Elefant Trompeta

L’origen del nom de Montsoriu
Com acostuma a passar en molts noms de molts indrets de les nostres contrades, el seu origen és sovint incert i dóna lloc a diverses llegendes. La llegenda diu que el nom de Montsoriu prové de quan el general Maüs va fer construir el castell dalt del turó i que en un inici s’anomenava “Mausoriu”.

La realitat però ens diu que l’origen de Montsoriu pot tenir diverses procedències que ara passaré a analitzar-vos:

– Mont-sorio (Muntanya de suro): Actualment hi  ha molt suro al turó, i és per això que alguns estudis han deduït que el nom podria venir d’aquí, però en realitat no és possible, ja que en els segles XIII i XIV només hi havia herbes per millorar la defensa i vigilància del castell, i el suro que hi ha avui dia és degut, probablement a l’augment de la indústria tapera als segles XVIII i XIX.

– Mont- so- riu (Muntanya sobre el riu): El Turó està a sobre la riera d’Arbúcies, però els filòlegs consideren que no hi ha prou base lingüística.

– Mont- surice (Mont blanc): Aquest nom és probable que provingui del èuscar, i que zuria vol dir blanca. Aquesta teoria establiria que el nom és preromà, ja que per zones properes al turó es parlava protobasc.

– Montem-sigirici (Muntanya d’en Sigeric): Aquesta teoria és feta per l’estudi toponímic de Joan Coromines. Ja que Montsoriu acaba en iu seria un nom germànic, i l’arrel seria Sigiric, per tant amb diferents evolucions del nom acabaria sent la denominació actual: Montsoriu.

– Mons-siricus (Muntanya de Sirici): És una variant de l’anterior, però en comptes de germànic amb llatí: Sirici va ser un màrtir africà del segle IV que de moment es desconeix la seva relació amb el turó.

– Mont-soliu (Muntanya solitària): Teoria registrada per Joan Coromines. Això es basa en el fet que alguna gent dels voltants del castell l’anomenen Montsoliu.
La veritat és que hi ha moltes teories que giren entorn el nom del castell, però ninguna que sembli prou clarificadora.

Història i llegenda: L’origen de la Guerra dels Remences
Una de les altres històries que s’expliquen entorn aquest castell bé podria haver estat l’origen d’uns fets històrics reals com va ser la Guerra del Remences, una guerra que la pagesia catalana va iniciar al segle XV per reivindicar l’abolició dels Mals Usos, que eren una sèrie de servituds, delmes, i subordinació humiliant dels súbdits cap als seus senyors.

La història en qüestió fa més o menys així:
“Un jove, vassall del senyor del Castell de Montsoriu es va casar amb una bonica minyona del poble, una de les noies més precioses de tota la rodàlia. I per satisfer el vell tribut del vassallatge, celebrades les noces, va portar la seva dona a presentar-la al seu senyor i passar-hi amb ell la nit. Passada la nit, el nuvi va anar a recollir a la seva jove esposa, i els guàrdies del castell el van tractar amb molt males formes dient-li que el seu senyor encara no s’havia llevat i que anés al dia següent. Així fins a tres dies, fins que va arribar el quart i el jove espòs estava disposat a qualsevol cosa per recuperar a la seva esposa. Aquesta vegada en obrir-se la porta del castell, l’esperava el Senyor que li va retornar la dona amb un to molt burlesc i ridiculitzant. El jove espòs cansat de tanta burla, va agafar la seva daga i li va clavar al seu senyor sense que els guàrdies tinguessin temps a reaccionar Mentre que en el castell regnava la confusió, els nuvis varen poder fugir muntanya avall. En arribar al poble, tothom els esperava disposats a sortir al carrer en defensa del jove matrimoni i fins al capdamunt dels abusos del seu Senyor. I diu la llegenda que d’aquell fet en concret succeït fa tant i tant temps en el castell de Montsoriu en va néixer el que es va conèixer com la Guerra de Remences.”

