Elefant Trompeta

Il·lustració de l'Elefant Trompeta (2008)

“Hi havia una vegada un soldadet de plom molt valent que va perdre una de les seves cames en un combat i es va enamorar d’una bonica ballarina.”

Aquesta és la història del Soldadet de plom, un soldat enamorat d’una bonica ballarina, que després de viure innombrables aventures que els separen: és capità d’un vaixell de paper, menjat per un peix, enfrontat a la resta de joguines… tornen per fi a estar junts, però la tragèdia els acompanya i la ballarina cau a la llar de foc, ell hi va darrera per intentar salvar-la. Finalment es fonen amb el foc en un de sol, i de les seves cendres només en queda una petita peça de plom amb forma de cor.

Hans Christian Andersen va escriure aquesta història l’any 1838 i la va incloure en el seu recopilatori de contes: “Contes de fades per a nens”. Conegut també com “El soldadet valent” o “El soldadet de llauna anglès”, aquest conte s’ha convertit en un clàssic per a nens.

En general, els contes de Andersen eren força tristos però tots amb un rerefons positiu. En aquest cas ens narra que després de la mort només l’amor etern perviu per sempre.

Aquest conte té la peculiaritat de ser un conte d’objectes, els seus protagonistes no són ni animals, ni nens ni personatges màgics; sinó joguines que prenen vida. Recurs molt utilitzat en la literatura infantil. Qui no ha cregut mai mentre dormia que els seus ninos i peluixos despertaven i parlaven entre sí?

Perquè el Soldadet s’enamora de la ballarina? Ell és un qualsevol, relegat a la primera fila de l’exèrcit i ella en canvi és una artista, la joguina més bonica per excel·lència. Però per al soldadet és molt similar a ell, ja que es pensa que com ell té una sola cama, quan en realitat la té aixecada o doblegada.

El “Soldadet de plom” a part ens reflexa el sentit de l’honor i del deure que tenien els soldats d’aquella època que havien de ser sempre valents i fer front a qualsevol mena de dificultat. Per escriure aquesta obra, Andersen es va inspirar en la cura que ell mateix de petit tenia de les seves pròpies joguines.

Hi ha qui diu que en aquest conte Andersen va homenatjar al que per a ell va ser un precursor en la literatura infantil E.T.A. Hoffmann que l’any 1816 va escriure “El trencanous i el rei dels ratolins”. En aquesta obra, a les 12 de la nit, Els trencanous i la resta de joguines que prenien vida com a exèrcit, combatien contra l’exèrcit de ratolins. En el Soldadet de plom trobem un cascanous que pren vida i les dotze campanades que senyalen el despertar de les joguines són substituïdes per un troll que salta de la seva caixa. Per a Andersen, Hoffmann esdevé un model literari.

Bonica història veritat? I a la vegada molt trista. Així que ja sabeu, si trobeu un petit cor de plom a la vostra llar de foc, penseu que potser hi ha caigut un soldadet de plom i la seva estimada.

Il·lustracions
Són moltes les il·lustracions que podem trobar sobre aquest conte convertit en un autèntic clàssic de la literatura infantil.
Algunes de molt antigues ens narren la història. Les tres primeres són de Vilhelm Pedersen. La resta, malauradament no sé de qui són però són curioses de veure.

Unes il·lustracions d’origen portuguès d’aquest personatge són la seqüència en blanc i negre que us presento a continuació.
 

Versions angleses, alemanyes… El Soldadet de Plom ha protagonitzat innombrables portades, moltes d’elles escenifiquen les aventures del Soldadet amb el vaixell de paper o quan se’l menja el peix.
    

Una il•lustració de quan se’l menja el peix és aquesta de Serena Riglietti de l’any 1969.

Algunes portades en castellà del conte són les següents, totes elles de diferents editorial però amb la imatge d’un soldat vestit de manera molt similar.

