Elefant Trompeta

Avui us vull portar una sèrie de contes que giren entorn la mateixa temàtica, tots són d’una manera o altre diccionaris il·lustrats d’animals, però tots ells es caracteritzen per ser llibres de gran format. Són llibres que permetran a l’infant no només descobrir animals nous o fins ara desconeguts per a ells, sinó també saber-ne més coses sobre la seva morfologia, hàbits o alimentació, en funció de cadascun dels llibres que us porto. Els voleu descobrir? Comencem:

EL GRAN LLIBRE DELS ANIMALS DE LA LAURA, Liesbet Slegers, Editorial Baula –> Aquesta autora-il·lustradora belga ja us l’he portat en més d’una ocasió, el seu estil tendre i senzill és d’allò més característic. Aquesta vegada ens porta tota una sèrie d’animals però girant entorn d’un personatge: la Laura. A la Laura li agraden tota mena d’animals: els de companyia, els de la granja, els més menuts, els més grans, els que van per l’aigua, els que ho fan pel cel o per terra… És un llibre meravellós que permetrà als infants descobrir el món dels animals a través de preguntes i petits jocs de descoberta.

EL MÓN DELS ANIMALS, Emma Schmid, Editorial La Galera (2014) –> I per conte de gran format sobre els animals, aquest sens dubte s’emporta la palma! Es tracta d’un llibre XXL de cartró amb portades i planes dures centrat amb el món dels animals. Aquest sí és un llibre pròpiament de vocabulari on a cada plana hi apareixen moltíssims animals.

Els animals estan ordenats en aquest llibre per hàbitat: l’oceà, la granja, la selva, el bosc… I els infants podran descobrir més de 150 animals i animalons diferents a través de les planes d’aquest conte. A banda, el llibre conté una secció on s’expliquen petites curiositats del món animal.

És un conte fantàsticament il·lustrat per l’Emma Schmid i que es pot treballar amb nens força petits, a partir d’un any.

ANIMALS MÀGICS, Édouard Manceau, Editorial Cruïlla –> Aquest és sens dubte el més peculiar dels tres títols que us porto avui. Es tracta d’un llibre amb un format molt manipulatiu acompanyat de textos molt poètics i senzills de memoritzar. Amb uns quants gestos d’allò més senzills, els nens transformaran tots els objectes que apareixen en cada plana del llibre, en diferents animals. És un llibre curiós i molt recomanable, que permet treballar els animals d’una manera diferent. Això sí, no recomanat per a nens gaire menuts, ja que alguns dels moviments que permet fer l’àlbum són una mica delicats i els nens i nenes el podrien trencar amb facilitat.

Avui us vull parlar d’un nou concepte de Revista Infantil, es tracta de la revista Pipiripip Magazine que neix de la mà dels propis creadors, o il·lustradors o autors infantils. És una revista pensada per a nens de 0 a 10 anys que encara no ha sortit al mercat i que ara mateix està en procés de mecenatge, és a dir, els seus ideòlegs estan recollint diners entre tots aquells que hi vulguin participar per tal d’intentar tirar endavant aquest engrescador i alhora ambiciós projecte. Alguns dels creadors que hi ha a darrera d’aquesta revista són noms força coneguts del món de la literatura infantil com: Susanna Ayala, Enric Bastardas, Isaac Bosch, Susanna Campillo, Teresa Clua, Anna Crespo, Bernadette Cuxart, Valentí Gubianas, Pep Molist i Annabel Sardans.

I per explicar-vos una mica més del projecte en qüestió i a animar-vos a que feu els vostres micro-mecenatges, us deixo amb el vídeo explicatiu del projecte i el text que l’explica, que també podeu trobar a la pàgina del verkami.

Pipiripip Magazine és una revista infantil, que vol treballar directament per als lectors! Som creadors que editem creació i el nostre tret diferencial és precisament aquest: que volem capgirar la manera d’editar. Som escriptors i il·lustradors que fem créixer els personatges i les històries conjuntament, sense intermediaris, ni comercials que influeixin en els continguts. Volem que el nostre treball us arribi fresc i directe: 100% creativitat.

