Elefant Trompeta

Il·lustració de l’Elefant Trompeta (2009)

ALADÍ I LA LLÀNTIA MERAVELLOSA, Adap. Josep Vallverdú, Il·l Pep Montserrat, Editorial La Galera, Col·lecció Popular (1997) –> Com sempre un excel·lent títol de la Galera Popular amb un gran il·lustrador, en Pep Montserrat, que ens acosta una versió d’un Aladí molt diferent a la que estem acostumats. Un geni que no és blau i grassonet, una imatge molt diferent a la que Disney i adaptacions posteriors ens han acostumat.

Un llibre per a nens que comencen en l’hàbit de la lectura, com sempre un bon conte per a primers lectors.

“Vet aquí una vegada que a la ciutat de la Xina hi havia un jove molt i molt pobre que es deia Aladí, i que va ser reclutat a canvi d’una moneda d’or per un mag del Magreb fent-se passar pel germà del seu pare mort, per tal de que el jove noi l’ajudés a recuperar una llàntia d’oli d’una misteriosa cova que s’empassa i apressa a tothom que hi entra. Un cop a la cova, el mag li digué al jove Aladí que no agafés res de res, però no va poder evitar la temptació de posar-se un anell no gaire luxós al dit de tota la pila de tresors que hi havia en aquella meravellosa cova. Va anar cap a la sortida i li va demanar al mag la seva moneda, però el vell va demanar-li primer la llàntia,el jove Aladí no li va donar, i el mag va moure una roca que va tancar l’entrada de la cova deixant al jove lladregot a dins. Després de l’intent de traïció del temible mag, el jove Aladí es queda amb la llàntia i descobreix que amb ella pot invocar a un geni obligat a servir al posseïdor de la llàntia. Amb la seva ajuda, Aladí es fa ric i poderós i es casa amb la princesa Badrulbudur.
Però el mag retorna per recuperar el que considera seu, i enganya a la dona d’Aladí fent-se passar per un venedor que compra llànties antigues, i la bonica jove li acaba entregant la llàntia, ignorant l’immens valor que aquesta posseeix. El temible mag encisat per la bellesa de la jove esposa d’Aladí i de totes les fortunes que havia aconseguit amb l’ajuda del geni, li va prendre tot: palau, riqueses i la seva esposa a les terres del malvat mags, al Magreb. Aladí en arribar i veure que li havien pres tot, es desespera i fent girar l’anell màgic que havia tret de la cova apareix un petit geni que el pot ajudar. El jove Aladí li demana que el porti amb la seva estimada, que és l’únic que realment l’importa. Dit i fet, es troba amb la jove esposa i junt ideen un pla per vèncer al temible mag. La Badrulbudur sopa amb el mag i li serveix un exquisit elixir en una copa de color blau que conté pols adormidora. Aladí va esperar a que el mag caigués adormit al damunt de la taula, el va embolicar amb una catifa, l’arrossega fins al mar i allà embolicat va morir ofegat. I els joves esposos van ser feliços per sempre més.”

Aquest és el conte d’Aladí i la Llàntia Meravellosa que es troba dins el recopilatori de contes orientals de tradició oral de l’Índia, Egipte i Pèrsia: Les mil i una nits. El nucli d’aquestes històries és format per un recopilatori encara més antic anomenat Hazâr Afsâna (Els mil mites). La composició i recopilació d’aquestes històries al àrab fou feta, suposadament,  per Abu abd-Allah Muhammed el-Gahshigar que va viure durant el segle IX, considerat l’autor de Les mil i una nits.

L’estructura del llibre és la d’una història que serveix de marc a totes les altres, de manera que un soldà sorprèn a la seva dona amb una altre home, i en venjança decideix anar-se al llit cada nit amb una verge i matar-la al matí següent. No ho farà però amb Xahrazad, ja que cada nit li explica una història diferent, deixant-la inacabada per enllaçar-la amb la següent, mantenint així l’intriga del soldà, que a la nit 1001 decideix no matar-la i estar amb ella per sempre més.

Dit això cal explicar que el conte d’Aladí és una de les històries que explica Xahrazard per salvar la vida amb el seu amant. Tot i que aquesta història no formava part del recopilatori inicial i es desconeix la font àrab medieval original d’aquesta història. De fet fou inclosa pel traductor francès de la història: Antoine Galland que la va sentir d’un conta-contes siri  d’Alep. En el diari de Galland se’ns explica que la versió de la història fou escrita i introduïda l’hivern de 1709 a 1710, i va ser inclosa en el volum IX i X de Les Mil i una nits publicades el 1710.

