Ja s'acosta la fi d'un nou curs

31 maig 2011
0

Aquest curs que ja s’acaba és el meu cinquè curs com a mestra. Semblava que fos ahir quan vaig sortir de la carrera i vaig anar a parar a la classe dels meus estimats Elefants. I ara, aquí estic. Un any més tutora de P4, i un curs més, 25 menuts més que han compartit amb mi un munt de coses: coses bones i dolentes, dies alegres i tristos, dies més inquiets i dies més tranquils. I sempre quan s’acaba un nou curs m’agrada pensar si he estat una bona mestra per als meus nens, si han estat contents amb la seva senyoreta, si m’estimen una mica més que al principi, i si han après moltes o poques coses.

També és moment per fer autocritica i pensar quins aspectes millorar per al curs vinent, com fer-ho, i intentar plantejar-te nous petits reptes.

És moment per mirar enrere i a la vegada fer un pas cap endavant. Sempre en aquests dies m’enrecordo dels meus estimats Elefants, i és que van ser els meus primers nens de veritat. Amb anterioritat havia fet pràctiques, però res té a veure amb els teus primers alumnes. Sabeu que ara ja estan a punt d’acabar primer? Mare meva, i pensar que quan els vaig agafar jo, alguns no tenien ni els dos anys… Ja deuen saber llegir i sumar, i fins i tot restar. S’hauran fet molt grans, i sempre m’agrada pensar que una petita part d’ells es va quedar gravada dins meu: un somriure, una abraçada, una mirada, petits detalls que encara recordo i que ells molt probablement hauran oblidat.

Tots els grups tenen quelcom especial, a vegades t’enrecordes d’ells perquè eren un grup mol mogut, altres vegades perquè eren molt tranquils, per divertits, per infantils… però sigui com sigui sempre els tens a la ment, i una petita part del que tu els hi has pogut ensenyar marxa amb ells el següent curs, i en aquell moment deixen de ser els teus nens, i és que a partir de setmebre 25 nens i nenes més s’hauran de convertir en els teus nous nens. És estrany el vincle que es genera amb els infants d’aquestes edats, però hi és; i quan els veus a l’escola “gran” i et troben, t’abracen com si no hagués passat el temps. I això en certa manera és el que dona sentit a la feina feta.

 

Els orígens de… EN NONELL

30 maig 2011
0

“En Nonell era un xicot molt ben plantat, era tan guapo que mai cap noia se li resistia. Portava els cabells rossos i llargs i tenia una barba espessa que cap dona podia resistir. La seva veu enamorava, tan era així que en la seva joventut, una bonica noia s’enamorà d’ell.
El Nonell li va demanar per casar-se, i la noia molt il·lusionada va acceptar. Però va arribar el dia del casament, i en Nonell no va aparèixer. Tan gran fou la pena de la jove, que es morí al cap de pocs dies.
Passaren unes setmanes i en Nonell conegué una altra jove a la que li va fer la mateixa promesa, i que Nonell evidentment, va deixar plantada el dia del casament. A la jove li succeí com a l’anterior. I així fins a cinc vegades més, amb cinc joves diferents, totes elles consumides i mortes per la pròpia pena. En Nonell, però, no sabia que provocava una pena tan gran que feia que les joves morissin, però això no justificava els seus actes.
Però un bon dia, en Nonell es trobà al bosc una jove preciosa, amb la pell blanca com la pròpia neu, els cabells negres i d’una bellesa que va encisar al propi Nonell que s’enamorà. La jove, però, no es va enamorar d’en Nonell a l’instant, però aquest sens cap mena de dubte i pensat que cap dona se li podia resistir li va demanar que s’hi casés creient que  havia trobat l’amor de la seva vida.
La jove li va dir que només es casaria amb ell si aconseguia guanyar-la en una cursa de velocitat, però que tingués en compte que ella aniria al damunt d’un cavall, i ell correria amb les seves pròpies cames. En Nonell segur de les seves possibilitats i del seu amor, va acceptar aquest repte impossible.
Però quan la cursa va començar i en Nonell ja portava força estona empaitant a la noia a cavall, va començar a esbufegar de cansament tot intentant recuperar l’alè. I la noia amb una veu dolça li digué:

“En matares una, en matares dues,
en matares tres, en matares quatre,
en matares cinc, en matares sis,
en matares set però l’octava no mataràs,
que per ella moriràs”.

