Dibuixant a… RIQUET EL DEL PLOMALL

30 juny 2010
0

Il·lustració de l’Elefant Trompeta (2010)

El Trompeta vist per… MONTSE TOBELLA

29 juny 2010
0

No us podeu imaginar la il·lusió que em va fer rebre aquest mail ahir, i és que ja feia força temps que cap il·lustrador m’enviava la seva versió de l’Elefant Trompeta i per a mi és una secció molt important, així que ja us podeu imaginar la meva alegria quan en obrir el correu veig un mail de la Montse Tobella amb assumpte: “dibuix elefant Trompeta”. I més contenta encara vaig estar al obrir-lo i veure lo bonic que resultava. Un d’aquells Trompetes que fan il·lusió perquè l’il·lustrador ha estat una estona del seu valuós temps pensant en el Trompeta i el que representa per ell. I en aquest cas, la visió que en té la Montse Tobella és molt dolça i tendra amb un nen endormiscat gràcies a les pàgines d’un conte a la trompa de l’elefant. És sens dubte, el millor regal que podia rebre en un dia tan dur com el d’ahir.

Moltíssimes gràcies Montse!

Els orígens de… RIQUET EL DEL PLOMALL

28 juny 2010
0

“Vet aquí una vegada una reina que va donar a llum a un nen molt i molt lleig, al naixement hi va assistir una fada que va dir que tot i ser tan lleig, seria un noi molt despert, bo i amb l’estrany do de poder transmetre tots el seu enginya la persona que més estimés.
La reina es va quedar força trista, però quan el nen va començar a parlar, tenia tanta gràcia i enginy que a tots agradava, i això va fer una mica més feliç a la reina.
El nen, quan va néixer, ho va fer amb un plomall de cabells al damunt del cap i per això era conegut com a Riquet el del plomall.
Set anys més tard, va néixer d’una altra reina, dues filles, la primera era preciosa, i la fada que havia assistit al naixement d’en Riquet, li va atorgar el do de ser molt maca però molt tonta; tan tonta com bonica. Però amb un do, podria transmetre la seva bellesa a la persona que més s’estimés del món.
I la segona en canvi, fou horrible, però en compensació tindria un gran talent.
Van passar els anys i en Riquet dia rere dia es feia més bondadós i savi, però era tan lleig que cap donzella se’l mirava. En canvi, la bonica princesa agradava a tothom, però quan s’hi acostaven i la noia obria la boca, tots en fugien corrents de lo estúpida que els hi semblava.
Un bon dia la princesa es va amagar plorant bosc, ja que era tan estúpida, que ningú no la volia pas, i es va trobar amb en Riquet, que la va consolar sense dubtar-ho i li va demanar matrimoni al cap d’un any a canvi de que ell li transmetria la seva intel·ligència.
Amb el temps, la jove noia anava aprenent més i més cada dia d’en Riquet, i ja no només era bella, sinó sensata i intel·ligent. Tant fou així que molts prínceps d’arreu vingueren a demanar la seva mà; però ella demanava poder-s’ho pensar, i va anar al bosc a reflexionar.
Allà, es va obrir la terra als seus peus, i d’ella en va emergir tota una cuina sencera amb els seus cuiners i cuineres que estaven preparant el casori d’en Riquet i la princesa, ja que ja havia passat un any des de la promesa de la jove.
La noia no es volia pas casar amb en Riquet, ja que era lleig; però ell li va recordar que ella tenia el do de convertir en preciós a la persona que més s’estimés del món. Així que la noia es va decidir a estimar a en Riquet, es van casar i als ulls de la princesa en Riquet es va convertir en el més atractiu dels homes.
Però diu la història que ben bé, no és que en Riquet es tornés atractiu de cop, sinó que era l’amor que la jove li proferia el que havia fet que la seva lletgesa s’esvaís, i la noia el trobés d’allò més atractiu.”

Aquest és el conte de Riquet el del plomall, un conte de fades popular, que es va fer conegut gràcies a una de les primeres i més famoses versions escrites que es coneix, la de Charles Perrault de l’any 1697.

Però no en fou Perrault l’autor original de la primera versió escrita d’aquesta història, i és que diuen que una famosa novel·lista anomenada Catherine Bernard va escriure un conte molt similar anomenat Agnès de Córdoba, que tenia lloc durant el regnat de Felip II a Espanya. Aquest relat fou escrit dos anys abans en forma de novel·la, el 1695, i diuen que Perrault s’hi va inspirar per tal d’escriure el seu relat; i és que a diferència de la història de Perrault, el de Bernanrd no acabava bé, i hi ha qui afirma que és més fidel al conte original.

