Elefant Trompeta

8 anys és molt de temps per un bloc com aquest. Està clar que el “boom” dels Blocs va de baixada, ja no sóm tants els qui fem Blocs, i la veritat és que t’absorbeix tant de temps que a vegades és complicat seguir endavant. Perquè com ja sabeu, l’Elefant Trompeta neix com un lloc on explicar experiències, i acaba derivant en el “poti-poti” en el que s’ha convertit. Un espai on parlar sobretot de contes i d’infantesa, un lloc on sovint explico el que sento, i el que penso sobre el món de l’educació. Tot sigui dit que cada vegada em costa una miqueta més seguir trobant la motivació per seguir, però que quan em plantejo deixar-ho estar sóc incapaç. I és que al final, el Trompeta s’ha convertit en part de la meva vida, de la meva feina, del meu dia a dia, i jo sempre m’he caracteritzat per ser una personeta treballadora i constant, com una formiga; i deixar el Trompeta seria un gran fracàs. És per això que després d’un estiu que en lo personal ha estat una mica estrany, avui em sento molt feliç i contenta perquè ja fem 8 anys! 8 anys d’esforços, d’il·lusió, d’alegries,de llàgrimes. 8 anys en els que he madurat com a mestra, en els que he crescut com a persona; però 8 anys en els que potser he perdut part de la meva essència o de la meva il·lusió.

Però com ja us he dit, no em rendeixo amb facilitat i trobaré nous motius, noves il·lusions i energies renovades per continaur amb el Trompeta. Potser amb articles no tant freqüents, en els bons temps publicava un article per dia pràcticament, però això creieu-me que crema; em prendré les coses amb més calma i intentaré acostar-vos una part del que em fa sentir feliç, descobrir-vos nous contes i històries, parlar-vos dels orígens d’aquests…

I avui fem vuit anys amb el Trompeta, vuit anys d’aquella primera entrada, d’aquelles pors, d’aquelles inseguretats de ser mestra… I seria una falta de respecte per part meva no recordar un any més, la meva primera classe, els meus elefants. Ja faran cinquè i m’espantaré el dia en que acabin la seva etapa educativa i pensaré que aleshores m’hauré fet gran. Se’n recordaran de mi? La resposta sé que probablement és negativa, però a mi m’il·lusiona pensar que potser sí, que potser algun dia quan mirin la seva foto de quan anaven a la llar d’infants pensin: “Amb aquella senyoreta  m’ho vaig passar molt bé, vaig aprendre moltes coses”. L’any passat quan us parlava de tot plegat, ja us deia que e sentia perduda i que no sabia cap on anar amb el Trompeta, i tinc la sensació que això no ha canviat gaire d’un any a l’altre però segueixo aquí, segueixo amb les meves recomanacions, els meus contes, el meu món…

I et preguntes si realment interesses a algú, si la teva feina serveix d’alguna cosa o simplement et serveix a tu. Darrere un teclat a vegades et sents una mica sola, sort que tinc al meu Elefant sempre fent-me costat i mirant-me amb bons ulls perquè segueixi endavant. No tens feedback, no saps si algú et llegeix, si algú s’apunta els contes que recomanes o si a algú li interessa d’on neixen els contes. Et sents una mica perduda, la veritat.

Ei! Que aquest article no sembla pas un article de felicitació per fer anys, no? Doncs això ho haig de reconduir. Moltes felicitats Trompeta! Em fas molt feliç i em fas sentir una mica més realitzada a nivell professional del que sovint em sento, i això és molt bo, i només per això val la pena seguir endavant i continuar fent aquesta feina. Així que Felicitats Trompeta i felicitats a mi mateixa perquè donar-te vida ha estat una de les millors pensades que he tingut mai. I Feliç Diada!

