una versió genial, el mèrit encara és més gran!

L’ESPASA D’EN SOLER DE VILARDELL, Josep Busquet, Il·l. Pol Cunyat, Ajuntament de Sant Celoni (Abril de 2011) –> Just fa dos anys l’Ajuntament de Sant Celoni va decidir donar una empenta més a la seva pròpia llegenda editant-ne aquesta versió en format conte. La versió que l’autor ens porta és la més popular, la que avui dia s’explica a tots els nens i nenes sant celonins, i és una magnífica adaptació d’en Josep Busquet.

Per altra banda les il·lustracions d’en Pol amb un estil molt Max i molt comiquero li donen al conte un aire molt fresc, colorista i amb alguns plans molt bons i originals.

M’encanta aquesta versió de la història, les seves il·lustracions, i que l’Ajuntament de Sant Celoni li doni tanta importància a les seves llegendes, i és que molts ajuntaments d’arreu de les nostres contrades haurien de prendre el de Sant Celoni com a exemple per tal de donar valor també a les seves llegendes, que en el fons formen part del seu patrimoni cultural i històric.

Pel que fa a aquesta versió de la història, jo suposo que si us acosteu a Sant Celoni la podeu aconseguir, o bé parlant amb l’Ajuntament, oficina de turisme  o als petits comerços de la ciutat. De totes maneres per Internet podeu trobar la versió del conte íntegre amb pdf, fet que demostra la generositat de l’Ajuntament al donar accès al conte complert.

Jo us deixo amb tota la seqüència d’il·lustracions del conte, estic convençuda que us agradarà tant com a mi.

Els orígens de… EL DRAC DE VILARDELL (del segle XIX a l'actualitat)

29 abril 2013
0

I si l’altre dia ja us vaig parlar de com va néixer la Llegenda del Drac de Vilardell, avui continuem amb les seves versions escrites més recents.

Avancem una mica en el temps per portar-vos una versió de l’any 1839 de Pau Piferrer recollida en el seu llibre Recuerdos y Bellezas de España. Aquest relat està estretament vinculat amb el d’Onofre Menescal, però evidentment l’autor també modifica alguns aspectes o afegeix algunes informacions. Una d’aquestes informacions s’encarrega d’explicar-nos el probable origen del drac, i és que segons Piferrer els musulmans al perdre les ciutat i terres que controlaven a mans dels cristians, varen decidir deixar anar un enorme i temible drac que tenien tancat en un castell del Vallès. En aquesta versió, tot i que l’autor no acaba de comprendre tampoc la mort de l’heroi ni els mots provinents de la tradició oral, introdueix algunes paraules que en justifiquen la mort en la pronúncia d’una mena de conjur. El text diu així: ““Ufano y algo orgulloso con la singular victoria, volvióse para la dividida peña donde les aguardaban sus amigos, y al llegar, levantando el brazo y con voz engreída esclamó: !O fuerte espada y valeroso brazo de Vilardell!”. És aquest orgull i la seva actitud xulesca la que el porta a la mort com a resultat d’un càstig diví. És aleshores quan comencem a comprendre que en realitat Vilardell mora per un excés de confiança i de prepotència.

I ens anem ja cap a principis del segle XX, quan el rector de Sant Celoni, en mossèn Francesc de P. Figueras, pronuncià una conferència titulada Històries i tradicions, dedicada principalment a la llegenda de l’espasa de Vilardell. Aquesta versió ens dóna el nom complert del nostre heroi, i en diu que és en Berenguer soler de Vilardell que era un honrat pagès, home de bé i valent soldat que havia lluitat en diverses batalles al costat dels nobles del Vallès i dels comtes de Barcelona contra els àrabs. I per acabar finalitza la seva versió amb aquesta quarteta:

“Espasa valerosa,
Braç de cavaller,
Partiràs la roca
I el drac també.”

Pau Vila l’any 1936 va fer la seva pròpia interpretació de la Llegenda, i va treure l’entrellat al perquè de la mort del cavaller. Pau Vila fa una transcripció de la Llegenda que es troba en el Llibre Gyets d’Armes de Monfar i afegeix els seus propis comentaris. L’interessant però de tot plegat, és que va anar fins a Sant Celoni per treballar damunt del terreny i comprovar l’existència de la llegenda i la importància per a les gents d’aquelles terres.