Sobre bruixes: La Reina Guilleuma
“Diuen que la darrera de les Reines del castell de Montsoriu es deia Guilleuma, i en quedar-se vidúa diuen que tan ella com els seus servents van quedar encantats i condemnats a viure en el castell per sempre més convertits en bruixes. Diuen d’elles que sobretot en les nits deixaven anar crits terrorífics que tenien a tot el poble atemoritzat, provocaven grans tempestes i feien malbé tota la collita de les gents de poble i rodalies. Els dissabtes a la nit diuen que sortien a ballar, i que causaven autèntic terror per allà on anaven. Totes elles anaven vestides de blanc. Els habitants de les contrades vana anar a demanar ajuda al Bisbe, que va anar a les runes del castell amb aigua beneïda, creus rosaris i tota l’equipació necessària per aconseguir que les bruixes marxessin d’allà per sempre més. Va aconseguir que marxessin ruixant-les amb aigua beneïda i van anar volant fins al Pic de Morou, i d’allà saltaren al Gorg Negre de Gualba, on es trobaren amb altres éssers malèfics i començaren a fer estralls entre la població. Però aquesta és una altra llegenda…”

Aquesta darrera llegenda és extreta del llibre de Joan Amades Bruixes i Bruixots. Diuen que la llegenda està basada en un personatge històric que va existir en realitat, i que es tractava de Guillema de Montcada (? – 1309), senyora de la baronia de Castellví de Rosanes, de Montcada, Vic, Muntanyola i Vacarisses. Tot i que del que se’n sap, no sembla pas que visqués en el castell de Montsoriu, són diverses les fonts que la relacionen amb aquesta llegenda. Va tenir dos matrimonis, dels quals no en va tenir fills.

En definitiva, són un munt les històries que giren entorn d’un castell que és un dels més importants del gòtic català i dels més ben conservats de les nostres contrades. Apareix en els primers documents històrics l’any 1002, i ja des dels seus orígens ha anat canviant de mans una vegada rere l’altre. Des de l’any 1998 el castell és propietat del consell comarcal de La Selva, i actualment es pot visitar els dies festius i fer-hi visites guiades.

Imatges

Us deixo amb un parell d’imatges del castell de Montsoriu perquè us feu una idea de la seva envergadura, i de la importància històrica que va poder arribar a tenir en el seu moment.

De nou avui us porto dos títols més de la col·lecció Contes i emocions de l’Editorial Baula. Uns contes que permeten treballar amb infants ja des de ben petits les seves emocions, pors i frustracions. Intentar tractar-ho amb ells de forma natural i poder compartir amb ells les seves experiències en un món que encara els hi resulta molt confús com és el de les emocions. Són contes amb lletra de pal pensats per a primers lectors, però que també inclouen una solapa on hi podreu trobar el relat desenvolupat per tal que adults i infants puguin compartir el conte. També acompanyen al conte tota una sèrie de consells que permetran treballar de manera més senzilla l’emoció que apareix en el títol en qüestió.

EN JOAN TÉ VERGONYA, Andreu Martín, Consells Rosa Maria Roca, Il·l. Cristina Picazo, Col·l. Contes i Emocions, Editorial Baula

LA MARIA S’ENFADA, Andreu Martín, Consells Rosa Maria Roca, Il·l. Cristina Picazo, Col·l. Contes i Emocions, Editorial Baula

EN LLUC ESTÀ TRIST, Andreu Martín, Consells Rosa Maria Roca, Il·l. Cristina Picazo, Col·l. Contes i Emocions, Editorial Baula (març 2015)

LA JANA ESTÀ ALEGRE, Andreu Martín, Consells Rosa Maria Roca, Il·l. Cristina Picazo, Col·l. Contes i Emocions, Editorial Baula (març 2015)

Avui no us porto una marca de joguines en sí, es tracta més aviat d’una marca de regals: Dot com gift shop. Regals per a nens, per a la llar, per a la cuina, el jardí… És una marca provinent del Regne Unit que té uns productes per a nens amb uns dissenys d’allò més bonics. Són sobretot productes per a l’escola, carteres, carmanyoles, colors… Així com coixins. Els dissenys que més m’han agradat són els dels animals del bosc. Us deixo amb alguns dels sues productes:

Són moltíssimes les llegendes que s’expliquen entorn del castell de Montsoriu, i és que és un indret com pocs i per això ha generat incomptables llegendes. Només passejar per les seves runes us adonareu del perquè entre aquestes s’expliquen històries de dames, cavallers, d’amor, de bruixes, d’encantades, túnels amagats, bèsties fantàstiques, tresors per descobrir…

De llegendes del castell de Montsoriu, hi ha entorn a diversos temes: sobre l’origen del castell, sobre les guerres, sobre bruixes i encantades, sobre tresors ocults… De totes elles, us en portaré les més significatives.