Cal dir, però, que hi ha qui parla d’una versió més antiga encara, la de Giambatista Basile, que en el seu llibre el Pentamerone de l’any 1674, ja va recollir tota una sèrie de contes de fades populars, transmesos fins aleshores oralment, i dels que després altres autors famosos en van fer les seves adaptacions, com ara els germans Grimm; o en el cas que ens ocupa avui, el propi Charles Perrault.

Sigui com sigui, les inspiracions per aquesta obra poden ser diverses, ja que hi ha molts contes on l’amor està pel damunt de tot. Una de les històries amb les que es pot haver inspirat aquest conte és amb la llegenda grega d’Eros i Psique, o la llatina Cupido i Psique, història que ja us vaig explicar quan us vaig portar el relat de La Bella i la Bèstia.

En relació a la moralina de la història, podríem dir que és la següent: “El que al lleig estima, guapo li sembla”, o com dirien altres històries: “La bellesa està a l’interior”.

Un conte per damunt de tot, de fades i amb final feliç, i que amb els anys potser ha anat perdent la popularitat de la que gaudia. De totes maneres, val la pena recordar-lo, és bonic.

Il·lustracions
Trobar imatges d’aquest conte ha estat, certament, orça complicat. De fet, podríem dir que no n’hi ha gaires, degut ala seva manca de popularitat actual. Tot i així, us deixo amb alguna en blanc i negre, la primera d’elles feta per Gustave Doré l’any 1867.

Ara us deixo amb algunes portades i imatges en color, algunes són franceses, altres estan en anglès, i també n’hi ha alguna en castellà.

Explica'm… 13 HISTORIAS DE HECHICEROS Y DE MAGOS

27 juny 2010
0

13 HISTORIAS DE HECHICEROS Y DE MAGOS, VVAA, Trad. Irene Oyaga, Editorial Pirueta (2010) –> Aquesta setmana us porto un bonic i sorprenent recull de tretze contes de mags, encanteris, sortilegis, embruixaments… La gran majoria d’ells són contes populars de diferents indrets del món, cada conte il·lustrat per un il·lustrador diferent que aporta al recull varietat i riquesa en les seves il·lustracions. Els títols que hi podem trobar són:

El brujo y los camellos (Conte del Sàhara adaptat per André Voisin e il·lustrat per Stéphane Girel)
Merlín el encantador (Conte de Saboia adaptat per Jean Muzi e il·lustrat per Laurent Richard)
La nutria y los indios (Conte tradicional amerindi il·lustrat per Maja Célija)
El hacedor de lluvia (Conte tradicional australià il·lustrat per Éric Puybaret)
El Maestro del Misterio (Conte de Pascale Hédelin il·lustrat per Aurélie Guillerey)
La perla de luz (Conte de Christine Frasseto il·lustrat per Stéphane Girel)
Un brujo (Conte de Berry adaptat per Bertrand Solet il·lustrat per Éric Puybaret)
Buba y el secreto del brujo (Conte de Marc-Antoine Popovitch il·lustrat per Hervé Le Goff)
La mano hablante (Conte dels Pirineus adaptat per Michel Cosem e il·lustrat per Maja Célija)
La piel de la serpiente (Conte tradicional australià e il·lustrat per Éric Puybaret)
El bosque encantado (Conte de Agnès Bertron-Martin e il·lustrat per Laurent Richard)
El aprendiz de mago (Conte de Anne-Marie Brédy e il·lustrat per Stéphane Girel)
Krakonche y la vendedora de telas (Conte de Claude Clément il·lustrat per Maja Célija)

Un molt bonic i sorprenent recull.

El Trompeta recomana… CONTES POÈTICS

25 juny 2010
0

Avui us porto uns contes realment molt especials. Es tracta de contes amb uns textos d’allò més poètics, però sense ser en vers. Són històries que potser van més enllà del que poden comprendre els infants, contes màgics, sorprenents i per sobre de tot emocionals. Contes d’aquests que ens arriben al cor d’una manera o altra, però no per això són contes d’amor necessàriament.

Decidida a portar-vos històries màgiques i boniques, m’agradaria que paréssiu atenció a les recomanacions d’avui:

EL DUBTE, Pia Valentinis, Editorial Libros del Zorro rojo (2010) –> Quant m’hauré d’esperar? Sóc tan maco com diuen? Podré? Cada plana planteja una pregunta diferent, el dubte, aquell gran amic que forma part de la vida de tots i cadascú de nosaltres. Un llibre especial, que en un inici pot semblar un llibre d’animals, però no… Va molt més enllà, intenta fer als més menuts un plantejament intel·ligent del seu propi punt de vista entorn a totes les preguntes que planteja. Un conte sens dubte molt especial!

