Un musical amb molt bona pinta… BOSCOS ENDINS

31 gener 2008
0

Hola a tots i totes!

Avui us porto un musical d'allò més interessant; no us el puc recomanar perquè no hi he anat, però tot i així, m'encantaria veure'l. Perquè? Doncs perquè és un musical que gira entorn del màgic món dels contes: BOSCOS ENDINS.

Us explico de què va: Un forner sense fills i la seva dona, són víctimes d'una maledicció feta per una bruixa. Es veuen obligats a anar boscos endins per tal d'intentar trencar l'encanteri. En el seu camí es trobaran: la Ventafocs i el seu príncep, la Caputxeta Vermella, el Llop, en Jan de la Mongetera, la Rapunzel… Tots ells  personatges que intenten fer realitat els seus desitjos. Ho aconseguiràn?

Hauran de ser capaços d'escollir el seu propi camí i decidir si el seu destí els portarà conseqüències magnífiques o terribles. Perquè els contes no sempre acaben bé, i són com la vida mateixa, amb finals bons i finals dolents… no?

És una obra que té una primera part pensada per a nes, ja que al cap i a la fi ens narra alguns dels contes més famosos de la història; i una segona part que ens portarà a reflexionar sobre el perquè de les decisions humanes. Una reflexió sobre el pas de la infància a la vida adulta, sovint un camí ple d'obstacles que semblen contes inversemblants.

Aquest musical ens recorda també que els contes no són tan macos com ens han volgut fer creure, sinó que tenen la seva vessant cruel i dura.

A continuació us en deixo unes imatges perquè aneu fent boca.

Si algú l'ha vist, agraïria que em comentessiu la vostra opinió.

Fins aviat!

Dibuixant a… LA RAPUNZEL

30 gener 2008
0

 

Il·lustració d'elefant Trompeta (2007)

Els orígens de… LA RAPUNZEL

28 gener 2008
0

“Vet aquí una vegada la història d’una parella que desitjava amb totes les seves forces tenir un fill. La dona que estava embarazada, va veure al jardí del costat rapunzel i ho va anhelar de tot cor. El marit va a buscar-li rapunzel, sabent que era el jardí d’una bruixa molt i molt dolenta. Li  diu que li deixa que s’emporti la planta sempre que quan el seu estimat nadó neixi li entregui.
El pare per salvar la vida i la de la seva dona, així ho fa. La bruixa decideix posar-li a la bonica nena el nom de Rapunzel i se l’emporta.
Quan té 12 anys la tanca en una alta torre sense porta a la que cada dia la bruixa hi accedeix a portar-li aigua i menjar a través dels seus bonics i llargs cabells d’or que la noia despenja per la finestra.
Un bon dia el fill del rei passa per sota de la torre i sent cantar a la jove, se’n queda enamorat; però no troba forma d’arribar-hi. Fins que un dia que torna per escoltar la bonica veu de la jove, veu com hi accedeix la bruixa.
A partir d’aquell dia, el príncep la visita dia rere dia, i li demana matrimoni. Junts buscaran una manera de fugir de la bruixa; així que decideixen teixir una escala amb robes de seda.
La maleïda bruixa descobreix que el príncep està visitant a la jove, i li talla els cabells i la desterra a un camp desert. Mentre que penja els cabells de la noia a la torre i espera a que el príncep pugi. Un cop és a dalt, topa amb la bruixa. Per tal de fugir-ne, es tira per la finestra de la torre i cau sobre les espines del jardí. Es queda cec.
Varen passar els anys i un bon dia, deambulant, el príncep sent una veu que li és força coneguda: és la Rapunzel. Amb dos bessons entre els braços. Les llàgrimes de la noia, li tornen la vista i ell se l’emporta al seu reialme on seran feliços per sempre.”