Sobre l’origen del castell
Diu la llegenda que un dia un general francès anomenat Maüs després d’una batalla, va ser abatut i va fugir entre els boscos, i s’hi va perdre. Va pujar dalt del cim del turó, i hi va encendre una foguera amb l’esperança que algú dels seus el pogués trobar per tal de salvar-li la vida. El seu criat, en veure la foguera s’hi va atensar i el va trobar. És en aquest indret on el general decideix fer construir un castell, el castell de Montsoriu.
Encara avui a Arbúcies es recorda a aquest general, que hi té un carrer al poble amb el seu nom ja des del segle XVIII.

Sobre els moros
Hi ha un parell de llegendes que parlen de l’època de la invasió islàmica a Catalunya, i del setge d’aquests sobre el Castell de Montsoriu, la primera de les històries fa així:
“Una vegada el Rei Moro assetjava el Castell de Montsoriu pensant que el seu senyor i tots els seus servents s’acabarien rendint davant la presència de l’exèrcit islàmic, Així va passar ben bé un mes, fins que el senyor del castell el va convidar a dinar dalt del castell. Entre els plats que li varen servir al Rei Moro hi havia peix fresc de la riera, que era pescat i pujat al castell a través d’un túnel subterrani. El cabdill moro en veure tal prodigi va desisitir el seu atac, i se’n va tornar al seu país.”

L’altra de les llegendes és una mica més cruel i diu així:
“Fa molt de temps, els Moros s’havien fet amos i senyors del castell de Montsoriu, i cada any demanaven una paga a la vila d’Arbúcies. Aquesta paga consistia en l’entrega de la donzella més bonica de totes les del poble. Un any li va tocar a la Pepa, una noia delicada i fina, i que quan el Rei Moro la va veure, va quedar bocabodat de tanta bellesa, i la va voler perpetuar per sempre més tot embalsamant-la. La noia en saber de les intencions del Senyor va arrencar a plorar tot sanglotant una cançó que deia:
-Per què em plores, Pepa -li diu son galant.
-Jo ploro pels meus pares perquè quan
ho sabran en buscaran la Pepa i enlloc
del  món, del món la trobaran.
Tot i els plors de la jove, el Rei Moro va fer realitat el seu caprici, la va embalsamar i la va fer seure sobre un bugader de fang ple de diners, en una mina secreta a prop dels Hostalets”.
Romàntiques: La Dama Roja
Diuen que a la mitjanit de la nit de Sant Joan apareix cada any, a la torre de l’Heura, treu el cap la Dama Roja despentinada i nua portant a la mà dreta una llanterna encesa i a l’esquerra un corn de caça. Fa tres tocs de corn, aleshores li respon amb un sol toc de corn des de l’altra banda del Coll de Castellar el seu amant, un cavaller vestit de negre muntant un cavall de foc. La recull a dalt de tot de la torre, la Dama Roja hi munta i tots dos desapareixen en la foscor de la nit.

Alguns autors relacionen aquesta llegenda amb uns fets reals que varen succeir amb l’atac Felip l’Ardit, , quan el castell fou lloc de refugi de la vescomtessa de Cabrera, de nom Marquesa, i dels seus fills. La vescomtessa esperà en el castell el retorn del seu marit el comte d’Empúries, que havia anat a la guerra contra els francesos per defensar les seves terres empordaneses.

Sobre tresors amagats
Són moltes les llegendes que ens parlen de cambres secretes i de tresors amagats dintre aquest castell. Una de les més conegudes és la que us explicaré a continuació:

“Diu la llegenda que cada any, la Nit de Sant Joan, quan el campanar de Breda toca la primera campanada, la porta del graner del castell de Montsoriu s’obre, no és més que una cambra plena de blat i segó. Però aquell que hi entri, omplí un sac ple de blat i segó, i hi surti abans de la darrera campanada tindrà una gran recompensa. Tot plegat, però no és tan senzill, qui hi entri ho ha de fer sota unes premisses: ha de portar una calavera a la mà, un ciri encès del revés i caminant d’esquenes. Amb el sac ha de córrer fins creuar la riera sense mirar el que hi porta a dintre, si ho aconsegueix, el gra s’haurà convertit en or i plata; però si li pot la curiositat i mira abans d’hora, el segó es convertirà en sorra i el blat en pedres. D’altra banda si no ha pogut sortir del castell abans de la darrera campanada, s’haurà d’esperar fins l’any següent per fer-ho.”

