Elefant Trompeta

PETIT VIANANT, Patricia Geis, Editorial Combel –> L’educació viària és un tema que sovint es treballa amb els infants a l’escola. Tots quan hem estat petits hem rebut la clàssica visita dels guàrdies urbans explicant-nos certes coses sobre seguretat vial. I als que sou del meu poble (Sant Andreu), segur que recordeu haver anat a veure la Guàrdia Urbana al Parc de la Pegaso, i haver fet aquell circuit ple de senyals en bicicleta. Doncs bé, anècdotes a banda, una mica el que pretén aquest conte és treballar tot el tema de la seguretat vial de manera divertida i entretinguda. El conte consisteix en acompanyar el petit Gat a circular amb seguretat per la ciutat, aprenent un munt de coses noves sobre aquest tema. El conte en qüestió inclou a més un manual dels senyals de trànsit, solapes, sorpreses, peces encunyades i fins i tot una ciutat en pop-up. És per tant, una manera diferent de treballar aquest tema que crec que pot ser interessar per a nanos petits.

Petite Collage és una marca basada en el bon disseny per a nens. A partir d’aquí cal dir que aquesta marca neix l’any 2006 de la mà de l’artista Lorena Siminovich, que juntament amb el seu equip de dissenyadors crea des dels seus estudis de San Francisco no només vínils per les parets i tota mena d’elements decoratius per a les habitacions dels més menuts de la casa; sinó que a més crea joguines i mòbils de fusta amb una estètica molt marcada i un disseny i estil molt particular. Els seus productes destaquen pels seus acurats dissenys, la seva imatge gràfica, i d’entre els seus productes destaquen: contes, trencaclosques, jocs i joguines de fusta. Totes elles fetes amb un estil molt especial que fan dels productes d’aquesta marca productes únics. Jo aquesta marca l’he descobert en una botiga de l’Illa Diagonal que ha obert fa poquet i que es diu Suit Beibi, sinó a la seva web també podeu comprar els seus productes.

La història que avui ens ocupa ens transporta a l’Estany de Lanós, a la Catalunya Nord, a l’Alta Cerdanya, i és que segons diu la llegenda aquest gran estany d’aigües glaçades amaga una màgica ciutat. Al seu interior, a la part més fonda hi podem trobar una ciutat encantada on hi viuen fades, dones d’aigua i éssers femenins de gran bellesa. Aquestes viuen en palaus de cristall i vetllen per les gents d’aquests indrets. Alhora estan en lluita constant contra les bruixes i diables de Balatx o Balaig (unes bruixes que viuen amagades a l’Estany que rep aquest mateix nom i que es troba al Canigó). Es diu d’aquestes fades o dones d’aigua que intenten fer tan bé com poden i desfer les malifetes que fan les bruixes i diables.
També diuen que és molt perillós quedar-se adormit vora el llac en certes dates, ja que per Sant Joan i Nadal, les dones d’aigua hi celebren una gran festa, es poden escoltar belles cançons, música, rialles, el dringar de les copes, la remor dels plats, i hi surt tanta resplendor del llac en aquestes dates que s’il·lumina completament.

El que hi sigui a prop en aquestes dates tan senyalades, s’hi sentirà atret de forma irremeiable, i quedarà encantat per viure sempre més amb elles al fons de l’estany. L’arribada d’un nou hoste es reconeix des de lluny, ja que les dones d’aigua li fan una gran benvinguda amb tant guirigall que retruny en les muntanyes més properes.

Les goges de Lanós obeeixen a una reina, que és a la vegada senyora de l’estany i de la ciutat, que viu tranquil·la al fons del llac. És la més gentil i la més bella de totes elles i segons diuen té la capacitat de volar. La gent de la zona se la imagina cavalcant majestuosament els aires damunt d’un ésser fantàstic imprecís tan graciós com ella, i a vegades també portada dins d’una carrossa d’or massís recoberta de perles. Diuen d’ella que surt a passejar cada dia pels seus dominis que estan formats no només per l’estany on viu sinó també pels del Cadí i del Canigó i des dels de Sant Maurici fins al mateix estany de Banyoles, on ja us vaig explicar que al fons  es creu que existeix una altra ciutat encantada habitada per altres goges o dones d’aigua que li reten vassallatge.

