Com bé us vaig explicar en la historia sobre les bruixes del Castell de Montsoriu, diu la llegenda que un cop varen ser expulsades del Castell van anar a parar al Gorg Negre de Gualba. I és que el Gorg Negre és un dels paratges naturals del Montseny amb més misteri i al voltant del qual han nascut moltes històries de bruixes i bruixots, i de dones d’aigua. I és que segons diuen les múltiples llegendes que s’expliquen al seu torn aquest és l’indret on prenien els seus banys nocturns les dones d’aigua, on es congregaven bruixes i bruixots per dansar i on fins it tot el mateix diable es banyava a les aigües negres de l’engorjat. La història que us explicaré en primer lloc té a veure amb les bruixes i bruixots i diu així:
“Segons diu la llegenda el terme de Gualba es veia castigat sovint per tempestes horribles d’aigua oi calamarsa que arrasaven amb els conreus i els boscos, portant a la misèria a la gent del poble. Davant de tantes desgràcies i tan consecutives, els gualbencs i gualbenques varen començar a pensar que aquestes tempestes probablement no tenien un origen natural, sinó que podien ser provocades per éssers de poders malèfics.
Poc a poc els vilatans es van anar fixant en petits detalls i coincidències que podien explicar l’origen de les tempestes que patien. I és que sempre, abans de començar una tempesta, des del Gorg Negre sorgia una boira espessa que s’enfilava muntanya amunt fins a transformar-se en aquelles terribles tempestes, que tant de mal feien a les gents del poble. Relacionant aquest fet amb que les aigües del Gorg Negre era el lloc on es solien banyar les bruixes i els bruixots, pogueren descobrir que els culpables d’aquelles tempestes eren aquests éssers malèvols.
Aquestes tempestes només es podrien acabar resolent amb ajuda divina. I va ser que en aquell moment el rector de Gualba va agafar una creu de ferro i aigua beneïda tot fent camí cap al Gorg Negre amb tots els feligresos al darrere. En arribar varen comprovar que les aigües del Gorg ja bullien degut a la presència de les bruixes. En aquell moment quan el rector comença a llençar aigua beneïda per les pedres i l’aigua del gorg, i les bruixes que es trobaven a dins començaren a xisclar i varen quedar atrapades per sempre més en el fons d’aquelles aigües.
El rector va fer clavar la creu al cim de la muntanya on abans es formaven les tempestes i des d’aquell moment Gualba i el seu entorn varen deixar de patir les pluges intenses i les pedregades que tot ho destrossaven.”
Una altra de les històries que s’explica entorn aquest misteriós indret és “La dona d’aigua de Gualba” i diu així:
“Una vegada a Can Prat hi havia un amo molt poderós que governava amb intel•ligència terres i ramats. La seva casa era antiga i tenia un munt de terres, i algunes masies i masos sota els seus dominis.
A l’amo de Can Prat li agradava passejar entre les rouredes, li agradava sortir a passejar cap al vespre mentre sentia el bordar dels gossos, els ramats que van cap als corrals i el vent removent les fulles dels arbres. Tant caminava, que sovint se li acabava fent de nit pels camins de la Vall de Santa Fe.
Un vespre en una d’aquestes passejades va arribar fins al Gorg Negre, allà l’amo es va asseure sobre una pedra al costat de l’aigua. I primer una mica enterbolida pel moviment de l’aigua, i després totalment nítida va aparèixer entre les aigües la figura nua d’una dona que es pentinava la cabellera rossa com l’or. L’home no havia vist mai una perfecció com aquella, uns ulls verds, mirada perduda, la perfecció personificada.
De cop i volta, ella se’l va mirar de fit a fit i ell va descobrir en aquell moment que se n’havia enamorat perdudament.
L’amo de Can Prat li va preguntar com es deia però la noia no va contestar. Diu la història que ell li va estar fent preguntes durant una bona estona, però que ella només l’observava sense dir ni un mot. Però va arribar un moment en que de manera molt tímida la noia li va acabar explicant que era donzella de riu, no pas mortal però tampoc immortal, i que obeïa a una llei i unes costums totalment diferents a les humanes, i que si l’abraçava en aquell moment i en aquell lloc podia arribar a ser molt perillós. Diuen també que tenia una veu com d’un altre món, com si es tractés del so d’una campana marina.
Aquella nit després de molt xerrar, l’home li va demanar que s’hi casés, que compartiria amb ella tot el que posseïa; però la jove tenia por de deixar l’indret on havia estat engendrada, s’havia criat i l’indret on es sentia realment protegida; per endinsar-se en una vida que desconeixia del tot. Havia sentit parlar de la inconstància dels humans, de la seva cobdícia i dels seus desequilibris.
Però per altra banda la jove estava també una mica cansada de la freda certitud del seu medi vital i es va adonar també que l’home que tenia al davant li agradava molt. Tant era així que al final va decidir casar-s’hi amb l’única condició que ell mai li recordés ni en públic ni en privat el seu origen com a dona d’aigua.
Tan bé va anar tot plegat, que varen fer més fortuna de la que ja tenia l’amo de Can Prat, que varen governar amb intel·ligència i mà ferma aquelles terres, i que varen tenir dos fills, un nen i una nena. I així varen passar un grapat d’anys.
A vegades però, a Penya negra, a l’altra banda de la plana, hi vivia un Déu mesquí que estava esperant que tot plegat acabés fallant per alguna banda. Un maligne geni del lloc sense nom ni aspecte coneguts, promotor de tota mena de malifetes i autor, potser, de la desgràcia que estava a punt de succeir.
I és que heus aquí que un mal dia, quan l’home i la dona estaven mesurant una terra que calia preparar per al cultiu, varen començar a discutir de què seria el més adient per plantar. L’un volia plantar un tipus de blat, i l’altre un altre, i no aconseguien posar-se d’acord. La discussió va anar pujant de to, fins que el marit enfadat i oblidant el jurament que havia fet i cridant als quatre vents, que ella poc podia entendre de terres i conreus i que no era més que una dona nascuda i treta de l’aigua per ell mateix feia molts i molts anys. Tot just pronunciar aquelles paraules ja se’n penedia d’haver-les dit, però no podia pas tirar enrere.
La dona en sentir aquelles paraules va fugir cap al fons de les aigües del Gorg Negre sense que l’amo de Can Prat la pogués retenir. Ell decaigut tornà cap a casa, mentre que una gran tempesta s’acostava.
I l’amo de Can Prat ja mai més va tornar a veure la seva dona, i anava una vegada i una altra al Gorg, la cridava i res, va intentar-ho tot: sortilegis, encanteris, promeses, però res. I cada vegada que intentava anar a veure-la les nits de lluna plena, que és quan se sap que les dones d’aigua surten a pentinar-se, de camí al gorg queia adormit i no es podia despertar fins a l’alba.
També expliquen que la dona, quan l’amo no se n’adonava. Tornava a casa, a l’habitació dels seus fills a cantar-los i a acaronar-los els cabells. I que quan marxava, li queien les llàgrimes que anaven a parar damunt de la taula de castanyer del menjador, i que a l’endemà aquelles llàgrimes es convertien en perles d’incalculable valor que l’amo de Can Prat recollia. És per això que la riquesa d’aquella família va prosperar molt i molt més.”
Aquesta llegenda està extreta del llibre “Llegendes del Montseny” de Martí Boada.
Com podeu veure un indret que amaga grans i màgiques històries, totes elles giren al voltant de personatges màgics i sens dubte sorprenents.
