Els orígens de… EL PEIX NICOLAU

31 gener 2011
0

“Vet aquí una vegada en Nicolau, que era un jove noi que vivia en un poblet de pescadors. Era un enamorat del mar, de l’aigua, dels peixos… i tot el dia el podies trobar a l’aigua, només en sortia per menjar i dormir. Li encantava recollir pedres de cristall verd de la platja i del mar i guardar-les en un pot, tot  mirant-se-les i remirant-se-les. La seva mare ja n’estava ben tipa de tot plegat, i un bon dia va dir “Tanta aigua, tanta aigua, et convertiràs en un peix!”.
I dit això, en la vida d’en Nicolau varen començar a passar coses d’allò més estranyes. I és que al matí següent es desperta amb els dits dels peus més aixafats, després li va sortir una filera d’escames en una cama, al dia següent els peus se li van anar enganxant… fins que un matí es va despertar amb mig cos de peix.
Mare meva, quina desgràcia més gran! El Nicolau no es podia moure, i els seus pares li van habilitar una banyera perquè estigués en remull, des d’allà, a través d’una finestra en Nicolau veia el seu estimat mar. I dia rere dia anava emmalaltint, fins que els seus pares tips de veure’l així van decidir portar-lo al mar.
Va nedar per tots els racons pels que acostumava a fer-ho, però questa vegada ho feia molt més ràpid, i es va adonar que volia passar la resta de la seva vida descobrint les belleses i misteris que els mars i oceans d’arreu del món li podien oferir. Va ser així, com es va decidir a explicar-los-ho als seus pares, que finalment el van comprendre i se’n van acomiadar.
En Nicolau nedava i nedava i vivia en coves i grutes, i després d’haver descobert molts secrets marins, es va adonar que quedava un racó que encara no havia descobert: era la platja més profunda i perillosa del món, una platja misteriosa que tots els mariners i pescadors temien, i a la que no gosaven d’endinsar-se. I és que segons diuen en aquesta platja hi ha un xuclador  que engoleix qualsevol vaixell que s’hi acosta.
En Nicolau s’hi va acostar amb uns mariners que li deien que no s’hi endinsés, i ell va dir que si en tres dies no tornava probablement hauria mort. Espera que esperaràs, però mai més no van tornar a veure el Nicolau. Hi ha qui diu que va morir en el misteriós xuclador, en canvi hi ha d’altres que asseguren que encara deu rondar per mars i oceans d’arreu del món descobrint els seus secrets.
Diu la llegenda, que al mes de març es deixa veure i saluda als viatgers dels vaixells, i que fins i tot quan la mar està encalmada surt a explicar les llegendes i els secrets marins que ha recopilat durant tants i tants anys.
Altres mariners en canvi, temen trobar-se amb el peix Nicolau, i és que segons diuen si et mira amb els seus ulls vermells (deguts a la salabror del mar) se’t poden tornar els cabells blancs. Hi ha mariners que diuen que té la propietat de convocar grans tempestes que poden fer perillar els seus vaixells i han de tornar a port sense haver pogut pescar res de res.
Passen els anys i la història d’en Nicolau continua sentint-se, i és que vés a saber, potser encara ara està nedant i vivint en un palau de cristalls verds al fons del mar.”

Aquesta és la llegenda o història del Peix Nicolau, un personatge característic de la mitologia catalana, del qual en podríem dir que el seu probable origen és a les Balers. Aquesta afirmació és possible, ja que a Mallorca és una llegenda molt estesa de la qual podem trobar versions molt similars a Manacor, Puigpunyent i Pollença, totes elles recollides per Antoni M. Alcover, folklorista illenc que va recopilar les principals rondalles mallorquines en el seu llibre Aplec de rondaies mallorquines d’en Jordi des Racó editat en 22 volums l’any 1896. Cal dir però, que totes les rondalles transcrites per Alcover van passar en certa manera una espècies de censura moral per la seva condició de clergue. És per això, que Josep Antoni Grimalt des de l’any 1996 està publicant l’edició crítica de l’Aplec, tenint en compte les llibretes on Alcover va anotar els relats orals de la gent que li explicava les rondalles i les diferents edicions que se n’han fet.

