Elefant Trompeta

Ja sabeu tots i totes que jo no sóc gens de Halloween ni de res de tot plegat, que on estigui la Castanyada que es treguin la resta de coses, però avui, i per fer-ho diferent a la resta d’any us he volgut portar un conte de Halloween que em va agradar. Us el presento i us n’explico el motiu.

FELIÇ HALLOWEEN, Liesbet Slegers, Editorial Baula (octubre de 2013) –> El motiu pel qual he decidit que aquest era un conte de Halloween que em venia de gust recomanar-vos és bàsicament per la seva autora i il·lustradora la Liesbet Slegers, de la que ja us he parlat en nombroses ocasions. És una il·lustradora de cotnes senzills, històries per als més menuts que expliquen de manera senzilla diferents situacions. Aquesta vegada es tracta d’explicar de manera senzilla en què consisteix Halloween als ulls dels menuts: buidar una carbassa, disfressar-se de bruixes o bruixots, fantasmes o vampirs, anar per les cases recollint caramels…

Una manera senzilla, divertida i vistosa d’explicar una tradició com aquesta.

Com ja sabeu, l’estiu passat vaig estar a Praga, i més enllà que em va semblar una ciutat encantadora, vaig poder descobrir l’il·lustrador i animador txec més important de tots els temps: Zdenek Miler, autor de Krtek (Talp). Segur que pel nom o perquè us digui que el protagonista de gairebé totes les seves històries és un Talpet, potser no enteneu gaire cosa, però de ben segur que quan veieu les imatges del Talp en qüestió potser recordeu una sèrie de dibuixos animats que també va arribar al nostra país fa molts i molts anys.

Praga és el paraís per aquest personatge, trobes de tot del famòs Talp: peluixos de totes les mides, ninotets de fusta, clauers, titelles, joguines, contes… I no només d’ell, sinó també dels amics que sempre l’acompanyaven en les seves aventures.

Però parlem una miqueta ara de la seva biografia. Zdenek Miler va néixer a Kladno el 21 de Febrer de 1921, una ciutat que queda just a l’oest de Praga. Ja de ben petit li agradava pintar i dibuixar i va estudiar a l’Academia d’Arts, Arquitectura i Disseny de Praga.

Va arribar a ser il·lustrador de pel·lícules animades, director i guionista.

Es va fer un lloc en la indústria del cinema d’animació al seu país i l’any 1954 li varen encomanar dibuixar una pel·lícula d’animació per al públic infantil. Conscient de l’alta influència provinent dels Estats Units de la mà de Walt Disney, Miler volia que la pel·lícula fos protagonitzada per algun animaló que encara no hagués format part de la “fàbrica de somnis” i és així com se li va ocórrer fer néixer al seu particular Talp. Un cop feta la primera producció del Talp, que varen tardar més de dos anys en acabar, després es van produïr cinquanta capítols o pel·lícules més. Tret de la primera, la resta de pel·lícules són mudes, i els animalons que les protagonitzen només emeten una sèrie de sons que Miler va gravar de les seves pròpies filles.

A banda de la seva faceta cinematogràfica, també es va especialitzar en literatura infantil i va començar a treballar per una editorial Txeca Albatros, amb la que va arribar a publicar més de 40 títols, entre els quals hi ha també, i evidentment històries del petit i simpàtic Talp d’etern somriure i tres pèls al cap.

Zdenek Miler moriria a la República Txeca el 30 de Novembre de 2011, amb 90 anys.

El dissabte vaig poder acostar-me a la quarta trobada d’il·lustradors que organitzava la llibreria A peu de pàgina de Sarrià (C/Major de Sarrià 50) coincidint amb la Fira del Comerç de Sarrià. I la veritat que des del primer any que es va celebrar la Trobada d’Il·lustradors que m’acosto a tota la Fira en qüestió i gaudeixo molt de les paradetes, gastronomia i propostes de tota mena. Però evidentment us vull parlar de la Trobada d’Il·lustradors en la que hi havien un munt d’il·lustradors com: Rocio Bonilla (la darrera entrevistada del Trompeta), Roser Calafell (il·lustradora dels clàssics infantils de la Galera), Montse Casas, Agustí Comotto, Lliliana Fortuny, Mercè Galí, Patricia Geis, Mercè López, Cristina Losantos, Anna Llenas, Roger Olmos (amb el seu estil inconfusible), Xavier Salomó (sempre amb la seva gorra i el somriure als llavis), Joseph August Tharrats, Jordi Vila, Marta Altés (amb el seu darrer treball Em canvio de casa) i Philip Stanton.

