Dibuixant a… LA CARBASSA DE TOTS SANTS

31 octubre 2012
0

Il·lustració de l’Elefant Trompeta (2012)

El conte de… LA CARBASSA DE TOTS SANTS

30 octubre 2012
0

Sé que potser resulta força complicat parlar-vos d’algun conte que expliqui tot el que us vaig explicar ahir sobre els orígens de les carbasses popularment conegudes com a carbasses de “Halloween”, tot i tenir un origen molt anterior com ja vau poder comprovar. Però seria injust no portar-vos aquest conte en la secció d’avui, ja que és el que originàriament va inspirar la meva recerca sobre tot el que us vaig narrar ahir.

LA CARABASSA DE LES ÀNIMES, Elena Ferro, Il·l. Subi, Col·lecció Els contes del Follet, Editorial Baula (2012) –> Sé que aquest és un cotne que ja us vaig recomanar l’altre dia, però era el conte perfecte per tornar-vos a portar avui. Sé que us he parlat ja d’aquesta col·lecció, així que el que em ve de gust avui és fer-vos cinc cèntims del perquè d’aquest conte, què és el que pretén explicar i com ho fa.

El que vol narra la història és que el fet de buidar carabasses per posar-hi una llum dins és una tradició que a Catalunya es va dur a terme durant molts i molts segles el dia de Tots Sants, i no pas per influència del Halloween, que en aquella època ni existia com a tal ni molt menys havia arribat a les nostres contrades. És un conte que pretén explicar la importància d’algunes tradicions antigues i la importància també de no perdre ni oblidar aquestes tradicions i costums que també ens pertanyen. A aquesta tasca, s’hi suma de manera jo diria perfecte, l’autora d’aquesta col·lecció, l’Elena Ferro. És una col·lecció que admiro moltíssim, que m’entusiasma, i que una mica ve a fer el que fa el Trompeta en els seus orígens. Ens porta un conte que explica la tradició o costum, les cançons que hi ha al seu voltant, i la part que a mi, per la meva vessant “investigadora”, m’interessa més: d’on prové la tradició i tot de curiositats entorn d’aquesta. La seva autora s’està convertint en una autèntica experta de costums i tradicions catalanes, i aquests contes en són una molt bona mostra d’un gran treball que hi ha al darrere.

A aquest títol s’hi afegeixen dues poesies d’Isabel Barriel entorn la tradició de les carbasses amb llum.

Si a tot plegat hi sumem també que els contes d’aquesta col·lecció estan fantàsticament il·lustrats per en Subi, l’únic que em queda per dir-vos és que m’encantaria tenir-los tots a la meva prestatgeria.

Els orígens de… LA CARBASSA DE TOTS SANTS

29 octubre 2012
0

Sé que si us parlo de la carbassa de Halloween us estranyarà, el Trompeta tot un defensor de les costums i tradicions catalanes; però què em diríeu si us digués  que el fet de buidar una carbassa per posar-hi una espelma a dins és una tradició que no és dels Estats Units, que és molt més antiga del que us imagineu, i que prové del vell continent? I si us digués també que aquesta tradició ja es feia a Catalunya molts anys abans de que arribés a casa nostra el Halloween? Doncs és ben veritat, i us n’explicaré el principi de tot plegat.

Tot bé d’una antiga tradició celta que diu que en el mes de Samon es celebrava la festivitat pagana més important de tota Europa durant el període Celta, el Samhain. El Samhain era considerat l’any Nou celta, es tractava del final de l’època de les collites i de l’abundància. I és que l’any celta es divideix en dues meitats, la meitat fosca que comença a l’octubre-novembre (Samonios), i la clara que comença entre abril i maig (Giamonios). I per tant els celtes consideraven que l’any començava amb l’inici del període fosc de l’any. El calendari però no era fixe, ja que la cultura celta es basava en el calendari lunar per a les seves celebracions.

