Els orígens de… LA MARE DE DÉU DE BLAU

29 setembre 2014
0

Entorn de la Verge de Blau s’explica una llegenda que ens permet entendre perquè s’anomena així i dóna una explicació al blau que la Verge té al front. De la llegenda se’n coneixen diverses versions, us en portaré dues de les més extenses i populars per tal que descobriu aquesta fantàstica llegenda:

“Conta la llegenda que un bon mestre escultor lleidatà va rebre l’encàrrec de fer dues mares de Déu per ser presidir les portes principals de dos edificis molt importants de la ciutat: la de la Seu Vella i la de l’Antic Hospital de Santa Maria.
El problema és que a l’escultor li varen exigir que anés molt ràpid en l’entrega, i el temps marcat li feia impossible fer les dues Verges ell sol. És per això que li demana al seu aprenent que es posi amb una mentre ell ho farà amb l’altra. Amb la diferència però que l’aprenent ho farà amb molta més il•lusió i enginy que el seu propi mestre, ja de tornada de tot.
Tant va ser així que la verge feta per l’aprenent era mil vegades millor que la del propi escultor, que enfurismat agafà el seu martell i la llançà contra la Verge que havia fet el seu deixeble per tal de destrossar-la. El martell va impactar en la cara de la Verge però lluny del que s’esperava que passés, els fets que van succeí a continuació van ser del tot inexplicables donant pas així a la llegenda que avui ens ocupa. Al lloc on va impactar el martell, en el front de la Verge hi va aparèixer un blau.
Tant prodigiós va ser el fet que tota la gent de Lleida en assabentar-se del que havia succeït anaren corrent a veure el famós blau de la verge, i és per això que fou denominada per tothom “La Verge de Blau”. A partir d’aquell moment la devoció a aquella imatge fou tan gran, que cada any el dia 2 de Febrer se celebra la festa en honor de la verge. I es diu que aquell qui ho vulgui pot anar a veure la Verge i en ella hi trobarà, encara a dia d’avui el famós blau.”

Aquesta adaptació l’he extret de la versió de Joan Bellmunt, etnògraf català que durant 23 anys ha explorat les comarques de Lleida.

La segona de les versions que us vull portar fa així:

“Diuen que als lleidatans que pujaven a missa no els hi agradava la imatge que havia de la Verge, que els hi semblava lletja, vella i malcarada; i és per això que els canonges de la Catedral  van decidir substituir-la i per fer-ho li van encarregar la imatge al millor escultor de Lleida. L’artista disposava d’un obrador on aprenien l’ofici una dotzena de nanos.
L’home, ja vell i de pols tremolós, es va prendre l’encarregat com si es tractés de l’obra de la seva vida. En uns papers va esbossar la Verge, jove, dreta, amb una mà sostenint el nen Jesús i amb l’altre un colom que s’havia aturat amb les ales esteses i que representava l’Esperit Sant. La imatge era perfecte, i el treball del mestra va començar d’allò més bé. Al cap d’uns mesos ja tenia enllestit el cos de la Verge, i el nen d’ulls ben oberts i amb la mà estesa cap al colom. Només li faltava la feina més compromesa, la de donar-li vida a la Verge, trobar la cara perfecta, l’expressió correcta, no semblava pas feina fàcil. Però el vell mestre no se’n sortia, probes i probes fetes damunt del fang i no acabava de trobar aquella mirada serena que tant estava buscant.
Un matí, angoixat i sense saber per on seguir, va decidir anar a donar una volta, a veure si trobava entre les joves que rentaven la roba al riu, el gest que tan estava buscant. Però capcot va tornar cap a l’obrador. Quina va ser la sorpresa quan en entrar-hi va veure que la cara de la Verge estava feta! No us podeu imaginar com es va enrabiar. Un dels seus aprenents va dir que havia estat i ell i el mestre escultor enrabiat va agafar el martell del jove aprenent i el va llançar a la cara de la Verge, ja que el seu aprenent havia estat capaç de reflectir allò que ell portava mesos intentant. Amb tan mala fortuna que el martell va rebotar en el cap del mestre i el va matar allà mateix.
Un cop retirat el cadàver, l’aprenent va voler comprovar els danys causats en l’escultura, i curiosament el front de la imatge era llis, sense cap cop ni rascada, tot i que li havia sortit un blau, com si es tractés d’una persona de carn i ossos. Li van pintar la cara, però per capes i capes que hi posaven no aconseguien fer marxar el blau de la Verge.
I va ser així com aquella Verge va presidir durant molts i molts segles el Pòrtic dels Apòstols de la Seu Vella. Tot i que amb els anys la imatge de la Verge s’ha tret d’allà per portar-la a l’altar major de la Catedral Nova on encara avui la podeu trobar.”

