Elefant Trompeta

Com ja sabeu, l’estiu passat vaig estar a Praga, i més enllà que em va semblar una ciutat encantadora, vaig poder descobrir l’il·lustrador i animador txec més important de tots els temps: Zdenek Miler, autor de Krtek (Talp). Segur que pel nom o perquè us digui que el protagonista de gairebé totes les seves històries és un Talpet, potser no enteneu gaire cosa, però de ben segur que quan veieu les imatges del Talp en qüestió potser recordeu una sèrie de dibuixos animats que també va arribar al nostra país fa molts i molts anys.

Praga és el paraís per aquest personatge, trobes de tot del famòs Talp: peluixos de totes les mides, ninotets de fusta, clauers, titelles, joguines, contes… I no només d’ell, sinó també dels amics que sempre l’acompanyaven en les seves aventures.

Però parlem una miqueta ara de la seva biografia. Zdenek Miler va néixer a Kladno el 21 de Febrer de 1921, una ciutat que queda just a l’oest de Praga. Ja de ben petit li agradava pintar i dibuixar i va estudiar a l’Academia d’Arts, Arquitectura i Disseny de Praga.

Va arribar a ser il·lustrador de pel·lícules animades, director i guionista.

Es va fer un lloc en la indústria del cinema d’animació al seu país i l’any 1954 li varen encomanar dibuixar una pel·lícula d’animació per al públic infantil. Conscient de l’alta influència provinent dels Estats Units de la mà de Walt Disney, Miler volia que la pel·lícula fos protagonitzada per algun animaló que encara no hagués format part de la “fàbrica de somnis” i és així com se li va ocórrer fer néixer al seu particular Talp. Un cop feta la primera producció del Talp, que varen tardar més de dos anys en acabar, després es van produïr cinquanta capítols o pel·lícules més. Tret de la primera, la resta de pel·lícules són mudes, i els animalons que les protagonitzen només emeten una sèrie de sons que Miler va gravar de les seves pròpies filles.

A banda de la seva faceta cinematogràfica, també es va especialitzar en literatura infantil i va començar a treballar per una editorial Txeca Albatros, amb la que va arribar a publicar més de 40 títols, entre els quals hi ha també, i evidentment històries del petit i simpàtic Talp d’etern somriure i tres pèls al cap.

Zdenek Miler moriria a la República Txeca el 30 de Novembre de 2011, amb 90 anys.

L’il·lustrador que us portaré avui és probablement un dels descobriments que més m’han sorprès darrerament, es tracta d’Andrew Joyner. Andrew és un il·lustrador del South d’Austràlia que va publicar el seu primer àlbum il·lustrat l’any 2009, que era The Terrible Plop, i mica en mica s’ha anat fent un lloc en el món de la il·lustració en els seus treballs més recents. M’atreviria a dir que en les nostres contrades només s’ha publicat un llibre il·lustrat per aquest autor, conte que per cert em va semblar fascinant, i que podreu descobrir en les recomanacions setmanals del Trompeta. Es tracta de El canvi, i en un inici no em va cridar l’atenció, però al obrir les seves pàgines vaig descobrir no només un excel·lent il·lustrador sinó també una molt bona història. Però parlem del il·lustrador que és el que avui ens ocupa. El seu estil el definiria com retro, no sé si són els colors, la tècnica en el pintat o les il·lustracions en qüestió però té com un aire antic curiós. I no és que no sembli modern, ni que les il·lustracions pequin de semblar lletges, ni molt menys. De fet tot al contrari. sé que és complicat entendre a què em refereixo ben bé quan us estic parlant del seu estil i per això crec que és millor que veieu una petita mostra del seu treball per tal que us feu una idea del que vull dir.

En Benjamin Chaud és un il·lustrador francès nascut a Briançon (al sud de França) l’any 1975. Va estudiar il·lustració a l’Escola d’Artts aplicades de París, i també ho va fer a Estrasburg. Va viure durant 9 anys a Marsella tot i que actualment viu i treballa a París. És l’il·lustrador d’innombrables àlbums infantils i té un estil que l’han fet inconfusible i reconeixible arreu del món. Potser pel nom no tingueu clar de qui es tracta, però si us parlo d’un dels seus perosnatges més il·lustres, estic convençuda que tots aquells que us dediqueu al món de la literatura infantil sabreu enseguida de qui es tracta. El personatge en qüestió és en Pomelo. Sí aquell minúscul elefant de trompa llarguíssima que ha protagonitzat incomptables aventures.