En la primera part de la seva anàlisi, afirma que la creació del drac es tracta d’un cas de zoomorfisme (ús de formes animals per tal d’explicar un fenomen concret), en aquest cas degut als assalts i morts que es produïen en el pas pel camí ral entre Barcelona i Girona. Aquest pas és ocupat per uns assaltants que es fan cada vegada més forts i cruels, els atacs més constants i les morts es varen succeint. De manera que es genera la història que del que hi ha en realitat és un enorme drac , i així l’inici de la llegenda.

Pel que fa a la cova on teòricament s’hi amaga el drac, és un petit forat en el que no hi entra una persona de peu, així que es fa difícil pensar que allà hi pogués habitar un drac.

Però sens dubte el més important de la recerca de Pau Vila és la recerca entorn de l’explicació de la mort del cavaller. El conjur serà la clau de l’enigma que després de set segles després d’incògnites i d’Eixemenis, de molts anys de tradició oral que han anat transmetent la llegenda de pares a fills, un pagès de la zona de Montnegre li explicà a Pau Vila.

“El drac espantat per la brillantor del cavaller, s’entafora a la cova; Soler de Vilardell s’hi atansa, aixeca l’espasa meravellosa, i murmura:

Braç de virtut,
Espasa de cavaller,
Roca i drac
Jo partiré.

L’acer mata la bèstia, i el cavaller exultant de l’emoció i de l’alegria espasa en mà, anuncia a les gents que han anat a veure què passava la mort del drac, però la sang que regalimava de l’espasa del drac, li cau al damunt i l’emmetzina, i és que Soler de Vilardell s’ha equivocat en les seves paraules i hauria d’haver intercanviat d’ordre els dos primers versos:

Espasa de virtut,
Braç de cavaller….

Aquest fatal error el condueix a la mort.”

Així doncs, el fet del conjur mal dit, anomenat també conjur trabucat és la causa de la mort del cavaller. I l’espasa de virtut, pel fet d’atribuir-se a sí mateix i no a l’espasa la mort del drac deixa de protegir-lo i per això mora l’heroi.

És per tot plegat i per la importància de la llegenda en qüestió que per molts Sant Celonins continua ben viva, a més s’està intentant conservar ben viu el seu record. I és que l’Ajuntament està portant a terme des de fa uns quants anys una sèrie d’iniciatives per conservar el seu patrimoni folklorístic. Una d’elles és la publicació l’any 1991 del llibre Espasa de virtut, braç de cavaller: la llegenda d’en Soler de Vilardell des de l’àrea de cultura de l’Ajuntament. L’altre la construcció del drac de cartró-pedra convertit avui dia en una de les seves bèsties de foc de la colla dels Diables de Sant Celoni de 1990. El Drac es va estrenar el dia de Sant Jordi de l’any 1991. Una  altra de les probes de l’intent de conservació d’aquest patrimoni llegendari és la instal·lació en la Sala de Plens de l’Ajuntament d’un vitrall amb el cavaller l’espasa i el drac.

Pel que fa als símbols que conformen aquesta llegenda són ben clars: el cavaller Vilardell, el drac, l’espasa de Virtut Vilardell i el conjur trabucat. De tots ells, l’únic del que en podem garantir l’existència és l’espasa de Virtut, l’espasa Vilardell també coneguda com a Vilardella. L’espasa Vilardell és l’espasa de Virtut més famosa de tot Catalunya, la nostra Excalibur particular. L’espasa es conserva encara avui dia al Musée de l’Armée a París. Aquesta espasa va prendre una importància molt gran i una trajectòria gloriosa. Ja que segons s’explica, les espases de virtut fan invencibles aquell qui les posseeix, i tota una sèrie de membres de la dinastia catalana la varen tenir entre les seves mans. La primera menció històrica a l’espasa data de l’any 1274 en una sentència de Jaume I sobre un duel que havia tingut lloc poc abans entre Bernat de Centelles i Bernat de Cabrera, on Bernat de Centelles havia vençut i Arnau de Cabrera havia demanat la impugnació del combat, ja que segons d’ella el vencedor havia fet servir l’espasa de Vilardell que impedia de totes totes que el qui la portava fos vençut, de manera que al·legava que no s’havia tractat d’un combat just. Finalment la raó fou pels perdedors, i és que el Rei va fer servir el principi jurídic Nullus sucumbere vel superari possit qui illum in bello detulerit (ningú que ha portat una arma amb virtuts especials durant un conflicte pot perdre o guanyar una batalla).
Hi ha qui relaciona l’espasa també amb personatge llegendari Otger Cataló que l’hauria transmès a Guifré el Pilós i als seus descendents, fins a Jaume II el Dissortat.

