Elefant Trompeta

Il·lustració de l’Elefant Trompeta (2011)

Avui us porto un racó molt especial, però es tracta d’un racó temporal: Winter Wonderland. Si aneu pels volts de Nadal a Londres, entre meitats de Novembre i principis de Gener podeu acostar-vos al Hyde Park i descobrireu el racó més màgic del Nadal Londinenc. Winter Wonderland és una gran fira de Nadal amb atraccions de tota mena: un circ,  una pista de gel, paradetes, atraccions de fira…

És fantàstic, la fira es divideix en diversos racons:

– La pista de Gel

– El Circ

– The Angel’s Market: són tot un seguit de paradetes on vénen detallets i elements per decorar la teva casa per Nadal. A més també podeu trobar parades de dolços, de gorros i barrets de llana, d’artesania…

– Santaland: el racó per als més petits on podíeu anar a veure a Santa Claus i demanar-li els vostres regals o donar-li les gràcies pels que us havia fet, com a atracció principal. També hi podeu trobar tota mena d’atraccions de fira destinades als més menuts, i un petit trenet que passeja per tot el recinte de la fira.

A part de tot plegat, podeu trobar: totes les atraccions, muntanyes russes, així com diverses paradetes per comprar diferents coses per menjar.

L’únic que us demano és que si alguna vegada visiteu Londres per Nadal, us hi acosteu sense dubtar-ho. Us enamorareu d’un petit racó màgic.

“Vet aquí una vegada, abans de la industrialització a Barcelona, per la platja de la Mar Bella hi passejava un home vell. Cada dia del món se’l podia veure amunt i avall de la platja amb la mateixa roba, fos hivern o estiu, el mateix sac carregat a l’esquena, els cabells i la barba blancs i despentinats  i una peculiar olor a mar. De dia semblava un home normal, però sempre estava mirant l’aigua, el mar, la seva gran passió.
Mai parlava directament amb ningú, només passejava descalç per la sorra i saludava a tots aquells amb els que es topava. Encara que diuen que tot sovint parlava amb els pescadors que antigament vivien a la vora de l’Illa dels Maians i els ajudava a arrossegar la barca cap a la sorra quan tornaven de pescar, demostrant una força desproporcional a l’edat que tenia.
Ningú en sabia res, ni d’on era, ni d’on vivia, ni on dormia, ni el perquè de les seves passejades per la platja, però les poques persones amb les que havia parlat deien d’ell que era un home amable i molt savi, que coneixia no només tots els secrets del mar, la seva gran passió; sinó que també coneixia els de la terra. De fet, hi ha qui diu que fins i tot tenia la capacitat de parlar amb els peixos i les gavines.
Però el que la gent desconeixia en realitat era que quan queia la nit, i la lluna s’alçava al cel, el vell es llençava a la mar. Dins de l’aigua el cos se li cobria d’escames argentades, els cabells i les barbes se li cobrien d’algues verdes i petites petxines de color blanc, i és així com nit rere nit descobria els més bonics secrets del mar, per tornar l’endemà al matí vestit amb les mateixes robes de sempre i aquella olor a mar.
Un dia, però, amb els cavis que s’estaven produint en la ciutat barcelonina i en la seva estimada platja, va decidir no tornar a aparèixer mai més. Diuen que això fou degut a la industrialització de la zona i a que aquesta s’allunya de la natura, de manera que la pròpia natura i el pròpia vell del mar dóna l’esquena a aquella bonica platja de Barcelona que tan va estimar i al seu mar.”

Aquesta és la llegenda del Vell del Mar, una llegenda característica de la mitologia catalana,i pròpia de la zona de Barcelona que abans comprenia la zona de l’Illa dels Maians, reconvertida en l’actual Barceloneta.  Aquesta llegenda, és una llegenda medieval catalana explicada de manera oral i transmesa de pares i fills durant el segle XV. Una història oblidada, al igual que l’Illa dels Maians, indret que va existir en la costa Barcelonina durant molt i molts segles i que la majoria de nosaltres desconeixem.