En català, trobem dos contes, un de l’Editorial Cruïlla amb il•lustracions d’Anna Clariana i l’altre amb il·lustracions de Mercè Llimona, tan boniques com les que us presento a continuació de la portada.
 
 
  

Així que ja sabeu, tocades les 12 de la nit estigueu ben atents, no fos cas que les vostres joguines comencin a despertar.

Hola a tots i totes! Avui us porto uns contes diferents dels que acostumo a recomanar. No es tracta de grans històries ni d'excel·lents àlbums il·lustrats; sinó que són contes per a nens molt petits, svint oblidats en el món de la literatura infantil. Contes per a nens, segons l'editorial a partir d'un any, per a mi, aquests contes se'ls poden explicar a nadons encara més petits, per la seva senzillesa en el text i les il·lustracions. Unes il·lustracions grans i que no pasen desaparcebudes per a ningú. Els voleu veure?

TOTS EL PETONS, Bisinski i Sanders, Editorial Corimbo (2001) –> Cada plana ens porta a un petó diferent, amb un anima diferent protagonitzant-lo, però un prtagonista comú, una espècie de fada amb ales i cara de nen. Us han fet mai un petó d'esquimal? A mi sí. Vistós i amb colors plans, força cridaner.

TOTS ELS BEBÈS, Bisinski i Sanders, Editorial Corimbo (2005) –> Aquest conte ens porta tots els nadons de diferents animals, tot fent-ho amb un text amb rodolí del tipus:

Bebé ratón ¡Qué juguetón! Bebé león ¡Es un campeón!
Bebé canguro ¡Viaja seguro!

Al igual que en el conte anterior, unes imatges vistoses i agradables porten als nens a descobrir difenrets animals.

TOTES LES MOXAINES, Bisinski i Sanders, Editorial Joventut (2007) –> Aquesta vegada el conte ens acompanya amb les difernet moxaines que a tots els nens els hi agrada rebre. Els tres conmtes d'avui tneen una estructura similar, són amb tapes dures de cartró i de forma quadrada,cada pàgina ens porta a la següent amb una pestanyeta que fa una petita introducció del que veurem a la següent.

Realment molt macos. Espero que us hagin agadat!

Fins aviat!

Hola a tots i totes!

Després d'una esgotadora jornada de Sant Jordi, plena de contes, roses i llibres; arribo a casa amb ganes de parlar-vos de la Primera Trobada d'Il·lustradors realitzada a la vila de Gràcia i que de ben segur que ha resultat un èxit durant tot el dia. jo hi he pogut anar vora les set de la tarda i hi havia molt ambient, molta gent, molts pares comprant contes als seus nens i bons il·lustradors dedicats a fer-los un dibuix al seu conte als enns que els hi ho demanaven (i no tant nens, per cert).

M'ha sapigut molt greu no poder assistir aquest matí i poder posar cara així a molts il·lustradors que sovint oblidem en tot el món editorial de la literatura infantil.

Per la tarda però, hem pogut veure a il·lustradors com: Alba Puig, Riki Blanco, Sergio Mora, Gustavo Roldán, Ignasi Blanch, Anna Castagnoli, Pablo Prestifilippo, Rebeca Luciani en acció. Tots ells asseguts enfeinats, xerrant amb uns i altres i dibuixant a uns i altres. Amb els seus àlbums il·lustrats publicats al darrere, personalitzaven cadascun dels seus dibuixos.

Al darrera de tot un panell blanc amb alguns dibuixos dels il·lustradors que havien passat per allà durant el dia que ens han deixat detalls com aquests.

Una jornada en la que m'ha faltat una mica d'exposició d'originals per part dels autors, però que ha resultat un èxit i que espero que es repeteixi d'aquí molts més anys.

Per cert, jo també m'he emportat un dibuix de la Rebeca Luciani en el seu àlbum il·lustrat: el somriure de Daniela. Una noia molt maca, simpàtica, atenta i amb una gran creativitat: un encant. Amb dedicatòria i tot, però aquesta me la guardo per a mi…

Fins aviat!

