Elefant Trompeta

Avui us porto dos nous títols d’una col·lecció de Combel que em sembla brillant, es tracta d’una traducció d’uns contes francesos que a les nostres contrades es publiquen sota la col·leccio de El calaix d’imatges.  És una col·lecció de contes il·lustrats pel fantàstic i esquemàtic Xavier Deneux, un il·lustrador francès que em té enamorada per la senzillesa de les seves il·lustracions, els colors, la simplicitat, i aquesta col·lecció reflecteix totes aquestes qualitats de l’il·lustrador. Aquesta vegada es tracta de dos nous llibres d’aquesta col·lecció sobre les primeres descobertes dels més menuts. Aquesta vegada en un format una mica més petit i amb unes portades amb fons de color. Es tracta de contes sobre primers coneixements per a nens a partir d’un anyet, contes que treballen els primers centres d’interès, tots ells quotidians a través d’imatges i formes en relleu. Les temàtiques van variant, i aquesta vegada ens acosten els transports i el mercat, un total de 7 planes amb set elements diferents relacionats amb la temàtica.

ELS TRANSPORTS, Xavier Deneux, Col·l. El Calaix d’imatges, Editorial Combel (Setembre 2014)

EL MEU PETIT MERCAT, Xavier Deneux, Col·l. El Calaix d’imatges, Editorial Combel (Setembre 2014)

El proper dissabte 29 de Novembre a les 12h tindrà lloc a la llibreria Abracadabra Llibres (C/General Álvarez de Castro 5, Barcelona) la presentació del conte L’escola sota el mar, una de les darreres novetats infantils de l’Editorial Estrella Polar. L’acte de presentació anirà a càrrec de la pròpia autora i anirà acompanyada d’un taller perquè els nens creïn els seus propis vinils.

Demà mateix, dimecres 26 de Novembre a les 19h es farà la presentació, a La Casa del Llibre de Passeig de Gràcia (Passeig de Gràcia 62, Barcelona), del darrer àlbum il·lustrat de Conrad Roset: Mirabilia, una proposta editorial agoserada de La Galera. Un àlbum il·lustrat preciós que més aviat es tracta d’un recull de personatges màgics, d’una espècie d’enciclopèdia d’éssers fantàstics.

L’acte comptarà amb la presència de Conrad Roset i moltes més sorpreses que de ben segur no et pots perdre.

És d’aquells llibres que no deixa a ningú indiferent.

Com ja s’acosta Nadal i és època d’il·lusió, em feia gràcia parlar-vos d’uns personatges sovint secundaris i sovint oblidats característiques d’aquestes dates nadalenques. Sota la premisa que ja sabeu tots que jo sóc dels Reis Mags més que no pas del Pare Noel, crec que els grans oblidats i que sempre acompanyen aquest simpàtic senyor de vermell són els Rens. Sí, sí, els rens que tiren del trineu i l’ajuden a repartir regals per tot el món.
Els originals vuit rens que ajuden al Pare Noel amb el seu trineu no han existit sempre, sinó que provenen d’un poema de l’any 1823 sota el títol “Una visita de Sant Nicolau” (“A vsit from St Nicholas” també conegut com “The night before Christmas). En un inici el poema va ser publicat anònimament, però l’any 1837 es va adjudicar la seva autoria a Clement Clarke Moore.
La idea original però prové d’encara més antic, segons diuen l’autor d’aquest poema es va inspirar en una antiga llegenda escandinava sobre el Déu Odin que muntava un cavall de vuit potes anomenat Sleipnir. Aquest cavall apareix en els primers textos escrits el segle XIII tot i que el seu origen prové de fonts molt més antigues. Les vuit potes representen els vuit vents, era de color gris i era l’únic cavall capaç d’anar per terra, mar i aire, i fins i tot podia anar i tornar de la terra dels morts.