Aquest és un resum de la versió que podeu trobar de la Llegenda al llibre d’en Pep Coll, La nit que la muntanya va baixar al riu.

Sigui com sigui, i sigui quina sigui la versió que us ha agradat més, aquesta llegenda pretén donar una explicació el perquè aquesta imatge de la Verge Maria té un blau al front, que encara avui es pot observar. El que és ben curiós, és que aquesta peculiaritat, i la llegenda que s’origina a posterior són les que generen al final la gran devoció que els lleidatans senten cap a la verge que acaben denominant Mare de Déu del Blau. I de fet, Blau és un nom de nena molt comú en aquelles terres, un nom que homenatge una història, una llegenda que forma part del seu patrimoni.

Però què en sabem en realitat de la misteriosa Verge? Doncs bé, es tracta d’una escultura que actualment es troba a l’altar Major de la Catedral Nova de Lleida que va ser realitzada per Jordi Safont i el seu ajudant, Bertran de la Borda; tot i que també hi va participar el calderer Mahoma Muilla, que va fer les diademes de la Verge, i el pintor Tomé Teixidor, que va policromar l’escultura.

L’escultura data aproximadament de l’any 1447, si més no aquest va ser l’any en que va ser col•locada a la Porta dels Apòstols de la Seu Vella. També és coneguda amb altres noms com la Verge de la Coloma, la Verge del Miracle o més popularment “la Maria”, i encara avui conserva el seu particular blau al front.

Imatges
Per acabar tot plegat, només us puc deixar amb dues imatges de la Verge, que evidencien el blau del front, així com un parell d’escrits o Goigs entorn de la Verge que he trobat.
verge_blau vergedelblau1 goig blau 1 goig blau 2

El Trompeta recomana… LA CANCIÓN DEL OSO

26 setembre 2014
0

Avui us porto un conte que vaig descobrir l’altre dia a la llibreria i em va encantar, es tracta d’un conte d’aquests de mirar i remirar, d’aquests que si tingués mai un fill m’encantaria passar-me estones i estones remirant al seu costat. Us el porto ara mateix i us en faig cinc cèntims.

LA CANCIÓN DEL OSO, Benjamin Chaud, Editorial Edelvives –> Una vegada més l’Editorial Edelvivies demostra el seu fantàstic i esplèndid gust a l’hora d’escollir els contes estrangers que tradueix a les nostres contrades. Aquesta vegada ha fet una aposta segura d’un autor i il·lustrador conegut a nivell mundial. En Benjamin Chaud, autor dels conte d’en Pomelo, i que ara està tenint molt èxit amb aquest nou personatge, amb aquest ós que a la resta de contrades ja està tenint molt èxit. Aquí però, i de moment només en castellà, ens han portat la primera entrega protagonitzada per aquest ós.

La història en qüestió tracta de que s’acosta la hibernació, i el pare ós ja ronca, però el petit osset sent una abella, i decideix seguir-la per tal de que el porti fins al seu rusc i així menjar-se tota la mel. El pare ós es desperta, no troba el seu fill i comença la seva peripècia per trobar-lo. Creua el bosc, arriba a la gran ciutat, i entra fins i tot a l’òpera on a lo millor sorprendrà al gran públic amb una cançó que la seva mare li va ensenyar de petit.

Història divertida, il·lustracions fantàstiques i un bonic format són tots els elements necessaris per fer d’aquest un conte fantàstic i imprescindible.

00003528oplck dans-la-foret_jpg_850x700_q75 dans-le-hall_jpg_850x700_q75 1982507888

Sally Anne Garland

24 setembre 2014
0

La Sally Anne Garland és una il·lustradora escocesa que viu a Glasgow amb el seu company i el seu fill. Es va graduar a l’Escola d’Art d’Edimburg en l’àmbit de la Il·lustració i el Disseny Gràfic. Treballa en el món de la literatura infantil com a il·lustradora des de fa uns quants anys i barreja la utilització de les tècniques més clàssiques amb l’ús de l’ordenador per a les seves il·lustracions. Té un estil molt característic, utilitza molt bé els fons en els seus dibuixos, que li acaben donant molta més força en els seus personatges, i tot i que en les nostres contrades no és gaire coneguda, a mi un dels seus treballs em va cridar tant l’atenció que m’he decidit a portar-vos-la. El conte del que us parlo és Meu!, un conte sobre germans i lo complicat que és compartir, protagonitzat per uns conillets la mar de bonics. Em va agradar tant el seu estil, i que volia que avui entre tots coneguéssim una miqueta més d’aquesta il·lustradora.