El nostre objectiu és editar materials de qualitat i a bon preu, amb valor i utilitat per als lectors i, a canvi, fer-ne un mitjà de vida. Perquè creiem en una economia del bé comú, basada en la confiança.
Així, en lloc de subscriptors, busquem mecenes dels creadors, és a dir, companys de viatge.

Com serà Pipiripip Magazine?
La revista està pensada per a famílies amb nens i nenes de 0 a 10 anys, és de periodicitat mensual, i es publicarà en 3 formats:
– En format paper (24 x 17cm, 50 pàgines – 10 números + 1 doble)

– En format digital (PDF interactiu, amb més de 50 pàgines, amb so, locucions, petites interactivitats, enllaços i d’altres detalls que enriqueixen la revista)

– Un extra cada 15 dies (en digital), perquè l’espera no es faci tan llarga.

Pel que fa als continguts, Pipiripip Magazine vol infondre optimisme i transmetre una sèrie d’idees i principis que trobem fonamentals:

– Volem plantar les llavors del futur: contribuir a la transmissió d’uns valors personals i socials, fomentar la creativitat i l’esperit emprenedor a través dels contes, sèries, reportatges i activitats que publicarem a la revista.

– La nostra intenció és ajudar a educar a través de la lectura, la reflexió i les emocions que produeixen les històries, les aventures i la il·lusió de retrobar uns personatges cada mes.

– Creiem que cal recuperar la lectura i el diàleg intergeneracional: el respecte pels avis comença amb la seva presència en les històries. El diàleg amb els més grans, per a enriquir els més petits, perquè sàpiguen valorar la seva figura càlida, còmplice i sempre sàvia. Volem ajudar-los a aprendre a pensar i a créixer com a persones.

– Volem fomentar el diàleg obert amb els lectors: fer-los saber, en tot moment, en quin punt es troba la revista, els objectius que perseguim, i estar atents a les idees i demandes del seu públic. Ser una revista oberta, que escolta i aprèn dels lectors.

– Volem fomentar la lectura i el lector actiu. És per això que adrecem la nostra revista als lectors de 0 a 10 anys. Així els oferim un ampli ventall de continguts per obrir la seva curiositat per les pàgines que encara no poden llegir tots sols i així també fomentar la lectura en família: una estona de lleure i aprenentatge compartit.

De nou us porto avui més títols de la col·lecció Petits contes, i és que una fan dels contes clàssics com jo, no pot evitar portar-vos una vegada rere l’altra aquesta col·lecció amb els nous títols que van afegint. De nou, aquetss dos títols estan il·lustrats per la Ximena Maier, que sembla que s’està convertint en una de les il·lustradores que més ha repetit en els títols d’aquesta col·lecció. Sense gaire més a dir, us deixo amb els dos nous títols:

LA GUINEU I LA CIGONYA, Il·l. Ximena Maier, Col·l. Petits Contes, Editorial Baula (Octubre 2014)

EL RATOLÍ DE CAMP I EL RATOLÍ DE CIUTAT, Il·l. Ximena Maier, Col·l. Petits Contes, Editorial Baula (Octubre 2014)

Demà mateix, divendres dia 20 de Febrer a les 19:30h tindrà lloc a la llibreria Abracadabra Llibres (C/General Álvarez de Castro 5, Barcelona) la presentació del llibre El Sueño d’Antonio Ventura i Jesús Cisneros. L’acte comptarà amb la presència de l’autor del text del llibre, i un convidat d’allò més especial l’Ignasi Blanch.

Si la setmana passada us vaig portar una marca de joguines molt més comercial, avui us vull portar uns productes molt més artesans, molt més personals, molt més especials i molt més únics. Little wood és el treball d’un il·lustrador, un educador infantil i un joguinaire artesà que crea joguines de fusta d’allò més hipsters, i és que tots volem que els nostres fills siguin ja hipsters des que neixen, que no juguin al que juguen la resta, i que siguin diferents, i aquest punt de ser diferent l’aporta aquesta mena de joguines.