De fet, l’origen mallorquí de la història sembla força clar, i segons diuen és un conte o una història que va sorgir de la necessitat d’allunyar als nens i joves d’una platja mallorquina que es considerava perillosa, la platja del Saluet, entre Santa Margalida i Artà.

Del personatge d’en Peix Nicolau, en podem dir moltes coses, i és que hi ha qui diu que trobar-te’l al mar és símbol de mal presagis i que és temut i temible per a tots, fins i tot en certa manera el Peix Nicolau és considerat el Rei de les Aigües, capaç de generar tempestes, fer naufragar vaixells… Una espècie de Neptú (en la mitologia romana) o Posidó (en la grega), de fet s’assembla més potser el nostre Peix Nicolau al fill de Posidó, Tritó, que era meitat home i meitat peix.

Hi ha altres històries entorn del Peix Nicolau, en la que també és conegut com el Follet Nicolau, de fet d’ell es diu que és entremaliat i que es diverteix trencant les amarres dels vaixells dels pescadors, desenganxant les àncores… i és que en certa manera, al pobre Nicolau se li atorguen totes les desgràcies que puguin passar als vaixells de mariners i pescadors d’arreu.

Sigui com sigui una bonica i nostrada llegenda que un inici va començar com una història par mantenir a la canalla allunyada de cert indret i que s’ha convertit en un autèntic mite mallorquí.

Il·lustracions
És força complicat trobar alguna il·lustració d’aquest fantàstic personatge de la mitologia de les nostres contrades, però us porto una imatge extreta del llibre Contes Catalans retrobats, i després una figura en la que també apareix aquest personatge.

Explica'm… OGRES I GEGANTS

30 gener 2011
0

OGRES I GEGANTS, Il·l. Glenda Sburelin, Col·lecció Contes Imprescindibles, Editorial Parramón –> No és la primera vegada que us porto un recull de contes d’aquesta editorial. Es tracta normalment de 7 o 8 històries d’una temàtica en concret i pensats per a nens. Però aquesta vegada el que m’ha fascinat d’aquest títol són les seves il·lustracions. I és que aquesta il·lustradora, guanyadora de nombrosos premis a la Fira de Bologna, ha fet un treball excel·lent amb les il·lustracions d’aquest bonic recull. Cal dir però, que la portada no fa gens de justícia a les il·lustracions que podem trobar al seu interior, que per mi i sense cap mena de dubtes, són molt millors.

Els contes que hi podem trobar són contes dedicats a aquests magnífics i enormes personatges: els gegants i ogres, sempre temuts i temibles, sempre fascinants i sorprenents. Els títols que hi apareixen són títols de renom universal, que us enumero a continuació:

L’Ogre Vermell que va plorar, El Gegant egoista, En Polzet i l’Ogre, En tàrtal, El combat dels Gegants, de tradició nòrdica, Ulisses i el gegant Polifem d’origen grec, i Les mongetes màgiques i l’Ogre d’Andersen.

Jugant a… OSTHEIMER

29 gener 2011
0

Ostheimer és una marca de joguines de fusta fetes a mà alemanya. És potser una de les marques més curioses de les que us he descobert darrerament, i és que és fantàstica i original.

Especialitzats sobretot en figures de fusta d’animals i qualsevol personatge que us podeu imaginar amb colors naturals i dissenys creatius. Més que joguines, semblen autèntiques peces de museu o col·leccionisme. És com els “playmobils” però de fusta… També tenen mòbils, i alguna joguina d’estirar o empènyer; però destaquen sobretot per les seves col·leccions de figures.

Us en deixo una petita mostra en format d’imatges i en seguida entendreu perquè em van fascinar tant quan les vaig descobrir a Amsterdam. Si en voleu saber una mica més, no dubteu en visitar la seva web.

Presentació "Qui té por d'una ombra?"

