Inventant contes… EL LLEÓ PORUC

24 maig 2012
0

“Ja sabeu tots que els lleons són els reis de la selva, els més valents, els més forts, com a mínim tots ho haurien de ser, no? Doncs bé, el lleó de la història que avui ens ocupa és força diferent. Amic dels seus amics, lleial, però poruc, té por de tot, i aviat es convertirà en el rei de la selva, i haurà de fer-se valer i demostrar la seva valentia. Però ningú sap que és tan poruc, sempre ho intenta dissimular, però un dia, davant de tanta pressiói pensant que ningú l’observa, comença a plorar. I es posa molt trist, perquè té la sensació de que no pot explicar el seu secret a ningú, ni als seus am ics, que se’n riurien d’ell.

Però vet aquí, que l’Elefant, un dels més savis de la selva, el descobreix i s’hi acosta. Li pregunta que que és allò que el té tan trist, i el lleó li contesta que és un covard, que ho ha estat sempre i que té molta por, però el que li fa més por de tot són els ratolins. Els ratolins? Mare meva, a l’Elefant tampoc no li agraden gens als ratolins, “Crec que no et podré ajudar gaire en aquest tema”, diu el més savi de la selva, però també el que més pànic té a aquests menuts animals d’orelles arrodonides. Així que el lleó camina que caminaràs, s’acosta a un estany per veure aigua, i un ratolinet que rondava per allà, justament hi anava a fer el mateix que el lleó. El ratolí en veure el lleó creu que se’l cruspirà en quan el descobreixi, però se’l remira i el veu tan trist i tan desesperat que no pot evitar acostar-s’hi per preguntar-li què li passa.

Però ai del pobre lleó quan veu el ratolí! S’espanta tant que comença a córrer i s’amaga al darrera del primer matoll que troba. El ratolí que es torna a acostar i li diu: “siusplau no fugis! Que no et vull fer cap mal!”. El lleó tremola que tremolaràs, li pregunta què vol d’ell i el ratolí li contesta que volia saber què li passava.

El lleó, empassant-se el pànic que sent per la menuda criatura li explica el seu problema, i el ratolí li fa veure que el seu no és un problema real, i que ell l’ajudarà a superar la seva por als ratolins fent-se amic d’ell. I és que sabeu què li passava al ratolí? Doncs que era tan menut, que en una selva tan gran com en la que vivia, ningú no el veia mai, ni escoltava les seves penes, ni els seus divertits acudits, ningú no li feia cas, estava sol, sense amics. El lleó li diu que això no serà un problema, que ell en té molts d’amics i que de ben segur que tots el voldran conèixer i ser amics seus.

I és així com el lleó poruc va perdre la por als ratolins, i el ratolí va tenir nous i bons amics, bé de fet, va tenir tots menys un l’elefant, que mai va arribar a superar la seva fòbia als ratolins, i que cada vegada que el veia aparèixer sortia cames ajudeu-me. Curiós no?”

I és així com, vaig explicar als nens de la classe un conte ben sezillet sobre les pors, per tal de que ells m’expliquessin a què tenien por, alguns a les aranyes, altres als ratolins, molts a la foscor, i alguns de molt valents que només tenen por dels dinosaures, i altres que com diu la cançó del super3 “No tinc por de res!”

Inventant contes… LA CAPUTXETA GROGA I EL PATUFET

18 març 2012
0

L’altre dia els nens estaven força inquiets, jo estava endreçant els fulls de les carpetes per preparar l’avaluació de Febrer, i no hi havia manera de que estiguessin tranquils, estaven berenant i ni acabaven de berenar ni callaven. Així que els hi vaig dir “Voleu que us expliqui un conte?”. Evidentment, tots van respondre pràcticament a la vegada que sí. Aleshores jo els pregunto: “i qui voleu que aparegui al conte que inventaré ara?”. “El conte ha de passar en un bosc” diu un nen, “jo vull que surti el Patufet” diu un altre, “i jo la Caputxeta”. D’acord, dit i fet, començo la història:

“Hi havia una vegada en un bosc, hi havia una casa de fusta molt i molt bonica, en aquella casa hi vivia una nena amb els seus pares. Era una nena una mica peculiar i és que li agradava molt el color… “groc!” (diu un dels nens de la classe). Doncs això, que li agradava molt el color groc. Tan era així, que el seu pare li va cosir una caputxeta groga. És per això que tots la coneixien com La Caputxeta Groga.

Un bon dia, la mare estava cuinant i necessitava una mica de romaní per acabar de preparar el dinar, i la Caputxeta no s’ho va pensar dues vegades i li va proposar a la seva mare que ja hi anava ella a buscar el romaní. Dit i fet, va agafar la seva Caputxeta i el seu cistell i es va encaminar cap al bosc. Una vegada allà, de sobte va sentir un soroll que provenia de darrera d’un bolet, eren com una espècies de crits, però es sentia tan fluix que la Caputxeta no acabava d’entendre res.