cover_2000 image1_2000 image2_2000 image7_2000 SAG039_2000

Barcekholm: El mapping de La Mercè a l'Ajuntament de Barcelona

21 setembre 2014
0

Avui us vull portar Barcekholm que és el ja tradicional 2D-mapping que es projecta durant les festes de La Mercè a la façana de l’Ajuntament de Barcelona. Enguany la ciutat convidada a les festes és Stockholm i s’han fet una sèrie de concerts i activitats entorn d’aquesta ciutat convidada. Un dels actes ha estat aquest 3D fet per sis il·lustradors barcelonins i sis de la capital sueca, tots ells amb un muntatge que pretén acostar les costums de Suècia als barcelonins i barcelonines, ens parla de la cultura escandinava i de les diferències entre les dues cultures, i tot plegat ens ho va mostrant a través d’aquests il·lustradors. La història parteix de la curiositat que l’edifici d’Afers exteriors d’Estocolm és arquitectònicament molt similar a l’Ajuntament de Barcelona, i és per això que els dos edificis prenen vida i es coneixen: en Jaumet (l’ajuntament de Barcelona) i la Sophia (Estocolm).

De fet a Estocolm el 3D es projectarà al Festival de Cultura del mes d’Agost a l’Edifici en qüestió.

Els il·lustradors que han participat han estat per part de Barcelona: Roser Capdevila, Ed Carosia, Luci Guitérrez, Martín Tognola, Sonia Pulido i Pep Boatella. I provinents de la ciutat d’Estocolm: Pia Koskela, Stina Wirsén, Sara Lundberg, Elisabet Ericson, Elin Svensson i Klas Fahlén.

Sens dubte una experiència innovadora, divertida i entretinguda de la que vaig poder gaudir, i que si voleu anar-hi encara hi sou a temps, ja que el 22, 23 i 24 de Setembre encara es faran quatre projeccions diàries a la Façana de l’Ajuntament en motiu de les Festes de la Mercè.

P9209087 P9209095 P9209113 P9209119 P9209127 P9209137 P9209165 P9209169 P9209187 P9209189 P9209195 P9209200 P9209203 P9209225 P9209230 P9209232 P9209240 P9209243 P9209244 P9209248 P9209251

El Trompeta recomana… CONTES DE LA PLIS PLAU (II)

19 setembre 2014
0

Avui us porto de nou un parell de contes més de la simpàtica vaqueta Plis Plau, publicats per Baula. La Plis Plau ja la coneixem tots, una vaca que viu incomptables aventures amb les seves amigues i que les va superant totes mica en mica, amb constància i persistència. Es tracta de contes que tracten problemes habituals de les criatures i que els ajuden a enfrontar-s’hi com els malsons, o la vergonya de portar ulleres i ser diferent de la resta. Us deixo amb els seus dos darrers títols:

LA PLIS PLAU I LA FORMA DE LES ULLERES, Pep Molist, Il·l. Cristina Sardà, Editorial Baula –> Un dia la Plis Plau confon voltors amb gavines i tota una sèrie de coses diferents. Aleshores la metgessa descobrirà que el que en realitat li passa a la Plis Plau és que no hi veu bé i que necessita ulleres. Al principi la idea no li agrada gens, però al final se n’adona que hi ha ha ulleres molt originals i divertides, de diferents formes i colors, i finalment s’adona que com li ajuden a veure bé, li són més que necessàries.

103516_plis_plau-e1375358989580

LA PLIS PLAU I EL MONSTRE DEL MALSON, Pep Molist, Il·l. Cristina Sardà, Editorial Baula –> La Plis Plau no pot dormir perquè té un malson. Com el superarà i com aconseguirà de nou tornar a dormir, ho descobrireu en aquest conte.

105585_Plis-Plau-i-el-monstre-del-malson-e1391007935204

CRISTINA PICAZO: "Il·lustrar és la meva passió, la meva feina, la meva manera d'expressar."

