Elefant Trompeta

Hola a tots i totes! Suposo que amb anterioritat us hauré parlat d'una il·lustradora que de petita em va marcar molt, ja que d'ella tenia alguns dels meus contes preferits i lan recordo amb un especial carinyo, és la Irene Bordoy. L'altre dia remenant a un Happy Books a punt de tancar, vaig trobar un conte bonic de debó d'aquesta autora, el voleu veure?

HISTÒRIES PER EXPLICAR ABANS DE BANYAR-SE, Maria Enrich i Irene Bordoy, Timun Mas (2002) –> Aquest conte uinclou sis històries relacionades amb allò que fem abans, després o durant el bany; contes per engrescar als nens a que es prenguin l'estona del bany com una estona divertida i plena de moments emocionants.

Els títols de les històries són:

– El bany de la reina

– Toco aigua! Toco aigua!

– Futbol o natació?

– Quina banyera més plena!

– Ja sóc gran

– Nenes de conte.

Unes magnífiques i simpàtiques il3lustracions amb el seu estil de sempre.

Fins aviat!

Avui us porto un conte sobre un dels clàssics dels que he parlat durant aquest curs. En aquests mesos d'estiu, el que procuraré és buscar una versió per a cadascun dels contes dels que ja hem parlat dels orígens, i així el conegueu d'una manera diferent.

Us porto els dels Tres Porquets, uns tres porquets força especials. Un conte que ja us vaig recomanar de l'Editorial Joventut, publicat per David Wiesner, en el que el llop bufa tan i tan fort que no només s'emporta la casa, sinó els tres porquets a fora del conte. Surten de les pàgines dels Tres porquets i van a parar a les pàgines d'altres contes famosos. Un conte pensat per a nens a partir de quatre anys, però molt i molt divertit. Us agradarà.

Hola a tots i totes! Avui, us porto una cosa molt especial. M'il·lusiona moltíssim la meva secció d'entrevistes i m,'alegra, el fet de poder-ne realitzar i que tothom es mostri tan ben predisposat a respondre les meves preguntes.

Avui us porto unes preguntes a l'Editorial Terrabastall. Vaig decidir probar de fer una entrevista a una editorial perquè aquesta és una editorial petita, que va publicar el seu primer títol l'any passat i volia conèixer que es mou darrera d'una editorial de nova creació que ha triat el món de la literatura infantil per fer-s'hi un lloc.

Al darrera seu quatre títols: La Clementina al bosc, De com l'ornitorrinc va esdevenir el Rei dels animals, Caçador de Lluna i M'agrada. I al davant, molts projectes per complir i portar a terme que ens descobriran a l'entrevista.

Aquesta editorial la vaig descobrir a través del primer conte de la clementina, em va cridar l'atenció, i l'altre dia, en una llibreria vaig veure M'agrada i em va emocionar. Vaig mirar l'editorial, vaig entrar a Internet i així és com ha sorgit aquesta història.

Darrera de l'Editorial hi ha l'Elena Ferro (editora i escriptora) i l'Elena Ferrer (disseny tècnic i artístic de les col·leccions, i il·lustradora), un bon tàndem que espero que ens porti bons títols per tal de poder recomanar sovint.

Us deixo amb l'entrevista:

– Com sorgeix la idea de crear una nova editorial de literatura Infantil?

La idea ja fa temps que estava present per un motiu molt senzill: que pretenem dedicar-nos a allò que ens agrada, i una de les coses que sempre ens han fascinat son els àlbums il·lustrats i la literatura infantil en general.

– Quanta gent hi ha darrera d’un projecte així?

Terrabastall som bàsicament dues persones: l’Elena Ferro que és l’editora i també ocasionalment escriptora, i l’Elena Ferrer, que dissenya les col·leccions i s’encarrega de tot l’aspecte tècnic i artístic i, a més, també és il·lustradora. També tenim col·laboradors més o menys fixes que contribueixen decisivament, com ara traductors, correctors…

– És difícil obrir-se camí en aquest món amb editorials de tanta tradició com la Galera, Editorial Casals (Combel, Bambú…), Joventut…?

Obrir-se camí és molt difícil, ho és per qualsevol editorial petita perquè costa molt donar-se a conèixer i arribar al públic. A més hi ha tot un allau de noves publicacions cada any, algunes de molta qualitat, i la competència és molt gran. De totes maneres, hem tingut molt bona acollida i esperem aconseguir i mantenir un espai des del qual fer les nostres aportacions.

– Teniu quatre publicacions; de quina en sentiu més orgull o a quina li teniu un afecte especial?

