Elefant Trompeta

Avui us porto una marca de joguines franceses certament curiosa, es tracta de Mon Petit Art. És probable que la seva web no us agradi gens, a mi tampoc em va semblar especialment inspiradora. Per altra banda, però els seus productes em van semblar d’allò més interessants. Es tracta d’activitats i joguines que pretenen oferir als infants eines creatives que els permetin explorar i desenvolupar la seva pròpia imaginació.

Per fer-ho, ofereixen als infants joguines de disseny en forma de peces o construccions de fusta per crear i generar les seves pròpies invencions. De cartró, originals i divertides, ofereixen tot un món de possibilitats per als més petits, i pels que no ho són tant.

Avui us porto una nova col·leció de l’Editorial Baula, uns nous llibres de coneixements per als més menuts, uns llibres que serveixen per introduir als infants a certs processos de quelcom que els hi és proper. Són contes finets de tapes toves que combinen il·lustracions amb fotografies i textos senzills amb lletra de pal. Són contes molt complerts i interessants, amb unes molt boniques il·lustracions de la Ximena Meier que els hi donen una imatge atractiva i que crida l’atenció dels més menuts.

AVUI FAREM TRUITES, Marta Luna, Il·l. Ximena Maier, Col·l. Petits Descobriments, Editorial Baula (Març de 2013) –> Aquest conte ens explica com es fan les truites, que poden ser de moltes menes, i ens parla de com aconseguim els ous, de que les aus ponen ous, dels tipus d’ous que hi ha i ens parla també d’altres animals que neixen de l’ou. És a dir, que en el fons, els títols d’aquesta col·lecció aprofiten un procés que pot resultar quotidià a la realitat dels infants, com ara veure com els adults preparen una truita, per tal de donar tota una sèrie d’informació sobre els ous, d’on vénen, les parts que conformen els ous…

TINC UN JERSEI NOU, Marta Luna, Il·l. Ximena Maier, Col·l. Petits Descobriments, Editorial Baula (Març de 2013) –> “Els jerseis d’hivern estan fets de llana”, això és el que li diu una àvia a la seva néta sobre el seu jersei, i serà aquesta mateixa que li explicarà, que els jerseis es fan amb troques de llana que es compren a la merceria, que la llana surt de les ovelles i quin és el seu procés de transformació per convertir-la en les troques que podem comprar.

L’il·lustrador que us porto avui és un il·lustrador que em va captivar quan el vaig descobrir, es tracta d’en Peter Carnavas, i el primer àlbum il·lustrat que en vaig veure va ser el de El darrer arbre de la ciutat, i senzillament em va captivar, la història, la senzillesa dels colors, les línies i les il·lustracions. Va ser sens dubte una gran descoberta.

A partir d’aquell moment, he decidit saber una mica més sobre la seva vida i la seva obra. El petit de quatre germans, va créixer creient que seria un gran escriptor de cançons; però entre llapis i colors es va desenvolupar la seva passió per la il·lustració. Entre els seus regals d’aniversari i per Nadal, mai hi faltaven capses de colors i llibretes per esbossar.

I va ser la’yn 2008, quan després de formar-se com a il·lustrador, va publicar el seu primer àlbum il·lustrat Jessica’s Box. A aquest li seguirien uns quants i no ha deixat de publicar fins avui.

Us porto una petita mostra del seu treball per tal que veieu com és la seva feina i el que ofereix als seus lectors.

Scotchi és una marca de joguines educatives creades per un equip d’experts que porten més de 15 anys treballant en el món de la indústria de les joguines i dels infants. Aquesta mena de jocs estan fets per desenvolupar i fer créixer els coneixements dels infants en diferents aspectes del món que els envolta.

Una manera original i divertida d’anar introduint als infants en els primers conceptes. Es tracta de jocs per a nens a partir de 18 mesos consistents en diferents làmines i diferents elements que s’enganxen en cadascuna d’aquestes làmines amb un sistema d’imants que els hi permeten als infants col·locar els elements necessaris.

A partir d’aquests joc els nens aprendran els colors, les formes, les lletres, els animals de granja, els oficis, els aliments, els transports…

Us deixo amb unes quantes imatges d’aquests productes per tal que entengueu una mica més em què consisteixen els jocs de Scotchi.

