“Fa molts i molts anys, les contrades catalanes vivien sotmeses sota comandament àrab, i els catalans es veien obligats a pagar mil tributs si no volien perdre la vida. L’amo de les terres de la història que avui ens ocupa, viva al castell de Montbui, i era l’amo i senyor de tota la muntanya de Sant Feliu.
Un bon dia, però, els cristians cansats de tantes injustícies es van alçar contra el temible poder del moro que els governava, i van aconseguir obligar-lo a fugir amb uns quants dels seus súbdits. El moro es va amagar al bosc, i entre les muntanyes hi havia un llac on queien les aigües d’un torrent, i al peu d’aquell torrent s’amagava una profunda cova, i fou allà on es van refugiar.
Les gents catalanes, però enseguida van tornar a caure en mans del control àrab, però el rei Moro mai va deixar la cova on es trobava, i és per això que des d’aleshores a aquella cova se l’anomenà la cova del moro.
Diuen però, que el moro no es va deixar de cobrar els seus tributs, i es va comprometre a que no en cobraria més si cada any li entregaven i li portaven a la cova les 100 donzelles més boniques de tot Catalunya.
Dit i fet, les gents de tota la contrada buscaren les 100 donzelles més boniques, i en una trista comitiva decidirien portar-les fins al peu del torrent on s’amagava el moro. La tristesa de la gent que les acompanyava era enorme. Fins i tot semblava que la natura s’hagués confabulat amb aquell acte tan cruel, i el cel també es va tenyir de gris. Uns núvols atapeïts cobrien el cel, un vent terrible es va girar tan fort que fins i tot semblava poder arrencar els arbres més corpulents, els ocells fugiren atemorits dels seus nius. I tot just quan les 100 noies arribaren al torrent, just davant de la cova, se sentí un tro terrible,les aigües s’alçaren i s’empassaren a les 100 noies. Una llum blanca ho va omplir tot, i el Rei moro espantat i els seus companys, van decidir fugir per no tornar-ne mai més, i l’esperit de les cent donzelles quedà atrapat en aquell gorg on se’n diu que encara hi viuen.
Passaren molts i molts anys, fins i tot segles, i mai ningú va gosar acostar-se mai més a aquell terrible indret. Però vet aquí que un bon dia, una pastora d’ovelles tot seguint el seu ramat i una mica despistada es va endinsar en el bosc, va arribar fins al torrent i va veure el gorg, i la cova que s’hi amagava al darrere.
Es va asseure a descansar una estoneta al costat del gorg, i es va posar a filar. Tanta estona s’hi va estar que se li va fer de nit. Fou aleshores quan començà a sentir la veu més dolça i bonica que havia escoltat mai, semblava la veu d’una sirena. Presa per la fascinació s’acostà una mica més al torrent i al gorg. El cabdell que estava filant se li caigué a l’aigua, i quan mira a l’interior del llac, li va semblar veure un palau de miralls i plata. La veu continuava, però aquesta vegada sonava tant alt i clar que semblava com si es tractessin de cent donzelles parlant a la vegada. La pastora s’hi va acostar tant per veure amb més claredat el que hi havia a l’interior d’aquell gorg que de cop i volta caigué a dins de l’aigua, i va anar a petar ben al fons. Tant que ni el seu propi ramat d’ovelles que la buscava amb la vista l’aconseguiren veure mai més.
I diuen que les ovelles van quedar convertides en pedra al voltant del gorg i que un xic de borra de la que estava filant quedà surant a l’aigua i que entremig d’ella s’hi posa un rossinyol que tot l’any hi canta.
Però vet aquí que la història no s’acaba aquí, i diuen que al cap d’uns quant dies s’acostà una altra pastora que tot filant i per veure la fondària del gorg, va lligar una pedra al cap del fil, i va començar a deixar-la anar, i deixava i deixava anar fil , quan de sobte va sentir una veu que deia:
“Tira’n més encara”.
La noia espantada va fugir a explicar-ho als riellencs, i més d’un ho ha provat, però per més fil que al gorg han llençat, sempre sentien les mateixes paraules.
I des d’aleshores que les gents d’aquelles terres saben que es tracta d’un indret màgic, on diuen que les cent encantades van decidir fer reina a la pastora per la seva bellesa i gentilesa. I des d’aleshores, quan comença a fer-se de nit, quan en el cel hi brilla la lluna clara, surten a ballar i cantar, tot dansant i jugant amb els lliris i els joncs que hi ha a la vora del gorg. I fan la bugada, tot xerrant i rient i estenent la roba a les pedres del voltant del gorg, hi diuen que les seves rialles es poden sentir des de Riells.
Però en les nits fosques i ennuvolades, ballen i ballen sardanes sense parar fins que aconsegueixen desfer la boira i fer acampar els núvols.”
Aquesta és la llegenda o història de Les encantades de Vallderrós, llegenda en la que es barregen diverses històries i en la que s’acaba formant una de sola.
Les encantades són un ésser mitològic molt arrelat a les nostres contrades i normalment són femenins. Es caracteritzen per ser víctimes mortals d’un malefici, encantament o sacrifici, pel qual es converteixen en éssers condemnats a una vida eterna sent presos de l’indret en que varen succeir els fets que les van condemnar. Formen part del món de les fades, i tot i que apareixen amb poders similars als de les bruixes, tant les encantades (Pallars), ‘encantàries’ (Taüll), o dones d´aigua (en altres indrets) son divinitats femenines que tenen cert control sobre les forces de la terra, i viuen en indrets d’aigua dolça: llacs, gorgs, torrents, fonts i estanys. Cal dir que entorn d’elles corren un munt d’històries, però una de les més sorprenents i fascinant, a la vegada que tràgica, és la que us he portat avui.
Aquesta història, però, de la que podríem dir que és originària de Catalunya en molts dels seus aspectes, es fonamenta en un fet històric que tenia lloc durant l’època de la invasió islàmica (S.VII- IX)tan a Catalunya coma Espanya, i és que per tots era sabut que els cabdills àrabs durant els segles que van estar instaurats a les nostres terres, es cobraven tributs abusius, i un d’ells, era el de les Cent Donzelles que aquests caps islàmics enviaven any rere any al seu Rei.
I d’aquest fet històric en podem dir que es va inspirar l’inici de les nostres Encantades de Vallderrós. Tot i que pel que fa a tota la història, que hi ha a posterior, el seu origen és el d’una llegenda pastoril catalana típica del Vallès. Però com en tota bona llegenda de la tradició oral del nostre país, sempre hi ha algun aspecte que varia en una versió d’una altra. Per exemple, en una altra versió que he pogut consultar, es diu que les cent donzelles, no foren condemnades per les pròpies forces de la naturalesa que se les empassaren; sinó que les joves preferiren prendre’s la vida, llançant-se elles mateixes al torrent.
Sigui com sigui, una llegenda màgica, fantàstica i sorprenent, així que aneu amb compte si un bon dia decidiu acostar-vos a aquest màgic indret, no caigueu en el torrent i quedeu atrapats per sempre més a les seves aigües.
Imatge
Ningú no ha il·lustrat mai aquesta llegenda per transformar-la en conte, i és una autèntica llàstima, però el que sí que us en puc portar és una imatge.