És agost, i em disposava a fer un article més pel Trompeta, d’aquests que deixo preparats a l’estiu per tenir més marge de descans durant el curs, i miro la data que l’anava a publicar i penso: si és 11 de Setembre! Ja sabeu que per tots els catalans i catalanes aquest és un dia especial, però per mi encara ho és més, i és que és el dia en que faig anys! Un 11 de Setembre de fa ja set anys començava aquesta aventura, i el temps i l’experiència m’han portat fins aquí. A vegades penso que el Trompeta em roba massa temps, que l’hauria de deixar, que ja no tinc l’energia que tenia abans, però sec davant de l’ordenador, m’ho miro i m’ho remiro, i hi ha alguna cosa que m’impedeix deixar-ho estar. A un fill no se l’abandona, no? Doncs l’Elefant Trompeta és en certa i no em malentengueu, una espècie de fill per a mi. L’he alimentat, l’he fet créixer i l’he omplert de totes les meves experiències i vivències. Ell és com és perquè és un reflex de com sóc jo en realitat.

Sovint em sento una mica perduda amb el que es refereix al Trompeta. No sé cap on anar, ni com fer-lo críexe,r ni si realment li interessa a ningú el que escric. Sovint em plantejo per a qui l’escric realment? Per a mi mateixa? Per a la resta? Què n’espero? Com veig el seu futur? Suposo també que el fet d’escriure gairebé articles diaris durant els mesos que dura el curs escolar fa que et cremis més, que ja no sàpigues què dir. Però per altra banda tinc la sensació que tinc moltes coses dins del cap i que us haig d’explicar. No vull descuidar-me de portar-vos cap dels contes que m’agraden i em semblen interessants, siguin més o menys comercials, més o menys infantils, us agradin més o menys… També penso que no sempre disposaré del temps que tinc ara per fer tot plegat, i és que diuen que quan tens fills la vida et canvia, i jo en algun moment en voldria de tenir fills, i això faria que deixés el Trompeta de banda, per dedicar-me als meus menuts o menudes. No patiu, no pariré elefantets! No sé… Crec que estic escrivint tot el que em passa pel cap sense pensar-m’ho gaire.

Però bé, fets aquests aclariments sobre el futur de l’Elefant Trompeta, parlem del dia d’avui! Trompeta FELICITATS! T’estàs fent gran i cada dia més guapo!!!! Sóc molt feliç d’haver-te fet néixer ara fa set anys, però jo no ho hauria fet tota sola. Tot plegat va ser possible gràcies a la inestimable col·laboració del meu company de viatge que em va proposar d’obrir un Bloc amb les meves experiències com a docent. I des d’aleshores fins avui. Sé que en certa manera el Trompeta ha perdut la seva essència, ja no us explico el que faig a l’escola amb els nens amb tanta regularitat, però a vegades les circumstàncies fan que tot i voler ser la mestra que sempre has somiat, les teves ales com a docent sovint es sentin una mica escapçades. I tal i com estan les coses no són temps de canvis, i haig d’estar molt i molt agraïda de poder exercir del que sempre he volgut, de tenir 25 nens al meu càrrec, i de poder-los aportar cada curs un petit granet de sorra sobre la meva manera de ser, de pensar i d’entendre el món; tot i que sigui sota les directrius del centre que represento, hi ha una part de mi que sempre hi és i pretenc transmetre.

I que seria d’un post d’aniversari sense recordar-me dels meus primers nens? Dels meus Elefants que aquest any comencen Quart de Primària! Quart? Segur? Segur que no m’he descomptat? Doncs no, encara ho tinc ben clar. Comencen quart! I segur que estan tots molt alts, molt macos i que no recordaran l’etapa viscuda a la Llar d’Infants, però jo sí que els recordaré i els recordo. Diuen que amb el temps i la distància només recordes els bons moments. I potser és veritat, i jo la meva etapa a la Llar d’Infants la tinc molt idealitzada, de ben segur que sí. Però en aquell moment em sentia lliure com a mestra, podia explicar i fer les coses a la meva manera sempre i quan seguís els temes marcats en les unitats Didàctiques, la manera en com els nens aprenien depenia de mi, i creieu-me que això em va servir per aprendre moltíssim. Aprendre de les meves companyes, dels nens i de quina mena de mestra volia ser. Vaig provar de tot, activitats que varen sortir millor i altres que varen anar pitjor, però sempre creient que era el millor per als meus nens. Evidentment que amb els anys te n’adones que hauries canviat coses, que potser en aquella activitat podries haver fet aquella cosa o aquella altra. Però amb el temps mires enrere i penses que et sents orgullosa d’haver passat per aquella Llar d’Infants, d’haver tingut les companyes que vas tenir, d’haver fet el que vas fer i sobretot d’haver viscut tot el que vas viure. Avui puc dir amb el cap ben alt que la mestra que sóc és en part gràcies a aquella etapa, i que les persones que treballen en una Llar d’Infants són més mestres que ningú, sovint menystingudes, i que només qui ha treballat en una Llar d’Infants pot entendre la importància de la gent que hi treballa; i  que jo també he treballat en una Llar d’Infants!

