I amb aquest ja en són sis els cursos que tanco com a mestra, sis cursos plens de tot, amb canvis, alegries, experiències i moments complicats… Però avui, perquè crec que ja toca vull fer balanç d’aquest darrer curs, de com ha anat, de com m’he sentit, de com m’hauria agradat que anessin les coses…
Aquest ha estat una vegada més, un altre curs com a tutora de P4 en l’escola de la que ja fa cinc anys de la que hi formo part. Una escola que no ens enganyem, potser no és l’escola de la meva vida. I és que totes les mestres somiem amb una escola ideal, una escola on creiem i volem que tot es faci bé, o com a mínim bé sota el nostre criteri, però no ens enganyem és força complicat de trobar tot plegat, i mentre no ho faci, i en els moments que corren, continuaré treballant de la millor manera possible en l’escola de la que formo part. L’escola que m’ha donat l’oportunitat de ser tutora una vegada més d’un grup.
Un grup que no ens enganyem venia de P3 sent un grup molt heterogeni, força mogut i amb una gran manca de maduresa, i això, a la meva escola, pel ritme i sistema de treball que utilitzem dificultava molt les coses. Un grup on un 28% de l’alumnat és nouvingut, implica a la vegada una suma d’esforços pel tema idiomàtic i de convivència de diferents cultures i maneres de fer i pensar de les famílies. Però jo com sempre, començava el setembre de nét, sense tenir en compte el que podria haver vist dels nens el curs anterior, però en certa manera, sense perdre-ho de vista, ja que s’ha de ser realista i és molt important conèixer els nens que et vindran.
Com sempre nens que els hi costa més, altres que els hi costa menys, però tots poc o molt acaben avançant. Això sempre és bo perquè nens d’aquestes edats no es poden estancar en els seus aprenentatges, ja que de ser així, hi deu haver alguna cosa que no s’està fent bé. Hi ha nens que en un inici connecten amb tu a la perfecció, saps que hi tindràs feeling que hi podràs parlar; altres en canvi, tens la sensació que ha posat com una gran barrera invisible que no es veu però que percebs a la perfecció i que et costarà travessar-la. Hi ha nens que els hi costa parlar amb la senyoreta, que es mostren reservats, tímids, però que al final els hi arrenques unes paraules, un somriure, un petit gest que fa que te n’adonis de que aquella frontera s’està començant a escardar, i tu busques en aquella petita esquerda per intentar arribar una mica més a ells, i un bon dia, sense saber ben bé com o perquè t’abracen i et fan un petó, i saps que per fi, aquells nens també s’han acabat sentint a gust amb tu.
Aquest curs ha estat també l’any del germanets, un munt de nens han tignut o estan esperant germanets al llarg de tot el curs, i això per a nens d’aquestes edats saps que serà un canvi molt gran per als nens. Un canvi que potser per alguns serà complicat, per altres els donarà aquell punt de maduresa de fer-se grans que els calia, i per altres serà una alegria tan gran que no sabran explicar-se la vida d’abans de néixer el seu germanet o germaneta. I els pares pateixen molt, pateixen per com i quan explicar als seus fills que tindran un germanet, i pateixen perquè la reacció sigui negativa i si és així no saben què fer, ni com respondre. És un tema complicat, però s’ha d’afrontar amb la màxima naturalitat del món i de ben segur que tot anirà perfecte, fins i tot, millor del que pensen alguns pares.
També ha estat un curs amb baralles, evidentment no baralles greus però si de nens que els hi costa solucionar els seus conflictes i que quan ho fan, no ho fan verbalment, i això ha estat un autèntic repte. Intentar disminuir les baralles, patades, pessigades i tot plegat no és senzill, però crec que al final amb el temps, paciència i ganes de fer bé les coses, tot ha anat molt millor.
Pel que fa a l’escriptura, els meus nens han fet un pas de gegant. De no conèixer lletres i nombres a escriure’ls i reconèixer-los amb l’aparent facilitat amb la que sembla que ho fan, el canvi ha estat realment abismal. I pel que fa a la lectura, el curs anterior era un grup que potser era millor pel que fa al comportament però que els hi costava molt el que fa a llegir, en canvi aquest anys, el comportament ha empitjorat però els progressos en l’aprenentatge lector han estat molt més grans.
Però de tot plegat, més enllà dels aprenentatges, de si saben comptar o no fins al 20 o si reconeixen la lletra l, em quedo amb el fet de que ha acabat el curs i els nens estan contents amb mi, m’estimen i jo a ells, han estat feliços i han avançat en el llarg camí que els hi queda per viure, i una part molt important de la seva vida han tingut la generositat de compartir-la amb mi, de fer-me partícip de les seves pors, de les seves alegries, dels seus disgustos, dels nous canvis que es produirien en la seva vida, de les seves pèrdues, de les seves descobertes… I jo amb ells, com em passa cada any, he après moltíssim, i per tot això, els hi tinc molt a agrair.