“Vet aquí una vegada una nena que es deia Nora, vivia en una casa de pagès amb els seus pares que tenien un hort, unes quantes gallines i alguns porcs. La veritat és que no tenien gaires diners, i és que els soldats del Rei cada vegada que passaven per les seves terres, els hi prenien la collita o el bestiar.
Doncs bé, la Nora era una nena amb una afició d’allò més estranya, i és que li encantaven les bestioles menudes: marietes, llangardaixos, salamandres, cucs, cucs de seda… Els portava en una capsa o un bol, i els alimentava, els hi donava mosques i mosquits als llangardaixos, engrunes de pa, fulles de morera… i quan els havia tingut alguns dies, els tornava a alliberar i els seguis fins que s’amagaven en algun cau o els perdia de vista.
Un bon dia, va trobar a la vora de l’hort una serp molt petita, era preciosa: era d’un color verd tirant a blau, amb taques quadrades fosques, i semblava que portava un collaret groc vorejat de negre al voltant del coll. Tant li va agradar que la Nora no se’n va poder estar d’agafar-la i endur-se-la a casa. Tot i que sabia que si els seus pares la descobrien s’enfadarien molt, i és que les serps poden ser perilloses i podien posar en perill al bestiar.
Així, que la Nora es va decidir a amagar-la ben amagada, i la va posar dins d’una bóta vella foradada que hi havia a la pallissa. I dia rere dia, la va anar alimentant de llet.
I és que a la Nora, no li agradava gens la llet, i sa mare li va començar a estranyar que se la begués amb tanta facilitat. Així que sospitava que alguna en portava de cap, i va anar a la pallissa per buscar a veure que amagava la seva filla. En veure la bóta, va pensar que el seu marit era una mica desastre i que no l’havia deixat ben posada, però quina va ser la seva sorpresa quan en moure-la, en va sortir una serp enorme, que desprenia un líquid verd i pudent.
Mare meva, sí que es va espantar la mare de la Nora que va començar a cridar com una boja… I el pare i la Nora van córrer cap a la pallissa, on es van trobar a la serp ensenyant les dents, espantada i amb actitud defensiva. El pare es va disposar a matar-la d’un cop de falç però la Nora li ho va impedir, i li va explicar que l’havia estat cuidant durant un temps.
La serp no podia continuar vivint a la pallissa, i la Nora es va decidir a portar-la amb el carretó fins a la vora del riu. De camí, la Nora plorava i plorava de tristesa per haver d’abandonar la seva serp, que s’havia convertit en una autèntica amiga a la seva sort. Però aleshores, va passar quelcom diferent, i és que la serp va parlar i li va dir que no plorés més, que ella l’havia ajudat i cuida’t molt, i que se l’estimava, i per això n’estava tan agraïda, que de cada llàgrima que havia derramat en aquell trajecte, es convertiria en una fina perla, i quan es pentinés els cabells, els que li caiguessin, es transformarien en cabells d’or.
La Nora va agrair a la serp el do que li havia donat, i des d’aleshores mai més a casa seva van tornar a passar gana ni misèries.
Amb els anys, la fortuna de la família va ser coneguda arreu i fins i tot va arribar a les orelles del fill del rei, que era un enamorat de les bestioles, igual que la Nora. El príncep es va apropar un dia a casa de la Nora i en veure-la es va adonar que s’entendrien a la perfecció i que l’estimaria per sempre més. Es van casar i van anar a viure al castell, envoltats d’animalons de totes les maneres. Però tot i així, la Nora tornava, de tant en tant, al lloc on havia deixat la serp, però mai més la va tornar a veure.”
Aquest és el relat de “La serp agraïda” o “La carbonera que va ésser reina”, un conte popular del folklore espanyol, però de molta tradició a les nostres contrades. I és que la versió catalana de la història fou recopilada per Amades sota el títol de “El cabellet ros”, i per M.Antoni Alcover la versió mallorquina de la història com a “Na filet d’or”, i Maspons, també mallorquí, sota el títol “La serpeta”.
Cal destacar però, que també en trobem versions castellanes sota altres títols. Així per exemple pot rebre els següents noms:
– La Muchacha que soltaba diamantes de la cabeza y las manos, provinent de Càdiz
– María y la culebra d’Albacete
– La Culebrita de Ciudad Real, León, Extremadura
Sens dubte una de les versions que també s’han popularitzat d’aquesta història és l’andalusa, que ens explica més o menys això:
“Aquesta és la història d’una nena molt pobre que un dia, mentre anava a buscar llenya per a la seva àvia es va trobar una petita culebra, que va decidir amagar dins d’una olla i criar-la. La culebra anà creixent dia rere dia fins que ja n va caber en l’olla, i la pròpia serp li digué a la nena, que era hora de marxar que tornaria al prat, però que abans, li fiqués les mans a dins de la boca. Un cop fet això, la serp li va demanar que hi fiqués també el cap. La nena, es va espantar una mica però ho va fer. La serp li explicà que a partir d’aleshores, de cada cabell que li caigués del cap en fes una bola, i que es convertiria en una pilota d’or. I que cada vegada que es rentés les mans de l’escuma del sabó utilitzat es transformaria en or.
Dit això, la serp va marxar al prat, i cada dia la nena hi anava a jugar una estona. Però un bon dia, uns lladres envejosos de la fortuna de la nena, la van voler matar, i la serp va interferir ajudant-la i d’un cop de cua matant als lladres.”
Com heu pogut veure, hi ha molt elements comuns a la història catalana que us he explicat en un inici, i és que de fet, ambdues parteixen de la mateixa base, i tipologia de conte, aquesta vegada corresponent a AARNE-THOMPSON, n.° 533, sota la temàtica “La serp que ajuda”, i també pot correspondre al tipus 890A.
De fet, és força estrany que una serp sigui un personatge positiu, i és que en molts contes i rondalles, les serps acostumen a ser l’animal antagonista que segresta princeses, lluita contra l’heroi o s’alimenta de vides humanes. Aquesta vegada però, la serp és bona i ajuda a la nostra protagonista canviant la seva vida i el seu futur.