Fet aquest aclariment el que us puc explicar d’aquesta festa és que es tractava no només d’una festa de transició d’un any a l’altre, ni per celebrar el final de les collites, sinó que a més suposava una obertura a l’altre món, al món dels difunts. La festa durava tres nits, i durant aquell període es considerava que els difunts durant aquelles dates tenien l’autorització de poder caminar entre els vius, donant a la gent l’oportunitat de reunir-se amb els seus éssers estimats. Per tal de mantenir els esperits contents i allunyar als dolents de les pròpies llars, se’ls deixava menjar davant de la porta de les cases, i és una tradició que ha acabat evolucionant en el que els nens anglosaxons fan anant de casa en casa demanant caramels i altres dolços.

Era costum també en aquesta festa buidar naps (posteriorment carbasses) per tal de posar-hi espelmes en el seu interior que recordaven els esperits dels familiars morts.

Com totes les tradicions paganes, intentaren abolir-la, substituir-la o fins i tot atribuir-se-la com a pròpia. És per això que Lluís el Pietós (segle VIII) amb la influència dels bisbes de la Gàl·lia varen proposar celebrar la Festa Cristiana de Tots Sants el 31 d’octubre substituint així el Samhain.

Però la tradició d’adorar els morts i de buidar naps i carbasses es va mantenir molt viva a centreeuropa. I foren els Irlandesos que al segle XIX, al immigrar cap a Estats Units, ja que al seu país estaven passant la Gran Fam Irlandesa (1840) i van haver de marxar del seu país a la recerca de noves oportunitats. I fou allà on començaren a explicar una llegenda molt antoga d’origen celta que explicava el perquè de les llums a dins de les carbasses “Jack-o’-lantern”.

“Aquesta és la història d’un granger molt avar, es deia Jack; un granger que enganyava i mentia als seus veïns i amics. Era tan dolent que tothom el coneixia, i era tan negre la seva ànima que el propi diable el va voler conèixer, i és que un rival així bé calia tenir-lo controlat. El diable vestit com un home normal i va estar durant forces hores parlant amb Jack tot bebent en un bar. Quan lucífer li va confessar que venia per emportar-se’l per fer-lo pagar per tots els seus pecats, Jack li va demanar una ronda més com si fos la seva darrera voluntat. A l’hora de pagar cap dels dos tenia diners, i Jack li va proposar al diable que es convertís en una moneda per pagar i així que li demostrés els seus poders. Així ho va fer el diable, i Jack en comptes de pagar amb la moneda, se la va guardar a la butxaca on hi tenia una creu de plata. Incapaç de sortir-ne, el Diable li va ordenar que el deixés lliure, però Jack no li permetria que ho fes fins que prometés que no el molestaria en un any.
Així van complir el seu tracte i a l’any el Diable va tornar a aparèixer per emportar-se’l. Jack va demanar un darrer desig que el Diable li baixés la poma que hi havia dalt del pomer que tenien just al davant. El Diable al anar a baixar va veure que en Jack hi havia gravat una creu en el tronc per a que no en pogués escapar. Aquesta vegada va demanar que el deixés estar durant 10 anys, a més de que mai pogués demanar la seva ànima per a l’infern. Satanàs va accedir i Jack es va veure lliure.
En Jack va morir abans de que passessin aquests deu anys i disposat a anar al cel, no li van deixar pas entrar, i va ser enviat a un infern en el que tampoc va poder entrar pel seu pacte amb el Diable. Fou així com va quedar condemnat a deambular pels camins amb un nap buit amb un carbó cremant a dins com la seva única guia per vagar entre el bé i el mal eternament. D’aquí el nom de la història, i és que Jack l’Avar es va acabar convertint en Jack el de la llanterna.”

Us he explicat com va arribar la tradició de Halloween als Estats Units, però no us he explicat el perquè que aquesta també es pot considerar una tradició catalana. El fet de que tots els fruits que es poden buidar per dins poden ser utilitzats com a recipient d’una espelma, era sinònim de que tots ells es podien convertir en reservoris d’esperits, no només en la tradició celta (que és de la que en conservem la tradició), sinó també a Àfrica i Àsia. Per tant estem parlant d’una creença universal. A la Península Ibèrica, si tenim en compte les referències documentals, a més de la llarga tradició oral, ens adonarem que cap al segle XIX i principis del XX, a la franja Nord de la Península hi havia aquesta tradició de buidatge de carbasses i altres fruits durant la Nit de Tots Sants per posar-hi una espelma en el seu interior. Una tradició que es remunta molt més enrere a l’arribada de la tradició del Halloween a les nostres contrades. Ho trobem forces referències a Astúries, Aragó, Castella… fins i tot a Galícia on es celebra la festa del Samaín, en un intent de recuperar les antigues tradicions i intentar evitar la influència Nord-americana. El Samaín, és la celebració gallega de la festa del Samhain i va ser reimpulsada per un mestre d’escola, Rafael López Roureiro, que es va donar que fa menys de 30 anys aquesta era una festa que encara se celebrava en diverses zones de Galícia, així com al Nord de Càceres, i en zones de Zamora i Lleó properes a Galícia.