EEl 1901 John Payne va publicar un llibre on s’explicaven les investigacions que havia fet entorn de Galland i el conte d’Aladí, i ens parla de que la Biblioteca Nacional  de París va descobrir dos manuscrits àrabs que contenien la història d’Aladí i dues històries més que no estaven en el llibre inicial. Un dels manuscrits és una versió sirià de finals del segle XVIII i l’altra un manuscrit que va pertànyer a un investigador fet l’any 1703 a Bagdad, fet que ens pot fer pensar que abans de Galland, ja havia descobert un altre occidental aquesta història.

Doncs bé, podríem concloure que es tracta d’una història síria de tradició oral molt arrelada, que ja s’explicava molts segles enrere i que és per això que va ser inclosa en Les mil i una nits.

Com a curiositats de la història destacar, que la trama succeeix a la Xina, per tal probablement de situar la història en un lloc molt i molt llunyà, tot i que l’escenari és totalment islàmic i la gent és musulmana. De manera que es va utilitzar el nom de la Xina com un simple referent no real per tal d’emmarcar la història en un país llunyà.
Pel que fa al tema de la història és molt recurrent en molts contes infantils. Tant el del trampós que és burlat per algú que encara ho és més, com el del noi pobre que acaba convertint-se i esdevenint molt i molt ric. Un tipus d’història que normalment presenta tres parts: de dels inicis baixos fins aconseguir  el primer èxit, una sèrie d’obstacles o problemes impedeixen la seva fortuna i felicitat, per finalment superar les adversitats i fer que les seves riqueses siguin més estables.
De manera que quan realment aconsegueix les coses pel seu propi valor és quan vens al mag amb els seus propis mitjans, i no amb l’ajuda fàcil del geni tot poderós.

Evidentment, Disney en va fer una popular versió l’any 1992, que es va basar en part en la història de Les mil i una nits i en la pel•lícula del Lladre de Bagdad de 1940, introduint-ne alguns dels seus personatges. En l’original no hi ha ni mico, ni lloro, i apareix un segon geni. Curiós no?

Il•lustracions

Començarem per una versió d’aquesta història de Errol Le Cain, a veure què us sembla.

Max Liebert, Victoria Disraeli (S.XIX) i Virginia Frances Sterret (1928) també en van fer una versió. També hi ha algunes a continuació de les que en desconeixo l’autoria.

En Francès són les portades que us porto a continuació.

En castellà n’he trobat unes quantes.

I en anglès.

Fins i tot en tenim de japoneses.

I Coreanes.

A Alemanya també és un conte molt explicat i també en tenen portades de molt interessants.

En català, de les Illes Balears i fins i tot del País Basc n’he trobat versions.

Com a curiositat us porto un geni i un Aladí fets amb peces de Lego, un Popeye en la història d’Aladí i per acabar imatges d ela famosa versió Disney.

Una història molt màgica, així que ja sabeu, si mai us trobeu amb una antiga llàntia d’oli, fregueu-la bé que potser us apareixerà un geni que complirà tots els vostres desitjos.

POESIES AMB SUC, Miquel Desclot, Il·l Mercè Galí, Editorial La Galera –> El recull de contes que us porto avui, no és ben bé així. De fet es tracta d’una antologia poètica per a infants. Un munt de poesies perquè els nens llegeixin , escoltin i aprenguin sobre tots els temes imaginables. Més de tres-cents poemes d’autors d’arreu del món.

Una obra que una vegada més intenta acostar el món del vers ens els infants més petits. una proposta d’allò més interessant i sorprenent.

Les il·lustracions són de Mercè Galí, una il·lustradora fresca i divertida, amb un estil força original.

Käthe Kruse va ser la creadora de les seves pròpies nines i de la seva pròpia marca, nascuda el 1883, es va casar i va tenir fills, per a ells va crear les seves pròpies nines, ja que volia que els seus infants tinguessin joguines que fossin capaços d’estimar. En honor a aquesta dona,  va néixer el que s’ha convertit en una important marca de joguines alemanyes amb l’ideal de crear les nines a l’estil de Käthe, convertint-les així en el seu producte estrella.

Però a mi el que m’ha interessat més d’aquesta marca és la seva filosofia, la seva manera de crear joguines que els nens s’estimin, i amb aquest objectiu, a part de les famosos nines, tenen joguines per a nadons, titelles i altres accessoris. Ara us deixo amb una petita mostra del que fan i com ho fan, si us interessen sempre podeu trobar més coses a la seva web.