També és una de les cinc que s’esmenta al testament de Pere el Cerimoniós, a part de Tisó, datat del 14 de maig de 1370.
Posteriorment també la va esmentar Francesc Eiximenis en el seu llibre “Dotze del Chrestia” (1385-1386) com ja us he explicat anteriorment.

La Vilardella de Sant Martí figura en el catàleg de l’armeria dels Comtes de Barcelona i està clarament documentat que va participar en diverses batalles i conquestes de l’època medieval. Tot i que la primera versió escrita d’aquest catàleg és força tardana i data de l’any 1596.

L’infant Pere conegut posteriorment com a Pere el Ceremoniós, fill de Jaume el Conqueridor feia temps que volia posseir l’espasa i havia ofert per ella 4 sous Barcelonins sense que el propietari tingués cap interès en vendre-la. Posteriorment, és possible que l’aconseguís, ja que quatre mesos després de la seva mort, el seu fill Alfons el Benigne pagava a Berenguer de Vilardell els dos-mil trenta sous barcelonins que encara faltaven per pagar l’espasa. Regnant Jaume el Just, el seu fil que es convertiria en Alfons el Magnànim, la empunyava en la victòria de la Batalla de Lucocisterna (1324).

Tota una llegenda, d’aquelles èpiques, d’aquelles de dracs, cavallers… Una autèntica llegenda medieval com no hi ha cap. I és que afortunadament a Catalunya comptem amb un gran i extens imaginari que compta amb moltes històries de Dracs i cavallers, sovint millors que la pròpia Llegenda de Sant Jordi. Aquesta sens dubte, s’ha de tenir molt en compte!

Imatges i il·lustracions
Afortunadament l’Ajuntament de Sant Celoni és un Ajuntament que li dóna molta importància a la seva llegenda més cèlebre i popular, i és que per ells suposo que és important conservar el seu patrimoni folklorístic, i més si es tracta d’una llegenda tan èpica i heroica com aquesta. A qui no li agraden les llegendes de Dracs temibles i cavallers que es converteixen en herois?

És per tot plegat que sobre la llegenda us puc portar algunes coses. Per una banda us porto una imatge de la cova del Drac per a que us feu una idea del lloc on s’amagava aquesta temible bèstia.

2005-04-24-cova_drac

Per altra, una imatge de l’espasa Vilardell que es troba en el Musée de l’Armée de París.

ZXNwYXNhNw==_207636_6830_1

A la porta de Sant Iu de la Catedral de Barcelona, podem trobar un relleu on apareix Soler de Vilardell amb la seva famosa espasa matant un griu.

Relleu_porta_Sant_Iu_esquerra

I ara us deixo amb una imatge del Drac dels Diables de Sant Celoni.

DSC02544

Però no podia acabar sense dir-vos que aquesta vegada sí que hem trobat algunes il·lustracions de la història, aquestes es troben en un conte publicat el dia de Sant Jordi de l’any 2011 editat pel propi Ajuntament de Sant Celoni. El conte escrit per en Josep Busquet, il·lustrat per Pol Cunyat.

L_espasa_d_en_Soler_de_Vilardell_Página_01 L_espasa_d_en_Soler_de_Vilardell_Página_11 L_espasa_d_en_Soler_de_Vilardell_Página_23 L_espasa_d_en_Soler_de_Vilardell_Página_29

Una magnífica versió de la llegenda, ideal per acabar una història com aquesta.

