Els orígens de… EL MANSUET (La llegenda i les primeres versions escrites)

31 març 2014
0

Aquesta setmana i la propera us portaré la llegenda del Mansuet, els seus orígens i la realitat sobre el personatge real amb el que s’inspira tot plegat, ho faré amb dues parts, la primera que és la que encetem avui sobre la Llegenda en qüestió i les seves primeres versions escrites, la segona, la de la setmana vinent ens parla sobre la resta de versions escrites que se n’han fet i sobre el personatge real d’en Mansuet Boxó.

“Corria l’època de la Guerra del Francès (1808-1812), eren temps complicats pels pobles catalans, i a Collbató va arribar el rumor que un gran exèrcit de Francesos envairia el poble. Immediatament les gents del poble es varen reunir per decidir que calia fer davant la ja imminent invasió. Tothom intentava donar consells i oferir la seva ajuda; però vet aquí que el ferrer del poble, en Mansuet es comprometia a salvar al poble i la seva gent.
Va decidir que tots aquells que no es poguessin defendre: dones, nens i vells, anessin amb ell amb totes les joies, els millors vestits per tal d’amagar-se a les Coves de Salnitre, i protegir així les seves pertinències dels més que probables saquejos francesos. Dins la cova, hi ha com dos nivells, a uns 40 pams d’alçada hi havia una gran cambra on cabien tots els refugiats. Hi podien pujar amb una escala de corda, i un cop tots hi fossin a dalt la podien treure, de manera que dificultaven l’accés davant de possibles atacs. La zona on es trobaven refugiats es podia defensar fàcilment amb un sol home a l’entrada amb una escopeta. El Mansuet, que era un bon ferrer, s’avituallà de tots els elements que li calien per tal de poder construir armes per tal de preparar la defensa contra els francesos. De manera que no només s’encarregava de protegir la cova, sinó que a més proporcionava armament als joves i valents que s’havien quedat al poble per defensar-lo.
Quan ja havia passat força temps que tota aquella gent vivia a la cova, un escamot de francesos hi va penetrar, així que el Mansuet es va adonar de l’atac, va fer pujar a tothom al seu amagatall, i es va plantar amb el fusell just a l’obertura de la cova a punt per disparar. Els francesos van entrar, però no fins on era el Mansuet, varen començar a buscar i rebuscar i no trobaven a ningú, quan ja se n’anaven, una dona imprudent va fer un xisclet, van mirar cap a dalt i van veure un home sol que els apuntava amb una arma. Era evidentment el Mansuet, que tot valent aconsellà als francesos que el millor seria que marxessin sinó no sabien el que els hi podria arribar a passar. Mentre els francesos deliberaven què fer. En Mansuet va llançar per un avenc de la cova  (cavitat natural constituïda essencialment per un pou o diversos pous de parets verticals o subverticals) una gran caldera de coure que utilitzaven per fer el menjar. La caldera va fer tan terrabastall, que els soldats varen creure que s’enfonsava la muntanya, que dins d’aquella cova bé hi devia haver un exèrcit sencer.
Varen sortir corrents, sense les torxes, sense veure-hi res i tan esparverats, que en sortir de les coves varen acabar caient i no en va quedar cap de viu. És així com en Mansuet, gairebé tot sol, va salvar la vida de les gents de Collbató.”

Però aquesta no és l’única història que giren entorn aquest personatge, si més no, no es tracta de l’única versió, hi ha una altra en la que s’identifica el Mansuet com un bandoler que va actuar als pobles de l’entorn de la muntanya de Montserrat i que es refugiava a les coves del Salnitre amb la seva dona. Us l’explico:

“Era l’any 1808, i en un poble de Catalunya hi vivia en Mansuet, li deien així perquè era un noi molt manso i dòcil. Tots els joves de Castellbell i Vilar lluitaven contra les tropes franceses menys ell que havia fet cas al seu pare que mentre ell comandava un escamot, el seu jove fill s’havia de fer càrrec de la seva mare i de la hisenda familiar. En Mansuet se sentia trist i avergonyit, sentia que era el seu deure defensar les seves gents dels francesos i no quedar-se plegat de braços, però bé havia d’obeir al seu pare. És així que un dia, a la vora d’un precipici del riu Llobregat estava plantejant-se treure’s la vida, però vet aquí que arriba un jove que estava al front, i li portava un missatge de les tropes. El jove noi el titllava de covard, i es van començar a barallar, la baralla va acabar amb els dos caient daltabaix, pel que avui es coneix com la presa del Cairat. Tot plegat ho va presenciar una dona i les seves dues filles, que varen veure com només tornava a aparèixer en Mansuet i ho feia tacat de sang, mentre de l’altre noi no en quedava ni rastre. Conscient que havia comés un crim, en Mansuet va fugir amb la seva dona Marta.
Va ser declarat autor del crim, i el seu pare va intentar intercedir per ell, però no va servir de res, va ser acusat de còmplice i tancat a la presó, uns anys més tard allà dins hi va morir. La mare d’en Mansuet es quedà sense home i sense fill en ben poc temps.
En Mansuet es creu que es va amagar a les coves de Collbató, i que només hi sortia els dissabtes a la posta de sol per anar fins al monestir de Montserrat a escoltar el Salve. Hi entrava quan tothom ja era dintre i en sortia abans que ningú.
És aquesta costum el que va costar el seu descobriment al Mansuet, ja que sis homes dels mossos d’esquadra van ser enviats fins les coves per tal de capturar-lo. Allà, en Mansuet els hi va explicar la seva versió dels fets, els va explicar que havia salvat al jove noi després que el riu se l’emportés, però que el noi havia perdut la seva valisa amb el missatge, que havia jurat protegir amb la seva pròpia vida. És per això que en Mansuet li va proposar al jove soldat que visqués a les muntanyes com a Ermità i que ell viuria amagat a les coves. Així que tots dos vivien amagats de la justícia.
Va demanar als homes que comprenguessin les seves raons i que el deixessin unir-se a les tropes per lluitar contra els francesos, així ho va poder fer, en Mansuet va liderar una de les tropes fins que va ser ferit de gravetat. La seva dona i el seu amic ermità el varen cuidar fins el dia de la seva mort.”

De fet hi ha moltes versions que relacionen les dues històries com a diferents passatges de la vida d’en Mansuet, tot explicant que en Mansuet no només va amagar als nens i les dones de Collbató a la cova i els va defensar de l’exèrcit francès llençant una marmita que va fer un gran terrabastall que els va espantar, sinó que a més va acabar convertint-se en un bandoler fugitiu de la justícia que s’amagava a les coves de Collbató i que la seva dona Marta li portava tot el que necessitava a la cova. Ah! i a més va participar en la Batalla del Bruc! (és en aquest moment quan barregen la història del Timbaler del Bruc amb la d’en Mansuet)

Sigui com sigui,  la història d’en Mansuet és una llegenda de transmissió oral molt vinculada i arrelada a la zona de Montserrat, sobretot a Collbató, i que uns 40 anys després de que succeïssin els fets, se’n coneix la primera versió escrita de la llegenda, la va publicar Victor Balaguer al Diario de Barcelona l’any 1852, després d’un viatge a les coves de Salnitre. I és que segons explica Balaguer, la història li va explicar un dels guies del poble de Collbató. Aquell relat va suscitar un gran interès pels catalans i catalanes i va suposar una fase d’explotació turística d’unes coves fins al moment força desconeguda per la majoria de catalans i catalanes.

El mateix any 1852 va aparèixer una altra versió escrita de la llegenda, aquesta vegada de la mà de Santiago Àngel Saura i Mascaró dins l’obra Montserrate subterráneo, Santiago era amic i contemporani de Balaguer, de fet es diu que formaven part de la mateixa expedició que va anar a conèixer i descobrir les coves de Salnitre. També és possible que escoltés la llegenda de la mateixa persona que Balaguer, però el més curiós del cas és que la versió de Saura i Mascaró era més extensa que la de Victor Balaguer, i és que potser estava una mica més documentada històricament, ja que relaciona la figura del Mansuet amb el guerriller reialista de després de la Guerra del Francès que va ser en realitat.

El 1858 Gaietà Cornet publica la versió de Balaguer al seu llibre “Tres días en Montserrat”. I en tots aquells anys el mite no para de créixer. Tan és així que l’any 1859 Ferran Patxot comença a publicar per parts una versió de la llegenda molt més ornamentada, amb molts més detalls i passatges. L’any següent els textos de Patxot prendran forma de novel•la, i l’autor, sota el pseudònim de Manuel Ortiz de la Vega publicarà: “El Mansueto o la cuevas de Montserrat”. La novel•la desenvolupa el personatge del Mansuet, li atribueix una trajectòria molt més llarga, el converteix en pròfug de la justícia al 1793, fuig de la justícia i viu amagat a les coves de Montserrat amb la seva companya Marta fins que amb l’ocupació francesa decideix formar una partida de guerrillers que participarà en la primera Batalla del Bruc. La gesta d’espantar els soldats amb una caldera es transforma aquí en el so d’un corn de caça. De manera que la segona història que us he explicat al principi neix d’aquesta novel•la i de la part en que en Mansuet es converteix en un pròfug de la justícia, l’únic que diferencia la història que us he explicat de la que apareix a la novel·la, és en el fons l’any en que succeeixen els fets, en la novel•la en Mansuet fuig al 1793, i s’entén per tant que passa forces anys amagats a la cova. La novel·la de Patxot difereix en la primera de les llegendes que us he portat i sens dubte la més coneguda, en la manera en com en Mansuet espanta al francesos, ja que no ho fa amb la gran olla sinó amb un corn de caça.