“Robots, cotxes conduïts per senyors amb bigotet, tòtems, la caputxeta vermella, un elefant amb posat seriós, un peix presumit, unes ciutats per pintar i imaginar, una bruixa i un mag, blocs de construcció amb troncs de veritat, un mariner molt savi, unes dents molt rialleres, una poma molt bufona, les vostres famílies en miniatura, i un munt de personatges més!”

Són una autèntica delícia, un estimul pels sentits, una preciositat que permetran als infants crear les seves pròpies històries, les seves pròpies aventures…

Us deixo unes quantes imatges d’alguns dels seus productes, de ben segur que us agraden tant com a mi.

“Diu la llegenda que en temps molt remots vivien a les Estunes uns éssers fantàstics, gairebé impalpables, invisibles, eteris i màgics, però personificats en la forma de dones d’extremada bellesa. Diuen que tenien el seu palau en el pintoresc paratge de les Tunes o Estunes.
De dia vivien amagades entre les parets dels seus palaus, llunys de mirades tafaneres de simples mortals, i per a que ningú no hi pogués accedir, se n’asseguraven teixint unes teranyines de fils invisible a cadascuna de les possibles entrades al seu palau evitant així l’entrada a curiosos i atrevits. Només hi podien entrar aquells mortals que desitgessin no tornar mai més al seu món i es quedarien així per sempre entre les roques d’aquell palau màgic de les Estunes.
De nit, però, tot plegat era ben diferent, quan el gall ja havia assenyalat la mitja nit, les goges sortien a esbargir-se, ballaven i es miraven i pentinaven a través del reflex de les aigües de l’estany mentre cantaven amb les seves encisadores veus. En els seus palaus encantats celebraven sumptuosos àpats i convits, i els mortals se n’adonaven per la claror que sortia d’entre les esquerdes de les roques, així com pel xivarri i cridòria que organitzaven, el so de les copes fetes amb el cristall més fi i delicat del món i el so dels instruments que tocaven.
D’elles també s’explica que si algun mortal se les troba quan s’estan banyant o pentinant a l’estany quedarà engojat, és a dir, encisat, embadalit, encantat, de manera que es quedarà uns dies o fins i tot setmanes sense poder moure’s ni dir res. De fet diuen que el darrer banyolí que va quedar engojat va ser trobat a prop de les Estunes dos dies després de desaparèixer de casa seva. Amb la mirada perduda, garratibat, i l’únic que era capaç de dir era: deixeu-m’hi tornar, jo me’n vull anar.”

Aquesta llegenda rep el nom de La llegenda de les fades de les Tunes o de les Estunes recollida per Pere Alsias i reproduïda per Joan Vidal, una llegenda que el que fa bàsicament és descriure l’extremada bellesa d’aquests éssers i la seva manera de viure a les Estunes. També Joan Amades pren constància de l’existència de les Goges de les Estunes en les seves publicacions.

Una altra rondalla en la que intervenen les goges de les Estunes és una que recull Mossèn Constants i que diu així:

“Vet aquí que una vegada una velleta de Banyoles, tot tornant de recollir llenya al bosc se li va fer de nit, i sense voler quan tot just passava al costat de l’estany va veure a les goges capbussar-s’hi. El pitjor però va ser que les goges la varen descobrir i li van dir que sort n’havia tingut de ser vella i de no tenir malícia ni intenció d’espiar-les. Així que la deixarien marxar però no sense abans rentar-los un munt de roba.
Eren vels finíssims, roba de la més delicada seda i la pobre velleta els va rentar amb tota la cura que va poder i els va estendre sobre els joncs. Havien quedat perfectes, tant fou així que la reina de les goges es va decidir a fer-li un regal.
Li va manar que tanqués els ulls i que parés la falda, la hi va omplir i la va plegar com un farcell, i li va dir a la velleta que sobretot no obrís la faldilla per veure el que hi havia dins fins que no arribés a casa.
Pel camí a la velleta li van entrar ganes de veure el que portava, però va tenir la força de voluntat suficients per estar-s’hi i evitar mirar el que portava fins que no va ser a casa i quan va arribar… Quina meravella! Quina alegria! Es tractaven de monedes d’or i plata. Amb allò podria viure tranquil·la la resta dels seus dies…
Però vet aquí que una veïna cobdiciosa i envejosa, en veure la resplendor per les escletxes de la porta, va anar-la a veure i li va preguntar d’on havia tret tots aquells diners. La velleta, que era de bona pasta, li va acabar explicant. I l’endemà a la nit la veïna va fer camí cap a les Estunes per veure a les goges. Li va passar el mateix que a la velleta, però com era impacient i cobdiciosa, no se’n va poder estar i va obrir la falda a mig camí. Quin desencís i quina sorpresa quan en comptes de monedes el que hi va trobar a les seves faldilles no era més que un grapat de segó per donar-li de menjar a les gallines.
Enrabiada i plena d’ira, va llençar el segó pel terra i va marxar cap a casa empipada com una mula i en arribar a casa, va poder veure sorpresa com algunes de les volves de segó que li havien quedat enganxades a la faldilla brillaven com si fossin d’or. Corre que correràs va refer el camí per intentar recollir el segó que havia llençat al mig del bosc, però el vent ja se l’havia emportat.”

Fins i tot Verdaguer en les notes d’un dels fragments del seu poema el Canigó diu que “Les Estunes són un gran banc de roca trossejat per algun terratrèmol, dels quals enormes esquerdes la tradició n’ha fetes palau de les aloges”.

Aquesta llegenda conté alguns elements molt característics d’altres llegendes que de ben segur ja heu llegit, el fet de no mirar l’objecte o tresor que t’ha entregat un ésser màgic ja que sinó deixarà de tenir valor és un element recorrent en moltes faules i llegendes de tradició oral a Europa. En aquesta llegenda es premia l’honradesa i l’honestedat pel damunt de la cobdícia i l’egoisme fet també molt característic en moltes altres llegendes. És per tant aquesta història una unió d’elements característics d’altres històries però ambientada en l’indret que avui ens ocupa a les Estunes de Porqueres.

Ara però passaré a explicar-vos que són les Tunes o Estunes, el perquè de la presència de goges en aquest indret i on està ubicat geogràficament.

El Bosc de les Estunes es troba a la localitat de Porqueres i és un indret de gran interès natural i geològic. Per fer-vos un resum, l’element més característic d’aquest petit espai és la pedra travertí. Aquestes roques són efecte de terratrèmols prehistòrics, i s’han obert en escletxes immenses que formen coves i passadissos, alguns d’ells amb més de 30 metres de llarg. La vegetació és molt espessa, feta d’alzines i roures centenaris. És un bosc que ens mostra com eren abans de ser desforestats  per fer carbó i terres de conreu els boscos que ocupaven Catalunya.

És tot aquest entorn privilegiat el que li dóna aquest bosc el caire màgic que pels habitants de la zona ha tingut sempre, sempre han cregut que és un bosc habitat per les fades o goges i que en aquests grans passadissos oberts entre les roques s’hi poden trobar els seus palaus.

Imatges
I per acabar, us deixo amb algunes imatges del Bosc de les Estunes perquè us feu una idea del perquè aquest paratge és tan misteriós, màgic i especial.

OFF, Xavier Salomó, Le Seuil (França) –> Normalment no recomano llibres que no es puguin adquirir a les nostres contrades, però avui faré una excepció per un àlbum especial. Off és el probablement el primer àlbum il·lustrat dirigit a nens que ens parla sense embuts i sense filigranes del tancament de les centrals nuclears. En un treball sense text, acompanyarem a en Xavier en aquesta història a través dels dos protagonistes, dels dos herois de la història: una nena amb caputxa vermella i el cérvol sobre el que passeja, un cérvol que tindrà un paper molt més destacat a la història que el de simple acompanyant.