L’Illa dels Maians era una illa de sorra situada a cosa de cent metres de la platja de Barcelona. Aquesta illa es va anar formant durant segles i segles, però al 1477 s’inicià un projecte per tal de crear el primer port de Barcelona, i reeixir així com una de les ciutats més importants de la Mediterrània. Per tal de crear aquest port, es creà un moll que arribaria fins a l’Illa dels Maians. Una vegada creat aquest espai, amb el pas dels anys i les successives obres de millora i ampliació del port, aquesta zona es va anar allargant cap al sud i el sud-oest. Així és com va néixer el port de Barcelona, i on actualment està ubicat el conegut barri de la Barceloneta.

Aquest és sens dubte un bonic conte d’aquella època que és una crítica oberta en contra la industrialització del moment, i el fet de guanyar-li terreny al mar. Segurament el Vell del Mar no estava gens orgullós del que estaven fent amb la seva terra i per això va decidir marxar.

Mapa
Aquest és un conte perdut en l’oblit i el pas del temps, és potser per això que em feia tanta il•lusió portar-vos-el, i perquè és preciós. Però evidentment, no hi ha cap il·lustració d’aquesta història, i el que us porto és un mapa de la ubicació originària de l’antiga Illa dels Maians, per tal de que us feu una idea de la ubicació d’aquest indret.

ALMANAQUE MUSICAL, Antonio Rubio, Il·l. David Pintor, Editorial Kalandraka (2011) –> Almanaque musical és el recull de dotze poemes, dotze poemes, un per cada mes de l’any, en els que el fil conductor és la música clàssica. Tot plegat interpretat per una peculiar orquestra d’instruments de corda.

És un d’aquells contes tan bonics i especials, d’aquells que no saps ben bé com classificar. Però com es tractava d’un recull de dotze poesies he pensat que l’ideal era portar-vos-els així.

Les il·lustracions de David Pinto són fascinants i sorprenents, la orquestra protagonista és sovint estranya i estrambòtica.

Un àlbum que a més es completa amb una relació escrita de peces dels més grans compositors de música clàssica de tots els temps: Vivaldi, Bach, Mozart, Beethoven, Brahms…

Una bonica peça per tenir a les vostres prestatgeries.

Avui us porto una marca de joguines molt preocupada pel medi ambient i la destrucció de la massa forestal de la selva Amazònica, es tracta d’Ecoboo, una marca que ha decidit utilitzar el bambú com a material bàsic per a la construcció de les seves joguines.

Justifiquen la seva utilització, ja que és la planta que creix més de pressa del planeta, i per tant la regeneració de les plantacions de bambú és molt més ràpida que la de qualsevol zona d’arbres plantats per a la seva posterior destrucció.

A partir d’aquí us puc dir que les seves joguines són sobretot trencaclosques, encaixos i diferents joguines com ara cotxes, motos, excavadores… Us en deixo unes quantes imatges.

Avui us porto dos contes de l’Annelore Parot protagonitzats per les seves boniques nenes japoneses. Contes molt macos i amb il·lustracions molt boniques i dolces, que et serveixen per descobrir el món, la cultura i les tradicions del Japó. Voleu veure aquests dos nous contes?

AOKI, Annelore Parot, Edicions Baula (2011) –> L’Aoki ens porta a conèixer el seu japó natal, el més tradicional amb jardins japonesos, quimonos, i també el més modern: gratacels, els frenètic ritme de les grans ciutats, el metro… Tot plegat amb les sempre especials i detallades il·lustracions de l’Annelore.

AMIGUES KOKESHI, Annelore Parot, Edicions Baula (2011) –> Aquest és un conte que no podríem definir com a tal, més aviat, en podríem dir que es tracta d’un àlbum, un àlbum de l’amistat, en el que hi podem enganxar records, confiar secrets, i divertir-nos amb les activitats que ens proposa. Un àlbum d’activitats ambienta en aquesta estètica japonesa tan dolça i divertida que ha aconseguit l’Annelore i que és que realment fa especial a aquest conte.

