Elefant Trompeta

Óscar T. Pérez és un molt bon il·lustrador que fa anys que s’hi dedica professionalment. No només realitza il·lustració infantil, sinó que també fa il·lustració per a adults en diferents suplements i publicacions. Sigui com sigui el treball que més m’ha fascinat d’aquest il·lustrador és el de l’àmbit infantil. El vaig descobrir amb “La gran orquestra dels animals” del que em vaig enamorar, em va semblar especialment curiós els seus “Artistes insòlits”, i darrerament l’he vist amb un bonic recull de contes de Nadal. Tot i que intenta que cada llibre i cada publicació sigui diferent, té un estil inconfusible que m’agrada especialment. Si teniu l’oportunitat de descobrir la seva obra, no dubteu en fer-ho, i si el voleu conèixer una miqueta més, només cal que llegiu aquesta entrevista.

– Com vas començar en el món de la il·lustració?
Recuerdo que de pequeño, una mañana de colegio, intenté copiar con mucho esmero la ilustración de un libro de texto que tenía abierto a mi lado. Me llevó muchísimo tiempo imitar cada linea. Presté más dedicación y atención que en otros dibujos que había realizado anteriormente. Creo que fue la primera vez que fui consciente del placer que me producía dibujar. También del esfuerzo que significaba hacerlo bien. No consigo acordarme como era aquel garabato que hice, y por supuesto, no tengo ni idea de lo que habló el profesor durante la clase aquella mañana.
Profesionalmente empecé hace unos años. Primero llegaron pequeños encargos. Trabajos fruto de la casualidad. Ahora me encuentro más de lleno ilustrando para el mundo editorial.

– És molt difícil fer-se un lloc en el món de la il·lustració?
Aun estoy en camino de hacerme un hueco en este mundo. Espero que dentro de unos cuantos libros, el hueco sea lo suficientemente grande como para poder entrar de cuerpo entero.

– Com et definiries com a il·lustrador?
Por el momento intento definirme en cada proyecto de un modo diferente, ya que los libros que realicé hasta el momento son muy distintos y las ilustraciones requerían que fuesen diferentes. Los resultados que me gusta conseguir en cada libro son distintos cada vez, pero la mano que los realiza es siempre la misma, así que supongo que se pueden encontrar ciertas similitudes en mis dibujos.

– Il·lustrar significa …
Buscar, investigar, explorar. Al menos esa es la parte que más disfruto al realizar una ilustración. Indagar nuevas ideas y tantear nuevas soluciones.

– El teu il·lustrador preferit és …
Javier Olivares. Suelo pasearme por su blog de ilustraciones una o dos veces a la semana, si no está actualizado con ningún dibujo nuevo, miro sus trabajos anteriores. También de vez en cuando ojeo alguno de sus libros que tengo por casa. Siempre que observo sus ilustraciones, vuelvo al trabajo con muchísimas más ganas de realizar algo mejor de lo que venía haciendo.

– De quin dels teus projectes referents a la il·lustració infantil et sents més orgullós? Perquè?
La palabra orgullo supone una satisfacción plena por el trabajo realizado. Soy muy crítico con lo que hago. Los libros que ilustré me hacen sentir feliz, y de alguna manera orgulloso, cuando me tropiezo con ellos de sorpresa en alguna librería.

– Quin és el projecte que més complicat heu trobat?
Todos tuvieron sus dificultades, pero posiblemente el más complicado fue “El gran libro de los cuentos de Navidad” por la gran cantidad de ilustraciones que tuve que realizar.

– Has publicat recentment un recull de contes de Nadal, quin d’ells t’ha agradat més il·lustrar? Perquè?
Especialmente me gustó dibujar el cuento “El pequeño Vanka” escrito por Antón Chejov.
Siempre he tenido el deseo de realizar un libro ilustrado con varios de mis cuentos favoritos de Chejov.

