“L’any 1147 el comte de Barcelona Ramón Berenguer IV organitzà una expedició per reconquerir Almeria que havia caigut en mans de pirates musulmans que assetjaven tota la costa mediterrània. L’expedició va ser encapçalada per Galceran de Pinós, fill i hereu dels senyors de Bagà, i va ser tot un èxit. L’expedició va aconseguir un botí considerable, però per la seva gosadia Pinós i un dels seus servidors, el Cavaller de Sant Cerní van ser apressats per part dels sarrains i van ser traslladats a una ciutat interior de l’Alt-Andalus, segurament Granada.
El pare de Galceran en assabentar-se de la desaparició del seu fill, va demanar a Ramón Berenguer que fes les gestions necessàries per saber si el seu fill era viu, i si així era quin era el rescat que en demanaven. Ramón Berenguer va enviar una galiota a negociar amb el rei moro, que en tornar, donà la notícia que Galceran era ben viu però que el rescat era sens dubte molt i molt gran. Els sarrains conscients de la importància política i econòmica de l’home que havien capturat, van demanar: cent mil dobles d’or, cent draps de brocat d’or, cent cavalls blancs, cent vaques bragades i cent donzelles verges.
El baró de Pinós, pare de Galceran vengué bona part del seu patrimoni per aconseguir reunir el rescat que demanaven pel seu fill, la seva esposa hi aportà el seu dot. El darrer que quedava per reunir eren les 100 donzelles.
Es va organitzar una assemblea a Palau, i els súbdits i vassalls amb gran recança li varen fer un oferiment al seu senyor. Cada família oferiria alguna de les seves filles, així per exemple si una família tenia tres filles n’aportaria dues, si en tenia dues n’aportaria una, i les famílies que només tingueren una filla farien una mena de sorteig per veure a quina li tocaria anar a terra de moros. Amb tot plegat reuniren les cent donzelles d’entre tota la baronia.
Recollit així tot el rescat, es van escollir uns quants cavallers de la baronia, comandats pel batlle del castell de Bagà, que s’encarregarien de conduir-lo al seu destí. Tot el poble de Bagà sortí a acomiadar les 100 joves amb llàgrimes als ulls i la pena al cor. Diuen que durant aquest trajecte en el pont de Sant Llorenç, tres de les donzelles es llençaren al riu. En pocs dies l’expedició arribaria a Tarragona i s’embarcaria fins a Salou, per des d’allà encaminar-se cap a terres sarraïnes.
Amb tot el temps que s’havia trigat en aconseguir el rescat, ja havien passat cinc anys del captiveri de Galceran, cinc anys en que l’almirall portava encomanant-se a Sant Esteve perquè l’ajudés a sortir del seu captiveri. Tanta va ser la força de les seves pregàries, que just la nit abans que el rescat s’embarqués a Salou, el sant patró es va aparèixer a Galceran i el va alliberar, així mateix el cavaller de Sant Cerní de Sull va ser alliberat pel patró de la seva parròquia, Sant Genís. Els dos alliberats es varen trobar al port de Salou, i en quan van reconèixer la zona on es trobaven es van embarcar per anar fins a Tarragona, fou en aquest trajecte quan es varen topar de cara amb el seu propi rescat, i amb gran goig van tornar tots plegats cap a Tarragona. D’allà van fer camí fins a Barcelona on van ser molt ben rebuts i acollits per la cort de Ramon Berenguer IV.
Després d’estar-s’hi uns quants dies es varen encaminar cap a Bagà. Van ser rebuts com herois, les cent donzelles van rebre una important dot, i en les famílies que havien donat les seves filles, totes les dones que hi nasquessin eren lliures de remença.”
I aquesta bonica història és la llegenda de El rescat de les cent donzelles, altrament coneguda com a La llegenda de Galceran de Pinós, relat medieval de transmissió oral que narra l’alliberament miraculós dels nobles catalans Galceran II de Pinós i el cavaller Sancerni, senyor de Sull i vassall de la baronia dels Pinós.
La llegenda està ambientada en uns fets històrics reals que varen succeir en realitat, es tracta de l’expedició enviada a Almeria per Ramon Berenguer IV que culminà el dia 11 d’octubre de 1147 i en la que va participar molt activament Galceran de Pinós, almirall de la flota catalana, enviat pel comte de Barcelona.
Sembla que aquesta llegenda de tradició oral queda fixada per escrit cap a la segona meitat del segle XIV al Monestir de Santes Creus, lloc on es troben les restes del cos de Galceran. Probablement l’escrit fou obra del del monjo i cronista del monestir fra Bernat Mallol, autor del manuscrit més antic que es conserva de la llegenda, el còdex 459 de l’Archivo Histórico Nacional de Madrid, que prové de Santes Creus.
Tot i això, l’any 1431, un advocat va arribar a Bagà per a obtenir còpia del document que autentificava el miracle realitzat per sant Esteve a Galceran de Pinós. En una sessió celebrada davant notari, l’advocat va recollir el testimoni de diversos prohoms de Bagà que havien escoltat la història de Galceran de Pinós i el seu alliberament miraculós, que els hi havien explicat els seus pares o avis. Una de les veus recollides en aquest document va ser la del mossèn Pere Tomic, qui afirmà haver-ho llegit en llibre antics i haver vist una pintura a l’església. Mossèn que va recollir aquesta mateixa narració en el seu llibre: Histories e conquestes dels Reys de Arago e Comtes de Barcelona de 1438.
I és que aquesta llegenda té diverses representacions gràfiques en l’art, en antics retaules que es conserven de l’edat Mitjana i que representen l’alliberament de Galceran per la intervenció del Sant. Totes elles són obres creades a partir de la segona meitat del segle XIV, moment en el qual la llegenda va quedar registrada per escrit i va gaudir de la seva popularitat més gran.
Explicat tot plegat, cal dir que quan vaig llegir aquesta història, em va venir al cap una altra llegenda que us vaig portar ja fa uns quants mesos on també hi havia cent donzelles, i es trobaven els sarraïns pel mig, aquella vegada però la història acabava amb un final més amarg, les donzelles eren part dels tributs que els catalans havien de pagar si volien conservar la seva vida a les terres del castell de Montbui, i varen quedar atrapades per sempre més en el gorg de Vallderrós convertint-se així en encantades d’un indret del que ja mai més en varen poder sortir. Evidentment són històries i llegendes diferents, però ambdues sens dubte creades a la mateixa època, basades en el mateix moment històric. Això sí, els fets històrics amb els que es basa la història que us he explicat avui varen ocórrer en realitat, i n’hi ha certa constància al respecte, el que es desconeix en realitat és com varen ser alliberats els dos nobles catalans.
Imatges
Són diverses les representacions en l’art que podem trobar de la llegenda que us he explicat avui. Bàsicament per un motiu força senzill, i és que es tracta d’una llegenda de caire religiós i és per això que la podem trobar representada en alguns retaules antics o vitralls de diferents esglésies de la zona en que va tenir lloc la llegenda. Us porto una petita mostra de tot plegat.
Aquesta imatge que us deixo a continuació forma part del retaule de Sant Esteve fte per Pau i Rafael Vergós on podem veure la imatge del rescat per part dels dos sants dels noble catalans.
La següent forma part del vitrall de l’església de Sant Esteve a Bagà.
I per acabar us deixo amb l’escultura que presideix la plaça Major del poble de Bagà en qüestió.