28 gener 2011
0

Demà mateix, dia 29 de Febrer es fa una nova presentació, aquesta vegada es tracta de l’àlbum il·lustrat “Qui té por a una ombra?”. L’acte tindrà lloc a les 12 del migdia a la llibreria La Central del Raval. Es tracta d’un conte d’Enric Batiste i Núria Giralt, i publicat per SD.

Si us hi voleu acostar ja ho sabeu:

PRESENTACIÓ DE “QUI TÉ POR D’UNA OMBRA?”

Dissabte 29 de Genere de 2011 a les 12 del migdia

La Central del Raval (C/Elisabets 6, Barcelona)

El Trompeta recomana…CONTES DE LLOPS I ALTRES DOLENTS DE CONTE

28 gener 2011
0

Avui us porto uns contes que m’agraden molt especialment. M’agraden per la seva temàtica, perquè es tracten de tres molt bones històries, per les seves il·lustracions i per l’editorial que els publica. I és que els llops són sempre uns dolents, temuts i temibles de moltes de les històries que ens han acompanyat quan érem menuts, el llop de la Caputxeta, de Les Set Cabretes, dels Tres porquets… I no us heu preguntat mai, que hi passa després d’aquestes històries? Què fan tots aquests llops? On viuen? Si tenen una altre opció o un altre final? Tot això i molt més apareix en les històries que us porto a continuació: màgiques, divertides, sorprenents i simplement precioses!

UN CUENTO LLENO DE LOBOS, Roberto Aliaga i Roger Olmos, OQO Editora (2010) –> Hi ha llops grans i llops menuts, llops desperts i llops adormits, llops recent nascuts i altres de molt vells… Llops de tots els colors: uns taronges, grocs, roses, verds, blaus, negres, marrons… Hi havia llops amb ulleres i llops amb barrets, llops que jugaven al mocador, altres que feien pipi al damunt del formiguer. Però tots ells vivien en el mateix món, el món dels llops, un món en el que tots i cadascun dels llops vivia esperant el seu moment, el moment de participar en el proper esdeveniment  literari. Una espècie de limbe en el que de cop i volta, un dia el llop golafre se n’adona de que els hi falta menjar. Tots s’uniran per un objectiu comú, saciar la seva fam.

És una història divertida, fascinant i sorprenent il·lustrada de la mateix manera pel fantàstic Roger Olmos, amb un estil que lluny de recrear uns llops terrorífics, ens porta uns llops entranyable i molt coloristes.

LAS MANOPLAS DE CAPERUCITA, Inés Almagro, Il·l. Mikel Mardones, OQO Editora (2010) –> Aquest conte m’ha provocat reaccions contràries, per una banda en un inici, el tipus d’il·lustració amb el que està fet és massa tradicional i potser realista pel meu gust. Però tot i així, el títol em va cridar molt l’atenció. Una nova versió, de la Caputxeta vermella, una història alternativa. I mica en mica, passant pàgina rere pàgina em va anar enganxant, i és que té una història molt maca que fa que les il·lustracions, que en un inici no m’agradaven, acabin per semblar-me adequades per la història que representen.

Es tracta d’una reinterpretació divertida i original d’aquest clàssic que té per objectiu sorprendre al lector situant la història de la Caputxeta a l’hivern i on la nena porta manyoples, i on neva. La Caputxeta es fa un tip de repetir al llarg de tot el relat que a la seva història no passa tal cosa, o tal altra, i s’està tot el camí de casa fins a casa l’àvia esperant que darrera el quart arbre del bosc, aparegui el llop com fa sempre per enredar-la. Aquesta vegada però, tot serà diferent! M’encanta el final d’aquesta història, espero que a vosaltres us agradi també.

ANDRÉS CABEZA ABAJO, Pablo Albo, Il·l. Roger Olmos, OQO Editora (2010) –> Abans de començar a explicar-vos de que va aquesta història, us deixo amb un fragment que us permetrà comprendre-la molt més:

Y, como se temía,
Andrés se encontró dentro de la barriga del lobo feroz,
que estaba dentro de la barriga del león hambriento,
que estaba dentro de la barriga del oso salvaje,
que estaba dentro de la barriga del dragón terrible,
que estaba dentro de la barriga del ogro.