Catalunya però, no queda al marge de tot plegat, i amb la intenció de recuperar aquestes tradicions, es celebra La carbassada de Ripoll, una festa popular que es celebra des d’inicis del segle XX el cap de setmana anterior a la Castanyada. Aquesta tradició era feta per algunes famílies de Ripoll que en antic agafaven les carbasses de l’hort, les buidaven, els hi feien cara i els hi posaven una espelma, tot penjant-les dels balcons i finestres de casa seva, per tal de representar i homenatjar les ànimes dels seus difunts el dia de Tots Sants. D’aquí que l’any 1990 descendents d’aquestes famílies, van decidir fer una agrupació per tal de recuperar i tornar a donar la importància que mereix aquesta festa.

A diversos pobles del Pla de l’Estany com Vilert o Centenys, també havia estat costum buidar carbasses per il·luminar-les. Al Maresme, a Malgrat de Mar i a la Selva era típic dels nois i noies de famílies de pagès de buidar carbasses, posar-los espelmes en el seu interior, i posar-les la vigília de Tots Sants en llocs foscos, en les porxades d’algunes cases, per tal d’intentar espantar a la gent i que creguessin que es tractava de calaveres, tot això es feia a mitjans del segle XX.

Però no només es buidaven carbasses, sinó que també s’havia fet amb naps, provinent de la pràctica celta que us he estat explicant abans, sobretot a la zona de la Malla i la Plana de Vic. Aquestes carbasses i naps servien a part de per invocar els esperits, per fer por a la mainada i als més innocents, i és per això que sovint se’ls hi feien forats amb forma de cara. A més a Catalunya, una tradició una mica més moderna, era encendre una espelma dins d’un càntir per a contenir l’ànima del difunt.

A més a la Cerdanya, també hi tenim la Nit d’Ànimes, una tradició que s’havia perdut fa anys i que darrerament s’està intentant recuperar. L’objectiu del Grup de Recerca de la Cerdanya és anar recuperant cada any diferents elements festius i etnològics relacionats amb la Nit d’Ànimes.

I us preguntareu, aleshores la Castanyada no és una tradició tan antiga o nostrada com hem cregut fins ara?
Però la història de la Castanyada són figues d’un altre paner i el que m’interessava avui era parlar-vos de la tradició de buidar carbasses a Catalunya, una tradició mal associada amb els Estats Units i amb Amèrica, que realment va néixer al centre d’Europa.

Il·lustracions
Avui us vull portar primer algunes il·lustracions de la llegenda irlandesa de Jack-o’- lantern.

I per acabar la portada d’un conte que ha estat el que m’ha inspirat en decidir-me a fer aquests orígens. Es tracta de La carabassa de les ànimes escrit per l’Elena Ferro i il·lustrat per en Subi.

Explica'm… VERSOS DE COLORES

28 octubre 2012
0

VERSOS DE COLORES, Carlos Reviejo, Xavier Salomó, Editorial SM (Maig 2012) –> Aquest recull no és un recull de contes, sinó que es tracta d’un recull de poemes, que al igual que Versos de Cuento que us vaig portar fa unes setmanes, forma part de la mateixa col·lecció. Es tracta de poesies que aquesta vegada tracten dels colors.

Versos, poemes, pensats per als més menuts que pretenen introduir als infants en el món de les rimes, de les poesies, i ho fan amb textos curts, senzills i divertits.

Si a aquest recull li sumem que ha estat excel·lentment il·lustrat per en Xavier Salomó, tenim com a resultat un llibre de versos preciós per als més menuts.