Amb tants pocs títols, us podeu imaginar que cada un d’ells està fet amb molta dedicació i cura, i aquesta pregunta és gairebé com preguntar-te quin fill prefereixes! Ara bé, potser perquè van ser els primers destacaríem la Clementina, que és un projecte personal de l’Elena Ferrer i l’Elena Ferro, i també “De com l’ornitorinc va esdevenir el rei dels animals”, que es va avenir a il·lustrar l’Óscar Villán. Sempre li agrairem que s’arrisqués a treballar per una editorial que llavors pràcticament no existia, quan estem segures que d’ofertes no li’n faltaven.

– Els vostres propers projectes compten amb grans com en Roger Olmos i en Subi. D’on va sorgir la proposta de que fossin ells els encarregats de donar vida a les paraules?

Amb en Subi ja havíem treballat anteriorment, ell és l’il·lustrador del “M’agrada…”. Hem quedat tant contentes de la col·laboració que volem continuar treballant amb ell en el futur i, pel projecte del Costumari, creiem que és l’il·lustrador perfecte. Al Roger Olmos el vam trucar després de rebre un text del Roberto Aliaga: el mateix text estava demanant a crits que l’il·lustrés el Roger. Li vam proposar, li va agradar el text i ens vam posar a treballar-hi de seguida.

– Al món de la literatura infantil li falta…

Li falten molts títols de Terrabastall!

– Quin és el moment de la literatura infantil a Catalunya?

És un moment de molt volum de publicació. Això és positiu, però també té una vessant negativa: cal triar molt bé entre productes de qualitats molt diverses.

– Un país amb bona literatura infantil és…

Un país culte.

– Quin conte us agradaria publicar?

N’hem de triar un? Ens agradaria publicar moltes més coses de les que podem publicar. Ens encantaria fer una col·lecció de clàssics amb unes traduccions molt acurades, començant potser per Peter Pan. Però de moment ens quedem amb els àlbums il·lustrats i anunciem una sorpresa “carrolliana” per l’any vinent.

– Com és que teniu un elefant com a logotip de l’Editorial?

És evident que l’animal que organitza els terrabastalls més grans és l’elefant. Primer vam triar el nom, en referència al terrabastall que sovint organitzen els nens quan juguen i a partir del qual qualsevol cosa és possible. Després, l’Elena Ferrer va dissenyar l’elefantet de manera gairebé inevitable.

– Com ha de ser un bon àlbum il·lustrat?

Un diàleg entre text i imatge, una bona edició i, si és traduït d’un altre idioma, amb una traducci&oacu
te; de qualitat. De tanta qualitat com la que seria exigible en un llibre per a adults.

– Què busqueu a l’hora de triar els autors i il·lustradors de les vostres publicacions?

Que ens agradin. Tant senzill com això.

– Què espera aportar Terrabastall en el món de la literatura infantil en català?

Un grapadet de bons llibres que acumulin moltes “hores del conte abans d’anar a dormir”, que facin passar bones estones als nens i que els facin estimar una mica més la lectura.

– Els vostres propers projectes, quin títol rebran? Quan teniu previst que surtin publicats?

Els dos projectes més immediats son “El príncep dels embolics”, un àlbum escrit per Roberto Aliaga i il·lustrat per Roger Olmos; i el “Costumari d’en Sebastià Panarra”, escrit per l’Elena Ferro amb ajuda de la Roser Jordà i il·lustrat per en Subi. Apareixeran aquest mateix setembre. Altres projectes ja de cara a l’any vinent són “Petons” de Txabi Arnal i Elena Odriozola, i la “sorpresa carrolliana” que us comentàvem abans, en que tornem a col·laborar amb l’Óscar Villán. També un text del Daniel Nesquens, “Un gat”, il·lustrat per una noia molt prometedora que comença: la Núria Balaguer; i una nova col·lecció per a nens més grandets, que inauguren Lawrence Schimel i Sara Rojo amb “La ploma blava”. I, finalment, estem treballant en un nou lliurament de les aventures de la fada Clementina. Com veieu de projectes no ens en falten!

Elena Ferro i Elena Ferrer

Espero que us hagi agradat i fins aviat!

Hola a tots i totes!