Quan sento la paraula endevinalla, m’enrecordo de manera automàtica d’una cançó que els hi posava als meus Elefants i que els hi agradava molt que es deia “Juguem a endevinalles”, i és que de fet les endevinalles són per als infants això: un joc. un joc en el que desenvolupen la lògica, la imaginació i amplien el seu propi imaginari. Avui us porto dos contes d’endevinalles. Els dos molt diferents, però, pel meu criteri, molt bons.

QUI SÓC?, Lola Casa, Il·l Agustín Comotto, Editorial La Galera, Col·lecció Rialles –> Aquest conte té diversos elements que el fan especial:

1. El seu il·lustrador, m’encanta en Comotto, és tot un artistàs i sempre fa dels seus contes, contes especials.

2. La seva autora, la Lola Casas, especialista en poesia, versos i endevinalles per a infants. Autora dels més reconeguts llibres del gènere.

3. Una bona editorial, i és que darrera de La Galera sempre hi ha bons títols i bones propostes.

4. Un bon títol per a la seva col·lecció: Rialles. I és que aconseguir que els nens riguin ha de ser un dels principals objectius d’aquest tipus de contes.

A partir d’aquí es tracat de 31 poemes-endevinalles darrera de les quals s’amaga un personatge diferent de la literatura infantil: el fantasma, el llop, la mòmia, el príncep blau…

Cada pàgina conté la solució amagada sota una solapa en forma de dibuix i podem trobar endevinalles com aquesta:

“A les dotze de la nit perds la sabata de cristall, Ai! que et cau per l’escala del palau!” Ja l’heu endevinat? Us deixo amb algunes de les seves il·lustracions.

EL LLIBRE DE LES ENDEVINALLES, Carme Alcoverro, Il·l. Carmen Queralt, Editorial Barcanova (2002) –> Aquest llibre consta de ni més ni menys que 432 endevinalles, totes elles catalanes i relacionades amb objectes autòctons. I és que cada poble i cada cultura té la seva pròpia manera de fer conèixer el que els envolta a través de dites, refranys o com és en aquest cas endevinalles. Un recull que ja s’ha reeditat 6 vegades i que va camí a reeditar-se moltes més.

En les pàgines del llibre podreu trobar les endevinalles enumerades i alguns dibuixos que donen solució a alguns dels enigmes.

Avui us porto les il·lustracions i una entrevista complerta i extensa d’un il·lustrador de Buenos Aires, que potser no és massa conegut a les nostres contrades. Es tracta de Poly Bernatene, il·lustrador infantil amb un estil preciós, dolç, treballat i molt característic.

Ja de ben petit era un apassionat del dibuix, era d’aquells nens que amb un paper i un llapis els tenies contents, i va créixer i ja no se’n va separar. Amb una extensa carrera on ha passat per àmbits molt diferents, l’any 2000 es va decidir a dedicar-se professionalment al món de la il·lustració, i des d’aleshores no només ho fa, sinó que ens meravella amb el seu treball.

No us explico més coses, perquè ja ens les explica ell amb la seva entrevista:

–    De petit ja se’t donava bé dibuixar?
Creo que nací con un lápiz en la mano.