Es va acostar mica en mica, al bolet. Va començar a pensar que potser es tractava d’un ocell que s’havia fet mal, també podia ser un ratolinet… però quina va ser la sorpresa de la Caputxeta, quan en acostar-se, va veure que es tractava d’un nen minúscul! Era el Patufet, menut i eixerit, però molt i molt trist. Plorava i plorava i és que segons deia un ocell que no havia vist venir li havia pres la seva barretina, i ara no podia tornar a casa sense la barretina i és que els seus pares es podien enfadar.

La Caputxeta hi va donar un parell de voltes, i va començar a pensar qui podia ser l’ocell que li podria haver pres la barretina al pobre Patufet. La Caputxeta coneixia tots els ocells i animalons que vivien en aquell bosc, i és que el coneixia com el palmell de la seva mà. S’hi passava hores i hores voltant amunt i avall. És per això que quan en Patufet li va explicar la seva història, va tenir clar que es tractava del Corb que ja havia fet de les seves una altra vegada i s’hauria emportat la barretina d’en Patufet al seu niu, ja que allà era el lloc on amagava tots els seus trofeus.

Es van acostar el Patufet i la Caputxeta, a l’arbre on era el niu del corb, però era un arbre molt alt, i en Patufet en seguida es va tornar a posar trist, i és que estava segur que no podria arribar mai al capdamunt de l’arbre. Però la Caputxeta Groga, molt agosarada ella, li va dir: “Tu tranquil, que jo m’enfilaré a l’arbre per tu i recuperaré la teva barretina.”

Dit i fet, en menys de cinc minuts la Caputxeta ja havia baixat de l’arbre i havia recuperat la barretina del niu del corb, que estaria voltant a la recerca d’un altre “tresor”.

En Patufet va estar mol content, la Caputxeta el va agafar, se’l va posar al damunt de l’espatlla i el va portar cap a casa seva. En Patufet content i la Caputxeta que està a punt d’arribar a casa, qua se n’adona que s’ha descuidat el més important: “El romaní per la mare!” crida la nena. I corre que correràs, se’n torna cap al bosc, cull el romaní i arriba a casa com si no hagués passat res. La mare que li pregunta com és que ha tardat tant, i la nena somriu sense explicar res a la mare, que se la mira sabent que de ben segur que ja n’ha fet una de les seves.

Des d’aquell dia la Caputxeta Groga i en Patufet es va fer molt bons amics, i ben sovint anaven al bosc a jugar a fet i amagar, i com bé podreu deduir, sempre acabava guanyant en Patufet.

I vet aquí un gos i vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat. I vet aquí un gat, i vet aquí un gos que aquest conte ja s’ha fos.”

I fins aquí aquesta peculiar història, al gust dels meus nens.

 

Inventant contes de… EL DRAC NEGRE

4 març 2012
0

Aquesta història que avui m’he decidit a portar-vos, va sorgir ja fa algunes setmanes per una problemàtica molt habitual a l’educació infantil i que em preocupa força, el tema de l’agressivitat d’alguns nens a l’hora d’expressar els seus sentiments als altres nens. I és que hi ha alguns nens a la classe que si s’enfaden amb un altre nen el primer que fa és donar-li un cop, pessigar-lo, fer-li una empenta o donar-li una patada; i això és un tema que treballes i en el que insisteixes molt, però que a vegades no saps ben bé com fer-ho perquè ho entenguin. Així va néixer el conte de El drac Negre.

“Hi havia una vegada al fantàstic món dels dracs, hi vivien dracs de tots colors. Els dracs verds que volaven a totes hores, els dracs vermells que treien foc per la boca, els dracs blaus que nedaven pel fons del mar i dels estanys més profunds, dracs roses, dracs liles, i també hi havia el drac negre.

El drac Negre tenia un bon grapat d’amics, sovint s’hi divertia quan anava a jugar, però tenia un caràcter molt especial. De fet tenia molt mal caràcter, i és que s’enfadava constantment quan els seus companys de joc no jugaven al que ell volia, o no li feien el cas que ell creia que li havien de fer. Aleshores, la seva reacció no es feia esperar gaire, i a cada drac que no li feia cas li donava un bon cop de cua.

Els altres dracs ja n’estaven una mica farts del caràcter del seu amic, i tot i que havien estat força temps tolerant aquells enuigs ja n’estaven fins al capdamunt, i van decidir reunir-se. En aquella xerrada van creure que el millor era evitar al Drac Negre i no jugar-hi més, ja n’estaven tips de tants cops de cua. Va ser així com mica en mica, el Drac Negre es va anar quedant sol i sense amics.

Quan es va trobar sol, es va sentir molt trist, ja ningú no volia jugar amb ell i no entenia el perquè. El Drac Rosa, que havia estat molt bon amic del Drac Negre en veure’l tan trist va decidir acostar-s’hi. El drac Negre li va explicar el que li passava, i el drac Rosa li va dir que tot era culpa del seu mal geni i dels seus cops de cua, que les coses no s’arreglaven a base de cops sinó xerrant i explicant com ens sentim en cada moment.

Mica en mica el Drac Negre va anar canviat, i així va anar recuperant als que havien estat els seus amics.”

