Jugant a… SEVI

28 febrer 2009
0

Una marca de joguines italianes de fusta i de qualitat, amb un disseny exquisit, sempre de fusta o de roba, per jugar, per decorar o per l’escola. Productes dividits per a infants de 0 a 1, d’1 a 3, i a partir de 3, fet que ens fa pensar que una vegada més, es tracta d’una marca que pensa també en els més petits, sovint oblidats i destinats sempre a utilitzar el mateix tipus de joguines. La marca Sevi 1831, i a la web podreu veure tots els seus productes. Val la pena!

Com sempre una petita mostra i alguns companys que m’he trobat per allà!

El Trompeta recomana… CONTES D'AMISTAT

27 febrer 2009
0

Hola a tots i totes! ELs amics són una de les coses més importants per a grans i petits. Tothom vol tenir amics, d’aquells que mai et fallen, que sempre estan al teu costat quan els necessites, que sempre tenen una paraula amable per dir-te… Amics al cap i a la fi. Hi ha molts contes que tracten aquest tema, avui us en porto uns quants dels més especials:

¿NADA?, Patrick McDonnell, Editorial RBA Libros (2007) –> Un conte excel·lent amb il·lustracions senzilles però plenes de tendresa. Què li podem regalar a un amic que ja té de tot? Doncs potser el millor que li podem regalar és res? O potser la nostra amistat i una abraçada? Descobri-ho vosaltres mateixos, és simplement genial.

 

A PROP, Natalia Colombo, Editorial Kalandraka (2008) –> Guanyador del Premi Internacional Compostela, aquest conte va molt més enllà que una simple història. una història que ens parla de la manca de comunicació de la societat que ens envolta. Cada dia veiem a la mateixa gent i sóm incapaços de dedicar-los una bona cara. No sabem com són, ni com es diuen, ni si són bones o males persones. Un bon dia un dels protagonistes d’aquesta història es planteja que aquell amb el que es creua cada dia potser podria ser el seu millor amic. Genial, i les il·lustracions senzilles i brillants!

 

BIBI Y LAS BAILARINAS, Monique de Varennes, Editorial Alfaguara (2008) –> De dues obres d’art, passem a un conte i una història motl especials. Es tracta de la història de Bibi, la Bibi està acostumada a tenir dos de tot: dues cases, dos cotxes, dos gossos… i les dues coses completament idèntiques. Està tan ocupada en comprar i fer-ho de dos en dos, que no té temps per tenir amics, no sap ni que és això… Però quan va a parar a les seves mans una capsa de música amb dues ballarines bessones dins, tot canvia. Perquè les ballarines deuen semblar tan tristes? La recerca d’aquesta resposta la portarà a un món d’aventures totalment desconegut per ella, on descobrirà el valor de l’amistat.

És molt curiós i les il·lustracions particularment, em van semblar genials. Doneu-hi un cop d’ull.

 

TE QUIERO POR TODO ESO, David Bedford, Editorial Ekaré (2008) –> Un conte que ens parla de l’amistat entre una nena i el seu gos, a vegades aquestes són les amistats més sinceres. Un conte construït a partir de demostracions d’afecte de l’un cap a l’altre de manera honesta i fidel. Una nena que explica en la seva història perquè estima tant al seu gos.

 

EL NÚVOL D’EN MARTÍ, Javier Sobrino, Editorial Kalandraka (2008) –> Amb unes brillants i com sempre genials il·lustracions de la Rebecca Luciani, aquesta història es caracteritza per ser una gran història acompanyada de grans il·lustracions. La història és una història sobre la imaginació d’en Martí, que sovint s’escapa del món que l’envolta i passeja damunt del seu núvol en el que rega els desertsdel Sahara, visita els somnis de les sirenes, s’enfila pels arbres… En Martí té dues coses, la seva gata i el seu núvol, un núvol que li descobrirà finlment l’amistat i que serà compartit.

