“Vet aquí una vegada un Rei que estava molt malalt, i que només tenia una manera de guarir-se, amb la Flor Romanial, una flor que mai abans ningú ha vist ni n’ha sentit parlar. Per aconseguir-la, el Rei envia als seus tres fills a buscar-la, i el primer que la trobi serà el digne hereu i successor.
Els tres germans decideixen trobar-se en un punt en concret un any després, el petit i més espavilat,en Bernadet, rep l’ajuda d’un àguila que maltractaven els seus altres dos germans i acaba trobant la flor. Passa l’any i es troben, i el Joanot, el germà gran l’enterra i li pren la flor. El gran i el mitjà tornen al palau amb la flor i el pare es cura. Passa el temps i quan el pare decideix nombrar successor al Joanot, un pastor passa per allà on en Bernadet ha estat enterrat, que hi ha crescut unes boniques canyes. El pastor n’agafa una i al bufar-la en forma com si es tractés d’una flauta o un flabiol, se sent al Bernadet que diu:
“Oh pastor, bon pastor,
Tu em toques i no em fas por,
M’enterraren dins l’arena
per la flor romanial.”
El pastor sorprès i coneixent la història del rei porta la canya a Palau, allà en Joanot la bufa i la canya respon:
Oh germà, lo mal germà,
tu em toques i em fas mal.
M’enterrares dins l’arena
per la flor romanial.
El germà gran confessà i van a buscar el lloc on va ser enterrat Bernadet que continua viu gràcies a l’ajuda d’un tros de flor romanial que li havia quedat amagada a la butxaca. Finalment en Bernadet acaba coronant-se rei.”
Aquesta és una rondalla fantàstica amb origen ben clar, ambientada a la ciutat de Mallorca on va néixer la història: la flor Romanial. Una d’aquelles històries antigues explicades de pares a fills i recopilada per Antoni M. Alcover en el seu llibre Aplec de Rondaies Mallorquines del 1936 a Palma. Alcover fou com el Joan Amades de les Balears, com els Germans Grimm a Alemanya, un bon recopilador de contes, que ens ha permès que històries com aquestes no es perdin en l’oblit i arribin als nostres dies.
Curiosament, aquesta història té també la seva versió catalana, i sota el títol la Flor del Penical ens explica una història també molt similar.
“Un Rei amb una cama malferida que no s’acaba de curar i tres fills que van a la recerca de la Flor del Penical. Surten amb tres dies de diferència. El que canvia és que qui ajuda al fill petit a trobar la Flor és una velleta que tots tres troben pel camí i que només el petit té cor de donar-li una mica de menjar. Com a compensació, la dona li entrega la Flor i l’ajuda a amagar-la dels seus germans. Igual que en la història anterior els dos germans li prenen i el maten, però el gran, cobdiciós mata també al mitjà clavant-li una espasa. El petit és enterrat i en surt un canyar al capdamunt on d’una de les canyes un pastoret se’n fa un flabiol.
La resta de la història és igual però aquesta vegada qui havia mantingut el noi en vida no era la flor, sinó la velleta que dia rere dia li havia portat menjar.”
Aquesta versió fou recopilada per Joan Amades sota el títol la Flor del Penical en el seu llibre Les millors rondalles populars catalanes (1979).
Però aquí no s’acaba la història de la Flor Romanial, ja que al País Valencià també en tenen una altra versió sota el títol: La flor del lliri blau o la flor del lilolà. Igual que les altres dues, hi ha alguns aspectes que es modifiquen.
“És una princesa que està malalta i només es pot curar amb aquesta flor màgica. El pare de la noia promet que qui porti la flor tindrà la mà de la seva noia. Tres germans en sentir la notícia decideixen partir a la seva recerca. Surten en tres dies de diferència i els tres es troben amb una velleta que demana almoina, només el petit li dóna (igual que en la versió catalana) i la vella li diu on pot trobar la flor i li dóna una capa per fer-se invisible. El xicotet fa camí cap a la muntanya llunyana i perillosa indicada per la vella i troba la flor. DE camí cap a casa es troben els germans que acaben descobrint que el petit té la flor. L’enterren i són les arenes on és enterrat que parlen i diuen el que ha passat al rei que finalment casa a la seva filla ja curada amb el més petit i valent de tots.”
Buscant imatges i il·lustracions per l’article, he trobat una cosa que m’ha sorprès: aquest conte ha traspassat fronteres, països i nacions i ha creuat mig món, fins a convertir-se en un conte força explicat i recurrent a Sud Amèrica, sota el títol de La Flor de Lilolá o Lalilà. Segons ells es tracta d’un conte d’origen espanyol (llàstima que no és ben bé així) i ells l’han adaptat, de manera que a cada regió s’explica una mica diferent. A Colòmbia, la història de la recerca de la flor sorgeix perquè el protagonista, Enoc, amb el seu amic, ha de trobar la flor per alliberar a la seva novia segrestada el dia del seu casament per un malvat mag.
En canvi,a centre Amèrica es tracta de la recerca d’un fill per curar la ceguera del seu pare. Curiós, oi?
La flor romanial com és realment? De fet , es tracta d’una flor de color blau, amb pètals de vellut i una olor màgica que mai ningú no ha vist. Potser té forma de lliri, com en la versió valenciana o potser té molts pètals petits i és suau com la seda, tal i com diu la catalana. El que és clar és que és una flor blava, una flor impossible de trobar.
Una història molt bonica sobre la recerca d’un element màgic per tal de curar una malaltia que no té cura. Bonica història amb just final.
Il·lustracions
No és fàcil trobar imatges d’aquesta història, de fet és força complicat. Primer, us porto la portada de Xesco Boix on apareix aquesta història.
Podem trobar una imatge força antiga i la següent és una portada colombiana de la història.
De Mariela Agudelo és aquesta il·lustració.
Ara us porto una imatge d’un lliri blau perquè veieu a què es pot semblar la flor de la història que avui ens ocupa. És preciosa.
Per acabar, una imatge de les tres Bessones i La Flor de Romanial, és gràcies a elles i als meus nens que vaig descobrir aquesta història un dia de pluja.
A veure si teniu sort i trobeu la flor!
