Elefant Trompeta

Els sentits són un tema que es treballa moltíssim amb els infants més menuts, aprendre a conèixer i educar el sentit del tacte, l’olfacte, el gust, l’oïda, la visat és un dels aspectes més importants a treballar a l’educació infantil. I sovint m’havia plantejat que no hi havia contes o històries que expliquessin els cinc sentits o que ens parlessin d’ells de manera divertida i original. Però us en porto un parell que he trobat recentment que crec que us poden agradar.

EL DR. W EN: EL MISTERIÓS CAS DEL SENTIT EXTRAVIAT, Muyi Neira, Il·l. Karina Letelier, Editorial Blume –> Aquest conte és el conte protagonitzat pel protagonista d’una de les sèries del Súper 3, la del Dr. W. Una història plena d’aventures, misteris i investigació del Dr. W a la recerca d’un sentit que ha perdut. Però quin sentit és? Un llibre ple d’aventures, pensat per a ments despertes, nens curiosos i valents. Una aventura que portarà al Doctor a emprendre un viatge ple de perills, aventures rocambolesques i on els sentits de l’orientació, el del deure, el de la vista, el del gust, l’olfacte, el de l’humor, el del ritme, l’oïda, el tacte, el de l’oportunitat, el del ridícul… són primordials i tenen un paper molt important per a resoldre l’enigma.

Un conte divertit, curiós, extravagant i misteriós.

CINC MÚSICS A LA QUINTA FORCA, Alberto Gamón Carranza, Apila Ediciones (2012) –> Aquest conte va néixer com un petit homenatge a l’Editorial Apila en el seu cinquè aniversari. Per celebrar-ho, li van proposar a Alberto Gamón, que fes un conte on el número cinc fos significatiu, i és així com l’autor va crear aquesta història. Una història sobre músics que convida a gaudir i saber explotar al màxim els cinc sentits, i per fer-ho pren com a punt de partida cinc músics. Una història curiosa, divertida, original… Les il·lustracions són esplèndides i el resultat és sens dubte el d’un bon àlbum il·lustrat.

I ja en són set els cursos que començaré com a mestra i tots tenen les seves coses especials. Sempre es fa un xic farragós, no ens enganyem per molt que estimis la teva feina, a ningú no li agrada acabar les seves vacances per tornar a treballar. El curiós és que sempre tinc la mateixa estranya sensació, que és la de tornar a començar del principi. M’explico, estic a P4 i en l’escola en la que treballo és un curs molt dur, ja que a P3 no treballen ni lletres ni nombres, i és a P4 on han d’adquirir tots aquests aprenentatges. Molta feina, molts fulls, i molts aprenentatges. I després de passar-te mesos doblegant l’esquena, ajudant a tots els nens a escriure i fer-ho gairebé un per un i dia rere dia, quan ja tens la sensació que escriuen sols i que ho fan prou bé, que ja no necessiten tan la teva ajuda, s’acaba el curs i se’n van a P5. Per una banda sents una gran satisfacció de lo grans que s’han fet al teu costat, de tot el que hem aprés junts, i per altra sents certa ràbia perquè tens la sensació de que quan ja han adquirit certa autonomia i s’han fet grans et marxen.

I ara és tot tornar a començar, entres a la classe el primer dia de classe i els veus petits, menuts, un xic ploraners i anyorats de les mames, papes i avis, de les vacances i d’estar a casa jugant, i penses que tu si poguessis també ploraries perquè també anyores els instants de relax que et donen les vacances, però allà has d’estar, consolant si cal, i aquí per mi comença un dels moments més importants del curs. Si més no, el que marcarà i establirà els límits que estàs disposada a no sobrepassar. Sempre el primer dia, tinc la costum de xerrar als meus nens, d’explicar-los que ja són un any més grans, que aprendran moltes coses i que s’ho passaran molt bé, que jugarem, cantarem, explicarem contes… tot plegat, sempre i quan ells compleixin certes normes que els hi faig saber ja des del primer dia. Potser ho trobareu exagerat, potser penseu que són nens massa menuts per explicar-los tot plegat, però a mi em serveix. M’explico, en la meva consciència, el fet d’haver-los marcat les pautes i normes que han de complir durant el curs, em serveix per si jo durant els mesos renyo a un nen per un comportament o un altre, o m’hi enfado, no sigui per ell una novetat i sàpiga que això passa perquè hi ha una sèrie de normes que no ha complert. Així no tinc la sensació de que no els he avisat amb antelació. No sé si m’he explicat, espero que sí.

