El Trompeta recomana… COL·LECCIÓ DEL MÓN

30 desembre 2011
0

Avui us porto una col·lecció de contes de coneixements que de moment només està formada per dos títols. Es tracta de la col·lecció “…del món”. L’he anomenada així, tot i que no estic segura de que se’n digui oficialment d’aquesta manera. Però ho trobava certament força encertat. I és que els dos títols que la conformen són: Cases del món i Animals del món. Es tracta d’una col·lecció que pretenen ampliar el coneixement dels infants entorn aquests dos temes. A cada plana hi podem trobar un indret del món diferent i amb solapes i desplegables descobrim les cases o els animals que hi viuen, en funció de quin títol es tracti. Així podrem viatjar fins a la selva amazònica, el Pol Nord, la tundra, la sabana… Per conèixer i descobrir com viuen els éssers humans d’arreu del món, o quins animals habiten en cadascuna de les zones climàtiques diferents.

Bones il·lustracions i força descriptives per tal de fer créixer els coneixements dels més petits.

ANIMALS DEL MÓN, Clèmentine Sourdais, Editorial Cruïlla.

CASES DEL MÓN, Clèmentine Sourdais, Editorial Cruïlla.

Al Trompeta li desitgen Bones Festes!

29 desembre 2011
0

Cada any m’agrada portar-vos les felicitacions de Nadal que rebo d’il·lustradors i editorials al correu electrònic del Trompeta. Aquest any, però no n’he rebut tantes, probablement pel simple fet de que enguany no n’he tingut temps de preparar-me cap, i la veritat és que m’ha sabut molt greu. De totes maneres, us desitjo un molt Bon i Feliç Nadal a tots i totes, ple de desitjos, contes i il·lusions, un Nadal que ja ha començat i que estem en aquells dies d’impàs entre festa i festa, ens prenem uns dies de descans, per tornar a encarar el final d’any envoltats de família i amics.

És una època molt complicada, i hem d’intentar encarar l’any vinent amb energies i il·lusions renovades, amb optimisme i positivitat. Dit tot plegat, només em queda desitjar-vos el millor del món per l’any que començarem, i ensenyar-vos les felicitacions que he rebut i compartir-les amb vosaltres.

Primer, us porto la felicitació de l’Editorial Kalandraka.

 

Sd Edicions també s’han volgut unir a les felicitacions.

Editorial Joventut també ens felicita el Nadal.

La de la Montse Tobella

 

La de la Màriam Ben-Arab.

Ara us porto la del Javier Andrada.

Us deixo la d’en Pep Boatella.

L’il·lustració d’en Kim Amate.

En Miguel Ángel Cuesta també ha volgut compartir amb el Trompeta la seva felicitació.

També tenim la de l’Alba Marina Rivera.

Una de molt bonica, com sempre el gran amic Valentí Gubianas!

Moltíssimes gràcies a tots ells per fer aquestes boniques felicitacions!

Pilarín Bayés, un personatge entranyable

27 desembre 2011
0

L’altre dia, suposo que com molts, vaig veure el programa El Convidat, que van dedicar a la Pilarín Bayés. Tenia ganes de conèixer una mica més la persona que hi ha darrere el personatge. Suposo que ja ho sabeu i no cal que us ho digui, la Pilarín és una gran il·lustradora catalana que té més de 700 títols a les seves esquenes, que dibuixa durant gairebé 13 hores diàries, i que va ser sens dubte, i continua sent, un referent en el seu àmbit. És una il·lustradora entranyable, i és que els seus dibuixos n’estan plens de la seva personalitat, són dolços i de galtes vermelles, una mica com ella. I com a persona també desperta aquesta tendresa, és una mica l’àvia que a tots els nens ens agradaria.

Una dona amb caràcter i ambicions, que lluny del que pugui fer semblar la seva peculiar veu i els barrets que sempre llueix, té les idees molt clares, ha sabut fer el seu propi camí i s’ha convertit en el que és avui dia, un autèntic referent. Avançada al seu temps, alguns la consideraran en molts aspectes moderna, en molts d’altres un xic clàssica i conservadora. Té aquesta doble visió de les coses, i és el que la fa ser com és i tenir aquesta personalitat tan marcada.