Aquesta és la història de la Rapunzel, els orígens d’aquest conte diuen que es troben en una llegenda mitològica d’Irlanda. De fet té molts elements típics de les rondalles i llegendes de tradició oral: la bruixa, el llarg cabell de Rapunzel com a element màgic, el príncep, les maldicions…
També es diu que prové de la llegenda de Santa Bárbara que va ser tancada en una torre per part del seu pare. L’història també rebé el nom de “Maiden in the Tower”.
La primera vegada que aquest conte fou escrit, va ser en la versió que en feu Giambatista Basile en la seva obra el Pentamerone (1634) on rebé el nom de “Lo cunto de li cunti”, on la mare de Rapunzel desitja julivert i ha d’entregar la seva filla a la bruixa.
Mig segle després a França, la mateixa història va ser publicada per Mademoiselle de la Force, on se’ns descriu de manera clara que Rapunzel es va quedar embarassad degut a les visites nocturnes que realitzava el príncep a la torre.
Posteriorment, l’any 1812, els germans Grimm en varen fer la seva pròpia versió com a relat inclòs en la seva col•lecció Children's and Household Tales.
La història de Rapunzel forma part d’un mateix tipus de relats inclosos sota el nom de “Madamme a la torre”. Altres noms que rebé la mateixa història a latres indrets fou: The Canary Prince, Petrosinella, Prunella, and Anthousa, Xanthousa, Chrisomalousa.

The Canary prince és una història itàlica que també inclou la història d’una bonica princesa tancada en una torre per la gelosia de la seva madrastra, ja que la considerava més bonica que ella.
Anthousa, Xanthousa i Chrisomalousa expliquen la mateixa història el punt de vista de l’heroï, que haurà de fer front a una maldició.

Però que vol dir Rapunzel? La Rapunzel és, sinó estic gaire equivocada un tipus de planta que fa una flor lila molt bonica.

En altres versions, el que la mare embarassada desitja de veritat és julivert. És per això que la versió catalana rep el nom de Julivertina. També rep el nom en altres contrades de parla catalana de N’estel d’Or o Cara d’Estel, fent referència als bonics cabells de la noia daurats com l’or. A les Balears, aqueasta mateixa història rebé un nom bonic i simpàtic Sa coeta de Na Marieta.

En altres diuen que el que vol probar la mare de la Rapunzel quan està embarassa són unes saboroses peres del jardí de la veïna bruixa.

En una de les versions que he llegit sobre Cara d’Estel, la forma de fugida dels dos amants és a través d’una part dels propis cabells de la noia, que els tallen per tal de poder-los penjar de la finestra i fugir plegats.
Aconsegueixen fugir, però la malvada bruixa (que és en realitat la padrina de la nena) va maleir la noia tot dient:

Cara d’estel,
més no seràs
i cap d’ase et tornaràs.

I la bruixa va desaparèixer, però la noia poc a poc es va anar tornant lletja i la cara se li va convertir en una cara d’ase. Els pares del príncep, repugnats per l’aspecte de la noia, li varen demanar que no es casés amb ellla fins que no hagueren passat dos anys, convençuts que així el seu estimat fill se n’acabaria cansant. Però el seu amor es va anar fent més gran, fins que passats dos anys es van casar. En el moment que el príncep va posar l’anell a la dona es sentí una veu que digué:

Cara d’estel,
Cara d’Estel,
aquell qui més t’estima
ara, et treurà el vel.

I la noia tornà a ser bonica per sempre i els dos foren feliços.

De totes maneres sigui quina sigui la versió, resulta força evident que la història de la Rapunzel no és ben bé per a nens. No és difícil deduïr que els encontres entre le príncep i la jove no són ni de bon troç innocentsç; ja que aquests donen com a fruit dos fills; quan es suposa que la Rapunzel deu tenir només 12 anys.

Així que si alguna vegada veieu una noia amb cabells daurats com l’or tancada en una torre, ajudeu-la que potser és l’amor de la vostra vida…

Il·lustracions
Las majòria d’imatges que he trobat sobre aquesta història, reprodueixen l’escena de la noia amb els seus llargs cabells penjant per la finestra a través dels quals puja la bruixa o el príncep.