Una altra de les llegendes de tresors amagats ens explica que en una de les coves de Montsoriu hi viuen tres serps que porten un diamant a la boca que només perden de vista quan van a abeurar-se a la font. Aquell que aconsegueixi robar-los les pedres precioses seria ric i feliç per sempre més.

Entorn a les tres serps també s’explica una altra història que diu que dins la seva cova i amaguen tres bugaders que estan plens de monedes encantades, i que aquell que vulgui trencar l’encanteri ha d’anar durant la nit de Sant Joan, a la primera campanada, tot portant pa sucat amb llet per distreure a les serps i aigua beneïda. Qui ho aconsegueixi, aconseguirà el tresor.

Història que ens recorda moltíssim i de manera molt evident a la de les serps de Cabellera que us vaig portar fa unes setmanes.

Sobre els sorolls del bosc
Hi ha una altra llegenda, que aquesta vegada té lloc quan un caçador estava sentint missa al peu de l’ermita de Santa Fe del Montseny acompanyat pels seus gossos de caça. El caçador just en el solemne moment de la consagració, va veure passar una llebre, i el caçador, que marxà corrents a empaitar el pobre animal bosc endins. Com a càstig per aquesta irreverència, ara diuen d’ell que caça eternament a l’interior d’aquests boscos. I que fins i tot algunes vegades es poden sentir els lladrucs dels seus gossos que provenen de l’interior dels boscos del voltant del castell de Montsoriu.

Avui em ve de gust i em fa molta il·lusió portar-vos dos contes que m’han agradat moltíssim. Com tots sabeu, la setmana vinent és el dia del Pare. Jo sincerament mai he estat de celebrar aquestes coses, ni el dia del pare, ni el de la mare ni el dels enamorats… Ni res de tot això. Qui és mare, pare o enamorat ho és cada dia de l’any i no li cal un dia especial per a celebrar-ho. Una vegada explicat això, hi ha editorials que aprofiten aquestes dates per publicar contes sobre pares i fills, i aquests en són dos bonics exemples.

¡¡¡PAPÁ!!!, Gabriela Keselman, Il·l. Christian Inaraja, Editorial SM –> Aquest és un conte que ens presenta la figura del pare de mil maneres diferents, com un valent, com una persona pacient, un equilibrista, una persona molt dialogant. El pare vist des dels ulls del nen, fet que sovint genera imatges d’allò més divertides. És un conte divertit i bonic que tots els pares desitjarien que els seus fills els hi regalessin.

ELL I JO, Roger Simó, Col·l. La Capsa de contes, Editorial Baula –> Aquest conte el vaig veure l’altre dia a la llibreria i no vaig poder anar de cap a agafar-lo. Les il·lustracions senzilles, desenfadades i amb un estil molt dolç i tendre em cridaven l’atenció; la imatge que s’hi representa d’un fill a cavallet del seu pare és una imatge molt propera, molt emocioal, molt amable; i el títol és també especialment tendre. És un conte de poques paraules, les justes i suficients per emocionar, per entendrir. Les il·lustracions em semblen fantàstiques, i em va ser impossible no llegir-me’l de principi a final. És un llibre que tracta d’explicar sense embuts, sense complicacions, la relació d’un pare amb el seu fill, la seva relació absolutament generosa i afectiva.

Un cop vist el conte, he investigat una mica, i al darrera, com em va semblar prou evident, hi havia una història. La història de l’autor i il·Lustrador amb el seu fill, un projecte que neix de manera totalment personal per part de l’autor que ho presenta a l’editorial. El primer conte escrit i il·lustrat per en Roger Simó, i és que per a un il·lustrador, una història així, tan personal, tan pròpia, tan emotiva no te la pot escriure un altre. Un regal preciós i increïble que fa un pare al seu fill, que de ben segur que d’aquí uns anys podrà apreciar.

Els Pipiripops són ninos de peluix fets a Barcelona divertits, dissenyats i creats de manera força artesanal, ja que tots i cadascun d’ells estan fets a mà. Són ninots únics, ja que una vegada fet el nino en qüestió, aquella combinació de teles i colors ja no es torna a fer de manera, que cada vegada es creen ninots diferents. Es tracta d’un producte de proximitat, que compra les matèries primes al comerç local. Són artesanals i molt monus. Bàsicament tenen molt pocs productes, i dues línies els “Animals” i els “Martians”. Us els deixo perquè els veieu, a veure si us agraden.