LA GRAN FÀBRICA DELS MOTS, Agnès de Lestrade, Il·l. Valeria Docampo, Ed. Sleepyslaps (2010) –> Hi ha un estrany país on la gent gairebé no parla, de fet per poder pronunciar les paraules, cal comprar-les i tragar-les. El protagonista de la història que ara ens ocupa, necessita paraules per tal de poder confessar el seu amor a la seva preciosa estimada. Però com ho farà? Si les paraules importants com estimar, amor, cor… valen una fortuna?

Un text preciós i molt poètic, dolç i tendre amb unes il·lustracions magnífiques.

UN COR MÀGIC, Stel·la, Il·l. Laura Di Francesco, Editorial Sd (2010) –> Un cor màgic és un relat frec, dolç i tendre sobre totes les formes que pot prendre el cor. Un cor que pot arribar arreu, i que potser molt gran i molt petit a la vegada. Les il·lustracions al igual que la història són molt dolces, i el resultat és un bonic conte molt especial. Enhorabona a la seva autora!

Dibuixant a… LA DAMA BLANCA D'AUVINYÀ

23 juny 2010
0

Il·lustració de l’Elefant Trompeta (2010)

Fent fang un altre any

22 juny 2010
0

De nou, al igual que l’any passat, hem tornat a fer l’exposició de fang a l’escola, amb tres figuretes per nen. Tot està fet a base de boles, boles deformades, xurros, xurros xafats i molta imaginació de la senyoreta. al final els resultats han estat força bons, la veritat.

Ja sabeu què en penso d’aquesta mena d’exposicions, però després de tota la feinada, m’ha donat goig ensenyar-vos-en les figuretes.

Els orígens de… LA DAMA BLANCA D'AUVINYÀ

21 juny 2010
0

“Diu la llegenda, que hi havia una vegada, fa molts i molts anys, l’antic Senyor  d’Auvinyà. Vivia en una torre que s’aixecava al capdamunt d’un turó a la banda esquerra de la Valira, entre Sant Julià de Lòria i la frontera de la Farga de Moles. Des d’allà, podia vigilar a tot el que volgués entrar a Andorra pel camí de la Seu, i el que ho feia amb no gaire bones intencions, el feia fora. Però vet aquí que el senyor va morir, i va deixar la seva única filla com a guardiana, una noia que mai es va casar i que els andorrans coneixien com la Dama Blanca d’Auvinyà, o Senyoreta d’Auvinyà. En deien blanca, perquè sempre solia vestir una túnica d’aquest color. De dia, vigilava des de la torre, i ala nit, anava amunt i avall des de l’ermita de Sant Romà fins al riu Valira.
No s’arronsava davant de cap viatger amb males intencions, i de fet, diuen que va parar els peus a un copríncep de la vall, un bisbe d’Urgell que imposava delmes abusius. Un dia, la Dama, es va emportar al bisbe cap al bosc i li va dir que la seva visita no era ben rebuda pels andorrans, i no el volien mai més per allà. Així que va haver una època que el bisbe no pujava fins a Andorra, i si ho havia de fer, enviava algú de la seva confiança.
Cansat de la imposició de la Dama Blanca, el Bisbe es va decidir a tornar-hi. Però amb certes precaucions, ho va fer sol i de nit, per així no ser vist. Però tot just passada la frontera, la Dama Blanca, li va barrar el pas, i li va dir que era com un llop que es movia de nit per fer mal. I dit i fet, el bisbe es va transformar en un llop gegantí.
Als pocs dies, els pastors de Sant Julià, es van alarmar perquè només feien que rebre els atacs continuats de llops que atacaven al seu bestiar. Però hi ha qui afirmava que no era un grup de llops, sinó que només era un. Als pocs dies, el síndic va organitzar una batuda per acabar amb el llop, i va ser el propi síndic el que va posar fi a la vida del bisbe convertit en llop.
Ben aviat, el síndic es començà a trobar malament, i va començar a tenir molta febre que li produïa malsons amb llops enormes. Veient que empitjorava més i més cada dia, els familiars van anar a buscar a la Dama Blanca d’Auvinyà, i aquesta els va dir que res no podia fer per guarir l’home. Que el que havia matat en realitat era el bisbe de la Seu .
L’home va morir i la Dama Blanca va desaparèixer per sempre més. I hi ha qui diu, que des d’aleshores tots els bisbes van aprendre bé la lliçó i que van respectar a partir d’aleshores totes les lleis i privilegis atorgats als Andorrans per l’emperador Carlemany segles enrere.”

Aquesta és la llegenda de la Dama Blanca d’Auvinyà, considerada com una gran protectora de les terres andorranes. Llegenda medieval, que segons explicaven els vilatans de la zona, va succeir en realitat. I és que segons diuen, forces viatgers anglesos escoltaven de la veu dels propis andorrans la mateixa història, i tots asseguraven que era del tot certa.