–    Quan vas decidir que volies ser il·lustrador?
Desde muy chiquito comencé a dibujar, recuerdo que mi principal influencia fue la televisión porque no tuve la suerte de que mis padres fueran muy lectores. Alucinado por la Pantera Rosa, Meteoro, Batman y demás vejestorios que hoy ya lo vemos como RETRO, me dedicaba horas y horas a copiar las imágenes que me habían quedado grabadas a la hora de tomar la leche. Mi familia tampoco tenía recursos para comprarme las figuritas y sus respectivos albumes; fue así como comencé a hacerlos por mi cuenta, hacía mis propias historietas y posters de mis personajes favoritos también.
Mi madre era maestra y le hacía las láminas para la escuela-así me gané mis primeros platos de ravioles, jaja-
Cuento todo esto porque creo que tiene que ver con la pasión que llevamos dentro todos los que soñamos con hacer lo que nos gusta, en mi caso estaba destinado a ser ilustrador, y resignados a eso mis padres me llevaron a estudiar dibujo. Hoy mirando atrás estoy seguro que no aprendí mucho en esa época(de 9 a 12 años), porque no eran grandes profesores los de mi barrio, pero sí me mantuvo siempre cerca de lo que amaba, y lo que hacía lo hacía con gusto y dedicación.
El dibujo siempre fue mi nexo con el mundo, especialmente en la secundaria, retrataba a mis compañeros de clase, mis monografías siempre eran acompañadas por ilustraciones (las cuales ayudaban a elevar la nota por más que los contenidos fueran mediocres -¡Bernatene… le dejo un 7 por el trabajo que se tomó con el dibujito!-decía la profe-), inclusive me he ganado la atención de algunas chicas en el secundario regalando dibujos de Sting. El dibujo siempre me acompaño a la hora de integrarme con la sociedad.
Al salir de la secundaria comencé a estudiar en Bellas Artes y no me pareció raro encontrar trabajo con una carpeta de dibujos, ¡por supuesto esa carpeta estaba a la altura del trabajo que había encontrado!! Empleado de decoración en un hipermercado!!Me la pasé haciendo los precios de las góndolas durante 7 años (sí… esos que se hacen con marcadores gruesos y con letra prolija!).
Por suerte hice carrera, y siempre ganándome a mis jefes y gerentes con dibujos, presentaciones y buenas ideas llegué a ser jefe de decoración y publicidad en los últimos años junto a esa empresa, ahí me formé haciendo cursos de capacitación como “Negociación”, “Liderazgo”, “atención al cliente” o “animación de eventos”, organicé campañas de publicidad, aprendí mucho de fotografía publicitaria, realicé la apertura de una sucursal en Mar del Plata y a pesar de todo lo difícil… fué una experiencia corporativa que años después iba a aplicar en mi propia profesión! Aquí aprendí el sentido de responsabilidad, de hacerme cargo de las desiciones que tomaba, podría decirse que maduré mucho trabajando con esta empresa. Paralelamente seguía estudiando Bellas Artes de noche y por ese lado me formé en lo intelectual, me gustó mucho conocer de historia del arte, filosofía o análisis de obra.
No me pregunten cómo llevaba mi doble vida entre las góndolas de supermercado y los bastidores y el óleo.
Del 94 al 96 estudié animación(otra cosa más para agregar a mi locura) y en el 98 dejé de trabajar con la empresa(quemado yo); decidido a hacer lo que me gustaba me junté con algunos amigos a hacer animación en el Sótano de un Garage, al tiempo me convocan para trabajar haciendo fondos para la película animada “Los pintín”-muy mala- y luego de trabajar en varias producciones animadas se me presenta la oportunidad de hacer mi primer trabajo como ilustrador de libros.
Aquí te dejo el link de mi blog donde cuento esta experiencia: http://dibupoly.blogspot.com/2006/06/un-raton-con-historia.html

-Has il·lustrat per publicitat, animació, còmics, i literatura infantil. En quin àmbit et sents més còmode?
Estoy seguro que ilustrar libros es lo que realmente amo hacer.

–   Has publicat per a molts països, quin és el mercat editorial més obert a noves propostes? I el més exigent?
En Argentina me siento muy cómodo, los más abiertos son en Francia y Taiwán, en Inglaterra son muy exigentes, pero también conmigo han sido muy abiertos, a su vez yo siempre he sido abierto a las sugerencias, es una manera de crecer muy interesante.

–    De tots els projectes en els que has treballat, de quin et sents més orgullós? Perquè?
Es difícil encontrar uno en especial, cada proyecto me hace sentir orgulloso por diferentes razones. “El atraviesa paredes “ para Taiwán porque me encantó la historia y tuve absoluta libertad, “Tickle Tree” para Inglaterra porque pude hacer imágenes que estaban en mi cabeza hace mucho tiempo o los libros que ilustré para cuentos de E. A. Poe, por razones obvias!!!

–  Has publicat recentment“El árbol de las cosquillas”, un àlbum il·lustrat ple d’imatges fantàstiques e impossibles. Quins reptes com a il·lustrador ha suposat per a tu aquesta història?
Es una poesía, de alguna manera tenía toda la posibilidad de tirar imágenes surrealistas, fantásticas y llenas de imaginación, sencillamente ilustré y lo llevé para el lugar que más me gusta y todo tiene que ver con cosas que me gustan dibujar: Calesitas, el teatro, mundos extraños. Muchas cosas salieron de la inspiración que me dieron mis hijos, cuando juegan en la bañera, a los piratas, el gusto por los trenes, por ejemplo: en la ilustración que se desarrolla en un espacio y los chicos vuelan, viene de cuando mi hijo Valentín (3 años en ese momento) durante casi un año cada vez que se le levantaba de dormir, lo primero que decía era: – papá!!!aterricé!

–    Un país amb bona literatura infantil és…
Son varios, cada uno tiene lo suyo, España, Francia, Argentina, México y seguro que me estoy perdiendo un montón de lugares a los que no puedo acceder por cuestiones de idioma.

–    Un il·lustrador és…
Un artista que nos quiere contar algo, no importa de qué forma, una interpretación artística que logra que la imagen nos dé algo con qué inquietarnos, asombrarnos o simplemente disfrutar.