Jugant a… LA LLUNA

27 octubre 2012
0

La Lluna és una empresa familiar artesana dedicada a la realització de productes en fusta per a regalar, decorar i jugar. Evidentment de tot plegat, el fet que m’interessa és que es tracten de productes de fabricació artesanal, són de la terra, i de bona qualitat. Fets amb productes naturals d’entre el seu catàleg hi destaquen especialment els jocs, els trencaclosques i elements decoratius per a habitacions infantils.

També hi ha molt producte d’aquests per regalar en batejos com ara llibretetes, llapis, articles de Nadal, de Pasqua…

En fi, us deixo amb algunes imatges d’alguns dels seus productes.

El Trompeta recomana… CONTES DE TOTS SANTS

26 octubre 2012
0

Suposo que tots i totes sou conscients que s’acosta la Castanyada, i l’estreta relació que aquesta té amb els difunts, fantasmes, esperits i tot allò relacionat amb certa manera amb la por. Ja sabeu que jo sóc partidària de les tradicions de les nostres contrades, i que normalment no en celebro les estrangeres, però avui no us porto contes de Halloween, no us enganyeu. Ni tampoc us porto contes de la castanyera, de la tardor ni de la castanyada, i és que considero que això ja ho fet uns quants anys i ja està força vist, us vull acostar la Festa de Tots Sants de manera diferent.

Deixem-nos ja de preàmbuls i us explico el que us he portat:

NIT DE FANTASMES, Anna Gasol i Teresa Blanch, Il·l. Eva Sans, Col·lecció Contes d’Ara, Editorial Baula (2012) –> Aquesta és la història de com dos bessons, la Paula i en Marc expliquen a en Michael, el seu amic, la tradicional festa de la castanyada. A la vegada tots plegats descobriran les meravelles de la tardor. En Michael a més els hi ha preparat una sorpresa de por característica de la festa de Halloween que es celebra al seu país. Un conte que explica com dues tradicions diferents es poden trobar i conviure l’una amb l’altra. Una manera no tan clàssica com acostuma a ser habitual d’acostar la tardor, la Castanyada, el Halloween i tot plegat als nens i nenes.

LA CARABASSA DE LES ÀNIMES, Elena Ferro, Il·l. Subi, Col·lecció Els Contes del Follet, Editorial Baula (2012) –> Ja sabeu que tinc una gran debilitat amb aquesta col·lecció, i és que els Contes del Follet són uns àlbums que inclouen un conte pels infants que es dedica a explicar una tradició, explicat per en Sebastià Panarra, El Follet de les Festes. Lletres de cançons o poemes relacionades amb la festa o tradició que pretenen explicar, i una molt bona explicació i molt aclaridora del costum o tradició.

Doncs bé, amb aquest títol el que es pretén és explicar com una tradició que en un inici sembla tan americana com és Halloween, prové d’una tradició europea medieval molt antiga on la carbassa era el símbol de les ànimes que ens visiten per Tots Sants.

LAURA MIYASHIRO: "Ilustrar es para mí una forma de expresión auténtica"

25 octubre 2012
0

La Laura Miyashiro fa 10 anys que va aterrar a Barcelona, i va començar en el món de la il·lustració gairebé per casualitat. I és que sempre li havia agradat dibuixar però mai s’hauria plantejat poder viure de la il·lustració. Però les casualitats de la vida la portaren a apuntar-se a l’Escola Massana, tot i que els seus interessos estaven més dedicats al món del disseny gràfic i multimèdia. i és que en un inici aquesta era la seva profesió, i de fet si va dedicar de manera exclussiva fins al 2008, on va començar a fer les seves primeres passes en el món de la il·lustració. Però no va ser fins l’any 2010 en que es va decidir a abandonar definitivament la seva feina com a dissenyadora gràfica per dedicar-se únicament al món de la il·lustració. D’ella en podríem dir forces coses, té un estil particular, molt ben definit i és que els seus personatges tenen quelcom peculiar que els fa reconeixibles. Els nassos dels seus personatges sovint són triangulars i vermells, i en les seves il·lustracions juga molt amb el blanc en les cares, i fons i tot fa il·lustracions que sovint no tenen més de dos o tres colors. Jo vaig descobrir la seva feina gràcies al conte de El gegant del pi, on il·lustra de manera magnifica i original aquesta bonica cançó, i d’ençà d’aleshores no em vaig poder estar d’entrevistar-la. Us deixo amb les seves respostes.