Tot això que us he explicat ho recull Amades en un dels seus llibres. Però cal dir que sobre la llegenda de La Ciutat de Lanós encara us puc explicar alguna cosa més, i és que com acostuma a passar entorn de les goges i les dones d’aigua giren tota una sèrie de llegendes, la majoria d’elles sobre homes que acaben al fons del llac, pastors mig perduts i embadalits per la bellesa de les dones d’aigua… Ara us explicaré un parell de llegendes més entorn d’aquest indret:

“La llegenda explica que la reina de les fades va sortir un dia a passejar pel Canigó, i assegut al bosc va veure a un jove i ben plantat pastor. La reina va quedar embadalida pel jove i fornit pastor del qual s’enamorà immediatament. És per això que va prendre l’aparença d’una pastora per conquistar-lo. I així va ser, el jove es va enamorar en seguida i la jove parella es va casar. La Reina al poc temps d’haver-se casat va decidir revelar-li el seu secret al seu marit, i el va portar amb ella al seu palau del fons del llac. Varen ser feliços durant una bona temporada, i és que passaren un grapat d’anys, però tard o d’hora el que va passar era inevitable. El pastor trobava a faltar el sol, els boscos, la seva terra, els paisatges. I la reina, comprenent els sentiments del seu marit, el va omplir de riqueses i el va deixar tornar a la seva terra. El pastor va passar la resta dels seus dies al Canigó i va ser sempre fidel a la seva estimada.”

“Segons una altra llegenda, un pastor de Vedrinyans, perseguint una euga que se li havia escapat, va irrompre sense voler al mig d’una reunió de dones d’aigua a l’estany de Lanós. Aquesta llegenda les descriu com a dones amb cua de peix, assimilant aquests personatges directament amb sirenes. Les dones d’aigua el varen retenir, però quan aquestes es van dormir, el pastor va intentar fugir. Amb tant mala sort que va ensopegar, va caure, es va fer mal i va cridar de dolor. Els crits alertaren a les dones d’aigua, que ofeses i enfurismades, varen començar a ruixar-lo d’aigua que anava enterbolint la vista del pastor fins que finalment es va acabar convertint en pedra. Quan ja s’havia convertit en monòlit el van llençar ben lluny i va anar a clavar-se a la vora de Llívia, és l’anomenada Pedra  Dreta.”

Tota una sèrie d’històries sobre Dones d’aigua, goges, fades o com les vulgueu anomenar, que nodreixen bona part de l’imaginari català amb les seves històries. Aquesta vegada les de l’Estany de Lanós, i és que de dones d’aigua hi ha a gairebé tots els indrets de Catalunya on l’aigua ha tingut o té un valor predominant o important en el desenvolupament de la zona, en la seva geografia o entre la seva població.

Imatge
I no podem acabar aquest article sense una imatge d’aquest bonic llac.

Farà cosa d’un parell d’anys us vaig portar una col·lecció que em va agradar molt i que us vaig voler recomanar la de El petit llibre de l’Editorial Estrella Polar. Recordo que en aquell article vaig defensar una vegada i una altre el paper de les primeres lectures, dels primers contes per als més menuts. I avui una vegada més, ho vull tornar a fer. I és que aquesta col·lecció ha crescut durant aquests dos anys, i ara ja hi ha quatre títols més dels que avui us volia parlar. Es tracta de petits diccionaris d’imatges que ajuden als infants a profunditzar sobre diferents temes, cada llibre és un tema, i va acompanyat d’imatges senzilles que permetran als més menuts aprendre nou vocabulari.

Una vegada explicat tot això, us deixo amb els nous títols de la col·lecció:

EL PETIT LLIBRE DE LA GRANJA, Nathalie Coux, Col·l. La Lluna de paper, Editorial Estrella Polar (Juny 2013)

EL PETIT LLIBRE DE LES ESTACIONS, Nathalie Coux, Col·l. La Lluna de paper, Editorial Estrella Polar (Juny 2013)

EL PETIT LLIBRE DE LA NIT, Nathalie Coux, Col·l. La Lluna de paper, Editorial Estrella Polar (Octubre 2014)

EL PETIT LLIBRE DELS ANIMALS SALVATGES, Nathalie Coux, Col·l. La Lluna de paper, Editorial Estrella Polar (Octubre 2014)

Avui us vull descobrir una marca de joguines de fusta xineses, es tracta de Zenit Wooden Toys. La marca la vaig descobrir curiosament a la Fira de Reis que posen a la Gran Via de Barcelona i em va agradar moltíssim. En vaig veure cuinetes, i un cohet de fusta que em va fascinar. A partir d’aquest moment rebuscant una mica per internet, us en puc portar algunes cosetes més dels productes que ofereixen que són d’allò més bonics, on destaquen sens dubte les cuinetes, els pàrquings i garatges, i el vaixell pirata.