       

Algunes il·lustracions que resulten més modernes sobre aquest relat són les que us presento a continuació. La segona és de José Sanabria, la tercera de Larry MacDougall i les dues darreres pertanyen a Antonella Abatiellio.

  
    

En totes elles, tot i presentar-nos una imatge més moderna, se’ns continua presentant una protagonista de cabells daurats com l’or, jove, tendra i dolça.

Quina maldecap per pentinar uns cabells tan llargs, no?

El Trompeta recomana… CONTES DE POESIA

26 gener 2008
0

Hola a tots i totes! Normalment entenem la poesia com un estil literari només apte per a adults, però hi ha molts poemes que se'ls pot ensenyar, llegir i explicar als infants, i que poden incidir en una valoració molt positiva d'aquest format literari amb els anys per aquests nens que ja des de petits se'ls ha ensenyat a apreciar la poesia.

ELS POEMES DE LA GATA FLORENTA, Pilar Mayoralas, Editorial Ellago Edicions –> Aquest conte és un recull de poemes amb protagonistes molt animals. Cada poema parla d'un animal diferent i el darrer és el de la Gata Florenta, una gata molt artista. Us el transcric a continuació en castellà:

En una vieja buhardilla

desconchada y ruinosa

vive Florenta

una gata hermosa. 

Por las tardes,

en el parque

escribe versos a los amantes.

Por la noche caza

en el tejado de su casa.

Florenta tiene buen olfato

sus amigos son los gatos.

A la hora de la siesta,

escribe poemas en su libreta. 

Mirando al mar se inspira,

se le hace la boca agua,

pensando en las sardinas.

Poemes senzills i simpàtics que fan d'aquest, un art proper als infants. 

BAJO EL HECHIZO DE LA LUNA, Diversos Autors, Editorial SM (2006) –> Cada llengua sona d'una manera iferent, i les tradicions culturals canvien en fnció del país en el que tenen lloc. Les formes i imatges que acompanyen a aquest magnífic àlbum, ens permeten fer aquest viatge lingüístic. Recull de cançons, endevinalles, versos i jocs d'arreu del món; il·lustrat cadascun d'ells per un il·lustrador diferent.

UN POEMA PARA CURAR A LOS PECES, Jean-Pierre Siméon, Editorial Kókinos (2006) –> Per tal de Guarir al seu peix, en león, l'Adrià li haurà de fer un poema. però què és un poema? Algú li podrà explicar al pobre Adrià com es fa un poema? La fornera, el canari, els avis… tots ells tenen respstes diferents i no sap quina triar. Sembla que un poema és una cosa molt misteriosa… És molt urgent que ho esbrini per poder ajudar al seu peix. Qui ajudarà a l'Adrià?

Fins aviat!

Dibuixant a… LA BLANCANEUS

23 gener 2008
0

Il·lustració d'Elefant Trompeta (2007)

Els orígens de… LA BLANCANEUS

21 gener 2008
0

“Vet aquí la història d’una nena molt i molt bonica que va viure amb set simpàtics nans.” Com tots sabeu aquesta és la història de la Blancaneus.
La Blancaneus és un conte de fades Europeu, probablement alemany, fet conegut gràcies a la versió que en van fer els Germans Grimm. Però abans d’aquesta versió n’hi ha d’altres que contenen detalls força diferents del conte tal i com el coneixem avui en dia; conte que ens ha arribat a molts per la versió que en va fer Walt Disney.

El “Pentamerone” de Basile, fou el primer en recollir la història d’una preciosa nena de nom Lisa que amb 7 anys es va clavar una pua de pinta al cabell i va ser dipositada en un sarcòfag de cristall. Tot i semblar morta, la bonica Lisa va continuar creixent i creixent i fent-se més i més bonica. Una parenta de la noia, gelosa de la seva espectacular bellesa vol acabar amb la seva vida definitivament. L’arrenca del sarcòfag estirant-la dels cabells i Lisa es desperta.  Aquesta versió és italiana, i la que els germans Grimm van recuperar 200 anys després era Alemanya, amb les variacions que això comportava. De fet foren els famosos germans els que li donarem el nom amb el que la coneixem avui dia a aquesta bonica noia: Blancaneus.