Avui us porto un parell de contes sobre un tema que em crida molt l’atenció: l’egoisme. En els nens, l’egoisme és quelcom molt habitual, i és que sovint no entenen en les necessitats dels altres, i només veuen les seves pròpies. Aquesta característica amb els anys va desapareixent, i al igual que els adults, es van convertint en éssers una mica més empàtics, i pensen més en els altres. Però és molt interessant fer reflexionar als infants sobre tot allò relacionat amb l’egoisme, sobre la importància de compartir amb els altres, d’aprendre a posar-se en el lloc de l’altre, en no fer a la resta el que no t’agradaria que et fessin a tu.

Sobre tot plegat ens parlen aquests dos contes, dos contes molt diferents entre sí però amb un mateix fil conductor. Són molt macos, així que m’agradaria que en fessiu un cop d’ull i els descobrissiu amb mi:

L’ANT ÉS MEU, Oliver Jeffers, Andana Editorial (Gener de 2013) –> Sobre els llibres de l’Oliver Jeffers ja sabeu que normalment en tinc una especial debilitat. I no és per les seves il·lustracions, que també; sinó per les històries que explica. Darrere els seus àlbums il·lustrats sempre hi ha un estil reconeixible pel que fa als seus dibuixos: les cames en forma de pal, els caps rodons, la simplicitat de les línies; però les seves històries tenen també la seva pròpia marca, el seu senyal identitari. Sempre són històries un punt surrealistes, sovint commovedores, i que en el fons ens acosten d’una manera o altre la manera de fe,r pensar i actuar dels infants. Tinc la sensació que l’Oliver els entén molt bé.

Aquesta història és de nou, una gran història, la història d’en Wilfred. En Wilfred té un ant, i mai no n’havia tingut cap. Un dia se li va acostra i en veure’l va saber que era per ell, que era seu. N’està tan segur que fins i tot li posarà nom, Marcel. En Marcel és un ant força obedient, sempre fa el que en Wilfred li demana, però en Wilfred és força intransigent i estableix un munt de normes. Però un dia tot plegat canvia quan acaba apareixent algú que també reclama la propietat de l’Ant.

Us podeu imaginar fins quin punt la disputa s’acabarà convertint en una autèntica qüestió d’egoïsme per en Wilfred, que no té en compte en un inici els sentiments d’en Marcel… però com acabarà tot plegat no us desvetllaré perquè el millor dels llibres d’en Jeffers sempre apareix al final.

I TOT PER UNES ROSES VERMELLES, Núria Homs, Il·l. Mercè Canals, Col·lecció Contes esbojarrats, Editorial Baula –> No fa gaire temps en un país no molt llunyà, hi viva un príncep, un autèntic tirà de sis o set anys. Els seus pares, i la seva àvia se l’estimaven molt, però el nen feia sempre el que ell volia, no menjava mai patata ni mongeta tendra, ni per dinar ni per sopar; només volia menjar patates fregides, macarrons i pizza.

Un bon dia el príncep va conèixer a una nena molt egoista, la va veure de lluny tot comportant-se com una nena malcriada i consentida, i es va horroritzar moltíssim… Potser finalment s’adonaria que ell en realitat s’estava comportant de la mateixa manera estúpida que li semblava que la nena estava fent, enfadada només per unes roses vermelles.

Un conte que porta a l’infant a reflexionar sobre allò que és realment important, sobre allò que hem i no hem de fer i sobre com ens hem de comportar. La manera en com deixar de ser tan egoistes.

Un conte que enfoca de manera divertida una realitat que vivim cada dia amb els nens i infants que ens envolten. Les il·lustracions de la Mercè Canals, li donen un toc d’humor com sempre sorprenent.

La Petra Steinmeyer és una il·lustradora que ja fa un grapat d’anys que es dedica al món de la il·lustració infantil, ho ha fet tota la vida, tot il·lustrant desenes de contes, llibres de lectura per a nens i llibres de text. Ha treballat amb la majoria de les editorials importants de les nostres contrades, així com també en el camp del cinema d’animació. De pares alemanys i nascuda a l’Argentina, on va créixer i posteriorment va estudiar Belles Arts. Pel que fa al seu estil jo m’atreviria a dir que és divertit, vistós i simpàtic. Una il·lustradora que a través d’aquestes preguntes ha reflexionat sobre la seva professió, sobre l’estat actual de la il·lustració, i moltes altres coses que podeu veure en les següents línies.

