Elefant Trompeta

Avui us parlaré de nou d’una col·lecció de la que ja us he parlat amb anterioritat, i dels seus dos nous títols publicats, es tracta de Petits Descobriments, una col·lecció que com ja us he explicat altres vegades em sembla molt interessant, ja que s’encarrega d’explicar als infants els processos de les coses, per tal que entenguin d’on surten, d’on vénen…

Amb lletra lligada i de pal, tapes toves i combinant il·lustracions i fotografies, són les característiques principals d’aquesta col·lecció.

ABANS NO HI HAVIA MÒBILS, Marta Luna, Il·l. Ximena Meier, Col·l. Petits Descobriments, Editorial Baula (març 2014) –> Sota aquest títol hi ha una història molt bonica sobre les coses que els nostres avis o els nostres pares no tenien i que ara existeixen, no hi havia televisió, no hi havia ordenadors, no hi havia mòbils… Explica el que feien i fa que l’infants es pregunti si potser en un futur també tindrà fills i néts, i si potser tindrà alguna cosa que ara no té.

NO PORTO DINERS, Marta Luna, Il·l. Ximena Meier, Col·l. Petits Descobriments, Editorial Baula (març 2014) –> Aquest és un conte que està molt bé per fer entendre als nens que els diners no cauen del cel, que el caixer automàtic no és una màquina de fabricar bitllets, i que no en tenim tots els que voldríem. Que els diners s’han de guanyar, i que per guanyar-los hem de treballar un mes sencer, i el que fa el caixer és guardar-los. Un conte perquè els infants comencin a entendre la importància i el valor real dels diners i que no es pot anar demanant constantment tot allò que voldríem tenir.

Aquest proper diumenge 1 de Juny tindrà lloc a Medinyà la Cinquena Fira del Conte, una fira inèdita i engrescadora que pren el conte com a protagonista. La programació de la fira va ben farcida d’un munt d’acticitats i actes per a un públic familiar amb el que es comptarà amb diversos espectacles i contacontes que es duran a terme en diferents espais, a més s’ha ornganitzat un concurs de narració oral i del que es farà l’entrega de premis el mateix dia de la Fira. Un acte sens dubte que tots aquells amants dels contes no es poden perdre. Per a més informació, només cal que cliqueu a l’enllaç a la seva web.

Les Petites Marie és una marca de peluixos francesa que es dedica a la fabricació d’aquestes dolces joguines des de l’any 1963. Són més de 50 anys dedicats a aquest món i això sens dubte es nota en els seus productes. Tenen moltes col·leccions que aporten al món dels peluixos gammes diferents, des dels ossets i conillets més clàssics i de colors més suaus, a una col·lecció de peluixos fets com a pedaços molt més moderns i acolorits, passant evidentment també pel món dels doudous i dels més menuts. Tenen també una col·lecció de nines de drap, animals més de la selva, més de granja… De tot en peluix i sens dubte amb productes amb la qualitat i el saber fer d’una marca amb més de 50 anys a les seves esquenes.

Us es deixo una petita selecció.

Avui us porto una nova col·lecció de l’Editorial Baula, es tracta d’una col·lecció que sota el títol contes i emocions pretén acostar als infants més menuts, als primers lectors, contes sobre diferents emocions que ells mateixos poden conèixer prou bé o han viscut en més d’una ocasió. Una col·lecció escrita amb lletra de pal, a la solapa l’adutl hi podrà trobar el text sencer, a més d’una sèrie de consells per tal d’enfocar positivament i treballar amb els infants cadascuna de les emocions.

És una col·lecció que a més va acompanyada d’unes il·lustracions molt tendres i clares de la Cristina Picazo que ha fet una magnífica tasca en aquesta col·lecció.