Abans però de l’aparició dels vuit rens del Pare Noel a escena, l’encarregat de portar a Sant Nicolau era un cavall blanc anomenat Amerigo, que a més portava a Zwarte Piet o conegut també com Pedro Carbonilla. Finalment tant el cavall del Pare Noel, com Pedro Carbonilla varen desaparèixer de la tradició popular. Però la història de Pedro Carbonilla me la reservo per un altre dia.
Ara tornem de nou als rens, com ja us he dit apareixen per primera vegada l’any 1823, i en un inici seran un total de vuit: Donner (Tro), Blitzen (Llamp), Vixen (Bromista, Trapella, Juganer), Cupid (Cupido), Comet (Cometa, Veloç), Dasher (Presumptuós, Presumit), Dancer (Ballarí) i Prancer (Acròbata, Saltador).

Curiosament els rens estaven separats per mascles i femelles, de manera que els de l’esquerra són mascles i els de la dreta femelles.
De manera que queden ordenats de la següent manera:

Els noms de Donner i Blitzen són d’origen alemany, mentre que els de la resta són d’origen anglès.
Dasher i Dancer eren els líders dels rens, ja que eren els que encapaçalaven la comitiva (abans però de l’aparició de Rudolph).
Prancer és el més bonic de tots, i a més gaudeix de gran resistència.
Vixen, és l’equivalent femení de Prancer.
Comet és l’encarregat de repartir la felicitat i la màgia del Pare Noel; en canvi Cupid s’encarrega d’escampar l’amor i l’alegria.
Donner representa l’esperit del tro, i Blitzen el del llamp. Aquests dos rens, originàriament s’anomenaven Dunder i Blixem, d’aquí la procedència germànica dels seus noms.

No va ser fins ben entrat el segle XX que els vuit rens es van acabar convertint en els nou que són actualment, i és que l’any 1939 Robert L May crea a Rudolph en un poema. I és així com neix el ren de nas vermell. La seva figura no es va popularitzar però fins que l’any 1949 el germanastre de May, Johnny Marks, no va adaptar el poema en format cançó.

La història de Rudolph en sí és força entendridora, i no deixa de ser l’Aneguet Lleig del rens. En Rudolph era ridiculitzat per la seva manada per tenir el nas vermell i brillant, un nas que emetia llum pròpia, i que era un fanalet que li va posar una fada. Però vet aquí que un dia de Nadal va començar una gran tempesta de neu, que impossibilitava al trineu del Pare Noel començar el seu viatge. Però el Pare Noel, va conèixer en Rudolph, el va posar al capdavant dels seus vuit rens, i amb la llum del seu nas els hi va servir de guia. Des d’aquell moment Rudolph esdevé un heroi, i sens dubte el més admirat i estimat per tots.

L’any 1947 Max Fleischer va fer aparèixer per primera vegada en moviment en Rudolph, en un petit curt d’animació.

La popularitat d’en Rudolph va créixer imparable i d’ell s’han fet: curts d’animació, contes, pel·lícules… S’ha convertit en el ren més famós, i de fet és curiós que de la resta de rens no en coneguem ni el nom, pràcticament, i hagin acabat passant a un segon pla.
Sigui com sigui, els rens del Pare Noel s’han acabat convertint avui dia en un dels elements més característics d’aquest simpàtic personatge vestit de vermell.

Il·lustracions
Abans de començar amb les il·lustracions del Pare Noel, el seu trineu i els rens que l’acompanyen sempre en els seus viatges, m’agradaria portar-vos una il·lustració del cavall Sleipnir, cavalcat pel Déu Odin.

Són moltes les il·lustracions que podem trobar sobre el trineu del Pare Noel i els seus rens, les primeres que us portaré són algunes on només apareixen els vuit rens inicials del Pare Noel.

Ara us deixo amb algunes imatges originals de la publicació del poema d’en Rudolph.