“Avui ens traslladem molts i molts segles enrere a l’època de la invasió dels gots, pels volts del segle IV, quan el Rei Euric va matar al cap dels Baguades, que era el nom que en aquella època rebien els habitants de la Vall de Freser. Va ser en aquell moment en que Euric es va voler casar amb Sigiberta, la més bonica de totes les dones de la Vall. Aquesta va fugir per tal d’evitar al casori i amagar-se a les Coves del Freser.
Just a l’entrada de la cova va començar a sentir rialles, bells cants i el dringar de les copes, la jove encuriosida s’hi endinsà. Dins de la cova plena d’or i argent hi va trobar el palau de les goges, que en veure-la tan bonica, no van dubtar ni un instant a oferir-li convertir-se en una d’elles, i varen anar més enllà, ja que la van convertir en la seva reina.
Diuen fins i tot els que viuen per aquella zona que a vegades des de  l’avenc de Sant Ou, al Mogrony encara es poden sentir els sorolls de les festes que organitzen, però que si hi aneu i ho sentiu, no us hi acosteu, que podríeu ser encantats i condemnats a viure per sempre més com una encantada.”

Aquesta és una de les llegendes que s’expliquen entorn de la Cova de les Encantades de Ribes i de les encantades o goges que en ella hi habiten, no és però l’única llegenda o història que s’explica, i és que de fet hi ha una altra força famosa que diu així:

“No se sap ben bé com ni perquè, però heus aquí que un bon dia un ribetà va caure pres dels moros i va anar a parar a Constantinoble com a captiu. El Rei Moro en assabentar-se de la procedència del jove, el va fer portar davant seu per encomanar-li una missió. La filla del rei àrab es trobava encantada en una cova de Ribes de Freser, i és que quan ell va fugir de Catalunya no se la va poder emportar, i que si aconseguia alliberar-la per ell seria un gran tresor que s’amagava a l’interior de la cova i la mà de la seva bonica filla. L’única manera de desencantar a la filla del rei era portant una carta fins la cova i allà lliurar-la a la boca de la serp que hi habitava que no era altra que la filla del rei moro que es trobava encantada dins la cova i transformada en serp. I que sobretot anés amb molta cura, ja que si per un sol instant deixava caure la carta a terra, el desencantament ja no seria possible.
El ribetà va tornar a Ribes disposat a complir la missió que li havia estat encarregada. En entrar a la cova enseguida se li va acostar la serp i va ser tan gran la por que el jove va sentir que sense voler va deixar caure la carta a terra i ja la resta de la història us la podeu imaginar. El ribetà que fuig com pot de la cova i la jove princesa que continua encara avui encantada en forma de serp dins la cova protegint el tresor a l’espera de que algú algun dia la pugui desencantar.”

Ambdues llegendes les va recollir Jacint Verdaguer en els termes de Campelles i Bruguera entre els anys 1878 i 1880, les seves fonts són orals i totes expliquen i justifiquen la presència de goges o encantades a les Coves de Ribes. Jacint Verdaguer va utilitzar aquestes llegendes d’inspiració per un dels passatges del seu famós poema el Canigó que diu així:

Jo tinc una galeria
que va per dintre dels monts
des de la Cova de Ribes
fins al forat de Sant Ou.
Per un cap veig Coma Ermada
i els espadats del Montgrony;
per l’altra el riu que anguileja
des de Queralbs a Ripoll.
Mon Palau és dins d’un cingle
que el Freser parteix en dos;
a cada banda del cingle
tinc finestres i balcons,
amb heureres per cortina,
lligaboscos per festó.
De riba a riba abraçant-se,
vells roures que fan de pont;
los que passar-hi m’hi veuen
me prenen per un colom.
Filla d’Amand, rei bagauda,
encantada allí visc jo,
al valent que em desencante
prometent-li grans tresors,
donar-li vida més dolça
i fer-lo franc de la mort.
Mentrestant, gentil parella,
preneu ma corona d’or.

Una de les curiositats de la primera llegenda que us he explicat, la del Rei Euric, és que es tracta d’una llegenda que teòricament té lloc en uns temps molt remots, està ubicada en el temps, i a més dóna noms de personatges històrics que van existir en realitat, com és el cas del Rei Euric, que efectivament sí que va arribar a combatre i matar al Rei dels bagaudes, fet que dóna certa credibilitat o si més no un marc històric creïble a la llegenda.