Nonell en sentir les paraules de la jove i adonar-se de que finalment moriria ofegat a causa de la cursa, va embogir i en un intent desesperat per sobreviure i a la mateixa vegada no perdre la cursa, es va maleir a si mateix. En fer-ho es va transformar en un gossot blanc com la neu enorme per tal de poder córrer més de pressa i atrapar a la noia.
No se sap que va passar amb la cursa, si finalment va aconseguir vèncer a la noia, ni si es van tornar a trobar mai més; però el que és ben cert és que des d’aleshores en Nonell està maleït i condemnat a viure la resta dels seus dies com un gos llanut. Diuen que ha superat amb escreix la vida de qualsevol home, i no se sap si finalment morirà de vell o romandrà maleït per sempre més.
El que si és cert és que sempre viatja per les muntanyes sota la forma d’un gos gairebé tan gran com un cavall de pelatge blanc, llis i brillant que fins i tot es pot arribar a confondre amb la neu de les muntanyes. De fet, quan seu al damunt de la neu, és molt difícil identificar-lo, només el veureu si us fixeu bé amb el seu musell i els seus ulls que són d’un negre brillant que espanta.
La llegenda explica que sempre apareix després de la primera nevada, i és que de fet diuen que des d’aleshores és ell l’encarregat de portar la neu a les muntanyes d’arreu, i aquesta és en certa manera la seva condemna.”

Aquesta fascinant història forma part de la mitologia de les nostres contrades, i es coneix sota el títol de “Nonell” o “El gos Nonell”. Sens dubte, és una llegenda característica del folklore català i molt arrelada a les comarques muntanyenques. Una llegenda que s’explicava de pares a fills i que durant molts i molts anys s’ha transmès de manera oral. Llegenda catalana, que com moltes d’altres s’està perdent en el temps, és per això que m’ha fet il·lusió poder-la recuperar i fer-vos-la arribar una miqueta.

Pel que fa al poble o indret concret d’origen de la llegenda, és força complicat, ja que alguns pobles se l’han apropiat com a seva.

En una de les versions que he llegit, ens explica que Nonell era un príncep que vivia a la comarca del Maresme, concretament al castell de Burriac, castell construït originàriament l’any 1017 com a Torre de Defensa, i és que s’alçava al capdamunt del turó de Burriac i des d’ell es veia bona part del Maresme central.

Hi ha altres versions, que segons el meu parer em resulten una mica més fiables que parlen de la llegenda d’en Nonell, com una llegenda pròpia dels Pirineus. I és el fet de que és una llegenda de boscos i muntanyes, el fet que em fa pensar que és més probable que originàriament estigués ambientada en aquesta zona, que no pas en el Maresme.

Cal dir però que no s’ha de confondre, en Nonell o El gos Nonell, amb en Nonell de la Neu. En Nonell de la Neu és també un personatge mitològic català amb probable origen pirinenc que és un gegant pacífic que s’acosta al ramats, i quan ho fa, les esquelles dels animals sonen totes a la vegada. Aleshores les bèsties saben que poden dormir tranquil·les, i és que el Nonell de la Neu, les protegeix. Està emparentat amb el Basajuan basc, protector dels ramats. Però aquestes són altres històries que ja us contaré un altre dia.

Imatge
L’única imatge que us puc portar del Gos Nonell és aquesta feta en ceràmica, i és que com ja he dit és una llegenda força desconeguda, i això es reflexa en la manca d’il·lustracions que es poden trobar al seu entorn.