El Trompeta recomana… MISHIYU

28 març 2014
0

MISHIYU, Ricardo Alcántara, Il·l. Rebeca Luciani, Editorial Combel (2013) –> Avui us porto un conte molt especial, el nou conte il·lustrat per Rebeca Luciani, que és sens dubte una meravella. Un conte editat per Combel que enguany celebra el seu 25è aniversari, i ho fa amb boniques novetats i grans títols com aquest. Aquest llibre ens narra la història d’en Mishiyu, un nen orfe que viu amb por i a la vegada amb l’esperança de ser algun dia adoptat. La història del nn s’entrellaça amb la tendre història de la mare que el vol adoptar, fins que finalment els dos s’acaben trobant no només físicament sinó també a nivell emocional, i acaben reconeixent-se com a mare i fill.

Si a la bonica història, li sumes les sempre tendres i emotives il·lustracions de la rebeca Luciani, el resultat és sens dubte un àlbum il·lustrat preciós, d’aquells que val tant la pena mirar-se i tornar-se a remirar.

MISHIYU

Els racons de… JOCS I JOGUINES LA JOTA

26 març 2014
0

Descobrir nous racons i a sobre fer-ho a Sant Andreu, creiueu-me que és quelcom que no té preu!!! Que obrin jogueteries de l’estil que m’agrada, en petits locals fan que encara m’estimi una mica més si és possible el meu poble. Avui us vull portar Jocs i Joguines La Jota. Jocs i joguines La Jota ha obert una nova botiga al petit carrer Borriana, concretament al número 95. I és que aquesta és la segona botiga que obren, la primera ja fa uns cinc anys que la podeu trobar a Nou Barris, concretament a Virrei Amat, al carrer La Jota 140.

Evidentment en l’article us parlaré de les dues, ja que ambdues tenen un denominador comú, oferir als nens d’entre 0 i 12 anys joguines didàctiques, boniques, de les millors marques europees. La botiga de Sant Andreu és un local molt menut, acollidor i atapeït, hi ha joguines per tot arreu. La del carrer La Jota, tot i ser més gran, està igualment atapeïda. És d’aquells racons que val la pena descobrir, perdre-s’hi una estona. L’inconvenient que veig jo de la Botiga a Sant Andreu és que està en un carrer molt poc cèntric, i poc transitat, queda força amagada, i això farà complicat que funcioni el negoci. Tot i que des del meu modest Bloc és el hi desitjo sens dubte el millor.

Així que us deixo de nou amb les dus adreces, i el telèfon i correu de contacte, ja que no he acabat d’entendre els horaris de la botiga de Borriana.

JOCS I JOGUINES LA JOTA

Carrer La Jota 140, 08016 Barcelona (Pl. Virrei Amat)

Horari

Dilluns de 17 a 20h

De dimarts a dissabte de 10 a 13h i de 17 a 20h

282575_105577949540110_2772882_n 487399_448801558551079_395338418_n 1013768_431395160291719_1878232523_n