Espero poder seguir molt temps més compartint les meves vivències, la meva manera de pensar i la meva passió pel món de la literatura infantil i educació. Moltes gràcies a tots els que esteu allà, als que m’estimeu, als que hi sou tot i que no ens coneguem i als que heu estat sempre. Aquest aniversari també és vostre, sense vosaltres no hauria estat possible!

Avui us vull portar una il·lustradora molt especial, es tracta de l’Iris Grace, una nena de 3 anys i mig que és autista, la varen diagnosticar l’any 2011. L’Iris no parla i li costa relacionar-se amb els altres, però la seva mare va descobrir un bon dia que a la nena li interessava el món de l’expressió plàstica. I és que un dia mentre la seva mare dibuixava li va arrencar pràcticament el llapis de les mans per fer-lo servir. La mare, va decidir estimular el que preveia com una possible forma d’expressió de la nena i li va comprar pintures, pinzells i làmines i més làmines. La mare en veure els resultats va decidir penjar algunes fotos a Internet, i en seguida varen començar a sortir compradors.  I els resultats són uns quadres que s’estan venent arreu del món. Hi ha qui s’atreveix a dir que els seus quadres s’assemblen a l’impressionisme de Monet, però sigui com sigui d’ençà que la nena va començar a pintar,han desaparegut els episodis violents que patia la nena, està més tranquil·la i més feliç, i comença a comunicar-se amb la resta a través dels gestos. Alguns dels quadres s’han arribat a vendre per 1700€, la nena s’ha convertit en un fenomen en el Regne Unit, i fins i tot un director de cinema l’ha fet protagonista d’un dels seus curts.

Però tot plegat, a mi personalment tant m’és, és igual que sigui famosa, que els quadres es venguin per autèntiques fortunes, el més important i valuós és sens dubte que la nena ara és una mica més feliç, que expressa el seu món a través de quadres que, no ens enganyem, per molt que la seva mare els hi posi títol, només la nena sap què volen dir, que representen o què signifiquen. Sovint és complicat saber què passa pel cap d’un nen que pateix alguna patologia d’aquest tipus, te’ls mires i notes amb temor sovint la mirada perduda, una cara que sembla no expressar res, t’espantes perquè no els entens, però veient el cas d’aquesta nena sento cert alleujament al veure que el món interior d’un nen autista no és tan gris i tan fosc com m’imaginava, té color i formes boniques.

Avui us vull portar un conte que quan el vaig veure em va recordar als meus Elefants. I és que jo amb ells cantava tot el dia un munt de cançons, els hi explicava molts contes, i una de les cançons que sempre cantàvem per fer una fila que ens portés a qualsevol lloc era la que protagonitza el conte del que us vull parlar avui “El tren que corria sense por”. Era una cançó perfecte per fer fila, i jo m’ho passava d’allò més bé cada vegada que fèiem aquell tren.

Ara després de tants anys, és una cançó que ja no canto amb els nens de la meva escola, i és que a P4 a la meva escola les files no es fan agafats de la bata, i per tant ja no tindria gaire gràcia cantar-la- Però tot i així en guardo un fantàstic record, i dels meus Elefants. Sabeu quin curs estan a punt de començar? Quart de Primària!!!! Mare meva, lluny i ben enrere han quedat els xumets, els plors, els bolquers, els pipis a sobre, les mossegades… I ells no se’n deuen ni recordar. Jo encara avui hi penso sovint, i quan estic nostàlgica trec les fotos que en conservo, me’ls miro i remiro i recordo els moments viscuts amb ells. Seré una bleda sí, però per mi sempre seran aquells nens de dos anys que vaig tenir al meu càrrec durant tot aquell curs.

En fi, que us parlo del conte en qüestió, us en dic autor, il·lustrador, editorial i us explico una mica de què va, ok?