– Com vas decidir començar en el món de la il·lustració?
La verdad es que fue un poco accidental. Cuando me vine para Barcelona, ya hace más de 10 años, me apunté a un curso de ilustración en la Escola Massana para poder tener la visa de estudiantes. Si te soy sincera, me apunté porque era el más económico que encontré. Siempre me ha gustado dibujar, pero nunca lo había pensado como un oficio al cual dedicarme. En aquella época mi interés estaba más enfocado al diseño gráfico y multimedia.

– Quant temps fa que t’hi dediques?
Aproximadamente en el 2008 comencé a colaborar con la revista infantil “Tretze Vents”, pero aún tenía mi trabajo como diseñadora gráfica. Y hace 2 años, lo dejé para dedicarme full time a dibujar y apostar por este mundo. Me costó bastante tiempo tomar esta decisión.

– És molt complicat fer-se un lloc en l’àmbit de la literatura infantil?
Me parece que sí. Yo recién me estoy asomando, así que te podrás imaginar que aún me queda muchísimo por recorrer.

De tots els teus projectes, de quin et sents més orgullosa? Per què?
Ahora estoy desarrollando una novela gráfica pero es para adultos. Y es éste, sin duda alguna, el proyecto personal más grande y más difícil que he hecho hasta ahora. Lo más complicado de todo es hacer el guión. Aunque las ilustraciones queden bonitas, si no hay un buen guión… todo pierde sentido. Tengo la suerte de tener unos amigos que me están ayudando muchísimo.

I quin va ser el més difícil?
El año pasado hice un libro de texto, en el cual tenía que dibujar muchísimo y con un tiempo bastante ajustado. Durante dos meses, sólo dibujaba y dibujaba sin parar. Me resultó duro, porque soy un poco lenta. Pero finalmente, lo logré!

– Has il·lustrat per a diversos àmbits: contes, revistes infantils, còmics per a un públic més adult… En quin àmbit et sents més còmode?
Me gusta la variedad y hacer cosas distintas. No te sabría decir. Cada proyecto es un nuevo desafío. Te diría que la comodidad más que ver con el formato, depende del tema a tratar, si me es más inspirador o no.

– Quins són els passos que segueixes a l’hora de fer una il·lustració? Per on comences?
Lo primero de todo para mi es pensar en el concepto, en la idea que quiero o que se necesita comunicar. Luego realizo varios bocetos en pequeño, hasta que veo el más adecuado y entonces lo empiezo a trabajar poco a poco. Muchas veces hay que documentarse, así que también le dedico tiempo a esta parte. A veces empiezo a trabajar por la forma, otras por los colores. Hago bastantes pruebas hasta dar con el bueno. Me encanta ver el proceso… ver como el dibujo va evolucionando.

– On t’agradaria arribar com a il·lustradora?
Me encantaría poder vivir tranquilamente de este oficio y poder hacer todos los proyectos personales que tengo en mente. Pero sobretodo, que mis dibujos puedan llegar de verdad a la gente, que les sirva de inspiración o que los emocione o que sonrían o que se lo cuelguen en la pared….

– Il·lustrar és …
Ilustrar es para mí una forma de expresión auténtica, no puedo forzar nada, no puedo engañar, lo que sale es simplemente lo que es.

Si no fossis il·lustradora series …
Bueno, también soy diseñadora gráfica y a lo largo de mi vida me he visto involucrada en diferentes campos de la creación. Pero si tuviera que elegir algo completamente diferente, sería relacionado con la psicología o astrología. Siempre me ha interesado poder entender cómo funciona nuestra mente y como el mundo simbólico nos ayuda a conocer más sobre nuestro inconsciente, es decir, sobre nosotros mismos.

– Com definiries el teu estil?
Uy! no tengo ni idea. Siempre pienso que hago cosas muy diferentes, pero mis amigos me dicen que siempre se ve una misma línea. Lo que sí tengo claro, es que tengo una tendencia al minimalismo… prefiero e intento decir mucho con poco (aunque no siempre se pueda).