Les il·lustracions de la Rebecca estàn pensades per a històries així: plenes de màgia i d’imaginació, on el món es veu de molts colors, i la realitat es veu modificada. Jo crec que no hauria triat a cap altre il·lustradora per aquesta història.

Un àlbum que va ser finalista del Premi Internacional Compostela, i que consolida una vegada més a aquesta gran il·lustradora com una de les importants del panorama actual.

CARLES ARBAT: "Un bon il·lustrador ha de donar "ÀNIMA" a les il·lustracions"

26 febrer 2009
0

Nascut a Girona l’any 1973, en Carles Arbat és un dels grans en el món de la il·lustració infantil a Catalunya. Guanyador del Premi Lazarillo l’any 2002 per “La ciutat dels ignorants” i del Premi Llibreter 2005 per “Volem que tornin les vaques boges”, gaudeix d’un prestigi més que merescut. Amb un estil personal i amb imatges i il·lustracions plenes de vida, és dels il·lustradors més complerts del panorama actual. A les seves esquenes títols com “El Rei del cul vermell”, “Lletraferit”, “La nit que la muntanya va baixar al Riu”… s’ha convertit en un il·lustrador d’àlbum il·lustrar al que li agradaria obrir-se camí il·lustrant pop-up o alguna òpera.

Està clar que com tot bon il·lustrador, sempre té nous projectes i nous horitzons que espero que siguin de la mateixa qualitat en que ho són els seus treballs actualment.

El voleu conèixer? Llegiu i veureu:

– Com vas començar en el món de la il·lustració infantil? Quants anys fa que t’hi dediques?
Exactament quan vaig començar no t’ho sabria dir. Més o menys, per posar una data, va ser al 2000 que ja m’hi vaig dedicar professionalment. O sigui uns nou anys. Jo venia del disseny gràfic i la pintura però realment el que m’entusiasmava era la il·lustració. Em fascinava posar imatges a textos. Vaig descobrir aquest món mentre estudiava a l’Escola d’Art d’Olot.. Posteriorment vaig guanyar varis premis com ara: El Lazarillo, o el Llibreter que em van acabar de donar l’empenta per seguir aquest camí.

– Quin és el projecte del que et sents més orgullós?
És complicat respondre això perquè cada projecte té la seva història i aprens coses. Però sí que tinc un parell de projectes que considero especials ja sigui perquè van obrir una porta, o perquè tenen un significat personal.
Un és “la Ciutat dels Ignorants” on marco un inici i és bastant personal.  I l’altre “El Rei del Cul Vermell” que és un graonet més perquè era un canvi que buscava i on vaig fer el que em va donar la gana.

 

– Per ser bon il·lustrador cal…
Crec que un bon il·lustrador, ha de transmetre o donar “ÀNIMA” a les il·lustracions. Si no hi ha això no serveix per a res perquè no hi ha emoció ni vida.  I per això cal tenir molta il·lusió, els ulls oberts, autocrítica, constància, moltes hores de treball per tal de fer alguna cosa amb cap i peus i estar disposat a aprendre.

– Quina tècnica utilitzes pels teus dibuixos?
Utilitzo vàries tècniques. Des del gouache, els acrílics, els olis, llapis, tinta…Però sempre els faig servir barrejats, o sigui tècniques mixtes. M’agrada molt la potència i el caràcter de l’acrílic barrejat amb  la versatilitat i el color dels olis. En alguns projectes concrets utilitzo el dibuix amb tinta i el tractament del color i textura amb l’ordinador.

– Com t’inspires per crear els teus personatges?
La principal font d’inspiració és el text. Tracto d’esbrinar com són els personatges a partir del que m’expliquen les paraules. Després és inevitable formular-te una imatge personal segons el teu imaginari, les teves manies o si et recorda algú del teu voltant o que has vist (que molts cops m’ha passat). També procuro ressaltar o exagerar algun tret que els identifiqui ja sigui de caràcter o físic.

