Nascuda el juny de 1969 a Kassel Alemanya, va estudiar Belles Arts i Paisatgisme a la Universitat de Kassel, va ser allà quan es va adonar que la seva era una feina massa tècnica i va decidir aterrar a Barcelona una temporada per saber què fer de la seva vida. Aquell aterratge en un inici temporal, es va acabar convertint en definitiu, i és que la Stefanie ja fa anys que està afincada a Barcelona. I va ser aquí on va descobrir la seva veritable vocació, il·lustrar contes infantils, que ha convertit en la seva professió, i de la que actualment hi viu amb molt orgull. Va estudiar a l’escola Massana l’any 1997 i des d’aleshores ja han passat 15 anys dedicant-se professionalment a la il·lustració. Contes, àlbum il·lustrat, llibres de text, llibres de lectura, il·lustracions per a revistes infantils com Cavall Fort, Tatano… Tot plegat fa que tingui una àmplia experiència en el món de la il·lustració infantil.
El seu estil és molt fresc, colorista i particularment m’agrada molt, d’ella han dit que té un estil massa nòrdic per treballar aquí i massa del sud per treballar al nord, però jo crec que és aquest terme mig, el que la fa diferent i especial. Vosaltres mateixos jutgeu.
Us deixo ara sí amb les paraules de l’Stefanie que ha tingut l’amabilitat i la paciència de contestar-me en un català perfecte, unes paraules que han donat el resultat que esperava: una entrevista interessant, detallada i propera. Molt maca de llegir:
– Com vas decidir començar en el món de la il·lustració?
Van ser molts, els factors que em van conduir cap a la il·lustració: abans de dedicar-m’hi vaig treballar com a enginyera del paisatge, tot i que la veritat és que estava en una fase d’orientació, perquè la feina que vaig començar era massa “tècnica” i no gaire creativa. Em vaig donar un temps per rumiar què volia fer de la meva vida i vaig pensar que una bona manera de fer-ho seria anar una temporada a un lloc que m’agradava molt: Barcelona. Llavors ja m’agradava molt dibuixar, i sempre deia: si no trobo feina en el meu camp, em trobareu als cafès de Barcelona dibuixant contes infantils. Entre els meus primers contactes a Barcelona hi havia un il·lustrador d’aquí amb qui ens vam fer molt amics i que em va mostrar que la il·lustració existeix com a professió. Amb això ja en tenia prou per saber que era això, al que em volia dedicar.
– Quant de temps fa que et dediques a la il·lustració?
Fa 15 anys que m’hi dedico. Després d’instal·lar-me a Barcelona vaig fer un curs d’il·lustració a l’Escola Massana amb l’Arnal Ballester i vaig tenir la sort de poder començar a treballar poc després.
– És molt complicat fer-se un lloc en l’àmbit de la literatura infantil?
Crec que cada cop és més difícil. Vaig tenir la sort de trobar gent que buscava el que jo feia en aquell moment. Ara, la veritat és que prefereixo no veure il·lustracions meves d’aquella època… 🙂
– De tots els teus projectes, de quin et sents més orgullosa? Per què?
És molt difícil triar un únic projecte entre els que has fet, perquè n’hi ha molts amb els que tens un lligam especial per raons diverses. Potser podria dir que estic orgullosa del primer àlbum infantil en què vaig fer la il·lustració i el text, que es diu Pipocas? Què és això? (Takatuka), i que era un projecte bastant personal en aquell moment. N’hi ha un altre de més recent, que és un llibre de lectura titulat Què has somiat, Frida? (Baula), que també li tinc molt carinyo, i ara us en podria dir uns quants més…
– I quin va ser el més difícil?
Una de les coses més difícils però a la vegada més boniques va ser il·lustrar un dossier de la revista Cavall Fort sobre Shakespeare. Hi sortien tantes obres diferents d’ell que, al final, per poder dibuixar una petita escena sobre una obra en concret, em vaig llegir moltes parts de la seva obra, i tot i així sempre tenia por d’equivocar-me amb l’època en què estava situada cada escena, amb el vestuari, etc. També puc dir que gràcies a les editores de la revista, que són fantàstiques, va ser una experiència inoblidable!
– Quins són els passos que segueixes a l’hora de fer una il·lustració? Per on comences?
Depèn molt del context de cada il·lustració. Si dibuixo un parell de nens per a un llibre de lectura que només surten un cop, els faig directament segons el que m’inspira el text o la situació. Quan és un personatge protagonista d’un llibre, vaig fent esbossos i a vegades és com un miracle: sense tenir una imatge clara d’aquest personatge, pot passar que dibuixant el trobes! A vegades, en un moment, i d’altres en uns quants dies! Aquests esbossos, un cop passats a net, els pinto normalment amb l’ordinador.
– Has il·lustrat per a revistes, llibres de lectura i àlbum il·lustrat. En quin àmbit et sents més còmode? Per què?