Les normes que estableixo són força senzilles i no són complicades de complir, bàsicament són:

– No ens peguem ni barallem amb els companys, qualsevol problema que tinguin me l’han d’explicar a mi directament.

– Portar-se bé a classe: no trencar el material, no aixecar-se constantment de les cadires, seure bé…

– Fer cas a la senyoreta.

Crec que amb això englobo tot plegat, a part d’establir certes pautes de conducta durant al curs del tipus: Dir bon dia quan entrem a la classe al matí, demanar les coses siusplau, donar les gràcies, aprendre a esperar el nostre torn, aixecar el braç per parlar, que amb el menjar no es juga ni es llença… No sé, són coses que jo considero bàsiques i de sentit comú i que a mi, els meus pares em van ensenyar de petita que eren de bona educació, i jo intento inculcar-les als meus nens cada any.

En definitiva, considero que les pautes i normes establertes el primer dia, i l’acceptació o no que els nens en facin d’aquestes, són fonamentals per a encarar de manera positiva i profitosa un nou curs. I així és com passo part del meu primer dia d’escola, un dia complicat, potser una mica dur, però que intento passar amb el millor humor possible i començar amb energies i molta il·lusió.

Il·lustrador Alsacià nascut l’any 1931, Tomi Ungerer és i ha estat sens dubte un il·lustrador transgressor, polifacètic i plorifer. Més de 140 llibres a les seves esquenes abalen la seva qualitat com a il·lustrador, i tot i que ha treballat en moltíssims àmbits, alguns d’ells força polèmics,  és potser en el de la literatura infantil, l’àmbit on ha rebut més reconeixements.

Té un estil particular i l’ha exportat arreu del món. Ha viscut i treballat lluny de casa seva: Estats Units, Canadà, Irlanda, Estrasburg. A part de la seva vessant d’il·lustrador, també ha treballat en escultura, arquitectura…

Però parlem de la faceta que més m’interessa: la literatura infantil. Autor i il·lustrador dels seus propis contes, va publicar-ne el primer l’any 1957, “The Mellops go flying”, que va ser tot un èxit de ventes ja des del primer moment. I d’ençà aleshores un munt d’àlbums il·lustrats avalen la seva carrera en aquest àmbit. Entre els més populars trobem els que ha escrit i il·lustrat el propi autor com Els tres bandits, “The moonman” o Críctor (reeditat recentment per Kalandraka a les nostres contrades). Tot i que també ha il·lustrat contes que no són històries seves, la seva fama com a il·lustrador neix de les seves pròpies històries.

Un home peculiar, un estil curiós i una bona carrera a les seves esquenes, han fet que avui hem decidís a presentar-vos-el si és que encara no el coneixíeu.

Gowi és una marca de joguines austríaca d’una llarga tradició fent joguines pels nens petits, i és que són més de 50 anys al servei de les criatures. Aquesta vegada però, no és una marca de joguines de fusta o de roba, són de plàstic, però es caracteritzen per dissenys innovadors, coloristes i pensats per als més menuts.

Entre els seus productes més destacables hi podem trobar joguines d’encaix, piràmides, joguines per la sorra, cotxes i diferents vehicles, elements per a la cuineta, i joguines per a l’aire lliure.

Us deixo una petita mostra dels seus productes, a veure què us semblen.

Els avis i àvies són figures molt importants en les vides dels nens i nenes, o com a mínim, hem de fer que ho siguin. Són especials, fonts de coneixement, pous d’experiència… i tot plegat fa que hagin de ser persones respectades per a tots, i és per això que hi ha un munt de contes que ens parlen d’ells i d’experiències amb els néts.