Explica'm… GENIS DE CATALUNYA

28 abril 2013
0

GENIS DE CATALUNYA, Albert Casasín, Il·l. Mercè Iglesias, Editorial La Galera –> Avui us porto un particular recull de genis. Sí es tracta d’un recull de genis catalans pensat per a nens més grandets dels que us acostumo a parlar normalment. Però em va cridar especialment l’atenció ja que tot i ser una obra de coneixements i de divulgació, donava importància a molts personatges de la nostra història sovint oblidats. Són un total de 15 biografies de catalans que han destacat en el seu àmbit, ja sigui el de la música, la medicina, l’arquitectura o el futbol. Homes i dones que amb el seu esforç, la seva inteligència i la seva manera de fer han aconseguit fer-se un nom no només al nostre país sinó també arreu del món, han estat importants i formen part dels nostres catalans més cèlebres. Alguns més reconeguts o altres menys, però tots amb la mateixa importància. Els personatges que hi apareixen són: Nacís Monturiol, Antoni Gaudí, Rosa Sensat, Pau Casals, Joan Miró, Josep Trueta, Margarida Xirgu, Josep Samitier, Mercè Rodoreda, Pepa Colomer, Carmen Amaya, Jordi Sabater, Joan Oró, Victòria dels Àngels i Fèlix Cardona.

I a tot plegat cal sumar les il·lustracions de la Mercè Iglesias que arrodoneixen el format del llibre ple també d’imatges i fotografies, és clar.

9788424646738

El Trompeta a l'exposició de Gustavo Roldán i Ramón París

27 abril 2013
0

I el dia després de Sant Jordi no vaig poder evitar anar a la Seu del Districte de Gràcia per veure l’exposició d’originals de dos il·lustradors provinents de l’altra banda de l’oceà. Es tractava de l’obra de Ramón Parìs i Gustavo Roldán. Dos il·lustradors d’allò més diferents.

Per una banda Ramón París ens mostra el seu treball en dos dels seus llibres, per una banda tenim les il·lustracions de Un perro en casa on hi ha molt treball amb tinta i alguns retocs digitals. I per altra banda hi havia una mostra de les il·lustracions creades per al conte Un avi, sí! Aquestes són construccions tridimensionals en diferents plans després fotografiades per esdevenir la il·lustració final. Una tècnica sens dubte innovadora, sorprenent i fascinant, que em va agradar moltíssim descobrir, tot i que ja havia vist alguns dels seus treballs d’aquesta mena en alguna que altra llibreria infantil.

CIMG4451 CIMG4453 CIMG4454 CIMG4456 CIMG4470 CIMG4471 CIMG4472 CIMG4473 CIMG4474 CIMG4479 CIMG4481 CIMG4482 CIMG4483 CIMG4445 CIMG4444

Per altra banda, Gustavo Roldán ens va permetre veure els seus originals de també dos dels seus contes: Com reconèixer un monstre i Juan Hormiga. El primer d’ells, un conte que particularment em té enamorada i que em va agradar molt poder veure les seves il·lustracions originals. El d’en Juan Hormiga, una de les seves darreres novetats.

CIMG4462 CIMG4463 CIMG4464 CIMG4465 CIMG4466 CIMG4467

El Trompeta recomana… CONTES DE FADES MODERNS

26 abril 2013
0

Avui us porto un parell de contes curiosos, que m’era una mica complicat de catalogar en cap grup, i per això m’he decidit a trobar-los una relació que sí ho reconec, és una mica pilladeta, però que es tracta de contes de fades moderns, adaptats, actuals, contes de fades que no són com els clàssics, però que s’inspiren en aquests. Em deixo d’introduccions, perquè no sé si m’estic explicant, i us porto els contes. A veure què us semblen.

LA FÀBRICA DE CONTES, Joaquim Carbó i Masllorens, Il·l. Montse Tobella, Editorial Baula (2012) –> La Marina i la Lloa són dues bones amigues. A les dues els uneix la seva passió pels contes, i la mare de la Lloa se’n dedica a escriure’n. La Marina però creu que inventar contes avui en dia és molt complicat, i és que els contes passaven a l’antigor, en indrets amb grans boscos on els follets s’amagaven, en boscos on també hi havia cases de xocolata, en temps en que els gegants vivien a la terra dels homes… Com es poden escriure contes ara? La Marina creu definitivament que no es pot, serà feina de la Lola convèncer a la Marina que el món en el que vivim avui dia hi ha coses que també poden esdevenir molt màgiques, i que també poden ser protagonistes dels contes més especials.