“Hi havia una vegada en un país molt llunyà, un pare que tenia una filla molt tossuda, però molt bonica alhora. Era tan bonica que tenia tres pretendents. Als tres els hi va prometre que s’hi casaria, i tots tres van anar a demanar la seva mà al seu pare.
Mireu si n’era de tossuda que quan el seu pare li va dir quin era el que més li agradava, ella va respondre que tots tres, que s’hi volia casar amb els tres. El pare desesperat, veient que no en trauria res de la seva filla, i incapaç de decantar-se per cap d’ells, ja que tots eren bones persones, treballadors, guapos, joves i benestants; va decidir que els enviaria pel món a buscar un regal extraordinari per la seva filla. Aquell que portés el regal més meravellós, s’hi casaria.
Els tres nois van marxar conformes, i van decidir tornar-se a trobar al cap d’un mes en un hostal ue tots tres coneixien. Cadascú va marxar per la seva banda.
El primer va trobar-se amb un vellet que li va dir si li volia comprar un mirallet. No era un mirallet qualsevol, ja que en ell no s’hi veu qui s’hi mira, sinó que s’hi veu allò que el seu propietari desitja veure. El noi va córrer a provar-lo, i va anar a mirar al mirallet a veure si veia la seva estimada. I sí que la va veure, és per això que finalment es va decidir a comprar-lo.
El segon xicot va passar davant d’una botiga antiga i atrotinada, i el cor li va dir que allà hi trobaria el que estava buscant. Hi va entrar i li van oferir unes pólvores meravelloses que tenien la propietat de ressuscitar morts abans que aquests fossin sepultats. El noi no s’ho creia, però vet aquí que casualitats de la vida, passava per allà un enterrament. Va tirar una mica de pólvora damunt del mort i aquest es va aixecar i va tornar a la vida. El noi convençut, en va comprar una paperina sencera.
El tercer dels pretendents estava passejant per un mercat quan va veure una parada plena de catifes precioses. El noi va preguntar per la més estranya i meravellosa que tinguessin a la botiga, i el propietari li va respondre que en tenia una que tenia la propietat de transportar aquell que s’hi posava al damunt a velocitat gairebé més ràpida que el propi pensament, però que era molt cara. El noi no va tenir inconvenient en pagar tot el que valia convençut que el seu regal seria el millor.
Va arribar el dia en que els pretendents havien quedat a l’hostal per mostrar-se les seves troballes. I el primer va començar a ensenyar-los el mirallet, va convidar a la resta a mirar la seva estimada, però quina va ser la seva gran sorpresa quan en mirar van veure que la seva estimada era morta, i que estava a punt de ser enterrada. El segon va exclamar: “Si jo hi pogués ser ara mateix, la podria salvar amb les meves pólvores! Però trigarem massa en arribar-hi, i quan hi siguem ja l’hauran enterrada.” El tercer va tranquil·litzar als altres dos i els hi va mostrar la seva descoberta, amb la seva catifa arribarien a temps.
En pocs segons els tres eren a casa de la noia. Quan van ser al costat del llit, el que havia comprat les pólvores, les va treure i en va tirar un pessic al front de la noia, i ella al moment es va aixecar més animada i més riallera que mai. Quin alegria van sentir els nois en veure-la.
Tothom deia aleshores que s’havia de casar amb el que havia portat les pólvores, però els altres dos van començar a protestar:
– Si no hagués estat pel meu mirall, encara estaríem a l’hostal ignorant el que estava passant – deia l’un.
– Si no hagués estat per la meva catifa no hauríem arribat a temps – deia l’altre.
– Si no hagués estat per les meves pólvores, la noia estaria morta – deia el darrer.
La noia se’ls mirà a tots tres i va comprendre aleshores les aventures que havien passat, i va mirar al seu pare i va sentenciar:
– Ho veu, pare, com els necessitava a tots tres?”
Aquesta llegenda que us he portat avui és la llegenda de “Els tres pretendents”, una llegenda de tradició oral de les nostres contrades que podem trobar en versions escrites per dos recopiladors. Per una banda Joan Amades inclou aquesta història sota el mateix títol en dos dels seus llibres: Les cent millors rondalles catalanes (1948) i  Folklore de Catalunya: Rondallística (Rondalles-Tradicions-Llegendes), la número 103 (1950). Per altra banda Pau Bertran i Bros va recollir aquesta mateixa història en el seu llibre Rondallari català l’any 1989.