El programa ens va servir per conèixer també el seu estudi, com treballa, com és la seva vida, el seu marit, els seus fills, néts… Vaig envejar el seu estudi, ple de contes i contes, amb un munt d’idiomes, i és que els seus llibres deuen córrer arreu del món. Amb ella tinc la sensació, que és la il·lustradora de Catalunya, dels pobles, de les petites històries, dels petits poblets. Les seves “Petita història de…” són el que sens dubte l’han feta la il·lustradora de la gent.

No sé, des d’aquest petit espai que suposa el Trompeta, em venia de gust, parlar-vos-en i dir-vos que em sembla una figura sovint poc valorada, però amb un paper molt important en l’imaginari dels nens i nenes del nostre país des de fa unes quantes generacions.

 

Explica'm… CONTES DEL LLOP

25 desembre 2011
0

CONTES DEL LLOP, VVAA, Col·lecció Animals populars, Editorial La Galera (2011) –> Avui us porto una recopilació de contes de llops molt especial. Els llops són els grans antagonistes dels contes més populars de tots els temps per a nens. Els hi fan soroll els budells i tenen una gana ferotge sempre que veuen tres porquets d’allò més rabassuts, una nena amb una Caputxeta de color vermell, oques o cabretes. Aquests són els llops i aquest recull és un recopilatori de contes ja editats per La Galera, que han recuperat per fer aquest volum , que sembla que serà el primer de tot una sèrie de recopilatoris de l’estil, o si més no, aquesta és la sensació que dóna.

Els contes que hi podeu trobar al seu interior són:

– Les cabretes i el llop

– El llop, el garrí, l’ànec i l’oca

– La Caputxeta Vermella

– Els tres porquets

Tots ells il·lustrats per quatre il·lustradors diferents, una bona manera de recuperar els grans clàssics de La Galera.

De nou, Festival de Nadal superat

24 desembre 2011
0

Ja fa uns quants dies que els nens de P4, els meus nens, vam fer el festival de Nadal. De fet, tot just avui fa una setmana, i la veritat és que al final vaig acabar contenta. Tot i que cal dir, que no les tenia totes amb mi. Així com l’any anterior vaig veure que els nens estaven molt implicats i amb moltes ganes, aquest curs des que vam tornar de la setmana de festa sencera que vam tenir del 6 i el 8 de Desembre, vaig començar a tenir la sensació que no cantaven com de costum.

Les vegades que vam pujar al pati per assajar, i els vaig ordenar, tal i com cantarien el dia del festival: en dues files, uns asseguts i els altres de peu; no ho feien com havien fet fins aleshores. Es descompensaven, uns cantaven més de pressa que els altres, i se sentia com una autèntica olla de grills. Per més que els hi repetia i els demanava que si us plau fessin el favor d’anar més a poc a poc els nens que anaven accelerats, però res de res. No hi havia manera, i com més cantaven més es descompensaven. Així que finament vaig optar per assajar menys del que tenia previst.

El dia del festival pel matí vam cantar totes les cançons una vegada i una altra vegada igual, vam deixar-ho córrer. A la tarda era el Festival, nervis, vestir als nens de pastorets i pastoretes amb les corresponents disfresses que havien portat de casa, berenar una mica, passar tots pel lavabo, pintem una mica de coloret als nens i a les nenes, i els llavis a les nenes, i enfilem cap al teatre per actuar.

Els nens alterats, no ens enganyarem, la senyoreta també. Col·loco a tots els nens en posició, encara queden 10 minutets fins que arribin els pares. Tenim temps d’assajar, no sé si fer-ho, però finalment decideixo que sigui així. Provem la primera cançó que era en la que es descompensaven més els ritmes: “Què li darem en el noi de la mare?” i ho fan perfecte. “Què ha passat?”, em pregunto jo, “com ho podien estar fent malament i de cop i volta, ara ho fan bé?”. Aleshores em decideixo a fer la resta de cançons, surt tot rodat.

Comencen a entrar el pares, se’m fa especialment llarg fins que no seuen, paren de fer fotos i els meus nens saluden i saluden amb la maneta a uns i altres. Perquè no hi pot haver una cortina? Així ens evitaríem aquesta situació. Qui fa les tasques de presentació, fa seure a tothom, indica que ja podran fer les fotos pertinents després, en quan acabi l’espectacle, tothom pren posició, jo a primera fila buscant amb la mirada a tots els meus nens… No se’m pot escapar res, ni un detall.

