Sota aquest títol no us vull parlar de l’origen d’aquest conte, ja que ja fa temps que us el vaig portar, però recordo que us vaig parlar de que a les contrades de parla catalana hi ha múltiple versions i que a Ses Illes podem trobar la història d’en Toni Garriguel·lo, entre d’altres.
Doncs bé, el Sant Jordi passat em van regalar el recopilatori “L’hora del conte” i em va cridar l’atenció que hi apareixia aquesta història explicada per Xavier Bertran i classificada com a rondalla mallorquina sota el títol En Toni Garrigueulo.
En definitiva que vull portar-vos-en la història:
“Vet aquí una vegada una mare que tenia molt fills, tants que no la deixaven viure. Així que un bon dia va començar a escabetxar nens. Mata que mataràs, hi va estar una bona estona fins que no en va deixar cap. Només se’n va salvar un que es va amagar darrera d’una planta.
Però la dona havia d’enviar el dinar al seu marit i no tenia cap fill per enviar de missatger, va ser aleshores que va sortir en Toni i va dir que seria ell qui portaria el menjar al pare. Li va donar les indicacions per trobar on era el pare dient-li que passaria per un hort de tarongers, però que sobretot no n’agafés cap de taronja.
El nen quan hi va ser-hi se li van oblidar les advertències de la seva mare i en va començar a menjar sense parar. Aleshores va aparèixer un gegant que guardava l’hort, va agafar al nen i estava a punt de menjar-se’l d’una queixalada quan el trobà massa prim i pensà en endur-se’l i engreixar-lo per poder-se’l menjar més endavant. Dit i fet se l’emportà a casa i el tanca en una bóta.
La dona del gegant comença a portar-li menjar i més menjar i en Toni Garrigueulo vinga a afartar-se’n. Un dia entra a la seva bota un ratolí, i li talla la cua i el deixa viure. La geganta al cap d’un dies li diu al nen que tregui el dit, i ell sense pensar-s’ho gaire li treu la punta de la cua del ratolí. En comprovar que no s’ha engreixat el continuen afartant a menjar.
Passaren els dies i un dia en Toni Garrigueulo va perdre la cua de la rata i no va tenir més remei que ensenyar el seu dit de veritat, i és clar, com s’havia engreixat tantíssim van decidir que al matí següent era el moment per matar-lo i menjar-se’l.
El gegant li va dir a la geganta que quan ell marxés a treballar, posés una caldera grossa amb aigua a bullir, treiés el nen de la bóta, el fes bufar i quan estigués ben a prop de la caldera li donés un cop al clatell, l’esquarterés, el pelés i el posés al foc amb arrós.
Disposada a complir amb el que li havia dit el seu marit, la geganta va treure en Toni de la bóta, però com que aquest ho havia sentit tot es va fer l’espavilat i li va dir a la geganta que no sabia bufar i que l’hauria d’ensenyar. Així quan la geganta es va acostar a l’olla per bufar, en Toni va agafar una destral, i li dóna un cop al clatell. El cap cau immediatament a dins l’olla, fa bocins amb la resta del cos de la geganta, el tira a la caldera i hi afegeix l’arrós. Morta la geganta i cuinada, en Toni apreta a córrer cames ajudeu-me sabent que el gegant estaria a punt d’arribar.
El gegant al arribar es pensa que és el nen el que està guisat, però en no trobar la seva dona es comença a preocupar i surt a buscar el nen, que s’havia enfilat al capdamunt d’una torre a la voreta del mar. El gegant que enseguida el troba, agafa la corda que ha utilitzat el propi nen i comença a pujar cap amunt de la torre, talla la corda i el gegant cau quedant-se fet a bocins.
I és així com en Toni Garrigueulo mata al gegant, però com en va baixar sense la corda de la torre? Això ja és una altra història…”
Un conte una mica sàdic i agressiu, però al cap i a la fi un d’aquells contes clàssics que no ens enganyem sempre tenen una part més fosca.