– El teu espai de treball és…
Lluminós, ple d’andròmines, i de cara al carrer. M’agrada sentir com la gent passeja per les voreres.  Ah! I sempre amb música o la radio posada. És un lloc on puc pensar i aïllar-me de tot. Un petit regne compartit amb dos gats que em miren encuriosits! Hahahaha!

 

– Has publicat “El dia que la muntanya va baixar al riu”, un recull de llegendes catalanes. Què va significar aquest projecte per tu? Va ser complicat donar imatges a històries que sovint no en tenen?
Doncs aquest projecte va ser molt interessant. Va ser bastant complexa a causa de la quantitat de llegendes i territoris que s’hi barrejaven. Cada lloc és diferent I molts cops no hi havia cap mena d’imatge o informació on agafar-me perquè simplement havia deixat d’existir. Certament va ser molt interessant fer un recorregut per part de la nostra cultura i percebre com el territori, la llum, la geografia, i la gent condiciona també el nostre imaginari. En Pep Coll ha fet una tasca fantàstica.

 

– De totes les llegendes del llibre anterior, amb quina et quedes? Perquè? Quina et va costar més d’il·lustrar?
Uf, n’hi ha varies que m’agraden molt…. Però la primera llegenda que vaig il·lustrar després d’haver-les llegit totes va ser la Dama Blanca d’Auvinyà situada a Andorra. És una llegenda molta atractiva perquè té misteri, màgia, hi ha transformacions i la protagonista és una dona valenta i a més s’enfronta contra el poder religiós.
La més complicada… Doncs més complicada no però la que més vaig repetir perquè em costava trobar el to que volia era la llegenda de Santa Eulàlia.

 

– El teu il·lustrador preferit és…
Un de sol no n’hi ha, però si te’n puc dir uns quants. D’entre ells et podria parlar de José Ramón Sánchez que em fascinava de petit amb les seves il·lustracions sobre el món del cinema. Fa pocs anys va il·lustrar un Moby Dick que em va posar els pèls de punta. Em donava la impressió d’interrompre la intimitat dels personatges de la historia.  També et podria parlar d’en Roger Olmos, l’Ana Juan, Pep Montserrat, Arnal Ballester, A.L Cantone, o la Rebecca Dautremer…Molts. Tenen una cosa en comú i és que les seves il·lustracions no tenen edat.

 

– Què et falta per fer en el món de la il·lustració infantil?
Em falten mooooltes coses. Però sí que hi ha un parell de coses que tinc ganes de fer. Un afortunadament el començaré ara, un Pop-Up. L ‘altre que m’agradaria molt de fer, si algun dia sorgeix la ocasió, és il·lustrar una òpera i si fos la Bohème o el Barbero de Sevilla ja seria rodó…
– El “Lletraferit” és un homenatge als llibres, quin conte clàssic t’agradaria il·lustrar? Perquè?
El Gat amb Botes. Em sembla molt interessant i el gat és enginyós. A més té moltes possibilitats il·lustratives. És d’aquells contes que poden donar molt de sí.

 

 

– Si fossis un personatge de conte series…
De conte… No ho sé. Però a vegades una mica com el Coyote del Correcaminos…hahaha o potser el drac del “Rei del Cul Vermell”…hahaha

– Un conte que sempre t’explicaven de petit era…
Precisament no recordo que m’expliquessin molts contes i no recordo que en tingués un d’especial. Més aviat era jo que em passava hores mirant els contes i fent gargots amb el meu gran tresor que eren els llapis de colors.

– Quina és la situació actual de la literatura infantil a Catalunya?
Del que et puc dir més concretament o donar el punt de vista és de la il·lustració. Penso que hi ha molt bons il·lustradors i que tenen un nivell altíssim. Gent que ha renovat el panorama, que dóna molta personalitat en els seus treballs com és el cas d’en Roger Olmos, en Pep Montserrat…etc. Però penso que tot i que tenim molt bons autors no s’aposta prou per l’àlbum propi.
Un país amb bona literatura infantil és…
Un país que té cura de la cultura, un país amb imaginació, creatiu i que es preocupa per les persones.