–    ¿Què és el que més t’agrada de la teva feina?

Pintar

– I el que menys?

Hoy cada vez me cuesta más trabajar por encargo.

–    Com definiries el teu estil a l’hora de dibuixar?
El de los muchos estilos, yo me pongo al servicio de la historia que me toca contar y nunca trabajo de la misma forma, de todas maneras el hilo que tienen mis trabajos son las luces y el manejo del color.

–  Has publicat llibres per Argentina, Gran Bretanya, Austràlia, Grècia, Bèlgica… Quina és la situació de la literatura infantil en general? En quin país es cuida més la literatura que s’ofereix als més petits? On hi ha més qualitat en aquest aspecte?
Por suerte me ha tocado trabajar en proyectos interesantes y siempre me dio a pensar que en todos los países que he trabajado se cuida mucho el material.

–    El meu bloc parla de contes clàssics, explica’ns un conte típic del teu país.

Lamentablemente en nuestro país no hay mucha historia de literatura clásica, por lo general desde pequeños nos han contado cuentos clásicos más bien viniendo de Europa, pero me gustaría transcribir un cuento de Horacio Quiroga: A la deriva

“El hombre pisó algo blancuzco, y en seguida sintió la mordedura en el pie. Saltó adelante, y al volverse con un juramento vio una yaracacusú que, arrollada sobre sí misma, esperaba otro ataque.

El hombre echó una veloz ojeada a su pie, donde dos gotitas de sangre engrosaban dificultosamente, y sacó el machete de la cintura. La víbora vio la amenaza, y hundió más la cabeza en el centro mismo de su espiral; pero el machete cayó de lomo, dislocándole las vértebras.

El hombre se bajó hasta la mordedura, quitó las gotitas de sangre, y durante un instante contempló. Un dolor agudo nacía de los dos puntitos violetas, y comenzaba a invadir todo el pie. Apresuradamente se ligó el tobillo con su pañuelo y siguió por la picada hacia su rancho.

El dolor en el pie aumentaba, con sensación de tirante abultamiento, y de pronto el hombre sintió dos o tres fulgurantes puntadas que, como relámpagos, habían irradiado desde la herida hasta la mitad de la pantorrilla. Movía la pierna con dificultad; una metálica sequedad de garganta, seguida de sed quemante, le arrancó un nuevo juramento.

Llegó por fin al rancho y se echó de brazos sobre la rueda de un trapiche. Los dos puntitos violeta desaparecían ahora en la monstruosa hinchazón del pie entero. La piel parecía adelgazada y a punto de ceder, de tensa. Quiso llamar a su mujer, y la voz se quebró en un ronco arrastre de garganta reseca. La sed lo devoraba.

-¡Dorotea! -alcanzó a lanzar en un estertor-. ¡Dame caña1!

Su mujer corrió con un vaso lleno, que el hombre sorbió en tres tragos. Pero no había sentido gusto alguno.

-¡Te pedí caña, no agua! -rugió de nuevo-. ¡Dame caña!

-¡Pero es caña, Paulino! -protestó la mujer, espantada.

-¡No, me diste agua! ¡Quiero caña, te digo!

La mujer corrió otra vez, volviendo con la damajuana. El hombre tragó uno tras otro dos vasos, pero no sintió nada en la garganta.

-Bueno; esto se pone feo -murmuró entonces, mirando su pie lívido y ya con lustre gangrenoso. Sobre la honda ligadura del pañuelo, la carne desbordaba como una monstruosa morcilla.

Los dolores fulgurantes se sucedían en continuos relampagueos y llegaban ahora a la ingle. La atroz sequedad de garganta que el aliento parecía caldear más, aumentaba a la par. Cuando pretendió incorporarse, un fulminante vómito lo mantuvo medio minuto con la frente apoyada en la rueda de palo.

Pero el hombre no quería morir, y descendiendo hasta la costa subió a su canoa. Sentose en la popa y comenzó a palear hasta el centro del Paraná. Allí la corriente del río, que en las inmediaciones del Iguazú corre seis millas, lo llevaría antes de cinco horas a Tacurú-Pucú.

El hombre, con sombría energía, pudo efectivamente llegar hasta el medio del río; pero allí sus manos dormidas dejaron caer la pala en la canoa, y tras un nuevo vómito -de sangre esta vez- dirigió una mirada al sol que ya trasponía el monte.