Una bonica història, senzilla i entranyable sobre l’amistat i la màgia dels contes, una màgia que hi és a tot arreu sempre que hi hagi ulls disposats a veure-la i a sentir-la.

DSC_0062 DSC_0065

LOS TRES LOBITOS Y EL COCHINO FEROZ, Eugene Trivizas, Il·l. Helen Oxenbury, Editorial Ekaré –> Aquest és sens dubte un gran homenatge a la història dels Tres porquets i el llop ferotge; però aquesta vegada s’intercanvien els papers. És el porc el que intentarà destruir les cases dels llops, i ho aconseguirà utilitzant fins i tot mètodes més cruels que els que havia utilitzat el llop temps enrere. Però com en tots els bons contes, tots tenen un final feliç, i en aquest cas la bellesa podrà més que la força bruta per aconseguir vèncer al porquet. Com ho aconseguiran els llops no us ho desvetllaré pas.

Aquesta readaptació d’aquest gran clàssic està acompanyada de les il·lustracions de Helen Oxenbury que ressalten el to divertit e irreverent de la història.

los_tres_lobitos_y_el_cochino_feroz_1_3183

El Sant Jordi de l'Elefant Trompeta

25 abril 2013
0

Com cada any no em vaig perdre pel dia de Sant Jordi un dels meus actes preferits per no dir el meu preferit. Vaig poder anar a la trobada d’il·lustradors de Gràcia, i vaig poder veure i viure una mica l’ambient que s’hi respirava. La veritat és que hi havia moltíssima gent, un munt de nens esperant que els il·lustressin els seus contes, il·lustradors molt enfeinats, i molt complicat accedir a ells.

Al matí varen ser-hi en Pau Estrada, la Mercè Galí, el Gustavo Roldán, l’Òscar Julve i la Lucia Serrano. A la tarda estava molt més ple d’il·lustradors, hi eren el Ramón París, la Núria Giralt, l’Anna Llenas, La Maria Espluga i la Carme Soler vendrell. A més repetien del matí l’Òscar Julve, la Lucia Serrano i en Gustavo Roldán.

Us deixo amb algunes imatges que vaig poder fer, no són tan bones com en d’altres anys, i és que realment va ser molt complicat accedir-hi.

Però la passejada del Trompeta per Sant Jordi no va acabar a la trobada d’il·lustradors. Bé, de fet hi va començar. Continuant amb la meva passejada, vaig poder veure a l’escriptor de literatura infantil, pedagog i mestre Jaume Cela. Sens dubte, un dels il·lustres catalans vius en el món de l’Educació. També vaig poder veure la Cristina Sardà, autora i il·lustradora de la simpàtica vaca Plis-Plau. I un dels membres de Vivim del cuento signant la seva recent estrenada col·lecció de contes. Tots ells els vaig poder veure a Rambla Catalunya, però no em pregunteu ben bé a on, ja que no ho tinc clar del tot.

CIMG4439 CIMG4441

Dibuixant a… EL DRAC DE VILARDELL

24 abril 2013
0

vilardell_pk

Il·lustració de l’Elefant Trompeta (2013)

Alegries de Sant Jordi

23 abril 2013
0

Han passat quatre anys d’ençà que us vaig presentar i donar a conèixer un gran artista que tenia a la classe, un nen del que m’enamoraven els seus dibuixos, que em semblava un autèntic geni de la il·lustració amb només quatre anys. Feia coses sorprenents, tenia una imaginació desbordant, i quan el vaig descobrir, vaig saber que seria molt complicat trobar-me un nen com ell. I efectivament, ha estat així, han passat uns quants cursos darrera seu i no he trobat cap nen amb el seu potencial, la seva imaginació, la seva màgia. El curs passat vaig ser tutora de la germana d’aquest nen, i no tenen res a veure l’un amb l’altre, però em vaig passar el curs demanant-li un dibuix del seu germà i no el vaig aconseguir.

Ara aquell petit geni està a tercer, diuen que ja no dibuixa tant com abans, tinc la sensació que li han tallat les ales a la seva imaginació, que de tan imaginatiu algú que altre el va titllar de nen estrany. I saber això em trenca el cor! No us podeu imaginar com m’agradaria que aquest nen no deixés mai de dibuixar, no deixés de somiar.