A part de la presència dels il·lustradors signant incansablement a tots els menuts que s’hi acostaven, s’hi han sumat una sèrie d’activitats i tallers que feien les delícies dels més menuts. Vam poder gaudir molt de ser-hi!

Ja fa força temps, de fet uns tres anys que us vaig portar una nova col·lecció de l’Editorial Combel, Time for a story, que ens portava tota una sèrie de contes en anglès, uns contes pensats per als més menuts, per al seu bon aprenentatge de l’anglès i perquè es familiaritzin amb aquesta llengua estrangera ja des de ben menuts. Els contes estaven dividits en tres nivells de dificultat, i aquesta vegada han ampliat la col·lecció en sis títols més, i en tres nivells superiors. De manera que han estrenat el 4, el 5 i el 6. De manera que el nivell 1 està pensat per a nens d’a partir 3 anys, i el nivell 6, a partir dels 7 anys. També depèn és clar del nivell de comprensió de la criatura, i de si el conte és per llegir sol o acompanyat.

Els llibres tenen poc text, il·lustracions molt clares i entenedores, de manera que faciliten a l’infant la comprensió de les històries. A mesura que van pujant de nivell, es van complicant una miqueta més. Cada llibre inclou un Cd amb el conte per escoltar, i una cançó per cantar i ballar.

BACK TO SCHOOL, Anna Panisello ,  Estrella Ramón, Il·l. Mercè Canals, Col·l. Time for a Story, Editorial Combel (2013)

I TOLD YOU, Anna Panisello ,  Estrella Ramón, Il·l. Luciano Lozano, Col·l. Time for a Story, Editorial Combel (2013)

GHOST WANTED, Anna Panisello ,  Estrella Ramón, Il·l. Jacobo Muñiz, Col·l. Time for a Story, Editorial Combel (2013)

CHRISTMAS SPIDER, Anna Panisello ,  Estrella Ramón, Il·l. Emilio Urberuaga, Col·l. Time for a Story, Editorial Combel (2013)

ZEBRA, Anna Panisello ,  Estrella Ramón, Il·l. Jordi Sales, Col·l. Time for a Story, Editorial Combel (2013)

JUST WONDERING, Anna Panisello ,  Estrella Ramón, Il·l. Petra Steinmeyer, Col·l. Time for a Story, Editorial Combel (2013)

L’il·lustrador que us portaré avui és probablement un dels descobriments que més m’han sorprès darrerament, es tracta d’Andrew Joyner. Andrew és un il·lustrador del South d’Austràlia que va publicar el seu primer àlbum il·lustrat l’any 2009, que era The Terrible Plop, i mica en mica s’ha anat fent un lloc en el món de la il·lustració en els seus treballs més recents. M’atreviria a dir que en les nostres contrades només s’ha publicat un llibre il·lustrat per aquest autor, conte que per cert em va semblar fascinant, i que podreu descobrir en les recomanacions setmanals del Trompeta. Es tracta de El canvi, i en un inici no em va cridar l’atenció, però al obrir les seves pàgines vaig descobrir no només un excel·lent il·lustrador sinó també una molt bona història. Però parlem del il·lustrador que és el que avui ens ocupa. El seu estil el definiria com retro, no sé si són els colors, la tècnica en el pintat o les il·lustracions en qüestió però té com un aire antic curiós. I no és que no sembli modern, ni que les il·lustracions pequin de semblar lletges, ni molt menys. De fet tot al contrari. sé que és complicat entendre a què em refereixo ben bé quan us estic parlant del seu estil i per això crec que és millor que veieu una petita mostra del seu treball per tal que us feu una idea del que vull dir.