Ha acabat un nou curs, i el que més em ve el cap aquests dies és que els meus Elefants ja hauran acabat P3, s'hauran fet grans, no s'enrecordaran de mi i hauran aprés moltes coses noves. Tots ells, junts o per separat, han cremat una nova etapa de la seva vida: el seu rpimer curs a l'escola dels grans ha acabat, i això mai es tornarà a repetir. Alguns potser trobaran a faltar als nous amiguets que han fet durant el curs, altres ni s'enrecordaran… Molts els hauran apuntat a algun Casal d'Estiu i no tindran la sensació d'haver acabat del tot el curs, d'estar de vacances…

Què deuen fer? Com s'hauran portat? Els hi va servir d'alguna cosa tot el que vem aprendre junts el curs passat? No us podeu imaginar les vegades que durant aquest curs m'he enrecordat d'ells. En recordo molts detalls, moltes anècdotes, algunes de divertides i altres que no ha van ser tant. Tots tenien alguna cosa que els feia diferents de la resta, és evident que no a tots te'ls estimes de la mateixa manera, però el que si que ho és, és que els acabés estimant.

Evidentment, no els estimes com una mare, ni com una germana… els estimes com a mestra: són la teva responsabilitat i part de la teva vida; i així seran sempre els meus elefants. Perquè si algun dia quan siguin grans, guarden algun bon record de la Llar d'Infants, penso que potser en una part, per petita que sigui ha estat gràcies a mi. M'agradaria pensar que els he pogut marcar, ajudar d'alguna manera, al igual que ells han fet amb mi. Perquè els primers alumnes, mai se'ls oblida, mai se'ls deixa d'estimar, no? No sé si algú comparteix aquestes sensacions, o si potser resulto massa sentimental. Però és així com em sento.

De fet, penso que em sento una mica malament, per no sentir el mateix pels meus alumnes d'aquest curs; però suposo que les coses són molt diferents. Que he tingut 150 alumnes i queuna hora al dia no et permet agafar-los estima. Que el fet de canviar de feina el primer any, va suposar un trencam,ent i per això els trobo més a faltar. Sigui com sigui mai oblidaré els seus noms (això espero), les seves cares, els seus somriures, els seus ulls, els seus plors, les estones d'aprendre i experimentar… La cara de la "princesa" de la classe quan explicava el conte d'una princesa al que li passaven coses dolentes, els ulls més vius de la classe i més expressius, les explicacions del "petitó" sobre que si feiem soroll vindria la polícia i ens faria pagar una multa, la que mai es dormia i a la que no vaig aconseguir treure el xumet a l'hora de dormir, al que semblava que mai li treuria els bolquers però al final ho vem aconseguir, al que veia avions a tot arreu, el que quan estava malalt sempre estava "empiocat", al més tossut que quan deia que no era que no, al protector de tots i a la seva "pometa", el que tremolava al veure el Rei Carnestoltes que vem montar a l'entrada de la Llar d'infants, el que tenia certa fixació amb els ulls de la gent i t'hi feia petons, el que quan estava guapo estava "recanchino"… Podria continuar amb mil històries més que va fer del grup dels Elefants, els més Elefants.

Continuo trobant a faltar els seus somriures, i els de les meves companyes també. He trobat companyes amb les que em porto bé, però crec que res podrà ser com treballar amb elles. Em van ajudar tant, em van fer riure tant, i em van servir de recolzament quan plorava… Treballar amb elles va ser un plaer i qui tingui la sort de poder-ho fer, espero que ho valori tant com jo.

Fins aviat Elefants…

Hola a tots i totes!

Ahir un nou curs va posar punt i final a un any que sincerament se m'ha fet molt curt. Dimecres a la tarda, els nens d'Educació Infantil de l'Escola on treballo van fer el Festival i van cantar una cançó en anglès, que com ja sabeu aquesta part és la que aquest any m'ha tocat exercir a mi. La veritat és que la cançó podria haver anat millor (després d'un mes i mig de cantar-la),però ja se sap, elsnervis del directe. De fet, els pares van quedar prou contents.

El balanç final del curs ha resultat prou positiu, un curs tranquil, un repte nou i difetrent per ami, fer de "teacher", que em sembla que he superat prou bé. Amb ganes de tenir classe pròpia, però amb il·lusió igualment si continuo fent l'anglès; amb ganes de fer coses noves, i de buscar nous contes, cançons i balls en anglès per tal de dinamitzar l'assignatura. Em toqui el que em toqui fer, ara és temps de descans (com a mínim un dies fins tornar el 1 de Juliol a fer l'Esplai d'estiu), de no pensar per una temporada com a mestra; cosa difícil d'aconseguir.

En relació amb el comiat amb els infants, va resultar fred, no vaig tenir la sensació de dir-los Adéu, a molts els veuré al Juliol, i a la resta erls continuaré veient crèixer fins que cumpleixin 18 i marxin de l'escola, així que la sensació de comiat queda una mica perduda. 

I a vosaltres com us ha anat el curs? Espero que bé.