En la meva professió, passen els anys, i un munt d’alumnes per les teves mans, nens que recordes per un motiu o un altre, uns més brillants, els altres més intel·ligents, xerraries, espavilats, carinyosos… però creieu-me que passi el temps que passi aquell petit nen per mi sempre serà especial, aquell nen que jugava al pati a ser Peter Pan, i que em feia al·lucinar amb els seus dibuixos. Ell era feliç amb un paper i uns colors, i jo era feliç veient-lo crear!

Doncs bé, avui el motiu del meu article és que l’altre dia vaig rebre un regal molt especial, crec que un dels millors regals del món. La seva germana, que ara està a P5 em va dir: “El XXXX està preparant un conte per tu”. I al dia següent em va venir a buscar a la classe per donar-me el que avui us vull portar. Un conte de Sant Jordi molt especial, el conte del meu petit artista.

Potser pel que fa a la imaginació de les il·lustracions no sembla al nivell que estava a P4, com ja us he dit tinc la sensació que l’han fet tocar de peus a terra, però aquell traç, les mirades dels seus personatges em continuen mostrant al petit artista que un dia vaig veure en ell. Estimo la meva feina per detalls com aquests i em fa feliç dia rere dia haver escollit ser el que sóc, haver decidit ser mestra.

01 02 03

Els orígens de… EL DRAC DE VILARDELL (de la tradició oral al segle XVII)

22 abril 2013
0

“Explica la llegenda que ben a prop de Sant Celoni, a la Roca del Drac hi vivia un Drac temible i ferotge que tenia a les gents de la contrada atemorides i a tots els viatgers que passaven pel camí ral que anava de Barcelona a Girona. Tots els que gosaven acostar-s’hi morien a les seves urpes.
Però vet aquí que un bon dia les coses varen començar a canviar. Al peu del Montnegre hi viva el Senyor de Vilardell en el seu petit Castell. Un bon dia, un pidolaire va trucar a la seva porta demanant caritat, i quan el Senyor del castell va tornar a la porta amb el pa i l’almoina, va veure que el pobre havia desaparegut i que davant de a seva porta hi  havia deixat una espasa. Diuen que era el propi Sant Martí, que amb aparença de pobre havia fet aquest obsequi al Senyor de Vilardell.
Aquest no va dubtar ni un segon en recollir l’espasa del terra i provar-la immediatament. Va donar un cop a un roure de més de cent anys i aquest es va partir, es va acostar a una roca enorme i la va trencar sense cap esforç. Fou aleshores quan el cavaller es va adonar de la importància d’aquella espasa, era una espasa de virtut que li havia fet arribar el cel i que li serviria per acabar amb la vida del drac.
L’endemà va anar cap a l’església de Sant Martí de Pertegàs a encomanar-se a Déu, es va posar la seva millor armadura i la més lluent, va agafar l’espasa, va protegir al seu cavall i es va encaminar cap a la Roca del Drac, amics i fidels es van anar aplegant al voltant del lloc on havien de succeir els fets.
En plantar-se davant del Drac, aquest es va veure reflectit en l’armadura del propi cavaller, i aquest desorientat es va llençar a atacar la seva pròpia imatge, moment en el qual el cavaller va aprofitar per travessar el drac amb la seva espasa i donar-li mort.
Un cop aconseguida aquesta fita i davant les gents de tot el poble, alçà el braç i en un acte victoriós i superb va proclamar:

“Braç de virtut,
espasa de cavaller,
has migpartit la roca,
i el drac també”.

El cavaller es va equivocar en pronunciar aquelles paraules, ja que va donar més importància al seu propi braç, que a l’espasa de virtut que portava i que era la que havia acabat amb el drac, i aleshores de la sang del drac que regalimava de l’espassa, el cavaller Vilardell es va emmetzinar i va morir. I és que el que hauria d’haver dit era:

“Espasa de virtut,
braç de cavaller,
has migpartit la roca,
i el drac també”.

Però l’error ja s’havia comés i el tràgic final del Cavaller Vilardell també.”