– Com vas decidir començar en el món de la il·lustració?
No fue una decisión, sencillamente es algo que he hecho desde siempre. Cuando era pequeña y llovía, y era imposible salir a jugar con mis amigos a la calle, pintaba y hacía collages con papeles de colores. Yo creo que entonces ilustraba ideas….  En la adolescencia empecé a ilustrar mis propios poemas, o hacía cuadros ilustrando fragmentos literarios que me emocionaban, como por ejemplo el carnaval en Venecia que describe Alejo Carpentier en una de sus novelas.

– Quant temps fa que t’hi dediques?
Profesionalmente desde que tenía 22 años, aproximadamente. Lo cual viene a sumar un montón de tiempo, aunque no te diré cuánto, jajajaja!

– És molt complicat fer-se un lloc en l’àmbit de la literatura infantil?
No es difícil hacerse un lugar. Lo difícil es estar en él, debido al tema económico. Lamentablemente son contadísimos los países en los que la ilustración de libros infantiles se puede considerar una profesión. España no está entre ellos. La realidad obliga a los ilustradores a trabajar en otros ámbitos, como  la enseñanza, el diseño gráfico y la publicidad, para acabar de redondear los ingresos. He visto a mucha gente muy talentosa abandonar el sector cuando llegan a la edad de mantener una familia…. A mí me duele que la ilustración deba quedar relegada casi a una categoría de hobby…!

– De tots els teus projectes, de quin et sents més orgullosa? Per què?
Me gusta mucho “Unos Ratones Insoportables” de Elena O’Callaghan (Combel / Círculo de Lectores). Creo que logré hacer unos dibujos muy divertidos y con unidad, que gustan a los niños. También estoy bastante contenta con el resultado de mi aportación en “Monstruo, vas a comerme?” de Puri Menaya (Bambú), y también disfruté mucho ilustrando “Segrestats d’incògnit” de Estrella Ramón (Alfaguara) y “La Gata García” de Pilar Mateos (Edebé) , todas ellas estupendas autoras.

  
En la animación me siento orgullosa de mi participación en la serie CAPELITO, creada por Rodolfo Pastor y coproducida por TV3,  en la que hice diseño de personajes y dirección de arte y producción. La serie obtuvo una veintena de premios internacionales!

Y hoy en particular estoy contenta pues acabo de enterarme que dos libros ilustrados por mí están entre los “top ten” más vendidos de la editorial AZ en Argentina!

– I quin va ser el més difícil?
No recuerdo ninguno que pudiera considerar más difícil por sí mismo. La dificultad suele venir dada por factores externos, como por ejemplo los plazos demasiado ajustados. Las prisas van en detrimento del resultado final, y  a veces es una verdadera pena que los autores tengan que renunciar a un proceso de mayor experimentación y bocetos…

– Has treballat en diferents àmbits: llibres de text, llibres i contes infantils, animació… De tots ells, en quin d’aquests àmbits et sents més còmode?
Los libros y cuentos infantiles son los más divertidos para hacer. Te ofrecen una mayor libertad.

– Quins són els passos que segueixes a l’hora de fer una il·lustració? Per on comences?
Soy muy alemana a la hora de abordar el trabajo, mis genes me hacen muy organizada, jajaja! Me zambullo en el texto y lo subdivido por páginas, buscando distribuir equilibradamente en el espacio los fragmentos que me emocionan, me transmiten una imagen o me despiertan el sentido del humor (el humor es fundamental para mí!).

– Il·lustrar és …
… buscar una reinterpretación de las palabras a través de imágenes. Me gusta mucho conectar con el espíritu del autor del texto y a la vez aportar mi propia visión. En ese sentido encuentro mucho parentesco entre la ilustración y la traducción.

– Si no fossis il·lustradora series …
Mmmmmm….. Traductora? Correctora? Poeta? Costurera? Carpintera? Jardinera? Son tantas las cosas que me gustan hacer…!

– Com definiries el teu estil?
Tengo un estilo cercano al tebeo, acentuado por mis muchos años de trabajo en la animación… Busco siempre el toque de humor. Me gusta trabajar con collage. Me gustan las líneas de contorno contundentes. También me gusta mucho trabajar en blanco y negro, o bicolor: es un desafío muy interesante!