– El teu il·lustrador preferit és … Per què?
Si nos referimos al mundo infantil, me encanta Tove Jansson, la creadora de los “Moomins”. El mundo que creó es fascinante, tan ligado a la mitología escandinava. Ella hizo visibles los espíritus de la naturaleza y los convirtió en personajes entrañables. Para su época era una moderna. Además la ingenuidad de su humor te llena el corazón.
Otra ilustradora que descubrí hace poco es Kitty Crowther, con su libro “Dans moi”. Me parece ESPECTACULAR!!! Es de una profundidad increíble. Hacía tiempo que nada me conmovía tanto.
Admiro también el trabajo de Marc Boutavant. Sus dibujos me parecen divertidos, tiernos… transmiten mucha vida!

– Has il·lustrat una cançó catalana molt popular com és El Gegant del Pi, és complicat il·lustrar amb imatges una cançó tan coneguda degut a que ja és molt present en l’imaginari col·lectiu? O aquest fet ho facilita?
Para mí fue un poco difícil. Porque al no ser de aquí, no la tenía incorporada. Quería que tuviera su punto de originalidad, pero que también se pudiera reconocer fácilmente.
– Si poguessis triar un conte clàssic per il·lustrar, què t’agradaria que fos? Per què?
Igual mi respuesta no es muy original. Pero la caperucita roja me parece que es el que daría más juego a la hora de dibujar. Pero al mismo tiempo, creo que es el cuento más versionado que hay.

– Si fossis un personatge de conte series …
Algún mago/a capaz de enseñarnos que existen otras realidades además del mundo que percibimos con los cinco sentidos.

– Quin és el conte que més t’agradava que t’expliquessin quan eres petita?
Cuando era pequeña mi favorito era el “Patito feo”… me flipaba este cuento. Además tenía una colección que venía el libro más el vinilo… era fantástico. Siempre me he sentido diferente, sobre todo por el hecho de nacer un país donde tu cara no coincide con el contexto. Así que imagino que inconscientemente ya me sentía identificada con la historia.

– Un país amb bona literatura infantil és …
Un país mucho más rico, donde los niños pueden desarrollar su sensibilidad y creatividad con más facilidad. Y el día de mañana, poder ser adultos con la mente abierta para poder estar conectados consigo mismos y no tan condicionados por el sistema social. La cuestión es que para muchos estos temas son tonterías.

– ¿Què li falta i que li sobra al món de l’àlbum il·lustrat?
Que la gente vea en ellos un medio para enriquecerse, para aprender, para disfrutar, para compartir. En los tiempos que vivimos, todo va a muy rápido, el ritmo se ha acelerado. Y justamente el libro ilustrado nos pide lo contrario.

– Quina és la situació actual de la literatura infantil al nostre país?
La verdad, es que no tengo mucha información al respecto. Hay editoriales que están publicando unos libros preciosos, como la editorial del Zorro Rojo, A buen paso, Kalandraka o Media Vaca. Editoriales que apuestan realmente por proyectos interesantes.
Tengo la sensación que con todo el cambio al libro electrónico y nuevos soportes como el ipad, éste tipo de publicaciones quedarán como un objeto de lujo, para un público muy especializado. Serán los padres, los adultos, los encargados de transmitir el valor de la lectura en el libro como tal.

Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?
Como te comentaba antes, la novela gráfica que estoy haciendo. De momento no te puedo adelantar más.

Dibuixant a… EL CARGOL I L'HERBA DE POLIOL

24 octubre 2012
0

Il·lustració de l’Elefant Trompeta (2012)

El conte de… EL CARGOL I L'HERBA DE POLIOL

23 octubre 2012
0

Que bé! Després de forces llegendes i històries de les que no us he pogut portar cap conte, per fi en tinc un! Si a més a més, hi afegim que es tracta d’una rondalla catalana, el mèrit és encara més gran. I si a més us explico que teniu més d’una opció per escollir, doncs imagineu-vos. Tot un èxit. De les tres versions que n’he pogut veure, cal dir que m’han agradat molt totes, ja que es tracta d’una història molt senzilla i pensada per a nens molt menuts, però definitivament crec que em quedo amb la que us porto avui.