La pierna entera, hasta medio muslo, era ya un bloque deforme y durísimo que reventaba la ropa. El hombre cortó la ligadura y abrió el pantalón con su cuchillo: el bajo vientre desbordó hinchado, con grandes manchas lívidas y terriblemente doloroso. El hombre pensó que no podría jamás llegar él solo a Tacurú-Pucú, y se decidió a pedir ayuda a su compadre Alves, aunque hacía mucho tiempo que estaban disgustados.

La corriente del río se precipitaba ahora hacia la costa brasileña, y el hombre pudo fácilmente atracar. Se arrastró por la picada en cuesta arriba, pero a los veinte metros, exhausto, quedó tendido de pecho.

-¡Alves! -gritó con cuanta fuerza pudo; y prestó oído en vano.

-¡Compadre Alves! ¡No me niegue este favor! -clamó de nuevo, alzando la cabeza del suelo. En el silencio de la selva no se oyó un solo rumor. El hombre tuvo aún valor para llegar hasta su canoa, y la corriente, cogiéndola de nuevo, la llevó velozmente a la deriva.

El Paraná corre allí en el fondo de una inmensa hoya, cuyas paredes, altas de cien metros, encajonan fúnebremente el río. Desde las orillas bordeadas de negros bloques de basalto, asciende el bosque, negro también. Adelante, a los costados, detrás, la eterna muralla lúgubre, en cuyo fondo el río arremolinado se precipita en incesantes borbollones de agua fangosa. El paisaje es agresivo, y reina en él un silencio de muerte. Al atardecer, sin embargo, su belleza sombría y calma cobra una majestad única.

El sol había caído ya cuando el hombre, semitendido en el fondo de la canoa, tuvo un violento escalofrío. Y de pronto, con asombro, enderezó pesadamente la cabeza: se sentía mejor. La pierna le dolía apenas, la sed disminuía, y su pecho, libre ya, se abría en lenta inspiración.

El veneno comenzaba a irse, no había duda. Se hallaba casi bien, y aunque no tenía fuerzas para mover la mano, contaba con la caída del rocío para reponerse del todo. Calculó que antes de tres horas estaría en Tacurú-Pucú.

El bienestar avanzaba, y con él una somnolencia llena de recuerdos. No sentía ya nada ni en la pierna ni en el vientre. ¿Viviría aún su compadre Gaona en Tacurú-Pucú? Acaso viera también a su ex patrón mister Dougald, y al recibidor del obraje.

¿Llegaría pronto? El cielo, al poniente, se abría ahora en pantalla de oro, y el río se había coloreado también. Desde la costa paraguaya, ya entenebrecida, el monte dejaba caer sobre el río su frescura crepuscular, en penetrantes efluvios de azahar y miel silvestre. Una pareja de guacamayos cruzó muy alto y en silencio hacia el Paraguay.

Allá abajo, sobre el río de oro, la canoa derivaba velozmente, girando a ratos sobre sí misma ante el borbollón de un remolino. El hombre que iba en ella se sentía cada vez mejor, y pensaba entretanto en el tiempo justo que había pasado sin ver a su ex patrón Dougald. ¿Tres años? Tal vez no, no tanto. ¿Dos años y nueve meses? Acaso. ¿Ocho meses y medio? Eso sí, seguramente.

De pronto sintió que estaba helado hasta el pecho.

¿Qué sería? Y la respiración…

Al recibidor de maderas de mister Dougald, Lorenzo Cubilla, lo había conocido en Puerto Esperanza un viernes santo… ¿Viernes? Sí, o jueves…

El hombre estiró lentamente los dedos de la mano.

-Un jueves…

Y cesó de respirar.

FIN”

–  Si fossis un personatge de conte series…
Cualquiera que tenga un lápiz en la mano!

–    Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?
Estoy, de a poco, comenzando a trabajar en proyectos personales, mientras tanto estoy haciendo un nuevo cuento al estilo clásico para Inglaterra e ilustrando una novela juvenil para USA.

Il·lustració de l’Elefant Trompeta (2009)

La col·lecció de Trompetes es va fent dia rere dia, cada vegada més gran. Aquest cop els amics de Vabau m’han regalat una bonica versió de l’Elefant Trompeta amb un dels seus peixos amb cames. Un estil molt Vabau per una il·lustració molt bonica.

Moltíssimes gràcies!