Presenten la primera cançó, miro als nens, faig 1,2 i 3 amb els dits i comencem. La primera cançó surt perfecte, recupero una confiança que no hauria d’haver perdut. Els pares aplaudeixen, els nens saluden, es presenta la segona cançó. Tot va sortint prou bé. Canten alt i fort, sense cridar i s’entén tot el que diuen.

Arriba un altre dels moments crítics, la cançó: “A Betlem me’n vull anar”, o com coneixen els meus nens “la de la gallineta”. Ve la nota divertida i totalment improvisada del Festival. El presentador que allarga una mica més la presentació d’aquesta cançó i comença: “La cançó que cantaran a continuació és…” i una nena de les meves que en veu alta diu: “La de la gallineta!”, com volen dir: “Que no ho saps? Perquè si és així ja t’ho dic jo home”. En fi, visca l’espontaneïtat dels nens. Aquesta cançó dic que és un moment crític perquè és una cançó amb un ritme força ràpid i força repetitiva i als nens se’ls fa una mica llarga cantar-la i la comencen a accelerar, sempre ho fan així, i tot i que jo intento que això no passi, com sempre acaba passant. Però no passa res, com a mínim han cantat tots a la vegada i queda bé.

La darrera poesia, la cançó d’anglès i cap a casa. Els pares encantats, la senyoreta inflada d’orgull de que les coses hagin anat bé, amb moltíssima calor i les orelles tan vermelles que semblen a punt d’esclatar, i ja s’ha acabat. Gairebé dos mesos d’assaig per 20-25 minuts d’actuació, sempre fan que tingui la sensació que tota aquesta preparació per tan poqueta estona potser és excessiva, però el curs vinent no ho recordaré i tornaré a començar els assajos després de la castanyada, com sempre.

Bon Nadal a tots i totes!

 

El Trompeta recomana… POP-UPS DE GRANS CLÀSSICS

23 desembre 2011
0

Avui us vull parlar dels pop-ups. Només us puc dir que tot i que en un principi no m’acabaven de convèncer, són uns contes sorprenents, de gran qualitat editorial i que tenen una feinada al darrere que pocs ens podem imaginar. Avui concretament us vull parlar d’una cosa que s’està posant molt de moda, i és el fet d’agafar grans clàssics de la literatura infantil universal per portar-los a pop-up. Alguns d’ells prenent les il·lustracions originals, i altres en canvi, il·lustrats per a l’ocasió. Us porto alguns d’aquests llibres per tal de que us en feu una petita idea de com poden arribar a ser de màgics.

EL PETIT PRÍNCEP, Antoine de Saint-Exuéry, Trad. Bonifacio del Carril, Editorial Salamandra (2009) –> Aquest títol és la versió en català de l’edició francesa de El petit Príncep en format pop-up, cal dir que és una edició molt bonica i acurada, que agafa les pròpies il·ustracions originals i els hi dóna tridimensionalitat i volum. Aquest fet és d’una gran complexitat, i és que es tracta d’agafar il·lustracions que estan pensades en format 2D i transformar-les en certa manera en un format en 3D i intentar donar-los més moviments i vida del que tenien en un inici. El resultat és prou satisfactori, i al final, podríem dir que no ha quedat gens malament.

 

 

EN CHARLIE I LA FÀBRICA DE XOCOLATA, Roald Dahl, Trad. Albert Jané, Il·l. Quentin Blake, Editorial Combel (2011) –> Qui més qui menys coneix el gran clàssic de la història de Willy Wonka i la seva fascinant i sorprenent fàbrica de xocolata. Doncs bé, aquest pop-up, igual que en el cas anterior està adaptat de les il·lustracions originals, i com ja us he dit, això té certes limitacions a l’hora de donar-li tridimensianiltat als dibuixos. Són obres ben acabades, però que al no estar pensades en un inici per a ser pop-up, sempre tens la sensació de que les il·lustracions no poden donar més de sí pel que fa a la seva aplicació en aquest format de contes. Són il·lustracions que acaben sent força més bidimensionals, però que de totemes maneres estan molt ben integrades en el conte.