Suposo que tots i totes les del gremi educatiu deveu conèixer el nou programa de TV3: Mestres. Aquesta setmana es va emetre el 4 capítol, d’un total de 10; i la veritat que és com sempre un programa de qualitat.

Del tipus Silenci, Veterinaris o 3r 3a, es tracta de reportatges que giren entorn d’un tema en concret. cada setmana hi ha un tema entorn el qual gira tot el programa, a partir d’aquí, en podem veure l’opinió: d’alumnes actuals, de professors i mestres de totes les matèries i nivells, i de famosos. A tot plegat se li sumen diversos reportatges entorn del mateix tema com per petits mini capítols, on et van explicant la metodologia de certs centres per parlar d’aquell tema en concret. A tot plegat se li suma que un personatge de l’àmbit públic català visita al mestre que més l’ha marcat.

El resultat és un programa obert, amb un format molt atractiu, i apte per a tots els públics, un petit gran homenatge als mestres i les mestres en un moment tant complicat com el que estem vivint.

Els temes sobre els que reflexionen són temes molts importants de l’educació actual. Al primer capítol ens parlaven de “Ser mestres, com i per què?”. Després van abordar un tema tan complex com pot ser l’èxit i el fracàs, on s’enfocava el tema dels exàmens, les avaluacions, del com i el perquè avaluem. El tercer capítol ens parlava de l’autoritat del mestres a l’aula d’avui dia, com un mestre es guanya l’autoritat i el respecte dels seus alumnes…

I el de tot just fa un parell de dies, ens parlava de “Com aprenem?”. I és d’aquest capítol del que us vull parlar, potser perquè és el darrer, o perquè és l que més veig enfocat a l’àmbit de l’educació infantil. Un dels temes principals del programa parlava  de com una escola iniciava el procés de lectoescriptura, un aprenentatge on cada nen seguia el seu ritme, on s’aprenia a escriure tal com sonava tot allò que deien, sense pensar, de moment en faltes ortogràfiques, una escola on el paper de l’expressió oral és molt important, i aprendre a llegir es vol convertir en un procés divertit i sense entrebancs.

La lectoescriptura és un dels aspectes més complicats que començo a ensenyar any rere any, curs rere curs als meus nens, i és que cada curs tens la sensació de que quan ja comencen a arrencar amb la lectura, de que quan ja estan gairebé preparats per començar a llegir, arriba el juny i marxen cap a P5. I tornes a començar un any més des de 0. És complicat, és un procés de descodificació molt gran i sovint hi ha molts nens que a P4 no estan madurativament prou preparats per començar a llegir. Però sempre hi ha un procés, durant el curs tots els nens avancen, cadascú ho fa al seu ritme, evidentment, i resulta molt bonic veure la cara dels meus nens quan llegeixen una apraula sencera per primera vegada. Aquelles cares d’il·lusió perquè han comprès que a la pissarra hi posa “papa” és un sensació indescriptible, una d’aquelles grans satisfaccions que només les mestres d’infantil podem comprendre i tenir.

Em va agradar molt una noia de les alumnes que van sortint que deia que als alumnes se’ls hauria de deixar escollir allò que volen llegir, que les lectures imposades per les mestres i els mestres dels grans clàssics tipus: Tirant Lo Blanc, La Casa de Bernarda Alba o Romeu i Julieta no són històries que interessen als joves ni tampoc utilitzen el seu llenguatge. És un tema sobre el que he reflexionat quan tenia l’edat d’aquella noia, i crec que s’hauria de buscar cert equilibri en que els nois i joves coneguessin els grans clàssics i que poguessin llegir alguna cosa que respongués més als seus gustos i interessos. Però també cal dir que entre aquests clàssics també he trobat, quan era adolescent, llibres que m’han interessat o fins i tot que m’han agradat.

En fi, és un tema força complex on entren en conflicte aspectes relacionats amb els continguts i conceptes que els adolescents han d’assimilar de diverses etapes de la literatura del nostre país, i allò que realment volen llegir.