 

Explica'm… SUPERHEROIS EN EMBOLICS

29 maig 2011
0

SUPERHEROIS EN EMBOLICS, 10 CONTES PER DIBUIXAR SOMRIURES, Anna Laura Cantone, Editorial Parramón (2011) –> Ahir tafanejant per llibreries vaig trobar un recull de contes d’allò més divertit. Es tracta del darrer recull de contes publicat a les nostres contrades de la sempre genial Anna Laura Cantone. Els seus relats i dibuixos sempre tenen uns trets que els fan característics: són originals, divertits, i peculiars.

Aquesta vegada el recull de contes d’herois normals, herois com tu i com jo, i és que tots portem un superheroi a dins. Però a vegades, els nostres superherois particulars s’esfumen momentàniament… com quan ens fa por la foscor, quan ens fem una ferida o quan hem d’anar al metge… Però no patiu, que encara que a vegades no ho sembli, tots continuem tenint els nostres superpoders, i només cal deixar volar la nostra imaginació.

Històries genials i il·lustracions que encara ho són més.

Jugant a… SEMO TOYS

28 maig 2011
0

Avui us porto una marca de peluixos que es diu Semo Toys, es tracta d’una marca que porta 30 anys treballant en aquest sector i fabricant peluixos realistes d’animals de tota mena. Es tracta de peluixos d’un munt d’espècies diferents, des d’elefants, lleons i tota mena d’animals salvatges típics; fins a hienes, okapis, i tota mena d’animals curiosos.

La seva web no està gaire bé, però els seus productes són molt bonics, estan molt ben fets, us deixo amb el que més m’han cridat l’atenció, a veure que us semblen.

Són uns peluixos ideals pels nens fascinats pels animals curiosos i originals.

Fira del Conte de Medinyà

27 maig 2011
0

Aquest cap de setmana es celebra a Medinyà la IIa Edició de la Fira del conte, els dies 28 i 29 de Maig. Un espai que vol estar dedicat al conte, i on podràs descobrir les darreres novetats del sector.

Podeu veure tota la programació i activitats propostes, en el link que us adjunto. Us deixo amb el cartell de la Fira.

El Trompeta recomana… COL·LECCIÓ TIME FOR A STORY

27 maig 2011
0

Fa un parell de mesos o tres va veure la llum una nova col·lecció de l’editorial Combel, es tracta de Time for a story. Una col·lecció de contes en anglès pensats per als més menuts, amb l’objectiu de que aquests es familiaritzin amb aquesta llengua. Per fer-ho, Combel ha publicat sis títols, dos per a cada nivell. I és que cada conte específica quin nivell de dificultat té, 1, 2 o3. Fet que fa més fàcil l’elecció i tria dels contes en funció de l’edat i el nivell de l’infant. Es tracta d’aprendre paraules claus, i expressions bàsiques en anglès. A més, cada conte ve acompanyat d’un Cd, en el que apareix la història narrada en anglès i una cançó per ballar i cantar.

Els contes tenen poc text, il·lustracions molt explícites, són curts i no gaire extensos. Cada títol està il·lustrat per un il·lustrador diferent, tots ells de renom i amb un estil molt peculiar, que fan una moca seva, les històries que es presenten en aquesta col·lecció.

Us deixo amb les dades bibliogràfiques de cadascú dels títols publicats:

SWEETS, Anna Panisello i Estrella Ramón, Il·l. Marta Costa, Editorial Combel (2011)

MY NOSE, Anna Panisello i Estrella Ramón, Il·l. Paper Kids, Editorial Combel (2011)

IN LOVE, Anna Panisello i Estrella Ramón, Il·l. Óscar Julve, Editorial Combel (2011)

OINK, OINK!, Anna Panisello i Estrella Ramón, Il·l. Lluis Farré, Editorial Combel (2011)

MY SANDCASTLE, Anna Panisello i Estrella Ramón, Il·l. Àfrica Fanlo, Editorial Combel (2011)

DELICIOUS, Anna Panisello i Estrella Ramón, Il·l. María José Aoiz, Editorial Combel (2011)