– Defineix que significa il·lustrar per tu…
Il·lustrar és vestir i donar ànima a les paraules, que ja en tenen per si soles però que nosaltres els donem  el nostre punt de vista.

– Ja per acabar, els teus propers projectes són…
Un dins l’àmbit educatiu, un altre que és un clàssic de la literatura adaptada per nens , un pop-up i un altre relacionat amb un personatge de la literatura. Els títols te’ls diré més endavant quan estigui tot enfilat.

Dibuixant a… L'AMOR DE LES TRES TARONGES

25 febrer 2009
0

3taronges_color_pk

Il·lustració de l’Elefant Trompeta (2008)

El conte de… L'AMOR DE LES TRES TARONGES

24 febrer 2009
0

Una rondalla tan fantàstica com aquesta havia de tenir conte; de fet és molt complicat trobar-lo, però ho he aconseguit; i a sobre, la versió que n’he trobat m’agrada. No es pot demanar més.

L’AMOR DE LES TRES TARONGES, Antoni M.Alcover, Adaptació de Rosa M.Colom, Editorial Moll –> Una acurada edició Balear d’una de les històries més divertides que us he portat en els darrers temps. L’originalitat de l’obra recau no només en la seva història, que ja ho és força d’original; sinó també en unes excel·lents i divertides il·lustracions de Nívola Uyà, guanyadora amb aquestes il·lustracions del II Premi Puunta de Llapis, convocat per l’Institut d’Estudis Baleàrics (coeditors de l’obra).

La veritat és que és molt xulo, però complicat de trobar a les llibreries catalanes; per Internet però, es pot trobar.

lli1011

gegant_bologna

Els orígens de… L'AMOR DE LES TRES TARONGES

23 febrer 2009
0

“Vet aquí una vegada un rei i una reina que desitjaven tenir un fill. Van prometre que donarien a tot els pobres un sac de farina, un setrill d’oli i una olleta de mel.  Feta aquesta promesa, el nen va néixer, i tots el pobres van tenir el seu menjar. Quan el nen tenia set anys va arribar una velleta al castell dient que no s’havia assabentat de la promesa fins aleshores i que venia a buscar la farina, l’oli i la mel.
Li van donar, però el jove príncep jugant li va trencar el setrill i l’olleta a la vella que li va dir que no trobaria la felicitat fins que no cerqués l’amor de les tres taronges.
Quan el Bernat va complir els setze anys caigué malalt i va decidir marxar a la recerca de l’amor de les tres taronges. Ningú no sabia quin era aquest amor, i pel camí es trobà una velleta que li va demanar menjar, li va donar i a canvia la vella li va dir on podia trobar l’amor.
Hauria de travessar un camp ple de formigues carnívores, un camp d’animals ferotges i un camp amb una serp de set caps. Els hi va donar de menjar a totes les bèsties i el van deixar passar.
Després arribaria a un jardí amb un taronger màgic amb tres taronges custodiat per tres gegants dormilegues als que hauria d’anar amb cura de no despertar. Havia d’agafar les tres taronges i fugir.
La velleta però li va donar un cabdell de llana groga, un de llana verda i un de vermella; i el noi marxa a la recerca de l’amor de les tres taronges.
Al arribar al taronger i agafar les taronges els gegants van despertar i el van seguir, per fugir-ne el Bernat el llençà el cabdell groc que es transformà en una garriga plena de punxes. Després tirà el verd que es va convertir en un bardissar ple d’esbarzers i lianes. I finalment els llençà el cabdell vermell que es transformà en braser.
Ja no el pogueren seguir i va fugir, de tant córrer li va entrar set i va decidir obrir una taronja de la que en sortí una bonica donzella amb molta set que es tornà fum al no poder beure aigua. Va passar el mateix amb la segona, però amb la tercera no, ja que en Bernat va obrir la taronja quan estava al costat d’un pou, i li va poder donar aigua.
Es van enamorar i es van prometre, el noi va voler anar a Palau per portar-li una carrossa de diamants que portés a la delicada noia, i la va deixar esperant al costat del pou. Va aparèixer una criada amb cara de pocs amics que al sentir-ho tot va clavar-li a la noi una agulla de cap al clatell, va prendre-li el vestit i va tirar-la al pou, on es va convertir en un peixet. Es va fer passar per la bonica donzella i intentava pescar el peixet per tal de matar-lo; i quan va arribar en Bernat se la va emportar a palau i s’hi va casar.
La criada va manar que pesquessin el peixet i el cuinessin, però d’una de les espines en va sortir una bonica papallona que es va posar damunt del dit d’en Bernat i ell va veure-hi que tenia una agulla molt petita clavada l coll, li va arrencar i es va transformar en la bonica donzella. La criada li va agafar un cobriment i es va morir, i el príncep i la bonica donzella van ser feliços per sempre més.”