EN RAÜL TÉ POR, Andreu Martín, Consells Rosa Maria Roca, Il·l. Cristina Picazo, Col·l. Contes i Emocions, Editorial Baula (març 2014) –> Una història senzilla, un nen que juga al parc amb la seva amiga, de sobte es queda sol, no veu a la mare i no sap què fer, la sensació de solitud s’apodera d’ell i comença a plorar i bramar desconsoladament i…

LA BRUNA TÉ ENVEJA, Andreu Martín, Consells Rosa Maria Roca, Il·l. Cristina Picazo, Col·l. Contes i Emocions, Editorial Baula (març 2014) –> La Bruna i la Mar són dues amigues que un dia s’enemisten perquè la Bruna vol la nina nova que li han regalat a la Mar, però aquesta no li vol deixar, i una estira per una banda i l’altra per l’altre i “Crac!”, la preciosa nina es queda sense braç. Què faran ara les nenes? Com actuaran les mares?

Sí sé que el títol de l’article és una mica estrany, sé que el que us he posat no és cap nom de cap botiga. Però és que realment la botiga de la que us vull parlar avui no té nom, el que sí que us puc dir és que la podeu trobar a Via del Lavatore 1a, i que està molt a prop de la mítica Fontana di Trevi. Potser no és una botiga pròpiament que puguem considerar un racó Trompeta, potser és més aviat turística, però és que es tracta d’una botiga dedicada única i exclusivament a vendre Pinotxos i productes relacionats amb aquest mític personatge de conte. El més famós titella de tots els temps és sens dubte italià, i els italians estan ben orgullosos de demostrar-ho una vegada i una altra venen-te Pinotxos de totes les mides, colors i formats.

La botiga en qüestió es dedica bàsicament a això, a vendre Pinotxos artesanals (si més no ho semblen) de totes les mides, posicions, etc. La botiga em va semblar encantadora, petiteta però bonica, i és per això que us convido, si alguna vegada us acosteu per Roma que hi feu un cop d’ull.

Hi ha moltes ermites a les nostres contrades amb les seves històries particulars, històries normalment envoltades de misteris i de miracles, i és que ja se sap en aquests llocs sagrats les intervencions divines es produeixen sovint. Doncs bé, avui us vull portar la llegenda de com varen trobar la Mare de Déu de Sentfores.

“La imatge que presideix l’ermita de Sentfores diuen que és molt antiga, més antiga que els temps dels moros, i que per tal d’evitar que caigués en mans dels pillatges i saquejos sarraïns, algunes ànimes pietoses l’amagaren en lloc segur. Tant va ser així, que varen passar uns quants segles abans no la van tornar a trobar.
Era en aquell temps quan el pastor de Can Bossanya pasturava el seu ramat lluny del seu mas, en un lloc boscós, encrestat, ple de roques i penya-segats. Tot passant una cresta, va veure entremig d’unes roques alguna cosa que li va cridar l’atenció, una espècie de llum que semblava sortir d’allà el mig. No sap ben bé què fer, mig espantat mig encuriosit s’acosta fins a la llum i hi troba una imatge d’una mare de Déu amb el nen Jesús. L’home feliç i encantat amb la troballa, posa la imatge dins del sarró i sen va més content que un gínjol cap a casa.
Un cop a casa, va de pressa a ensenyar-li a la seva dona la troballa, però quan obra el sarró, no hi ha res de res, i això que ell estava ben convençut d’haver-hi posat la imatge. Els de casa se n’en foten i es pensen que tantes hores sol amb el seu ramat li han acabat passant factura.
Ell no fa ni diu res, però al dia següent se’n torna al lloc en qüestió on havia trobat la imatge, ben amagadeta, i fa el mateix que havia fet el dia anterior, la posa dins del sarró i se’n va cap a casa de nou. Però al obrir el sarró el resultat era al mateix. Al final els de casa, comencen a estar intrigats per la història de la Verge i decideixen acompanyar-lo al dia següent per veure amb els seus propis ulls el que estava passant. Arribats al lloc on el pastor els hi havia dit, evidentment troben la imatge, i l’agafen i la tanquen dins del sarró, aquesta vegada molt ben lligat perquè no en pogués sortir. Però en arribar a casa, la imatge de nou havia desaparegut.
Aquella bona gent finalment, varen comprendre que aquella Verge es volia quedar en aquell indret i per això varen fer construir una ermita allà on l’havien trobat, una ermita que encara avui perdura.”