Il·lustració de l'Elefant Trompeta (2008)

Feliç Sant Jordi!

“Hi havia una vegada la història d’un valent cavaller, un drac i una princesa.” Evidentment us estic parlant de la llegenda de Sant Jordi, però qui va ser verdaderament aquest cavaller?
Sant Jordi va ser nomenat patró dels cavallers per l’ajuda que va proporcionar a Pere I l’any 1094 davant una batalla contra als sarraïns quan aquest el va invocar. A Catalunya, la festa es va generalitzar a meitat del segle XV i el seu patronatge de Catalunya ja és esmentat a principis del segle XIX.

Però d’on prové la llegenda, el mite?
“Sant Jordi era un soldat romà nascut a Capadòcia (actual regió de Turquia) i és el gran protagonista d’una gran gesta cavalleresca que se situa a Líbia, però que la tradició catalana creu esdevinguda a la població de Montblanc (Tarragona). Diuen que assolava aquelles terres un monstre ferotge, temible i pudent; era el més poderós de tots els dracs ja que podia caminar per la terra, volar pels aires i nedar pels mars. Deien que tenia un alé tant pudetn, que provocava la mort de tots els que l’envoltaven amb una alenada de l’aire que respirava.
Matava ramats i persones, cada dia van decidir entregar-li una persona perquè així es saciés i no causés la mort a tort i a dret. Cada dia es feia un sorteig per decidir qui seria lliurat a la temible fera. La bèstia ja li estava bé aquets sistema.
Però un bon dia li va tocar a la princesa, la més princes de totes; la filla del Rei. El Rei accepat el destí de la seva filla i la bonica jove va anar al sacrfici vestida de blanc.
De cop i volta va aparèixer un valent cavaller amb cavall blanc i armadura daurada i lluent a combatre el monstre per tal d’alliberar la princesa i la població de Montblanc.
Va ferir de mort al drac i el va entregar als vilatans del poble que l’acabaren d’assessinar. De la sang del Drac nasqué un roser i d’ell les roses més boniques, la més vermella i maca li entrega Sant Jordi a la princesa.”
Aquesta és si més no la versió catalana de la història, que no és més que una adaptació de la història escrita per Santiago de la Vorágine al segle XII en la seva obra titulada “La llegenda daurada”. Curiosament, en aquesta versió catalana, es diu que aquest acte heroic es va arribar a conèixer per tot el món, i que l’emperador romà va fer cridar a Sant Jordi, que era soldat seu, perquè li expliqués la raó d’aquella gesta. Ell, sense cap mena de problema, li va dir que ho havia fet per revelació divina, de Déu i del seu fill Jesucrist. Això va irritar a l’emperador i el va fer matar per declarar-se cristià. També cal dir que una llegenda molt similar a aquesta s’explica sobre Sant Mer, un sant molt venerat al Pla de l’Estany.
L’any 1457 la Generalitat de Catalunya declara el 23 d’Abril festiu a casa nostra, tot i que actualmentés un dia feiner.

El 23 d’Abril dia dels enamorats catalans. El noi regala una rosa a la seva “princesa”, tradició que data del segle XV, ja que es celebrava a Barcelona la fira dels Enamorats i a totes les noies que acudien a la misa que es celebrava a la capellà de Sant Jordi al Palau de la Generalitat se’ls hi donava una rosa vermella.
I les noies regalen un llibre, tradició més recent, va començar l’any 1930 dia de la mort de Cervantes, Josep Pla i William Shakespeare.

Qui era Sant Jordi realment? Com ja he dit era un soldat romà que entrà a formar part de la guàrdia personal de l'emperador romà Dioclecià. Aquest emperador va ordenar l’any 303 una persecució molt exhaustiva contra els cristians. Ell al negar-se a fer.ho, es va declarar cristià i va ser torturat i executat tot tallant-li el coll.