Doncs bé, un cop explicat això us puc dir que aquesta rondalla té un format que resulta força familiar, i que la podríem incloure dins de la famosa classificació rondallística dins de la tipologia ATU 654, i ATU 653A.

Dintre de la tipologia 653A trobem una història que segur que us sona i és molt més famosa que la que us he portat avui, es tracta del Lladre de Bagdad. El Lladre de Bagdad és una de les històries que podem trobar dins de les 1001 Nits, la qual es va fer molt famosa arrel de diferents adaptacions cinematogràfiques que es van fer d’ella. La història en qüestió ens narra com un lladre anomenat Ahmed s’enamora d ela princesa. La princesa té molts pretendents, entre ells el príncep Ahmed, que tot i ser l’escollit, acaba sent descobert i sent desterrat. La noia promet que es casarà amb qui li porti el regal més meravellós de tots. Ahmed emprèn un llarg viatge, mentre que el pretendent Mongol aprofitarà per enverinar a la princesa (que aconsegueix salvar la vida) i apoderar-se de la ciutat. El príncep Ahmed vens l’exèrcit xinès, reinstaura al Califa al poder, i munta la princesa a la seva catifa màgica i se’n van volant.

Com haureu pogut comprovar amb el resum de EL lladre de Bagdad, mostra molts paral·lelismes en la versió que Disney va fer d’Aladí, i és que Disney va agafar dues històries: Aladí i la llàntia màgica i el Lladre de Bagdad, en va fer un poti-poti i en va crear una de sola, fet que fa que els nens sovint puguin confondre una història amb l’altra.

Per altra banda, dintre de la tipologia ATU 654 podem trobar un conte recollit pels famosíssims germans Grimm que es diu “Els tres germans” i fa més o menys així:

“Hi havia un pare força gran i a punt de morir que tenia tres fills, tres fills i una sola casa que repartir entre els tres quan fos mort. El pare però no volia que la venguessin i repartissin els diners, ja que la casa havia estat de la seva família durant molt i molt temps. És per això que va decidir que demanaria als seus tres fills que durant un temps aprenguessin un ofici, i que aquell que aconseguís demostrar que era el millor en aquella feina, la casa seria per ell.
El primer va marxar a aprendre l’ofici de barber, el segon de ferrer i el tercer va decidir convertir-se en un mestre d’esgrima.
Un cop passat el temps, els tres van tornar a casa a demostrar al seu pare les seves qualitats.
Primer va ser el torn del barber, que va veure passar per allà una llebre a tota velocitat, i sense parar-la, la va afaitar sense tallar-li ni un pèl de més, ni un sol dels seus bigotis. El pare va quedar molt sorprès per aquella habilitat.
El segon, el ferrer havia de demostrar la seva vàlua, i just en aquell moment passava un noble cavalcant amb el seu cavall a tota velocitat, i el ferrer li va canviar les quatre ferradures sense ni aturar-lo. “Fantàstic!”, va exclamar el pare.
El tercer havia de demostrar les seves habilitats en l’art de l’esgrima, i vet aquí que va tenir la sort que va començar a ploure, primer poquet i després a bots i barrals, i el noi, movent el seu floret, va aconseguir parar totes i cadascuna de les gotes que havien de caure damunt del cap del seu pare, fent que aquest es quedés totalment sec. Va ser tan fascinant aquella habilitat pel seu pare, que finalment es va decidir que seria per aquest darrer la casa.
De totes maneres, com els tres germans es portaven molt bé, van decidir que viurien junts en la mateixa casa i feliços fins al final dels seus dies.”

Com heu pogut comprovar, tant una història com l’altre tenen elements de la història de Els tres pretendents que us he portat avui, per una banda la del lladre de Bagdad, la idea dels diferents pretendents i de portar-li un regal màgic i meravellós, i per altra banda, de la dels Tres germans que són tres els que han de portar aquell regal especial, en aquest cas, es tracta d’una habilitat.

Sigui com sigui, la història de Els tres pretendents és una història ben catalana, però amb clares influències d’històries d’arreu del món, ja siguin aràbigues com la del Lladre de Bagdad, o Europees com la de Els tres germans.