ELS CAMINS DELS ARBRES, Pep Bruno, Il·l. Mariona Cabassa, Ediciones La Fragatina (octubre del 2011) –> Un nen i el seu avi passen la tarda junts. El nét vol pujar a l’arbre i pensa que no serà capaç, però aviat descobreix que no cal ser especialment fort o gran per pujar fins a la copa d’un arbre: les formigues pugen, les sargantanes pugen… cada arbre té el seu camí i de vegades només és necessari saber mirar i esperar amb paciència al fet que ens sigui desvetllat.

I és gràcies a l’avi que el nen aprendrà a observar allò que l’envolta i a trobar els camins per aconseguir fer el que vol fer, que en aquest cas és enfilar-se a un arbre. Però la història va molt més enllà que una simple aventura a dalt d’un arbre, és tracta de que l’avi sap guiar al nen per a que trobi el seu camí a la vida. És un conte preciós, amb unes fantàstiques il·lustracions de la Mariona i un llenguatge molt especial. Sens dubte, un conte bonic.

EL MEU AVI, Marta Altés, Editorial MacMillan (Març 2012) –> Aquest és un conte de textos molt curts, però amb imatges plenes de tendres i sentiments. Ens narra l’especial relació que s’estableix entre un avi i el seu nét, i les coses que fan l’un amb l’altre. Ho fa de manera senzilla i emotiva, i ens explica com sovint l’avi es pot sentir sol, o a vegades oblidar-se d’algunes coses, o a vegades es comporta com un nen… Coses que a vegades són dures d’assumir però que vistes des del punt de vista del nét fa que tinguis la sensació de que potser no són tan dures, o si més no, no ho semblen. És bonics, especial i estic convençuda de que us agradarà molt.

UN BLAU COM UNA CATEDRAL, Anna Obiols, Il·l. Subi, Editorial Baula (2012) –> A Un blau com una catedral trobarem que el color blau és ben present a les nostres vides. Ho és a la natura, també en coses que fem servir habitualment i sobretot en la imaginació.Un conte on veiem com una àvia pot ser per a un infant alhora un referent de coneixements de coses de la vida i un coixí per a les emocions.

Una bonica i senzilla història on l’Anna i en Subi fan una vegada més mostra de ser un tàndem perfecte a l’hora de crear boniques històries per als infants.

EL JARDÍN DEL ABUELO, Lane Smith, Editorial Océano Travesía (2012) –> Si us dic que sens dubte el conte d’avis més especial que us porto avui és aquest, no pretenc ni molt menys desprestigiar els altres dos que l’acompanyen, però sens dubte aquest és un conte especial.

Ens narra la història de l’avi d’un nen, bé de fet el besavi, un avi que sempre està al seu jardí podant els seus arbustos. Però no, l’avi no ha estat sempre jardiner, també va ser un nadó i es va criar en una granja, i va tenir varicela, i es va enamorar i va donar el seu primer petó i va ser soldat, i sobretot va ser un artista… però ara l’avi no recorda moltes de les coses que li han anat passant a la seva vida, i és que mica en mica les va oblidant. Per això passa hores i hores en el seu jardí podant uns arbustos que el porten a rememorar passatges de la seva vida, de manera que entrar en el jardí de l’avi es converteix en un autèntic viatge en el que podem descobrir el seu passat, la seva vida i les seves il·lusions.

Aquest conte és sens dubte un dels que més m’ha agradat o m’ha impactata en els darrers temps, és d’aquells que val la pena que avis i néts mirin plegats i aprenguin a comprendre’s l’un a l’altre, perquè sovint la memòria és capritxosa i amb els anys cruel amb tot el que hem viscut, i aquest homenatge als avis és sens dubte el millor dels regals.