L’altre dia vaig rebre una sorpresa molt particular al mail de l’Elefant Trompeta, una nova versió del meu estimat Elefant! Aquesta vegada de la mà de la Rocio Bonilla que m’ha regalat la preciositat que us adjunto a continuació. Un Elefant Trompeta fent equilibris damunt d’una pila de contes i aguantant una trompeta amb la pota del darrere. No pot ser més idoni, més adequat, més dolç i més com jo, és un reflex de la personalitat de la il·lustradora i del seu estil.Una gran interpretació que m’ha fet molt feliç!

Moltíssimes gràcies Rocio!

El proper dijous 23 d’Octubre a les 19h a la Llibreria Abracadabra Llibres (C/General Álvarez de Castero 5, Barcelona) tindrà lloc la presentació del darrer àlbum il·lustrat de la Marta Altés: Canviem de casa. L’acte a més anirà precedit d’un taller de màscares que començarà una hora abans a les 18h. A més a tots els que comprin el conte, se’ls regalarà una risografia.

Una presentació a la que us convido a que us aneu, ja que els àlbums de la Marta Altés sempre són garantia de qualitat.

Avui els contes que us porto no són dos contes qualsevol, són dos històries boniques, dos contes espectaculars, dos contes que probablement mereixerien una entrada a part, però és que em va semblar tan relacionada la temàtica i els vaig trobar els dos el mateix dia que vaig pensar que seria una llàstima no fer-ne un article amb els dos. Dos contes amb una temàtica molt concreta: la paternitat. Dues històries d’un pare i un fill que al final s’acaben trobant per moltes coses que hi haguessin entre ells. Són molt diferents, il·lustracions totalment diferents, estils també però el rerefons és el mateix: la importància de la relació entre un pare i el seu fill, i el més important de tot lo fàcil que a vegades és dir simplement un t’estimo o saber que sempre és tindran l’un a l’altre.

QUIN CAOS D’HABITACIÓ!, Xavier Salomó, Editorial Cruïlla (2014) –> Dir-vos que només em feia una mica d’il·lusió portar-vos aquest conte seria mentir. Ja des del primer dia que en Xavier va començar a anunciar via Bloc i Facebook que ja estava a la venta, desitjava poder-me escapar a una llibreria per tenir-lo a les meves mans i quan per fi ho vaig fer, no em va decepcionar gens. Al contrari, com sempre el Xavier Salomó aconsegueix superar-se en cada llibre, en cada història…

Aquesta vegada la història ens narra com el Francesc és un nen força desendreçat, i a cada plana la seva habitació es va convertint dia rere dia en un autèntic desordre, en un autèntic caos. A tot plegat s’hi suma la constant veu del seu pare que li demana que endreci l’habitació. I a cada plana els joves lectors hauran de buscar a més diferents objectes que se’ls hi va proposant, fent-ho més i més complicat cada vegada.

A grans trets, i explicant només això, tot ens fa pensar que és un conte de buscar, d’aquests de trobar mil i un objectes entre les il·lustracions, però és molt més que això, i és que quan arriba el dissabte el nen dins del llit, el pare exclamant que ja n’hi ha prou, i en les dues darreres planes desplegables, després d’una aferrissada lluita de coixins, i tot el desordre que sembla desdibuixar-se per acabar pare i fill damunt de la pila d’objectes i que el nen acabi dient un simple “T’estimo molt!”. Hi pot haver alguna cosa més tendra, més dolça i més sincera que això? La veritat que és d’aquells contes que te’ls mires, pàgina per pàgina, intentant evitar que se t’escapi cap detall, i que quan arribes al final t’ho mires, somrius i t’adones del perquè en Xavier Salomó és un d’aquells autors-il·lustradors que tan admires. Perquè no es limita a fer contes i prou, intenta anar més enllà, intenta buscar quelcom diferent i ho fa amb un màgia especial, una màgia que en tenen ben pocs.

LA BALENA, Benji Davies, Andana Editorial (Setembre 2014) –> En Noé i el seu pare viuen en una solitària casa a la vora del mar, el seu pare és pescador i cada matí es lleva ben d’hora per anar a pescar i el nen es queda sol amb l’única companyia dels seus sis gats. Un matí, després d’una gran tempesta, en Noé es troba a la sorra de la platja, una petita balena que hi ha quedat atrapada, i decideix emportar-se-la a casa, posar-la dins de la banyera i tenir-ne cura. En Noé, vol manternir-ho en secret i no li vol explicar al seu pare que ´te una nova amiga a la banyera. De fet, el pare arriba i en Noé aconsegueix passar l’estona de sopar sense que el seu pare el descobreixi. Però el seu pare finalment ho acabarà descobrint tot, i s’adonarà de fins a quin punt el seu fill es sent sol que és capaç de portar-se una balena a casa i amagar-li, per tal de trobar així una mica de companyia.