– El teu il·lustrador preferit és … Per què?
Imposible decidirme. Hay demasiad@s genios admiradísim@s, si mencionara a un@, me dejaría tant@s otros y otras en el tintero, que no sería justo.

– Has il·lustrat grans clàssics de la literatura infantil com Els músics de Bremen, La princesa i el pèsol… Però si poguessis triar un que encara no has il·lustrat, quin de tots els clàssics de la literatura infantil t’agradaria que fos?
Caperucita Roja!

– Si fossis un personatge de conte series …
En algún momento de la vida, la Cenicienta. En algún otro, ¡el Príncipe! ¡O también la Bruja! ¡Y el Hada! Es que todos tenemos muchas facetas, pedacitos de diferentes arquetipos que se manifiestan un día sí y el otro no….

– Quin és el conte que més t’agradava que t’expliquessin quan eres petita?
Disfrutaba mucho cuando mi papá me leía El Libro de la Selva, de Kipling. Y cuando me leía los libros de aventuras de Karl May, que es algo así como un Emilio Salgari alemán. Y no puedo olvidar a otro selvático: Los cuentos de la Selva de Horacio Quiroga, un clásico de Argentina, el país donde nací.
Alicia, en cambio, ¡¡¡me daba mucho miedo!!!

– Un país amb bona literatura infantil és …
… un país que se respeta a sí mismo.

– ¿Què li falta i que li sobra al món de l’àlbum il·lustrat?
Creo que es un mundo muy abierto, que permite la participación de autores con estilos muy diversos. Y eso está bien. Es de agradecer que las editoriales hagan esta apuesta. Son como ventanas por las que asomarse a la creatividad! Qué le sobra? No sé, a veces parece haber una saturación en el mercado. Qué le falta…? Aún a riesgo de sonar monótona: una retribución o recuperación más equitativa para los autores, que les anime a seguir creando…!

– Quina és la situació actual de la literatura infantil al nostre país?
Se edita bastante, y se estimula la lectura de los peques desde frentes muy diversos, que incluye la labor importantísima de las bibliotecas. Lamentablemente la crisis acentúa las condiciones difíciles para los creadores, empujándoles a dedicarse a otras actividades….
En todo caso, resulta muy estimulante visitar las librerías, confiando en que el libro de papel tenga aún mucho futuro por delante, para deleitar a grandes y pequeños con cada vuelta de hoja!

– Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?
Por un lado, estoy a punto de desarrollar libros con nuestro personaje animado Capelito. También estoy bocetando un proyecto conjunto con la autora Puri Menaya, que me ha confiado un texto muy bonito!
Y en un cajón espera el proyecto de ilustrar un texto mío propio. Es una asignatura pendiente. Un día de éstos… si me atrevo…. me pondré con ello! :-S

Il·lustració de l’Elefant Trompeta (2013)

Fer balanç d’un curs que acaba sempre és complicat, però com a mestra és el que toca fer: mirar als teus alumnes i veure si han avançat, si han millorat en tot allò que volies que milloressin, si has fet tot el que t’has proposat per a que millorin i si la teva feina ha estat suficient per a que això sigui així. És moment d’autocrítica i d’analitzar els resultats.

En definitiva, sempre tinc la sensació que quan marxen és quan tot just comencen a escriure millor, a llegir millor, a saber fer bé els nombres, a comptar, a fer conjunts…. curs rere curs tinc la mateixa sensació, qua quan han après se’n van. Suposo que això és inevitable que ens passi a totes les mestres, a mi aquesta sensació se’m repeteix sempre. Per altra banda penso quan comença el curs que no seré capaç de poder-los fer aprendre, que no escriuran tot el que han d’escriure, que no aprendran tot allò que s’exigeix que aprenguin… i al final, la naturalesa dels infants i de l’aprenentatge és el que té, que t’acaben sorprenent.