Dibuixant a… EL GAT NEGRE

25 maig 2011
0

Il·lustracions de l’Elefant Trompeta (2010)

El Trompeta vist per… SILVIA ORTEGA

24 maig 2011
0

Ahir vaig veure un e-mail que em va alegrar el dia, i és que els dilluns són una mica durs, i un regalet al meu correu em va alegrar el dia. Resulta que ja fa un temps que vaig entrevistar a la Silvia Ortega en el meu bloc, i va quedar pendent que m’envies la seva versió de l’Elefant Trompeta. I ja la tinc! Ha quedat preciosa, són tres Trompetes fent coses diferents i són preciosos!

Moltíssimes gràcies Silvia!

Els orígens de… EL GAT NEGRE

23 maig 2011
0

“Vet aquí una vegada en un poblet del Pirineu hi vivia un pagés que es deia Vicent i que havia decidit casar-se amb la Francesca, una noia d’una masia veïna. S’estimaven molt, però aquesta noia tenia una germana d’allò més dolenta que li tenia una enveja terrible, i és que a ella també li agradava en Vicent.
Va arribar el dia del casament i tot va anar bé, però al cap de pocs dies les coses començaren a truncar-se per la jove parella i és que la germana de la noia els hi feia la vida impossible. Tan va ser així que van decidir marxar a viure a un altre poble, però allà tampoc semblava que les coses els hi anessin pas millor: tan pedregava i els hi feia malbé la collita, com perdien el ramat a les muntanyes.
Una nit va arribar el marit de treballar i se’n va anar d’hora al llit mentre que la Francesca va decidir quedar-se a filar al costat de la llar de foc, des d’allà va veure com els ulls brillants d’un gat negre l’observaven des de la finestra, la pobre dona es va neguitejar per l’animal i ben de pressa va marxar a dormir. Però la nit següent, de nou el gate negre estava allà observant-la, tanta por li feia que finalment la noia es va decidir a explicar-ho al seu marit.
I aquest li va dir que aquella mateixa nit ell mateix es vestiria de dona i es posaria a filar a la vora de la llar de foc, amb una paella amb oli roent al foc per tal d’espantar a la bèstia. L’enorme gat va aparèixer a la mitjanit i es va posar a mirar a en Vicent fixament i en to burleta li va dir:
“- Com és que ets un home i vas vestit de dona i files?”
I en vicent sense dubtar-ho li va contestar: “- I tu? Com és que parles is ets un gat?”
El gat es va veure descobert i en Vicent sense dubtar-ho li va llençar la paella amb oli calent al damunt, el gat va fugir cames ajudeu-me deixant anar uns gemecs i crits que semblaven més els d’una persona que no pas els miols d’un gat.
L’endemà van venir a casa a avissar a la Francesca que la seva germana s’havia posat malalta de cop i que s’estava a punt de morir, així que el matrimoni van anar a veure-la i en preguntar-li el que li havia passat, va explicar-los que ella era el gat que van cremar amb l’oli roent i que ara moriria per la seva culpa.
I és que resulta que la germana de la Francesca era una bruixa molt dolenta i que d’ella era culpa totes les desgràcies que els havien succeït fins ara, la bruixa va morir i les coses per al matrimoni van començar a anar molt millor.”
Aquest és el conte “El gat negre” una llegenda catalana fantàstica probablement amb el seu origen en l’Edat Mitjana i que ens explica el tema clàssic de que les bruixes es poden convertir en gat negre. Tema que apareix a totes les tradicions occidentals i que apareix en una infinitat de versions. Aquesta que us he portat és però una de les moltes versions que han circulat durant anys per les contrades catalanes.
De fet és molt característic que aquest tipus de contes es localitzin als indrets on la bruixeria ha estat més arrelada en la creença popular: Els Pirineus, el Montseny, les Guilleries…

