Elefant Trompeta

Demà mateix, divendres 1 de Febrer a les 19h tindrà lloc la presentació del conte en Max i la seva ombra, a la Llibreria Abracadabra Llibres (C/General Álvarez de Castro 5). L’acte comptarà amb la presència de la Laura Borràs, la il·lustradora del llibres; Gregorio Luri, doctor en filosofia de la UB; i Miquel Osset, director de l’Editorial Proteus. Tots plegats en presentaran un conte que ens narra la història d’un nen i la seva ombra, un peculiar diàleg al que us conviden els editors del conte.

Així que ja hi sabeu, si voleu descobrir aquest conte, no dubteu en anar-lo a descobrir.

Il·lustració de l’Elefant Trompeta (2013)

Avui us vull portar a en Pere Virgili. En Pere és un il·lustrador que no és esctrictament de l’àmbit infantil, ide fet ha il·lustrat per a premsa, publicant de manera habitual al diari El País; ha treballat com a dissenyador gràfic; i també en l’àmbit de la pintura ha fet les seves incursions. En Pere va començar i es va dedicar durant molts i molts anys a compaginar il·lustració i disseny gràfic, de fet ha treballat per a importants marques en aquest àmbit. Va començar a dedicar-se a ambdós camps des dels anys 60, i no va ser fins l’any 1997 que va decidir abandonar del tot el món del disseny gràfic i dedicar-se únicament a la il·lustració. El seu treball per al diari li va donar certa difusió i li va permetre fer-se un lloc en aquest complicat món. Jo el vaig conèixer a través del conte Descobrir Barcelona, i em va fascinar la seva peculiar visió de l’arquitectura, la seva aparent facilitat per dibuixar tota una ciutat, que la reconeguis i sàpigues quins són els edificis que hi ha representats, tot i que doni la sensació que estan molt simplificats, com ell bé explica, es tracta d’intentar trobar els elements més significatius i donar-li la teva pròpia essència.

Però ara ja no us avanço res més d’aquest il·lustrador i us deixo amb la seva entrevista, espero que us agradi:

– Com vas decidir començar en el mon de la il·lustració ?

Jo havia treballat molt de temps com a dissenyador gràfic i il·lustrador alhora
Però quan em vaig fer autònom, la majoria de treballs que em van encarregar van ser il·lustracions, potser per que publicava dibuixos al diari “el País” i això em donava una gran difusió, la qüestió es que em va anar molt bé i vaig acabar deixant de banda el disseny gràfic.

– Quan temps fa que t’hi dediques ?

Com et deia, des de sempre he combinat el disseny gràfic  amb la il·lustració, però em dedico de manera exclusiva a il·lustrar des de l’any 1997.

– És molt complicat fer-se un lloc en l’àmbit de la literatura infantil?

No ho sé, com en tot, suposo que es una qüestió de la qualitat del teu treball de saber-lo vendre bé, del factor sort i per descomptat treballar molt

– De tots els teus projectes, de quin et sents mes orgullós? Per què?

N’hi ha molts dels que n’estic satisfet.
Però n’hi ha un de disseny gràfic,  la marca d’aigües de Barcelona,  que pel seu disseny i difusió n’estic especialment content. En quant a la il·lustració.
potser les dues campanyes que vaig fer per la botiga “Gales” els anys 61-62
perquè van ser els primers dibuixos que vaig publicar.

– I quin va ser el mes difícil?

La dificultat dels projectes depenen de diversos factors. En els treballs pels diaris el temps es basic, nomes tens unes hores des de que t’envien l’article fins a l’hora d’entrega del la il·lustració, has de pensar la idea i dibuixar-la abans que tanquin la redacció.

– Dissenyador gràfic i il·lustrador. Dos àmbits molt allunyats o més propers del que semblen?

Penso que no molt diferents, tenen moltes coses comunes, els dos treballen amb la imatge.

– Has il·lustrat per a contes, revistes i tota mena de publicacions. En quin de tots els àmbits et sents mes còmode?

