“Diu la historia que una vegada el comte de Barcelona, quan estava ferit de mort va posar-se els quatre dits a la ferida i de la seva sang va fer quatre línies verticals que van donar lloc a les conegudes quatre barres”.
En dates tan assenyalades com aquestes, em resultava impossible no indagar sobre l’origen d’aquesta llegenda. Realment va ser així? Era possible que es crees l’escut, l’emblema d’una nació d’una manera tan heroica i patriòtica?
Aquesta llegenda fou recollida per primera vegada en el llibre de "Fets d’armes de Catalunya (1420)" de Bernat Boada, gairebé cinc segles després de la mort de Guifrè, si més no és cert que aquesta llegenda és completament això: una llegenda, falsa i sense fonament històric; però bonica si més no. Possteriorment es va fe rpopular de la mà del valencià Pere Antoni Beuter en el segle XVI
Guifré el Pilós fou comte de Barcelona i Girona a finals del segle IX; però l’ús d’emblemes heràldics sobre l’escut no apareix a Europa fins a la primera meitat del segle XII. Tot i això cal destacar que el català és un dels escuts més antics, el quart datat aproximadament de 1150, i que lluí Ramon Berenguer IV, Comte de Barcelona.
Cal dir que la seva aplicació als escuts, és extreta del penó o bandera, que apareixien ja amb anterioritat durant el segle XI
Les quatre barres lluny de representar la sang, diuen que podien ser un símbol heràldic primitiu que derivaria de les armes usades pels comtes de Carcassona, dels quals descendia Guifré (nét del comte Bel•ló de Carcassona).
En un article del periòdic Las Provincias de València s'atribuïxen les barres al Papa. Vermell i groc eren els colors Pontificis i els reis del comtat de Barcelona (i dependències) i d'Aragó eren "banderers del Papa". Naturalment aquesta versió no es correcta perquè consta que Innocenci III (1198-1216) va ordenar: "d'ací endavant l'estendard de l'Església, l'anomenat Gamfaró, siga divisat dels colors i senyals dels reis de Catalunya i Aragó". És a dir que l'origen de la bandera Pontifícia vermella i groga (l'inici del qual està per determinar, però és molt posterior a l'existència de les barres).
Als volts del segle XIII el nombre de Barres que contenia la senyera no era gaire clar, tot i que en àmbits oficials era obligatori que en tingués quatre: una per Barcelona i els comtats feudataris; una altre per Aragó; una altre per Montpeller i els drets feudals dinàstics en el Carladès; i l'última per Mallorca.
A partir de 1241 el nombre de barres grogues o daurades passen de ser tres a cinc.
Tot i la nombrosa documentació històrica entorn al tema, cal dir que als nostres dies encara arribar la llegenda de les Quatre Barres, la història en que el rei Carles el Calb per a premiar el valor de Guifré en la lluita contra els musulmans, mullà els quatre dits en la sang de la ferida del comte i les marcà en el seu escut. Hi ha algun que altre conte que en parla, i poetes com Verdaguer van reflexar aquesta llegenda en la seva obra.
Les Barres de Sang
Dins son palau de Valldaura
trist està Jofre el Pelós
mirant son escut que penja
d’un feix de llances i estocs.
Els cavallers ja li diuen:
-De que esteu tan neguitós?
-De veure ma adarga llisa
com un llibre sense mots.
-Llisa n’és la vostra adarga,
mes té el camp de plata i or.
-Bé té el camp d’or i de plata,
mes és un camp sense flors.-
Mentre diu eixes paraules
una carta n’ha desclòs;
la lletra n’és del gran Carles, el segell d’emperador.
<<Els normands entren a França;
ajudeu-me el meu nebot,
que si vós em deu ajuda
cada braç valdrà per dos.>>
Quan les lletres son llegides,
–Cavallers anem-hi tots.—
Ja es cobreix de fina malla,
ja se’n calça els esperons,
ja se’n volen cap a França;
bon camí que Déu els do.
Quan el camí se’ls acaba,
se’ls comença el treball fort.
Carles Calb està en batalla
i els normands li prenen lloc,
com un mur de ferro verge
avançant cap a migjorn;
ragen sang destrals i llances,
les ballestes ragen foc.
A la primera envestida
el mur de ferro se romp;
els normands van de recules
per escapar de la mort.
A la segona envestida
no se’n veia cap enlloc.
Els francesos demanaven:
–Qui és aqueix batallador?
–El Comte de Barcelona,
el comte Jofre el Pelós.—
La darrera de les fletxes
l’ha ferit a prop del cor.
Ja l’entren a una tenda
que prengué als normands traïdors:
el primer que l’hi visita
n’és Carles emperador:
Carles mira ses ferides,
ses armes mira el Pelós:
tot mirant les seves armes
sospirava de tristor.
–No sospireu, el bon comte,
mont metge arriba tantost.
–De les nafres no me’n sento,
sols me sento de l’honor,
puig en el camp de la guerra
per mon escut no hi ha flors.
–Si el teu escut n’està sense,
ton pit n’està vermellós.—
Posa els dits en la ferida,
les passa per l’escut d’or.
Si el comte Jofre plorava,
encara plora més fort,
mes ses llàgrimes de pena
ja son llàgrimes de goig.
–Grans mercès, lo rei de França,
grans mercès, l’emperador.
Si no puc tornar a veure-us,
Catalunya i Aragó,
est testament us envio
escrit en sang de mon cor;
graveu-lo en totes mes torres,
brodeu-lo en tots mos penons,
i porteu les quatre barres
a les quatre parts del mon.—
Oh, soca de nostres comtes,
Déu no el vol arrencar, no;
de les barres catalanes
tu en seràs lo portador:
grans províncies les esperen
per gravar-les en son front,
los espanyols en ses armes
los catalans en son cor.
Jacint Verdaguer i Santaló
Il·lustracions
Avui us porto pintures i dibuixos que es van fer reflectint aquesta història.
Per acabar us porto la imatge dels contes que han estat l’origen de la meva recerca, ja que els vaig veure en una botiga i vaig pensar que també podia parlar amb el Trompeta d’aquesta llegenda.
Si alguna vegada mireu la vostra senyera i us pregunteu d’on prové, penseu que un bon dia es va crear una llegenda que la atorgava a un tal Guifré…