Però no només aquesta és una de les versions que coneixem de bruixes o com és el cas que us explicaré ara, bruixots transformats en gat negre, i és que hi ha qui diu que a les contrades d’Hospitalet de Llobregat, a prop de Barcelona hi havia un bruixot que entrava nit rere nit en una llar per la seva xemeneia i es transformava en gat i sempre s’asseia al davant de la dona de la casa que estava filant al costat de la llar de foc.
El marit tot amoïnat per la presència nocturna del gat, es va decidir a posar-se la roba de la seva dona i esperar l’arribada del gat. Aleshores el gat que se’l mirà de fit a fit li preguntà que què feia vestit de dona i cosint, i l’home li va dir que ell era un gat i parlava.
Finalment el va convidà a un ressopó, i posà una paella amb oli calent al foc i cansalada, quan estigué feta, llençà el contingut de la paella a sobre del gat i l’escaldà, tot fugint xemeneia amunt.
A l’endemà s’assabentaran que el seu veí estava estirat al llit amb unes nafres de cap a peus, no en va quedar cap dubte era el veí el bruixot que convertit en gat anava cada dia a contemplar la seva dona.

A Castelldans (les Garrigues) s’explica que una vegada la bruixa Moixa, la més cèlebre de tot el poble digué a una veïna del poble que aquella nit se li apareixeria un gat a casa.
La dona estava convençuda que segur que seria la pròpia bruixa que transformada en gat s’apareixeria a casa seva de nit per espantar-la, així que ho explicà al seu marit que amb un garrot a la mà, l’esperà amagat aquella mateixa nit al darrera la porta. Quan el gat creuà la porta s’endugué una bona garrotada, tan gran que li va trencar una pota del davant al gat que marxar el més ràpid que va poder.
Al dia següent tothom va veure a la bruixa Moixa amb el braç trencat i envenat pel poble, però aquesta insistia en explicar que se l’havia trencat tot caient per les escales…

A les contrades del Moianès s’explica com una vegada hi havia un gat negre que es dedicava a espantar les gents del poble, una nit va rebre una paella d’oli bullint al damunt i a l’endemà un home del poble caminava geperut i amb gran dolor a l’esquena, resultava que era un bruixot que per les nits es dedicava a espantar a tothom que es creuava pel seu pas.

Hi ha altres i curioses històries que expliquen que les bruixes i bruixots catalans es poden transformar en altres animals, de fet conten que la bruixa es pot transformar en una gallina negra que es dedica a empaitar i matar bestiar. O fins i tot hi ha una història de l’Hospitalet que explica que hi havia una bruixa que sempre anava a robar verdura als horts i quan se sentia perseguida per algun pagès que la descobria, es transformava en gallina i fugia camp a través per a que ningú la pogués perseguir.

De fet, podríem dir que la relació del gat negre amb la bruixeria és un tema molt arrelat ja des de l’Edat Mitjana, motiu pel qual van ser perseguits, caçats i sacrificats durant anys. De fet, foren uns animals molt importants per a les bruixes, que els cuidaven extremadament, i és que segons diuen com eren els animals en que les bruixes es podien transformar, si aconseguies fer mal al gat d’una bruixa, la feries directament a ella.
L’extermini en massa d’aquests animals, va conduir durant l’Edat Mitjana a una proliferació de rates enorme que va fer que es propagués amb més facilitat la pesta Negra.
És per això que també es consideren en la majoria de països europeus (menys Gran Bretanya i Irlanda) símbol de mala sort, i és que eren els missatgers del mal, de les bruixes, i per tant, considerants com a part del mal.

Jugant a… RICE

21 maig 2011
0

Rice és una marca de productes vintage especialitzats en complements i objectes per la llar. Es diuen així, perquè segons els seus creadors, l’arròs és un producte de primera necessitat, un producte que et serveix per viure, i ells es volen convertir també en certa manera, en imprescindibles. No es tracta d’una marca de joguines pròpiament dita, però tenen una secció dedicada als nens on tenen alguns productes d’allò més bonics. Fets amb robes i teixits estampats i combinats, donen als seus productes un aspecte bonic, retro i colorista. Us deixo amb algunes de les joguines que particularment més m’han cridat l’atenció.

<