Canviant d’àmbit, però també relacionat amb el “Com aprenem?” van parlar sobre les matemàtiques, i van caure en el tòpic de preguntar als nens si eren avorrides. Jo considero que les matemàtiques no són pas aburrides, és simplement que els aprenentatges que amb elles es realitzen siguin significatius per als nens i nenes, nois i noies. Que comprenguin perquè és important aprendre certs conceptes matemàtics, perquè els hi servirà el dia de demà.

En fi, us he parlat d’un munt de coses sobre el Com ensenyem, i suposo que tots els que ens dediquem a l’ensenyament hi hem pensat sovint. Perquè a vegades és tant o més important com ensenyem que els continguts en sí.

Il·lustració de l’Elefant Trompeta (2012)

EL REI CARNESTOLTES I LA VELLA QUARESMA, Núria Figueras Adell, Il·l. Andrés Cañal, Col·l. Popular, Editorial La Galera (2003) –> Avui us porto un conte no només protagonitzat per la Vella Quaresma, sinó que també hi apareix el seu més gran antagonista: el Rei Carnestoltes. Era un conte perfecte per portar-vos avui. La història ens explica el següent: “Vet aquí que en un poble ni gran ni petit ni lleig ni bonic, hi havia dos veïns que es feien la vida impossible. Si un netejava, l’altre embrutava; quan un dormia, l’altre cantava.
I és que aquells dos veïns eren les persones més diferents que hi havia hagut mai sobre la Terra.
L’un es deia Carnestoltes i era gras, barroer i pocavergonya. A tothora endrapava com un llop i el que més li agradava d’aquest món era burlar-se de tot i de tothom.”

En canvi, la Vella Quaresma com ja sabeu era ben bé el contrari. Un conte divertit, entretingut, original i diferent. Les il·lustracions són molt originals, vistoses i reflecteixen amb molta exactitud la personalitat de l’un i de l’altre. Estic convençuda que us agradarà.

Tots coneixem la figura de la Vella Quaresma i sabem el que representa, però avui us vull explicar moltes més coses d’aquest personatge propi de la nostra cultura i les nostres tradicions.

La Vella Quaresma és la representació de l’època de Quaresma, època que comença l’endemà del Dimecres de Cendra i acaba el Diumenge de Pasqua, es tracta del període de quaranta dies d el calendari litúrgic cristià, en el que es preparen per la Setmana Santa. Representa un període de reflexió i penitència per preparar-se per la celebració pasqual. Durant aquest període es practicava el dejuni i l’abstinència.

“Quaresma” deriva del llatí quadragesima, o el “quarantè” dia abans de Pasqua. La duració de la Quaresma, té el seu origen en el simbolisme que té el nombre 40 com a símbol de plenitud.

Com ja sabeu, les dates del Quaresma varien en funció de com quedi fixada la Pasqua, i pot oscil·lar entre el 4 de Febrer i el 10 de Març el seu inici, i el seu final entre el 22 de Març i el 25 d’Abril.
Però un cop explicat el que significa l’època de Quaresma, us en parlaré de la seva representació més coneguda, sobretot i evidentment entre el món dels infants: la Vella Quaresma.

La Vella Quaresma adopta la forma d’una vella arrugada i xaruga amb set cames, una per cada setmana de Quaresma. Va vestida com una vella del segle XIX, amb davantal, mocador al cap, normalment robes fosques i porta un bacallà en una mà, i un cistell ple de verdures i arengades a l’altre. Tot i que a vegades havia portat, un bacallà a cada mà, o un bacallà en una mà i en l’altra una graella. Sigui com sigui, tot plegat és símbol de les prohibicions de l’època de Quaresma en que no es podia menjar carn. I era una manera de mentalitzar als infants de que durant aquelles setmanes havien de menjar peix i verdura.
Durant els dies que dura el Carnaval, la Vella Quaresma i el Rei Carnestoltes mantenen una lluita aferrissada on s’acaba imposant l’ordre, la clama, l’austeritat i el dejuni de la Vella Quaresma per damunt de la festa boja i el desordre imposat pel Rei Carnestoltes durant una setmana.
Segons diu la tradició, els menjars abundants eren substituïts per sopes d’oli, verdura i aigua, i només es podia menjar bacallà els diumenges.