Hi ha qui diu que la història és una fàbula de l’Edat Mitjana, altres més agosarats creuen que aquesta història té els seus orígens a l’Àsia.

La història dels germans Grimm, però, tenia forces detalls macabres que molts traductors i adaptadors posteriors van decidir ometre.
Com que el caçador que porta a Blancaneus al bosc per matar-la li havia d’arrencar el cor per portar-li a la malvada reina madrastra i així que aquesta se’l mengés. El cor que li entrega és el d’una pobra vaca que es troba pel bosc.
El que li ofereix la madrastra disfressada no és pas una poma com tots tenim en ment; sinó una pinta per tal de que es pentini, però la Blancaneus que la descobreix, decideix no acceptar l’oferiment. Tot i que al final la reina malvada la pentina a la força i la noia cau dormida al terra. Quan els nans la troben, creient que està morta, a un d’ells li cau una llàgrima sobre la ferida que li fa la pinta i el verí desapareix. Blancaneus es desperta.
Posteriorment, la madrastra li porta la famosa poma, escena que tots coneixem de la història.
Després de que la Blancaneus despertí pel petó del seu estimat príncep enamorat i es casi amb ell, torna a aparèixer la malvada reina que intenta de nou matar a la Blancaneus, el príncep aconsegueix impedir-ho i finalment la mata. Fruit de l’amor de la Blancaneus i el príncep en nasqué una bonica nena a la que li posaren el nom de Blancaneus.

Altres versions li designen un final molt més dur i terrible a la dolenta reina madrastra. Diuen que li van posar dues sabates de ferro roent als peus i la van obligar a ballar fins a la mort.

Com en la majoria de contes i llegendes populars, hi ha altres versions sobre aquesta història.

D’aquest conte també hi ha una versió catalana, la nostra Blancaneus particular rep el nom de Tarongeta i ara us explicaré perquè.
"Vet aquí una vegada una reina molt i molt bonica, la més bonica del món. Un dia va veure una taronja, li va semblar tan bonic el seu color que es va guardar la pell com un tresor. Un dia la pell va caure al damunt la neu i aleshores va desitjar tenir una filla tan bonica com la taronja i amb una pell tan blanca com la neu. D’aquí en nasqué la Tarongeta.
La mare ben aviat li va començar a tenir enveja ja que era més bonica que ella, la va enviar matar al bosc per dos servents, però com no s’hi van veure amb cor. En comptes de portar-li el cor de la Tarongeta en una safata li van portar el d’un bé.
Espantada la Tarongeta es va enfilar en un arbre on un ocell li indicà el camí cap a una casa de fusta. Una casa on en comptes de set nans, hi vivien tretze gegants. Els va fer de criada fins que un dia la reina en el seu castell es tornà a mirar al mirall, que li tornà a contestar que la més bonica de totes era la seva Tarongeta.
Enrabiada i disfressada de bruixa es va encaminar a la casa dels gegants on li va donar a la Tarongeta un bonic anell d’acer que la va deixar adormida per sempre.
Els gegants la portaren en una cova, on un príncep la trobà i es queda encisat. Tant que se la va emportar al seu castell. Passaren els mesos i la Tarongeta continuava adormida. Però un bon dia el príncep va haver de marxar a la guerra i va deixar al càrrec de la Tarongeta una serventa força cobdiciosa que li robà l’anell a la Tarongeta que es despertà.
Ella i el príncep es van casar i en el seu casament van convidar tots els reis i reines de la contrada. Fins i tot la mare de la Tarongeta. En adonar-se que era allà, la gent va decidir que calia fer justícia i van decidir cremar a la malvada reina."
 
En la versió albanesa recollida pel Johann Georg Von Hahn amb el títol “Riechische und albanesische Märchen. Gesammelt, übersetzt und erläutert” (1864), els nans són ni més ni menys que 40 dracs amb els que viu la Blancaneus. El somni de la princesa el causa un anell, igual que en la versió catalana.
Algunes històries diuen que quan la reina es demana qui és la més bonica del regne, ho fa davant el sol o la lluna, en comptes del famós mirall que tots coneixem.
Altres que els nans eren ni més ni menys que lladregots.