 

Aquesta és la versió catalana del conte l’Amor de les tres taronges, també anomenat Les tres taronges de la vida, recopilat per Joan Amades en el seu llibre Folklore de Catalunya rondallística de l’any 1974. Un conte que segons els estudiosos prové del folklore italià i que va ser escrit per primera vegada per Geambatista Basile l’any 1674. Era el darrer conte inclòs en la gran obra de Basile. Allà el conte rebé el nom de “The three citrons” (Els tres cítrics), però popularment s’ha donat a conèixer com “L’amor de les tres taronges”.

 
En aquesta versió hi ha elements que no apareixen en la catalana, com que per exemple que el noi ha de viatjar fins a una illa, l’illa d’Ogresses; no hi havia gegants que custodiessin el taronger, sinó que les taronges les hi donava un home que l’advertí de que no les obrí fins arribar a la font; qui encanta al noi i després a la jove és la mateixa persona, una bruixa; en comptes de transformar-se en un peixet, es transforma en ocell.
Aquest conte hi ha qui diu que el seu origen és completament diferent i que podria ser oriental, un antic conte xinés.
Carlo Gozzi va escriure l’any 1761 un drama basat en aquest conte i la seva rocambolesca trama; drama que va servir de base perquè l’any 1919 aquest conte es transformés en una famosa òpera feta pel rus Serguei Prokófiev, dividida en quatre actes i sota el nom de Lyubov k Tryom Apelsinam.
Un conte molt maco i també amb una trama molt poc creïble i fins i tot, una mica estúpida, però que a mi personalment em va agradar molt quan el vaig llegir.
Il·lustracions
Són molt poquetes les il·lustracions que he trobat entorn a aquesta història. La primera d’elles és la de Edward McCandlish.

edwardmccandlishwarwick-goble-the-three-citrons-the-slave-at-the-well
  

Algunes portades d’algun conte, fins i tot d’un en català són les que us porto ara.

a8_1melarance2prokofiev_oranges_chan10347lli1011

   
Recordeu que quan obriu una taronja per menjar-vos-la, potser us en surt una bonica donzella, sobretot doneu-li aigua.

Explica'm… 25 cuentos tradicionales españoles

22 febrer 2009
0

25 CUENTOS TRADICIONALES ESPAÑOLES, José María Guelbenzu, Il·lustradora Mariona Cabassa, Editorial Siruela –> De nou un recopilatori d’aquesta editorial que ens porta aquesta vegada 25 contes populars de les Espanyes, un recorregut per la tradició dels contes orals i populars, contes que és probable que els més grans coneguin i als més petits els hi resultin desconeguts.

 

Qué té de fantàstic aquest recopilatori? Una il·lustradora genial que dóna lloc a imatges com aquestes: la Mariona Cabassa.