No hi  trobo diferències, la tècnica és la mateixa, la dificultat depèn més del tema que del suport en que s’edita.

– Un dels teus darrers  treballs com a il·lustrador infantil el podem trobar en el conte Descobrir Barcelona i he vist que també has publicat diversos productes amb imatges d’edificis emblemàtics de la ciutat, així com algunes il·lustracions on sovint apareixen edificis. Et consideres un especialista dibuixant elements arquitectònics de la ciutat?

Tant com especialista no, però reconec que és un dels temes que més m’agraden.
Des de el punt de vista del dibuix trobo molt mes interessant el paisatge urbà que el de la natura.

– És molt complicat poder plasmar els detalls d’un edifici en un dibuix?

Si vols fer un dibuix realista, no és difícil, només has de tenir prou tècnica, però si vols fer un dibuix mes personal, has de buscar aquells detalls que el fan diferent, és com fer com una caricatura del edifici, buscar allò que el fa especial.

– Quins son els passos que segueixes a l’hora de fer una il·lustració?

Depèn de cada il·lustració, algunes requereixen una documentació prèvia, en d’altres el mes difícil es trobar la idea.

– Il·lustrar és…

Una definició fàcil, seria posar imatges a un text, però crec que és més que això, és suggerir més coses del que el text explica o fer-ho per un  mitjà visual.

– Sinó fossis il·lustrador series…

Crec que faria alguna altre activitat relacionada amb les arts plàstiques: disseny… pintura….gravat.

– Com definiries el teu estil?

Això em costa molt de respondre, de fet hi he pensat alguna vegada i no  he trobat una resposta clara. Crec que son els altres que ho han de jutjar.

– El teu il·lustrador preferit és… Per què?

Aquesta sí que és una resposta que tinc clara. Des de que vaig veure els seus dibuixos i parlo dels anys 60, estic atrapat per l’obra de Saul Steinberg. Saul Steinberg és un referent per qualsevol dibuixant, tan si es dedica al dibuix d’humor, al dibuix satíric, al còmic o a la il·lustració. En la seva obra preval la idea per sobre de tot i és perfectament capaç de dibuixar un soroll, un so, un gust, un tacte, per mitjà de metàfores gràfiques. Però també m’agradaria citar-ne d’altres com: Ronald Searle, Sempé, Jan Lenica, Tomy Ungerer, i la llista podria ser mes llarga.

– Si poguessis triar un conte clàssic per il·lustrar, quin t’agradaria que fos? Per què?

La veritat es que no tinc cap preferència, no hi he pensat mai.

– Si fossis un personatge de conte series…

No ho sé, n’hi han alguns que em semblen atractius i divertits però no sé si m’agradaria ser-ne cap

– On t’agradaria arribar en el món de la il·lustració?

M’agradaria aconseguir l’or i la gloria, però tocant de peus a terra em conformo en que a algú li agradi i valori el meu treball

– Un país amb bona literatura infantil és…

Em sembla que  Anglaterra, Alemanya,  i en general els països centre europeus tenen molt bons escriptors i també il·lustradors, tant ara com històricament.

– Quina és la situació actual de la literatura infantil?

Crec que va agafant cada vegada més força i es publica cada cop més, però no en tinc informació directe.

– Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?

Seguir dibuixant i publicant il·lustracions. Ara estic treballant en un conte per l’any que ve i també tinc previst  publicar per una editorial dels Estats Units però el principal objectiu és seguir dibuixant i il·lustrant que és el que més em satisfà.