De fet, ja des del segle X, les autoritats laiques i eclesiàstiques d’Urgell, intentaven imposar la seva autoritat en terres andorranes sense gaire èxit. De fet, l’any 992, un vassall del comte d’Urgell va alçar un castell a Bragafolls, al sud d’Andorra, castell que fou destruït pels propis andorrans poc temps després.

Cal destacar que en moltíssimes llegendes i contes medievals, el bosc tenia una importància cabdal, i és que a l’home li va costar uns quants segles de dominar el bosc, que rodejava en aquella època, la majoria de terres feudals. I el fet de poder controlar el bosc, era sinònim de poder.

Certa o no, les llegendes, llegendes són i a mi sempre m’agrada creure que tenen part de veritat. I de fet, Andorra no va poder ser sotmesa gràcies potser a una misteriosa Dama vestida de blanc i convertida en el símbol de la independència i les llibertats andorranes davant el poder feudal.

Il·lustració
Em resulta força trist que aquesta fantàstica llegenda no hagi estat il·lustrada mai, de fet, l’únic rastre il·lustrat que n’he trobat és la versió que en va fer Carles Arbat en el fantàstic recull que m’ha permès conèixer aquesta llegenda: La nit que la muntanya va baixar al riu”.

Explica'm… SEIS HISTORIAS DE ANIMALES

20 juny 2010
0

SEIS HISTORIAS DE ANIMALES, Noah Gordon, Editorial Pirueta (2010) –> Han estat set els ikl·lustradors que han col·laborat per fer realitat aquest projecte, i és que cadascú d’ells ha il·lustrat una història diferent de les sis que presenta el relat, i la portada és d’un setè il·lustrador. Tots són molt bons professionals i tots ells amb un estil molt peculiar: Carles Arbat, Agustín Comotto, Txell Darné, Maria Espluga, Valentí Gubianas, Josep Rodés i Roger Olmos (coberta).

Històries d’allò més boniques entre les que podem trobar els següents títols: Michael y Sam, Caleb y los pájaros, Enric y los dos osos, Emil y las luciérnagas, Sara y la mofeta, i Emma y los zorros,

Les il·lustracions i els relats són el que fan especial aquest bonic recull, amb una molt bona edició i una coberta preciosa.

Ja s'acaba un curs més…

19 juny 2010
0

Quan s’acosta final de curs sempre és moment de fer balanç, perquè si la gent normal el fa a finals d’any, en èpoques Nadalenques, per a les mestres, els anys van en certa manera, una mica diferents. Doncs bé, aquest curs ha estat un curs complicat tan a nivell personal com professional, i potser força dur, però ara ja s’acaba i no sense certa nostalgia en pensar que els teus nens, el curs següent seran els nens d’una altra senyoreta, i més en anys com en aquest en que el grup – classe que tens són relativament tranquils, obedients i treballadors, i en que el grup de pares et posen les coses molt fàcils.

Quan arriba aquest moment penses, que han après, que els hi ha quedat per aprendre? Com sortiran de cara al curs següent? Què has fet malament? Què podries haver fet millor? I això sigui quin sigui el centre en el que treballes sempre et ve al cap.

Aquest curs, podríem dir que estic força contenta, i tot i que es tracta d’un grup força infantil, han après molt, tot i que com sempre no tan com m’agradaria.

A aquestes alçades a pocs ens queda energia per a pensar en el curs següent, en el que farem o volem fer, i de fet fins al setembre el meu cap no tornarà a engegar en aquest sentit amb les piles carregades i amb les il·lusions renovades.I és que en cada curs s’envà un trosset de tu, de la teva manera de ser mestra, un curs perquè són moguts, l’altre perquè són dolços i carinyosos, l’altre per tranquils… Però tots i cadascún dels nens que passen per les teves mans quan ets mestra, fins i tot aquells que més feina t’han donat, t’han regalat alguna cosa molt important que et fa ser com ets dia rere dia.

Sempre en aquesta època recordo als meus primers nens, els que sempre seran els meus Elefants! Penso amb com els hi haurà anat, de fet aquest any ja acaben P5, i l’any vinent començaran Primària! Mare meva, i pensar que eren tan menuts que amb prou feines parlaven i a mols d’ells els hi vaig treure els bolquers! I és que sempre els recordaré, aquelles carones quan els hi explicava un conte, aquells ullets quan els hi explicava les coses… Sempre seran els meus nens, i algun dia quan siguin grans i vegin una foto de quan feien P2, m’agradaria que ho recordessin amb l’estima amb que ho recordo jo i pensin: aquesta va ser la meva senyoreta quan anava a la classe dels Elefants!!! Des d’aquí, els hi envio un petonàs enorme, i que no dubtin que quan d’aquí uns anys tregui l’àlbum de fotos on tinc les seves carones, pensaré: ELS MEUS ELEFANTS!

<