Un conte on al final el més important és el recuperar la relació d’un pare i un fill que semblava mig oblidada, força distant, és el detonant que fa adonar-se al pare d’en Francesc que el seu fill es sent sol i que està reclamant a crits, tot i que no diu res, una mica d’atenció per part seva.

Les il·lustracions són fantàstiques i el seu autor tot i ser novell, és força prometedor, i si segueix en aquest línia pot arribar a fer molt bons àlbums il·lustrats i crear històries especials com aquesta.

La Rocio Bonilla va néixer a Barcelona l’any 1970. Es va llicenciar en Belles Arts sense tenir gaire clar cap a on encaminaria la seva carrera professional. Va treballar en diverses disciplines, sobretot en pintura mural; però va acabar treballant durant 12 anys en el món de la publicitat com a directora de càsting per a televisió. Va ser el naixement dels seus fills el que va fer que li dongués un tomba a la seva carrera professional i decidís l’any 2009 tornar a la seva carrera com a il·lustradora, encetant de nou el camí de la pintura mural.

Va començar a publicar en l’àmbit de la literatura infantil farà uns 3 anys, i ha anat encadenant un projecte darrere un altre, i mica en mica s’ha anat fent el seu propi lloc en el món de la literatura infantil.

Ha estat un plaer descobrir-la una mica, i us convido a tot a que ho feu a través de les seves paraules en aquesta entrevista.

– Com vas decidir començar en el món de la il·lustració?
Em vaig llicenciar en Belles Arts sense tenir massa clar quin camí seguir. Tot i que aleshores ja m’atreia molt la il·lustració, em va fer mandra seguir estudiant i ho vaig deixar córrer. Vaig treballar en diverses disciplines, sobretot en pintura mural, fins arribar casualment al món de la publicitat, on m’hi vaig quedar 12 anys fent direcció de càsting per a TV, res a veure!!!
Crec que va ser el naixement dels meus fills el que va marcar un canvi de rumb definitiu en la meva trajectòria. Vaig tornar a la pintura mural (aquest cop infantil) i a jugar amb els llapis, fins que un dia, una editorial que havia vist la meva feina per casualitat em va encarregar un llibre…  i així va començar tot!

– Quant temps fa que t’hi dediques?
Des que vaig començar a publicar, 3 anys.  Il·lustració aplicada a mural,  un parell més.

– És molt complicat fer-se un lloc en l’àmbit de la literatura infantil?
La veritat és que, en el meu cas, l’entrada al món editorial va ser relativament fàcil, sempre dic que vaig estar al lloc adequat en el moment adequat.
Malgrat això, després cal mantenir-se, i no hi altre secret que no parar de treballar i ser molt perseverant. En aquest sentit (toco fusta), les coses m’han anat bastant rodades, un projecte m’ha dut a un altre i, en relativament poc temps, m’han publicat 14 àlbums com a il·lustradora i 2 de propis.

– De tots els teus projectes, de quin et sents més orgullosa? Per què?
Home, sempre t’encarinyes més dels projectes propis, és a dir, aquells en què crees el text a més de les il.lustracions.
En aquests moments,  em sento particularment orgullosa de l’àlbum il·lustrat que tot just he acabat, “La montaña de libros más alta del mundo”, no només per la satisfacció d’haver concebut el llibre tant a nivell de text com d’il·lustracions, sinó perquè ha implicat un procés creatiu molt intens i personal i, sobretot, perquè en veure el resultat, se’m fa evident un salt qualitatiu important respecte al projecte anterior, tant a nivell tècnic com plàstic, i això resulta molt gratificant.

– I quin va ser el més difícil?
Sens dubte el primer, perquè anava absolutament venuda, sense cap tipus d’aprenentatge específic en l’àmbit de la il·lustració editorial. Però me’n vaig sortir! Aquests primers llibres els recordo com un gran stage d’entrenament.