LA LLEBRE I LA TORTUGA I ALTRES FAULES D’ISOP, Agnese Baruzzi, Símbol Editors (2011) –> DE les famosos faules d’Isop se n’han fet mil adaptacions i versions diferents, i és que després de 2500 anys continuen tan vigents com el primer dia, serveixen per explicar moralines als més menuts, i aquesta vegada ho fan en format desplegable i pop-up. Set de les faules més conegudes d’Isop, una en cada plana, i un desplegable original i sorprenent que us fascinarà. A diferència que en els dos contes anteriors, en aquest cas sí que es tracta d’un llibre pensat en aquest format, i això facilita molt la tasca de l’edició i el resultat final sempre pot ser més espectacular.

LES MIL I UNA NITS, Lluís Farré, Il·l. Mercè Canals, Editorial Combel (2011) –> I per acabar aquest fantàstic recull de pop-ups de grans clàssics, la petita gran joia de la corona! Una de les darreres novetats en pop-up de les nostres contrades. La feina és d’un tàndem que sembla que comença a especialitzar-se en els grans àlbums en format pop-up com és en Lluís Farré i la Mercè Canals. Si ja van publicar Els tres Reis d’Orient, L’Arca de Noé i La Llegenda de Sant Jordi, aquesta vegada ens sorprenen amb un dels clàssics entre esl clàssics, un dels més antics: Les mil i una nits. La història de la valenta Sherezade que nit rere nit salva la vida al explicar un bonic conte al seu captor.

Palaus, catifes voladores, elefants, el geni de la llàntia, l’Aladí, l’Alí Babà… Tot plegat en un pop-up cuidat fins al darrer detall, pensat única i exclusivament en aquest format, on podem mirar les il·lustracions per tot arreu i sembla que tot hi encaixi, que tot estigui pensat. Les escales de l’interior del palau, la decoració, els més mínims detalls… Tot! Una feina excel·lent, molt acurada i molt colorista, que si a més li sumem un molt bon text i unes il·lustracions precioses, donen com a resultat un pop up preciós!

 

Els racons de… PINGÜIN BARCELONA

22 desembre 2011
0

L’altre dia passejant per carrers i carrerons de Barcelona, encara no sé ben bé com vaig anar a parar a la botiga que us porto avui. Es tracta de Pingüin Barcelona i la podeu trobar al carrer Ripoll 21. És d’aquelles botigues que només veure-la saps que té un encant especial. Petita i acollidora es tracta d’una botiga de joguines d’estètica antiga. Tenen tota mena de joguines de fusta d’aquelles que m’agraden a mi; i tenen també joguines amb les que jo jugava quan era petita, com els Barriguitas; joguines de corda…

Està tot molt cuidat i ben col·locat, cada joguina té el seu espai té un aire un xic retro que està molt de moda últimament. Si un dia esteu passejant per la zona, acosteu-vos-hi, crec que us agradarà.

Dibuixant a…L'OLENTZERO

21 desembre 2011
0

Il·lustració de l’Elefant Trompeta (2011)

El conte de… L'OLENTZERO

20 desembre 2011
0

Potser us pensareu que és un xic complicat trobar un cotne de l’Olentzero, i poder-ho fer en castellà encara més; però suposo que si no aneu a Euskadi us serà complicat poder-lo comprar. Tot i així em venia molt de gust tornar-vos-el a portar, i és que d’aquests contes ja us vaig parlar.

TODO LO QUE DEBES SABER DEL OLENTZERO, Susana Pinto, IL·L. Patxi Pelaez, Editorial Banaka Media –> Aquest conte és el primer d’una col·lecció sobre l’Olentzero que té un altre títol, el segon títol rep el nom del “Olentzero y el misterio de las cartas perdidas”, però considero que aquest que us porto és més adequat per con`peixer una mica la figura de l’Olentzero. Ens explica com és, on viu, qui són els seus amics i quina és la seva funció. Ho fa a través d’una història inventada però basant-se en el personatge original, i són contes divertits i amb unes il·lustracions que m’enamoren cada vegada que les veig.