“Aquesta llegenda ens narra una història peculiar, la historia de com el Senyor del Castell de Vilarig es va enamorar perdudament d’una donzell preciosa, Elisenda Rocaberí. Com no sabia com conquistar-la va demanar a un bruixot que creés per a ell un anell de virtut per atreure-la.
 Tan fou així que la dama s’enamorà perdudament del Senyor, es varen casar i van ser mot feliços durant forces anys. Però la mala fortuna va voler que el Senyor veiés morir a la seva estimada, i el seu desconsol va ser tan gran que no va consentir que enterressin el cadàver de la seva esposa, que jeia estirada al damunt del seu llit i el cavaller l’observava hores i hores.
El capellà del castell de Vilarig intrigat per la fixació que sentia el seu senyor pel cadàver que cada vegada s’estava podrint més i més, examina el cos de la dona i hi troba una cosa ben peculiar. A la seva mà portava un anell, li va treure i se’l va guardar a la butxaca. Notà a partir d’aquell moment que el Senyor sentia cada vegada més repugnància pel cadàver de la seva esposa i així la varen poder enterrar; al mateix temps però el Senyor del Castell sentia cada dia més una excessiva simpatia i atracció envers al capellà. Aquest horroritzat per tal símbol de bruixeria d’aquell terrible anell decidí que el millor era desfer-se’n per sempre més i llençar l’anell al mar.
Fou en aquest moment quan el Senyor de Vilarig, fins aleshores indiferent al mar, va invertir totes les seves riqueses en una galera i s’embarcà, anant-se mar endins, Déu sap on, ja que mai més ningú no el va tornar a veure.”

Aquesta llegenda que us he explicat avui s’anomena L’anell de virtut del Castell de Vilarig, una llegenda catalana medieval situada a la zona de l’Alt Empordà, a Vilarig, on avui dia encara podem trobar en bones condicions el castell del que parla aquesta història. Un castell que no fou construït fins al segle XV, i es va anar ampliant fins al XVIII, fet que ens permet acotar una mica més la data real de l’origen de la història que us he explicat avui.

Una història molt característica de l’època medieval, ja que ens parla d’uns elements molt característics en aquella època: els anells de virtut. Els anells de virtut, així com les armes de virtut (sobretot espases i escuts) segons explica Joan Amades en els seu Costumari Català, eren elements màgics que es feien en determinades circumstàncies astronòmiques que els bruixots astròlegs calculaven i anunciaven. Quan la constel•lació celest era favorable, també es feien tota menta d’ungüents per donar virtut a espases i anells dels més importants senyors i cavallers, a aquest ungüent se l’anomenava “ungüent de la constel•lació”. És per tot plegat que els anells de virtut també rebien el nom d’anells de constel•lació. I es tractava d’anells màgics que tenien poders especials, invocats i creats per bruixots, i que eren utilitzats pels més grans senyors de Catalunya, i fins i tot pels Reis. I això que us explico no és pas part de cap mena de llegenda, és un fet real i contrastat que els Senyors i Reis de Catalunya utilitzaven aquests anells. Un gran exemple el trobem en la figura de Joan I El Caçador (també conegut com a Joan I de Catalunya – Aragó o Joan I l’amador de la gentilesa), rei entre 1387 i 1396, que en l’Arxiu de la Corona d’Aragó es poden trobar uns textos en el qual el propi rei demana explícitament al noble Ramon Alamany de Cervelló que encarregui a un entès en astrologia dos anells que el protegeixin de tota mena de fetilleries.

Però què té de certa la història que us he explicat avui? Doncs suposo que potser sí que va haver un Senyor en el Castell de Vilarig que es va enamorar perdudament d’una dona i va fer encarregar un anell de virtut per conquistar-la, el que no acaba d’encaixar de tot plegat és el nom d’aquesta Donzella, i és que Elisenda Rocabertí va ser un personatge històric que va existir en realitat, vescomtessa de Rocabertí i es va casar amb Ramon de Rocafull-Puixmarín, comte d’Albatera, amb el qual va tenir un fill. Per tant és impossible que fos l’estimada del Senyor del Castell de Vilarig. Ja se sap però que sovint les llegendes que daten de tan antic, per donar-li més contundència i credibilitat a la història prenen personatges històrics reals, tot i que sovint no són els protagonistes d’aquestes històries.