Però d’on va venir aquesta història o llegenda sobre el Drac, i la rosa? Va passar de debó? Qui la va explicar per primera vegada? Aquestes dades no les tenim realment i és per això que és una llegenda, o potser un mite, un conte que expliquem als nens sobre dracs, princeses i cavallers valents; però no un conte qualsevol, sinó un conte català succeït a les contrades de Montblanc.

Il·lustracions
Són diverses les imatges de caire religiós que trobem entorn a aquest Sant, totes elles amb una imatge ben similar del que va ser durant molt anys patró dels cavallers.

Aquesta que us presento a continuació és la imatge que tenia Rafael d’aquest heroï.

Protagonista de molts contes, Sant Jordi s’ha convertit en una autèntica llegenda per als escolars d’arreu del nostre país.

No us oblideu nois de regalar en aquest dia ta
n especial, una rosa a la vostra estimada.

Hola a tots i totes!

Com vaig dir, m'he informat sobre més coses sobre aquesta interessant trobada que us recordo que tindrà lloc a Gràcia el proper 23 d'Abril al Pla de Salmerón. Gràcies a la informació proporcionada per Casa Anita, tenim els horaris en que hi seran els il·lustradors:

MATÍ (a partir de les 11. h.)

Jordi Vila, Roger Olmos, Cristina Losantos, Pablo Prestifilippo, Arianne Faber, Mercè Galí, Núria Giralt

TARDA (a partir de les 17. h.)

Alba Puig, Riki Blanco, Sergio Mora, Gustavo Roldán, Ignasi Blanch, Anna Castagnoli,
Pablo Prestifilippo, Rebeca Luciani

Pel que fa a les darreres obres publicades per aquests il·lustradors en destaquem les següents:

Ignasi Blanch
El nen koala, Sd Edicions, 2007
Alicia, Ed. La Galera, 2007
Fill de rojo, Tantàgora, 2007

Rebeca Luciani
El somriure de la Daniela, Kalandraka- Hipòtesi, 2007
La torre de la donzella, Pub. Abadia Montserrat, 2006

Gustavo Roldán
L’ericó, Thule Edicions, 2007
Ximpleries, Ed. La Galera, 2008

Alba Garcia Puig
El cirerer, Sd. Edicions, 2006
Clara, Sd. Edicions, 2007

Riki Blanco
La casa del misteri, Ed. Combel, 2007
Com un peix a l’aigua, Ed. Thule, 2007

Jordi Vila
Les millors rondalles Andersen, Ed. Combel, 2007
L’avi ocellaire, Lynx Editors, 2007

Núria Giralt
El sonall de la Txell, Sd. Edicions, 2008

Roger Olmos
La llegenda de sant Jordi, Ed. Baula, 2008
Sherlock i la joia…, Ed. Lumen, 2008

Cristina Losantos
I ara què vé…, Ed. La Galera, 2006
El  restaurant d’Adrià Poteito, Ed. Cruïlla, 2007

Mercè Galí
Poesies amb suc, Ed. La Galera, 2007
El secret dels titelles, Ed. Tàndem, 2007

Anna Castagnoli
El cavaller Pepino, Ed. Oqo, 2006
Caminos sin nombre, Ed. Oqo, 2007

Pablo Prestifilippo
Manual de calcetines salvajes, Faktoría K de Libros, 2006
Instrucciones para despertar a una silla dormida, Faktoría K de libros, 2007

Arianne Faber
Fent equilibris, Ed. Thule, 2008
Zoo, Ed. Tàndem, 2006

Sergio  Mora
La semilla piloto, Ed. Thule, 2007
El secret del rei Lluc, Ed. Oqo, 2006

Tots ells de qualitat excel·lent, tot i que a mi em sap greu no poder anar al matí, ja que hi va un il·lustrador que és dels millors del panorama de l'àlbum il·lustrat actual.

Espero que us resulti útil i interessant aquesta trobada i que vinguin moltes més.

Fins aviat!

Hola a tots i totes!

Reprenc les recomanacions de llibres de Sant Jordi amb contes infanils, contes bonics i una veritables joia. La voleu descobrir amb mi?