S’han escrit moltes altres històries a posteriori sobre el mateix conte, potser una de les més famoses la pel·lícula de Disney, entranyable pels seus simpàtics nans.
A mi m’agradava el “mudito” i a vosaltres?

Il·lustracions
Són moltes les il·lustracions que s’han fet d’aquest famós personatge. Algunes d’elles són les de l’any 1806 fetes per Franz Juttner.


  

L’any 1867 Theodor Hosemann en va fer aquesta versió, on apareix la famosa escena del sarcòfag de cristall.


 

Alexander Zick 1886 en fa aquestes il·lustracions.

 

Algunes imatges que semblen força antigues, són probablement de la versió albanesa de la història, jua que hi apareix el dibuix de l’anell.


   

Una altra imatge d’una Blancaneus una mica més nostrada és la feta per la Pilarín Bayes, tot i que a mi a questa Blancaneus, no em sembla gaire Blancaneus ja que no té el cabell negre i la cara pell blanca com la neu.


 

Una il·lustració Búlgara dels set petits i simpàtics personatges és aquesta. És força original i curiosa.


 
Una il·lustració realista i amb molts detalls d’aquesta història és la que us presento a continuació.

 

Però sens dubte, al menys en el meu cas, la imatge que tenim molts de nosaltres a la ment quan pensem en la bonica Blancaneus és aquesta:


 

Ja sabeu, no us en refieu d’una bonica poma de color vermell que potser està podrida per dins…

  

El Trompeta recomana… CONTES DE RATOLINS (VI)

19 gener 2008
0

Hola a tots i totes! Suposo que us haureu adonat que els ratolins m'agraden, si més no m'agraden els contes que tenen com a protagonista aquests simpàtics animalons. De fet, són molt populars en el món dels contes. Així que avui us porto ja la sisena entrega sobre aquestst simpàtics protagonistes.

UN BEMOLL ESPARPILLAT, Antonio Amargo, Editorial Siete Leguas (2007) –> En Bemoll és un ratolí enamorat de la música que un bon dia, malgrat que la resta de la seva comunitat el critica, decideix mudar-se per tal de viure a l'interior d'un piano de cua. El problema sorgeix en el fet d'intentar passar desaparcebut quan el pianista està assajant l'obra mestra de la seva vida, la més difícil que ha tocat mai.

Un conte molt especial que inclou un CD amb la cançó principal del conte, a més d'una pista interactiva per jugar a través de l'ordenador.

DE QUÉ TÉ POR EL RATOLÍ?, Emily Gravett, Editorial Cruïlla (2007) –> A través de les pors que ens ensenya el ratolí protagonista d'aquesta història, aprenem a descobrir les pròpies i a superar-les. cada pàgina ens convida a descobrir una por diferent, planes plenes de sorpreses que ens permetran superar les nostres pors.

Dibuixos, escrits i collages ens transporten al món de les pors de manera divertida i imaginativa.

ELS RATOLINS DE LA SENYORA MARLOWE, Frank i Devin Asch, Editorial Joventut (2007) –> Aquest àlbum il·lustrat és d'una qualitat excel·lent, al igual que el de "El Ratolí del Senyor Maxwell". Dels mateixos autors i d'estètica similar, aquesta història ens transporta al fantàstic món creat per aquests dos autors.

En aparença, la Senyora Marlowe és un respectuosa ciutadana qe compleix la llei, però té una doble vida, la que dóna a conèixer a veïns i la que viu en realitat. A casa seva acull a tota una comunitat de ratolins que viu al marge de la llei ocultats de les autoritats de la ciutat. Uns ratolins que viuen una persecució per part de la comunitat felina. És l'amable sentora Marlowe, la protectora dels ratolins que sembla ser? Podrà evitar de menjra-se algun? Serà descoberta per la polícia? Trairà als ratolins? Totes aquestes preguntes reben la seva resposta durant la narració d'un conte d'una qualitat excel·lent.