De nou us vull portar els nous títols d’una col·lecció de Baula que ja us he portat amb anterioritat, es tracta de la col·lecció Petits mons, uns llibres pensats com a primers llibres de coneixements per als més menuts. Uns llibres que permetran als infants saber si coneixen prou la seva realitat o la realitat que els envolta, així com la diversitat existent a la resta del món. Els temes que tracta la col·lecció són molt variats, poden anar des dels animals del bosc i de la muntanya, fins a parlar-nos de la música, i de les diferents formes d’expressió musical d’arreu del món, com és el cas que ens ocupa avui:

ANIMALS DE BOSC I DE MUNTANYA, Equip Baula, Col·l. Petits Mons, Editorial Baula (Octubre 2014)

QUI CANTA ELS SEUS MALS ESPANTA, Equip Baula, Col·l. Petits Mons, Editorial Baula (Octubre 2014)

Anna Tilche és el nom d’una creadora que treballava en l’àmbit infantil creant peluixos, mòbils i personatges que permeten a l’infant endinsar-se en un món màgic de diversió i fantasia. Els seus productes per a nens són bàsicament peluixos amb els que poder jugar i crear històries, que permeten als infants endinsar-se en mons molt peculiars. Es tracta d’unes joguines molt personals, molt artesanals, i amb un punt modernet molt xulo. A mi em van enamorar uns llapis molt grans de peluix que fa de diversos colors i estampats, que serien una peça magnífica per guarnir l’habitació de qualsevol criatura o la meva mateix. Sé que potser no m’estic explicant gaire bé a l’hora de descriure-os els seus productes, és per això que us en deixo alguns per a que hi feu una ullada.

Són moltes les històries que s’expliquen entorn les serps de cabellera, algunes d’elles sorprenents, algunes d’un indret en concret, altres d’aquí i d’allà, però sigui com sigui totes amb alguns elements en comú, el principal és l’aparició d’aquestes serps. Les serps de cabellera són animals força vells que posseeixen una llarga cabellera i una pedra o brillant que poden portar al front, enredat entre els cabells o a la boca. D’elles diuen que només es desprenen del robí per beure, i que allò que més els agrada és la llet, per la qual perden l’oremus i arriben a descuidar el seu preuat brillant. Diuen que si algú és capaç d’agafar-lo serà ric i feliç per a tota la vida. I entorn d’això, del fet de prendre-li el diamant, el robí o el brillant a la serp, són moltes les històries que s’expliquen i ho fan a indrets ben diferents.

Comencem amb la primera de les històries doncs:
“Explica la llegenda que la serpent de Manlleu era una serp que viva en el bosc de la Devesa, ben a prop del riu. La serp lluia no només una llarga cabellera sinó un diamant de dimensions considerables al mig de la cabellera. Sempre que anava al riu a beure aigua se la treia, no se sap ben bé com, i la deixava en un lloc concret per tal de recollir-la després. Un noi que volia aconseguir el diamant, observà atentament les costums de la serp i aprofità un dia que la serp bevia al riu per prendre-li. La serp, evidentment, se n’adonà i el jove manlleuenc va haver de fugir cames ajudeu-me. Va agafar el seu cavall, i perseguit per la serp va entrar a refugiar-se en una de les cases del poble. Va tancar la porta i la serp en un principi no podia entrar, però frisosa per recuperar el seu diamant va copejar amb tanta força la porta que la va fer cedir i la va poder obrir. El jove noi va tenir temps d’amagar el diamant a l’interior d’un morter de cuina posat del revés, i la serp que en seguida va detectar que es trobava allà, s’hi va enrotllar i va començar a estrènyer ben fort per intentar trencar el morter i recuperar el que hi havia al seu interior. I va prémer i prémer tant el morter que aquest no va cedir i la serp va acabar morint de l’esforç.”

Aquesta llegenda de Manlleu és una de les més importants del municipi i és per això que durant la festa Major, concretament el 14 d’Agost es celebra la festa de la serpent, on es fa un sopar davant de la Devesa i es menja entre d’altre coses el pa de serpent, que és un pa amb forma de serp. Després es representa la llegenda i es duu a terme un espectacle de llums i foc. Cal dir que fins i tot d’aquesta serp de Manlleu hi ha una cançó d’allò més antiga i que Marià Aguiló va recuperar en època de la Renaixença en el seu llibre: “Cançoner popular de Catalunya”

La segona de les històries la podem ubicar a Torelló i diu així:
“Segons diuen, entre les esquerdes de les roques dels Comuns, sota el Puig de les Tres Creus, a la vora del riu Ter, hi viva una serp molt gran. Però no era una serp qualsevol, lluia una cabellera argentada, i al mig del front un diamant enorme. La serp, al igual que en la llegenda anterior, no es separava mai de la seva pedra preciosa, només quan volia banyar-se al riu i tenia por que aquesta li caigués. És per aquets motiu que la deixava damunt d’una pedra però mai li treia l’ull de sobre. Era el somni de qualsevol del poble robar-li la pedra a la serp. Més d’un home ho va intentar, i tota varen haver d’acabar fugint cames ajudeu-me.
Un bon dia, sense explicació ni motiu, la serp va desaparèixer i la gent assegura que cada vegada que bufen aires de tempesta, entre les bardisses dels Comuns, encara es pot sentir el soroll de la cua de la serp passejant-se entre els matolls.”