Es tracta d’un conte acumulatiu en el que apareixen totes les criatures temudes per als nens i nenes d’arreu del món i que apareixen en els grans clàssics populars de tots els temps. La història comença quan Andrés és engolit per un ogre, és aleshores quan el pessimisme s’apodera del nen i pensa que segur que dins de l’estómac de l’ogre es troba un drac terrible que se’l cruspirà, i és així com mica en mica va ser devorat un darrere l’altre pels més terribles personatges de la literatura infantil.

Una història curiosa, divertida i amb el sempre excel·lent Roger Olmos que en fa un treball esplèndid.

Exposició de la Carme Solé a Terrassa

27 gener 2011
0

El passat dia 20 de Gener es va inaugurar al Centre Cultural d’Unimm a Terrassa, l’exposició de Carme Solé Vendrell: Dues vides. Exposició que fa un recorregut pels seus 40 anys de trajectòria com a il·lustradora. L’exposició ha estat organitzada per l’Obra Social d’Unimm i s’hi podrà veure fins el 13 de Març de manera gratuïta.

Us deixo amb les dades per si us hi voleu acostar:

EXPOSICIÓ CARME SOLÉ VENDRELL: DUES VIDES

Centre Cultural d’Unimm

Rambla d’Ègara 340, Sala 3

Fins al 13 de Març

Horari: De Dilluns a Divendres de 9 a 14h i de 16 a 21h

Dissabtes, Diumenges i festius de 12 a 14h i de 18 a 21h

Roser Capdevila dóna la seva obra a la Biblioteca de Catalunya

26 gener 2011
0

Qui no coneix el nom de Roser Capdevila? Qui no coneix l’Anna, la Teresa i l’Helena? I si us parlo de les Tres Bessones? Tots sabem el que són Les Tres Bessones i el que signifiquen pels nens d’avui i el que fa uns quants anys que ho érem. Les hem vist de totes les maneres, en conte, col·lant-se a les històries dels contes clàssics de sempre, a la televisió, de nadons, de més grandetes…

I és que la Roser Capdevila va crear uns personatges fantàstics, traduïts a un munt de llengües, exportats mundialment, i ha rebut per tot plegat i molt més un munt de premis. És per això, en voluntat d’agraïment, i amb ganes de que la seva obra no marxi del nostre país quan ella no hi sigui, que ha decidit donar la seva obra a la Biblioteca de Catalunya. Un total de 3.500 il·lustracions originals, i dibuixos tots en paper, que fan que el llegat de la seva obra es quedi a Catalunya.

Aquesta notícia, em fa especial il·lusió, perquè jo he estat, com molts altres nens de Catalunya, una nena que va créixer amb els contes de les Tres Bessones, i que es passava estones ben llargues buscant els tres ratolinets a cada plana del conte, ratolinets que a vegades estaven entre la Blancaneus, amagats a les barbes d’en Barbablava, o intentant que la Vetanfocs no els escombrés amb la seva escombra. Gràcies Roser per aquest regal, que una vegada més ens fas a tots els nens i nenes catalans!

Dibuixant a… EL REI DE LES AIGÜES

26 gener 2011
0

Il·lustració de l’Elefant Trompeta (2010)

El conte de… EL REI DE LES AIGÜES

25 gener 2011
0

Ha estat molt complicat, trobar una bona versió d’aquest conte, de fet al no ser gaire popular, no n’hi ha gaires de versions, i en la nostra llengua m’atreviria a dir que només en conec la que us porto avui, i és de fet, gràcies aquesta versió que em vaig interessar per saber una mica més d’aquesta història. A veure si us agrada:

EL REI DE LES AIGÜES, Il·l. Isaac Bosch, Editorial Combel, Col·lecció El cavall volador, Sèrie Galop –> No és la primera vegada que us parlo d’aquesta col·lecció, i tampoc d’aquesta sèrie, que està pensada per a nens que ja tenen un cert domini en la lectura. Aquesta vegada les il·lustracions de l’Isaac Bosch ens acosten la història del Rei de les Aigües i de com un pagès honrat va renunciar a quelcom que tot i ser més valuós no era seu.