Tot i així, com ja us he dit abans, no poso pas en dubte que existís aquest anell del Senyor del Castell de Vilarig. I és que a Catalunya les llegendes sobre anells de virtut de l’Edat Mitjana, són força prolíferes, i encara avui en conservem unes quantes com: la de l’Anell de Virtut del Castell d’Orriols o el dels Comtes d’Urgell; però aquestes històries ja són figues d’un altre paner.

Imatge
Per acabar, us deixo amb una imatge del Castell no succeïren els fets que explica la història.

ABUELAS DE LA A A LA Z, Raquel Díaz Reguera, Editorial Lumen (Novembre 2012) –> Aquest és sens dubte un recopilatori d’allò més especial, un d’aquells contes que resulta del tot impossible que et passin desapercebut. Les àvies són persones entranyables, fantàstiques, sorprenents, totes diferents i tots hem viscut moments especials amb elles. D’àvies tothom n’ha conegut moltes, les nostres, les dels amics, dels coneguts, però totes elles diferents. I aquest conte us servirà per descobrir-les a totes, des de l’àvia rebostera, teixidora o aquella que és capaç d’aconseguir-ho tot. Un total de 80 pàgines i 29 àvies diferents, de la A a la Z, de la més habitual, a la més peculiar, i és que d’àvies igual que de persones n’hi ha de moltes menes.

És un conte especial, il·lustrat per la pròpia autora, és dolç, i un regal ideal per a totes aquelles àvies que tenen tanta paciència amb els seus néts, ja siguin grans o petits!

I de les marques importades per Allehand passem de Santoys a Dudu Toys, marca xinesa que al igual que les dues setmanes anteriors, també produeix joguines de fusta, però aquesta vegada amb una varietat que es fonamenta bàsicament amb tot el relacionat amb les casetes de nines.

I és que Dudu Toys ofereix cases de nines, castells i mobiliari per aquestes de tota mena i de molt bona qualitat. A més a més, també compta entre els seus productes amb garatges i cotxets de tota mena de fusta, així com peces de construccions de fusta.

Us deixo amb alguns dels seus productes.

Avui us porto dos títols d’una col·lecció molt senzilleta, d’aquestes pensades per a nens molt menuts, però que penso que també formen part del conte infantil, i per tant també considero que són molt recomanables. Es traca de la col·lecció endevina, una col·lecció de contes de format quadrat, tapes i planes dures, i amb solapes. Formen part dels primers contes per a nens, pensats per a menuts a partir de 12 mesos. Són contes belgues que han arribat a les nostres contrades de la mà de l’editorial Baula. Pel que fa a l’autora, es tracta d’una il·lustradora que es caracteritza en aquesta col·lecció per les línies gruixudes, els dibuixos senzills i plans i de colors molt vius. Crec que sovint la bellesa d’aquesta mena de contes rau en la seva senzillesa. Us els porto a veure si us agraden per als vostres menuts.

ON ÉS?, Liesbet Slegers, Col·lecció Endevina, Editorial Baula (Setembre 2012) –> Aquest és un conte d’animals amb les seves cries, i a sota de cada solapa podrem trobar la cria de cada animaló.

COM ES MOU? , Liesbet Slegers, Col·lecció Endevina, Editorial Baula (Setembre 2012) –> En la línia del primer conte de la col·lecció, aquesta vegada els animals que hi apareixen, apareixen quiets, i darrere de les solapes ho fan en moviment, tot explicant als infants com es mou cadascun dels animals, utilitzant termes com volar, grimpar, nedar, caminar i saltar.

Avui us porto un il·lustrador anglès que em va entusiasmar des del primer moment que vaig descobrir les seves il·lustracions. Es tracta d’en David Melling, nascut a Oxford, i criat a Londres, tot  i que ara torna a viure a la ciutat que el va veure néixer. De petit ja li agradava dibuixar, el seu pare era escultor i sempre l’ajudava i el rectificava amb les coses que més se li resistien. El seu punt més dèbil: les potes dels cavalls, que sovint no tenien la forma ni la proporció adequades.

Amb els anys va treballar en un estudi d’animació, i finalment es va poder dedicar a allò que fins ara més l’apassiona, l’il·lustració de contes. I si us haig de ser sincera és un geni.

