“Aquesta història que avui ens ocupa és la història d’un humil pescador de Roses. Era molt i molt pobre, i molt humil; però mica en mica ell i la seva dona, van anar estalviant, fins que li van poder posar vela al seu bot, van poder-se comprar un trosset de terra al costat de la mar per construir la seva casa. I mica en mica van anar formant una vida en comú. Una vida a la que els hi van acompanyar els dos fills que varen tenir, un nen i una nena. Tot semblava anar-los d’allò més bé, i després d’haver-se-la treballat molt, semblava que la fortuna els acompanyava.
Es va convertir en un autèntic mariner, d’ell se’n deia que havia conegut un munt de mars i de pobles, navegava entre Roses i Begur, i també ho feia fins a Cotlliure o Sant Feliu.
Un bon dia, li van proposar al nostre mariner, portar una mercaderia amb el seu vaixell fins al port de Les Santes Maries de la Mar, allà on desemboca el riu Rione. Era potser una empresa massa difícil per ell i el seu petit vaixell, però el mariner que era valent com pocs, va embarcar-se en el que es convertiria en un tràgic viatge.
Tot anava segons el que havia previst, però en quan el mariner es va trobar enmig del Golf de Lleó, l’aigua es començà a remoure, el vent es començà a alçar i les onades es van tornar ferotges. Llamps i trons, el pobre mariner es trobava enmig d’una tempesta de la que semblava que no en sortiria amb vida. El vaixell va quedar fet bocins, però la mala fortuna sembla que va sentir compassió del pobre mariner que va salvar la vida i va arribar a la costa amb l’únic que en quedava del seu vaixell: el seu rem.
Va anar a parar a Seta, i d’allà va emprendre un llarg i difícil viatge de tornada cap a Roses, però quan per fi hi va ser, no en quedava res del que recordava. Va córrer fins a casa, però només hi va trobar sorra. Ni la seva casa, ni la seva dona, ni els seus fills. Ja no li quedava res de res.
Desesperat va decidir allunyar-se del mar que tan s’havia estimat i que ara li havia pres tot. Va agafar el seu rem, i es va decidir a que caminaria i caminaria fins que trobés un poble on ningú sabés que allò que portava a les mans era un rem.
Era tardor i les fulles començaven a caure dels arbres quan va arribar a Banyoles. Les seves gents li semblaren molt agradables i acollidores; però vet aquí que en aquell bonic poble hi havia un estany, un estany que li recordava massa al mar.
És per això que va decidir continuar el seu viatge i ja era a prop de Nadal quan va decidir parar-se a Besalú. Els nois i les noies jugaven a la plaça i semblaven prou contents. Però quan va preguntar a una de les noies si sabia quin era l’objecte que portava, aquesta sense dubtar-ho, li va respondre que era un rem.
Això el va portar a seguir el seu camí, va travessar boscos i prats fins arribar a Olot, ja era dilluns de Pasqua, i quan va veure un grup de persones reunides es va parar per preguntar-los si sabien què era allò que portava. Una d’aquelles persones va saber la resposta a la seva pregunta, i això el va portar de nou a abandonar aquell indret per cercar un encara de més llunyà.
I fou així com va arribar a Sant Pau de Seguries. Des del primer moment s’hi senti com a casa, i va tenir el pressentiment de que per fi havia trobat el lloc en el que poder refer la seva vida. Però necessitava fer la pregunta que li havia impedit quedar-se a la resta de llocs. Finalment li van contestar que allò que portava era una pala de forner per treure i posar el pa a dins del forn.
I de Sant Pau ja mai més es va moure, va construir una masia, va refer la seva vida, es va tornar a enamorar i es va casar i va fer de pagès fins al final dels seus dies. Aquesta masia, que avui encara es conserva se l’ha anomenat sempre El mariner de Sant Pau i en el seu portal hi ha gravat un vaixell que ens recorda aquesta història. És per això que en una masia d’un poble de muntanya hi podem trobar un vaixell.”
Aquesta llegenda que us he portat avui és la de “El mariner de Sant Pau”, una llegenda molt popular a les nostres contrades i que va fer popular Mossèn Jacint Verdaguer (1845-1902) en la seva obra. Es tracta d’una llegenda característica de les nostres contrades i de transmissió oral, molt popular sobretot a Sant Pau de Seguries.
Però que en té de cert aquesta història? De fet, és força complicat saber què va passar realment. El que sí és ben cert, i d’aquí podem datar l’antiguitat d’aquesta història és que a Sant Pau hi ha un mas que es diu El Mariner i que està format per una sèrie d’edificacions que daten del segle XVII- XVIII. I que en aquesta edificació, en el seu portal, hi podem trobar un vaixell gravat i a sota una data: 1756. Per tant un segle abans de que Mossèn Cinto Verdaguer immortalitzés aquesta història en un dels seus relats.
Cal dir però que l’estructura d’aquesta llegenda, tot i que pot contenir aspectes històrics i que per tant es pot fonamentar en alguns fets reals, es troba en la literatura de fa molts i molts segles enrere. Estic parlant-vos de l’Odissea d’Homer (segle VIII aC), concretament en el passatge en que ens narra com Odisseu, l’heroi de la mitologia grega, després d’assolir l’èxit en les seves guerres i conquestes, retorna a la seva llar Ítaca. Un camí però, que estarà ple d’obstacles i paranys, fins que rep un missatge del propi Posidó que l’obliga a abandonar la seva nau i l’amenaça així:
«Aleshores agafa un rem amanós i camina,
fins que arribessis a uns homes que no coneguin el mar,
ni mengin la vianda adobada amb sal, i no sàpiguen
què cosa són vaixells de la galta pintada amb sanguina,
ni amanosos rems que fan d’ales talment a les naus…
El dia en què et topis un altre pelegrí per ta via,
que et digui que al muscle lluït hi duus una pala de batre
llavors tu planta en terra el rem amanós…» (Cant XI)
Per tant, semblen prou clares les evidències que ens expliquen d’on prové realment aquesta llegenda. Però el que realment no es pot explicar ningú és el perquè d’aquell vaixell en un poble on de ben segur pràcticament cap dels seus habitants havia vist el mar en aquella època. Tot un misteri, convertit en llegenda.
Il·lustracions
Abans de portar-vos algunes il·lustracions que he trobat d’aquest conte, m’agradaria portar-vos algunes imatges de la masia de El Mariner de Sant Pau.
Ara us porto alguns contes que han estat publicats sobre el Mariner de Sant Pau.
