La Cristina Picazo és una il·lustradora barcelonina nascuda l’any 1969, filla d’artistes d’agulla i didal com ella mateixa afirma. Des de ben petita li ha agradat dibuixar, va estudiar Belles Arts i va tenir com a mestre a Alberto Cardín i durant anys es va dedicar a donar classes de gravat, pintura i plàstica tant a nens com a adults.
Des de l’any 1999 es dedica únicament a la il·lustració. Ha publicat les seves il·lustracions en una cinquantena de llibres de text, d’art contemporani dirigit a nens, de lectura infantil i juvenil…
Una il·lustradora consolidada de la que avui, amb aquesta entrevista podreu descobrir moltíssimes coses. Segur que us agradarà conèixer-la una mica més.
– Com vas decidir començar en el món de la il·lustració?
Ja de petita que volia dibuixar i dibuixar. Vaig estudiar Belles arts, pensant que potser em podria agradar alguna altre manera d’expressar-me artísticament, però allà vaig acabar de decidir que treballaria d’il·lustradora si em deixen.
– Quant temps fa que t’hi dediques?
Uns 20 anys.
– És molt complicat fer-se un lloc en l’àmbit de la literatura infantil?
I en quin àmbit professional no és complicat fer-se un lloc? Les noves tecnologies han facilitat que molts il·lustradors puguin treballar des de qualsevol lloc del planeta. Això pot ser bo o dolent, segons es miri.
– De tots els teus projectes, de quin et sents més orgullosa?
Em sento orgullosa de molts, són com petits fills. Hi ha un llibre que vaig fer fa molts anys: “Jo em sé una cançó per al meu nadó” el va escriure la Roser Ros. I també de totes les col·laboracions que faig amb la revista Tatano i Cavall fort, porto el taller de manualitats.
– Per què?
Del llibre de la Roser Ros guardo un amor especial perquè tenia els nens petits i vaig dibuixar el meu entorn més proper, les mares, els pares, infants , nadons, avis. El vaig treballar amb guaix. Ara ho faig tot amb l’ordinador, a vegades trobo a faltar embrutar-me els dits i treballar més lentament.
Dels tallers de manualitats n’estic especialment orgullosa perquè hem crescut plegats. I des de la revista sempre m’han donat carta oberta, han cregut amb mi i això es nota en els resultats.
– I quin va ser el més difícil?
Són difícils els projectes on et demanen un registre amb el que no estàs habituat, o quan tenen molt clar el resultat que volen, en certa manera et retallen llibertat i de retruc, l’expressivitat. Llavors surten dibuixos encarcarats.
– Has treballat en contes infantils, llibres de text, revistes… En quin àmbit et sents més còmode?
Em sento còmode en tots els projectes on creuen en mi i em donen carta blanca per crear.
– Quins són els passos que segueixes a l’hora de fer una il·lustració?
Llegir uns quants cops el llibre o l’encàrrec, subratllar en un color totes les descripcions de personatges o espais, i en un altre aquelles escenes que crec són més representatives de l’acció. Després faig esbossos, en llenço molts, i quan veig que m’agraden tant a nivell individual com en el seu conjunt, llavors els passo a net i dono color.
– Il·lustrar és …
la meva passió, la meva feina, la meva manera d’expressar, m’ajuda a endreçar-me, a conèixer-me, a descobrir…
– Si no fossis il·lustradora series…
Bombera, ho dic de debò, els admiro moltíssim com a col·lectiu. Els envejo el treball en equip, la pinya, el tots a la una. I de debò que allò de la “idea de bomber” és ben cert. Se que no és gens fàcil la seva tasca, que és dura i mal retribuida. Però com que és gairebé una ficció imaginar-me fent una altre feina que no sigui dibuixar….
– Com definiries el teu estil?
He canviat molt el meu estil, també m’he hagut adaptar als clients i als projectes (s’ha de menjar!) He dibuixat un llibre d’en Josep Gòrriz, es diu “Kangú el gos cangur”, l’he dibuixat amb el meu autèntic estil, m’agrada molt el resultat, hem fet un bon tàndem amb l’autor i l’editora. Diria que és un estil expressiu, espontani, fresc, amb humor.
– El teu il·lustrador preferit és…
Tonny Ros, Eric Carle, Lluís Farrè, Carme Solé…
– Per què?
Tenen estils molt diferents però tots són molt expressius i tenen sentit de l’humor
– Quin clàssic de la literatura infantil t’agradaria il·lustrar?
M’agradaria dibuixar llibres de mitologia grega
– Perquè?
La mitologia grega té de tot, són narracions brutals, no et quedes indiferent desprès d’haver llegit alguna història mitològica
– Si fossis un personatge de conte series …
No ho se, de debò!. Sé el que no seria, no seria princesa.
– Quin és el conte que més t’agradava que t’expliquessin quan eres petita?
Sóc la petita de 5 germans, a l’hora del conte la mare cantava… Però et puc dir un amb el que xalaven els meus fills: en Patufet , l’escatologia triomfava a casa.
– Un país amb bona literatura infantil és …
França
– ¿Què li falta i que li sobra al món de l’àlbum il·lustrat?
Li falta més difusió: que entri a la sopa, als autobusos, … En aquest sentit les biblioteques i les llibreries fan molt bona feina.
Li sobra …. (pasapalabra)
– Quina és la situació actual de la literatura infantil al nostre país?
Crec que dins la grip generalitzada, la literatura infantil a Catalunya té força bona salut.
– Per anar acabant, quins són els teus propers projectes?
Estic treballant la tercera entrega d’en “Bernat detectiu” de la Josefina Llauradó, una història d’intriga que passa a la Segarra entre castells i torres de guaita. Són il·lustracions en blanc i negre, m’agrada molt de tant en tant eliminar el color. Després em submergiré dins els llibres de text, amb tants canvis dins els currículums escolars totes les editorials van de bòlid, i els il·lustradors al darrera (ep! Que no es queixa!)