– Un dels teus àlbums il·lustrats és una reinterpretació de la llegenda de Sant Jordi, una versió diferent. Va resultar complicat il·lustrar una versió d’una història tan interioritzada al nostre país?
Al contrari!  Els autors havien fet una versió tan i tan divertida, “disparatada” i diferent a l’original, que de seguida van sorgir les idees, els personatges… Va ser molt estimulant!!!
– Quins són els passos que segueixes a l’hora de fer una il·lustració? Per on comences?
Depèn del tipus d’il·lustració i on va dirigida. De vegades, la imatge em ve al cap en el precís moment que llegeixo el text, d’altres li he de donar més voltes, buscar documentació o referències que m’inspirin, objectes, persones, paisatges… Normalment amb una gran tassa de cafè amb llet, música i una espelmeta (la meva musa).
Quan es tracta d’un àlbum, el primer que faig és fer esbossos dels personatges i planificar l’ “storyboard” per a valorar el llibre en el seu conjunt, en quant a coherència, riquesa i equilibri. Acostumo a fer bastants esbossos previs, i prou elaborats. D’aquesta manera, quan m’encaro amb el dibuix definitiu ja tinc una idea bastant clara del que vull fer, tot i que, de vegades, el propi dibuix flueix i et demana canvis sobre la marxa.
Quan es tracta d’un projecte propi, les idees poden sorgir en el moment menys pensat i la qüestió és atrapar-les. De vegades la història precedeix les il·lustracions i d’altres, una imatge pot desencadenar una història. Hi ha molta més espontaneïtat.
– Il·lustrar és…
Uf… Per a mi la il·lustració és creativitat, felicitat, patiment, diàleg, emoció… I molta gratitud, per poder guanyar-me la vida fent el que m’agrada.

– Si no fossis il·lustradora series…
Doncs no ho sé. Potser veterinària? Cantant? Ballarina de clàssic?

– Com definiries el teu estil?
A nivell tècnic, absolutament manual,  m’encanta el llapis, em recreo amb el traç i tinc una gama de color bastant controlada. Treballo bàsicament amb l’aquarel·la però li estic agafant el gust a les textures.
A nivell creatiu, em diuen que els meus dibuixos són dolços però, alhora, molt expressius i dinàmics. Tinc alguns tics, com el de vestir els meus personatges amb ratlles. M’agrada dibuixar nens d’època pre-consola, com en Carrasco, el protagonista del meu primer àlbum “Cara de pardal”. Últimament, el “control” està cedint territori a un grau de “desmadre” i espontaneïtat una mica més alt, cosa que em complau i diverteix.

– El teu il·lustrador preferit és … Per què?
En tinc molts, i encara n’estic descobrint de meravellosos, però si hagués de dir només un… mmmm… A nivell nacional, ara mateix m’encanta tot el que està fent l’Adolfo Serra. A nivell internacional, sempre he tingut una gran predilecció per Oliver Jeffers, no només per la seva obra sinó també pel personatge en sí, em fascina la figura d’artista global i mediàtic en que s’ha convertit.
D’altres que admiro: Quentin Blake, Benjamin Chaud, Isabelle Arsenault, Gabrielle Vincent, Emilio Urberuaga…

– Quin clàssic de la literatura infantil t’agradaria il·lustrar? Perquè?
La Caputxeta vermella. En faig col·lecció…

– Si fossis un personatge de conte series …
No sé… potser la princesa-xef guerrera de la versió esbojarrada de “Sant Jordi a la cova del drac”.

– Quin és el conte que més t’agradava que t’expliquessin quan eres petita?
M’encantava el “Tom-tit-tot” de la “Enciclopedia de los niños” que teníem a casa.

– Un país amb bona literatura infantil és …
Un país més ric i que té més eines per a progressar adequadament.

– ¿Què li falta i que li sobra al món de l’àlbum il·lustrat?
Crec que, en ocasions,  falta criteri i una mica d’ofici. Ah, i no estaria malament que es valorés una miqueta més la tasca de l’il·lustrador…
Si li sobra alguna cosa, ara mateix, i suposo que provocat pel moment econòmic que estem vivint, és que de vegades els criteris de caire comercial i econòmic tinguin més pes que els aspectes relacionats amb la pròpia creativitat del projecte a l’hora de prendre decisions i arriscar.