Pel que fa a les il·lustracions no cal que us digui que m’han semblat una autèntica delícia, un plaer per als enamorats dels àlbums infantils especials, aquells que en volen dir alguna cosa, i aquest sens dubte ens en diu moltíssimes. Si us plau, només us demano que el descobriu, us el mireu i de ben segur que tots els que teniu o heu tingut avis als que heu estimat amb bogeria us el voldreu comprar.

L’OCELL DE LES DUES GÀBIES, Edu Flores, Apila Ediciones –> Aquest és sens dubte un conte diferent, un conte que no passa desapercebut, un conte que no és innocent, que no té la innocència que esperem sovint en molts dels contes que oferim als nostres infants, és un conte que serveix per reflexionar, per fer-nos pensar. I l’actitud que té l’ocell protagonista d’aquesta història és la que sovint prenem moltes persones en la nostra pròpia realitat. I ara us explico una mica de què va tot plegat.

L’ocell protagonista d’aquesta història té un problema i és que es creu el millor, creu que la seva espècie és millor que totes les altres espècies d’ocells, i no només això sinó que tots els de la seva espècie que viuen en un determinat lloc són millors, més valents, més honestos, més divertits, més elegants, més intel·ligents… que la resta. I tot això l’ocell protagonista de la història ho ha pensat sempre, però mentre ho ha fet callat no ha hagut cap mena de problema. Fins al moment que comença a expressar tot això en veu alta a un caçador que passava per allà. Aleshores aquest decideix que l’única solució al problema de xenovisme de l’ocell és viatjar. El captura i va a parar a una botiga d’animals de París.

Per tant les dues gàbies de que parla el conte són la gàbia real en que acaba l’ocell, i una gàbia figurada, la de la ignorància en la que viu creient-se el melic del món. És una bona lliçó per tots aquells que es creuen superiors a la resta sense ser capaços de veure una realitat més enllà que la seva pròpia. És un llibre que resulta impactant, no només per la seva història, que és sens dubte diferent a les que estem acostumats, sinó també per la seva acurada edició i per tenir unes il·lustracions sincerament espectaculars. Unes il·lustracions plenes de vida, energia, de colors, il·lustracions que ens transporten de la selva a la ciutat de la llum.

Sens dubte, un conte diferent que mereixia un Trompeta recomana només per ell.

DESCOBRIR BARCELONA, Oblit Baseiria, Il·l. Pere Virgili, Edicions Hpòtesi, Col·lecció Descobrir Ciutats (Abril 2012) –> Avui us porto el primer títol d’una col·lecció que sembla de moment només tenir aquest títol, es tracta d’un conte sobre Barcelona. I us el porto per diversos motius, és un conte turístic però amb tot l’encant de no ser especialment comercial ni mal editat com sovint passa amb tot allò que s’ofereix als turistes. Per altra banda, l’ha escrit l’Oblit, propietària de Casa Anita, i com simpatitzo amb aquesta llibreria que sovint ens transporta a móns màgics a través dels seus contes, doncs m’ha vingut de gust ensenyar-vos aquest conte. I tercer i darrer aspecte pel qual m’he animat a portar-vos un conte així, el seu il·lustrador Pere Virgili ha fet una gran feina il·lustrant llocs emblemàtics de la ciutat.

El conte és tot un assegi que us portarà des del Tibidabo, a Passeig de Gràcia, passant per la Boqueria, el Parc Güell, Montjuïc, les Rambles, el Laberint d’Horta, Canaletes, L’Estadi Olímpic, Barceloneta, Vila Olímpica, Maremagnum… Això sí, a tot plegat cal afegir-hi un guiny a la Vila natal de l’autora, a Gràcia; i és que en el camí que fa el conte des de Passeig de Gràcia fins al Parc Güell para a Plaça Virreina, un lloc evidentment no turístic al que l’autora vol acostar al lector per a que es parin a descobrir els carrers de la Vila. I és que ja se sap, aquí cadascú escombra cap a casa seva, i en aquest cas és molt curiós i evident. Tot i així un bonic llibre que avui m’he decidit a portar-vos ja que fa un parell de setmanes vaig rebre un mail de l’ediorial amb aquest vídeo tan bonic que us adjuntaré al final d’aquesta entrada.

