Elefant Trompeta

CONTES DE PRÍNCEPS I PRINCESES, VVAA, Col·Lecció El meu primer Laurosse, Editorial Larousse (2008) –> Un molt bon recopilatori amb unes il·lustracions actuals i diferents sobre contes de prínceps i princeses. Als nens els hi encanten els contes d’aquest estil, i és per això que un recopilatori com aquest no podia ser més adequat. Les històries que hi podem trobar són majoritàriament popularitzades pels germans Grimm, menys un parell o tres d’històries que són d’en Hans Christian Andersen. Els títols que hi podem trobar són: Blancaneu i Rosa vermella, Polzeta, El príncep i l’orfeneta, La pell de mil bèsties, L’oca d’or, El Rei Granota, Germanet i germaneta, Les sabates del ball i Els Cignes Salvatges.

Contes que es caracteritzen per no ser els típics i clàssics com la Ventafocs o la Bella Dorment, i ens acosta molt més històries més desconegudes pels més petits.

Avui us porto una marca parisenca que curiosament vaig descobrir a Catalunya i no a París, es tracta de les joguines Doudou et Compagnie, París. Una marca francesa que ens aporta a través dels seus ninos de peluix la qualitat de la majoria de marques franceses d’aquest estil. Són peluixos per a nadons molt petits d’alò més dolços i tendres, també ofereixen catifes de joc per als més petits.

Sempre m’han entusiasmat els contes de reis, prínceps i princeses, sobretot quan era petita; i és que a tot nen o nena els hi agraden les històries medievals de reis, princeses, cavallers… Sinó només cal veure la quantitat de versions que se’n fan de la Llegenda de Sant Jordi i com encara continuen funcionant en el mercat infantil. Avui us porto una reialesa diferent, uns prínceps estranys, i històries sobre pares que van ser reis, nenes que volen ser reines de grans per poder tenir una corona… Sigui com sigui, grans històries amb grans il·lustradors. Comencem?

JO SÓC EL REI, Leo Timmers, Editorial Claret (2008) –> Què es pot dir d’aquest il·lustrador? És divertit, simpàtic, colorista. M’encanta, el vaig descobrir amb una història d’un submarí i aquesta vegada m’ha deixat bocabadada amb una història sobre els animals de la selva que es disputen qui és realment el Rei. Cada plana un animal diferent, evidentment tots amb la corona de Rei de la selva. Però tots sabem que de reis a la selva només n’hi ha un, o potser no?

EL PRÍNCEP DELS EMBOLICS, Roberto Aliaga, Il·lustrat per Roger Olmos, Editorial Baula (2009) –> a part d’obtenir el Premi Lazarillo per a millor àlbum il·lustrat, què té d’especial aquest conte? Doncs bé, no és un conte ni de reis ni princeses, sinó més aviat del príncep dels embolics: el corb. Un corb que pot aparèixer a les nostres vides a embolicar-ho tot i tornar-ho més complicat del que ja és normalment. un conte que ens convida a tots a pensar.

Un conte que si t’agrada el Roger Olmos, no et pots perdre, realment té un estil impressionant.

EL REI AMB ORELLES DE CAVALL, Eric Maddern, Editorial Blume –> Un conte d’un il·lustrador molt bo del que us vaig portar sopa de clau. Amb aquest conte se’ns explica la història d’un Rei que tenia orelles de cavall, però que només ho sabia el seu barber. Finalment el rei Marc aprendrà a superar les seves vergoneys i viure amb les seves enormes orelles. Un conte per a nens sense complexos o per a nens amb ganes d’alliberar-se’n. I potser per alguns adults acomplexats també.

EL MEU PARE VA SE REI, Thierry Robberecht, Il·lustrador Philippe Goossens, Editorial Baula –> Vet aquí que el pare del jove protagonista d’aquesta història va arribar un dia a ser rei. El fet de ser algú tan important li va restar temps per a passar amb el seu fill i la seva família, i el nen evidentment estava força trist. El pare decidirà renunciar al tro per passar més estones al costat del que és verdaderament important. Una història que ens fa reflexionar sobre la relació entre pares i fills.

VULL UNA CORONA, Raimon Portell, Il·lustrador Ignasi Blanch, Editorial La Galera (2005) –> Aquest conte ho té tot: una bona història amb un bon il·lustrador. L’Ignasi Blanch té una gran trajectòria professional i mirant i remirant els seus contes m’he adonat que en general no hi posa gaire color, i acostuma a obtar per fons blancs. En aquest conte però, tot i que els fons blancs hi són, ens dóna color i per tant (per a mi) vida als personatges, els fa més propers, més càlids.

Qui no s’identificaria amb la nena de la història? Voleu saber de què parla el conte?

” La Júlia tenia tres anys el dia que va veure aparèixer la carrossa reial. Allà dalt de tot, damunt d’un munt de coixins de colors, hi seia el rei. I, encara més amunt, damunt del cap del rei, hi havia la corona. Una corona d’or i pedres precioses.

La Júlia va exclamar.

– Quan sigui gran vull ser reina!