L’únic text del llibre apareix en francès a la contraportada i diu més o menys això:

“Damunt l’esquena d’un cérvol, una nena passeja en silenci, petita dins un paisatge immens i devastat. A l’horitzó s’alça una gran xemeneia fumejant… I si pogués una mica de poesia aturar-ho tot?”

Un llibre que comença amb tons ocres, amb un paisatge devastat i amb la nena pujada damunt d’un cérvol que es troba davant d’una enorme xemeneia d’una central nuclear, una porta vermella i al seu interior, tot és fred i gèlid color blau. Un enorme tòtem amb cables de colors penjant i un botó vermell al mig d’aquesta torre de panells impossibles. Un simple just, un acte de valentia, només cal pitja un botó i tot s’apaga.

Arriba la nit, moment dels somnis, la nena i el cérvol s’adormen a l’interior de la central, i tot comença a canviar al seu voltant. La vida es regenera, tot canvia, la natura comença a recuperar-se, la vida neix, com unes arrels que embolcallen la enorme xemeneia, es fa de dia i tot s’ha tornat de color verd.

El que era destrucció ara és vida, el cérvol no té banyes ja, i és que d’elles ha nascut tota la vida. La natura que torna a la natura. La vida que torna a un paisatge abans desolador, però una vida que no és ben bé com abans havia estat. Els éssers vius no són com sempre, petits detalls que ens fan veure que presenten característiques diferents: esquirols amb cues més llargues del normal, ocells de tres potes… Petits detalls que poden passar inadvertits a simple vista però que són un reflex més que permeten entendre als infants les possibles conseqüències d’una central nuclear.

La nena marxa deixant enrere un bosc que embolcalla la central nuclear que ja mai més fumejarà, i es torna a endinsar en el món devastat i devastador de l’inici, i plou i al cérvol li tornen a créixer les banyes, i al davant seu més xemeneies fumejant, més lluites que iniciar, més viatges a començar…

Explicat tot això, crec que no calen gaires paraules més per dir-vos que és un llibre que val molt la pena tenir, i que té aquella màgia que els llibres d’en Xavier acostumen a tenir, m’agraden les històries que no et deixen indiferent, i aquesta sens dubte és una d’elles.

Per cert, i per acabar, si voleu el llibre només el podeu aconseguir a la llibreria de El pati de Llibres de Sant Cugat, que se n’ha fet portar alguns exemplars de la pròpia editorial francesa, ja que com us he dit aquí no es distribueix. D’ells són algunes de les imatges que il·lustren aquest article.

Avui us vull portar una marca de joguines Americana que sembla que ha aterrat amb força energia a les nostres contrades, fa uns mesos ni la coneixíem i ara a Abacus i algunes jogueteries especialitzades les podem trobar com una de les marques destacades. B Toys són joguines de fusta, de roba i de plàstic pensades per estimular la imaginació i el joc del smés menuts. Tots els seus dissenys són molt acolorits, els seus productes són de molt bona qualitat, resistents i us en puc destacar forces coses. Destaquen especialment els seus instruments amb dissenys amb molts animals, i una estètica molt particular. A banda també podem trobar encaixos, cubs apilables i tota mena de joguines per als més menuts.

Us deixo algunes imatges dels productes que més m’han agradat.

