En Jordi Vila Delclós va néixer a Barcelona l’any 1966, va estudiar música i percussió i va ser vibrafonista de diversos grups de jazz abans de convertir-se en l’il·lustrador que és avui dia. Va estudiar il·lustració a La Llotja, i treballa d’il·lustrador des de 1988. Ha il·lustrat clàssics de la literatura infantil tot i que somia en il·lustrar algun dia L’Illa del Tresor, ha treballat per diverses agències de disseny gràfic, publicitat i fins i tot per alguns arquitectes, i és que té una visió de la perspectiva privilegiada, que l’ha portat a recrear a la perfecció els edificis dels seus projectes.
També ha il·lustrat, a part de contes, novel·les, àlbums il·lustrats i llibres de text per a diferents editorials. En definitiva, un il·lustrador consolidat del que us convido a que en descobriu la seva obra.
– Ja fa forces anys que et dediques al món de la il·lustració infantil, com vas decidir començar en el món de la il·lustració?
Suposo que per pura admiració d’autors com Junceda, Apel.les Mestres, en d’Ivori, Hergé, Moebius, Hugo Pratt, Sergio Toppi, etc…per això i perquè m’avorria, un estiu, i seguint el consell del meu oncle, Jordi Aguadé, em vaig començar a documentar per a il·lustrar L’illa del tresor, per si de cas…!
– Quan temps fa que t’hi dediques?
Ja fa mes de vint anys …i a documentar-me per il·lustrar L’illa del tresor, també!
– És molt complicat fer-se un lloc en l’àmbit de la literatura infantil?
Paciència, i creure en allò que un fa, i estimar molt l’ofici.
– De tots els teus projectes, de quin et sents més orgullós? Perquè?
No puc triar-ne un. I també he de dir que en tots els projectes, sempre em queda un cert neguit, una recança, de si no es podria millorar…però gràcies a Déu (o a l’editor!), hi ha un temps límit!
– I quin va ser el més difícil?
Un projecte que em va fer patir molt, per la dificultat de dibuix, va ser el concurs per la biblioteca del Born, amb l’arquitecte Joan Rodon. Dibuixar el Born, per dins, era gairebé impossible (per a mi). Les proporcions gegantines de l’espai, em van fer anar de bòlit, durant més d’un mes. Un projecte molt complicat, i molt apassionant, també. Per altra part, la tècnica que vaig provar en aquells dibuixos, m’ha servit per a trobar la manera de posar color als meus dibuixos que encara ara, i ja fa uns quants anys, més m’interessa i diverteix.
– Quins són els passos que segueixes a l’hora de fer una il·lustració? Per on comences?
La documentació m’és imprescindible. M’ajuda a vestir els espais, i a omplir els ambients i les atmosferes. Que és el que finalment, més m’agrada; establir l’escena: espai, època i les sensacions, per mi una part molt important d’una imatge.
– Un dels teus darrers treballs ha estat donar vida a Pasqual Maragall en la seva època d’Alcalde de Barcelona en una nova col·lecció de l’editorial Efadós. És molt complicat il·lustrar a un personatge que és tan conegut per tothom, i que tothom en té una imatge força clara a la seva ment?
Sí, és una mica complicat perquè has d’aconseguir fer un personatge que remeti al retratat, sense deixar que el reconeixement d’aquest personatge, forci la naturalitat de la il·lustració. El retrat, és una de les disciplines que trobo més complicades del dibuix. Perquè ha de ser dues coses alhora: un bon retrat i un bon dibuix…i aconseguir que aquesta dualitat flueixi amb naturalitat, no és gens senzill. Al menys per a mi.
De totes maneres, si el llibre parla d’un personatge, bé ja esperes trobar-lo a dins, se’l pot caracteritzar per a fer-lo reconeixible, i no centrar-se excessivament en el retrat.
– Com va sorgir aquest projecte?
Va ser un encàrrec de l’editorial.