EL CARGOL I L’HERBETA DE POLIOL, Roser Rius, Col·lecció Petits Contes, Editorial Baula (2010) –> Aquest és un conte que forma part d’una col·lecció de contes clàssics de format quadrat, tapes toves, econòmics, amb poques planes, i un text força curt escrit amb lletra de pal.

Aquesta versió concretament està magníficament il·lustrada per la Roser Rius, que li dóna una imatge força infantil, amb diferents textures, colorista i suau. Un total de 8 pàgines que són suficients per acostar-nos una història com aquesta. Espero que us agradi haver descobert aquest conte.

Els orígens de… EL CARGOL I L'HERBA DE POLIOL

22 octubre 2012
0

“Aquesta és la història d’un cargol que la van entrar ganes de veure el forat per on surt el sol, que és allà on comença el món. És així com el cargol comença el seu llarg viatge en el que s’arrossega durant set dies i set nits, sense descans, sense parar a menjar res en set dies, sense descansar ni un segon. És per això que quan el cargol arriba al setè dia es nota molt fatigat, esgotat, sense esma i amb molt mal de panxa. Aleshores decideix que es farà unes sopetes amb una herbeta de poliol i se’n va cap al bosc a buscar-ne una. La troba enseguida, i es disposa a arrencar-la, però estira que estiraràs que no la pot pas arrencar.
Un escarabat que passava per allà en veure’l estira que estiraràs li diu:
– Què fas aquí, cargol?
– Vull arrencar aquesta herbeta de poliol, que he agafat mal de ventre anant a veure el forat d’on surt el sol.
– Veig que tot sol no pots, ja t’ajudaré.
L’escarabat es posa darrera el cargol i estira que estiraràs, però res de res, no aconsegueixen arrencar l’herbeta de poliol. Per allà passa la granota que anava a missa i els hi diu:
– Què feu aquí tan enfeinats?
– Ajudem el cargol  a arrencar l’herba a arrencar l’herba. Ajudem el cargol a arrencar l’herba de poliol. Ha agafat un mal de ventre  anant a veure, anant a veure, ha agafat un mal de ventre anant a veure d’on surt el sol.
– Veig que no podeu, ja us ajudaré.
I la granota es posa darrera l’escarbat i l’escarbat darrere del cargol i tots tres estira que estiraràs, però no aconsegueixen arrencar l’herba de poliol. Passa per allà un esquirol que anava cap a la fora i al veure’ls allà tan atrafegats els hi preguntà:
I així es varen succeint els intents d’arrencar l’herba amb animals diferents que es van sumant a la resta, l’esquirol que anava a la fira, el gat que anava a festa major, el ruc que anava a estudiar i el bou que anava a un casament.
Així que l’escarabat es posa darrere el cargol, la granota darrere l’escarabat, l’esquirol darrera la granota, el gat darrere l’esquirol, el ruc darrere el gat i el bou darrere el ruc, estiren i estiren i ho fan tan i tan fort que l’herba s’acaba arrencant però  tots acaben caient al terra amb una gran patacada i queden mig esllomats, aixafats, colltorçats, camatrencats… En definitiva, fets un bunyol. Però tots, tots, no i és que ja sabeu que els gats sempre cauen de peu.”

Aquesta fantàstica història és la història de “El cargol i l’herba de Poliol”, “El cargol i l’herbeta de poliol”, “El cargol i l’herba de poniol”  o simplement “El cargol”. Es tracta d’una rondalla popular catalana recollida pel folklorista Joan Amades l’any 1950 en el seu llibre Folklore de Catalunya: Rondallística (Rondalles-Tradicions-Llegendes) que ha estat transmesa durant molts i molts anys de manera oral de pares a fills.
Es tracta d’un relat que pertany al tipus de contes denominats de fórmula, concretament als acumulatius o sumatius, que són aquells contes que tenen una estructura fixa que es va repetint al llarg de tot el relat, tot acumulant certs personatges o elements en el relat en qüestió. En aquest cas, els animals es van acumulant i sumant a l’objectiu final del relat, que és que el cargol acabi arrencant l’herbeta.

Cal destacar que aquest conte forma part de la família de contes acumulatius i que també tenen un espai en el sistema de classificació de contes ATU, i és que tots aquests contes es troben entre els nombres 2000-2100, i tenen com a element comú el fet de les repeticions. Concretament El Cargol i l’Herbeta de Poliol pertany a la tipologia textual ATU 2044.