Els orígens de… EL REI DE LES AIGÜES

24 gener 2011
0

“Vet aquí una vegada que un llenyataire anava pel bosc tot distret, i se li va caure la seva destral de ferro al riu. Aleshores, el Rei de les aigües va aparèixer i li va preguntar el que li passava. El llenyataire li va dir que se li havia caigut la destral al riu, i el Rei de les Aigües, en va treure una destral d’or, però l’honest llenyataire va dir que o era pas seva. El Rei de les aigües va treure aleshores una de plata, però el llenyataire de nou va dir que no era seva.
Finalment de l’aigua en va treure la de ferro, la seva. I el llenyataire sense dubtar-ho un moment va dir: “Aquesta sí que és la meva!”. Content de recuperar la seva destral, el Rei de les Aigües, com a regal per la seva sinceritat li va regalar les altres dues destrals i el llenyataire va tornar a casa.
Però de camí, es va trobar amb un camperol i el llenyataire li va explicar el que li havia passat. Tot decidit, aquest va agafar la seva destral, va anar cap al riu i la va deixar caure, i de cop començà a plorar. El Rei de les aigües en va sortir i li va preguntar què li passava. El camperol li explicà, i aleshores el Rei de les aigües li va treure la destral d’or, i li va preguntar si era seva. I aquesta vegada, el camperol, molt menys honest que el llenyataire va dir que efectivament era la seva. Però per mentider, el Rei de les Aigües no li va donar ni la destral d’or, ni la de plata ni la de ferro. I es va quedar amb les mans buides.”
Aquesta és la faula del Rei de les Aigües, una faula d’Isop, el faulista grec més important de tots els temps que en va escriure aquesta versió al segle VII aC.
Cal destacar però, que a posterior se n’han fet innombrables versions, una de les més importants fou la publicada per François Rabelais en la seva obra La vida de Gargantua i Pantagruel. Es tracta d’una sèrie de sis novel•les escrites al segle XVI, protagonitzades per dos gegants, el pare i el seu fill i les seves aventures. Unes aventures que inclouen diverses faules amb la seva moralina, i que totes elles estan escrites des d’un punt de vista força satíric. És aquesta versió que rep un  nom diferent, i és que en aquest llibre, el relat rep el nom de “El llenyataire honest”.
Aquesta versió és així:
“El llenyataire perd la destral en un estany, i nit i dia va estar pregant a Zeus que sisplau li tornés la seva destral. Cansat de sentir-lo, Zeus va enviar a Hermes (el missatger dels Déus) a trobar-li i portar-li la destral, però abans de donar-li la seva, primer hauria d’ensenyar-li una destral d’or, i si l’acceptava com a pròpia, li hauria de tallar el cap. Dit i fet, Hermes així ho va fer i el llenyataire no va acceptar la destral d’or, i no només va salvar la vida, sinó que a més a més, per no haver-la de carregar de nou, Hermes li va regalar, a part de retornar-li la seva.
Un cop torna a casa, explica a tothom com els Déus li han tornat la seva destral, a més de regalar-li la d’or, i són molts els llenyataires que van anar i van perdre el cap.”
A posterior a aquesta versió, se n’han fet algunes més, una de les més populars fou l’escrita pel faulista francès Jean de La Fontaine durant el segle XVII sota el títol “Mercuri i els llenyataires”, Mercuri és el que en la mitologia romana, feia la funció de missatger, igual que Hermes en la grega. Versió en la qual, no se’ls hi talla al cap als que ho intenten, només són colpejats al cap amb la destral.
Hi ha altres versions, en les que el Rei de les Aigües és una sirena o fins i tot un àngel enviat per Déu.
Història amb forces noms: “El Rei de les aigües”, “El llenyataire honest”, “Mercuri i els llenyataires” o “La destral d’or”, però totes elles amb un mateix rerefons i moralina, i és que “Qui tot ho vol, tot ho perd”.

Il·lustracions
Tot i no ser una història gaire popular, he pogut trobar algunes il·lustracions.

I per acabar, us deixo amb una versió de l’il·lustrador català Isaac Bosch.

<