– Si haguessis d’il.lustrar algun clàssic de la literatura infantil, quin t’agradaria que fos?
Me gustaría ilustrar los fabulosos cuentos de Óscar Wilde, “El príncipe feliz”, “El ruiseñor y la rosa”, “El gigante egoísta”, pero existen tantas versiones ilustradas precedentes tan hermosas, que resulta difícil decir algo nuevo sobre ellos.
Tuve mucha suerte a la hora de ilustrar los relatos clásicos de “El gran libro de los cuentos de Navidad”, no tuve ningún impedimento en realizar lo que consideraba apropiado para cada uno de ellos. En ocasiones lo complicado de ilustrar clásicos de la literatura infantil, es que existe una interpretación preconcebida de ese texto. Esa interpretación pertenece al imaginario colectivo. Lo interesante es cuando un ilustrador se plantea una versión muy personal de ese clásico y ofrece nuevas y sorprendentes interpretaciones.

– Si fossis un personatge de conte series…
Siempre me he identificado más con los nombres de los autores que aparecían en las cubiertas de los libros, que con los personajes que encontraba dentro de ellos, por mucho que esos personajes de ficción me apasionasen. Para mí los héroes siempre eran los escritores o los ilustradores que habían realizado los libros.  Al acabar de leer “La isla del tesoro”, prefería ser Stevenson que Jim Hawkins o Long John Silver, por poner un ejemplo. Pero bueno, de pequeño me fascinaba cuando llegaba el momento en que un lobo aparecía en un relato, eso suponía que las cosas iban a ponerse interesantes.

– Quina és la situació actual de la literatura infantil?
Puedo comentar mis sensaciones sobre el tema, aunque desconozco todos los datos. Existen grandes profesionales escribiendo e ilustrando, ese trabajo llega a las librerías, de la mano de las editoriales de un modo en ocasiones excepcional. Creo que cada vez se edita mejor. La lástima es que algunos de los libros que considero más llamativos e interesantes, pasen desapercibidos y acaben siendo ignorados ante la gran avalancha de novedades que se publican cada mes. Este mal no es expresamente del libro infantil y afecta globalmente a todo el mundo de la edición.
Es importante que la crítica esté atenta y resalte los libros más importantes. Otro problema es la publicidad. Los canales habituales para anunciar un libro es algo que no puede permitirse un gran número de editoriales, Por eso considero necesario inventarse nuevos caminos para dar a conocer los libros.  Gracias a internet, disponemos de un espacio donde una determinada obra puede buscar y encontrar a lectores, que de otra manera no sabrían de la existencia de ese libro.

– Un país amb bona literatura infantil és…
Es curioso contemplar como en los periodos donde se escribió una gran literatura, dio también como resultado obras maestras en el género de los cuentos infantiles. Un país con buena literatura infantil es sinónimo de un país con buena literatura.

– Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?
Estoy realizando dos libros en este momento. Ambos proyectos son muy diferentes, y exigen trabajos muy dispares en formas y en ambientación. Estarán publicados en algún momento del año que viene.

“Nin rondinaire, petit dictador,
sempre trencant-me la son
ratolinet rinxolet i rumbós
em fas somriure amb el cor.

Em vaig prometre no fer-te cançons
per no semblar carrincló,
però no comptava amb la teva cara
de nen consentit embafat de petons.

Sempre emprenyant-me quan vols
tros de baldufa, sucret esponjós
m’has transformat en badoc

Em vaig prometre no caure en el joc
de fer de pare ofenós
però quan t’arrambes, aquí a la falda
fas que em desfaci i oblidi la resta del món.

M’has de prometre que un dia d’agost
abraçat a un altre cos
mort de vergonya, diguis amb conya
que una vegada ton pare et va fer un valset dolç”.

VALSET, Lluís Gavaldà, Il·l. Xavier Salomó, Editorial La Galera (2010) –> És impossible començar aquest post d’una altra manera que no sigui aquesta, i és que quan dos dels grans de l’àmbit de la música i la il·lustració infantil en català s’uneixen per fer un projecte comú, és impossible que el resultat no sigui fantàstic. El meu bon amic Xavier Salomó ha il·lustrat la que per mi és una de les millors cançons de Els Pets: Valset. Una cançó tendre i dolça dedicada al seu menut. Una cançó que és molt especial i que descriu perfectament com es sent un pare quan té el seu primer fill. Cançó amb el que qualsevol pare s’hi pot identificar, i aquesta vegada s’ha fet conte.

