“Vet aquí una vegada una dona que desitjava com fos tenir un fill. Va anar a veure a una fetillera perquè li digués com podia tenir una criatura. Aquesta li va donar una llavor de civada i li va dir que la plantés. Dit i fet, això ho va fer, i de la llavor en va néixer una bonica flor, que al obrir-se aparegué una preciosa i petita nena. Tan petita que la seva mare li digué Ditona.
Ben aviat els problemes per la seva mida van començar a sorgir. I és que una nit en la que la nena dormia en la seva closca de nou, va venir un horrible gripau que la volia casar amb el seu fill. Així que se l’endugué.
La noia finalment va aconseguir escapar muntada al damunt d’una preciosa papallona. Quan estava a dalt d’un arbre, va venir un abellot que se la va emportar en el seu eixam. En veure-la, totes les abelles, digueren que era una criatura horrible i repugnant, i l’abellot ho va acabar creient i la va alliberar.
La Ditona començà a plorar i plorar al damunt d’una margarita. Així va passar tot l’estiu i la tardor a la selva, alimentant-se de la mel de les flors. Però va arribar el fred hivern, i semblava que la pobre criatureta, que no feia més de dos a tres centímetres, moriria de fred. Va caminar i caminar creuant camps ja segats fins arribar a la casa d’una rateta que vivia sota d’uns rostolls.
Allà hi va viure durant un temps tenint per veí un talp que es va enamorar de la petita protagonista d’aquesta història. El talp tenia una galeria que unia les dues cases, la seva i la de la rateta, i en ella havia mort de fred un preciós ocell, pel que la Ditona va sentir molta pena i li va teixir una vànova.
El va cobrir i va recolzar el cap en el seu pit. De cop i volta li va semblar sentir els batecs del cor de l’ocell: era viu. Pobre oreneta, no estava morta només tenia molt i molt de fred. L’oreneta estava ferida d’una ala i per això no havia pogut volar fins a terres més càlides, i el fred l’havia atrapat. La Ditona la cuidava cada dia i en arribar la primavera l’ocell va marxar.
El talp va demanar la mà de la Ditona i la rata va començar a preparar-li l’aixovar. Es va fixar la data de casament a la tardor que va arribar ràpidament, la Ditona estaria condemnada a viure sota terra per sempre més. Però apareix de nou l’oreneta que encara no havia marxat, sinó que volava pels voltants de la casa de la Ditona durant tota la primavera, l’estiu i ara que era tardor havia de marxar.
La Ditona marxà amb l’oreneta i fugí del seu futur marit per sempre més. Van anar a parar al costat d’un preciós palau, i en una de les flors del voltant la Ditona va veure el Rei dels esperits de les flors,una espècie d’àngels diminuts, que no eren molt més grans que ella.
Es van enamorar i el rei li va demanar matrimoni. La bonica Ditona va acceptar i totes i cadascuna de les flors del voltant es van obrir i en van sortir cavallers i donzelles. El rei li va dir que el nom de Ditona era un nom massa lleig per ella i la seva bellesa. I que a partir d’aleshores s’hauria de dir Maia.
Es van casar, l’oreneta va marxar a un indret més càlid, i és així com arreu del món s’ha donat a conèixer aquesta bonica història.”
Aquest és el conte de la Ditona, escrit per Hans C. Andersen el 1835, amb el títol original en Danès de “Tommelise” (que vol dir una cosa així com diminuta). Aquesta història ens narra les aventures i desventures d’un personatge diminut com ho pot ser el nostre Patufet, l’anglès Tom Thumb o el francès Polzet. Aquesta vegada però, la protagonista és femenina.
Pel que fa al naixement de la protagonista, neix d’una llavor, fet que ens pot recordar a altres naixements de personatges petits. En altres casos de personatges petits neixen d’un gra de mill, un gra d’arròs, de dintre d’una nou…
La resta sembla que es tracta d’un conte que és totalment invenció de l’autor danès, que fou criticat en la seva època i no va agradar tant com altres contes molt famosos d’Andersen.
La primera traducció a l’anglès es va fer l’any 1846, sota el títol de “Thumbelina”. I és que el nom d’aquesta petita noieta varia en funció del país d’origen. En castellà rep el nom de “Pulgarcita”, en italià Mignolina, i en català és la Ditona.
El nom en català, però no és gaire fidel al nom originari, i és que s’hauria d’haver anomenat Patufeta, si s’hagués fet una correcta traducció del Danès, o Polzeta, en cas de que el nom fos una traducció literal de l’anglès. Fou una traducció de l’any 1933, en el que l’Editorial Juventut va publicar un recopilatori dels més famosos contes d’Andersen, i Josep Carner i Marià Manent li posaren per primera vegada el nom de Ditona.
Pel que fa a la moralina, aquest conte ens explica que la bondat i la bellesa sempre acaben sent recompensats.
Il·lustracions
D’il·lustracions d’aquest conte n’he trobat d’arreu del món, i per això em resultarà una mica complicat presentar-les de manera ordenada. Tot i així, començo mostrant-vos les de blanc i negre, entre les quals destaquen les d’Arthur Rackman i les de Vilhelm Pedersen.
Ara us deixo amb un munt en color, totes elles molt diferents, amb estils molt diversos, però totes amb algun encant especial.
Angleses són les següents portades i il·lustracions.
Daneses les que us presento ara.
Franceses n’he trobat forces, i és que aquest país és un país on s’estima la literatura infantil de tots els temps, i això es nota amb la gran quantitat de varietat que presenten.
Del Japó he trobat algunes curiositats.
La Xina també en té algunes versions.
A Polònia també és força conegut aquest personatge.
És tan famós aquest personatge que fins i tot se li ha dedicat una escultura al mig d’un parc.
Però no podem acabar sense presentar les versions que he trobat en català de la història, una d’elles es traca d’un text bilingüe anglès – castellà il·lustrat per en Max; i l’altre una versió catalana sota el títol de la Ditona.