No us puc dir en quin àmbit em sento més còmode, perquè el que més m’agrada és variar. Per mi el més bonic de l’àlbum il·lustrat i dels llibres de lectura és que donen molt d’espai per a la creativitat, i són productes normalment molt cuidats en l’acabat. El que m’agrada de les revistes és que t’ofereixen col·laboracions més petites i molt variades, com per exemple un conte, un joc, o el que sigui. El llibre de text potser és la feina menys creativa, amb més pautes predefinides, però també m’agrada, perquè t’obliga a dibuixar molt i seguit, encara que sigui de manera més mecànica, i no has de crear contínuament, que també pot arribar a cansar.
– Il·lustrar és…
Una passada quan estàs inspirada i una creu quan no ho estàs.
– Si no fossis il·lustradora series …
De petita volia ser o detectiu, o cantant d’òpera, o infermera. No ha madurat gaire, aquest tema, en tots aquest anys… Potser és perquè he trobat el que realment m’agrada, i fins ara (toquem fusta) no m’ha calgut pensar en alternatives.
– Com definiries el teu estil?
Que difícil! Això ho hauríeu de preguntar a un crític i no a mi. Amb tot el que faig intento no perdre de vista els nens pels que treballo. Com que no puc respondre de manera molt clara a aquesta pregunta, us explicaré una anècdota: fa uns anys, a la fira de Bolonya uns editors alemanys em van dir que tenia una línia i uns colors massa del sud per poder treballar per a ells, i em van preguntar si tenia cap relació amb la il·lustració de Catalunya. Al final potser tindré un estil massa nòrdic per a aquí i massa del sud per als del nord…
– El teu il·lustrador preferit és … Per què?
En Wolf Erlbruch, perquè m’agrada la seva obra i fa uns personatges molt expressius i poètics. M’agrada tant la seva obra més detallista del principi com el que fa ara. També el conec personalment, i és tan simpàtic com sembla que hauria de ser quan veus la seva obra.
– Si poguessis triar un conte clàssic per il·lustrar, què t’agradaria que fos? Per què?
“Els músics de Bremen”, perquè m’atrau que els protagonistes siguin tots animals i que passin de ser uns personatges bastant tristos i “desgraciats” a convertir-se en una colla d’amics que viuen alegrement en una casa ocupada del bosc. Dóna molt de joc per il·lustrar. I, per cert: què més es pot desitjar a la vida?
– Si fossis un personatge de conte series…
Un monstre, que els monstres donen molt de joc. Et pots moure entre terrible i patètic, ser gran o petit, pelut com un ós o amb la pell com un rèptil, espavilat i no tant. Jo en voldria ser un de pelut i gros i no gaire espavilat!
– Quin és el conte que més t’agradava que et contessin quan eres petita?
El conte que més m’agradava potser era “La Ventafocs”. Vèiem una peli txeca amb blanc i negre i feia molta il·lusió identificar-se amb la nena pobra i poc valorada. Sóc d’una família amb tres germanes i una no tenia sempre l’atenció que volia tenir! Ara, més que contar-nos històries, el meu pare ens cantava per dormir, i cantava cançons antigues superdramàtiques de germans separats per la guerra que es retroben a punt de matar-se… Al final ens adormíem entre llàgrimes…
– On t’agradaria arribar en el món de la il·lustració?
La veritat és que no m’ho he plantejat mai, potser ho hauria de fer! Ara mateix ja estic en un lloc que m’agrada, em sembla, que és simplement poder viure de la meva feina i poder combinar feines d’encàrrec, que no són totes “unes joies”, amb projectes propis. Avui en dia el més difícil és poder mantenir aquest lloc en els temps de crisi que vivim ara.
– Un país amb bona literatura infantil és …
Un país amb bons escriptors de literatura infantil, amb bons editors i lectors amb criteri on la literatura té el mateix valor que un bon plat de menjar!
– Què li falta i què li sobra al món de l’àlbum il·lustrat?
Li falta qualitat, trobo. Quan mires els àlbums infantils ara et trobes tota mena de llibres joguina, llibres electrònics, llibres 3D, etc. A vegades aquesta evolució no va alhora amb l’evolució dels continguts. En aquest sentit sóc bastant clàssica: prefereixo un àlbum ben fet i senzill a un producte molt vistós que no s’aguanti pel contingut. A nivell internacional m’he adonat que cada cop tot és més semblant: abans, quan anava a Alemanya hi veia uns contes diferents dels contes d’aquí. Ara, com que també es compra molt a fora, tot s’ha apropat molt i costa trobar àlbums que et sorprenguin.
– Quina és la situació actual de la literatura infantil?
Per una banda ens trobem enmig d’un caos de noves tecnologies en el món del llibre que encara ningú sap com ens afectarà, als il·lustradors i escriptors. Per altra banda, estem en un moment de crisi d’un país o de tot un món on es fan retallades que afecten molt a tots els camps “creatius”. Per sort encara es fan llibres, per sort encara hi ha bons autors i algunes editorials que fan una feina ben feta. Espero que duri!
– Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?
No vull avançar gaires coses, però tinc la idea d’un conte d’un nen que és força diferent de tots els que tenim al nostre voltant, però no puc revelar res més…