Les il·lustracions són magnífiques i extraordinàries. En definitiva, fantàstic!

UNA CASA A LA MIDA, Petr Horácek, Editorial Jovntut (2007) –> El ratolí a trobat una gran poma, una poma preciosa de color vermell, una poma tan gran que no cap en la seva petita casa. Aquest conte ens narra la recerca d'un ratolí per trobar una llar per a ell i la seva poma. Cada casa que visita, ja està ocupada, en la seva recerca la poma acaba menguant i finalment… Trobarà una casa?

Unes il·lustracions senzilles, coloristes i simpàtiques acompanyen a un conte on cada casa és diferent a l'anterior.

Fins aviat!

 

 

Dibuixant a… LA BLANCAFLOR

16 gener 2008
0

Il·lustració d'Elefant Trompeta (2007)

Els orígens de… LA BLANCAFLOR

14 gener 2008
0

Blancaflor és un conte popular català que té els seus orígens en una història mitològica grega. La història ens explica com la filla de Fetes: Medea, traeix a la seva pròpia família i al seu propi llinatge.
És una història que val la pena mencionar degut als paral·lelismes que guarda amb la protagonista que avui ens ocupa.

Medea s’enamora de Jason, ella l’ajuda a trobar la medalla d’or que està buscant, però a canvi li demana que es casi amb ella. El pare de Medea no es quedarà de braços plegats i posarà a Jason una sèrie de probes que haurà de superar. D’amagat, ho farà amb l’ajuda de Medea que té poders màgics ja que és descendent de Déus.
Les probes que li manarà són: domar dos toros i posar-los el jou, sembrar tot un camp, vèncer a temibles guerres que brotaran de les dents d’un drac. Medea continua ajudant a Jason i fins i tot, acaba matant al seu propi germà, per tal d’escapar de la persecució del seu pare.
Arriben a la terra de Jason, però aquest s’oblida ràpidament de la seva promesa de matrimoni; es casarà amb la bonica princesa de Corinti, no se’ns abans haver-li donat fills a Medea.
Finalment acabarà enviant a Jason regals enverinats que el mataran, i degollarà als seus propis fills. Diuen que des d’aleshores que va emprendre un viatge amb un carro tirat per dracs.

Cal però destacar, que la nostra història d’avui, la de la Blancaflor, té un final més feliç i un protagonista masculí més bondadós; tot i que en molts aspectes són iguals. Aquest conte era totalment desconegut per mi i suposo que per a alguns de vosaltres també. És per això que abans de continuar parlar-vos-en, us en faré cinc cèntims de la seva trama.