Aquesta llegenda que us he explicat narra la història de com es va trobar la Mare de Déu de Sentfores i com encara avui està en el lloc on la varen trobar. Una llegenda de tradició oral que podem ubicar en el poble de Sant Martí de Tous i que us l’he explicat tal i com la recull l’Elisa Vidal i com s’ha anat transmetent de pares a fills en les gents d’aquest magnífic poble ple de llegendes, de màgia i de misteri. I és que em sembla molt curiós que un poble tan petit sigui capaç de tenir un llegendari tan ric, amb històries com al Cérvola Blanca, la Senyora de Tous i ara aquesta que us he portat avui. Però que encara n’hi ha moltes més.

Diuen que fins i tot molts nens del poble, quan s’acosten a l’Ermita van a veure les dues roques entre les qual segons explica la llegenda es va trobar la imatge de la Verge.

Ara però fem una mica d’història. Segons una documentació recollida pel mossèn S. Segura, podem saber que una primera ermita ja existia l’any 1329.

L’ermita però ha tingut moltes renovacions al llarg dels segles, la darrera de més importància es va fer l’any 1777, quan es va afegir un creuer i un gran cambril. De l’ermita en qüestió sempre n’ha tingut cura una família d’ermitans que tenen l’habitatge al costat de l’ermita. Consta fins i tot documentalment que entre els segles XVII i XVIII tres ermitans demanaren expressament de ser enterrats al peu de l’ermita.

Una llegenda sens dubte apassionant i curiosa sobre com es va construir l’ermita de Sentfores per voluntat expressa de la pròpia imatge de la Verge.

Imatge
I per acabar us deixo amb una imatge de l’ermita en qüestió.

Avui sí que us porto una marca de joguines italianes, provinent del meu darrer viatge turístic a Roma, es tracta de Mazzoleni, una marca de joguines i productes de fusta per a totes les edats. Entre els seus productes per als més menuts de la casa destaquen des d’objectes de regal que poden servir d’obsequi en batejos fins a sonalls, passant per bolígrafs, llapis, trencaclosques, instruments, caminadors, clauers, peces de construccions. La característica bàsica i comú entre tots aquests productes és que es tracta de productes de fusta.

Avui us volia portar només un conte, i us explicaré perquè. Al veure’l em va recordar a la meva infantesa, a l’escola. I és que quan jo era petita al meu cole, per Sant Jordi feien un llibre amb els relats, poemes guanyadors de cada curs. Cada curs feia una cosa diferents, els de primer i segon participàvem en la categoria de Dibuix, endevinalles i també cal·ligrames. O alguna cosa així… I cada any se’t sumaven o et canviaven les categories en les que et tocava participar o podies fer-ho.

I jo recordo amb especial afecte els cal·ligrames, m’encantava fer-ne, i havia guanyat en més d’una ocasió. És per això que quan vaig descobrir el conte que us porto avui, em vaig transportar immediatament a la meva infantesa, i és per això que em feia especial il·lusió portar-vos-el per separat.

POEMES DIBUIXATS, Montse Ginesta, Col·l. Capsa de Cpntes, Editorial Baula (març 2014) –> Tot i que el títol del conte els anomeni poemes dibuixats, no deixen de ser allò que us explicava abans els cal·ligrames, dibuixos al voltant del quals vas escribint el text, de manera que les paraules esdevenen les línies delimitadores del dibuix, i fer i escriure cal·ligrames amb certa gràcia on text i dibuix baixin especialment units no és tasca senzilla. I aquest conte és una bona mostra de cal·ligrames pensats per als més menuts, per llegir-los, compartir-los amb els adults, i qui sap potser despertar-los certa curiositat, i alguna vegada fer-ne algun. És molt divertit, creieu-me!