Avui us vull parlar de nou d’un curt animat de Pixar, ja sabeu que tinc certa fixació en anar a veure pràcticament tot el que ofereix Pixar als cinemes, i Big Hero 6 no podia ser menys. Avui però no us vull parlar de la pel·lícula en qüestió, sinó del curt que emeten abans de la pel·lícula Feast (Festí) protagonitzat per un simpàtic Boston Terrier anomenat Winston que viu al carrer, un enamorat del menjar que inicia una relació molt especial amb el que serà el seu amo gràcies a una patata fregida. La història és explicada des del punt de vista de gos, sense veu i veient com passen 12 anys de la vida d’en Winston i en James (l’humà que el cuida i amb el que hi té una relació d’allò més especial). En aquests 12 anys apareix una dona a la vida d’en James que canvia també els costums alimentaris tan del noi com del gos, de menjar patates fregides, espaguetis i natxos tot el dia, a passar a menjar verdureta. El gos no ho porta gaire bé, però al final quan sembla que la relació entre la noia i en James ha acabat, en Winston farà un pas endavant per canviar-ho tot i demostrar que per damunt del menjar, que és la seva perdició, està la seva relació especial amb el seu amo.

Una història tendre, preciosa, commovedora, bonica i divertida, d’aquelles històries que com sempre et deixen amb el somriure tonto a la boca

“Hi havia una època molt remota en que Igualada encara no existia, totes les terres que ara ocupen Igualada estaven cobertes per un gran estany, un estany que conformava la unió de la muntanya del Castell de Claramunt i la muntanya dels Tres Mollons, a l’Antiga Conca d’Òdena. L’estany en qüestió donava lloc a l’indret Aqualata, paraula d’origen llatí que volia dir aigua ampla.
Doncs bé, prop de l’estany i havia una masia, al capdamunt del turó d’Òdena, una masia que tenia una gran quantitat de terres i de boscos; però que també tenia un amo d’allò més malcarat i desagradable. No s’avenia amb ningú, i fins i tot quan es va quedar vidu, els fills li marxaren de casa. Tant grans eren les seves terres i tanta la feina que donava la masia, que bé havia de tenir gent a sou que l’ajudés a traginar amb tot plegat, però és que els nois que llogava al seu servei no li duraven gens, no suportaven els seus crits ni la seva manera de fer. Tot li sortia al revés, les collites se li feien malbé, la fruita se li passava en els arbres, res no semblava funcionar-li gaire… Tant era així que maleïa una vegada i altra la seva dissort.
Un dia de desesperació i perquè ja no sabia què fer, va jurar que vendria la seva ànima al diable si aquest l’ajudava. En pronunciar aquestes paraules se li aparegué el propi dimoni sota l’aparença d’un jornaler que li va garantir que només amb ell podria fer tota la feina que la masia i els seus camps necessitaven, amb només una condició: que mentre tingués feina que manar-li seria el seu servent, però que si mai no tenia res a fer-li fer el diable li prendria l’ànima per sempre més.
L’amo al principi va tenir-ho d’allò més fàcil per manar-li coses a fer al propi diable, i és que a la masia, als camps i als boscos hi havia tanta feina que tot semblava d’allò més senzill; el problema és que el jornaler treia la feina amb una velocitat sorprenent i el amo de la masia ja començava a penedir-se i estar espantat per allò d’haver promès la seva ànima al diable si no tenia més feina que oferir-li al jornaler.
Quan va arribar el moment en que el pagès ja no tenia res a manar, va decidir demanar-li al diable una feina gairebé impossible, molt difícil i complicada, a veure si amb una mica de sort no se’n sortia i es passava tota la vida intentant-ho. Li va demanar que dessequés l’estany que cobria aquella part de la comarca, per fer-ho el diable va anar excavant traient grans pedres, formant un terrabastall terrible i una gran tremolor que es va notar des de totes les comarques del voltant. Tot plegat va donar lloc a la formació de la muntanya dels Tres Mollons, va assecar l’estany, i diuen que és així com es va acabar formant el riu Anoia.
I el pagès en observar tot plegat va arrencar a córrer bosc endins amb el Banyeta darrera seu perseguint-lo per tal d’arrencar-li la seva ànima. I diuen que ja mai més ningú va tornar a veure a l’amo d’aquelles terres. Tot i que hi ha qui assegura que en les nits de tempesta encara es pot sentir el pagès com crida mentre el diable el persegueix perquè li doni la seva ànima.
I segons expliquen, diuen que també és per això que l’escut de la ciutat té pintades unes aigües a la part inferior en record de quan el lloc era un estany.”