EL CAVALLER JORDI, Guido Van Genechten, Símbol Editors (2007) –> Què us puc explicar d'aquest autor que no us hagi dit ja? És bo, tendre, infantil i amb històries senzilles i boniques que arriben als més petits. Una estranya versió d'un cavaller que curiosament es diu Jordi. En Jordi sovint fa la migdiada sota l'ombra d'un vell roure, i somia. tot el que passa en els seus somnis esdevé real, aquesta vegada en Jordi és un cavaller de l'Edat Mitjana, amb una armadura molt forta per enfrontar-se als perills de l'època. Un conte de dracs, princeses i cavallers per als més petits. Molt bonic!

SANT JORDI! SANT JORDI!, La Galera (2006) –> La història que ens ocupa, és una adaptació de la llegenda pensada per als nens d'avui, amb unes il·lustracions magnífiques ens endinsem en el món d'una de les llegendes més arrelades al nostre país.

SANT JORDI, EL DRAC I LA PRINCESA, Josep Lorman, Editorial Marge Books (2006) –> Més que la llegenda de Sant jordi com a tal, aquest conte ens narra una història sorgida gràcies a la llegenda. representa que hi ha un parc temàtic amb el nom de Medievàlia i que el protagonista de l'espectacle estrella: el drac; ha sofert un accident. Aleshores per tal de substituir-lo, vénne un munt de dracs que només porten problemes. Finalment, el dia de la reaparició del Drac, el drac lesionat es recupera.

Una versió divertida i original de la història, ideal per aquest aèpoca de l'any.

LA LLEGENDA DE SANT JORDI, Editorial Cruïlla –> Aquest contwe és un clàssic de Sant Jordi, amb il·lustracions típiques i senzilles però que té com a curiositat que és per a nens que s'inicien en la lectura. tot és imatge i el poc text que trobem són paraules soltes o frases molt curtes identificatives de la història. Ideal per a nous lectors 

LA LLEGENDA DE SANT JORDI, Il·lustrador Roge Olmos, Editorial Baula (2008) –> Aquesta és una novetat en tota regla i la joia de la que us havia parlat al principi. La història: Temps era temps, hi havia un reialme governat per un rei i aterrat per un drac que cada dia es menjava un animal del seu bestiar. Un dia els animals es van acabar i va començar a menjar-se les persones fins que… Ja sabeu la història, no?

Parlem del que hi podem trobar a l'interior. Amb una portada que no fa justícia al que trobem a l'interior, però que et crida suficientment l'atenció perquè l'obris. Un àlbum il·lustrat preciós, unes imatges diferents, originals, estranyes o fins i tot una mica tétriques, però d'una bellesa extraordinària. Realment en Roger Olmos té una gràcia especial, és d'aquells il·lustradors que t'agraden o t'horroritzen però que mai deixen a ningú indiferent. Un drac temible, els ulls d'una princesa atemorida… cada imatge parla per sí sola. Si voleu regalar un conte de Sant Jordi i no sabeu quin regalar, us recomano molt fermament aquest. Una joia!

Fins aviat! Feliç Sant Jordi!  

Il·lustració de l'Elefant Trompeta (2007)