Un conte il·lustrat amb l’estil sempre dolç d’en Xavier. El conte inclou un Cd on en Gavaldà ha grabat una versió acústica de la cançó, pensada expressament per el conte. Un d’aquells contes que ja tinc ganes de regalar a un petit o petita que està en camí. I és que per mi, resulta impossible no enamorar-se’n. Segur que ho entendreu si com jo sou uns enamorats de Els Pets i d’en Xavier Salomó.

Espero haver-vos transmès, a través d’aquest post la meva passió i admiració per aquests dos grans genis. El resultat és fantàstic, us en deixo algunes il·lustracions.

Sota aquest nom tan estrany hi ha una conilleta molt famosa i coneguda arreu del món de la literatura infantil, la Nijntje, o el que és el mateix la Miffy en holandès, trobem aquest bonic personatge creat pel famós Dick Bruna i que té la seva pròpia web.

Aquesta web és una web fantàstica per als menuts enamorats d’aquest personatge i pel pares que vulguin compartir amb ells una estona divertida i entretinguda. És una web sonora, i és que gran part del seu contingut es pot escoltar, i per a mi té dues parts molt diferenciades.

Per una banda, trobem una part més per a pares i informativa sobre el personatge, i per altra la part més per a nens. Ara us en faré cinc cèntims de tot plegat.

A la part superior de la web podem trobar diversos apartats:

– Història: en aquesta part podem trobar en forma cronològica tots els fets i llibres que han sorgit amb el pas del temps entorn aquest personatge, des del seu naixement a la seva darrera publicació.

– Amics: en aquesta part podem trobar una il·lustració molt i molt bonica, per la que et pots desplaçar i conèixer tots els personatges i amics que han aparegut alguna vegada en els contes de la Nijntje.

– Llibres: on apareixen les darreres publicacions

– Productes: aquí podem veure com van “caient” tota mena de productes i merxandatge que giren entorn a aquest personatge: roba, complements, jocs i joguines, peluixos…

– Notícies

– Extres: salvapantalles, postals…

A la part de baix i amb dibuixos trobem diversos apartats on apareixen diferents tipus de jocs i activitats: música, pintar, petits vídeos, trencaclosques, memoris… Tot plegat amb veu en holandès, de manera que es tracta no només d’una bona manera de conèixer la Nijntje sinó a més a més d’aprendre aquest idioma a través de paraules i expressions bàsiques.

Tota la web és igual que els contes de Nijntje, amb colors plans, línies gruixudes, i tot plegat sobre un fons blanc que li dóna l’equilibri i contrast perfecte tan famós en els contes d’en Dick Bruna, i que es fa palès en aquesta web. No dubteu en entrar-hi i tafanejar la web oficial d’aquest personatge.

Jellycat és una marca de joguines nascuda i establerta a Londres el 1999, i s’ha convertit en una de les principals empreses en el món del peluix. Són peluixos diferents, moderns, i no pensats única i exclusivament per a nens, sinó que també poden estar plantejats com a elements decoratius. Es caracteritzen per tenir un disseny cridaner, original i colorista, són suaus i gracioses, a la vegada que estan fetes amb materials d’allò més segurs.

Dins dels seus productes podem trobar dues línies clarament diferenciades: jellycat (amb més de 180 models de peluixos diferents) i jellykitten (una línia per a nens més petits pensada per a infants des dels 6 mesos fins als 4 anys).

Dins de la línia Jellykitten podem trobar diferents col·leccions, una d’elles inclou llibres tovets, bosses, sonalls, i difernets peluixos fets amb difernets materials, textures i colors.

Us deixo amb algunes imatges dels sues productes i ja veureu com són d’allò més bonics.