L’any 1951 Richard Scary va adaptar el curt de Fliescher en un preciós conte per nens, en el que podeu trobar magnífiques il·lustraions com aquestes:

Avui us porto una col·lecció que em fa moltíssima il·lusió, es tracta d’una nova col·lecció d’un dels meus tàndems preferits: el Xavier Salomó i la Meritxell Marti. I si a tot plegat us explico que la col·lecció és a més de grans clàssics de la literatura infantil en format pop-up, la combinació és encara més perfecte. ES tracta d’unes versions sintètiques, curtes i modernes dels clàssics. Cinc planes que recreen cinc escenaris en pop-up per a cadascun dels contes. De manera que el conte es transforma en un petit teatrí que representa l’essència i la màgia del conte tradicional. Es tracta de contes que estan pensats per ser manipulats per a nens a partir de 3 anys, tot i que amb nens de més menuts els hi podem explicar i que es quedin al·lucinant amb les boniques il·lustracions d’en Xavier i el fantàstic format que ofereixen els contes en qüestió. De moment, els dos clàssics per excel·lència, els clàssics que a nivell d’estudis de mercat més demanen els nens: La Caputxeta vermella i Els tres porquets.

LA CAPUTXETA VERMELLA, Meritxell Martí, Il·l. Xavier Salomó, Col·l. Minipops, Editorial Combel (Octubre 2014)

ELS TRES PORQUETS, Meritxell Martí, Il·l. Xavier Salomó, Col·l. Minipops, Editorial Combel (Octubre 2014)

Aquest mateix dissabte 22 de Novembre entre les 10 i les 14h tindrà lloc a Arc de Triomf l’onzena edició de la Festa pel joc i el lleure en català. Una molt bona activitat per passar en família amb els més menuts on trobareu un munt d’activitats i espectacles per fer.

A la vegada, la Festa comptarà amb la presència d’un patge de Ses Magestats els Reis d’Orient per tal de que tots els nens i nenes que ho vulguin puguin entregar la seva carta de jocs i joguines en català.

Us deixo amb la programació i el vídeo promocional de la Festa.

Altres figures predecessores
Abans d’acabar és impossible fer aquest repàs a la figura del Pare Noel sense mencionar altres figures precedents a l’existència d’aquest personatge, més enllà de Sant Nicolau de Bari és clar.

Folklore Germànic. Yule i Odin
 Abans de la cristianització els pobles germànics celebraven el solstici d’hivern, i aquestes festes rebien el nom de Yule. Amb la Cristianització a Europa, aquestes tradicions varen ser absorbides per les Festes Nadalenques. Però el Yule era una època d’estar amb família, de celebració i també de recordar als morts.
Es diu que la nit del solstici d’hivern coincidia amb la darrera cacera que duia a terme el Déu Odin anomenada la caça salvatge, i ho feia durant la nit més llarga de l’any, que també rebia el nom de la Nit de les Mares. A partir d’aquesta data, la festivitat del Yule començava i durava 12 dies (des del 25 de Desembre al 6 de Gener), i és que aquella nit implicava el començament d’un nou any, l’inici d’un nou cicle. De fet, la paraula Yule significa “Roda”.

De tot plegat neix la relació d’Odin amb Sant Nicolau i posteriorment al Pare Noel, i per això alguns aspectes de Sant Nicolau, com el fet de muntar a damunt d’un cavall blanc i la seva enorme barba gris o blanca provenen d’Odin, probablement el personatge més primerenc de tota la tradició nadalenca actual.

Folklore escandinau. Cabra de Yule i Tomte
 La cabra de Yule és un dels primers referents nadalencs de la cultura escandinava. El seu origen és probable que provingui de l’adoració que els escandinaus han professat durant segles al Déu Thor, que era el Déu del Tro, del cel i de la tempesta, era el Déu per als camperols, ja que d’ell depenia la prosperitat de les seves collites. Doncs aquest Déu anava amb un carruatge tirat per dues cabres, i és probable que en aquestes cabres neixi la figura de la Cabra de Yule.

La cabra de Yule ha tingut diferents funcions al llarg dels anys. Entres els segles XVII i principis dels XX, els pares de família de les cases escandinaves es vestien de cabres i picaven a les portes de les seves pròpies cases tot portant regals per als nens de la família.