A ribes de Freser però les llegendes que s’expliquen de goges i encantades no les podem trobar únicament en aquesta cova, sinó que hi ha una altra llegenda que explica que al cim de Balandrau, a 2585 metres d’alçada, a la serra que separa Ribes i Camprodon hi viu una encantada que cultiva una pomera amb flors i pomes d’or que tenen el do de la immortalitat. És a través d’aquests fruits que l’encantada els hi ofereix a les joves que prèviament ha escollit per tal que es converteixin en encantades com ella.

És amb tot plegat que poso fi a aquestes històries sobre les encantades de Ribes de Freser, i és que com ja és ben sabut per tots, la geografia catalana està plena a vessar de dones d’aigua, goges i encantades.

LA PETITA AMÈLIA ES FA GRAN, Elisenda Roca, il·l. Paula Bonet, Editorial Combel (2014) –> Hi ha contes que pel seu format o per la seva història mereixen ser recomanats a banda. Aquest és el cas d’una de les apostes editorials més importants feta darrerament per l’Editorial Combel: “La petita Amèlia es fa gran”. És un llibre amb format pop-up que s’allunya dels tradicionals contes d’aquest estil en molts aspectes diferents. Per una banda les il·lustracions d’aquest llibre ja marquen la diferència ja que la Paula Bonet no és una il·lustradora infantil pròpiament dita. Les seves il·lustracions tenen un estil molt personal que fan del llibre en sí, una petita obra d’art.

Pel que fa a la història, aquesta ens convida a passejar pel món de l’Amèlia, un món on tot és molt gran o on potser ella és molt petita. És un conte deliciós que ens parla de l’aventura de créixer i anem observant com a través de les seves planes els paisatges es transformen, i com bé diu el títol del conte: “La petita Amèlia es fa gran”.

A mi és un conte, que tot i que al principi no tenia clar si m’agradaria, una vegada el vaig tenir entre mans i m’hi vaig poder endinsar, haig d’admetre que em va agradar moltíssim. És un recorregut pel creixement d’un infant, i és en el fons una manera de recordar que tots alguna vegada o altre, per més lluny que ens quedi, varem veure el món com el de l’Amèlia.

“Segons explica la llegenda, fa molts i molts segles Sant Jaume peregrinava per tota la Península per tal de donar a conèixer l’Evangeli de Jesús. Sant Jaume anava vestit amb una túnica molt basta farcida de petxines, un capell i un bastó que l’ajudava a prosseguir el seu camí per les calçades construïdes pels romans. DE totes les peripècies que l’apòstol va viure se n’explica una de força curiosa que li va ocórrer al Sant quan ja es trobava a prop d’arribar a Lleida. Era fosc, ja de nit, cansat i famolenc Sant Jaume volia anar a un hostal que havia vist de lluny al vessant del turó; i era per aquesta raó que tot i que ja feia estona que s’havia fet fosc, no havia volgut aturar-se.
I de sobte l’apòstol es va aturar en un encreuament de camins, la calçada el feia anar riu Segre amunt (per on avui passa el carrer Major de Lleida); i l’altre camí pujava fins a la ciutat. El pobre Sant Jaume, mirava amunt i avall a veure si trobava una ànima compassiva que li pogués indicar quin camí seguir, però per allà no hi passava ningú i Jaume va decidir continuar per la calçada.
Jaume caminava a les palpentes, amb les seves mans fent-li d’ulls i mireu si és mala sort la seva que amb el peu va aixafar una bardissa i una punxa se li va clavar ben endins del peu, tant que ja no podia caminar més.
Es va asseure al terra enmig de la cruïlla i derrotat pel dolor. L’Apòstol va intentar de manera inútil arrancar-se l’espina, però res de res. I com que patia tant va començar a fer autèntics crits de dolor que alertaren als veïns del poble, sobretot a alguns dels infants de les cases del voltant, que varen acudir amb fanalets allà d’on provenien els crits i van ajudar a Sant Jaume a deslliurar-se de l’espina i a poder seguir amb el seu camí.
El Sant, sincerament agraït per l’ajuda rebuda va augurar tota mena de joia i prosperitat a la ciutat, i en especial als infants que l’havien il·luminat. És en honor als fets que allà varen passar que en aquell encreuament els lleidatans varen fer construir una capella amb la imatge de l’Apòstol a la façana coneguda popularment com a Peu del Romeu”.