Doncs a banda d’en Pomelo i totes les seves seqüeles, en Benjamin Chaud també ha il·lustrat una sèrie de contes protagonitzats en aquest cas per un ós. Es tracta de contes d’aquests en que passen mil i una històries en cada plana, d’aquests de mirar i remirar. A les nostres contrades de moment ha arribat “La canción del oso” (només en castellà) i em va semblar realment fascinant, tot i que com ja us he dit en d’altres idiomes hi ha més títols.

A banda, també ha publicat altres contes o àlbums infantils, alguns amb un estil més de còmic, degut a les influències que ha tingut en aquest aspecte; però tots ells amb el seu traç i estil inconfusible.

La Sally Anne Garland és una il·lustradora escocesa que viu a Glasgow amb el seu company i el seu fill. Es va graduar a l’Escola d’Art d’Edimburg en l’àmbit de la Il·lustració i el Disseny Gràfic. Treballa en el món de la literatura infantil com a il·lustradora des de fa uns quants anys i barreja la utilització de les tècniques més clàssiques amb l’ús de l’ordenador per a les seves il·lustracions. Té un estil molt característic, utilitza molt bé els fons en els seus dibuixos, que li acaben donant molta més força en els seus personatges, i tot i que en les nostres contrades no és gaire coneguda, a mi un dels seus treballs em va cridar tant l’atenció que m’he decidit a portar-vos-la. El conte del que us parlo és Meu!, un conte sobre germans i lo complicat que és compartir, protagonitzat per uns conillets la mar de bonics. Em va agradar tant el seu estil, i que volia que avui entre tots coneguéssim una miqueta més d’aquesta il·lustradora.

La il·lustradora que us porto avui té una història ben particular, es tracta de l’Ellen Crimi-Trent. L’Ellen porta sent artista més temps del que és capaç de recordar, ha treballat moltíssim creant imatges i patrons per a teles de roba, quadres infantils, vinils, grans enganxines, postals… Tot plegat amb un estil infantil molt i molt bonic, i molt apreciat en el món del disseny tèxtil i de la decoració infantil.

Però un dels seus somnis sempre ha estat escriure i il·lustrar els seus propis contes infantils. Una ambició que ha pogut fer realitat amb una col·lecció que rep el nom de Schoolies i que s’ha publicat amb molt d’èxit a l’estranger, i que a Catalunya es publica gràcies a l’Editorial La Galera. Els Schoolies són una sèrie de contes multi-activitats que pretenen difondre certs coneixements en els nens més menuts, i al igual que tota la sèrie de productes de l’Ellen, tenen el seu segell particular, ja que les il·lustracions que els acompanyen són del seu estil: divertides, coloristes i sorprenents.

Avui us vull portar una il·lustradora infantil amb un estil molt però que molt infantil, es tracta de l’Emily Bolam que entre els seus contes destaca per ser contes sovint protagonitzats per animals, a les nostres contrades ha publicat nombrosos títols com: Els sons de la granja, Els crits de la jungla, Masia Esbojarrada, Mascotes esbojarrades… En definitiva, amb aquests títols podeu deduir molt fàcilment que es tracta de contes sobre primers coneixements d’alguns animals, pensats per a nens molt petits i amb un estil un xic clàssic, tendre i dolç però que no deixa de ser bonic i colorista.

Pel que fa a la seva biografia, l’Emily va néixer a Buckinghamshire, a prop de Londres l’any 1969. Va estudiar al Brighton College of Art sota la tutela de dos il·lustradors de la talla de John Vernon Lord i Chris McEwan. Ell seu primer projecte d’àlbum infantil neix mentre estudiava, i ja abans de graduar-se va ser publicat.

Des d’aleshores l’Emily ha publicat centenars de llibre si ho fet en moltíssims idiomes i països d’arreu del món, i per tal que la conegueu una mica més, us deixo algunes il·lustracions d’ella.

