“En Nonell era un xicot molt ben plantat, era tan guapo que mai cap noia se li resistia. Portava els cabells rossos i llargs i tenia una barba espessa que cap dona podia resistir. La seva veu enamorava, tan era així que en la seva joventut, una bonica noia s’enamorà d’ell.
El Nonell li va demanar per casar-se, i la noia molt il·lusionada va acceptar. Però va arribar el dia del casament, i en Nonell no va aparèixer. Tan gran fou la pena de la jove, que es morí al cap de pocs dies.
Passaren unes setmanes i en Nonell conegué una altra jove a la que li va fer la mateixa promesa, i que Nonell evidentment, va deixar plantada el dia del casament. A la jove li succeí com a l’anterior. I així fins a cinc vegades més, amb cinc joves diferents, totes elles consumides i mortes per la pròpia pena. En Nonell, però, no sabia que provocava una pena tan gran que feia que les joves morissin, però això no justificava els seus actes.
Però un bon dia, en Nonell es trobà al bosc una jove preciosa, amb la pell blanca com la pròpia neu, els cabells negres i d’una bellesa que va encisar al propi Nonell que s’enamorà. La jove, però, no es va enamorar d’en Nonell a l’instant, però aquest sens cap mena de dubte i pensat que cap dona se li podia resistir li va demanar que s’hi casés creient que havia trobat l’amor de la seva vida.
La jove li va dir que només es casaria amb ell si aconseguia guanyar-la en una cursa de velocitat, però que tingués en compte que ella aniria al damunt d’un cavall, i ell correria amb les seves pròpies cames. En Nonell segur de les seves possibilitats i del seu amor, va acceptar aquest repte impossible.
Però quan la cursa va començar i en Nonell ja portava força estona empaitant a la noia a cavall, va començar a esbufegar de cansament tot intentant recuperar l’alè. I la noia amb una veu dolça li digué:
“En matares una, en matares dues,
en matares tres, en matares quatre,
en matares cinc, en matares sis,
en matares set però l’octava no mataràs,
que per ella moriràs”.
Nonell en sentir les paraules de la jove i adonar-se de que finalment moriria ofegat a causa de la cursa, va embogir i en un intent desesperat per sobreviure i a la mateixa vegada no perdre la cursa, es va maleir a si mateix. En fer-ho es va transformar en un gossot blanc com la neu enorme per tal de poder córrer més de pressa i atrapar a la noia.
No se sap que va passar amb la cursa, si finalment va aconseguir vèncer a la noia, ni si es van tornar a trobar mai més; però el que és ben cert és que des d’aleshores en Nonell està maleït i condemnat a viure la resta dels seus dies com un gos llanut. Diuen que ha superat amb escreix la vida de qualsevol home, i no se sap si finalment morirà de vell o romandrà maleït per sempre més.
El que si és cert és que sempre viatja per les muntanyes sota la forma d’un gos gairebé tan gran com un cavall de pelatge blanc, llis i brillant que fins i tot es pot arribar a confondre amb la neu de les muntanyes. De fet, quan seu al damunt de la neu, és molt difícil identificar-lo, només el veureu si us fixeu bé amb el seu musell i els seus ulls que són d’un negre brillant que espanta.
La llegenda explica que sempre apareix després de la primera nevada, i és que de fet diuen que des d’aleshores és ell l’encarregat de portar la neu a les muntanyes d’arreu, i aquesta és en certa manera la seva condemna.”
Aquesta fascinant història forma part de la mitologia de les nostres contrades, i es coneix sota el títol de “Nonell” o “El gos Nonell”. Sens dubte, és una llegenda característica del folklore català i molt arrelada a les comarques muntanyenques. Una llegenda que s’explicava de pares a fills i que durant molts i molts anys s’ha transmès de manera oral. Llegenda catalana, que com moltes d’altres s’està perdent en el temps, és per això que m’ha fet il·lusió poder-la recuperar i fer-vos-la arribar una miqueta.
Pel que fa al poble o indret concret d’origen de la llegenda, és força complicat, ja que alguns pobles se l’han apropiat com a seva.
En una de les versions que he llegit, ens explica que Nonell era un príncep que vivia a la comarca del Maresme, concretament al castell de Burriac, castell construït originàriament l’any 1017 com a Torre de Defensa, i és que s’alçava al capdamunt del turó de Burriac i des d’ell es veia bona part del Maresme central.
Hi ha altres versions, que segons el meu parer em resulten una mica més fiables que parlen de la llegenda d’en Nonell, com una llegenda pròpia dels Pirineus. I és el fet de que és una llegenda de boscos i muntanyes, el fet que em fa pensar que és més probable que originàriament estigués ambientada en aquesta zona, que no pas en el Maresme.
Cal dir però que no s’ha de confondre, en Nonell o El gos Nonell, amb en Nonell de la Neu. En Nonell de la Neu és també un personatge mitològic català amb probable origen pirinenc que és un gegant pacífic que s’acosta al ramats, i quan ho fa, les esquelles dels animals sonen totes a la vegada. Aleshores les bèsties saben que poden dormir tranquil·les, i és que el Nonell de la Neu, les protegeix. Està emparentat amb el Basajuan basc, protector dels ramats. Però aquestes són altres històries que ja us contaré un altre dia.
Imatge
L’única imatge que us puc portar del Gos Nonell és aquesta feta en ceràmica, i és que com ja he dit és una llegenda força desconeguda, i això es reflexa en la manca d’il·lustracions que es poden trobar al seu entorn.