No us negaré però que aquest curs ha estat complicat, que ha estat un curs d’aquells que sembla que t’hagin caigut els anys al damunt, a la vida i en la feina les coses no sempre són com voldríem, no tot va com ens esperem, i això s’ha d’anar assimilant. Amb aquest grup jo era conscient que no seria un camí de roses, però que sembla que mica en mica s’aniran calmant una mica. Un grup en línies generals amb un mal comportament, amb certs hàbits agressius i de pegar-se per tot, baralles constants, no escoltar, contestar a la senyoreta, no parar quiets, no posar atenció, amb una gran falta de límits… I no ens enganyem, són nens que només tenen quatre anys! És d’aquelles classes que t’agradi o no, te l’has de fer teva i has de saber-li trobar el costat positiu, que estic convençuda que en alguna banda hi és, tot i que a vegades costi veure-ho. És d’aquells grups que et fan sortit de l’escola amb ganes de plorar, nervis destrossats, i una sensació d’abatiment increïble; però que quan tenen un dia bo, la sensació d’alegria i de satisfacció es multiplica perquè et planteges que potser alguna cosa deus estar fent i canviant en aquelles petites criatures. L’objectiu era acabar més dies contenta que trista, i sembla que al final ho he aconseguit, si més no, m’he esforçat moltíssim per a que això sigui així.

I què dir-vos de la meva més gran satisfacció en aquesta classe? El meu Pau! A totes les escoles hi ha un Pau, un nen diferent, un nen que més enllà de tots els problemes del grup, porta la seva pròpia motxilla, una motxilla plena sobretot de molt amor, molts somriures, també moltes incomprensions. I és que en Pau no veu el món com la resta de nens, la seva relació amb els altres també és particular. I és per mi un orgull veure com en els darrers mesos sembla que va començant a aprendre a relacionar-se amb els altres nens per jugar, tot i que prefereix estar sol. Per altra banda no és el prototip de nen autista que ens podem imaginar, al contrari, és infinitament carinyós. De fet, la seva patologia fa que el tema afectiu el tingui totalment alterat i sigui excessivament afectuós amb tothom, ja sigui amb la gent del seu àmbit més proper com no. Cada matí del món té un somriure per a tu, et saluda i t’abraça, tot el que portes és bonic per ell i es fixa absolutament en tot, amb les arracades, en com vas vestida, les sabates… qualsevol canvi el detecta, i tot per ell és bonic. Crec que ha evolucionat pel que fa a comprendre una mica més els sentiments de la gent, si més no, se n’adona quan t’has enfadat i el vols renyar si ha fet alguna cosa mal feta, s’amaga… però tot i així el seu és un llarg camí per recórrer, ell juga en una altra Lliga. Sap llegir, sap escriure, sap i coneix tots els nombres, muntar trencaclosques… però no sé si acaba d’entendre què vol dir estimar. Tot i que espero que en aquest any hagi entès una mica més aquesta paraula, el seu significat, perquè jo me l’ESTIMO i molt!

“Diu la llegenda que fa molts i molts anys a la ciutat de Girona hi vivia una dona dedicada a les diabòliques arts de la bruixeria. Per tal de mostrar el seu odi al catolicisme, la religió oficial, es dedicava a llençar insults i pedres contra la catedral de la ciutat. Un bon dia, en el que estava llençant pedres contra la processó de Corpus, una veu de procedència divina li va dir: “pedres tires, doncs de pedra et quedaràs”, i fou així com la bruixa quedà convertida en pedra, i la varen posar a la paret més alta del temple, al costat de la Torre de Carlemany, com a gàrgola, per tal que de la seva boca ja mai més en sortissin ni renecs ni insults, sinó únicament aigua caiguda dels núvols, i mirant sempre cap a terra perquè mai més pogués mirar el cel.”

Aquesta és la llegenda de la Bruixa de la Catedral de Girona, una llegenda que explica el perquè de l’única gàrgola amb aparença antropomòrfica de la Catedral de la ciutat. I és que a Girona la resta de Gàrgoles tenen formes d’animals o éssers mitològics, i no pas de persones. És per això sens dubte la més singular de la catedral, i també la més coneguda.
La gàrgola en qüestió representa la figura d’una dona amb la boca ben oberta vestida amb un llarg vestit i tocat, que sosté un rotlle de pergamí a les mans amb una inscripció. La figura data de la primera meitat del segle XIV, i és coneguda com La Bruixa de la Catedral.