PILARÍN BAYÉS: "Un dibuixant mai es retira mentre li quedin uns ulls que arribin a veure el paper"

21 febrer 2009
0

Nascuda a Vic l’Abril de 1941, la Pilarín Bayés és una persona amb una llarga experiència en el món de la il·lustració; una enamorada de la seva feina que va publicar el seu primer conte el 1964.

Des d’aleshores ha passat molt temps, i més de 600 llibres publicats l’avalen com una de les grans de la il·lustració infantil al nostre país.

Una escola, una Plaça i una Biblioteca porten el seu nom, i és d’aquelles persones que pensa que algú que estima la seva feina, en el fons mai la deixa de fer. 14 hores diàries amb el llapis i paper a la mà, fan dels seus dibuixos, unes il·lustracions característiques i amb estil propi, reconeixibles arreu on les trobis.

Tothom coneix les seves “Petites històries”, només cal veure la seva obra per descobrir en ella una persona molt entranyable, atenta i dedicada amb cos i ànima a una feina que l’omple. Ha fet cartells, logos, punts de llibre, jocs, calendaris, anuncis… Amb una trajectòria com aquesta. Què més li queda per fer? Si llegiu, ho sabreu:

– Ara tothom et coneix, però van ser molt difícils els teus inicis?
Difícils no, però molt lents, perquè en aquell temps es feien pocs llibres.
– Cavall Fort, va suposar per tu un salt professional?
Sens dubte.
– El teu primer llibre és de l’any 64 i vas rebre el suport de la Marta Mata, què va significar per tu aquest projecte? Què ha canviat des d’aleshores?
La Marta Mata va ser la nostra descobridora, de la Fina Rifà, la Maria Rius i jo. Perquè ella era una de les impulsores del llibre en català. Avui dia tot és professional, hi ha editorials que fan feines i t’avisen, és més normal però menys divertit.

 
– Pedagogia i contes van lligats de la mà?
Crec que els contes no han de perjudicar la pedagogia, per la resta tot ha de ser molt lliure.
– Què significa per tu el món dels infants?
 Sovint em dirigeixo a ells, em fan respecte i em donen alegria.
– Il·lustrador s’hi neix o es fa amb els estudis, els anys i l’experiència?
3/4 parts s’hi neix i 1/3 part amb molt esforç es fa.
– Els teus detractors diuen que els teus dibuixos són cursis i “nyonyos”, els teus defensors diuen que són reals, tendres i dolços. Tu com descriuries el teu estil?
Les opinions són lliures, jo voldria descriure un ambient intentant que fos interessant i divertit, el resultat està en els ulls de cadascú.

– Quan et van comunicar que hi hauria una escola, una plaça, una biblioteca  amb el teu nom què et va passar pel cap?
 És d’aquelles coses que no te les hauries imaginat mai i que quan t’ho diuen et sona allò: “le ha tocado un piso en Benidorm”, només que això és veritat.

– Després de 600 llibres, hi ha alguna història que encara t’agradaria il·lustrar?
 M’agradaria fer una vida de Jesús i una de la Josephine Baker, aquella ballarina d’entre els anys 20 i 50 que va treballar molt pels nens.

–  A la teva biografia s’explica que dibuixes 14 hores diàries, sempre és així o només en els moments de creació?
La veritat és que entre pitus i flautes és gairebé cada dia així, però m’encanta fer-ho.

– Si el món de la il·lustració no t’hagués somrigut, ara series…
Pel meu gust, programadora d’exposicions d’una Caixa. Però potser hagués hagut d’agafar qualsevol feina.

– Què opines de les noves fornades d’il·lustradors catalans com Roger Olmos, Pep Montserrat, Carles Arbat…?
Crec que són gent molt preparada que continuaran amb molta dignitat la línia que ve d’Apel·les Mestres, Torner Esquius i Lola Anglada segle XXI enllà.

