“Fa molts i molts anys a la Vall d’Assua, al Pallars Sobirà, hi havia un petit poblet que es deia Llesui. En aquest poblet hi havia una dona que tenia un escabot de porcs.
Cada dia sortia de Llesui amb ells i els feia pasturar pels boscos de l’antic castell de Torena. Però vet aquí, que un bon dia, la Quimeta estava força distreta. Tan va ser així que quan va tornar a alçar la vista, abstreta en el seu món, es va adonar que els porcs havien desaparegut, i d’ells no n’hi havia el més mínim rastre.
Busca que buscaràs, els porcs no apareixien per enlloc. Així que la pastora va decidir, molt enfurismada i creient que no els trobaria mai més, que si els porcs no eren per ella, no serien per a ningú. I va calar foc al bosc.
El bosc va anar cremant dies i dies i els porcs es van anar allunyant i espantant cada vegada més, fins que van ser ben lluny, i del castell no en van quedar pràcticament ni les runes.
Diuen que des d’aleshores, i per l’egoisme d’aquella dona, mai més ni un sol arbre va créixer en aquella Vall de boscos de pi roig, i que per això, la Vall d’Assua és una de les poques valls dels Pirineus catalans que no té bosc.”
Aquesta història és La llegenda de Torena o La Vella de Torena, una llegenda de tradició oral transmesa de pares a fills durant generacions i generacions per les gents d’aquella Vall i els poblets del voltant.
Evidentment, com bé heu pogut deduir es tracta d’una llegenda, i és força dubtós que aquest fet succeís en realitat. El que sí que és cert és que aquesta Vall és l’única del Pirineu que no té ni un sol arbre, i una manera de donar explicació a un fenomen geològic tan peculiar, és aquesta història. És l’única vall pirinenca on no existeix el paisatge subalpí (avets, pi roig i pi negre), probablement, i segons diuen, per una forta pressió ramadera.
Aquesta Vall ha estat utilitzada durant molts i molts segles, pels ramaders de la zona, com a lloc de pastura, i és que de fet és una Vall ideal per aquesta pràctica, i pastors i ramaders de tota la zona van amb els seus ramats a aquesta vall a pasturar des de fa molts segles enrere. És un territori situat al Pallars Sobirà, entre Sort i Rialp, que des de fa molt i molt temps, la vida de les seves gents gira entorn del cicle vital del bestiar. Un espai que ha conservat la seva personalitat i els seus orígens fins als nostres dies. És en el fons, una “reserva” del patrimoni ramader, en el sentit que encara hi podem trobar orris,construccions ancestrals per munyir ovelles; cabanes de pedra seca per resguardar als pastors del sol i la calor durant els llargs estius; o construccions com els triadors. Tot plegat, és el reflex d’una tradició ramadera de molts i molts segles que encara avui perdura.
La història que us he explicat és força antiga, però ha ressorgit amb força energia a la zona on va ser explicada per primera vegada. I és que farà uns 7 anys es va començar el projecte de fer un museu de pastors al poble de Llesui, i l’encarregat de dur a terme aquest projecte, en Xavier Gasol, l’ha recuperada per tal de tornar-la una història didàctica on no només s’explica la llegenda en sí, sinó que també es parla de la flora i la fauna típica d’aquesta vall. A part, la versió que n’ha fet és una versió on el final és una mica diferent, i ens vol explicar que no està bé cremar els boscos i que la pastora s’acaba convertint en guardaboscos. És també probablement fruit de la seva versió el nom de la protagonista de la nostra història, ja que en altres versions que he llegit de la mateixa llegenda, la Vella pastora no té nom.
Sigui com sigui una gran història que té per objectiu intentar donar una explicació al fet de que aquesta sigui l’única vall del Pirineu sense bosc, una vegada més un conte català que pretén donar explicació a una peculiaritat d’un indret.
Il·lustracions
D’aquesta llegenda només en trobareu les imatges fetes per la Mercè Galí per al conte La llegenda de Torena d’en Xavier Gasol, que com ja us he explicat és actualment un dels que ha recuperat aquesta llegenda mig adormida. Les il·lustracions són molt maques, així que us en porto algunes.