Alguns dels contes que ha il·lustrat són el Conte de Jack Frost, i els que més m’agraden d’ell darrerament és una seqüela de contes protagonitzats per un ós Bru, que recentment han estat editats al nostre país per Baula, sota el nom d’en Bru. En Bru, igual que la resta dels seus personatges, és divertit, colorista, amb una personalitat pròpia molt marcada i molt expressiu. I és tot plegat el que defineix bona part del seu treball. La seva expressivitat, la força dels seus personatges, la mobilitat (i és que tot i ser imatges estàtiques sembla que hagin de bellugar-se del propi paper)…

M’ha agradat moltíssim buscar i remenar una mica més d’aquest autor, i és que es tracta d’un il·lustrador molt generós, i ara entendreu perquè, i és que a part de tenir una web fantàstica, té un bloc d’allò més complert, on podreu veure un munt d’esbossos, com és el seu lloc de treball, i els diferents processos o fases pels quals passen les seves Il·lustracions.

Pel que fa a la tècnica, il·lustra a mà, i pinta amb pinzell i aquarel·la, i aquest fet li dóna encara més personalitat al seu estil. Crec que d’ell ja no us en puc explicar molt més, que haureu deduït que em fascina com treballa, i us deixo amb algunes de les seves il·lustracions.

Il·lustració de l’Elefant Trompeta (2012)

Una nova il·lustradora engreixa la meva llista d’il·lustradors entrevistats. Aquesta vegada us porto l’Emma Schmid, una il·lustradora formada a la Massana en Disseny gràfic que va trobar en el món de la il·lustració infantil, la seva manera de viure. La seva feina és sens dubte molt colorista, les seves il·lustracions sense línia són part del seu estil, i ha publicat un munt de contes i il·lustracions per al món de la il·lustració infantil. Des del recull de contes”Cuentos de todos los colores” fins a “Jo nyam, nyam”, un abecedari dels aliments; passant per les seves il·lustracions per al conte-cançó “Cargol treu banya” o les il·lustracions per a trencaclosques d’Eureka kids. Jo ja fa força temps que la vaig descobrir i té un estil fascinant, així que no puc fer altra cosa que animar-vos a que la coneixeu una miqueta més tot llegint les respostes a la seva entrevista.

– Com vas decidir començar en el món de la il·lustració?
Des de la Massana, on vaig estudiar disseny gràfic, i després, vaig tenir la sort d’envoltar-me de grans professionals il·lustradors i grafistes, la seva feina i aquest entorn de moltíssima creativitat i personalitat em van motivar a buscar sempre un treball personal i que a poc es va anar enfocant cap a la il·lustració.

–  Quant temps fa que t’hi dediques?
Una pila d’anys!!!

– És molt complicat fer-se un lloc en l’àmbit de la literatura infantil?
Em sembla que és important ser un mateix, guiar-se pel propi instint creatiu, pels propis gustos i sensibilitat, defugint de modes i tendències.
I després ser perseverant..

– De tots els teus projectes, de quin et sents més orgullosa? Per què?
Estic molt orgullosa de “Jo estimo Nyam Nyam, l’abecedari dels aliments.”
Aquest llibre parteix de la idea de Mar González, amb qui a més d’amistat compartim altres projectes. Va ser un projecte nostre, apassionant en la seva gestació.. Està publicat amb l’Editorial Cruïlla. És un divertit abecedari que pretén empatitzar amb els aliments des de els jocs de paraules, rimes, etc.. el pes de imatge i llenguatge visual són molt importants i per tant vaig gaudir-hi moltíssim!

– I quin va ser el més difícil?
…mmm, no sabria concretar..suposo que als començaments de dedicar-me a la il·lustració vaig patir amb més d’un projecte..

