“Hi havia una vegada al Pallars Sobirà hi vivia l’hereu de Saverneda, un jugador empedernit que es va jugar totes les seves terres i les va perdre. Per no quedar-se sense res es va quedar un sol jornal, es podria quedar amb les terres que fos capaç de segar un sol home en un dia. Desesperat l’hereu va buscar al millor jornaler i li en van dir que era un de francès.
El va contractar i semblava tenir molta cara, era ben entrada la tarda i encara no havia començat a segar res. Quan l’hereu ja se n’estava cansant, el gavatx li va dir que per fer la feina necessitava que no el mirés, que es girés. En quan l’hereu va girar cua, el francès va treure un canut de canya amb un tap de suro, que al destapar-lo en van sortir milers de diminuts minairons, tot dient “Què farem, què direm? Què farem, què direm?”. L’amo del canut va dir-los que seguessin l’herba del prat. Dit i fet, la van segar tota i en acabar la feina van tornar al seu canut.
I va ser així com l’hereu de Saverneda no va perdre les seves terres.”
Aquesta és una de les moltes històries que s’expliquen entorn dels personatges dels minairons, aquesta concretament extreta del llibre de Pep Coll “Muntanyes maleïdes” (1993). En Pep Coll ha fet famosos aquests personatges a través d’una novel·la juvenil sota el títol “Què farem, què direm?” que tracta dels minairons del Pallars; i ha escrit d’ells en diverses de les seves obres.
Però qui són realment aquests personatges?
Els minairons (també anomenats manairons o menairons) són uns éssers fantàstics característics del Folklore català, concretament més característics del Pallars, Andorra, Alt Urgell i bona part dels Pirineus. Els podem trobar també a l’Alta Ribagorça sota el nom de Diablorins; i a altres indrets meridionals més allunyats dels Pirineus els podem trobar sota el nom de Femilians.
Es tracta d’uns éssers diminuts, una espècie de follets, que són capaços de cabre en un canó d’agulles, una ampolleta o una capsa de tabac. Es caracteritzen per sortir del canó tots a la vegada i ser tan nombroses que poden fer la feina de molts homes a la vegada. Sempre surten repetint la mateixa frase: “Què farem, què direm?” i hi ha qui els compara amb un eixam de mosquits o de borinots, pel soroll que fan al sortir del canut. Això sí, tenen una conducta dual i estranya. Per una banda fan sempre tota la feina que els hi demana el seu amo, però si aquest per descuit no els hi dóna cap feina a fer, el castiguen, o fins i tot el poden arribar a matar.
Es diu que molts hereus del Pirineu han disposat de canuts de minairons i que per això les seves cases van créixer ràpides i fortes, i així ells mai més van saber el que era treballar. Entre aquests hereus una mica ganduls podem dir diversos noms com: Llibrada de Benasc, Joaniquet de Forcat, Teixidor d’Aulet, Xollat de Perves, Jaume de la Torre de Cabdella, Tor d’Alós, Badinet d’Isil, Sidro d’Estaon i el Feu de la Guàrdia d’Ares.
Altres històries en canvi, tenen com a propietari del canut un forçut i ganàpia jornaler, com el de la nostra història, que sembla capaç ell sol de fer la feina de tres o quatre homes junts, però que en realitat és un gran farsant al que als minairons els hi fan la feina bruta.
Històries d’allò més variades que s’expliquen sobretot els poblets de les serralades que separen les valls de la Noguera i del Segre, des del massís del Boumort fins a Andorra. Cal a dir, però que aquestes històries giren sempre entorn de dues trames molt clares, i a partir d’aquestes trames canvien els indrets i els personatges. La primera història que s’explica és la de “El mosso tafaner”, i la segona la de “El dallador preufetaire”, aquesta darrera és la que us he explicat. Però en què consisteix la història del “Mosso tafaner”?
“Ens explica la història que un noi despistat i tafaner troba un canut enmig d’una plana, i no s’està de mirar-lo i obrir-lo. En veure’s rodejat de minairons ansiosos de treballar, i per por a que no el matessin, els encarrega una feina força estúpida: els fa agrupar totes les pedres d’un prat a la muntanya per tal de salvar la vida, ja que un cop acabada la feina sí que se’ls pot demanar que tornin al canut. I és així com s’explica l’origen de moltes tarteres que sovint no tenen explicació geològica possible, ja que es troben enmig del no res.”
A les valls d’Aguolar, a l’Alt Uregell, fins i tot s’han senyalitzat una sèrie d’indrets sota el nom de “La ruta dels minairons”, i podem trobar a Taüs una estranya i inexplicable tartera enmig d’un bosc i en un lloc planer. Tot un misteri geològic, de ben segur que els minarions la deurien fer allà enmig del no res després de les ordres d’un amo desesperat per salvar la vida.
També es converteixen en un dels principals protagonistes de l’època nadalenca de la Seu d’Urgell en el marc de El món màgic de les muntanyes com a responsables d’organitzar el Tió de la Freita (un antecedent mitològic de l’ actualment conegut com a Tió de Nadal o Caga Tió).
Il·lustracions
Dibuixos i il·lustracions d’aquests personatges són pràcticament nul·les. Tot i així us en porto alguna curiositat.
Primer us mostro la imatge d’una tartera, entesa com una aglomeració de pedres, provinents de la sedimentació dels cims d’algunes muntanyes. Però aquesta té d’especial, que es troba en la ruta dels minairons i es diu que podrien haver estat aquests éssers fantàstic qui apilessin tota aquesta quantitat de pedres, en un indret on sembla que no hi puguin haver arribat soles.
En un canó d’agulles com aquest els hi podríem trobar.
I fins i tot han protagonitzat alguna història.
Uns personatges divertits, curiosos i nostres. M’encanten…