Els orígens de… L'OLENTZERO

19 desembre 2011
0

“Explica la llegenda que hi havia una vegada una fada que vivia en els boscos d’Euskal Herria , i al igual que totes les fades, era una fada bona que s’ocupava de les persones. La fada però, no anava sola, i és que sempre anava acompanyada d’una divertida criatura que l’ajudava en la seva feina, els Prakagorris.
Un dia mentre la fada passejava es va aturar a raspallar-se el cabell al costat d’una font, i els Prakagorris hi van descobrir abandonat un petit nadó. La fada va decidir que de nom es diria Olentzero i li va donar els dons del valor, la força i l’amor.
Va ser aleshores quan la fada va decidir deixar al nen davant d’una vella casa de fusta atrotinada, on vivia un matrimoni que desitjava amb totes les seves forces tenir un fill. Van acollir al nen com si fos seu, i va créixer feliç durant molt i molt temps.
Olentezero va treballar molt ajudant al seu pare amb a fer carbó, però els pares cada dia anaven envellint una mica més, i l’Olentzero evidentment també, i s’anaven fent grans; fins que un dia van morir. L’Olentzero es sentia enormement sol i és per això que es va decidir a ajudar als nens de l’orfenat, que com ell també estaven sols.
Com que era molt hàbil, l’Olentzero va decidir fabricar joguines amb les seves pròpies mans, que portaria a la ciutat el dia que hi anés a vendre el seu carbó. Carregat amb un sac a l’esquena i damunt del seu ruc, l’Olentzero va arribar a la ciutat amb les joguines a l’esquena.
Això ho va fer durant molts anys, i els nens i les gents del poble se l’estimaven moltíssim. Però no tot podia ser bonic a la vida d’aquest bon home.
I és que un bon dia una tempesta temible va assolar la ciutat, deixant-ho tot arrasat i les gents espantades a les seves cases. Fou aleshores quan l’Olentzero va poder arribar a la ciutat i va veure com un llamp queia al damunt d’una casa i es calava foc.
Sense pensar-s’ho dues vegades, el valent home va entrar-hi i va rescatar als infants que havien quedat atrapats entre les flames en el primer pis. Els nens van poder sortir per la finestra sans i estalvis, però quan l’Olentzero estava disposat a fer-ho també, una biga de fusta li va caure al damunt i l’heroi va morir.
La gent en veure la casa en flames es va espantar moltíssim, però de sobte on estava el cos de l’Olentzero va aparèixer una llum, com estava dins de casa, ningú va veure de que es tractava. Era la fada que va trobar l’Olentzero quan era nadó, i com que havia estat un home bo i havia mort per les gent que s’estimava, a partir d’aquell dia viuria eternament fabricant joguines pels nens orfes d’aquella ciutat i de tot Euskal Herria.
I amb l’ajuda dels Prakagorris, a partir d’aquell dia, pels volts del Solstici d’hivern, quan l’any ja està a punt de dir-nos adéu, l’Olentzero entrega els seus regals als nens orfes.”

Aquesta és una de les moltes històries que gira entorn del personatge de l’Olentzero, personatge que avui ens ocupa i del que us puc explicar moltes coses.
L’Olentzero és un personatge provinent de la mitologia basca i d’origen navarrès. S’encarrega de portar els regals el dia de Nadal a totes les llars d’Euskal Herria.

El personatge de l’Olentzero té unes característiques físiques molt particulars. Es tracta d’un carbones gros i d’aspecte brut, al que li agrada el bon menjar i el bon beure, i de no gaire intel·ligència. Es caracteritza perquè viu aïllat de la societat fent carbó vegetal , i només baixa a la ciutat una vegada a l’any, a l’hivern. En canvi, també se’l descriu com un ésser temible, misteriós i intel·ligent.  Aquest doble caràcter és per això, molt comú a les deïtats i s’explica per la humana necessitat de ridiculitzar dels totpoderosos Déus.

La hipòtesi més estesa és que la figura de l’Olentzero és anterior a la cristianització de Navarra i que el personatge de l’Olentzero cal ubicar-lo dins les celebracions típiques del solstici d’hivern.
En la tradició basca, l’Olentzero està relacionat amb la Nit Bona mateixa, i la llegenda afirma que es tracta d’un gegant que baixa aquella màgica nit a les llars basques a escalfar-se amb el tronc que crema a la llar de foc aquell dia, i que és aleshores quan hi deixa els seus regals.

