“Sota el poble de Betlan, conta la llegenda que hi havia una cova habitada per un gegant. El gegant Mandrònius, d’ell diuen que l’havia obert a cops de massa. Era un valerós guerrer que feia uns tres metres d’alçada i que segons diuen al segle I aC va lluitar i enfrontar-se nombroses vegades contra l’exèrcit d’ocupació romana que pretenia apoderar-se de les terres de la Vall d’Aran.
Va ser un guerrer molt temut, tanta era la por que causava que l’exèrcit romà no estava disposat a enfrontar-s’hi directament. És per això que van segrestar a la seva filla. Sens dubtar-ho, en Mandrònius va reunir uns quants aranesos per tal de rescatar a la seva estimada filla. Va aconseguir la rendició de les tropes romanes, va alliberar a la jove i va fer presoners als romans. Als quals tot i deixar-los vius, els va tallar una orella, i les dues del seu general. Les va empaquetar i les va enviar a l’Emperador, a Roma amb un missatger.
La venjança romana, però no es va fer esperar gaire, i és que un temps més tard, els romans el van agafar per sorpresa al poble de Garós i li van donar mort a l’heroi llegendari”.
Aquesta llegenda ens explica la història del Gegant Mandrònius o el Gegant de Betlan, una història que ens explica la presència d’un gegant d’uns 3 metres a la Vall d’Aran, prou valent i poderós com per enfrontar-se al poder de l’exèrcit romà. D’aquesta història expliquen que va succeir al segle I aC, i ha estat de tradició oral durant molts i molts segles. No ens és d’estranyar pas aquesta història, ja que la presència de gegants i altres éssers mitològics als Pirineus esdevenen gran part de la riquesa mitològica del nostre país.
De la llegenda, com de la majoria que coneixem, se n’expliquen algunes versions una mica diferents, amb petites variants. En algunes històries no només segresten a la seva filla sinó que també a la seva dona. Cal dir però que els canvis més significatius d’aquesta llegenda, es produeixen al final, amb els aspectes relacionats amb la mort de Mandrònius. I és que hi ha algunes llegendes que expliquen que Mandrònius era estimat i també temut per les gents de la vall. I els homes de la regió es van reunir en gran nombre per tal de donar-li caça al temut gegant. Després d’una lluita aferrissada el van aconseguir atrapar, lligar-lo i emportar-se’l amb ells. Mandrònius es va sentir tan humiliat, que li va ordenar a un dels seus servents que el matés clavant-li un clau a la nuca
Però què hi ha de cert en tota aquesta història? Doncs bé segons s’explica, a mitjans del segle XX, un pagès de les terres de Garós, mentre estava sembrant les seves terres per plantar-hi patates, va trobar un esquelet de més de tres metres, que els Aranesos van atribuir sense dubtar-ho al Gegant Mandrònius, i és que el seu crani estava foradat. Segons diuen aquest crani va anar a parar a l’església de Garós, on es va convertir en una autèntica relíquia, que asseguraven que tenia la propietat de curar i enfortir als infants. Però pel que fa a la troballa de l’esquelet, també hi ha disparitat de versions, la segona que se’n coneix és que l’esquelet va ser trobat al costat de l’església de Garós mentre s’estaven realitzant unes obres de remodelació. I segons la crònica de Mossèn Jaquet: “l’esquelet tenia tres metres d’alçada i un clau enfonsat al mig del crani.”
És la presència d’aquest crani el que segons els aranesos ha donat veracitat a la història d’un gegant convertit en heroi: el Gegant Mandrònius.
Imatge
Mireu si és popular a la Vall d’Aran el Gegant Mandrònius, que fins i tot, té el seu propi gegant per sortir a les festes majors i cercaviles dels pobles de la zona.