Avui en el Trompeta recomana us porto un sol conte pel simple fet de que és tan bonic, tan especial i tan diferent que no es pot classificar dins de cap grup. Així que, a veure si us agrada:

CONTES SILENCIOSOS, Benjamin Lacombe, Editorial Edelvives (2010) –> Cuentos silenciosos és la darrera novetat del sempre genial Benjamin Lacombe, aquesta vegada ens sorprèn amb un pop -up on en cada plana trobem una escena diferent dels contes clàssics de tota la vida. Des de la Ditona fins a l’Alícia al país de les Meravelles, passant per en Pinotxo, La Bella Dorment, en Peter Pan, en Barbablava o la Caputxeta vermella. Cada clàssic és un món  i cada món recreat en cada plana és millor que l’anterior. És un conte pels enamorats dels clàssics com jo, i per a tots aquells que sàpiguen apreciar un bon il·lustrador. Són fantàstiques il·lustracions amb uns pop-ups sorprenents.

Us enamorarà aquest conte, i el vídeo presentació encara és més fascinant.

httpv://www.youtube.com/watch?v=ZZl8FrujhhM

Aquest dissabte 27 a  les 12h s’inaugura la segona Mostra col·lectiva d’il·lustració en la llibreria EL Pati de Llibres de Sant Cugat del Vallés.

En aquesta exposició i venda d’originals, en podreu trobar d’un munt de grans il·lustradors com: Javier Andrada,  Marta Balaguer,  Arnal Ballester,  Roberta Bridda,  Mariona Cabassa, Mercè Canals, Agustín Comotto, Arianne Faber, Àfrica Fanlo,  Alba Garcia, Valentí Gubianas, Gusti, Raquel Marín, Xènia Pla, Noemí Villamuza.

Així que ja ho sabeu, si sou uns enamorats d’aquests il·lustradors i us agraden els originals, no dubteu en anar-hi.

Il·lustració de l’Elefant Trompeta (2010)

Demà a l’Abacus Balmes a les 19h es farà la presentació del llibre Valset d’en Lluís Gavaldà i en Xavier Salomó, amb la presència d’autor i il·lustrador.

Valset és un conte fantàstic que a través de la cançó de Els Pets ha estat creat per reflectir la seva lletra a través de les seves imatges. Les il·lustracions d’en Xavier són fantàstiques, i la lletra ja sabem els que coneixem la cançó, que és simplement preciosa.

Si no us ho voleu perdre, no dubteu en anar a aquesta presentació:

ABACUS BALMES

C/ Balmes 163

Dimecres 24 de Novembre de 2010

19h

“Vet aquí una vegada, un soldat carregat amb el seu sabre i la seva motxilla, que tornava de la guerra. De camí cap a casa es va trobar amb una bruixa horrible, que li digué que ella li ensenyaria la manera en que podria trobar molts diners.
Havia d’enfilar-se a la copa d’un arbre que era buit per dins, i entrar a la seva soca per un forat, un cop allà hauria de baixar fins el més avall possible. La bruixa, el lligaria amb una corda per la cintura, per tal de tornar-lo a pujar quan aquest l’avisés. Un cop avall trobaria un passadís que acaba amb tres portes. Quan entri a la primera es trobarà amb un gos amb uns ulls enormes assegut al damunt d’una caixa. La bruixa li donaria el seu davantal de color blau, i hauria de posar al gos al damunt i podria agafar totes les monedes de coure que volgués.
A la segona de les habitacions, les monedes són de plata, i el gos que s’hi trobarà al damunt és un gos amb els ulls encara més grans, i haurà de repetir el mateix que a la cambra anterior.
Si prefereix or, haurà d’entrar a la tercera de les habitacions on el gos que hi ha és un gos enorme de veritat amb uns ulls encara més grans, però haurà de repetir la mateixa operació que en les dues cambres anteriors.
El soldat, al sentir les explicacions de la bruixa, accepta de bon grat, però es pregunta què en vol a canvi la bruixa, que l’únic que desitja és una pedra foguera que li va caure a la seva àvia a dins de l’arbre, el darrer cop que hi va ser.
El soldat entrà a l’arbre i seguir fil per randa les instruccions de la bruixa, a la primera cambra agafà les monedes de coure, a la segona, va llençar al terra totes les monedes de coure recollides i es va omplir la motxilla amb les monedes de plata;  i en la tercera va fer el mateix. Agafà totes les monedes d’or que va poder, va llençar les de plata i s’omplí butxaques, gorra, botes, motxilla. Gairebé el soldat no es podia moure.
Va deixar al gos al seu lloc, va agafar la pedra foguera i va cridar a la bruixa que el pugés. Un cop a dalt, el soldat va preguntar a la bruixa perquè volia la pedra foguera, i aquesta li va respondre que ell no n’havia de fer res. El soldat, li va dir que o li deia o li tallaria el cap.
Així ho va fer, va agafar el davantal de la bruixa, el va utilitzar de farcell omplint-lo amb totes les monedes, va agafar la pedra i va entrar a la ciutat més propera, una ciutat en la que es va allotjar en l’habitació més cara de la posada, va demanar els millors plats, i es va convertir en un home ric de la ciutat.
Li van explicar totes les excel·lències de la ciutat, i que la illa del rei era la més bonica del món. El soldat va decidir que la volia veure, però era pràcticament impossible. Ja que aquesta vivia en un castell de coure envoltada de moltes muralles, i només el rei la podia veure.
El soldat mica en mica, de portar una vida tan luxosa, va anar perdent els diners, i ara ja no podia portar la vida luxosa que havia portat fins aquell moment.
Un bon dia va recordar la pedra foguera, i com no tenia ni cinc, ni per comprar una espelma, va pensar que la podia utilitzar per a fer una mica de llum, va agafar un tros d’esca de l’arbre màgic i el va voler encendre amb la pedra. En saltar algunes guspires, es va obrir la porta i va aparèixer el gos de la primera cambra. Que li va dir que li podia concedir el que volgués, i el soldat li va demanar diners.
Es va adonar que s’hi picava la pedra foguera dues vegades, en sortia el gos de la segona cambra, i si ho feia tres vegades, el dels ulls més grossos, el de la tercera cambra.
Aleshores el soldat, va tornar a ser ric, i es va recordar de la història de la princesa que ningú podia veure i va demanar al gos dels ulls com tasses de cafè, el de la primera cambra, que volia veure a la princesa.
Aquest va anar a buscar la princesa, i amb un moment en va tornar amb la noia dormida al seu llom i el soldat no va poder evitar fer-li un petó. La va tornar a palau, i la princesa al matí següent explicà el seu “somni” als seus pares. La reina decidí que aquella nit dormiria una vella dama d’honor amb la jove princesa.
Al segon dia, al soldat li entraren moltes ganes de veure a la princesa, i el gos repetí l’operació del dia anterior. Però aquesta vegada la vella dama d’honor el seguí i marca amb una creu de guix blanc la porta on entrava el gos amb la princesa. Però el gos en veure-ho, va marcar totes les portes de la ciutat.
La reina aleshores va decidir que li lligaria a la seva filla un bosseta amb un petit forat plena de sèmola, així quan se l’emportés el gos, podrien seguir el rastre deixat per la sèmola de blat. El rei i la reina aquesta vegada sí que van descobrir on havien portat a la seva filla, i van manar tancar a la presó al soldat.
Al dia següent l’havien de penjar, i el soldat des de la seva cel·la, veia a tothom passar i acostar-se al lloc de l’execució. Aleshores, l’aprenent de sabater va perdre una sabata mentre corria al costat de les reixes del soldat, i quan s’hi va acostar, aquest li va demanar que anés a casa seva i li portés la pedra foguera, que li donaria una bona propina.
Aleshores van portar al soldat fins a l’arbre on l’havien de penjar, i abans que no ho fessin, el soldat demanà el seu últim desig, que li deixessin fumar en pipa per darrera vegada. Va treure la pedra foguera, i la va fer picar, una vegada, dues i tres, de manera que van aparèixer els tres gossos que el van salvar, van atacar al Rei i la Reina i tot el poble va cridar que ara el bon soldat seria el seu Rei i es casaria amb la princesa. El casament va durar vuit dies. I van ser feliços i van menjar anissos.”

