“Diu la llegenda que fa molts i molts anys, vivien al Prat, uns gossos molt particulars. Se’n deien Dips i eren coneguts arreu del poble, com uns gossos molt perillosos que només sortien de nit.
A vegades seguien els traginers durant la nit, i els homes espantats només en distingien els seus ulls ferotges que els escodrinyaven. També atacaven el bestiar durant la nit, i és per això que es van fer famosos com a gossos vampirs. Unes de les seves víctimes preferides eren també els borratxos del poble que anaven a les tavernes a beure vi i a emborratxar-se. Però tothom assegurava que mai els havien vist a la llum del dia, no sabien on s’amagaven ni com eren ben bé del tot.
Aquesta fama i els fets que en succeïren al seu voltant, van causar terror entre les gents del poble que intentava evitar sortir a les nits. La fama del Dip va durar forces segles, però es diu que cap als voltants del segle XIX van desaparèixer i ja mai més se’n va sentir parlar dels seus ferotges atacs.”
Aquesta llegenda és la que va donar nom al poble de Pratdip (Baix Camp), a la vegada que dóna vida al seu escut, on apareix un Dip aixecant una pota i sobre fons groc.
Segons diu la tradició els Dips són uns éssers mitològics en forma de gossos de color fosc que vivien pels voltants del poble, malvats i peluts, i coixos d’una cama, una espècie d’emissari del mateix dimoni. Els seus ulls eren diabòlics, la seva llengua era vermella com la sang, i vivien de xuclar la sang de les seves víctimes.
L’existència d’aquesta llegenda és molt antiga i també molt característica d’aquest poble, i és que ja en el retaule de Santa Maria de Pratdip de l’any 1602, ja apareixien imatges d’aquests gossos vampirs. A posterior, els Dips també apareixen en un altre retaule de 1730, sobre un fons daurat, es retallava el relleu negre del dip, amb la cua aixecada i una llengua rogenca que sortia de l’amenaçadora boca . També s’utilitza en el segell municipal des de 1700. I és que la llegenda va ser molt viva durant uns quants segles, i és que segons diuen els atacs d’aquests gossos es van anar succeint fins al segle XIX, moment en que estranyament van desaparèixer; però asseguren que mai ningú no em va caçar cap, ni tampoc els va veure.
Hi ha qui diu, que aquesta llegenda era una simple invenció que l’únic objectiu que pretenia era el de fer por als borratxos del poble i així no veure més del compte.
I és que els Dips s’han convertit en un autèntic mite de Pratdip, que no només el podem trobar en el seu escut, sinó que a més a més se’ls hi ha dedicat un monument a l’entrada del poble; un monument amb una visió potser una mica massa amable d’uns éssers que sens dubte eren força diabòlics.
I és que no cal anar a Transilvània per trobar històries de Vampirs, i és que a Catalunya tenim els nostres propis gossos vampirs. Veritat o ficció? Un espantamainades per a nens i borratxos o un animal mig salvatge que aterroritzava a la població d’un poble sencer? La veritat és que ben bé no se sap, però el que sí se’n pot dir amb seguretat és que la seva fama i la seva set de sang, va portar a l’escriptor Joan Perucho a escriure la seva novel·la Les històries naturals (1960), la història d’Onofre de Dip, un vampir que tenia la capacitat de transformar-se en molts animals, un d’ells un gos, evidentment.
Il·lustracions
Per començar, us porto una imatge del retaule del 1602, on si us hi fixeu bé, a la part ventral hi apareixen dos dips, després us porto una ampliació de la zona on es poden observar els dips. És la representació gràfica més antiga d’aquests temibles gossos.
Ara us deixo amb una altra imatge on apareix un dip.
I una més actual i moderna, és l’escultura que en podem trobar a l’entrada del poble, on es representa l’escut. Unes imatges que des de l’Ajunta,ent de Pratdip han tingut l’amabilitat de cedir-me.
Però ara, per acabar us porto els escuts de Pratdip. L’escut de Pratdip va ser canviat l’any 2005. L’antic era no oficialitzat, es tractava d’Un escut truncat: la part de dalt, de fons blau, apareixia un gos clapejat; a la part de baix, una flor estilitzada de gules. Posteriorment se li van afegir quatre barres i la pota davantera de gos va quedar trencada. Segons el Institut d’Estudis Catalans, un gos clapejat no té cap representació heràldica, la flor no hi té cap sentit i les quatre barres només les poden incorporar aquells municipis que hi tenen dret històric per haver-lo obtingut per concessió reial o pel fet d’haver estat ciutat o vila.
És per aquest fet que es va decidir canviar-lo per l’actual. Aquest escut recupera la figura original del dip, emblema del nostre poble. El fet que l’escut sigui d’or i el cap (de l’escut) de sable, vol representar les armes de la baronia d’Entença, que varen ser els primers senyors del castell de Pratdip i del terme. La inclusió del dip hi és per la llegenda popular vinculada a aquest esser que apareix al retaule de Santa Marina de l’any 1602.