Els pares van somriure i no van dir res. <<Són coses d’infants>>, van pensar.

Però quan una senyora d’aquelles que no sap què dir a una criatura amanyagava la Júlia i li preguntava:

– I tu què vols ser quan siguis gran?

Ella responia:

– Quan sigui gran vull ser reina.

I quan, al forn, el forner allargava un bastó a la Júlia i li preguntava:

– I tu què vols ser quan siguis gran?

Ella deia:

– Quan sigui gran vull ser reina.”

Vet aquí com comença la història de la Júlia, una nena que volia ser reina però que per a ser-ho li calia una corona, una d’aquelles corones de veritat que totes les reines dels contes tenen, d’aquelles que brillen tant perquè són d’or i pedres precioses.

Genial! Us deixo amb les il·lustracions.

Sé i en sóc conscient que aquest bloc no és de futbol, i no en té perquè parlar, però avui m’agradaria explicar-vos que l’eufòria per la victòria d’ahir del Barça és generalitzada.

De fet, els meus nens, a part d’aparèixer amb samarretes del Barça (uns 7 o 8), m’explicaven que ahir el Barça havia guanyat no sabien ben bé què, però que estaven molt contents. Un d’ells, m’ha dit: “Ha guanyat l’Eto’o i el Messi”. Altres cantaven l’himne del Barça i la cançó del Crackòvia sense ser plenament conscients de que s’havia fet realitat un somni. Dues nenes la mar de contentes cridaven al mig del pati “Madrid se quema!”…

Són els meus nens, una de les primeres generacions que recordaran una temporada de somni, i  potser recordaran els gols, o simplement lo contents que estaven quan es van plantar la samarreta del Barça per anar al cole, però quan siguin grans podran dir que ells van viure-ho.

Em feia gràcia que els seus jugadors preferits eren: Eto’o, Messi, Henry… i jo pensava que quan tenia la seva edat el meu jugador preferit era el Guardiola. I ara han passat els anys i el meu ídol de petitona, ha tornat fent realitat tots els nostres somnis.

També pensava que a l’edat dels meus nens, de fet amb un anyet més, amb sis anys, jo havia viscut la primera copa d’Europa, la de Wembley; i he tingut la sort de viure’n dues més.

Si el Guardiola em va ensenyar com a jugador a aprendre a estimar el futbol, està ensenyant ara als meus alumnes a aprendre a estimar el futbol de l’equip que dirigeix com a entrenador.

De nou, perdoneu que m’hagi desviat de la temàtica general del Bloc, per a fer aquest apunt molt més personal…

I és per això i sense haver de dir res més que l’únic que puc dir és: GRÀCIES PEP! Gràcies per portar-me de nou a la meva infantesa…

Ja s’acaba el viatge del Trompeta per les botigues de joguines parisines i ens acomiadem d’aquesta magnífica ciutat amb una botiga situada al barri de Les Marais que es diu Multicubes. Quan hi vaig ser-hi estava tancada, però des de l’aparador vaig estar tafanejant i en vaig trobar moltes i moltes coses d’allò més interessants. Una botiga que semblava una exposició de joguines d’aquelles que tan m’agraden a mi…

Si us hi voleu acostar heu d’anar a:

Rue Rivoli 5

Us en deixo unes imatges:

Il·lustració de l’Elefant Trompeta (2009)

Si hi ha molta gent que repeteix als seus nens quan diuen mentides que els hi creixerà el nas com en Pinotxo, jo sempre els hi dic que els hi passarà com al Pastor Mentider, que quan diguin la veritat ningú se’ls creurà. Avui us porto una versió de la història que ens explica precisament això.

EL PASTOR MENTIDER, Il·l Francesc Martínez Infante, Editorial Combel –> Una versió del pastor més mentider de tots que ens acosta l’editorial Combel en la seva col·lecció de El Cavall Volador, com a clàssic de “Veritats i mentides”. Una història molt curta però amb una finalitat d’allò més clara: no es diuen mentides. Aquesta edició l’he triada perquè Combel sempre ens ofereix bones versions dels clàssics amb il·lustradors moderns i coloristes, en aquest cas el Francesc Martínez Infante.

“ Vet aquí una vegada en Manelic, que vivia a les muntanyes de Núria; era un jove pastor molt bromista que tot el dia estava amb les seves ovelles. Com s’avorria força deia mentides per enganyar als altres, i va començar a cridar:
–    Que ve el llop!
I tot els vilatans de Queralbs van sortir a ajudar a en Manelic, i se’l van trobar assegut al terra i rient. Ho va tornar a fer una segona vegada, i els vilatans de nou cames ajudeu-me a socórrer al pobre Manelic. Però també era mentida.
La tercera vegada, realment en Manelic cridava perquè sí que venia un llop de debò, però ja ningú no se’l va creure i no el van ajudar. És per això que el llop es va menjar molts dels seus xais, i en va ferir un grapat.
El Manelic, amb la lliçó ben apresa es va prometre a sí mateix no dir mentides mai més.”