JOCS I JOGUINES LA JOTA

Carrer Borriana 95, 08030 Sant Andreu de Palomar

tlf. de contacte 93 352 99 24

jocsijoguineslajota@gmail.com

IMG_20140125_143031 IMG_20140125_143040 IMG_20140125_143049

Els orígens de… EL RESCAT DE LES 100 DONZELLES

24 març 2014
0

“L’any 1147 el comte de Barcelona Ramón Berenguer IV organitzà una expedició per reconquerir Almeria que havia caigut en mans de pirates musulmans que assetjaven tota la costa mediterrània. L’expedició va ser encapçalada per Galceran de Pinós, fill i hereu dels senyors de Bagà, i va ser tot un èxit. L’expedició va aconseguir un botí considerable, però per la seva gosadia Pinós i un dels seus servidors, el Cavaller de Sant Cerní van ser apressats per part dels sarrains i van ser traslladats a una ciutat interior de l’Alt-Andalus, segurament Granada.
El pare de Galceran en assabentar-se de la desaparició del seu fill, va demanar a Ramón Berenguer que fes les gestions necessàries per saber si el seu fill era viu, i si així era quin era el rescat que en demanaven. Ramón Berenguer va enviar una galiota a negociar amb el rei moro, que en tornar, donà la notícia que Galceran era ben viu però que el rescat era sens dubte molt i molt gran. Els sarrains conscients de la importància política i econòmica de l’home que havien capturat, van demanar: cent mil dobles d’or, cent draps de brocat d’or, cent cavalls blancs, cent vaques bragades i cent donzelles verges.
El baró de Pinós, pare de Galceran vengué bona part del seu patrimoni per aconseguir reunir el rescat que demanaven pel seu fill, la seva esposa hi aportà el seu dot. El darrer que quedava per reunir eren les 100 donzelles.
Es va organitzar una assemblea a Palau, i els súbdits i vassalls amb gran recança li varen fer un oferiment al seu senyor. Cada família oferiria alguna de les seves filles, així per exemple si una família tenia tres filles n’aportaria dues, si en tenia dues n’aportaria una, i les famílies que només tingueren una filla farien una mena de sorteig per veure a quina li tocaria anar a terra de moros. Amb tot plegat reuniren les cent donzelles d’entre tota la baronia.
Recollit així tot el rescat, es van escollir uns quants cavallers de la baronia, comandats pel batlle del castell de Bagà, que s’encarregarien de conduir-lo al seu destí. Tot el poble de Bagà sortí a acomiadar les 100 joves amb llàgrimes als ulls i la pena al cor. Diuen que durant aquest trajecte en el pont de Sant Llorenç, tres de les donzelles es llençaren al riu. En pocs dies l’expedició arribaria a Tarragona i s’embarcaria fins a Salou, per des d’allà encaminar-se cap a terres sarraïnes.
Amb tot el temps que s’havia trigat en aconseguir el rescat, ja havien passat cinc anys del captiveri de Galceran, cinc anys en que l’almirall portava encomanant-se a Sant Esteve perquè l’ajudés a sortir del seu captiveri. Tanta va ser la força de les seves  pregàries, que just la nit abans que el rescat s’embarqués a Salou, el sant patró es va aparèixer a Galceran i el va alliberar, així mateix  el cavaller de Sant Cerní de Sull va ser alliberat pel patró de la seva parròquia, Sant Genís. Els dos alliberats es varen trobar al port de Salou, i en quan van reconèixer la zona on es trobaven es van embarcar per anar fins a Tarragona, fou en aquest trajecte quan es varen topar de cara amb el seu propi rescat, i amb gran goig van tornar tots plegats cap a Tarragona. D’allà van fer camí fins a Barcelona on van ser molt ben rebuts i acollits per la cort de Ramon Berenguer IV.
Després d’estar-s’hi uns quants dies es varen encaminar cap a Bagà. Van ser rebuts com herois, les cent donzelles van rebre una important dot, i en les famílies que havien donat les seves filles, totes les dones que hi nasquessin eren lliures de remença.”

I aquesta bonica història és la llegenda de El rescat de les cent donzelles, altrament coneguda com a La llegenda de Galceran de Pinós, relat medieval de transmissió oral que narra l’alliberament miraculós dels nobles catalans Galceran II de Pinós i el cavaller Sancerni, senyor de Sull i vassall de la baronia dels Pinós.

La llegenda està ambientada en uns fets històrics reals que varen succeir en realitat, es tracta de l’expedició enviada a Almeria per Ramon Berenguer IV que culminà el dia 11 d’octubre de 1147 i en la que va participar molt activament Galceran de Pinós, almirall de la flota catalana, enviat pel comte de Barcelona.

Sembla que aquesta llegenda de tradició oral queda fixada per escrit cap a la segona meitat del segle XIV al Monestir de Santes Creus, lloc on es troben les restes del cos de Galceran. Probablement l’escrit fou obra del del monjo i cronista del monestir fra Bernat Mallol, autor del manuscrit més antic que es conserva de la llegenda, el còdex 459 de l’Archivo Histórico Nacional de Madrid, que prové de Santes Creus.