– Has il·lustrat en diversos àmbits: contes, publicitat, premsa… En quin àmbit de tots ells et sents més còmode?
Sempre m’ha agradat la diversitat de projectes, formats i llenguatges diferents.. Tot i així m’he dedicat molt més a la il·lustració infantil, els contes i la fantasia són molt agraïts…

– Quins són els passos que segueixes a l’hora de fer una il·lustració? Per on comences?
Sempre començo esbossant, esbossant.. aproximant-me cap a un camí que encara no conec, treballo d’una manera molt intuïtiva. Després sovint el projecte m’atrapa, és obsessiu en el sentit totalment positiu de la paraula, i em deixo portar..

– On t’agradaria arribar com a il·lustradora?
No em plantejo “arribar”, em plantejo seguir treballant i evolucionant  i anar obrint portes a nous resultats, noves propostes, nous reptes..

– Il·lustrar és …
traduir llenguatges, i transmetre emocions…

– Si no fossis il·lustradora series …
M’haurien agradat les arts escèniques, attrezzo, escenografia, vestuari..m’atrau també el treball d’equip, la feina de l’il·lustrador , per contra, és molt individual.

– El teu il·lustrador preferit és … Per què?
En són molts, des de Hanna Barbera, conegut estudi de dibuixos animats americà dels anys 50, passant per molts referents dels anys 60 i 70, que tenen una gràfica molt definida, de síntesi i tintes planes, contundent i Naïf , que crec que va marcar molt la infància de la meva generació..
M’agraden autors molt diversos com Sasek, Richard Scarry, Charles Harper, Paul Rand, Jim Flora.. també admiro la feina de moltíssims autors actuals.

– Has il·lustrat la Llegenda de Sant Jordi, sens dubte una llegenda molt popular i amb moltes versions a les nostres contrades. El fet d’intentar donar una altra imatge a una llegenda amb un imaginari tan present per a tots els nens i nenes és un repte o facilita la feina a l’hora de fer-ne una pròpia versió?
Em sembla un repte captivar l’interès amb una nova representació sense decebre expectatives.. tots tenim imatges predefinides de les llegendes populars i els seus personatges, inclús el públic més menut, que és el més exigent i estricte.. a la vegada de nou tot ha de coincidir amb el guió!

– Has il·lustrat la cançó Cargol treu banya, una cançó molt popular entre els més menuts. Quina diferència hi ha entre il·lustrar un text o la lletra d’una cançó? Resulta més complicat o més senzill?
No em va semblar diferent, cançó o narració, si de cas inicialment em va semblar poc text per recrear-ne un món, ja que la cançó és molt curta, però després el Cargol treu banya va donar molt de sí!

– Si fossis un personatge de conte series …

Moltes vegades m’han dit que semblo un personatge dels meus dibuixos, això passa sovint amb els il·lustradors, ens dibuixem a nosaltres mateixos o ens mimetitzem amb els nostres dibuixos.. escolliria un personatge aventurer, viatger..

– Quin és el conte que més t’agradava que t’expliquessin quan eres petita?
De totes totes, La Bella dorment D’Arthur Rackham, un autor anglès de finals del s.XIX principis del s. XX, que em segueix semblant deliciós, editat en català el 1975 , les il·lustracions són en blanc i negre, com una escenografia d’ombres xineses.. segueix sent un llibre referent i molt entranyable per a mi.

– Un país amb bona literatura infantil és …
La bona literatura infantil em sembla el reflex d’una societat sensible a la cultura i molt implicada en l’educació des de la creativitat i la imaginació.

– Què li falta i que li sobra al món de l’àlbum il·lustrat?
Hi ha propostes per a tots els gustos..però la tendència editorial és sovint molt comercial i poc arriscada. Jo sóc partidària de que les bones idees i ben editades agraden sempre i a tothom.

–  Quina és la situació actual de la literatura infantil al nostre país?
És interessant, s’ha diversificat molt els darrers anys  amb nous segells editorials, que aposten amb caràcter i més valentia.. lamentablement la crisi actual afecta molt durament aquestes editorials.

– Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?
Sempre hi ha projectes sobre la taula, llibretes amb idees esbossades.. per treballar, per proposar ..i per motivar noves experiències.