EL TREN QUE CORRIA SENSE POR, Elena Ferro, Il·l. Gusti, Col·l. Capsa de conte,s Editorial Baula (setembre de 2012) –> Aquest conte està basat en la cançó del tren, com us he explicat abans, una cançó que fa així:

“Un tren petitó
que corria que corria
un tren petitó
que corria sense por.

Si voleu pujar
afanyeu-vos, afanyeu-vos.
Si voleu pujar
afanyeu-vos que se´n va.”

En el conte però no hi apareix el text de la cançó, però tots els que la coneixem sabem que es refereix a ell, i a partir d’això ens explica una bonica història. I és que aquest petit tren li agrada molt córrer i córrer molt de pressa. Tan de pressa que sovint no es fixa pels llocs per on passa. Fins que un dia no se n’adona i perd un dels seus vagons, i un altre, i un  altre i un altre, fins que es queda sol. La tristor l’envaeix, i es decideix a tornar enrere a passar per selves, boscos, deserts i fins i tot mars buscant els seus vagons.

És un conte preciós, i les il·lustracions d’en Gusti el fan més especial encara, a mi em sembla un petit tresor, i m’encanta tenir-lo a la meva prestatgeria de contes.

Fer balanç d’un curs que acaba sempre és complicat, però com a mestra és el que toca fer: mirar als teus alumnes i veure si han avançat, si han millorat en tot allò que volies que milloressin, si has fet tot el que t’has proposat per a que millorin i si la teva feina ha estat suficient per a que això sigui així. És moment d’autocrítica i d’analitzar els resultats.

En definitiva, sempre tinc la sensació que quan marxen és quan tot just comencen a escriure millor, a llegir millor, a saber fer bé els nombres, a comptar, a fer conjunts…. curs rere curs tinc la mateixa sensació, qua quan han après se’n van. Suposo que això és inevitable que ens passi a totes les mestres, a mi aquesta sensació se’m repeteix sempre. Per altra banda penso quan comença el curs que no seré capaç de poder-los fer aprendre, que no escriuran tot el que han d’escriure, que no aprendran tot allò que s’exigeix que aprenguin… i al final, la naturalesa dels infants i de l’aprenentatge és el que té, que t’acaben sorprenent.

No us negaré però que aquest curs ha estat complicat, que ha estat un curs d’aquells que sembla que t’hagin caigut els anys al damunt, a la vida i en la feina les coses no sempre són com voldríem, no tot va com ens esperem, i això s’ha d’anar assimilant. Amb aquest grup jo era conscient que no seria un camí de roses, però que sembla que mica en mica s’aniran calmant una mica. Un grup en línies generals amb un mal comportament, amb certs hàbits agressius i de pegar-se per tot, baralles constants, no escoltar, contestar a la senyoreta, no parar quiets, no posar atenció, amb una gran falta de límits… I no ens enganyem, són nens que només tenen quatre anys! És d’aquelles classes que t’agradi o no, te l’has de fer teva i has de saber-li trobar el costat positiu, que estic convençuda que en alguna banda hi és, tot i que a vegades costi veure-ho. És d’aquells grups que et fan sortit de l’escola amb ganes de plorar, nervis destrossats, i una sensació d’abatiment increïble; però que quan tenen un dia bo, la sensació d’alegria i de satisfacció es multiplica perquè et planteges que potser alguna cosa deus estar fent i canviant en aquelles petites criatures. L’objectiu era acabar més dies contenta que trista, i sembla que al final ho he aconseguit, si més no, m’he esforçat moltíssim per a que això sigui així.