– T’has plantejat utilitzar les noves tecnologies per dibuixar o pintar les teves il·lustracions?
No tinc res contra elles però les màquines són molt difícils per mi i em fa molta mandra.

– Un dibuixant mai es retira mentre li quedin llapis als que fer punta?
…i uns ulls que arribin a veure el paper.

– Un país amb bona literatura infantil és…
 Un país que serà culte en el futur.

– En quins nous projectes estàs treballant?
 En un pilot de llibres  de la col·lecció de Petites Històries, en la continuació de la col·lecció dels Capsflorits i en un llibre de l’Escorial.

El Trompeta recomana… ELS AMANTS PAPALLONA

20 febrer 2009
0

Fa molt poquet, el passat mes de Novembre, vaig veure publicat un conte del que ja havia vist alguna coseta per Internet, i em va acabar de convèncer del tot. El voleu conèixer amb mi?

ELS AMANTS PAPALLONA, Benjamin Lacombe, Editorial Baula (2008) –> Un conte magnífic, màgic, especial… que ens recorda potser a les obres més romàntiques de la Rebecca Dautremer. És genial, preciós… Em quedo sense gaires adjectius per definir-ne unes il·lustracions plenes de personalitat, de vida, de tendresa i d'expressivitat.

La història ens narra com la Nakoto està obligada a casar-se amb un home que no estima degut a un matrimoni de conveniència. La lluita dels dos amants per estimar-se per sobre de tot, està narrada amb una sensibilitat sorprenent, amb il·lustracions plenes de llum i color se' ns transporta a una llegenda oriental sobre el més fort dels sentiments: l'amor.

Si podeu, mireu-vos-el.

DANIEL MONTERO GALÁN: "Como ilustrador soy retorciforme espiraloide con manchitas"

19 febrer 2009
0

Un il·lustrador curiós, divertit i amb un estil molt característic i personal, així és com m’agrada definir al Daniel Montero Galán. Un il·lustrador d’aquells que no passa desapercebut i que té un estil únic. El vaig descobrir amb el recull “Tot un món de contes” i vaig pensar: “el que fa especial i diferent aquesta edició són les il·lustracions que hi podem trobar”. Me’l van regalar i efectivament, per dins és una autèntica joia!

No vaig poder evitar quedar-me amb el seu nom i decidir-me a enviar-li un e-mail demanat-li una entrevista, aquest n’és el resultat:

Com vas començar en el món de la il·lustració infantil?
 Empezó a interesarme un poco tarde ya que, como en la escuela en la que estudié (E.S.D.I.P.) se centraban más en la animación y el cómic, realicé muy pocas ilustraciones infantiles o ninguna en los 3 años que duró el curso. Al terminar de estudiar allí me puse a pensar en cómo poder ganarme la vida con mis dibujos y comencé a hacer un book con todo tipo de estilos y ahí empecé a hacer mis primeras ilustraciones infantiles. Poco a poco fui conociendo más de este mundo y compré algún libro-album (entre ellos Princesas olvidadas o desconocidas…, uno de mis favoritos) y así descubrí que los libros para niños también los disfrutan los adultos como yo, pues más que “libros infantiles” deberían llamarse “libros para todas las edades”.  

– Quan temps fa que t’hi dediques professionalment?
A principios de el 2007 realicé mi primer encargo editorial.
Antes ya había realizado algún encarguillo y  alguna publicación pero ninguno fue bien remunerado y alguno ni eso. Hay mucho pajarraco suelto.

T’agrada més il·lustrar per adults o per a nens?
Me gusta por igual. Lo importante es que me motive el texto que he de ilustrar y que sea compatible con  mi forma de expresarme.

On t’agradaria arribar en el món de la il·lustració?
Más allá de donde estoy, pero sin dejar de ver dónde estuve.