A Suècia diuen que la cabra de Yule és un esperit invisible que pot aparèixer per les cases abans de Nadal per assegurar-se que les preparacions del Yule s’estan fent de manera correcta.

Finalment la cabra de Yule s’ha acabat convertint en un simple element decoratiu més de les festes nadalenques escandinaves, convertint-se en una cabra de palla molt característica que estic convençuda que heu vist en més d’una ocasió.

I és que el paper de la cabra de Yule va quedant relegat a una segona posició en quan apareix a escena el Tomte. El Tomte és un ésser característic de la mitologia escandinava relacionat amb el solstici d’hivern. És menut com un follet, de llarga barba blanca i porta robes d’allò més llampants. És considerat un portador de regals i la versió Sueca i Noruega de Santa Claus. Els Tomtes viuen amagats a les llars de les diferents famílies escandinaves, de les que són els seus protectors. Si se’ls tracta bé, protegeixen els nens i els animals de la família, a més d’ajudar en les feines de la llar i el camp. Tot i així tenen un caràcter d’allò més particular, i és que si es senten ofesos o insultats fan bromes o malifetes un xic pesades i poden arribar a matar el bestiar de la família.

 Els Tomtes reparteixen els regals entrant per la porta de les cases, i poden anar acompanyats d’un porc, que s’han convertit, juntament amb la cabra de Yule en un element decoratiu molt característic de les cases sueques.

A les llars sueques que encara creuen amb els Tomtes i no pas amb el Pare Noel, deixen un plat de civada amb mantega perquè el Tomte i el seu porc s’alimentin després de deixar els regals a casa seva.

Els Tomtes en l’antiguitat eren considerats les ànimes de les granges, totes i cadascuna d’elles en tenien un, però després de la cristianització d’Escandinàvia la seva popularitat es va veure molt disminuïda i relegada a un pla molt secundari, i la pròpia religiosa els van arribar a considerar éssers demoníacs.

A partir del 1840 els Tomte (també anomenats Nisse) varen tornar a gaudir de certa popularitat i és que a Dinamarca es van acabar convertint de nou en els portadors dels regals nadalencs, i van passar a anomenar-se Yule Nisse. I l’any 1881 gràcies a la publicació d’un poema dedicat als Tomten escrit per Viktor Rydberg, apareixen per primera vegada les il•lustracions de Jenny Nyström que aporten la imatge dels Tomte tal i com els coneixem avui dia. Poc després va passar a portar els regals a Noruega i Suècia, substituint així a la cabra de Yule o Julbock.

De manera gradual, i degut a la imposició de Santa Claus, aquests éssers menuts van anar creixent i assemblant-se cada vegada més a Santa Claus, però conservant el seus noms que en suec era Jultomte, en Noruec Julenisse, en Danès Juleman i en finès Youlupukki, i també algunes de les característiques que els Tomte tenien a les seves terres. Així per exemple el “Santa Claus” nòrdic no baixa per les xemeneies, sinó que entra per la porta de les cases i entrega els regals sense fer-ho d’amagat dels nens com ho feien antigament amb la cabra de Yule, no viu al Pol Nord, no està gros i a Suècia, Dinamarca i Noruega encara li deixen un plat ple de civada per què se’l mengi després de repartir els regals. I en algunes postals i motius nadalencs els Tomte encara són representats com éssers diminuts sovint acompanyats per algun animals de granja, o fins i tot amb un trineu tirat per una cabra.

El father Christmas anglès
 El Father Christmas és la primera personificació dels Nadals que es va conèixer a Anglaterra. És la personificació de l’esperit nadalenc, i en un inici no estava relacionat amb repartir regals als infants, sinó que més aviat era un esperit nadalenc dirigit als adults, que els animava a menjar i a beure i a celebrar els Nadals envoltats d’aquells que més ‘estimen. De fet, en aquell moment no rebia el nom de Father Christmas, sinó simplement es tractava de l’esperit nadalenc.