Aquesta llegenda que us he portat avui és la Llegenda d’Aqualata, una llegenda que explica el perquè del nom de la ciutat d’Igualada i de com aquesta va néixer. Aquesta història és una llegenda de tradició oral, que s’ha transmès entre els igualadins de generació en generació fins arribar als nostres dies.

Parlant de la llegenda, anem a explicar algunes peculiaritats d’aquesta que la fa diferent a les de la resta d’històries on apareix el Diable. Per tots és conegut la tradició amb la que compta Catalunya de llegendes on apareix el propi Diable, començant per les tantes històries que hi ha al voltant de les nostres contrades sobre els diferents Pont del Diable, passant per les històries d’enfrontament del Diable a Déu o algun ésser especialment bondadós, i acabant per històries com la del Cavall Bernat. Totes elles tenen la mateixa peculiaritat i és que el Diable acaba perdent, ja sigui per intervenció divina o per l’astúcia del personatge amb qui s’enfronta; però en aquest cas resulta força evident que qui perd al final és el pagès cobdiciós, malcarat i mala persona que acaba pagant per tot allò que ha fet malament i per tots aquells als que no ha tractat com hauria.

Un altre dels aspectes a analitzar d’aquesta llegenda és que té un punt en que es barreja amb unes històries d’un follets que ja us he portat en d’altres ocasions: els minairons i els fameliars. Ja que tant un com els altres, com el diable que avui protagonitza la nostra història, són éssers capaços de fer coses dolentes si no els ocupés el temps amb feines a fer, amb la diferència que el resultat de la història d’avui és una mica més cruel.

Per acabar l’anàlisi de la llegenda, l’única finalitat d’aquesta és la d’explicar el perquè del nom d’Aqualata o Igualada i d’on prové en realitat, i en conseqüència es va acabar creant aquesta llegenda a partir de moltes d’altres que conformen el nostre panorama folklorístic.

Però anem més enllà i fem un anàlisi històric de tot plegat, el nom d’Aqualata es va interpretar de manera incorrecta com a aigua ample, quan en realitat una interpretació més acurada seria la de “on el riu s’eixampla” i per tant aquesta nova interpretació de les paraules llatines desmuntarien la teoria sobre el que en realitat hi havia allà on es troba Igualada fos un gran estany, o simplement un tros on el riu Anoia es feia més ample.

Igualada o Aqualata com es deia en un inici té el seu origen com a cruïlla de camins: un de militar des de Manresa, a través d’Òdena i Montbui, fins als castells més llunyans del camp de Tarragona, i el camí ral que comunica Barcelona amb Lleida, Aragó i Castella. La seva posició enmig de la conca d’Òdena esdevé un lloc de trobada per a la pagesia i afavoreix l’intercanvi de mercaderies.

Igualada neix com a nucli urbà en el segle X amb l’edificació d’una capella l’any 1003 al costat d’una “mota” o “força”, fortificació de defensa menor. La capella consta com a parròquia l’any 1059.

Al segle XIV Igualada rep el títol de Carrer de Barcelona, quedant així sota la tutela de la ciutat. La vila va creixent, al segle XIV i XV es construeixen dues muralles, fins que al segle XVIII, la vila ja s’allarga cap a Soldevila i Capdevila, seguint el camí Ral.

El ritme de creixement va ser força contingut, fins al segle XIX i XX, hi ha un moment de gran industrialització i expansió econòmica on Igualada té un paper fonamental esdevenint líder  en les indústries de teixits a Catalunya i també en àmbit peninsular.

Imatges
Us deixo primer una portada d’un llibre publicat l’any 1983 que fa un estudi sobre la llegenda que us he portat avui i les diferents versions de tradició oral recollides per l’autor.

I per acabar us deixo amb la portada d’una cantata organitzada per diferents escoles de la comarca que tenia com a protagonistes els alumnes de Segon de Primària i que explica la llegenda que ens ha ocupat avui.