Les notícies més antigues que hi ha en relació a l’origen de l’Olentzero les podem trobar en les poblacions dels nord-oest de Navarra, tan entorn a Bidasoa com a Goizueta, com també en les valls de Larraun o Arakil. Contemporànies a aquests primers orígens, també hi ha indicis de la presència de l’Olentzero a la part més oriental de Guipúscoa: des d’Irún a Zarautz, incloent el Beterri. De fet, sembla coincidir que el nucli on va arrelar més aquesta tradició en un inici és en la demarcació de la Diòcesis de Baiona, que va ser vigent des de 980 fins al 1566. És per tant l’Olentzero una invenció cristiana, o un personatge pagà cristianitzat? I és que segons consta després de la missa del gall, hi havia nens que sortien de les parròquies de Sara, Ustaritz, Kanbo, Ezpeleta, Ainhoa, Senpere, Hondarribia, Irun, Lezo, Oiartzun, Errenteria, Pasaia, Lesaka, Etxalar, Bera, Igantzi, Doneztebe, Bertiz, Zubieta i Goizueta cantant cançons dedicades a aquest personatge.

I parlant de la cristianització d’aquest personatge i del País Basc, deixeu-me que us expliqui ara una altra de les llegendes més populars que giren entorn a aquest personatge, una llegenda en la que ens explica com va ser l’encontre entre les antigues creences paganes, i les noves creences religioses imposades pel cristianisme:
“La història explica que els gentils –jentillak- es van reunir a Aralar per celebrar la festa del solstici d’Hivern. Tots estaven molt contents, però el més vell de tots es mantenia allunyat de la resta, molt cansat i amb molt poca vida.
Quan tots estaven esperant que arribés la vesprada i caigués el sol, de sobte van veure una llum resplendent per Orient. Tots es van quedar callats sense entendre que estaven veient els seus ulls. Fins que el més vell de tots, que pràcticament no podia ni veure, el van acostar a la llum i va proclamar: “Ha nascut Kixmi! (Kixmi es refereix al naixement del fill de Déu) El nostre temps ha acabat! Tireu-me pel precipici que la meva fi ha arribat!”
Aleshores, tots i cadascú dels gentils, creient que el seu temps a la Terra havia arribat al seu fi, es van anar llençant pel precipici, tots menys un: L’Olentzero.
L’Olentzero era diferent a la resta de gentils, mentre ells vivien apartats de les gents del poble, ell els hi tenia simpatia. I creia que tothom tenia dret a saber que el naixement de Kixmi havia arribat, i seria ell qui els hi ho diria.
La gent del poble, contenta per la notícia, va organitzar una gran festa en honor a qui els havia fet arribar el missatge , l’Olentzero.”

I és així, com una tradició pagana es va cristianitzar, però encara us en puc explicar moltíssimes coses més.
Tot i el reduït àmbit geogràfic original de la tradició, el nom atribuït a aquest personatge ha estat molt diferent en funció de l’època i la zona: Olentzero, Olentzaro, Onentzero, Onentzaro, Onontzaro u Orentzero. I tot i que no hi ha un acord total sobre la seva etimologia, us en puc fer cinc cèntims de tot el que se n’ha dit.

Es tracta d’una paraula composta en dos parts: OLEN + (z)ARO, i tothom coincideix en interpretar que Zaro o Aro està associat al concepte de temps. De manera que Olentzero s’entén com l’època o el temps propici per alguna cosa, o el temps de lo bo.

Altres en canvi, han realitzat una interpretació diferent. I expliquen l’origen de la paraula OLEN en les antífones medievals que es cantaven en dies anteriors al Nadal i que a França són coneguts sota el nom de “Oleries”. De manera que Olentzero seria interpretat com l’època o el temps de les “Oleries”.

Cal explicar que antigament, però aquesta festa no era un festa pensada per als nens, sinó més aviat era de caire juvenil. Al capvespre de la nit de Nadal una comparsa de joves adolescent sortien amb l’Olentzero a demanar a les gents de les cases de tot el poble menjar per al seu grosser acompanyant, un carboner bevedor i bon menjador que baixava de les muntanyes. Les comparses estaven formades per quatre portadors, que portaven l’Olentzero tal com si es tractés d’una processó de Setmana Santa, un “bolsero” i el Koplari.
És per això que mai va ser una festa infantil, i el dia en que els nens Bascos, al igual que en la resta de ciutats Europees rebien els regals era el dia de Sant Nicolau el 6 de Desembre.

Però des de la seva arribada a les ciutats, se li ha donat la funció de que el dia de Nadal portarà regals als nens bascs. D’aquí la història i llegenda que us he explicat al principi d’aquest article.