Una de les característiques d’aquesta tipologia textual és que l’extensió del conte depèn de la paciència i el temps de qui l’està explicant, i del que té ganes d’escoltar-lo, i és que en la versió que us en he explicat hi ha alguns animals que no apareixen, i altres animals que sovint han sortit en d’altres versions són també el cavall, el gos… Però cada narrador pot afegir-hi els animals que vulgui sempre i quan el resultat de la història sigui el mateix, i és que el fil conductor ha d’acabar conduint al desenllaç esperat.

Pel que fa a la versió que us he explicat és una versió que està basada en la recopilada per Amades, i que pel que fa al tros de “Ajudem al cargol a arrencar l’herba…” està basada en una cançó que es va popularitzar d’aquesta història de mà de la Companyia de Putxinel·lis La Claca que comptaven entre el seu repertori d’espectacles la seva pròpia versió de “El Cargol i l’herba de poliol”. Aquesta companyia es va fundar l’any 1968 i va continuar la seva activitat titellaire fins a finals dels 80.

Un altre dels aspectes que us volia destacar d’aquesta història és que no és l’únic conte d’aquesta mena i que pertany també a la tipologia ATU 2044 i és que busca que buscaràs vaig trobar un conte popular rus que pertany ala mateixa tipologia i que va ser recollit per Alexander Afanasyev, el més gran folklorista rus, que va recollir totes les rondalles, mites i llegendes del seu país amb un total de 600 contes i històries, convertint-se així en la més gran i extensa recopilació de contes populars de tot el món, i una d’aquestes històries és “El Nap Gegant” (The great Big Turnip):

“Aquesta és la història d’un pagès ja força vellet que un bon dia va plantar a les seves terres unes llavors de nap. Cada any li sortien uns naps molt bons, però aquell any estava especialment orgullós d’un nap especialment gran que dia rere dia s’anava fent més i més gran, fins a prendre unes mides realment fora de lo comú, i és que ningú recordava haver vist mai un nap tan gegant com aquell.
Per fi va deixar de créixer i el vell va decidir que havia arribat el dia d’arrencar-lo, el va agafar de les fulles i estira que estiraràs va intentar arrencar-lo sense gaire èxit. Va cridar a la seva dona perquè l’ajudés, però res de res.
La dona va cridar a la néta, però res, tots tres no podien amb el nap. Aleshores la néta va cridar al gos, el gos al gat, el gat al ratolí. I finalment després de tanta estrebada el nap va sortir de la terra”.

Com podeu comprovar es tracta d’una història pràcticament idèntica on canvia allò que arrenquem de la terra i els personatges que estiren. Tot i que com a curiositat i diferència entre una versió i l’altra, és que la història del Nap els personatges que es van sumant a estirar cada vegada són més petits, i en el cas del cargol és la contrari són cada vegada més grans.

I ja poqueta cosa més us puc explicar d’una història que fa anys que conec, que fa molt temps que us volia portar i que m’ha costat molt poder-vos portar informació però que finalment amb molta il·lusió us he ajudat a descobrir. Només acabar dient que és un conte molt utilitzat amb nens molt petits, i és que és un dels contes estrella a molts P3 de les nostres contrades, ja que es tracta d’un conte on l’infant pot anar descobrint molts animals diferents, té una fórmula repetitiva que fa que el nen el pugui aprendre amb facilitat i pugui acabar participant en el relat de la història amb l’adult que l’està explicant.
Un conte simplement especial!

Il·lustracions
Com ja us he explicat “El Cargol i l’herbeta de poliol” és un cotne català força popular, i per això tenim la sort de que tenim algunes il·lustracions. Us porto primer una imatge de la versió que en van fer del conte a “Una mà de contes”.


I ara una portada de l’editorial Baula de la col·lecció Petits Contes de la Roser Rius.


Ara us porto les imatges de “El cargol i l’herba de poniol” publicat per l’editorial Cruïlla amb il·lustracions de Marie Nigot.


També us porto un conte editat per Cruïlla amb les il·lustracions fetes amb plastilina.

I per acabar un parell d’il·lustracions curioses, les del conte rus que us he explicat de “El Nap gegant”

<