Tot i això, l’any 1431, un advocat va arribar a Bagà per a obtenir còpia del document que autentificava el miracle realitzat per sant Esteve a Galceran de Pinós. En una sessió celebrada davant notari, l’advocat va recollir el testimoni de diversos prohoms de Bagà que havien escoltat la història de Galceran de Pinós i el seu alliberament miraculós, que els hi havien explicat els seus pares o avis. Una de les veus recollides en aquest document va ser la del mossèn Pere Tomic, qui afirmà haver-ho llegit en llibre antics i haver vist una pintura a l’església. Mossèn que va recollir aquesta mateixa narració en el seu llibre: Histories e conquestes dels Reys de Arago e Comtes de Barcelona de 1438.

I és que aquesta llegenda té diverses representacions gràfiques en l’art, en antics retaules que es conserven de l’edat Mitjana i que representen l’alliberament de Galceran per la intervenció del Sant. Totes elles són obres creades a partir de la segona meitat del segle XIV, moment en el qual la llegenda va quedar registrada per escrit i va gaudir de la seva popularitat més gran.

Explicat tot plegat, cal dir que quan vaig llegir aquesta història, em va venir al cap una altra llegenda que us vaig portar ja fa uns quants mesos on també hi havia cent donzelles, i es trobaven els sarraïns pel mig, aquella vegada però la història acabava amb un final més amarg, les donzelles eren part dels tributs que els catalans havien de pagar si volien conservar la seva vida a les terres del castell de Montbui, i varen quedar atrapades per sempre més en el gorg de Vallderrós convertint-se així en encantades d’un indret del que ja mai més en varen poder sortir. Evidentment són històries i llegendes diferents, però ambdues sens dubte creades a la mateixa època, basades en el mateix moment històric. Això sí, els fets històrics amb els que es basa la història que us he explicat avui varen ocórrer en realitat, i n’hi ha certa constància al respecte, el que es desconeix en realitat és com varen ser alliberats els dos nobles catalans.

Imatges
Són diverses les representacions en l’art que podem trobar de la llegenda que us he explicat avui. Bàsicament per un motiu força senzill, i és que es tracta d’una llegenda de caire religiós i és per això que la podem trobar representada en alguns retaules antics o vitralls de diferents esglésies de la zona en que va tenir lloc la llegenda. Us porto una petita mostra de tot plegat.
Aquesta imatge que us deixo a continuació forma part del retaule de Sant Esteve fte per Pau i Rafael Vergós on podem veure la imatge del rescat per part dels dos sants dels noble catalans.
FG002308

La següent forma part del vitrall de l’església de Sant Esteve a Bagà.

VITRALL RESCAT 1945

I per acabar us deixo amb l’escultura que presideix la plaça Major del poble de Bagà en qüestió.

DSC_0590

El Trompeta vist per… GLÒRIA FORT

23 març 2014
0

Ahir vaig rebre a la meva safata d’entrada del correu un e-mail que em va fer motla il·lusió, un nou Trompeta! Es tracta de la versió que n’ha fet la il·lustradora Glòria Fort, il·lustradora i dissenyadora amb un estil molt marcat que ha fet un Trompeta súper dolç, amb jersei de color rosa i galtes també rosades… És molt bonic i m’ha fet gràcia portar-vos-el.

Només em queda donar les gràcies des d’aquí a la Gloria pel seu petit regal.

Elefant prova

El Trompeta recomana… NELSON MANDELA

21 març 2014
0

NELSON MANDELA, Kadir Nelson, Editorial Joventut (Febrer 2014) –> Només veure la portada d’aquest llibre, sense text, sense el títol del conte en qüestió, saps que aquest no és un àlbum il·lustrat qualsevol. És un d’aquells contes de capçalera, una obra mestra de la il·lustració, un conte biogràfic d’un dels personatges més importants del segle XX i XXI, és la història de Nelson Mandela. Ens explica la seva infantesa al seu poble, ens parla de que era el més intel·ligent de 13 germans, l’únic escollit per poder anar a l’escola, que el seu pare va morir quan tenia 9 anys. Com amb aquesta tendra edat va ser enviat amb un cap tribal per continuar els seus estudis, com durant la seva joventut va estudiar a les millors escoles de Johannesburg, però sobretot ens parla de la seva lluota, de la seva essència, de com va lluitar per combatre l’apartheid. Celebrava mitings i mica en mica la seva popularitat entre el seu poble es va anar fent més i més gran. I també es va anar fent més i més molest pel govern. Es va casar, va tenir fills, va haver de viure en la clandestinitat. Finalment va ser capturat i va biure 25 anys i mig a la presó. Molt temps en el que els seus fills es van fer grans, temps en el que el poble es va manifestar, va cobrir els murs de les ciutats demanant l’alliberament del seu líder. Els anys no passaven en va, i el món pressionava Sud-Àfrica perquè canviés les seves lleis contra els negres. L’apartheid es va acabar, Nelson va ser alliberat i el poble sud-Àfrica el va votar com el seu principal líder polític, un líder que continuaria lluitant per fer una sud-Àfrica millor, un país més lliure dia rere dia, més just. I no va deixar de lluitar pel seu país fins el dia de la seva mort.