Aquesta és la història del Pastor mentider, una història catalana i centrada en la Vall de Núria i Queralb, on el seu protagonista en Manelic aprèn a no dir mentides. Aquest conte no se sap ben bé d’on prové, tot i que s’afirma que és català de sempre i s’explica de fa molt i molt temps de pares a fills. La versió que us he explicat és extreta de “Lo trovador català” d’Antoni Bori i Fontestà que l’any 1892 va escriure un recull de textos curts i poesia en català, per a l’ensenyament de la nostra llengua. Entre els textos del llibre hi trobem “La mentida”, que correspon a la història que us he explicat.
Però per conèixer l’origen real de la història, cal però anar molts segles enrere, de fet es diu que es tracta d’una de les faules més famoses d’Isop, el faulista grec per excel·lència que ens ha portat fins als nostres dies històries com: el lleó i el ratolí, la tortuga i la llebre… Sota el títol de “El jove pastor anunciant al llop”, ens relatava la mateixa història que us he explicat al principi.
La moralina d’aquesta història és ben senzilla i de clara comprensió per a grans i petits, no s’han de dir mentides, perquè sinó quan diguis la veritat ningú et creurà.
Il·lustracions
Començant per una il·lustració de Milo Winter de 1919, i continuant per altres a color, algunes de més clàssiques i altres més originals.

En anglès són les següents portades:

En castellà en tenim un parell.

I ja per acabar una divertida seqüència d’il·lustracions d’aquest conte del Japó, són molt boniques, ja veureu:

Així que aneu en compte amb els llops…

CONTES PER ANAR A DORMIR, VVAA, Col·lecció El meu primer Larousse, Editorial Larousse –> Es tracta d’un recull de contes clàssics de sempre amb unes il·lustracions modernes i diferents. Podem trobar des de grans clàssics recopilats pels germans Grimm, fins als contes d’Andersen, passant per alguns conte més desconeguts. Les històries que hi podem trobar són: En Jaume i la mongeta màgica, La flor d’espígol, La pastora i l’escura-xemeneies, El soldadet de plom, El sastre valent, El flautista d’Hamelí, la Llebre i l’eriçó, La baldufa i la pilota, els dos companys de viatge i Les tres taronges de l’amor.

Un bon recopilatori que s’allunya dels clàssics típics i ens acosta històries més desconegudes.

Bé, ja sabeu que a classe tinc un nen que és molt imaginatiu i tot un artista, de fet començo a tenir un munt de dibuixos seus que he tingut la sort que em regali, l’avaluació passada en l’àlbum se’n va endur tresors com els que us porto després.

Tot i així, amb els mesos, de ser un nen molt fantasiós, que de fet ho continua sent, els seus dibuixos s’han tornat més foscos, més negres, tots són més monstruosos i amb unes dents afilades i cares de mala lluna… No sé, no el vull incidir en la seva manera de dibuixar dient-li quins colors ha d’utilitzar; l’únic que li dic és que intenti fer dibuixos més alegres.

Hi ha gent que en els dibuixos dels infants és capaç de veure els problemes, motivacions o pors dels infants… però no sé fins quin punt es pot arribar a analitzar.

Vosaltres mateixos, us els mireu i ja em direu què us semblen… A mi em continuen enamorant.

Més dibuixos que com sempre ens reflexen un imaginari del nen on hi trobem al seu sempre estimat Pinotxo, sovint devorat per la terrible balena, dóna pas també a Peter Pan i al cocodril que es vol menjar al capità Garfi, i evidentment a l’heroi del mes d’abril que no és un altre que el valent cavaller Sant Jordi matant el drac.

Cal dir que us n’he fet una petita selecció i que no he inclòs alguns dels dibuixos més negres, i he inclòs aquells que hi havia més varietat de personatges i que eren més diferents.

El que no em deixa de sorprendre i em fa adonar-me del que l’imaginari d’aquest nen és bestial, és la comparació amb els seus companys. Mentre que tots fan una vegada i una altre cases, nens, flors, i esquemes de dibuixos pràcticament iguals (suposo que és amb el que ells es senten més segurs), no hi ha cap dibuix d’aquest nen igual o que segueixi un mateix patró.

També em vaig adonar veient-lo treballar que no deixa res a l’atzar ni sense pensar en els seus dibuixos. Sap de quin color pintarà tots els elements abans de començar a pintar el dibuix, i això és molt estrany en un nen de la seva edat.

Com anècdota recordo que l’altre dia estava fent un dibuix, i evidentment, s’hi dedica molta estona i estava tardant més que el seu company del costat, que per voler-lo “ajudar” o molestar una mica, va agafar i li va pintar la sabata d’un dels seus personatges de color marró. L’autor del dibuix es va enfadar molt, perquè “Aquella sabata havia de ser vermella”.

En definitiva un artista que es surt de lo habitual. Espero que mai perdi aquesta ilusió i aquest art especial per dibuixar. Ja que no em puc imaginar on pot arribar aquest nen si el deixen explotar el seu talent… i em fa por que es trobi amb alguna mestra o algun mestre  que vulgui que faci dibuixos més “normals” i li digui que els seus montres, lleons amb pantalons i dracs temibles són lletjos. Siusplau, no l’espatllem…