Sigui com sigui l’Olentzero ha passat per temps molt difícils, es tracta d’una antiga tradició que ha sobreviscut al Cristianisme, al franquisme i s’ha adaptat als nous temps. I és que en l’època de repressió franquista l’Olentzero va patir moltíssims problemes de supervivència, i només en alguns pobles es va continuar mantenir la tradició. Aquestes petites localitats no només van lluitar per no perdre una tradició dels seus avantpassats, sinó que a més van mostrar la força suficient per a la seva divulgació com ho va fer Lezaka. En altres casos la recuperació va venir de la mà d’associacions juvenils cristianes impulsades pel pare Arrizmendiarrieta que van recuperar la tradició a Arrasate després de la Guerra Civil. I així fins que es va tornar a estendre per tot Euskal Herria.

La festa actual de l’Olentzero es fa la nit de Nadal i consisteix en una espècie de cavalcada de Reis o processó, on a més del recorregut de l’Olentzero a espatlles dels seus portadors, s’han inclòs cors, nadales, txistularis, dantzaris, trikitrilaris, txalapartaris i diversos elements extrets de la cultura camperola.
Fixeu-vos fins a quin punt s’ha modernitzat o adaptat la tradició que fins i tot, en alguns indrets, l’Olentzero ha trobat novia: Mari Domingi, per tal d’evitar un possible sexisme a que tot el protagonisme fos per un personatge masculí. Tot i així, aquesta incursió no ha estat molt acceptada ni per feministes ni per tradicionalistes, ja que per una banda Mari Domingi té un paper totalment secundari, i que per altra trenca amb l’origen i tradició del personatge original.

Amb l’aire d’un espectacle folklòric de carrer, cada 24 de desembre, Olentzero aviva el record, ja difús, d’uns ritus pagans que van estar vigents fins al segle VIII i evoca la vida rural de molts dels nostres majors. És el temps solsticial, l’últim gentil, muntanyès dionisíac que anuncia la bona nova i símbol identitari. Els organitzadors dels Olentzero del segle XXI coneixen tot això, però volen, sobretot, que sigui
una festa oberta, sense exclusions: el temps propici per fer el bé, de fer que el món sigui una mica més humà, sense anar més lluny. Sens dubte l’Olentzero al igual que la cultura basca són uns supervivents a un entorn que sovint els ha estat molt hostil.

Cançons
Són moltíssimes les cançons i cantarelles que ha inspirat aquest personatge, però us deixo la més coneguda, en Euskera i en català.

“Olentzero joan zaigu
mendira lanera
intentzioarekin
ikatz egitera.
Aditu duenean
Jesus jaio dela
lasterka etorri da
berri ona ematera.
Horra! Horra!
Gure Olentzero!
Pipa hortzetan duela
eserita dago
kapoiak ere baditu
arrautzatxoekin
bihar meriendatzako
botila ardoekin.
Olentzero buruhandia
entendimentuz jantzia
bart arratsean edan omen du
bost arroako sagia
ai urde tripahaundia
la,lara,lara ai urde tripahaundia
la,lara,lara,laralara”

“Olentzero s’ha anat
a la muntanya a treballar
amb la intenció
de fer carbó.
Quan ha sentit
que ha nascut Jesus
ha vingut corrent
a donar la bona notícia.
Mira-ho! Mira-ho!
El nostre Olentzero!
Amb la pipa entre dents
està assegut
també té galls capó
amb els seus ous
per berenar demà
amb una ampolla de vi.
Olentzero capgròs
tan savi
ahir a la tarda es va beure
un munt de litres de vi.
Ai porquet panxut!
la, lara, lara
Ai porquet panxut!
lara, larala, laralala”

Il·lustracions i imatges
Que és un personatge que forma part de l’imaginari col·lectiu basc és indubtable. I és que l’Olentzero no només és un gran ninot que surt el dia 24 a la nit, és tot un personatge, és el Tió dels Bascs, el seu Rei Mag. És per això que primer us porto algunes imatges d’aquest cercavila de la Nit de Nadal en diferents poblacions.

Ara us deixo amb algunes il·lustracions, que ens mostren aquest personatge interpretat sovint de manera molt similar.

 

És tanta la importància d’aquest personatge que fins i tot ha protagonitzat un parell de pel·lícules d’animació, de les que us deixo algunes imatges.

Sens dubte, un personatge fantàstic que espero que us sorprengui i agradi tant com a mi.

<