“Vet aquí una vegada un príncep al que li agradava molt el joc, un dia es va jugar el seu reialme i el va perdre. Desesperat, va condemnar la seva ànima per tal de poder tornar a jugar i recuperar el que havia perdut. El dimoni li va dir que en un any havia d’anar a les Muntanyes d’Or per trobar-s’hi i entregar-s’hi.
Com no sabia on eren aquelles muntanyes va preguntar-ho al rei de les bèsties, que governava a totes les bèsties; però cap li va saber dir on es trobaven. Després al rei dels peixos, però tampoc. I finalment, el rei del ocells. L’àliga li va dir que sabia on era i que el guiaria a canvi d’un bé.
Pel camí es troba amb una velleta que és la Mare de Déu, però el jove no ho sap. Aquesta li diu que es trobarà tres ocells que són les tres filles del dimoni, que es convertiran en boniques donzelles i aniran a banyar-se al riu. Li aconsellà que li prengués la roba a la més petita de totes elles i que li demanés ajuda a canvi de tornar-les-hi. Blancaflor, que és la filla petita del dimoni, finalment, accepta.
Quan arriba al Palau del diable li diu que si compleix tot el que li demani, el deixarà marxar.
Primer li demana que molgui i bati el blat per tal de fer-li pa calent. Ell creu impossible la seva fita, però Blancaflor treu un canó d’agulles, les tira enlaire i es converteixen en petits dimoniets que fan la feina. El diable comença a sospitar que la seva filla petita està ajudant al foraster.
Després li demana que construeixi un palau de vidre, tasca que també fan els petits dimoniets.
Finalment li demana que recuperi un antic anell enfonsat al fons del mar. Aquesta vegada és una tasca una mica més difícil. Blancaflor li diu al jove que la de tallar en trossets molt petits i posar-la dins d’una ampolla de vidre ben tancada i l’ha de tirar al mar. Però que no li pot caure cap trosset ni cap gota de sang, sinó quedarà esgarrada per sempre. Però una gota cau sense que cap dels dos se n’adoni.
El noi tira l’ampolla a l’aigua i la Blancaflor es converteix en peix i troba l’anell. Però quan torna a la forma humana, una petita taca li queda al dit petit de la mà, degut a la gota de sang vesada.
El diable, tot i saber que la Blancaflor l’havia ajudat, decideix que li donarà una de les seves filles en matrimoni. Les amaga darrera una mampara i només poden treure la mà. El jove immediatament reconeixerà la mà de la seva estimada i l’escollirà.
Abans de que es puguin casar, el diable decideix assassinar-los, però la Blancaflor té la capacitat de llegir el pensament i preveu un pla d’escapament.
En el llit posen dues botes de vi que els substituiran i la Blancaflor escup al terra. L’escopinada parlarà per ella quan el diable li pregunti.
Mentrestant li demana al jove que porti de l’estable el cavall més magre i lleig de tots. Ell, que no vol agafar aquell cavall, ja que li sembla molt llastimós i que no els podrà portar enlloc, agafa un de més gras. Ella s’enrabia, ja que el cavall llastimós és el Pensament, et porta allà on tu desitgis. Tot i així fugen amb el cavall equivocat.
El diable però, està esperant que s’adormin i li pregunta a la filla si encara està desperta. L’escopinada contesta per ella, i així fins a tres vegades. Quan l’escopinada ja s’ha secat i no contesta més, el diable entra a la cambra i quan veu les botes de vi, agafa al Pensament i se’n va a cercar la seva filla.
Abans de que el diable arribi a on són, la noia decideix que el seu cavall es converteixi en una ermita, el jove en una campana i ella en l’ermità. El diable tot sorprès de que el Pensament no l’hagi portat amb la seva filla, torna al Palau.
Torna a demanar al Pensament que el porti amb la seva filla, però a aquesta ja li ha donat temps de que el seu cavall es transformi en un hort, el jove en cols i ella en l’hortelà.
Quan gira cua el diable, tots tornen a la seva forma habitual, però el diable que ha sentit un soroll estrany, els comença a seguir.
Per tal d’allunyar-se’n, la Blancaflor llença una ampolla d’aigua al terra que es converteix en un riu, però el Pensament el travessa.
Tira un raspall que es converteix en un camp de punxegudes arestes, però el cavall és molt àgil i el travessa.
Finalment, llença una taronja que es converteix en un riu de foc. Aquesta vegada el Pensament, no s’atreveix a creuar-lo.
El diable els crida des de l’altra banda del riu demanant que es girin per tal de poder mirar-se’ls per última vegada. La Blancaflor adverteix al seu home de que no ho faci, que li llançarà un malefici. Però el jove, que és bondadós, s’apiada del diable i es gira. Aquest li diu: “Quan la deixis, oblida-la”.
De manera que quan ell s’allunyés d’ella i una altra dona l’abracés, mai més no la recordaria. Tornant cap a casa seva, el jove decideix que la Blancaflor es quedi en un hostal, per tal de preparar-li a la seva futura esposa una benvinguda com es mereix. Però en l’alegria de veure’l viu, l’àvia del noi l’abraça, i ell s’oblida per sempre de la Blancaflor.
Passen els anys i cansada d’esperar la Blancaflor es fa cosidora; mentre que el jove es promet amb una bonica jove. La Blancaflor que
sap molt de cosir, li encarreguen el vestit de la núvia, i quan va a la festa de casori, explica la seva història. El príncep ho acaba recordant tot i es casa amb la seva estimada Blancaflor.”