Inventant contes de… LA SARDINA MULTICOLOR

16 febrer 2012
0

Avui us porto un conte molt particular que em vaig empescar l’altre dia, ja que els nens a classe estàvem preparant la sardina pel dia de la sardina, per tal de començar-la a pintar, i es tracta de pintar una sardina amb franges de molts colors. Doncs bé, per acostar-los l’animaló en un dia que estaven força espesos i no m’estaven escoltant gaire, em vaig decidir a inventar-me aquesta història:

“Al fons del mar hi viva un peix molt especial, era una sardina. Però no es tractava d’una sardina com les altres, les sardines normals eren de color platejat, doncs la del conte que avui ens ocupa era diferent. Era de molts colors. Tothom creia que era molt bonica i especial, però ella no n’estava del tot convençuda. I és que no tenia ganes de ser diferent, ella volia ser com la resta de sardines, i poder nadar entre elles sense que se la miressin més que a les altres.

Vet aquí la seva preocupació, que un bon dia es va trobar amb el Senyor Pop i li va explicar el seu problema. El pop li va explicar que al mar hi ha peixos de molts colors diferents, moltes formes estranyes i moltes peculiarittats, i que ella no era la única que era especial. Hi ha peixos que se’n diuen peix vaca, peix lluna o fins i tot peix pallasso. I ella és només una sardina, una sardina que sí és diferent de les altres, però que el ser diferent no era dolent.

I era aquesta diferència el que la feia especial. La sardina se’n va anar convençuda i orgullosa dels seu propis colors, perquè ja se sap, si tots fóssim iguals seria d’allò més aborrit. Perquè què al igual que hi ha persones altes, baixes, rosses, morenes, blanques, negres, grosses, primes… també hi ha peixos que són diferents. Perquè si tots fóssim iguals seria una mica aburrit, oi?”

Doncs bé, aquesta història la vaig portar a la classe perquè els nens entenguessin que no totes les persones hem de ser iguals, i que cadascú és com és i això no ens ha d’importar perquè és el que ens fa més rics com a persones.

Inventant contes… UN DE BRUIXES I MAGS

9 febrer 2012
0

Avui enceto una nova secció, una secció que no sé ben bé com avançarà ni cap a on. M’agrada moltíssim explicar contes, ho sabeu, però a vegades no tenim el temps que voldríem per explicar-ne. Tantes feines cada dia, fan pràcticament impossible trobar un moment per explicar qualsevol història.

Però he decidit començar l’any amb una energia diferent, més optimisme i més ganes d’explicar històries. I així m’he decidit que cada setmana o quan pugui o tingui temps, inventaré una nova història per explicar als meus nens.

L’altre dia, vaig preguntar als meus nens si volien que els expliques un conte, i em van dir que volien un conte amb una bruixa i un mag.

Doncs bé, us l’explico:

“Hi havia una vegada una bruixa que vivia en un castell temible i misteriós, molt fosc, lleig i tenebrós, feia moltíssima por. Un dia, un nen que passejava pel bosc es va mig perdre i va arribar als jardins del castell de la bruixa perquè tenia unes boniques flors i les volia collir.

La bruixa en descobrir l’intrús, va agafar la seva escombra voladora, va sortir volant per la finestra i es va plantar davant del nen en menys de 5 segons. El nen estava molt espantat i la bruixa sense deixar que li dongués cap explicació el va transformar en… una rata (em va dir un dels meus nens, doncs això una rata).

El va tancar en una gàbia i se’l va endur cap al seu castell.

A l’altre banda del reialme hi havia el castell dels Reis d’aquelles contrades, uns Reis que estaven molt preocupats i és que el seu estimat fill havia sortit a passejar pel bosc i no n’havia tornat. Desesperats, van decidir demanar ajuda al mag de palau, el mag més savi del món. El mag tenia una bola de cristall que li peremtia veure el passat, i és així com estaven disposats a descobrir el que havia passat. Van veure-ho a la seva bola i es van preocupar moltíssim. I és que era una bruixa temible, una bruixa que ni tan sols el propi mag podia vèncer.

Els Reis es van decidir a trobar un cavaller prou valent com perquè anés a rescatar al seu fill al castell de la bruixa. Van arribar cavallers de totes les contrades, però tots quan acabaven descobrint el gran poder de la bruixa, fugien cames ajudeu-me. Però vet aquí, un bon dia, quan els Reis havien perdut tota esperança, va aparèixer damunt del seu cavall blanc una jove cavallera de cabells daurats com el sol. Va agafar el seu escut, la llança, l’espasa i el cavall i decidida va marxar cap al castell de la bruixa.

S’hi va enfrontar, en una lluita aferrissada, una lluita en la que va vèncer la cavallera i que va obligar a la bruixa a fugir per sempre més. La cavallera va agafar el príncep convertit en rata i el va portar davant dle mag. Aquest el va tornar a transformar en nen, i es va poder reunir amb els seus pares, amb els que va viure feliç per sempre més.

A la cavallera li van fer una estàtua al mig del poble i va marxar agraïda i a la recerca de més aventures.

I conte contat, ja s’ha acabat”

<