17 setembre 2014
0

jo3La Cristina Picazo és una il·lustradora barcelonina nascuda l’any 1969, filla d’artistes d’agulla i didal com ella mateixa afirma. Des de ben petita li ha agradat dibuixar, va estudiar Belles Arts i va tenir com a mestre a Alberto Cardín i durant anys es va dedicar a donar classes de gravat, pintura i plàstica tant a nens com a adults.

Des de l’any 1999 es dedica únicament a la il·lustració. Ha publicat les seves il·lustracions en una cinquantena de llibres de text, d’art contemporani dirigit a nens, de lectura infantil i juvenil…

Una il·lustradora consolidada de la que avui, amb aquesta entrevista podreu descobrir moltíssimes coses. Segur que us agradarà conèixer-la una mica més.

– Com vas decidir començar en el món de la il·lustració?
Ja de petita que volia dibuixar i dibuixar. Vaig estudiar Belles arts, pensant que potser  em podria agradar alguna altre manera d’expressar-me artísticament, però allà vaig acabar de decidir que treballaria d’il·lustradora si em deixen.

– Quant temps fa que t’hi dediques?
Uns 20 anys.

– És molt complicat fer-se un lloc en l’àmbit de la literatura infantil?
I en quin àmbit professional no és complicat fer-se un lloc? Les noves tecnologies han facilitat que molts  il·lustradors puguin treballar des de qualsevol lloc del planeta.  Això pot ser bo o dolent, segons es miri.

9timas b– De tots els teus projectes, de quin et sents més orgullosa?
Em sento orgullosa de molts, són com petits fills. Hi ha un llibre que vaig fer fa molts anys: “Jo em sé una cançó per al meu nadó” el va escriure la Roser Ros. I també de totes  les col·laboracions que faig amb la revista Tatano i Cavall fort, porto el taller de manualitats.

– Per què?
Del llibre de la Roser Ros guardo un amor especial perquè tenia els nens petits i vaig dibuixar el meu entorn més proper, les mares, els pares, infants , nadons, avis.  El vaig treballar amb guaix. Ara ho faig tot amb l’ordinador, a vegades trobo a faltar embrutar-me els dits i treballar més lentament.
manuali6_GDels tallers de manualitats n’estic especialment orgullosa perquè hem crescut plegats. I des de la revista sempre m’han donat carta oberta, han cregut amb mi i això es nota en els resultats.

 

– I quin va ser el més difícil?
Són difícils els projectes on et demanen un registre amb el que no estàs habituat, o quan tenen molt clar el resultat que volen, en certa manera et retallen llibertat i de retruc, l’expressivitat. Llavors surten dibuixos encarcarats.

musica– Has treballat en contes infantils, llibres de text, revistes… En quin àmbit et sents més còmode?
Em sento còmode en tots els projectes on creuen en mi i em donen carta blanca per crear.

– Quins són els passos que segueixes a l’hora de fer una il·lustració?
Llegir uns quants cops el llibre o l’encàrrec, subratllar en un color totes les descripcions de personatges o espais, i en un altre aquelles escenes que crec són més representatives de l’acció. Després faig esbossos, en llenço molts, i quan veig que m’agraden tant a nivell individual com en el seu conjunt, llavors els passo a net i dono color.

– Il·lustrar és …
la meva passió, la meva feina, la meva manera d’expressar, m’ajuda a endreçar-me, a conèixer-me, a descobrir…

– Si no fossis il·lustradora series…
Bombera, ho dic de debò, els admiro moltíssim com a col·lectiu. Els envejo el treball en equip, la pinya, el tots a la una.  I de debò que allò de la “idea de bomber” és ben cert. Se que no és gens fàcil la seva tasca, que és dura i mal retribuida. Però com que és gairebé una ficció imaginar-me fent una altre feina que no sigui dibuixar….

153152-Cu-01--93639_250x– Com definiries el teu estil?
He canviat molt el meu estil, també m’he hagut adaptar als clients i als projectes (s’ha de menjar!) He dibuixat un llibre d’en Josep Gòrriz, es diu “Kangú el gos cangur”, l’he dibuixat amb el meu autèntic estil, m’agrada molt el resultat, hem fet un bon tàndem amb l’autor i l’editora. Diria que és un estil expressiu, espontani, fresc, amb humor.

– El teu il·lustrador preferit és…
Tonny Ros, Eric Carle, Lluís Farrè, Carme Solé…

– Per què?
Tenen estils molt diferents però tots són molt expressius i tenen sentit de l’humor

– Quin clàssic de la literatura infantil t’agradaria il·lustrar?
M’agradaria dibuixar llibres de mitologia grega

– Perquè?
La mitologia grega té de tot, són narracions brutals, no et quedes indiferent desprès d’haver llegit alguna història mitològica

Si fossis un personatge de conte series …
No ho se, de debò!. Sé el que no seria, no seria princesa.