Aquesta és la llegenda de El Drac de Vilardell, també coneguda com La Llegenda del Cavaller Vilardell o La Llegenda de la Vilardella o La Llegenda de l’espasa Vilardell. Múltiples noms per una mateixa història, provinent de la tradició oral i situada en l’època medieval. Una història molt viva i de molta importància a Sant Celoni , i una de les més famoses de tot Catalunya sobre Dracs, després és clar, de la història de Sant Jordi. Ha estat transmesa durant segles i segles de pares a fills, d’orella a orella; i data de molt antic.

Tot i més tardanes que la pròpia tradició oral, tenim referències escrites de la existència de la Llegenda. En són moltíssimes, així que començaré a enumerar-vos-les i explicar-vos-les per ordre cronològic.

La primera notícia escrita que en tenim de la llegenda data del segle XIV, concretament d’un text escrit entre l’any 1385-1387 de Fra Francesc Eiximenis en el seu “Dotzè del Chrestia”, que segons diu en els arxius del Rei d’Aragó hi és present l’espassa Vilardell, espassa amb la qual un famós cavaller va matar “aquella serp tan gran de Sant Celoni, que matava als homes que passaven pel camí”. Aquest petit fragment només fa referència a la Llegenda però no l’explica sencera ni de la mateixa manera com us l’he explicat. Si us heu fixat bé, parla d’una serp molt i molt gran, no pas d’un drac que va ser mort a mans d’un cavaller i de l’espassa Vilardell. El fet que no en faci una referència més extensa, ens fa pensar que era una llegenda tan coneguda popularment, de la que no li calia explicar res més.

Temps més tard, concretament passats dos segles, és quan apareix un relat més extens de la llegenda, es tracta d’un fragment d’un Sermó anomenat del sereníssim senyor don Jaume segon, justicier y pacífich rey de Aragó y compte de Barcelona, fill de Don Pedro lo Gran y de dona Constança, sa muller, que va ser predicat l’any 1596 a la Catedral de Barcelona pel Doctor en Teologia Onofre Manescal a la Catedral de Barcelona. Aquest relat en un inici no formava part del discurs original i va ser afegit a posteriori en la seva edició impresa de l’any 1602.

Aquest relat, escrit evidentment en català antic, va més o menys de la següent manera:
“Us explicaré la història de la pedra partida que hi ha a prop de Sant Celoni, la qual va partir Soler de Vilardell amb una famosa espassa. I el perquè tot plegat va passar és perquè segons la tradició, diuen que a prop de Sant Celoni hi havia un drac tan fort  i tan ferotge que ningú s’atrevia a passar pel camí. Es menjà a moltíssima gent i varen ser molts els que van intentar donar-li mort i van fracassar en l’intent.
És així que un dia, un bon home anomenat Soler de Vilardell es disposava a sortir de casa seva amb la seva espassa per anar a tallar fusta per casa seva. Quan de cop, algú va trucar a la seva porta, es tractava d’un captaire que demanava almoina, així que en Soler, va deixar la seva espassa recolzada al marc de la porta i va anar a buscar alguna cosa per menjar per al pobre captaire. En tornà aquest havia desaparegut i la seva vella i gastada espassa també. En el seu lloc, hi havia una altra espassa, que semblava molt més bona que la seva.
La va agafar i va tallar el tronc d’un arbre pel mig. Sorprès per la facilitat amb que ho havia fet, en seguida va saber que probablement era obra d’un miracle. I és per això que va pensar que Déu li havia enviat aquella espassa perquè donés mort al Drac de Sant Celoni.
Va consultar el que li havia passat amb els religiosos de la zona, i tots van coincidir en dir-li que era probable que Déu li hagués enviat per matar el drac. Segur de fer-ho i acompanyat de moltíssima gent que volia veure com feia aquella gesta, va tornar a provar la seva espasa, aquesta vegada partint una pedra per la meitat.
Va anar a trobar al drac, es va acomiadar de la gent, i va anar tan segur i amb tanta força que d’un sol cop d’espasa el partí per la meitat.  Tot content, es va anar a trobar amb la gent que l’havia acompanyat, va alçar el braç espasa en mà, plena de la sang del Drac com estava i va dir: “O espasa forta y bras valerós d’en Vilardell!”. I la sang del Drac, li va entrar pel braç, li va inflar i va acabar morint en Soler de Vilardell.”