Es tracta d’una història apassionant de diables, prínceps i joves molt valentes… Tot i això aquesta no és l’única versió que se’n té de la història.
De fet a altres indrets de parla catalana, la història rep el nom de “El castell d’iràs i no tornaràs”; i tot i que té una trama molt similar a l’anterior, hi ha alguns aspectes que canvien:
En primer lloc, els noms dels protagonistes canvien: ella és la Rosella i ell és en Galdiró.
Enlloc d’un any de llibertat, el diable li concedeix al jugador (en aquest cas no és un príncep) 7 anys de llibertat.
En la seva recerca del castell es troba una velleta que és en realitat una bonica reina encantada que li demana que li porti aigua de la font del jardí del castell del diable per tal de desencantar a ella i al seu marit. Finalment, el Galdiró ho aconseguirà
També és aquesta “vella” que l’adverteix de que al jardí es trobarà amb tres papallones (i no pas ocells) i que haurà d’agafar a la de color vermell, que és la filla més petita del diable.
En relació amb les proves que ha de superar el Galdiró, es modifiquen; tot i que la manera de resoldre-les és la mateixa (amb els dimoniets que surten de les agulles).
Primer li demana que aplani tota una muntanya. En segon lloc, li demana que construeixi un pou que porti l’aigua directament de la Font de la Bombolla, a l’altra punta del món. Finalment, que porti el mar a davant del seu castell.
Tot i sospitar també de la seva filla petita, l’acaba prometent en matrimoni amb en Galdiró.
L’estratagema de fugida és igual que en el cas anterior. Però enlloc d’una sola escopinada, són tres, al costat de tres pedres, les que parlaran per la Rosella.
En la persecució del diable i les posteriors transformacions, la parella es veurà obligada a fer-se passar per llaurador, batedor i carboner.
Al final és un riu molt ample, el que els hi permet la fugida. Però a ell li tiren la maledicció igual. Una carrossa els espera al mig del bosc, però només a en Galdiró. És la carrossa dels reis que ha desencantat que li volen agrair el que ha fet per ells. La Rosella s’allotja en un hostal, però el seu estimat acaba sent abraçat per una antiga dida i s’oblida del seu amor.
Estarà a punt de casar-se amb la filla dels reis desencantats, però la Rosella que s’ha convertit en cuinera i ha portat el menjar del casori, ho impedirà fent parlar a un ocell màgic que explicarà la seva història.

En una altra versió que he llegit de la Blancaflor, ella no és filla del Diable, sinó d’uns temuts i malvats gegants, que evidentment, igual que ella tenen poders màgics. I que la maleïda, aquesta vegada és la pròpia Blancaflor.

Si hi reflexioneu aquesta és una història amb una inspiració en el politeisme grec molt clara. De fet, que homes i diables es puguin relacionar amb forma humana, i que les filles del diable tinguin també poders màgics; em recorda als grans Déus malvats grecs.

Així que ja sabeu, no val la pena vendre l’ànima al diable…

Il·lustracions
M’ha resultat força complicat trobar imatges sobre aquest conte, ja que no és un personatge gaire popular en la literatura infantil. Tot i això he pogut trobar algunes:

  

Aquesta que us presento a continuació és una imatge de Medea feta per Eugene Delacroix l’any 1862:

 

Un pintor anomenat Jaume Carbonell va fer l’any 2005 quatre plafons narrant la versió que ell coneix de la història “El Castell d’iràs i no tornaràs”. Una obra de 4 metres d’amplada, per 1,5 metres d’alçada.
 

Espero que aquesta història sobre filles de diables i joves indefensos us hagi semblat tan apassionant com a mi.

Dibuixant a… EL FUMERA

9 gener 2008
0

Il·lustració d'Elefant Trompeta (2007)

<