Aquest és el conte de “La pedra Foguera”, en anglès The Tinderbox i en castellà, El Yesquero. Un conte publicat per Hans Christian Andersen el 8 de Maig de 1835. Un dels contes més primerencs d’Andersen publicat a Copenhage en un follet de baix cost que incloïa tres contes més del propi autor. Quatre contes que no van agradar gaire a la societat de l’època, pel seu estil directe i la seva falta de moral. Segons Andersen aquest conte, havia de ser escrit tal i com es parlava en l’època i no pas utilitzant els formalismes del llenguatge escrit de l’època, fet que no va agradar gaire.
Aquest llibre fou reeditat en dues ocasions més, l’any 1842 i el 1845. I posteriorment els quatre relats foren inclosos en un recull de conte de fades d’Andersen publicat l’any 1849 amb 125 il·lustracions de Vilhelm Pedersen.
Però quin és l’origen real d’aquesta història? Sembla prou evident que es tracta d’un conte inspirat en altres històries. I és que Andersen es va basar en un popular conte escandinau que li havien explicat quan era menut i que es deia “L’esperit de l’espelma”. En aquest conte, el soldat té sota el seu poder una espelma màgica que té el poder de convocar a un home de ferro a les seves ordres. El soldat utilitza la seva espelma per tal de poder veure a la princesa quan ella dorm, i finalment és descobert i condemnat a morir cremat a la foguera. Finalment recorre a l’home de ferro per salvar-li la vida.

També són evidents i paleses les similituds d’aquest conte d’Andersen amb el d’Aladí i la llàntia meravellosa. I és que Andersen el coneixia molt bé, i la seva història conté al igual que la d’Aladí, un personatge que enganya a un altre a canvi d’una recompensa per obtenir un objecte màgic que al final s’acaba quedant el propi protagonista. Dels dos objectes màgics en surt un ésser de poders sobrenaturals, i en ambdós se li concedeixen tots els desitjos als seus protagonistes, fins que acaben aconseguint el més preuat: l’amor de la princesa que estimen.

I és que per Andersen Aladí, tenia un significat especial, i és que ell en certa manera es sentia com el protagonista. I és que Andersen era un pobre estudiant que va anar a parar a la casa d’una família rica de Copenhage, al igual que Aladí de ser pobre, va acabar tenint grans riqueses; i és potser per això aquest homenatge a aquesta història.
Cal dir però, que aquesta història té moltíssims paral·lelismes amb molts altres contes de fades. La princesa tancada en la torre del seu castell ens recorda a la Rapunzel, el camí fet amb el blat ens recorda al mateix que deixen Hansel i Gretel o en Polzet amb els bocinets de pa, i les portes marcades amb guix ens recorden a Alí Babà i els quaranta lladres.
I és que al llarg de tots els temps, s’han publicat històries força similars, com per exemple: “La llum blava” dels Germans Grimm, “Wish Hagop’s” una història Armènia, o “El soldat de la llum blava” de Kentucky.
Una història magnífica convertida en un autèntic conte de fades.

Il·lustracions
Avui comencem amb algunes il·lustracions de Vilhelm Pedersen, l’il·lustrador preferit d’Andersen, que l’any 1849 va fer les seves pròpies il·lustracions per aquesta història.

Ara us porto les il·lustracions en blanc i negre de HJ Ford, Jaques Robin i Kay Nielsen.

Ja en color, trobem aquestes magnífiques il·lustracions de Attwell, Clarke i Margaret Tarrant.

La resta d’il·lustracions són en color, totes elles força curioses i originals, en moltes d’elles apareix la figura d’aquests temibles gossos d’ulls grans.

En Kikker és un dels personatges per a infants més famós d’Holanda, creat pel genial Max Velthuijs, és una famosa grantoteta que acompanyada dels seus amics: la llebre, l’oca i el ratolí viuen innombrables aventures, que avui dia s’han transformat en famosos i fantàstics contes holandesos que han donat la volta al món. Cada aventura és un conte diferent, i cada història de la Kikker més divertida que l’anterior.

És per això que avui m’he animat a portar-vos la seva web. Una web destinada al public infantil on podem trobar de tot de la Kikker: des de jocs, a dibuixos per pintar, passant per la seva botiga, una explicació de qui és qui i fins i tot un club, que no dubta a felicitar-te el dia del teu aniversari amb un regal molt especial.

És una web per a nens i pares amb ganes de conèixer i descobrir a través del joc aquesta granota amb els seus famosos pantalonets curts a ratlles.