Avui us porto un racó de Roma molt diferent al que us vaig portar l’altre dia, si l’altre dia us parlava d’una jogueteria amb joguines de les millors marques europees lluny de tenir Barbies i Super Herois, la que us porto avui és ben diferent. Presumeix de ser la més gran de tot Roma, si més no de la Roma més cèntrica, és sens dubte la jogueteria més important de la ciutat, i sota el nom Little Big Town, trobem tres plantes plenes de joguines de tota mena. Dividides per edat, per sexe, per funcionalitat. De tot i per tots els gustos, colors i butxaques.

Tota ella està ambientada de manera molt bonica, imaginativa, màgica, envoltada d’uns personatges propis de la botiga, i tot plegat té cert aire de màgia, com si entressis en un Disney Store molt gran que ho té tot guanrit i decorat de manera especial.

Us deixo algunes fotos de la jogueteria en qüestió, de la que per cert no us he dit l’adreça:

LITTLE BIG TOWN

Via Cesare Battisti 120 (a prop de Piazza Venezia)

“Quan la Catalunya Cristiana estava reconquerint les seves terres, un dels darrers bastions encara controlats pels moros era una de les fortaleses més importants de totes les terres del Baix Penedès. Era una fortalesa que es trobava al capdamunt d’un turonet a mitja hora escassa del mar, entre Cunit i el Vendrell.
El capità de l’exèrcit català, tant d’interès tenia en reconquerir aquell castell que ho havia intentat tot per fer-ho, però els resultats havien estat infructuosos. Tant va ser així, que va prometre a aquell que aconseguís matar el Rei Moro que hi vivia i fes així més fàcil al exèrcit cristià recuperar el castell, que se’l podria quedar juntament amb les seves terres. Aquesta oferta no va anar només pels seus soldats, sinó per a qualsevol agosarat que tingués alguna idea de com podia fer sortir al Rei del Castell i matar-lo.
Tot plegat va arribar a oïdes d’un pescador del poble pobre, que el seu únic ingrés depenia d’allò que pesqués en alta mar. I el pescador que era pobre però no tonto, en seguida es va empescar una estratègia per aconseguir donar mort al Rei Moro, va anar a veure el capità de l’exèrcit i li va dir que tenia un pla per matar al Rei però que no li explicaria, que l’únic que calia que fes és que el seu exèrcit ataqués el castell la propera nit de lluna nova. Dit i fet, l’exèrcit català tampoc tenia res a perdre, si els moros oferien la resistència habitual, l’únic que calia era girar cua i prou.
Arribada la nit en qüestió, el pescador no pensava matar al Rei Moro dins les muralles del Castell, sinó fer-ho fora, i és que per molts era sabut que al invasor en qüestió estava enamorat del mar i li encantava baixar a la platja per les nits a banyar-se al mar, ho feia a través d’un túnel subterrani i secret que connectava directament des del castell fins la platja. Quan no hi havia lluna al cel, o era molt petita el pescador es va posar un vestit i una cabellera al cap, i disfressat de dona va caminar per la voreta del mar cap allà on el Rei estava prenent els seus banys, envoltat evidentment del seu seguici reial i de tota una sèrie de guàrdies que el protegien de que no vingués ningú del poble a matar-lo. Els vigilants en veure acostar-se la noia es van posar en guàrdia, però el rei enseguida els va ordenar que ho deixessin estar, que li venia de gust una mica de companyia femenina, que una dona desarmada i amb unes corbes interessants li provocava de tot menys por. Quan va ser davant del moro, va obrir els braços, i aquest se li va costar, i sense dubtar-ho ni mig segon, el pescador es va treure el punyal que portava al damunt i li va clavar enmig del cor. Es va treure la disfressa, es va capbussar en el mar que era negre com la tinta. Acte seguit els guàrdies varen anar, alguns van intentar frenar la mort del seu rei, altres van intentar perseguir a l’assassí sense èxit i uns altres varen córrer cap al castell a buscar reforços. Amb tants soldats fora del castell, en el moment de l’atac cristià, la resistència que hi van trobar va ser pràcticament nul·la i el castell va ser reconquerit.
Mentrestant, el pescador que nedava com els peixos i coneixia el mar com ningú, amb quatre braçades va arribar fins a les roques on havia deixat la roba i les sabates. Va anar cap al castell, i allà va ser anomenat primer senyor cristià del castell, i li varen preguntar pel seu nom. Ell va respondre que es deia Calafell, i des d’aquell dia el seu castell, les seves terres i el poble varen rebre aquest nom.”