Nelson Mandela mora el dia 5 de Desembre de 2013 quan s’estava preparant l’edició en català d’aquest llibre que us he portat avui.

I perquè és tan important aquest conte? Perquè és important retre tots els homenatges que calguin i més a la figura d’algú com Nelson Mandela, un pacifista nat, un home que va lluitar per les llibertats i drets del seu poble, un home amb el que emmirallar-se, al que admirar des de tots els indrets, països i continents… És commovedor conèixer la seva vida i la seva història, i fer-la conèixer als nostres fills, als nostres néts, als fills dels nostres néts, i així que Nelson passi a formar part de la història de la humanitat.

A tot plegat, l’àlbum il·lustrat està molt ben cuidat, les il·lustracions són hiper-realistes, increïbles, sorprenents… És l’àlbum perfecte per homenatjar la seva persona. No em queda res més a dir-vos que és un conte que val molt la pena tenir, que és una petita gran obra d’art. Impossible no quedar bocabadada amb cadascuna de les seves planes.

4070 4069img1 4069img2 4069img3 4069img4

Presentació de… LA FLAUTA D'EN DEMBA

20 març 2014
0

El proper dimarts 25 de Març a les 19:30h a la Nau Comanegra (C/Consell de cent 159, Barcelona) tindrà lloc la presentació del conte La Flauta d’en Demba. L’acte comptarà amb la presència de la seva autora la Laura Gómez i la Maite Ortiz, mestra de primària.

la_flauta_den_demba.1

Els racons de… MANGAS VERDES

19 març 2014
0

Avui us porto un espai que hi ha a Madrid que és una especie de sala per aniversaris, “chiqui-park” i espai per a les famílies on ens nens poden anar a fer tota mena de tallers, i els pares els poden esperar tot prenent un cafè. A tot plegat i el que m’interessa de Mangas Verdes és la seva botiga, i és que a l’interior d’aquest gran local on es pot fer tot el que us he dit abans hi ha una botiga amb un munt de joguines didàctiques, de fusta i de tela, de les millors marques europees. Tot col·locat i decorat amb molta gràcia i encant, tot al seu lloc, i tot pensat per agradar i divertir als més menuts de casa.

MANGAS VERDES

C/ Conde de la Cimera 4. 28040 Madrid

image-cafeteria-1n image-cafeteria-2n image-cafeteria-3n image-instalaciones-4n tienda-1n

Els orígens de… LA COVA DEL BOLET

17 març 2014
0

“Conta la llegenda que al poblet de Font-Rubí, la família més rica de la contrada tenia tres filles. Totes tres germanes eren precioses i boniques, i portaven tots els nois del poble de corcoll. Estrany era aquell que no les havia intentat conquistar, que no s’havia enamorat d’alguna de les tres germanes. Però elles, cruels i impertinents com les que més, es deixaven estimar, feien veure que es deixaven festejar pels xicots, i quan aquests ja n’estaven enamorats fins al capdamunt i s’havien fet il•lusions, els deixaven palplantats sense haver-los fet ni tan sols un petó. Així cada noi, un darrere l’altre en sortia ridiculitzat i escarmentat de les dolces i boniques germanetes de Font-Rubí. Eren conegudes no només al poble, sinó gairebé a la comarca sencera, i eren cada vegada més els xicots ressentits per l’actitud de les joves.
Tant era així que al final, en comptes de competir els uns amb els altres per intentar conquistar a les noies, en adonar-se que era una missió pràcticament impossible, van decidir enterrar velles rancúnies i unir-se per tal de planificar la pitjor de les venjances. Van anar a veure les bruixes i els van demanar que les encantessin. Aquestes van decidir fer-ho i enviar-les de pet a la Cova del Bolet (a una hora i mitja a peu del poble), allà romandrien tancades i encantades fins que parés el soroll de l’aigua que se sent en l’interior de la cova.”

Aquesta llegenda que us he explicat rep el nom de Les tres germanes encantades de la Cova del Bolet o Les encantades de la Cova del Bolet o Les Tres noies de Font-Rubí. Aquesta llegenda és una llegenda de tradició oral, transmesa de pares a fills i que encara és prou viva a la zona de Mediona. Tot i que qui ha fet que quedi a la memòria de la gent ha estat Joan Amades que la va escoltar de la quintinenca Dolors Gual (la Lola de cal Gili), l’estiu de l’any 1922. I és que la Cova del Bolet de és protagonista d’innombrables llegendes i històries, un d’aquells indrets màgics que han servit d’inspiració per a boniques e increïbles històries.