Així què? Us animeu a descobrir Barcelona sota els ulls de l’Oblit?

EL TEMIDO ENEMIGO, Jorge Bucay, Il·l. Gusti, Editorial Océano Travesía –> Si decideixes unir en un àlbum il·lustrat una història d’en Jorge Bucay com aquesta i les il·lustracions del sempre original Gusti tens com a resultat un conte que és molt més que això, una autèntica obra d’art. No cal que us digui l’encert d’en Gusti o de l’editorial per escollir aquesta bonica història amb la que fer un àlbum il·lustrat així, tampoc cal que us digui l’encert d’escollir un il·lustrador com en Gusti que li dóna l’aspecte perfecte a la història.

D’aquesta història ho sé tot, com comença, la trama i com acaba, i us la podria explicar sencera, però mai m’ha agradat desvetllar el final dels contes que més m’entusiasmen, és com les bones pel·lícules o els bons llibres, més val que cadascú llegeixi o vegi el final a la seva manera, perquè sinó perd part de la màgia i de l’encant que té el descobrir el desenllaç d’una història tan magnífica com aquesta. El que sí que puc fer és explicar-vos una mica l’argument d’aquest conte.

Un Rei malvat, cruel i dèspota, que presumeix constantment del seu poder, que creu que és el més poderós del món, que ho vol ser a qualsevol preu, però que al igual que la madrastra de la Blancaneus té un petit problema, el Rei no té mirall, però al igual que la madrastra tenia qui li digués que ella no era la més bonica, tothom li diu el Rei que ell no és el més poderós del seu propi reialme. Que el més poderós és el Mag i és que ell no només és savi, bondadós i afable, sinó que a més té el poder de veure el futur.

El Rei empipat amb el seu més gran enemic, aquell mag que li robava el poder, es va decidir que havia de trobar alguna manera d’arrabassar-li. Així que un bon dia es va decidir a convidar al Mag a sopar, per tal de preguntar-li quan hagués acabat el sopar, quin era el dia en que moriria el Mag. El Rei pensava que si no contestava quedaria desemmascarat ja que no seria capaç de preveure el futur, i si contestava un dia en concret, ell agafaria la seva espasa i li clavaria en aquell mateix moment per sorpresa, desemmascarant així a un Mag que ell considerava un impostor, i tenint així el màxim poder.

Però vet aquí que la resposta del Mag no va ser l’esperada pel Rei, que va afirmar que ell morira només un dia abans de que ho fes el Rei, no se sap si el mag va preveure el que passaria en aquell sopar i ho va fer per salvar la seva vida o perquè realment sabia que el Rei moriria un dia després que ell; però això sens dubte va fer canviar els plans d’un Rei que espantat de que el mag pogués tenir raó va decidir predonar-li la vida, i fer com si res no hagués passat.

Però la por del Rei a morir no es va quedar únicament aquí, i és que va decidir que el Mag es quedés a Palau aquella nit no fos cas que el sopar li hagués sentat malament o que es trobés malament per la nit i morís. Al matí següent amb l’excusa de controlar al mag i de que no li passés res, li va fer una consulta sobre el govern del reialme, i el Mag li va donar al Rei una resposta prou assenyada. I així va ser com l’estada del Mag a Palau es va prolongar amb el temps, i dia a dia el Rei anava consultant al Mag decisions sobre el seu govern que li semblaven prou assenyades i correctes, de manera que el seu enemic dia rere dia es va convertir en el seu conseller i en el millor amic que mai havia tingut. Al Rei ja no li preocupava la idea de la seva possible mort un dia després del mag, i simplement es passava hores i hores conversant amb el vell sabi que els va acabar convertint amb un home més sabi, més just i més honest del que mai cap dels subdits del Rei haurien pogut imaginar.