En un inici no era representat com un avi o una figura vella, no fou fins a inicis del segle XVII, moment en que va anar augmentant unes corrents puritanes i extremadament cristianes que veien en la figura del “Father Christmas” un ésser que l’únic que feia era convidar a beure i menjar, en comptes de potenciar el que ells consideraven l’esperit nadalencs pròpiament dit. És a partir d’aquest moment que el comencen a representar com un home gran, savi i venerable, rebent així per primera vegada el nom de “Father Christmas” o “Old Christmas”.

No va ser fins a mitjans de l’Era Victoriana, en que la vella imatge del “Old Christmas” va anar sent substituïda per l’evolució de Sant Nicolau, del Sinterklass o del Santa Claus americà posteriorment, oblidant així la figura de l’Esperit Nadalenc pròpiament dit que convidava en èpoques nadalenques a beure, menjar i a la disbauxa, per ser substituït per l’ésser especialment purità que porta regals als nens d’arreu.

Pel que fa a la vestimenta del Father Christmas anglès, sovint, per no dir gairebé sempre en totes les seves representacions anteriors a finals de l’època victoriana, anava vestit de verd, ja que representava que passat el fred de l’hivern arribaria de nou la primavera.

El Bonhomme Noël francès
A França anterior al Santa Claus americà, existia una tradició molt similar a la d’Anglaterra, derivada al igual que en les altres regions europees de Sant Nicolau de Bari, es tractava del Bonhomme Noël (El Bon Home del Nadal). Es tractava d’un vellet de barba blanca, simpàtic i generós que deixava regals en les sabates dels nens i nenes durant l’hivern. Anava acompanyat del Pare Fouettard, un personatge que portava un fuet i que s’encarregava de castigar als nens que no havien estat bons, ve a complir la mateixa funció que Zwarte Piet.
Al igual que passava a Anglaterra, les autoritats eclesiàstiques mai varen acabar de donar suport a aquest personatge, tot i que la seva popularitat a França va continuar ben vigent fins que a finals del segle XIX la imparable popularitat de Santa Claus es va acabar imposant per donar lloc al nou Père Noël.

Tot plegat, és moltíssima la informació que es pot arribar a recollir sobre aquest personatge, controvertit, estimat, però per molts impropi del seu Nadal, ja que la gent té tendència a aferrar-se a les tradicions autòctones, i intentar obviar les tradicions imposades per la globalització.

Avui us vull descobrir un il·lustrador molt particular, es tracta de Zdenko Basic, un il·lustrador que té un estil que no sabria ben bé com definir-vos. Sé que probablement molts de vosaltres no el trobareu gaire infantil, i és que té un punt de deformitats que li dóna un aire entre hiper-realista exagerat o fins i tot caricaturesc amb un punt “Timburtonià” que el fa molt característic. Doncs bé, en Zdenko Basic ha il·lustrat una sèrie d’àlbums il·lustrats de versions de grans clàssics en uns àlbums amb un format gran, acurat, elegant i amb finestres. Contes interactius que permeten al lector anar descobrint a cada plana moltíssims elements.

ALICIA EN EL PAÍS DE LAS MARAVILLAS, Lwis Carroll, Il·l. Zdenko Basic, Editorial Pirueta (Març 2010) –> I com no podia ser d’una altra manera per l’estil d’aquest il·lustrador, era impossible no pensar en l’Alícia per ser el primer gran clàssic que il·lustrés. Una gran adaptació d’un dels clàssic per excel·lència, conills que parlen, pastissos i beuratges peculiars, i una Alícia que es fa gran i petita constantment.

LAS AVENTURAS DE PINOCHO, Carlo Collodi, Il·l. Zdenko Basic, Editorial Pirueta (Octubre de 2011) –> Aquesta versió del conte de la titella de fusta més famosa de tots els temps és la que posteriorment inspiraria la pel·lícula de Pinotxo produïda per Guillermo del Toro que es va estrenar fa un parell d’anys. De la història en sí no cal que us expliqui gaire més, ja que tors a coneixem.