“Quan passegeu per les vores dels rius estigueu ben atents no sigui cas que aparegui una dona d’aigua…” Sabeu alguna cosa d’aquests éssers mitològics de l’imaginari popular català?
D’elles s’han escrit moltes històries, contes, llegendes… però qui eren? O qui són realment? Existiren de debò?
A totes i algunes més d’aquestes preguntes us intentaré respondre a continuació.
Les dones d’aigua són uns éssers femenins que habiten als indrets d’aigua dolça com: gorgs, rius, llacs, estanys, fonts… Com a habitants de l’aigua posseeixen totes les seves virtuts: fecunditat, vida i riquesa.
Les dones d’aigua són nimfes aquàtiques de muntanya i de bosc, típicament catalanes.
La seva bellesa és perfecte, idíl·lica… hi ha qui diu que tenen la capacitat d’enamorar a qualsevol home. Diu la llegenda que a les dones d’aigua els hi agrada veure’s reflectides en els rius o estanys sota la llum de la lluna, i que la llum de les estrelles acaroni els seus bonics cabells (normalment rossos o pèl-rojos). Els seus ulls acostumen a ser verds o blaus i tenen una profunditat com la del propi element al que representen: l’aigua.
Van vestides amb robes fines, sedoses i riques, i hi ha qui diu que llueixen una estrella dibuixada al front. Algunes són capaces de fer encanteris i fins i tot encisos.
Les dones d’aigua tenen una joventut eterna que perdura a través dels temps. Tot i no ser immortals, poden arribar a viure més de mil anys. Són un ésser similar al de les Nereides gregues que viuen en palaus al fons dels mars; amb la diferències que aquestes últimes són d’aigua salada.
Són defensores de les seves terres, a les quals els hi aporten grans riqueses. Intenten no barrejar-se amb els homes, tot i que en més d’una ocasió no ho han aconseguit…
Són éssers nocturns i que no s’allunyen gaire del seu mitjà de vida: l’aigua.

Aquests éssers mitològics també existeixen a altres indrets però amb noms ben diferents: daunas d’ayga a Occitània, danne d’aigüe a Alvèrnia, xanes a Astúries, Lamiak a Euskadi, anjanas o mozas de agua a Cantàbria.
A Mallorca la més coneguda és na Maria Enganxa, que segons la tradició viu dins tots els pous i cisternes i amb un ganxo se'n porta dins l'aigua als nins agosarats que guaiten per coll del pou.

Diu la tradició que les dones d’aigua són pròpies de moltes zones de Catalunya i que viuen en família en grans palaus sota els estanys més profunds…
Al nostre territori les podem trobar a: 

– Solsonès: on reben el nom de dones de fum i aigua, a prop de la Riera Salada.
– Sant Iscle de Vallalta, al Maresme.
– Les coves de Rialb, al Ripollès.
– A les Ribes (Ripollès), on és la reina Sigiberta. Diu la llegenda que el rei Euric, matà al rei de les Ribes i es volgué casar am Sigiberta. La noia, d’extrema bellesa, fugí atemorida davant aquesta proposta. En la seva fugida va entrar a una esquerda que va trobar a les coves de Freser. Va ser aleshores quan es va trobar davant del palau de les dones d’aigua. Aquestes la trobaren tan bonica que l’adoptaren i la proclamaren reina. I així va ser com les dones d’aigua van triar a la seva reina.
– Al Puigmal
– La Tosca del Pinatar
– Toloriu (Alt Urgell)
– Sirac, al Rosselló, en ple Canigó, presidides per la reina Flordeneu, que s’endugué l’encisa’t Gentil com molt bé canta el fantàstic poema Canigó, de Jacint Verdaguer.
– Les de la Fou (Cerdanya)
– Les de les coves d’en Riubanys (Conflent)
– La Coma de Llenyot (Berguedà)
– Parets (Garrotxa)
– Ordis i del Mont (Alt Empordà)
– Puiggraciós (Vallès Oriental)
– Les Estunes prop de Banyoles.
– Les de Mirmanda, Galamús, Fontargent i Lanós.
– Al Pallars Jussà, al riu Noguera.
– A Solsona, a la Font de Cal Sala, al poble d’Odèn.
– A Rocaberí, la Jonquera.
– Al bosc de les Estunes, al Pla de l’Estany, on diuen que a part de boniques les dones d’aigua són grans filadores que teixeixen les seves robes amb fils d’or i telers de cristall.
– Al Gorg negre de Gualba (Montseny)
– La font de Païtides (Montseny). Diuen que aquesta font és màgica i té algun tipus de poder curatiu.
– La Cascada el Salt de la dona d’aigua (Arbúcies)
– El Gorg Blau a Torroella de Montgrí, on diuen que molts homes han mort ofegats intentant perseguir la bellesa de les dones d’aigua.
– Al municipi de Masies de Voltregà (Vic), a sota de Sant Boi hi ha un indret anomenat La font de les donzelles.
– Estany de Noedes (Conflent)
– Cerdanya (Puigcerdà)