“Vet aquí una vegada hi havia un matrimoni molt pobre del que va néixer un fill molt afortunat. Es va vaticinar que quan complís 14 anys es casaria amb la filla del Rei. Un dia el Rei passava per allà on vivia el nen i els pares orgullosos li van explicar la profecia.
El Rei els va prendre el fill dient que el cuidaria i el va tancar en una capsa i la va llançar al riu, però la capsa no es va enfonsar i va anar a parra riu avall, on es va topar amb la presa d’un molí i un dels mossos va recollir la capsa. En obrir-la els moliners van veure que era un nadó i el van cuidar durant molt i molt temps.
Passats 14 anys, una tempesta va sorprendre al rei que va anar a refugiar-se al molí, i en veure el jove noiet va preguntar als moiners si era fill seu. Els moliners van explicar el que va passar fa 14 anys i el rei en saber que era el pretendent que no volia per la seva filla, els hi va demanar als moliners si li deixarien que el jove portés una carta a la reina per dues monedes d’or.
Dit i fet, el noi es va posar camí de palau amb la carta, es va perdre enmig del bosc i va anar a refugiar-se a la casa d’uns bandolers que en llegir la carta van veure que hi posava que matessin al noi que portava la carta. Els bandolers, que no tenien tan mal cor, es van apiadar del noi afortunat i van canviar la carta per una que posés que el jove s’havia de casar amb la princesa.
En arribar a palau, la jove princesa va quedar encisada pel noi i de seguida la van casar amb ell. S’havia complert la profecia i el noi amb 14 anys s’havia casat amb la princesa. El rei al tornar del seu viatge i veure el que havia passat, es va adonar que algú havia canviat la carta, el noi va dir que potser havien estat els bandolers.
El rei, intentant buscar una mort segura pel jove, el va enviar a la casa del dimoni a buscar-hi els Tres pèls d’or del Diable. Dit i fet, el noi es va posar en camí.
Va arribar a un poble on tothom estava molt i molt trist, ja que resulta que la font de riquesa del poble era una font de la que manava vi, i ara s’havia assecat, el noi va dir que no els podia ajudar ara, però que de tornada ho faria.
Un segon poble també estava vivint una gran desgràcia, resulta que el pomer de la plaça que feia pomes d’or, ara no tenia ni fulles pràcticament. I el noi els digué el mateix que en el poble anterior.
Va arribar a un riu profund i fosc, on hi havia un remer que es dedicava eternament a portar les ànimes d’una banda a l’altra del riu fins a les portes de l’ infern. El remer estava desesperat perquè ningú el podria rellevar mai, el noi va dir-li que al tornar l’ajudaria i li donaria una resposta.
Va arribar a les portes de l’ on va trobar a la dona del diable que es va apiadar de la història del jove, i li va prometre que l’ajudaria amb els tres pèls i amb tots els problemes que s’havia trobat pel camí. Només s’havia d’amagar entre els plecs de les faldilles de la dona del diable i parar bé l’orella.
En arribar el diable, va sopar i beure i de seguida va caure dormit. La dona li va arrencar un dels cabells i el diable va començar a cridar i li va preguntar a la dona:
–    Però què fas?
–    És que he tingut un mal son i té estirat dels cabells de la barba, he somiat que un poble del que manava vi en una font s’havia assecat. Qui en té la culpa?
–    Un gripau que hi ha a sota i que es beu tot el vi. Si el matessin en tornaria a brollar el vi.
Va passar exactament el mateix amb el segon dels pèls que la dona li va arrencar, i en va treure l’entrellat del pomer de les pomes d’or. Resulta que hi ha una rata que mossega les arrels i l’està matant però que si matessin a la rata, tot quedaria solucionat.
I del remer li va dir que l’únic que li calia és que quan algú li demanés que el creués el riu, li havia de donar el rem, si ho feia quedava lliure per sempre de la seva tasca i el que agafés el rem, estaria condemnat a fer la tasca que ell havia fet durant molt temps.
Acomplert l’objectiu, el jove tenia els tres pèls i les tres solucions. I va tornar de camí a palau, però passant abans pel remer i pels dos pobles. A canvi de la seva ajuda, tothom li va oferir grans quantitats d’or i va arribar a palau amb els tres pèls del diable i carregat d’or.
El rei li va preguntar d’on havia tret tan or i el noi li va dir que de l’altra banda del riu, i el va enviar així amb el remer que per fi va quedar alliberat, i es diu que el Rei encara rema i va d’una banda a l’altra del riu per tota l’eternitat.”

Aquesta és la història de “Els tres pèls d’or del diable”, un conte molt i molt antic propi del Folklore europeu i adaptat pels famosos germans Grimm, dels que se n’atorga l’autoria.
Es tracta d’un conte que es podria dividir de manera molt i molt clara en dues parts: la primera “De com el pobre noi s’arriba a casar amb la noia rica” que pertany al tipus 930 segons la classificació de l’ATU, i la segona part corresponent a la història de “Els tres pèls d’or del diable” que pertany a la part de la conquesta i consecució dels tres pèls i que es classifica segons l’ATU com la tipologia de conte 461.