Abans d’entrar a explicar-vos la resta de llegendes que hi ha entorn d’aquesta cova, deixeu-me que us expliqui una mica més de la cova en qüestió. La Cova del Bolet disposa d’un parell d’entrades que permeten accedir a una gran sala que havia estat habitada pels nostres avantpassats, i és que els arqueòlegs, ja al segle XIX varen començar a fer investigacions en aquesta cova de gran valor arqueològic. La cova era habitada l’any 8000 aC per caçadors, al segle 4000 aC els seus habitants ja coneixien l’agricultura i tenien ramats d’ovelles. També va ser utilitzada durant l’edat de bronze i fins i tot s’han arribat a trobar restes de l’època medieval. És per tant que va esdevenir un gran refugi pels homes i dones de tots els temps i èpoques. A l’interior de la cova hi ha dos estanys, i la presència d’aigua potable, és probable el fet primordial de perquè la cova va ser habitada en tantes ocasions i per tantes generacions diferents.

Ara però passem als relats de les llegendes.

LA FILLA DE CAN FÀBREGAS
Aquesta, juntament amb la història que us he explicat al principi d’aquest article és sens dubte una de les històries més famoses que s’expliquen entorn aquesta cova, de fet si fa no fa, l’argument és molt similar i té trets en comú en relació amb la història de Les Tres Noies de font-Rubí, però abans de parlar-vos dels paral•lelismes deixeu-me que us l’expliqui:

“Pels alts de la serra del Bolet, entre l’Alt Penedès i l’Anoia, hi havia una masia coneguda amb el nom de Can Fàbregas. Diuen que els avis d’aquesta pagesia l’havien construït molts anys enrere quan fugien de les plagues de pesta negre que assolaven tota Europa. Generacions després, resulta que els pagesos que habitaven aquella masia varen tenir una filla. Una nena que a mesura que anava creixent s’anava tornant més i més preciosa dia rere dia. Ulls verds, cabells negres… una preciositat. Tant era així que dia rere dia la masia estava concorreguda per nois de tot arreu de la comarca que la volien pretendre, però la noia, potser aclaparada per les constants atencions de tots aquells homes era incapaç de creuar amb ells més de dues paraules, i no els hi dedicava més que un somriure de compromís.
Els nois es sentien burlats i veient que la noia no s’acabava de decidir per ningú, es van agrupar per tal de venjar-se de la jove. Van ajustar el preu amb una bruixa per tal que amb els seus conjurs doblegués l’orgull de la jove. Però vet aquí que les coses no els acabaren de sortir com volien als homes, i és que la vella bruixa era a més molt sàvia i es va allunyar dels homes perquè no hi confiava. I només veient una vegada la filla del mas, es va adonar enseguida que aquella noia no podia ser humana, que era el fruit d’alguna mena de pacte secret que els seus avis podrien haver fet temps enrere amb vés a saber qui per tal de lliurar-se de la pesta.
És per tot plegat que la bruixa sense pensar-s’ho dues vegades va fer caure una tempesta d’escàndol, tothom s’amagà a les seves cases i va ser amb aquesta tempesta que va fer tornar a la noia al lloc d’on creia que provenia: el ventre de la mare Terra, al món de les coves i els gorgs. I diuen que des d’aleshores la jove noia de Can Fàbregas va quedar per sempre empresonada a la Font de Llinars entre el brollador i els avencs dels Forats Bufadors. Diuen també que quan des de les profunditats de la muntanya, pels passadissos que donen als Forats Bufadors, s’escola un horrorós so, semblant a la respiració d’un gros animal, asseguren que és l’alè del serpent que la bruixa va destinar per a protegir la filla de Can Fàbregues.
La llegenda també explica que la jove noia, estimant-se també la vida que havia viscut damunt la terra, li va demanar a la bruixa que al menys un cop a l’any la deixés tornar a contemplar els paratges que l’havien vist néixer i créixer. Succeeix això ens els instants de temps entre l’última fracció de temps de les dotze i la primera de la una de la nit de Sant Joan. Durant aquest temps impossible de mesurar per una vida humana, l’encantada surt de la font i escampa la seva màgica bugada sobre les roques de la vora de la font.”