Aquests éssers causen arreu una fascinació abrumadora, per la quantitat de llocs on s’afirma que han existit alguna vegada; i no són menys les històries que s’expliquen entorn d’elles.
D’aquestes històries, jo n’he trobat tres tipologies, de les quals us n’en faré cinc cèntims a continuació:

La bugada de les dones d’aigua
Diu la llegenda que les dones d’aigua estenen la seva bugada als vorals dels llacs, rius, estanys i gorgs en una nit molt especial: la nit de Sant Joan. Són robes de seda molt boniques, que perfumen amb farigola i romaní després d’haver-les rentat.
Diuen que aquell que aconsegueixi robar una peça de roba sense ser descobert no tindrà mai més (si més no, durant un temps) problemes de riqueses, ja que es convertirà en una persona rica i pròspera.
Però pobre del que tingui la mala sort de ser descobert, aleshores aquelles boniques, dolces i encisadores dones d’aigua, es tornaran cruels i venjatives, i apallissaran i maleiran per sempre al lladregot agosarat.

Hi ha una història que conta que dos amics que vivien en un poblet molt petit a la vora de les muntanyes al nord del país; una nit de Sant Joan aconseguiren robar una peça de roba a les dones d’aigua.
La peça de roba robada es convertí en una peça d’or, amb el qual van viure molt bé durant tot l’any; però no en tingueren prou i l’any següent tornaren al gorg.
Aquest cop s’amagaren a un lloc diferent, però les dones d’aigua que ja els esperaven, els descobriren. Els van agafar dels cabells, els van rebolcar pel fang i els van apallissar. Els nois van aconseguir fugir cames ajudeu-me i diu la llegenda que encara no han parat.

Els matrimonis entre dones d’aigua i homes
Són diverses les històries que ens narren el enamorament i matrimoni entre una dona d’aigua i un hereu d’algunes terres d’arreu de Catalunya. De fet d’aquesta història se’n narren diverses versions, jo us n’e
xplicaré amb els diversos finals que he llegit.

Diu la història que un jove hereu d’unes terres estava força emmurriat ja que les collites havien anat prou malament durant aquell any.
Un vespre va sortir a prendre la fresca i va arribar passejant fins al gorg (llac o estany, en funció de la versió). Allà va veure una dona d’aigua d’una bellesa sublim. Tan fou així que es quedà enamorat, i li va demanar ser correspost.
Després de molt d’insistir, la dona d’aigua va accedir a casar-se amb el jove i va anar a viure al seu mas, amb una única condició: “que mai, per cap motiu, ni per bé ni per mal, li digué dona d’aigua”.
I així va ser com es van casar i van anar a viure junts. Al poc temps les riqueses van començar a arribar, i amb elles dos (i en alguns casos tres o més) fills. Eren molt feliços, però un dia tot es va torçar.
La dona, amb l’ajuda dels seus treballadors, va decidir segar els camps de blat que encara eren verds. El jove hereu al veure la seva collita desperdiciada, li va dir a la seva dona: “dona d’aigua havies de ser!”, i dites aquestes paraules la dona d’aigua va desaparèixer per sempre. Després d’això, començà una tempesta que arrasà amb totes les collites d’aquell any; fou aleshores quan l’hereu s’adonà del seu gran error.
Des de llavors, la pobresa i la misèria va envair de nou al jove hereu.