Els germans Grimm van manifestar que aquesta història s’assemblava molt a una recopilada per ells mateixos sota el títol Griffin que també conté dues parts, i en la que la segona coincideix amb la tipologia 461.
La primera vegada que es va escriure aquesta història en anglès els tres pèls d’or no eren pas del diable sinó d’un gegant. I en d’altre versions la dona del diable és la mare o fins i tot l’àvia. De fet el paper de la dona ens recorda molt al que exerceix la dona del gegant de “Jack i la mongetera màgica” que és la còmplice del protagonista. Com  curiositat en relació a la manera com la dona li arrenca els pèls, és que hi ha algunes històries en que els pèls són de la barba, altres del cap, i que fins i tot no està ben bé adormit, sinó que la dona el que representa que li fa és treure-li els polls i altres paràsits que pugui tenir al cap i és així com aprofita per arrencar-li.

Cal dir però que en català, tenim la nostra pròpia versió de la història sota el títol: “Els tres pèls del dimoni” i la història omet tota la primera part del conte i fa més o menys així:
“Vet aquí que la princesa del cruel rei s’enamora del pobre criat, i el rei per desempallegar-se’n l’envia a buscar els tres pèls del diable.
Abans d’arribar al rimer poble, es troba amb una velleta que li ofereix ajuda, li dóna un collaret de perles i li diu que si mai necessita ajuda que agafi el penjoll i pronunciï aquestes paraules:
Penjollet de plata,
Penjollet d’argent,
Ajuda aquest noi tan valent.
Passa per un primer poble on la font que brollava vi s’havia assecat, un segon poble on el pomer de les pomes d’or ja no feia pomes i un tercer poble en el que algú els havia matat a la seva estimada princesa.
Passat els pobles arriba a un riu profund, fosc i pudent on hi troba un vell barquer desesperat perquè està condemnat a remar i remar eternament portant les ànimes d’una banda a l’altra del riu fins a la porta de l’infern. El barquer  li va dir que ara ell l’hauria de substituir, i el noi li va prometre que ho faria quan tornés per creuar el riu ja que ara tenia una missió molt important.
Arribà i hi trobà la dona del dimoni, que en el fons era bona gent i el converteix en una formiga perquè el seu marit no el trobi quan arribi i li promet que l’ajudarà a arrencar els tres pèls del diable.
El diable arriba, menja i s’adorm i la dona li arrenca el primer pèl, i el diable pensant-se que és una mosca empipadora o un borinot qui el molestà, confessà que estava somiant amb els pobres desgraciats del primer poble que haurien de saber que perquè el vi tornés a brollar de la font només havien de treure’n el gripau que s’estava bevent tot el vi.
La solució de l’arbre de les pomes d’or la dóna quan li arrenca el segon pèl i explica que estava somiant amb ells i en que hi havia ficat a dins un cuc que s’estava menjant l’arbre des de l’interior.
En el tercer dels casos, la princesa morta, només l’havia adormit i calia que li rentessin la cara amb aigua de la font de la plaça.
Aconseguit els tres pèls, el noi formiga sortí de la casa del dimoni, es posa a la barca del barquer sense que s’adonés i creuà el riu, un cop a l’altra banda i gràcies al collaret màgic es torna a convertir en un noi.
Va passar per els tres pobles i  els va ajudar, en cada poble li donaren dos sacs plens de tresors i arribà a palau amb els tres pèls i els seus sis sacs de tresors. El cobdiciós rei, va preguntar de d’on havia tret tan or i el jove el va enviar a l’altra banda del riu, on el barquer li va donar el rem, i el rei va quedar condemnat per sempre més.
I el criat ric i la princesa es van casar.”
Joan Amades va ser el recopilador d’aquesta història  en el llibre Folklore de Catalunya: Rondallística (1950) on el conte rebia el nom de “El rei Bescambrill”, que era el nom que tenia el rei cruel del conte.
Un conte curiós i amb una temàtica molt recurrent en els contes que el noi més pobre, honest i valent s’acaba quedant amb la jove princesa i s’acaba fent ric i poderós.

Il·lustracions
D’aquest conte he trobat forces il·lustracions alemanyes, i de fet per aquest motiu, són les primeres que us presento.

Il·lustracions d’arreu, algunes modernes, altres més clàssiques, i fins i tot una espècie de pel·lícula de dibuixos animats.

En castellà tenim un parell de portades.

Un il·lustrador, Gustavo Ortega, n’ha fet les seves pròpies il·lustracions.

Un conte que desperta l’imaginari de qualsevol, amb tants temes i tants elements màgics que el fa especial.