I què dir-vos de la meva més gran satisfacció en aquesta classe? El meu Pau! A totes les escoles hi ha un Pau, un nen diferent, un nen que més enllà de tots els problemes del grup, porta la seva pròpia motxilla, una motxilla plena sobretot de molt amor, molts somriures, també moltes incomprensions. I és que en Pau no veu el món com la resta de nens, la seva relació amb els altres també és particular. I és per mi un orgull veure com en els darrers mesos sembla que va començant a aprendre a relacionar-se amb els altres nens per jugar, tot i que prefereix estar sol. Per altra banda no és el prototip de nen autista que ens podem imaginar, al contrari, és infinitament carinyós. De fet, la seva patologia fa que el tema afectiu el tingui totalment alterat i sigui excessivament afectuós amb tothom, ja sigui amb la gent del seu àmbit més proper com no. Cada matí del món té un somriure per a tu, et saluda i t’abraça, tot el que portes és bonic per ell i es fixa absolutament en tot, amb les arracades, en com vas vestida, les sabates… qualsevol canvi el detecta, i tot per ell és bonic. Crec que ha evolucionat pel que fa a comprendre una mica més els sentiments de la gent, si més no, se n’adona quan t’has enfadat i el vols renyar si ha fet alguna cosa mal feta, s’amaga… però tot i així el seu és un llarg camí per recórrer, ell juga en una altra Lliga. Sap llegir, sap escriure, sap i coneix tots els nombres, muntar trencaclosques… però no sé si acaba d’entendre què vol dir estimar. Tot i que espero que en aquest any hagi entès una mica més aquesta paraula, el seu significat, perquè jo me l’ESTIMO i molt!

Un curs més, a la meva escola hem inaugurat fa relativament poc l’exposició de pintura, i això només vol dir un parell de coses: que ja estem a les acaballes del curs, i que previ a això vam viure una setmana d’estrès amb pintura, bates que estaquen, fulls de pintura que no sabíem ja on deixar per assecar, fulls en taules, cadires, i fins i tot pel terra.

Però per damunt de tot això, crec que els nens ho passen bé fent les seves obres d’art, i surten “quadres” realment curiosos. La feina de cada nen consisteix en fer diversos dibuixos amb pintura amb tècniques diferents, però els més interessants són sens dubte els resultats que en surten de la pintura de dit, i sobretot de la de pinzell, on realment s’expressen amb total llibertat i fan dibuixos d’allò més sorprenents.

Sempre comencen amb els tòpics dels nens, les nenes i les cases, però a vegades s’animen fent coses diferents. De totes maneres amb la pintura, cada nen que dibuixen pren la seva pròpia personalitat, la seva forma, els seus colors, i el resultat són produccions sorprenents molt més interessants que el que fan amb els colors normals.

Us deixo amb totes les obres d’art, i alguns petit detalls perquè valoreu als meus artistes particulars.

Quan vaig començar amb la secció d’entrevistes a l’Elefant Trompeta, ara fa tot just 5 anys no m’esperava ni de bon tros arribar a aquest nombre d’entrevistats, i és que amb la darrera entrevista publicada l’altre dia de la Natalia Colombo ja en sumem un total de 100! Mare meva, es diu aviat, 100 il·lustradors i autors (sobretot il·lustradors) que ens han acostat la seva visió del món de la literatura infantil des del seu propi prisma, 100 maneres diferents de veure i viure la feina a la que es dediquen. I amb aquestes línies l’únic que volia fer és donar-los les gràcies a tots ells! Han estat moltíssims il·lustradors, alguns ja consagrats, altres de més novells, però tots ells complint una sola premisa: fan il·lustracions que ens fan somiar. A la seva manera, en el seu estil… però tots ells amb un mateix objectiu: fer possible una mica més el món dels contes.

L’altre dia quan em vaig adonar de la importància del nombre d’entrevistes publicades, vaig pensar que era un bon moment per donar les gràcies, gràcies a tots aquells il·lustradors que pacientment han respost les meves preguntes, que valoren la feina feta i que han col·laborat a formar part del cor de l’Elefant Trompeta, que creieu-me que és cada dia més gran per encabir tot allò que el fa possible. I és que el Trompeta té la sort de ser un elefant ple d’amor, amor rebut, i amor per repartir. Així que una vegada més: GRÀCIES A TOTS PER FER-HO POSSIBLE!

Han passat quatre anys d’ençà que us vaig presentar i donar a conèixer un gran artista que tenia a la classe, un nen del que m’enamoraven els seus dibuixos, que em semblava un autèntic geni de la il·lustració amb només quatre anys. Feia coses sorprenents, tenia una imaginació desbordant, i quan el vaig descobrir, vaig saber que seria molt complicat trobar-me un nen com ell. I efectivament, ha estat així, han passat uns quants cursos darrera seu i no he trobat cap nen amb el seu potencial, la seva imaginació, la seva màgia. El curs passat vaig ser tutora de la germana d’aquest nen, i no tenen res a veure l’un amb l’altre, però em vaig passar el curs demanant-li un dibuix del seu germà i no el vaig aconseguir.