– Quin és el conte que més t’agradava que t’expliquessin quan eres petita?
Sóc la petita de 5 germans, a l’hora del conte la mare cantava… Però et puc dir un amb el que xalaven els meus fills: en Patufet , l’escatologia triomfava a casa.

– Un país amb bona literatura infantil és …
França

– ¿Què li falta i que li sobra al món de l’àlbum il·lustrat?
Li falta més difusió: que entri a la sopa, als autobusos,  … En aquest sentit les biblioteques i les llibreries fan molt bona feina.
Li sobra …. (pasapalabra)

– Quina és la situació actual de la literatura infantil al nostre país?
Crec que dins la grip generalitzada, la literatura infantil a Catalunya té força bona salut.

– Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?
Estic treballant la tercera entrega d’en “Bernat detectiu” de la Josefina Llauradó, una història d’intriga que passa a la Segarra entre castells i torres de guaita. Són il·lustracions en blanc i negre, m’agrada molt de tant en tant eliminar el color. Després em submergiré dins els llibres de text, amb tants canvis dins els currículums escolars totes les editorials van de bòlid, i els il·lustradors al darrera (ep! Que no es queixa!)

Ellen Crimi-Trent

15 setembre 2014
0

La il·lustradora que us porto avui té una història ben particular, es tracta de l’Ellen Crimi-Trent. L’Ellen porta sent artista més temps del que és capaç de recordar, ha treballat moltíssim creant imatges i patrons per a teles de roba, quadres infantils, vinils, grans enganxines, postals… Tot plegat amb un estil infantil molt i molt bonic, i molt apreciat en el món del disseny tèxtil i de la decoració infantil.

6a00e39822194088330168e748ab9a970c il_570xN.521359636_ikzd il_fullxfull.192448531 il_fullxfull.408381966_99l1 il_fullxfull.488615867_jdmk la_cage_au_birdie_y1148-32 le_elephant_y1625-29

Però un dels seus somnis sempre ha estat escriure i il·lustrar els seus propis contes infantils. Una ambició que ha pogut fer realitat amb una col·lecció que rep el nom de Schoolies i que s’ha publicat amb molt d’èxit a l’estranger, i que a Catalunya es publica gràcies a l’Editorial La Galera. Els Schoolies són una sèrie de contes multi-activitats que pretenen difondre certs coneixements en els nens més menuts, i al igual que tota la sèrie de productes de l’Ellen, tenen el seu segell particular, ja que les il·lustracions que els acompanyen són del seu estil: divertides, coloristes i sorprenents.

6a00e398221940883301a3fd1b6a7b970b

El Trompeta a… LA INVASIÓN MARCIANA

14 setembre 2014
0

El mateix dia que vaig anar a la setmana del Llibre en Català em vaig acostar a Abracadabra Llibres que queda d’allò més a propet de la Catedral de Barcelona, així que m’hi vaig acostar. I part de descobrir, com sempre nous contes, vaig poder descobrir també que encara hi era l’exposició dels esbossos i originals del conte de “Invasión Marciana”, i la veritat que em va encantar, perquè l’il·lustrador no només ha deixat per a la mostra els esbossos i els originals sinó que al muntar l’exposició ha guarnit les parets en relació també al conte, de manera que la part d’exposicions d’Abracadabra era una autèntica invasió “marciana”.

Us deixo amb les imatges que en vaig poder fer.

2014-09-06-18.26.07 2014-09-06-18.25.30 2014-09-06-18.25.40 2014-09-06-18.25.43 2014-09-06-18.25.25

El Trompeta recomana… CONTES DE FINESTRES

12 setembre 2014
0

Avui us porto un parell de contes de finestres, d’aquests amb solapes que s’aixequen, no es tracta de contes de pop-up amb grans efectes, sinó dels contes que amaguen darrere les finestres algunes respostes, dibuixos amagats… Són un clàssic, tots n’hem tingut quan érem petits i avui us en porto dues mostres molt diferents.