Fins aviat! 

Hola a tots i totes! És evident la fascinació que senten grans i petits per aquest gran desconegut que és el mar, els seus peixos, els seus colors, la seva vida… Qui no ha desitjat mai navegar en subamrí? O nedar amb els dofins? és per això que us porto alguns contes interessants per a diferents edat i publics en relació al mar.

EL DOCTOR SUBMARÍ, Leo Timmers, Editorial Claret (2008) –> Acompanya al doctor Blub a través de les divertides il·lustracions d'aquest conte. La seva consulta es troba en un submarí al fons del mar i el seus pacients són molt especials: un tauró amb mal de queixals, una balena amb problemes de sobrepes, un cavallet de mar amb problemes de visió… Divertit i amb unes interessants il3lustracions que el fan un conte d'allò més bonic.

ELS PEIXOS MÉS DIVERTITS, Jack Tickle, Editorial Combel (2008) –> D'aquesta mateixa col·lecció vaig veure un bonic conte que li van regalar a un petit molt bonic que es diu L'alegre ninot de neu. És d'aquests contes que obres i amaguen un món màgic ple (en el cas del que us porto avui) de peixos que es depleguen i prenen volum. És curiós i divertit per als més petits, a la vegada que el text està escrit en forma de rodolí. Un petit tast dels seus desplegables es poden observar en la il·lustració que us presento a continuació.

EL PETIT DOFÍ, Colette Barbé-Julien, Editorial Combel (2008) –> Qui em coneix personalment sap la fixació que sento per aquests animals. Són intel·ligents, preciosos, estèticament perfectes, de moviments increíbles, de mirada profunda i de somriure permanent. M'encanten, no ho puc evitar. Quan vaig al zoo, puc passar-me hores i més hores davant del tanc dels dofins mirant-los. Transmeten pau i tranquilitat. És per això que us porto aquest àlbum. No és un conte, sinó un llibre de coneixements, i ens parla sobre el dofí: les seves característiques, alimentació, medi… Unes fotografies increíbles.

Fins aviat!

 

Il·lustració d'Elefant Trompeta (2008)

Hola a tots i totes! De Sirenetes hi ha moltes, algunes més maques i d'altres més lletges, moltes basades en la història de Disney i algunes basades amb l'original d'Andersen, altres, en canvi, convinen les dues.

La que us porto jo avui, em sembla una versió excel·lent. Forma part de la col·lecció Popular de l'Editoria La Galera. Una versió destinada a infants que ja comencen a ser bons lectors (a partir de 6 anys), però també un conmte que pot ser explicat als més petits. Aquesta adaptació és d'Oriol Izquierdo i les il·lustracions del genial MAX.

Amb aquesta presentació em sembla que poc més cal afegir.

“Hi havia una vegada una Sirena molt i molt bonica, la més bonica de les seves germanes i la més jove…”

Així comença un dels grans relats de Hans Christian Andersen, un dels millors autors de contes infantils de la història. Escrit originalment l’any 1836 i traduït per primera vegada a l’anglès el 1872, la Sireneta és un conte que, com ja acostuma a ser habitual, força diferent de les versions que coneixem i que s’han fet posteriorment.

Però abans de parlar de la versió original de la història, m’agradaria parlar dels orígens d’aquestos personatges mitològics que han inspirat tantes i tantes històries. Són éssers originaris de l’antiga Grècia i en la seva forma original eren híbrids de dona i ocell; posteriorment es van convertir en híbrids de dona i peix. És per això que en anglès es diferencia Siren (la sirena de forma original) i Mermaid (la sirena amb cua de peix). Es caracteritzaven com ja sabeu per la seva prodigiosa veu i el seu atractiu indescriptible, és per això que en un inici estaven relacionades amb els ocells, pel seu cantar. Sovint se les ha considerades éssers cruels, que porten als més agosarats mariners a una mort segura, i probablement molts d’ells hauran somiat amb la seva presència ni que tan sols sigui una vegada.

Allunyant-nos ja de la mitologia grega, molt interessant, per cert; parlem del conte d’Andersen, us faré un breu resum de la història original que va escriure i després parlarem de la seva relació amb altres relats.