– Col·labores regularment amb projectes relacionats amb l’arquitectura, i és que en les teves il·lustracions sovint podem apreciar un gran domini en la il·lustració d’edificis. D’on prové aquesta peculiar faceta? El teu domini per aquest àmbit t’ha obert les portes per a projectes d’il·lustració on el coneixement i domini de dibuixar edificis i ciutats era un aspecte important del conte o del relat?
L’arquitecte que he citat abans, Joan Rodon, em va contractar per a que li fes les perspectives. Fa tant temps d’això, que gairebé no hi havia ordinadors, ni programes de 3D, i els dibuixos es feien a mà. També perquè el Joan preferia tenir dibuixos originals, per a explicar els seus edificis, que no pas renders d’ordinador. Ell em va ensenyar a estimar la perspectiva, com una manera d’explicar l’espai amb molta llibertat. No com una convenció intransigent. Sempre em deia, que pintés els edificis i les façanes com si fossin pirates…i amb aquestes indicacions tan lliures (i curioses), anàvem fent. Em va ensenyar tot el que sé de representació d’espais, a gaudir de les possibilitats que la perspectiva m’oferia per a il·lustrar. He dit que em va contractar, i mes aviat va ser una espècie de bona obra per part seva. Jo no sé què va veure ell en mi, però sempre va confiar en els meus dibuixos, i les meves capacitats. Li estic molt agraït. L’últim projecte que vàrem fer junts, un projecte per a la Colònia Vidal, me’l va encarregar dient-me: “Jordi, diverteix-te, que quan et diverteixes et surten uns dibuixos…”!
– Has il·lustrat força clàssics diferents com ara Els Follets Sabaters, la Bella Dorment, el Flautista d’Hamelí… Amb quin de tots els que has il·lustrat et quedes? Perquè?
El llibre D’Andersen que vaig fer per Combel crec que és un dels meus llibres preferits, ja que abans m’ho demanaves…Va ser un gran repte il·lustrar a la manera clàssica, un autor “clàssic”. Els textos clàssics et posen a prova, i t’exigeixen molt, però també contenen imatges molt boniques per treballar.
– I en el mateix àmbit, quin clàssic et queda per il·lustrar que et faria especial il·lusió?
Sempre dic el mateix, i ho he dit de tantes maneres, que ja comença a ser una mica pesat que ningú em faci cas…L’Illa del tresor d’Stevenson, és el llibre que va fer que volgués ser il·lustrador, o això que faig, i encara em documento…A veure si a algú se li ocorre que…
– Il·lustrar és…
il·lustrar és crear imatges que complementin i col·laborin amb un text.
– Si no fossis il·lustrador series…
Vibrafonista i músic de Jazz, i il·lustrador d’amagatotis. O simplement… una altra persona.
– Com definiries el teu estil?
No ho sé. És el què em surt, d’una manera natural, sense donar-hi gaire voltes.
– El teu il·lustrador preferit és… Perquè?
Joan García Junceda. I també Moebius, i Hugo Pratt, tots per raons diferents. I sento una gran admiració per la Lisbeth Zwerger. N’admiro moltes coses de tots ells, però hi ha una cosa comú a tots: fan que sembli fàcil el que fan…quan en realitat és impossible!
– Si fossis un personatge de conte series…
Algun de secundari, d’aquells que no es veu a primera vista, però que hi és!
– Quin és el conte que més t’agradava quan eres petit?
“La orugueta llaminera”, d’Eric Carle o ”El cavaller de la creu” de Clovis Eimeric, entre altres.
– Un país amb bona literatura infantil és…
Un país afortunat.
– Quina és la situació actual de la literatura infantil al nostre país?
Em sembla molt bona, en qualitat i producció. Tenim molt bons escriptors i una gran tradició d’il·lustradors excel·lents.
– Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?
Seguir amb la col·lecció d’Edebé de vides de poetes, i els llibres que vagin venint. I alguna col·laboració que tinc moltes ganes de fer, però que no puc explicar!