Diuen que la dona d’aigua tornava cada dia a pentinar als seus fills amb una pinta d’or i a fer-los un petó.
En una de les històries, la dona d’aigua plorava cada dia de tristesa i les seves llàgrimes eren perles que va retornar la riquesa al jove hereu.
Un altre final és que la dona d’aigua torna quan la seva filla és a punt de casar-se i plora perles que retornen la riquesa a la seva antiga llar.
Però el final més estès n’és un en que la dona d’aigua torna cada dia a veure els seus fills. Un bon dia el marit ho descobreix, i li demana als seus fills que cusin el seu vestit amb el de la dona d’aigua per tal de que així no marxi i escolti les seves explicacions. Els nens fan cas del seu pare, que quan sent que els fills han complert la seva promesa entra a l’habitació, però no hi queda ningú: ni la seva estimada dona d’aigua ni els seus fills.
De matrimonis entre dones d’aigua i hereus en trobem a diverses poblacions: a Vallderrós,  a Vinçà, a la riera de Gualba (Vallés Oriental), a Viaplana (Granollers), Can Blanc (Arbúcies) i a Combrén.

Els fills de les dones d’aigua
Diuen que les dones d’aigua poden tenir fills, però que no els hi poden donar llet, i és per això que busquen a una dona que els faci de mainadera per tal de que els pugui alletar; i un cop els hagi criat els hi torni. Diuen que aquella dona escollida per a dur a terme aquesta tasca és recompensada d’alguna manera. Entorn a aquesta trama, us en puc explicar una història.

Vet aquí una vegada, en una vall entre muntanyes nevades hi vivia la família del Mas Blanc. Una família que va tenir un fill preciós: l’Eloi. Eren molt feliços, tot i que força pobres, ja que una malaltia havia matat al bestiar.
Un bon dia la mare va sortir amb el seu fill a passejar. El nen va començar a plorar de gana, i la mare es sentà a la vora d’un gorg a donar-li el pit.
D’entre les aigües en va sortir un ésser meravellós: una dona d’aigua. Aquesta duia un petit nadó entre els seus braços. La dona d’aigua plorava i el petit nen dormia.
La dona d’aigua li va demanar que sisplau criés al seu fill durant un any i que l’any següent li tornés al mateix lloc i a la mateixa hora; i que portés amb ella un cistell ben gran i un mocador de fer farcells.
La dona va acceptar la proposta i va posar-li de nom al petit nen Moisès. En Moisès gaudia molt quan el banyaven, no volia sortir mai de l’aigua.
Així va passar un any, i el mateix dia a la mateixa hora, la mare va tornar al lloc on havia trobat la dona d’aigua amb en Moisès, el cistell i el mocador. La dona d’aigua va aparèixer i per agrair-li la seva ajuda li va dir que li ompliria el cistell amb llavors de blat, però que per res del món aixequés el mocador de fer farcells fins que no arribés a casa.
Pel camí el cistell pesava cada vegada més, però la dona va complir la seva promesa, i en arribar a casa va aixecar el mocador: les llavors de blat s’havien convertit en llavors d’or.

Bé, aquesta és la història de les dones d’aigua de Catalunya, així que si algun dia passeu pel costat d’un gorg, llac o estany i veieu que les aigües es remouen, estigueu ben atents: potser en surt una dona d’aigua…

Il·lustracions
Vet aquí que de les dones d’aigua és força complicat trobar imatges, ja que com a diferència d’altres personatges no s’ha fet popular a través de contes escrits, sinó que s’ha transmès de pares a fills a través de l’oralitat. Tot i així us en porto alguns exemples.
Les primeres il·lustracions són d’Elisenda Soler, publicades en el llibre Contes Populars Catalans.

Alguns exemples de la imatge de la dona d’aigua basca o Lamiak en són aquests. En totes elles, se’ns dibuixa una dona de cabells d’or que es pentina amb una bonica pinta i llueix robes sinuoses i transparents.

Al País Basc és un personatge amb força trajectòria, ja que fins i tot té una escultura en el seu honor a la ciutat de Guipúscoa.

A Cantàbria, la imatge de les Anjanas també és molt similar que a la resta d’indrets.

No us deixeu encisar per la seva bellesa, poden ser força cruels…