Però confessaria mai el Rei que havia intentat assassinar al Mag ara ja feia quatre anys en aquell sopar? S’acabaria complint la predicció del Mag? Com ja us he dit, no us explicaré el final, però és una història apassionant que ens fa veure i entendre que sovint allò que rebutgem en un inici pot acabar sent enriquidor, i que del nostre més gran enemic també en podem descobrir  moltes coses i veure-hi un cantó que mai hauríem imaginat descobrir.

No cal que amb tot el que us he explicat, us digui que aquesta és sens dubte una història que em va fascinar, em va captivar des del primer moment, in vaig saber que es tractava d’una història especial. No és un conte només per a petits, és una història per a tots i és simplement preciosa.

Sebra interior for kids és una marca danesa de disseny i fabricació de mobles, roba de llit, joguines i altres accessoris per als infants i les seves habitacions. L’empresa va ser fundada per la dissenyadora Mia Dela l’any 2004 quan en el moment que ella va tenir una criatura i es va decidir a decorar l’habitació del seu fill, es va adonar que no hi havia productes al mercat que complissin les necessitats estilístiques de disseny i de qualitat que estava buscant. És així com neix Sebra, i ho fa amb un disseny modern, colord molt vius i amb un toc un xic retro en els seus estampats i en algunes de les formes dels seus prouctes, utilitzant tècniques com el ganxet per algunes de les seves joguines, peluixos o coixins. Tot plegat ho fa utilitzant matèries primers de qualitat com la llana, la fusta i el cotó. Alguns dels seus productes per tenir la qualitat desitjada, han de ser productes fets a mà, i aix`+o evidentment encareix un producte que a canvi ofereix: disseny, qualitat i originalitat.

Una empresa formada per a 14 pares i mares d’unes 26 criatures, i que per tant, són persones properes a les necessitats dels seus propis fills i que per això intentaran oferir-los el millor dels seus productes. 300 dissenys de productes distribuïts en 13 països arreu del món.

Unes joguines, mantes i complements per a l’habitació dels infants precioses, que us convido a que descobriu. Us deixo amb algunes de les imatges del seu catàleg.

Ja fa forces mesos que us vaig portar ja alguns títols d’aquesta col·lecció. Una col·lecció que com ja us vaig dir, es tracta de títols que són el petit pas entre contes i llibres de lectura. Lletra lligada, textos no gaire extensos, però amb un format que va un xic més enllà que el conte. Llibres pensats per a nens a partir de 5 anys que ja comencen a tenir certa fluïdesa en l’àmbit lector, i dels que avui us porto dos nous títols.

LA SELVA DE LA SARA, Emilio Urberuaga, Col·lecció Ala Delta, Sèrie Lletra Lligada, Editorial Baula (2012) –> La Sara viu a la selva amb un munt d’animals, uns animals que no estan gens contents amb el seu aspecte físic, en comptes de dents els agradaria tenir un bec, voldrien colls llargs com els de les jirafes. I tot i que la Sara intenta i intenta convèncer-los de que s’han d’estimar tal i com són, els animals no semblen estar disposats a escoltar-la. Així que la Sara s’imagina com seria l’animal ideal, aquell que tingui totes les característiques que tots els seus amics animals volen, i s’acaba adonant que en la seva imaginació crea un autèntic monstre.

Una història que de manera divertida, ens parla de l’autoestima i de l’acceptació d’un mateix, un conte de tot un clàssic de la literatura infantil, Emilio Urberuaga.

LLÀGRIMES DE COCODRIL, Pep Molist, Il·l. Emilio Urberuaga, Col·lecció Ala Delta, Sèrie Lletra Lligada, Editorial Baula (2012) –> La mare, el pare i la Coconut sempre li diuen a en Cocolicot que els cocodrils són valents i no ploren mai. Un dia, però, en Cocolicot no va poder aguantar el plor i heus aquí, a Llàgrimes de cocodril, el que va passar…

Una història que també pot fer reflexionar als nens sobre perquè plorem, què ens passa quan plorem… Una vegada més les il·lustracions, al igual que en el títol anterior són de l’Emilio Urberuaga, tot i que aquesta vegada la història és d’un altre bon autor de literatura infantil, en Pep Molist.