Avui faré un article d’aquells d’autoreflexió, d’aquells que de tant en tant van tan bé per buidar el pap, que et serveixen per explicar el perquè de la teva feina i el com del teu dia a dia com a mestra.
Diuen que això de ser mestre és vocacional, i no hi puc estar més d’acord. Ja de petita, quan jugava amb les meves nines, jugava a fer classe, a preparar-los feina, a explicar… i crec que això ja de petita, va marcar el que volia ser de gran. Arriba l’adolescència, acabes l’educació secundària obligatòria sense tenir molt clar què vols fer, però amb la certesa del que no vols, t’encamines cap al Batxillerat Social, sabent que mai has estat dona de ciències. I arriba la temuda selectivitat i el moment de decidir què seràs quan siguis gran.
És en aquell moment en que li dones voltes a tot plegat, tanques els ulls i ets plenament conscient de que la teva passió és el món de l’ensenyança, el món dels infants. Però quina edat? És ben senzill, els més menuts, els que encara creuen amb les fades i amb Peter Pan i en el que en el món no hi ha res més important que ells mateixos, els seus papes i els seus amics del cole. Són aquests els nens que vull fer crèixer, els nens amb els que vull somiar, amb els que vull compartir aprenentatges.
És un camí estrany, 3 anys de carrera i surts amb una sensació de vertigen impressionant a l’hora d’enfrontar-te tu sola a una classe. Com fer-ho? Quin és el camí que cal seguir? Tens moltes idees, teories i il·lusions… però i a la pràctica què?
Treballes dur, intentes donar el millor de tu mateixa, aportar tot el que puguis perquè els teus nens siguin feliços al teu costat durant el curs que t’acompanyaran.
En el món de l’Educació Infantil, jo he tingut la sort de poder viure les dues grans etapes, la de 0 a 3 treballant en una Llar d’Infants, i la de 3 a 6 en una escola, etapa en la qual avui dia continuo treballant. I crec que aquest fet m’ha enriquit molt com a mestra, m’ha fet valorar la tasca impressionant que es fa a les escoles bressol i la importantíssima funció de les bones educadores. I és que quan es parla d’Educació Infantil, sovint molta gent, oblida que també existeix l’etapa de 0 a 3, una etapa on els aprenentatges que duu a terme un infants són importantíssims, i és que de fet són vitals per al seu correcte desenvolupament com a infant i al seva autonomia.
I què us puc explicar de l’etapa de 3 a 6? Els nens aprenen els nombres, les lletres, a escriure, comencen a llegir, entenen el perquè de les coses… i en tots aquests aprenentatges tens el paler de participar-hi, de veure com creixen, com es fan grans, i com se’ls il·lumina la carona quan han llegit una paraula per primera vegada, o han descobert un nombre nou.
I avui em plantejava… Perquè ser mestra? Doncs perquè estimo el que faig, no podria viure de la mateixa manera sense els meus nens, sense tenir aquesta sensació d’aprendre dels més menuts, sense explicar contes. I és que moltes vegades he sentit que un bon mestre mai deixa de ser mestre, és mestre les 24hores del dia, no és quelcom que quan surti de la classe desaparegui. Sempre té inquietuds pels seus alumnes, sovint pensa en com pot ajudar un nen en això o allò altre…
I jo no sóc mestra per ser una mestra corrent, jo vull ser una mestra diferent. M’encantaria poder ser una mestra a la que algun dels seus alumnes quan fos gran i li preguntessin quina ha estat una mestra important per ells pogués recordar el nom de la Senyoreta Meritxell. És quelcom que m’emociona i que em faria molt feliç, no haver estat una mestra que hagi passat de forma desapercebuda per la vida dels meus alumnes al llarg de la meva carrera, i crec que encara haig de recórrer un llarg camí en aquest aspecte per aconseguir-ho.