– Quina és la situació actual de la literatura infantil al nostre país?
Parlant amb un editor fa uns dies, em comentava que cada cop fan tirades més petites i cada cop costa més vendre-les.
Tot i això, jo sóc optimista de mena. Evidentment que sempre podríem estar millor, per suposat, en tot! Però de res serveix quedar-se aturat, queixant-nos. Hem de seguir lluitant i treballant, amb alegria i entusiasme, encomanant els qui tenim a prop i, en el cas dels il·lustradors, continuar transmetent aquesta màgia. És l’única fórmula, estar sempre en moviment i endavant!

– Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?
Ara mateix he acabat el cartell de la IV Trobada d’il·lustradors. Acabo de començar les il·lustracions d’un text nou de l’Editorial Baula i tinc dos contes propis més al cap, esperant un moment de repòs per a sortir. Per cert, un d’ells és una versió lliure de la Caputxeta… 😉

La llegenda que avui us vull portar explica com el Comte de Tarragona va cedir totes les seves riqueses a l’església i els motius que el conduïren a fer-ho.

“El Comte de Tarragona va ser enviat pel Comte de Barcelona, a Roma per visitar al Papa. Poc després de que aquest comencés el seu viatge, el seu germà bastard es va enamorar perdudament de la Comtessa de Tarragona, i tant fou així que intentà de totes totes conquistar-la. La Comtessa molt ferma i perdudament enamorada del seu marit, el va rebutjar constantment durant tot aquell temps.
Però heus aquí que el germà bastard, quan s’acostava el moment en que tornés el seu germà es va començar a espantar pensant el que explicaria la Comtessa de la seva actitud, i abans que aquesta li donés temps de veure al seu marit, li va fer arribar una carta explicant-li que la seva esposa havia comès adulteri amb un cavaller que estava a punt de fugir de la ciutat.
Llegit tot plegat i creient-se el seu germà, el Comte de Tarragona va enviar una carta als seus oficials on els encomanava que prenguessin a la seva dona tal i com anés vestida i que la llancessin al mar.
Els oficials en llegir la carta, van obeir les ordres donades pel Comte i van anar a buscar a la senyora que estava vestida amb les seves millors robes i joies esperant l’arribada del seu marit. Els soldats li feren saber a la seva Senyora el motiu del seu apressament, i la jove Comtessa resignada es deixa atrapar. La van fer pujar e una barca i es van anar mar endins.
Quan ja estaven prou allunyats de la costa, la Comtessa confiant en Déu i la Verge Maria va llançar la seva capa al mar i va saltar-hi al damunt. De manera miraculosa la capa flotava damunt del mar com si es tractés d’un vaixell i va navegar fins que ja ningú no la podia veure, mentre els oficials van quedar meravellats davant dels fets que acabaven de presenciar.
Tant va navegar que va arribar a Anglaterra quan es va fer fosc, va demanar a dos pescador que l’acollissin a casa seva, i allà va demanar a la mare dels joves pescadors que es vengués la seva capa i que amb ella comprés tela de fil i seda. Amb tot plegat va confeccionar coixins, tovalloles i roba de llit per tal que la venguessin a la Cort Reial.
La Reina meravellada amb la bellesa d’aquelles peces va preguntar qui les havia fet, i la mare dels pescadors li va explicar que havia estat na bonica donzella que havia acollit a casa seva després d’aparèixer a la costa navegant muntada en la seva capa per damunt del mar. La Reina va fer entrar a la Comtessa a treballar a Palau.
Per altra banda a Tarragona, quan el comte va arribar a la ciutat, tothom el va culpar de la crueltat que havia comès amb la seva dona, que era la dona més fidel que mai havien conegut i li varen explicar el miracle. És per això que el Comte decideix donar les seves terres, riqueses i propietats a l’església per marxar a buscar la seva dona com fos.
País rere país a enlloc no en sabien res de la Comtessa, fins que un bon dia el Comte va arribar a Anglaterra. Allà el Comte va entrar a treballar a la cuina del palau de casualitat. I és que un dia estan al mercat un peixater que havia de portar peix al Palau li va encomanar que ho fes, i allà el cuiner el va convidar a quedar-se a palau tan de temps com volgués.
Un cop allà, el Rei de Bretanya va enviar uns missatgers a Anglaterra que obligaven al seu Rei a pagar els tributs dels darrers set anys, a no ser que un dels seus cavallers lluités en un duel i vencés. Si no, es veuria obligat a declarar-li la guerra a Anglaterra. Però heus aquí que cap cavaller estava disposat a jugar-se la vida pel Rei, però el nostre Comte-cuiner es va oferir voluntari per fer-ho i va guanyar.
El Rei gràcies a la victòria no va haver de pagar el tribut, i varen tornar tots a Palau, va ser en aquell precís moment quan el Comte i la Comtessa es retroben, no es diuen res, no poden ni menjar. El Rei al adonar-se que el seu valent cavaller no havia menjat res li va preguntar que què li passava, el Comte va afirmar que havia trobat la felicitat al trobar en aquell dinar a una dona que s’estimava amb bogeria.
El mateix li digué la Comtessa a la seva Senyora, així que els reis varen ajuntar-los de nou i els Comtes es van abraçar i per fi varen poder a estar junts. Els Reis els van deixar tornar a Tarragona amb la condició que ben aviat tornessin a visitar-los.
Els comtes van tornar a casa, els seus vassalls varen estar feliços i contents, però al poc temps van tornar a visitar Anglaterra. El Rei d’Anglaterra va morir sense descendència i li va deixar el seu regne al Comte de Tarragona.”