Però la Vella Quaresma no és només un personatge típic de les nostres contrades, i és que també rep noms diferents a altres indrets. A les Balears és coneguda com “Sa Jaia Corema” o “S’àvia Corema”, una  vella mallorquina que penjaven a la cuina de les cases i que evidentment, cada setmana se li tallava una cama. A Barcelona, a part de Quaresma era coneguda com la “Bacallanera”, al Pla del Bages “La Sarraïna”, i al Roselló “La Patorra”. Antigament quan era el quart diumenge a la tradició mallorquina també es tallava la figura de dalt a baix, per la meita, com a senyal d’entrada en la segona meitat de l’època de Quaresma, un costum que donà el nom de « sa Jaia Serrada » a la figura.

Aquesta tradició mallorquina, s’ha convertit a Porreres en una festa popular, anomenada “Mascarada d’es Jai Carnal i sa Jaia Corema” i recuperada als anys 80. Aquesta festa es celebra el quart diumenge de Quaresma i consisteix en un judici públic en que dos ninots de palla són acusats i ajusticiats pel seu mal comportament. La festa acaba amb coca i vi per tothom. Un costum amb el mateix nom perviu també a Catalunya (sobretot al Vallès, Montseny i Plana de Vic) el quart dimecres de Quaresma, quan grups d’infants fan captes de diners a canvi de serrar la vella (la figura de la Quaresma) amb una serra o un xerrac. Ja que la Vella Quaresma, no només podia ser una representació en paper, sinó que també es feia sobre cartró i fusta.
També tenen la imatge de la Vella Quaresma a països com Itàlia, França, Suïssa i en alguns indrets de cultura germànica.

La Vella Quaresma ha generat un ric i extens mostrari en la imatgeria popular del nostre país des de fa molts anys. I és que a les llars on hi ha nens i a les escoles és ben habitual penjar la imatge de la Vella Quaresma en un lloc ben visible, de manera que acaba esdevenint un senzill calendari que permet als infants anar comptant les setmanes que queden fins arribar al Diumenge de Pasqua, a part de recordar el tema del dejuni. Antigament, aquesta figura era cremada al foc el mateix Diumenge de Pasqua.
En altres indrets, la Quaresma era representada amb un bacallà sec del que hi penjaven set arengades (Camp de Tarragona), o bé mitjançant neules de les que havien sobrat per Nadal, en una pràctica encara viva en moltes poblacions de Mallorca.

És només a partir de finals del segle XVIII i principis del segle XIX que es popularitza la imatge de la Vella Quaresma tal i com la coneixem avui en dia, a través d’una estampa que les peixateres penjaven a les seves botigues.  Es tractava d’una dona, a vegades jove i bonica, i altres vella, arrugada i antipàtica que en una mà sostenia un bacallà i en l’altre un cistell ple d’arengades i verdures, fet que recordava als possibles compradors que es trobaven en època d’abstinència i que era un bon moment per a comprar peix, sobretot bacallà. Per tant, en un inici, la Vella Quaresma era una espècie de reclam publicitari, era màrqueting popular.
Així que ja ho sabeu, la Vella Quaresma, va néixer com una imatge per vendre més peix. Tota una història i una curiositat per a un personatge tan popular i estimat pels més menuts.

Il·lustracions
Moltes de les il·lustracions, estampes i siluetes que us portaré en un inici de la Vella Quaresma formen part de la col·lecció que en va recollir Amades. Algunes d’elles del segle XIX, com la primera que podeu veure en aquest seguit d’imatges.

Ara us deixo una imatge de la Sarraïna, també pertinent a la col·lecció Amades.

Una de les imatges més curioses que us porto és aquesta del bacallà del que hi pengen les arengades.

La imatge que us porto ara és de dos personatges molt propers: la Vella Quaresma i Sa Jaia Corema.

I per anar acabant us deixo amb les imatges més típiques i actuals de la Vella Quaresma, imatges extretes d’algunes escoles, contes i il·lustradors que també han volgut popularitzar aquesta especial figura.