¡VAYA TALLER!, Christophe Merlín, Col·l. Luna de papel, Editorial La Osa Menor (Març de 2011) –> Aquest és un conte de coneixements amb finestres i solapes molt divertit. Té un estil una mica retro, de fet a mi quan el vaig veure em va donar la sensació que era una mica vintage. Però em va agradar la temàtica i la història en sí. Una història del taller mecànic d’un ós que ens ensenyarà no només le sparts d’un taller, sinó que també ens ensenyarà les parts que té un cotxe, els membres que formen el taller… El vaig trobar sincerament curiós i bonic.

taller3 garage585 copie

10 COSES QUE PUC FER PER AJUDAR AL MEU MÓN, Melanie Walsh, Molino Editorial –> Les diferents solapes et donaran la resposta a diferents coses que pots fer per ajudar el teu món, petits consells i molt senzills que pot fer qualsevol a casa seva, com per exemple tancar l’aigua quan t’estàs rentant les dents.

10thingsicandotohelpmyworld 10thingd2 10things3

I ja en sumem 8!

11 setembre 2014
0

8 anys és molt de temps per un bloc com aquest. Està clar que el “boom” dels Blocs va de baixada, ja no sóm tants els qui fem Blocs, i la veritat és que t’absorbeix tant de temps que a vegades és complicat seguir endavant. Perquè com ja sabeu, l’Elefant Trompeta neix com un lloc on explicar experiències, i acaba derivant en el “poti-poti” en el que s’ha convertit. Un espai on parlar sobretot de contes i d’infantesa, un lloc on sovint explico el que sento, i el que penso sobre el món de l’educació. Tot sigui dit que cada vegada em costa una miqueta més seguir trobant la motivació per seguir, però que quan em plantejo deixar-ho estar sóc incapaç. I és que al final, el Trompeta s’ha convertit en part de la meva vida, de la meva feina, del meu dia a dia, i jo sempre m’he caracteritzat per ser una personeta treballadora i constant, com una formiga; i deixar el Trompeta seria un gran fracàs. És per això que després d’un estiu que en lo personal ha estat una mica estrany, avui em sento molt feliç i contenta perquè ja fem 8 anys! 8 anys d’esforços, d’il·lusió, d’alegries,de llàgrimes. 8 anys en els que he madurat com a mestra, en els que he crescut com a persona; però 8 anys en els que potser he perdut part de la meva essència o de la meva il·lusió.

Però com ja us he dit, no em rendeixo amb facilitat i trobaré nous motius, noves il·lusions i energies renovades per continaur amb el Trompeta. Potser amb articles no tant freqüents, en els bons temps publicava un article per dia pràcticament, però això creieu-me que crema; em prendré les coses amb més calma i intentaré acostar-vos una part del que em fa sentir feliç, descobrir-vos nous contes i històries, parlar-vos dels orígens d’aquests…

I avui fem vuit anys amb el Trompeta, vuit anys d’aquella primera entrada, d’aquelles pors, d’aquelles inseguretats de ser mestra… I seria una falta de respecte per part meva no recordar un any més, la meva primera classe, els meus elefants. Ja faran cinquè i m’espantaré el dia en que acabin la seva etapa educativa i pensaré que aleshores m’hauré fet gran. Se’n recordaran de mi? La resposta sé que probablement és negativa, però a mi m’il·lusiona pensar que potser sí, que potser algun dia quan mirin la seva foto de quan anaven a la llar d’infants pensin: “Amb aquella senyoreta  m’ho vaig passar molt bé, vaig aprendre moltes coses”. L’any passat quan us parlava de tot plegat, ja us deia que e sentia perduda i que no sabia cap on anar amb el Trompeta, i tinc la sensació que això no ha canviat gaire d’un any a l’altre però segueixo aquí, segueixo amb les meves recomanacions, els meus contes, el meu món…

I et preguntes si realment interesses a algú, si la teva feina serveix d’alguna cosa o simplement et serveix a tu. Darrere un teclat a vegades et sents una mica sola, sort que tinc al meu Elefant sempre fent-me costat i mirant-me amb bons ulls perquè segueixi endavant. No tens feedback, no saps si algú et llegeix, si algú s’apunta els contes que recomanes o si a algú li interessa d’on neixen els contes. Et sents una mica perduda, la veritat.

Ei! Que aquest article no sembla pas un article de felicitació per fer anys, no? Doncs això ho haig de reconduir. Moltes felicitats Trompeta! Em fas molt feliç i em fas sentir una mica més realitzada a nivell professional del que sovint em sento, i això és molt bo, i només per això val la pena seguir endavant i continuar fent aquesta feina. Així que Felicitats Trompeta i felicitats a mi mateixa perquè donar-te vida ha estat una de les millors pensades que he tingut mai. I Feliç Diada!

<