“ Hi havia una vegada una bonica Sirena, la sireneta, la més petita de cinc germanes. Ella somiava en pujar un dia a les aigües de la superfícies del mar per poder veure els secrets que amagava el món de dalt. El seu pare, el Rei del Mar, no les hi deixava pujar només que una vegada a la vida, quan complissin quinze anys.
Al arribar a aquesta edat la Sireneta va pujar fins la superfície  i va veure un vaixell que per desgràcia va naufragar, i en va rescatar a un jove i atractiu capità del qual es va quedar profundament enamorada. El va portar fins a la platja, però ella no podia sortir de l’aigua, i es va quedar al seu costat donant-li escalfor fins que va sentir unes veus. Eren tres boniques donzelles que van veure el príncep i el van ajudar, el capità es va enamorar d’una d’elles creient que era ella qui l’havia salvat.
Trista per la seva desgràcia va recórrer a l’ajuda de la Bruixa dels Abismes, que li va atorgar unes cames amb les quals pogués caminar a canvi de la seva llengua, i per tant tota la seva veu. Amb la condició de que si el seu estimat es casava amb un altre, ella desapareixeria per sempre més en el mar com la seva espuma. Va accedir de totes maneres.
Va anar a parar al castell del jove i allà es va convertir en una espècie de germana petita, de millor amiga per a ell; ja que ell continuava pensant en la noia que l’havia ajudat a la platja.
El príncep va recuperar la noia que estimava i li va demanar que es casés amb ell. La noia va acceptar i la Sireneta estava disposada a entregar la seva vida al mar, però de sobte va sentir a les seves germanes que li havien vingut a portar un punyal que els hi havia donat la Bruixa per assassinar al príncep i així poder tornar a ser com abans.
Incapaç de matar al seu estimat es va llançar al mar disposada a fondre’s amb les onades, però les veus de les fades del Vent li van dir que a partir d’aleshores seria una d’elles, ja que havia estat capaç de sacrificar la seva vida per un home. Durant 300 anys hauria de fer el bé per tal de poder aconseguir una ànima immortal i tenir la felicitat eterna de la que només els homes poden gaudir, ja que són els únics éssers amb ànima.”

En el text d’Andersen trobem molts aspectes violents que no es reflexen en les versions que s’han fet posteriorment, així per exemple, en l’escena en que la Bruixa li atorga les cames ens fa una descripció sagnant d’aquest fet. I no paga amb la seva pròpia veu, sinó amb la llengua que li és arrencada de forma violenta. A més només pot caminar sobre les seves cames sentint com si se li clavessin ganivets en els seus peus.
En relació amb el final de Disney, aquest és molt més dur. Amb Disney, s’acaba casant amb el príncep i sent feliç per sempre; en canvi, en l’original està condemnada a 300 anys de fer el bé per poder gaudir de la llibertat que li proporcionarà una ànima immortal.
Per Andersen, el fil argumental és la recerca per part de la Sireneta d’una ànima immortal; en canvi, amb Disney la recerca de l’amor és el més important.

Havent revisat les dues versions, em quedo amb la d’Andersen. La de Disney sempre m’ha semblat bastant nyonya i no m’ha agradat mai el “Sebastian”.

Il·lustracions
Abans de portar-vos les il·lustracions en relació al conte d’andersen, m’agradaria ensenyar-vos una miniatura russa del Segle X, on s’observa l’anterior procedència dels ocells de les sirenes.
 

 

El mite de les sirenes ha estat reflectit en l’art molt sovint, tal i com es fa evident en aquesta obra del 1900 feta per John William Waterhouse.
 

Fins i tot se n’han fet estàtues, com la que podem trobar a Copenhagen.

 

Ara ja en relació amb la història d’Andersen, trobem nombroses il•lustracions antigues. La primera d’elles de Françoise Bertier, la segona de Vilhelm Pedersen, les dues següents de Bertall; i la darrera en desconec l’autor. Compareu-les i també comparareu diversos prototips de sirenes.

    

Edmund Dulac el 1911 en fa la seva pròpia versió.

 

També trobem altres imatges entorn a aquest personatge. En la segona d’elles s’observa el sacrifici de les cinc germanes, concedint els seus llargs cabells a la bruixa per tal de que aquesta els hi entregui el ganivet que ha de salvar a la seva germana petita d’una mort segura.

 

Sota el títol anglès de “The little mermaid” trobem les següents portades de contes. Una més clàssica, l’altra més original.
 

D’origen japonès i oriental són les il·lustracions que us presento a continuació, algunes de molt divertides, però totes amb un encant especial.

Alemanya i Noruega respectivament són les il·lustracions que us presento a continuació.

 

Són tantes les versions de la Sireneta arreu del món que fins i tot, d’entre aquestes il·lustracions podem veure una moneda dedicada a la figura del seu autor: Andersen.

  

Així que ja sabeu, no us deixeu emportar per cap príncep, que al cap i a la fi aquestes històries només acaben bé en els contes; o potser ni així.