Ara aquell petit geni està a tercer, diuen que ja no dibuixa tant com abans, tinc la sensació que li han tallat les ales a la seva imaginació, que de tan imaginatiu algú que altre el va titllar de nen estrany. I saber això em trenca el cor! No us podeu imaginar com m’agradaria que aquest nen no deixés mai de dibuixar, no deixés de somiar.

En la meva professió, passen els anys, i un munt d’alumnes per les teves mans, nens que recordes per un motiu o un altre, uns més brillants, els altres més intel·ligents, xerraries, espavilats, carinyosos… però creieu-me que passi el temps que passi aquell petit nen per mi sempre serà especial, aquell nen que jugava al pati a ser Peter Pan, i que em feia al·lucinar amb els seus dibuixos. Ell era feliç amb un paper i uns colors, i jo era feliç veient-lo crear!

Doncs bé, avui el motiu del meu article és que l’altre dia vaig rebre un regal molt especial, crec que un dels millors regals del món. La seva germana, que ara està a P5 em va dir: “El XXXX està preparant un conte per tu”. I al dia següent em va venir a buscar a la classe per donar-me el que avui us vull portar. Un conte de Sant Jordi molt especial, el conte del meu petit artista.

Potser pel que fa a la imaginació de les il·lustracions no sembla al nivell que estava a P4, com ja us he dit tinc la sensació que l’han fet tocar de peus a terra, però aquell traç, les mirades dels seus personatges em continuen mostrant al petit artista que un dia vaig veure en ell. Estimo la meva feina per detalls com aquests i em fa feliç dia rere dia haver escollit ser el que sóc, haver decidit ser mestra.

Més o menys passat l’equador d’aquest curs, m’agradaria fer un petit balanç de com m’està anant com a mestra amb aquest grup. Ja a principi de curs us comentava que no seria un curs fàcil, que era una classe que molts mestres anomenem “complicades”, “difícils”, i la veritat és que els pronòstics no eren del tot erronis.

Però també us vaig comentar que me’ls acabaria guanyant, i a les alçades de curs que estem no tinc la sensació que acabi de ser així. Sí que en molts casos la relació amb alguns nens ha millorat, l’actitud és millor i el comportament també.

No sé si recordareu que us vaig parlar d’en Pau, un nen que presenta un trastorn de tipus autista, i la veritat és que és un nen que dia rere dia no ha deixat de sorprendrem. Ja pronosticava la seva psicòloga que seria una criatura al que l’aprenentatge de tots aquells conceptes que són mecànics no li costaria gens, i així està sent, no es va equivocar en aquest sentit. Reconeix totes les lletres, i nombres, i els escriu amb certa facilitat amb els mecanismes apresos a l’aula. Pel que fa a la lectura, una vegada ha entès el sistema de desxiframent de les síl·labes, llegeix amb certa facilitat paraules o fins i tot frases, tot i tenir certs retards en l’adquisició del llenguatge, la parla i la pronunciació.

Però pel que fa a nous reptes, a coses més imaginatives, costa que vagi més enllà, que faci un pas més. En els dibuixos lliures és repetitiu, tant pel que fa als esquemes i patrons a l’hora de dibuixar com els colors. Pot repetir un dibuix una vegada i una altre, amb setmanes de diferència.

Li costa assumir com pintar qualsevol cosa, si no té un patró de colors clars. Així per exemple no té cap problema en pintar les cares de les persones, ja que sempre les pintarà color carn o taronja, però a l’hora de pintar-los la roba no sabrà de quin color pintar-los. Tot allò que s’allunya dels seus esquemes de colors, el té absolutament perdut. Una casa per ell sempre té el sostre vermell, la porta marró, les finestres blaves i les parets grogues. I si li treus aquells colors de la capsa es bloqueja, no la pinta i deixa estar el full.