Justine Brax és una il·lustradora que potser no és gaire popular a les nostres contrades, de fet aquí jo només he vist publicat Mowgli, una petita obra d’art que no és altre cosa que una nova versió del Llibre de la Selva. I em va semblar tant fascinant el seu treball que em va resultar pràcticament impossible no buscar una mica més d’aquesta il·lustradora.

La Justine és Diplomada a l’Escola Nacional Superior d’Arts Decoratives de París, i no només es dedica actualment a la il·lustració, sinó que també a la formació de joves il·lustradors.

Entre els títols il·lustrats per ella trobem: Bulle, La robe rouge de Nonna, L’antilope et la panthère et autres contes africans, La voix d’or de l’Afrique, Histoires comme ça…

Cal destacar de tot plegat que s’ha especialitzat sobretot, en contes de procedència africana on apareguin boniques selves, paisatges increïbles, animals salvatges.

El seu estil és ple de vida, d’expressivitat, són d’aquelles il·lustracions que sembla que parlin soles i no puc fer altra cosa que portar-vos-les perquè veieu el seu treball.

Rita Petruccoli és una il·lustradora romana que vaig descobrir en el meu viatge a Roma i que em va fascinar per tenir un estil peculiar i sobretot molt utilitzat per a reculls de cotnes antics, per a històries de mites romans o grecs, històries d’antics Déus… El seu estil té una part de disseny molt marcat i també un punt de “comiquero”. Ha treballat per a moltes editorials italianes i ha publicat no només àlbum infantil sinó també llibrs de lectura, i té algún que altre projecte en format còmic.

Jo no vaig poder evitar comprar-me el seu conte recull de Mites Romans. Us deixo amb algunes imatges d’aquest i altres treballs de la il·lustradora.

Manuela Adreani és una il·lustradora italiana que vaig descobrir quan vaig anar a Roma el passat mes d’abril, de fet em vaig portar un Pinotxo il·lustrat per ella. El motiu pel qual vaig escollir la seva feina respecte la d’altres il·lustradors va ser ebn senzill, el seu estil em va captivar, em va semblar especial i diferent. Lluny de mostrar la imatge de Pinotxo que tots tenim al cap, ens aporta una visió molt diferent amb el seu propi estil i personalitat.

Té un estil que pot recordar a la Rebecca Dautremer, però si observés el seu treball atentament, lluny es troba d’assemblar-s’hi.

Ha publicat diversos contes però sobretot s’ha especialitzat en versions de contes clàssics de gran format. Àlbums il·lustrats increïbles, preciosos que ens aporten la seva pròpia versió de: l’Alícia al País de les Maravelles, la Rapunzel, el Mag d’Oz, la Blancaneus o com ja us he dit, en Pinotxo.

Us deixo amb una petita mostra de la seva feina, a veure què us sembla.

Avui us vull portar una il·lustradora quebequesa que serà la il·lustradora convidada d’enguany al Festival Món Llibre 2014, una il·lustradora coneguda internacionalment que no només il·lustra sinó que a més escriu les seves pròpies històries, es tracta de Marianne Dubuc. Des de 2010 les seves històries i el seu reconeixement a nivell mundial s’ha fet més tangible.

És probable que pel nom, no sapigueu de qui es tracta, però estic convençuda que si us deixo un parell de portades del seu conte, de ben segur que sabreu de qui es tracta. Per una banda, Davant de casa meva publicat per Editorial Joventut és per mi un dels seus millors contes. Personalment m’agrada moltíssim, un conte encadenat d’aquells que mires una vegada i una altra i mai et canses. I per l’altra banda un conte molt divertit i sorprenent d’un elefantet, sota el títol “Un elefant es balancejava”. Un conte que neix de la famosa cançó infantil “Un elefante se balanceaba sobre la tela de una araña…” però que evoluciona de manera diferent.

Aquests dos que us he explicat són una petita mostra del que de moment hem vist més d’aquesta autora-il·lustradora a les nostres contrades, però té altres títols molt interessants que estic frisosa de poder veure publicats a les nostres contrades.