BLANCANIEVES, Stella Gurney, Il·L. Zdenko Basic i Manuel Sumberac, Editorial Pirueta (Octubre de 2012) –> I el tercer dels clàssics escollits és la Blancaneus, un conte que a més de la història en qüestió té a cada plana detalls amagats, solapes, rodetes i un munt de sorpreses per anar descobrint. És impossible no gaudir amb un conte d’aquesta mena.

És tot un orgull que un dels clàssics de la il·lustració al nostre país com és en Valentí Gubianas, compleixi enguany 20 anys en el món de la il·lustració infantil, i per commemorar tot plegat el proper dia 15 de Novembre a les 19h al Centre Cultural El Casino de Manresa (Passeig de Pere III, 27) es durà a terme la inauguració de l’exposició Valentí Gubianas, 20 anys. L’acte anirà a càrrec de Maria Camp (coordinadora del Centre Cultural El Casino) i Quim Pujolar (Comissari de l’exposició) i amb la narració del conte “La nena que només es va poder endur una cosa” d’Eulàlia Canal (Ànima Llibres). Narradora: Fina Tapias; Música i flauta travessera: Esteve Vidal; Violí: Eduard Freixa; Violoncel: Francesc Espona.

L’exposició es podrà visitar fins al 6 de Gener de 2015 i l’horari de visita serà de dimarts a diumenge i festius de 18 a 21 h.

A més es realitzaran activitats complementàries a la Sala d’exposicions del Casino, amb entrada gratuïta com:

IL·LUSTRACIÓ A GRAN FORMAT
Divendres 28 de novembre a les 20 h
Xerrada de Valentí Gubianas dins el cicle Parlem d’Art

MURAL EN DIRECTE AL CASINO
Dissabte 29 de novembre de 16 a 20 h
Valentí Gubianas pinta un mural de gran format al vestíbul del Casino

T’EXPLIQUEM UN CONTE?
Diumenge 21 de desembre a les 11.30 h
Narració de contes il·lustrats per Valentí Gubianas a càrrec de Moi Boixadera i Joan Casadesús

És tot un orgull i una alegria per part de l’Elefant Trompeta que en Valentí compleixi aquests fantàstics 20 anys, un vell amic d’aquest modest Bloc que ha demostrat de manera constant no només que és un gran il·lustrador, sinó que a més és una persona amable i molt agraïda.

La història de com Sant Nicolau passa a convertir-se en Santa Claus
Als voltants de l’any 1614, varen començar les primeres migracions d’holandesos a la costa dels actuals Estats Units, i  varen fundar així la ciutat de Nova Amsterdam, que va rebre aquest nom a partir de 1626 (la actualment coneguda com a Nova York quan va ser reconquerida pels anglesos l’any 1664), varen portar amb ells les seves tradicions, festes, folklore i costums, entre elles el Sinterklass.

L’any 1809 l’escriptor Washington Irving va escriure una sàtira, anomenada Història de Nova York, en la que va deformar el nom de la festa Sinterklass amb la pronunciació angloparlant de Santa Claus. Més tard el poeta Clement Clarke Moore, l’any 1823, va publicar un poema en el que va acabar de donar forma al ”Santa Claus” mencionat per Irving per primera vegada, dient que es tracta d’un home prim i petit que regala joguines als nens la Nit de Nadal i que es transporta en un trineu tirat per vuit rens (la història dels rens ja us l’explicaré en un altre article).

L’any 1863 serà quan adquirirà la fisonomia per la qual és reconegut arreu del món de gros, barbut i bondadós. Això serà possible gràcies a l’il·lustrador alemany Thomas Nast que va dissenyar aquest personatge per a les seves tires nadalenques a Harper’s Weekly. Va ser en aquestes tires on es va crear la vestimenta característica del Pare Noel, i que segons diuen, l’autor es va basar en les vestimentes característiques que portaven els bisbes anys i potser segles enrere.