Com heu pogut comprovar a través d’aquesta història, aquesta llegenda té molts paral·lelismes amb l’anterior, però amb un toc més de misticisme i de màgia que l’altre. Coincideix el menyspreu pels homes, la contractació de la bruixa, el encantament de les noies… Però sí que és cert que canvia força la història de fons sobre la que s’explica la història en qüestió.

Aquesta història és igual que l’anterior part del llegendari de la zona, tot i que aquesta es troba recollida en el llibre Llegendes del Penedès i les valls del Garraf de Publicacions Abadia de Montserrat de Bienve Moya.

EL RIU DE LA COVA DEL BOLET
“Hi ha una llegenda que explica que al fons de la Cova del Bolet hi llisca un riu molt cabalós, de fet el riu existeix en realitat, i que si el creues arribaràs al començament d’un nou món, un món amb grans ciutats, boscos, prades, rius i fins i tot un mar. Un mar damunt del qual hi naveguen un munt de vaixells. Aquest però, no és un món amb un tamany normal, de fet és menut, com de joguina, i diuen que aquest estrany món s’estén per sota del nostre mar i arriba ben bé fins a les costes de Mallorca, on s’explica que el món té una altra sortida, limitada per un altre riu que no és gaire fàcil de creuar.”
Aquesta història la recull Joan Amades, i li va explicar Pere Feliu, de Vilafranca del Penedès l’any 1935.

ELS HOMES VERMELLS
“Una altra de les històries que s’expliquen entorn a la Cova del Bolet és una història que expliquen els més vells de la contrada, des de Mediona a Sant Martí Sarroca i la Llacuna. Segons diuen a la part de més endins de la cova hi havia a les parets una colla de figures humanes pintades de color vermell. Ningú no gosava entrar tan endins de la cova ja que segons expliquen, aquell que gosés destorbar als homes vermells cauria per sempre en la mala sort i rebria un terrible càstig, i és que aquells homes pintats els havien deixat els moros dins la profunditat de la cova perquè guardessin els seus tresors, tresors que van haver de ser ocultats quan van ser expulsats de les nostres terres. Creien que passat un temps podrien tornar al país i recuperar els seus tresors, i mentrestant els homes vermells de la Cova del Bolet els protegien i s’asseguraven que ningú s’acostés. També segons diuen aquells homes pintats a les parets tenien una inscripció sota en la seva llengua que deia “Que ningú s’atreveixi a acostar-se”. No obstant això, passats molts i molts anys, quan ja ningú recordava ben bé la història, un jove atrevit i valent va endinsar-se a la cova fins on es trobaven els Homes vermells, i amb un mall va esberlar el front d’aquells homes, i de la paret en van caure molts i molts diners. No sabem però si la mala fortuna o la dissort van caure sobre les seves espatlles, el que si se sap del cert és que aquell valent ja mai més va haver de patir pels calers.”

Aquesta història, al igual que la de La Filla de Can Fàbregas, la va recollir Bienve Moya en el seu llibre Llegendes del Penedès i les valls del Garraf.

Sens dubte un paratge, una cova misteriosa amb moltes llegendes i moltes històries al darrera.

 Imatges
Us porto un parell d’imatges de la Cova del Bolet, una de la cova en qüestió, i l’altra d’algunes de les pintures prehistòriques que s’hi ha descobert.

168695 Homes vermells que ja no hi són

El Trompeta recomana… COL·LECCIÓ PETITS CONTES (5)

14 març 2014
0

Avui us porto la cinquena entrega de títols de la col·lecció Petits Contes, i és que ja us n’he portat en diverses ocasions els contes que van sortint de la col·lecció. I us preguntareu perquè sempre us acabo portant aquesta col·lecció. Doncs perquè soc una enamorada dels clàssics infantils, i considero que aquesta és una de les col·leccions de clàssics més activa, amb més títols i més econòmica que hi ha actualment. I és que cada dos o tres mesos van traient nous títols de grans clàssics, fet que fa que s’allunyin cada vegada una mica més dels clàssics més habituals. Tapes toves, format quadrat, plana de text i plana d’il·lustració, lletra de pal, i al final la història sencera per ser explicada per l’adult al nen. Aquesta vegada dos grans clàssics il·lustrats per la Ximena Maier.

L’ANEGUET LLEIG, VVAA, Il·l. Ximena Maier, Col·L. Petits Contes, Editorial Baula (octubre 2013)

103457_aneguet_lleig-e1375352329836

LA LLEBRE I LA TORTUGA, VVAA, Il·l. Ximena Maier, Col·L. Petits Contes, Editorial Baula (octubre 2013)

103458_llebre_i_tortuga-e1375352702931

 

<