“Vet aquí una vegada en Nicolau, que era un jove noi que vivia en un poblet de pescadors. Era un enamorat del mar, de l’aigua, dels peixos… i tot el dia el podies trobar a l’aigua, només en sortia per menjar i dormir. Li encantava recollir pedres de cristall verd de la platja i del mar i guardar-les en un pot, tot mirant-se-les i remirant-se-les. La seva mare ja n’estava ben tipa de tot plegat, i un bon dia va dir “Tanta aigua, tanta aigua, et convertiràs en un peix!”.
I dit això, en la vida d’en Nicolau varen començar a passar coses d’allò més estranyes. I és que al matí següent es desperta amb els dits dels peus més aixafats, després li va sortir una filera d’escames en una cama, al dia següent els peus se li van anar enganxant… fins que un matí es va despertar amb mig cos de peix.
Mare meva, quina desgràcia més gran! El Nicolau no es podia moure, i els seus pares li van habilitar una banyera perquè estigués en remull, des d’allà, a través d’una finestra en Nicolau veia el seu estimat mar. I dia rere dia anava emmalaltint, fins que els seus pares tips de veure’l així van decidir portar-lo al mar.
Va nedar per tots els racons pels que acostumava a fer-ho, però questa vegada ho feia molt més ràpid, i es va adonar que volia passar la resta de la seva vida descobrint les belleses i misteris que els mars i oceans d’arreu del món li podien oferir. Va ser així, com es va decidir a explicar-los-ho als seus pares, que finalment el van comprendre i se’n van acomiadar.
En Nicolau nedava i nedava i vivia en coves i grutes, i després d’haver descobert molts secrets marins, es va adonar que quedava un racó que encara no havia descobert: era la platja més profunda i perillosa del món, una platja misteriosa que tots els mariners i pescadors temien, i a la que no gosaven d’endinsar-se. I és que segons diuen en aquesta platja hi ha un xuclador que engoleix qualsevol vaixell que s’hi acosta.
En Nicolau s’hi va acostar amb uns mariners que li deien que no s’hi endinsés, i ell va dir que si en tres dies no tornava probablement hauria mort. Espera que esperaràs, però mai més no van tornar a veure el Nicolau. Hi ha qui diu que va morir en el misteriós xuclador, en canvi hi ha d’altres que asseguren que encara deu rondar per mars i oceans d’arreu del món descobrint els seus secrets.
Diu la llegenda, que al mes de març es deixa veure i saluda als viatgers dels vaixells, i que fins i tot quan la mar està encalmada surt a explicar les llegendes i els secrets marins que ha recopilat durant tants i tants anys.
Altres mariners en canvi, temen trobar-se amb el peix Nicolau, i és que segons diuen si et mira amb els seus ulls vermells (deguts a la salabror del mar) se’t poden tornar els cabells blancs. Hi ha mariners que diuen que té la propietat de convocar grans tempestes que poden fer perillar els seus vaixells i han de tornar a port sense haver pogut pescar res de res.
Passen els anys i la història d’en Nicolau continua sentint-se, i és que vés a saber, potser encara ara està nedant i vivint en un palau de cristalls verds al fons del mar.”
Aquesta és la llegenda o història del Peix Nicolau, un personatge característic de la mitologia catalana, del qual en podríem dir que el seu probable origen és a les Balers. Aquesta afirmació és possible, ja que a Mallorca és una llegenda molt estesa de la qual podem trobar versions molt similars a Manacor, Puigpunyent i Pollença, totes elles recollides per Antoni M. Alcover, folklorista illenc que va recopilar les principals rondalles mallorquines en el seu llibre Aplec de rondaies mallorquines d’en Jordi des Racó editat en 22 volums l’any 1896. Cal dir però, que totes les rondalles transcrites per Alcover van passar en certa manera una espècies de censura moral per la seva condició de clergue. És per això, que Josep Antoni Grimalt des de l’any 1996 està publicant l’edició crítica de l’Aplec, tenint en compte les llibretes on Alcover va anotar els relats orals de la gent que li explicava les rondalles i les diferents edicions que se n’han fet.
De fet, l’origen mallorquí de la història sembla força clar, i segons diuen és un conte o una història que va sorgir de la necessitat d’allunyar als nens i joves d’una platja mallorquina que es considerava perillosa, la platja del Saluet, entre Santa Margalida i Artà.
Del personatge d’en Peix Nicolau, en podem dir moltes coses, i és que hi ha qui diu que trobar-te’l al mar és símbol de mal presagis i que és temut i temible per a tots, fins i tot en certa manera el Peix Nicolau és considerat el Rei de les Aigües, capaç de generar tempestes, fer naufragar vaixells… Una espècie de Neptú (en la mitologia romana) o Posidó (en la grega), de fet s’assembla més potser el nostre Peix Nicolau al fill de Posidó, Tritó, que era meitat home i meitat peix.
Hi ha altres històries entorn del Peix Nicolau, en la que també és conegut com el Follet Nicolau, de fet d’ell es diu que és entremaliat i que es diverteix trencant les amarres dels vaixells dels pescadors, desenganxant les àncores… i és que en certa manera, al pobre Nicolau se li atorguen totes les desgràcies que puguin passar als vaixells de mariners i pescadors d’arreu.
Sigui com sigui una bonica i nostrada llegenda que un inici va començar com una història par mantenir a la canalla allunyada de cert indret i que s’ha convertit en un autèntic mite mallorquí.
Il·lustracions
És força complicat trobar alguna il·lustració d’aquest fantàstic personatge de la mitologia de les nostres contrades, però us porto una imatge extreta del llibre Contes Catalans retrobats, i després una figura en la que també apareix aquest personatge.