Aquesta llegenda que m’he decidit a portar-vos avui és la llegenda de La Comtessa de Tarragona, una història de la que en tenim una primera versió escrita en la crònica Universal de l’any 1477 i la llegenda el que pretén és donar una explicació totalment romàntica i poètica dels fets que varen succeir en realitat i de com els comtes de Tarragona van perdre les seves terres davant de l’espoli al que van estar sotmesos per part de l’església.
Després de la conquesta de Tarragona, Oleguer, bisbe de Barcelona, que havia rebut la ciutat de mans de Ramon Berenguer III de Barcelona, la cedí al normand Robert d’Aculley o de Culley, dit Bordet, l’any 1129. Bordet era senyor de l’actual Normandia i suposat bastard del rei Enric I d’Anglaterra. Es va casar amb Agnès l’any 1115 i portà el títol de comte i príncep de Tarragona de 1129 a 1154/57. El seu fill Guillem el va succeir, però degut a uns litigis amb el propi Comte de Barcelona i els arquebisbes, van ser obligats a renunciar al seu drets.  Com a conseqüència d’aquesta pugna, Guillem moria assassinat a Tortosa el 1168. La família de Guillem féu responsable del crim l’arquebisbe Hug de Cervelló, i Berenguer i Robert, germans de Guillem, l’assassinaren als carrers de Tortosa poc després. La Comtessa Agnès va conservar el títol del Comtessa de Tarragona fins la seva mort l’any 1170.

La llegenda té per tant per únic objectiu: el de legitimar l’espoli al qual fou sotmès Robert Bordet, creant així un a història plena de fantasia, amor i miracles sobre com els comtes de Tarragona donaren les seves pertinences a l’església. La història com ja us he dit podria haver estat creada a mitjans del segle XIV, moment en que la diòcesi de Tarragona mantenia un litigi amb Pere III El Cerimoniós per raons de jurisdicció.

De manera que una bonica llegenda, endolcida, ensucrada i amb final feliç ve a explicar de manera fantasiosa i totalment irreal uns fets històrics que varen ocórrer tres segles abans que la llegenda fos creada, i amb l’únic objectiu de justificar la propietat de Tarragona per part de l’església, en el moment en que la diòcesi comença a tenir de nou problemes per la jurisdicció d’aquelles terres.

Aquesta llegenda però, ha arribat força oblidada als nostres dies, i de fet no és gaire coneguda. És per tot això i perquè em sembla una història realment bonica i fascinant, que us l’he volgut portar, una història que ens explica en certa manera una part de la història de Tarragona.