Una tercera història similar, que també té per protagonista una serp de Cabellera, és una mica més extensa, la podem trobar en el llibre Contes Catalans Retrobats de l’Editorial Farell:
“Ens narra la història d’en Fortià que treballava a la torneria del seu avi fent petits estris de fusta. Vivia en un poble, un poble d’on tothom coneixia l’existència d’una misteriosa serp amb una immensa cabellera d’argent i un robí al front.
Doncs bé, tornem a parlar del jove noi per dir-vos que estava bojament enamorat de la filla del batlle la Roseta, una noia presumptuosa i creguda que només pensava en tenir boniques joies i ostentar bonics vestits. La noia tenia molts pretendents i el que menys li interessava era en Fortià, ja que era el més pobre de tots i per festejar-la li regalava objectes de fusta que feia ell mateix durant hores i hores.
La noia el rebutjava dient-li que no era ric i que mai no ho seria, però el noi no es donava per vençut. Tan era així que va decidir que aniria a buscar el robí de la serp de la cabellera. L’avi en sentir les intencions del seu nét li va explicar que els més valents ja ho havien intentat i que ningú ho havia aconseguit, i que la serp perseguia a aquells que intentaven prendre-li el robí, cargolant-s’hi i prement-los fins a matar-los per després engolir-los tots sencers. Fins i tot un segador una vegada va intentar partir a la serp en dos amb la seva falç esmolada, i la serp va emetre un xiulet tan esfereïdor que es va sentir més enllà de les muntanyes i que va matar de por al segador.
L’avi també li explica al seu nét que quan una serp viu més de set anys i set dies ja no podrà morir-se. Però que la seva única opció era la llet, i és que aquests llefiscosos animals tenen una fixació peculiar per aquest producte.
En Fortià sense pensar-s’ho dues vegades, va agafar un bol ple de llet i es va encaminar cap al riu on sabia que podria trobar al serp, i espera que esperaràs la serp no va arribar a sortir.
I és que en Fortià no havia acabat d’escoltar el que li volia explicar el seu avi, les serps no surten del seu cau fins el mes de maig, que comença a fer calor i el sol escalfa les roques, i encara estaven a l’abril. És per això que en Fortià va haver d’esperar un mes per acostar-s’hi de nou al cau de la serp.
Arribat el maig, en Fortià agafa la llet i un bastó fet amb fusta d’alzina que li va donar el seu avi, i que potser podria necessitar. Va anar cap al riu, i va esperar pacient amagat, quan la serp es va treure el robí per veure una mica d’aigua del riu, en Fortià la va agafar, i quan la serp es va aixecar per atacar-lo, va deixar el bol de llet al terra i la serp es va distreure amb l’oloreta que feia. I en Fortià no va parar de córrer fins que va arribar al taller del seu avi amb el robí a les mans.
Va anar corrents a portar-li a la Roseta, i aquesta en seguida va canviar d’actitud envers en Fortià i amb ell s’hi volia casar, però el noi es va adonar que allò no el faria mai feliç ja que la noia només el volia per la joia que tenia entre les mans, així que li va contestar a la jove que ara era ell qui no s’hi volia casar, i va girar cua amb una idea fixe al cap.
La Roseta el va seguir, i el noi s’apropa al riu, va tirar el robí a dins i la serp el va recollir d’una revolada. La Roseta espantada i enfangada fins al capdamunt, va tornar a casa cames ajudeu-me.
Des d’aleshores ja mai més ningú no ha tornat a veure la serp de cabellera, però diuen que en dies de tempesta encara es pot sentir entre les bardisses els sons com d’uns cascavells.”

Aquesta tercera història neix de diverses fonts que ens permeten ubicar diferents llegendes de serps d’aquesta mena al Pirineu, a la Plana de Vic, a la Garrotxa i en terres valencianes. Històries totes elles protagonitzades per aquestes serps temibles i misterioses.