Quan temps vas tardar en il·lustrar “Tot un món de contes”? Com va ser l’experiència?
 Tres meses, aproximadamente. Éste fue sin duda el encargo más gratificante que he realizado, ya que me dejaron mucha libertad para expresarme.
Además siempre me han gustado los cuentos populares ya que están llenos de sabiduría. Ya conocía alguna de las historias antes de releerlas para el encargo. De hecho, varias de ellas las vinculaba a paises distintos de los que les corresponden en el libro. Es fascinante pensar cómo iban viajando estas historias por medio del boca a boca y cómo podían llegar a recorrer medio mundo. 
Disfruté mucho a la hora de leer las historias e ir imaginándome las escenas. Buscar información de las vestimentas y paisajes de los países era como viajar cada día a un destino distinto. Hasta ponía música apropiada para crear atmósfera propicia. Aunque ahora me he quedado con las ganas de conocerlos más a fondo.

Després d’haver mirat una vegada i una altra el llibre “Tot un món de contes”, de quina de les històries et va costar més fer-ne un dibuix?
Las que son más dramáticas, como la de Bolivia o la de Isla Mauricio, ya que me gusta ilustrar historias desenfadadas y alegres.

Amb quina et quedes?
Tengo muchas predilectas, la de Armenia, la de Vietnam, la de Taiwan, la de Egipto… y paro por que al final digo todas.

Defineix-te com il·lustrador…
Retorciforme espiraloide con manchitas.

Tens un estil molt personal, t’ha costat molt trobar-lo?
 Poco a poco lo he ido puliendo, la verdad es que estoy muy orgulloso de ver cómo ha ido evolucionando. Realizando el libro “Todo el mundo cuenta” me ayudaron a perfeccionarlo, ya que me pedían que dejase más blanco en las ilustraciones para que resaltaran bien las figuras. Fue un buen consejo que ahora suelo aplicar.

Prefereixes treballar de manera manual o digital?
Manual.  Mis primeros encargos los realicé dando el color con Photoshop, pero después de diez horas delante de una pantalla los ojos te empiezan a hacer chiribitas.
Por eso decidí retomar los pinceles, que los tenía un poco olvidados y ahora realizo casi todos los encargos en acuarela o tinta china (que son mis técnicas favoritas en estos momentos),  aunque me sigo ayudando del ordenador para dar algún retoque y un acabado más limpio a mis ilustraciones.

– Un il·lustrador neix o es fa?
Nace y se va haciendo. Según mi madre cuando era un canijo y todavía no sabía pronunciar casi palabra, me preguntó qué quería de regalo por mi cumpleaños y yo, que no sabía cómo se llamaba el fuerte de vaqueros que vendían en la juguetería de debajo de mi casa, se lo pinté en una hoja, con los tipis y todo. Lo más increíble de la anécdota es que mi madre comprendió lo quería decir y ése fue mi regalo. Ésta es una buena razón para pensar que ilustrador se nace, pero claramente hace falta adquirir unos conocimientos y pasar muchísimas horas practicando.

El teu il·lustrador preferit és…
Hay muchos que me encantan: Rebecca Dautremer, Dave McKean, Gabriel Pacheco, Roger Olmos, Pablo Auladell, Violeta Lópiz, etc. Pero el que más me entusiasma en estos momentos es Shaun Tan.

– Quina és la situació actual de la literatura infantil?
Habría que preguntárselo a los niños.

– Un país amb bona literatura infantil és…
La verdad es que no estoy muy puesto en el tema, ya que me suelo interesar más por los ilustradores que por los escritores.

 

– Si fossis un personatge de la literatura infantil series… Perquè?
Momo.  Por que es como es y la adora todo el mundo, menos los hombres grises. Ha sido y es una de mis novelas favoritas, me encanta Michael Ende, otro de mis libros preferidos es La Historia Interminable.

– Per acabar, quins són els teus propers projectes?
Estoy trabajando en un libro escrito e ilustrado por mí. Trata sobre las Tonteorías del famoso cientifico Dr. Telini, el cual hace estudios absurdos sobre cosas cotidianas.

<