D’aquesta versió, el que més es diferencia de la llegenda tal i com ens ha arribat als nostres dies és que Soler Vilardell no era més que un pobre bosquerol, que vivia en una caseta a prop del bosc i que anava a buscar llenya quan la misteriosa espasa va arribar a les seves mans. També e destaca el fet de que necessiti el consell d’homes religiosos per saber si ha d’anar a donar mort al drac o no, si és realment una senyal divina el fet de que l’espasa estigui a les seves mans. Un altre dels aspectes que canvia de la llegenda que coneixem avui dia és el perquè mora l’heroi, ja que no es tracta d’una equivocació en la pronunciació de les paraules a les gents, com fa pensar la llegenda que us he explicat al principi, simplement es tracta d’una mort injusta després de realitzar un acte heroic. Una mort sense cap sentit que ni el propi autor Onofre Menescal crec que arribi a comprendre.

Ara però, continuem amb les versions escrites de la història. Entre els anys 1640 i 1652, l’arxiver Diego Monfar i Sors va escriure una versió de la Llegenda en el seu llibre “Historia de los condes de Urgel”. Aquest relat és una traducció pràcticament idèntica de la versió de Menescal, però aquesta vegada Monfar, decideix suprimir del tot l’exclamació del final del relat de Soler de Vilardell, fet que encara dificulta una mica més la comprensió del perquè de la mort del cavaller.

Entre els anys 1673 i 1675 es va escriure “El Libre de feyts d’armes de Catalunya” un dels llibres on hi ha una versió més popular d’aquest relat. Aquesta obra va ser atribuïda falsament a Bernat Boades, tot i que en realitat era de Joan Gaspar Roig i Jalpí. Aquest autor, a diferència de la resta, recolza la seva història dient que es basa en un llibre molt vell escrit en pergamí i no pas en la tradició oral. És el primer que s’encarrega també d’ubicar cronològicament els fets de la llegenda, i diu que va succeir a final del segle XI durant la regència de Berenguer II, també conegut com Berenguer Cap d’Estopa que fou comte de Barcelona, Girona, Osona, Carcassona i Rasès  de l’any 1076 al 1082. Pel que fa a la història, Soler Vilardell torna a ser un cavaller, senyor del Castell de Vilardell. Al igual que Monfar evita l’exclamació victoriosa de Vilardell. Alguns dels aspectes més importants a destacar d’aquesta versió és que identifica al captaire com Sant Martí de Tours, i explica també que la mort del drac està directament relacionada amb l’extremada lluentor del seu arnés i del seu cavall, en el que el drac s’hi va veure emmirallat. El drac es va quedar paralitzat, i el cavaller li’n va tirar una llança, el drac intentà fugir de la seva pròpia imatge reflectida en les armadures, i el cavaller el va seguir espasa en mà i li va tallar el coll. Un altre aspecte que s’afegeix a la llegenda, és que el drac és enterrat en aquest cas per tal d’evitar possibles infeccions generades per la ferum i pel propi cadàver del drac cobert de terra i pedres.

El Trompeta a Món Llibre 2013

21 abril 2013
0

Com ja acostuma a se un habitual per aquestres dates, el Trompeta es mou molt en l’àmbit de la literatura infantil, i és que entorn Sant Jordi es realitzen un munt d’actes interessants. Un d’ells, Món Llibre, el Sant Jordi pels més petits, i com cada any em vaig animar a anar-hi. Respecte a altres anys, la distribució dels espais va canviar, el lloc on estaven els contes de les diferents editorials, l’exposició dels joves il·lustradors… Diversos espais van modificar la seva ubicació. Una de les novetats, o com a mínim, a mi m’ho va semblar, va ser un espai dedicat als Llibres multimèdia, on els nens podien remanar i tocar i provar les diferents aplicacions d’alguns dels seus contes preferits.

De totes maneres, no sé si va ser la meva percepció o el fet d’anar-hi en diumenge però vaig tenir la sensació que era més petit que altres anys. De totes maneres, em va semblar una gran festa per als més menuts, una d’aquelles festes per gaudir amb tota la família.

Us deixo amb algunes fotos que vaig fer.

<