Aquesta llegenda que us he explicat avui és la Llegenda de l’Espina, una llegenda transmesa de manera oral, i de generació en generació per part de pares a fills a comarques lleidatanes sobretot, on gaudeix de  gran popularitat. I és que a més aquesta llegenda narra un fragment de la llarga història del “Camí de Santiago” o “Camí de Sant Jaume”, plena de misteris i curiositats.

Però com passa en la majoria de llegendes, d’aquesta història s’expliquen  algunes variants, una altra de les més populars explica que en realitat qui va venir a ajudar Sant Jaume quan es va clavar l’espina al peu varen ser uns àngels que baixaren del cel amb uns fanalets, altres versions afirmen que en va ser un de sol.

Sigui com sigui, aquesta és una de les llegendes religioses més importants de la ciutat, i en l’interior de la Capella (construïda l’any 1399) que es va fer en honor seu hi podeu trobar una escultura que representa exactament l’escena de l’Apòstol traient-me l’espina del peu i un angelet il·luminant-lo amb un fanalet. Així que ja us podeu imaginar com n’és d’antiga la llegenda que us he explicat avui.

I és que els lleidatans per tal de commemorar aquell fet i el pas de l’Apòstol per la seva ciutat, cada any per la vigília de Sant Jaume, el 24 de Juliol cap al vespre,  fan el que anomenen Romeria de Sant Jaume. Aquesta festivitat consisteix en una processó de fanalets encesos que acompanyen al Sant des de l’església del Carme fins a la Catedral Nova. La gràcia de la festivitat en qüestió és que els fanalets són portats pels nens i nenes de la ciutat i els han fet ells mateixos. La processó a més també va acompanyada pels gegants de la ciutat, i s’organitza fins i tot un concurs de fanalets on, per votació popular, s’escolliran els fanalets més ben fets i més originals. Els participants exposen els seus fanalets a la Capella que hi ha en honor al Sant i els premis es donen al final de la celebració.

Imatges
Primer de tot us vull portar una imatge de la Capella de Sant Jaume o Peu del Romeu.

Ara una imatge de l’escultura que representa la llegenda i que està a la Capella de Sant Jaume.

Una petita mostra de l’exposició de fanalets que es fa a la Capella el dia de la processó.

I ja per acabar algunes imatges de la Romeria de Sant Jaume que s’organitza a la ciutat cada 24 de Juliol.

Quan us porto contes per a nadons, i creieu-me, que ja ho he fet en d’altres ocasions, us acostumo a portar contes de roba. Avui us en porto un parell més, perquè m’agrada que els nadons tan bon punt neixen puguin tocar i gaudir, a la seva manera evidentment, dels contes. Avui us en porto de nou una petita mostra.

ELS AMICS DEL PETIT MUSSOL, VVAA, Editorial Combel –> Un total de vuit planes de tela ens permeten acompanyar el petit mussol en la seva descoberta del món que l’envolta. Decideix sortir a conèixer als animals que com ell, viuen de nit: un ratpenat, una llebre i les cuques de llum són els animals que anirà trobant pel seu camí. Però no patiu, no li passarà res ja que en tot moment estarà la seva mare a l’aguait.

EL LLIBRE DE LES FORMES, VVAA, Editorial Combel –> Un llibre de roba sobre les formes per estimular els sentits dels més petits: el triangle, el cercle i el quadrat són les figures que es presenten, de manera molt senzilla i en relació amb elements reals. A més de les textures, el llibre inclou un element sonor a la coberta.

Avui de nou, us vull acostar més històries del Senyor Coc, aquest simpàtic cocodril que juntament amb els seus amics, són protagonistes d’infinitat d’històries, moltes de les quals ja us he recomanat en aquest bloc. Es tracta de llibres senzills i interactius, amb accions quotidianes del dia a dia d’aquest simpàtic protagonista. Tots els llibres tenen portetes, solapes i pestanyes, i a cada història a la plana del final sempre hi apareix una divertida sorpresa en forma de pop-up. Es caracteritzen per la seva extremada senzillesa, però també pels seus colors vius, pels seus elements desplegable si per les sorpreses a descobrir en cada conte.

QUE TÉ GANA, SENYOR COC?, Jo Lodge, Col·l. Senyor Coc, Editorial Baula (2014) –> Aquesta vegada es tracta d’un conte sobre menjar i sobre la gana que arriba a tenir aquest cocodril de dents llargues i esmolades.

PER MOLTS ANYS, SENYOR COC!, Jo Lodge, Col·l. Senyor Coc, Editorial Baula (2014) –> Celebra amb el Senyor Coc el seu aniversari, prepara la festa, obre amb ell els regals i al final bufa les espelmes.