Aquesta història que us he portat avui rep diversos noms, per una banda es pot anomenar i és popularment coneguda com La llegenda del Castell de Calafell, per altra banda també es pot anomenar El Príncep de Calafell, i l’adaptació que us n’he fet està inspirada en la versió que apareix al llibre La nit que la muntanya va baixar al riu de Pep Coll i que rep el títol de “La gesta del nedador”, però aquest nom no és un nom gaire estès. A la vegada Pep Coll va escriure aquesta llegenda a través de la versió que en va fer Joan Amades l’any 1950 en el seu llibre Folklore de Catalunya. Rondallística.

La llegenda en qüestió és una llegenda que com moltes d’altres prové de la tradició oral i es va originar per explicar l’origen del nom del poble de Calafell, tot i que lluny està de la realitat i és que el nom de Calafell, no prové de cap noi que reconquerís el castell pels catalans sinó que és més aviat un nom d’origen aràbic Calaf-ell. Calaf podia significar castell o port de muntanya, mentre que ell volia dir petit. Amb el pas del temps, el nom però va ser cristianitzat i amb el pas dels segles es va acabar convertint en Calafell. Fet que desmunta per complert tota la història que us he portat avui.

Per altra banda, investigant una mica i buscant la història del Castell en qüestió, documentat per primera vegada l’any 1037 en un document de concòrdia entre l’abat de Sant Cugat i Bernat Odger (de Castellet) sobre els termes de Santa Oliva, Calders i Castellet, després de la torre de Bellvei, consta el «kastrum que dicunt Kalafell».

L’any 1363 el Senyor del Castell fou Berenguer de Castellbisbal que l’acabà venent. El va acabar adquirint Guerau de Palou del fill de Pere III, el Cerimoniós.

Hi ha constància que els habitants de Calafell es van revoltar contra la família Palou fins que el 1486 signaren la concòrdia de Vilafranca.

Es va acabar convertint en un hospital militar, una part va ser destruïda en la guerra dels Segadors per l’exèrcit de Felip V moment en el qual comença la decadència total del castell que a partir del segle XVII s’acaba convertint en un cementiri.

El castell va estar abandonat fins als anys 80. Actualment el castell i la seva església han estat restaurats.
Tot plegat ens fa pensar que l’ocupació aràbiga del castell no està documentada o mai es va arribar a produir en realitat, i que la possibilitat de que part de la llegenda que us he explicat succeís en realitat és bastant remota. A tot plegat, el que puc afegir és que en una versió que he pogut llegir de la llegenda parla d’un cavaller temut i cruel i no pas d’un Rei moro com d’aquella persona que ocupa el castell. Però cal afirmar que tots els folkloristes parlen de Rei Moro, tant Joan Amades com Pere Sadurní i Vallès en el seu llibre Folklore del Penedès, com en Pep Coll.

Veritat o ficció, llegenda o realitat però en el fons una bonica història que explica l’origen del nom de Calafell d’una manera original, diferent i en certa manera èpica.

Imatge
Com de la llegenda en qüestió no n’he trobat imatges, m’he decidit a portar-vos una imatge del castell de Calafell en l’actualitat.