Pel que fa a la llegenda que us he explicat pot variar l’aspecte relacionat amb el llançament de les pedres, hi ha versions que expliquen que només llençava pedres en les processons de Corpus, i altres que ho feia constantment contra la Catedral. Algunes versions també expliquen que es va convertir en pedra però que no es va sentir ca veu divina que la condemnés, i altres en canvi asseguren que es va sentir una veu que la condemnava. Petites variacions per una història amb un mateix final i una mateixa funcionalitat, explicar el perquè de la gàrgola en forma de dona a la Catedral.
També diuen que hi ha una cançoneta popular que explica ingènuament la llegenda:

“Pedres tires, pedres tiraràs,
de pedra quedarà.”

De totes maneres, aquesta llegenda revela la creença que hi havia en els personatges de les bruixes, com personatges que feien pactes amb el dimoni i que orquestraven malifetes contra els bons cristians. Aquestes malifetes es manifestaven en forma d’apedregaments, avortaments, males collites, tempestes… tot allò dolent que els hi pogués succeir als cristians era atribuït a la mà negra de les bruixes.

Entorna a les bruixes, a Girona no en trobem gaire documentació ni tradicions, però tot i així es pot trobar un acord dels jurats de la ciutat de l’any 1421 pel qual s’ordenava el tancament d’un carrer denominat el carrer de les Bruixes, situat al final de l’actual carrer dels Calderers, tancat a causa de les queixes del veïnat per les actuacions i actes que duien a terme les bruixes que allà hi vivien.

Relacionat amb el tema de les bruixes, el que en podem destacar de la ciutat de Girona és que en ella hi va néixer el més cèlebre caçador de Bruixes, Fra Eimeric, frare dominic que va ser gran inquisidor de la Corona d’Aragó i va escriure un llibre, el Directorium Inquisitorium, que va ser el manual emprat pels inquisidors de bona part d’Europa durant més de cent anys.

Un llibre en el qual s’explicava no només la manera de perseguir l’heretgia, sinó la forma en com descobrir tots aquells personatges relacionats amb el mal, com les bruixes i bruixots. Per fer-ho, calia observar-ne símptomes com dir oracions abominables, tenir llibres de màgia, fer genuflexions davant d’imatges diabòliques, l’ús de vestimentes blanques o negres, llums, ungüents, encens o immolació d’animals. També explicava els procediments per capturar les bruixes i bruixots, així com el que s’havia de fer amb ells un cop capturats: torturar-los, penjar-los i cremar-los. Un personatge Fra Eimeric, que generava més por, segons el meu parer, que les pròpies bruixes i bruixots.

Imatges i il·lustracions
Primer de tot us porto la imatge de la coneguda i famosa gàrgola de la Catedral, la de la famosa bruixa.

I a continuació una representació gràfica de la mateixa gàrgola.

Després us vull portar un parell d’il·lustracions, una d’elles, en blanc i negre, utilitzada a la web de l’Ajuntament per il·lustrar aquesta llegenda. L’altra de la autora local Anna Faure i Cinca, que ha il·lustrat diversos personatges de les llegendes gironines.

Avui em fa especial il·lusió portar-vos a una il·lustradora que no sé si coneixereu, es tracta de l’anglesa Layn Marlow, nascuda a Essex, a l’Est d’Anglaterra. Va ser la petita de tres germans, i va tenir una infantesa feliç. Li agradava jugar a l’aire lliure tot grimpant pels arbres, i rodolant turó avall. Això de ser la petita no li acabava d’agradar, però al final va ser molt feliç ocupant aquest lloc.

Enamorada de l’art i de tot allò que fos artístic va estudiar història de l’art, allà va aprendre a escriure amb paraules allò que veia en les obres; més tard, va estudiar il·lustracions, i aleshores es va adonar que podia posar imatges a les paraules. D’aquí que va començar a il·lustrar contes per a nens, i el seu èxit va ser rotund. Té un estil dolç i tendre, els seus contes són sempre protagonitzats per animals humanitzats, i la tendresa de les seves il·lustracions travessen fins i tot el paper, convertint-se pràcticament en màgiques.

Jo la vaig poder descobrir amb el conte “Date prisa, ve despacio”, i enseguida vaig descobrir que tenia un estil que m’agradava especialment.

És per això que avui m’he decidit a donar-vos-la a conèixer i acostar-vos una mica més la seva obra.