Porto setmanes donant-li voltes a la idea de parlar-vos d’aquesta sèrie des del bloc, de fet des que va començar a emetre’s. En un principi pensava que en el Trompeta no es parla de televisió, després vaig pensar que la temàtica poc té a veure ni amb el món dels contes, ni de la literatura infantil ni dels nens. Però finalment, i després de donar-hi moltes voltes, m’he decidit a parlar-vos de Polseres Vermelles. I perquè? Doncs perquè en els fons es tracta d’una sèrie optimista sobre les ganes de viure i de lluitar d’uns nens (digues-li nois pre-adolescents o adolescents del tot). Crec que feia molt temps que no seguia una sèrie televisiva amb tanta fidelitat, i és que darrerament hi ha ben poca cosa que m’interessi del món de la televisió. Però els personatges, les trames, les vivències… no sé ben bé que és, però hi ha alguna cosa en aquesta sèrie que et fa sentir viu, afortunat i amb ganes de somriure-li a la vida. I és que difícilment els adults afrontaríem problemes com els que pateixen els protagonistes de la sèrie amb la vitalitat amb la que ho fan. Sense pensar en un demà, vivint cada instant com si fos el darrer.
Els seus protagonistes són: el Lleó, el Jordi, en Roc, l’Ignasi, en Toni i la Cristina. Tots ells amb problemes diferents, però tots ells amb un element en comú: tots són Polseres Vermelles. El càncer, l’anorèxia, les malalties cardiovasculars, els accidents de moto, o el coma més profund són el que fa que els nois s’estiguin a l’hospital, i en certa manera els condiciona la vida. però tot plegat, no fa de la sèrie una sèrie dramàtica sobre nens malalts que s’estan morint. Es tracta d’una sèrie emotiva, optimista i un cant a la vida.
I perquè és una sèrie que et remou per dins, i que no deixa indiferent a ningú, us recomano que li doneu una oportunitat.
Perdoneu si aquest post, es desvia de la temàtica general del bloc, però és que crec que la sèrie es mereix un espai ben gran i destacat en el bloc de l’Elefant Trompeta