A mitjans del segle XIX, el Pare Noel nord-americà va passar a Anglaterra, i d’allà a França on es va acabar fusionant amb la figura autòctona del Bonhomme Noël. També arribava d’igual manera als Països Baixos, on Sant Nicolau, competeix contra la versió americana d’ell mateix anomenada Santa Claus. I és que en moltes llars holandeses encara intenten conservar la tradició de Sant Nicolau i la seva festa el Sinterklass.  A finals del segle XIX, degut a una campanya de publicitat de la marca Lomen Company (del sector dels frigorífics) es va acabar creient i estandarditzant que el Pare Noel provenia del Pol Nord, així com van acabar d’agafar rellevància els rens com a mitja de transport per al Pare Noel.
A principis dels segle XX, l’any 1902, l’escriptor L. Frank Baum (autor del Mag d’Oz) va escriure el conte The life and Adventures of Santa Claus, on neix la història de com Santa Claus esdevé immortal, i de com es guanya també el seu títol de Sant.
Igualment ja en el segle XX, concretament l’any 1931, l’empresa Coca-Cola va encarregar al pintor Habdon Sundblom que remodelés la figura de Santa Claus per fer-lo més humà i creïble. De fet hi ha una llegenda urbana, que no és més que això, que assegura que el Pare Noel abans de fer-se la campanya de Coca-Cola vestia de verd, i que va ser gràcies a la imatge generada per aquesta marca comercial que va passar a vestir de vermell. Res més lluny de la realitat, ja que a Sant Nicolau sempre se l’havia representat amb els colors eclesiàstics dels bisbes de l’època, que eren el vermell, el blanc i alguns detalls en daurat. Tot i que cal considerar i tenir en compte, que entre els anys 1800 i 1900 no hi va haver fixat un color estàndard i marcat per ser utilitzat pel Sant Claus americà, sent el verd un dels més utilitzats. De manera que el que sí podem afirmar és que Coca-Cola va contribuir a que el vermell fos el color definitiu i únic de Santa Claus. Ja que les seves campanyes amb les imatges de Habdon Sundblom varen durar més de 30 anys, des de 1931 a 1966.
A partir de tot plegat, la llegenda actual diu que Santa Claus viu al Pol Nord, o a la Lapònia Finesa, la Lapònia Sueca o fins i tot a Groenlàndia acompanyat de molts nans que l’ajuden a fabricar les seves joguines, amb un telescopi amb el que espia els nens que es porten bé i els que no, amb la seva dona Mama Noel, amb els seus rens… I que entra a través de les xemeneies de les cases.
Actualment hi ha diversos països que han engegat certes campanyes en contra del Pare Noel, en un intent de recuperar les figures nadalenques pròpies com el verdader Sant Nicolau de Bari, els Reis Mags o altres personatges nadalencs d’origen paga i més antic; sembla però una tasca complicada degut a que en el fons el fenomen de la globalització i de la comunicació i xarxes mundials impliquen aquestes coses. També és considerat un símbol purament comercial utilitzat per les principals marques comercials per augmentar els seus ingressos en èpoques nadalenques, allunyant-se així del veritable significat originari dels Nadals.

Il·lustracions
És molt fàcil trobar milers i milers d’il·lustracions sobre el Pare Noel: contes, postals… Noves, antigues, vintage… Però aquí no us en portaré d’aquestes, de fet em feia gràcia portar-vos les campanyes que va anar fent Coca-Cola any rere any durant més de 30 anys, ja que crec que Coca-Cola és la firma comercial causant de la imatge que el Pare Noel té actualment, i mentiria tot aquell il·lustrador que en el fons no s’hagués inspirat en les imatges que va crear Habdon Sundblom per al refresc més famós de tots els temps.

Campanya Nadalenca de Coca-Cola de l’any 1931

1932

1933

1935

1936

1937

1938

1940

1941

1942

1943

1945

1947

1948

1949

1950

1951

1952

1954

1956

1960

1962