Pel que fa al seu comportament, és complicat de controlar,  ara us explico perquè. En Pau no acaba de comprendre el que està bé, i el que està malament, no entén les llàgrimes ni el dolor d’un altre nen al que sense voler li pot fer mal amb una empenta, no acaba d’entendre què vol dir estar enfadat, no entén els càstigs, i no té noció d’allò que pot ser perillós (pot saltar escales de 3 en 3 sense tenir por de caure o de fer-se mal). Sí que exterioritza o comença a fer-ho, els seus sentiments, quan ell es fa mal. Demostra la seva alegria quan està content, i t’abraça i et fa petons com a mostra d’estima i afecte, o per aconseguir alguna cosa que li interessa.

És difícil escollir els seus companys de taula, ja que hi ha nens que s’adonen que al Pau se’l renya d’una manera diferent que a la resta, hi ha qui no veu que és un nen diferent. Però pel que fa a les seves dues companyes de taula, cal dir que tenen una paciència increïble amb ell i m’estan ajudant moltíssim. Li diuen el que està bé i el que no sense enfadar-se ni esbroncar-lo, l’ajuden explicant-li què ha de fer. I tenen la santa paciència de recollir-li una vegada i una altra els colors del terra que ell llença expressament, com si es tractés d’un joc, quan en realitat és una cosa que no pot fer. Fins i tot quan tots els de la taula acaben la feina, em porten els colors perquè no els llenci més.

En definitiva, cal tenir molta paciència i te l’aprens a estimar moltíssim, i amb ell aprens moltíssimes coses. Et dóna més del que tu li pots donar.

El cap de setmana vaig poder veure un reportatge a tv3 dedicat a la revista per a nens Cavall Fort, i no me n’he pogut des d’aquí estar de retre’n el meu petit homenatge a aquesta gran publicació per a nens. De Cavall Fort se n’ha de dir i s’ha de tenir molt en compte l’e`poca en la que va ser creada i va néixer com a revista. Estem parlant de l’any 1961, moment de gran repressió i de persecució de tot el que feia pudor a català. Atrevir-se aleshores de crear una revista en català per a nens, va ser del tot agosarat, un atreviment, i fins i tot van haver de distribuir-se’n els seus exemplars en la més absoluta clandestinitat. Tots els nens de l’època en els que a casa seva es parlava en català, desitjaven frisosos poder llegir aquesta revista o que els hi deixés algun amic per fer-ho, i és que per fi podien llegir amb la llengua que es parlava a casa.

Des de que va néixer Cavall Fort ha tingut un objectiu ben clar divertir als infants i enriquir els seus coneixements a través de contes, jocs, concursos, historietes, tires còmiques, passatemps… I tot plegat ho han fet sempre i des de sempre en els seus més de 1000 números.

La revista no només ha estat una eina per al divertiment dels infants, sinó una gran manera per autors i il·lustradors de les nostres contrades de donar-se a conéixer i aportar el seu granet de sorra a la família de Cavall Fort. Entre els autors més il·lustres del génere de la literatura infantil i juvenil que han participat hi podem destacar noms com Joaquim Carbó, Josep Vallverdú o Pep Albanell. Però per Cavall Fort també han passat moltíssims autors que han escrit per al públic adult com Salvador Espriu, Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Montserrat Roig, Tísner… Entre els il·lustradors trobem grans de tots els temps com Cesc (que s’ha encarregat de fer cada any des del seu naixement de totes les portades del número especial de Nadal), Picanyol, Fina Rifà, Pilarín Bayés, Llucià Navarro, Carme Solé o Maria Rius; i altres de més actuals com Pep Brocal, Mercè Canals o Montse Ginesta, entre molts i molts d’altres als que Cavall Fort ha donat l’oportunitat d’obrir-se un petit forat en aquest àmbit tan complicat de la il·lustració infantil.

Però parlar de noms i més noms no és significatiu ara, perquè estic segura que els que de petits hem llegit el Cavall Fort, no recordem el nom d’autors i il·lustradors, però sí que recordem el ja mític Ot El Bruixot, o les aventures de d’en Jep i Fidel o fins i tot en Massagran! A part recordem haver llegit per primera vegada i en català grans clàssics del còmic belga, bressol del còmic europeu per excel·lència com en Lucky Luke, Sergi Grapes o La patrulla dels Castors. I és que a les nostres contrades el còmic belga va encaixar a la perfecció.

Un reportatge sens dubte preciós, us deixo el link per a que el pugueu veure íntegre al TV3 a la carta.